Un “timo” a la indonèsia, trobar-te un conegut al cràter d’un volcà, com fer-ho per perdre una bamba, un dinar molt típic a Ubud i 5 postes de sol seguides (Del 24/05/2013 al 07/06/2013)

Els meus periples per Java es van acabar amb dues excursions espectaculars als volcans de Bromo i Kawah Ijen, que van deixar-me una mica de mal sabor de boca per culpa d’un noi indonesi que em va mig timar.
D’allà vaig fer el salt a la turística i pintoresca Bali, una illa que des de ben petit tenia a llista de llocs a visitar (a causa d’unes fotos de platges paradisíaques que havia vist en una revista). De totes maneres però, vaig decidir centrar-me en visitar els bonics camps d’arròs i descobrir la interessant cultura de l’interior i deixar la sorra blanca i les palmeres per més endavant, les illes Gili.
En vaig visitar dues (de les tres) i m’hi vaig quedar més del previst. Ja ho tenen els llocs paradisíacs, t’atrapen...

El dia 24 arribava de matinada a Probbolingo. El bus em va deixar en una dels carrers principals a les 3.30h de la matinada. Tot era fosc i jo només tenia l’adreça i el número de mòbil del noi de Couchsurfing que s’havia ofert a acollir-me.
Afortunadament, hi havia uns quants mototaxis als quals vaig preguntar què em costaria que em duguessin a casa l’Indra. Després de negociar molta estona, vaig aconseguir que m’hi portessin per un preu mòdic.
Amb tot, el conductor no tenia molt clar on era i vam haver de preguntar-ho a uns nois que hi havia al carrer. Com que no ho coneixien, van trucar al noi CSer que va donar-nos les indicacions necessàries per trobar casa seva.

Malgrat les hores intempestives que eren, l’Indra em va rebre molt amablement, em va oferir quelcom de beure i em va explicar l’excursió al volcà Bromo, la raó per la qual jo era a Probbolingo. A més, també em va comentar que hi havia la possibilitat de contractar la visita a Kawah Ijen, l’altra volcà famós de l’est de Java.
Vam quedar que l’endemà ens llevaríem d’hora i acabaríem de parlar-ho i concretar-ho tot, abans que ell marxés a passar el cap de setmana a fora.

L’endemà al matí em vaig despertar a l’hora acordada i vaig menjar-me el senyor esmorzar que l’àvia de l’Indra havia preparat.
Després, vam seure al sofà per organitzar les meves excursions. El meu amfitrió va trucar a una agència de viatges per contractar el transport a Bromo, però em va dir que estava tot reservat degut a que dilluns era festiu a Indonèsia. Com a alternativa, em va oferir la possibilitat de preguntar a un amic seu que estava ajudant a pintar la casa, si em podia acompanyar. Això sí, pagant.
La idea era anar amb moto amb el Budi fins al seu poble, que quedava a una mica més d’una hora del volcà. Passar la nit a casa seva i l’endemà de matinada agafar la moto i pujar al volcà per veure la sortida de sol, fer una volta pel cràter i pels volts de les 10h baixar novament a Probbolingo. Vaig pensar-m’ho un moment, però com que el preu s’ajustava força al que m’havien comentat que costava, vaig acceptar.
Un cop quadrat l’horari de sortida amb el Budi (el qual parlava molt poc anglès), l’Indra em va acompanyar al centre del poble a intentar reservar l’excursió per Kawah Ijen.
La intenció era aconseguir un autocar que sortís l’endemà al migdia-tarda per tal de poder empalmar les dues excursions.
Vam anar a una agència que, segons el meu company, era la més barata del poble. Allà vaig estar parlant amb el propietari i negociant, però el preu em semblava una barbaritat. Mentrestant, l’Indra m’anava repetint que sabia del cert que era el lloc més barat i m’anava dient que m’afanyés perquè havia de marxar.
En aquell moment la cosa no em va fer gaire bona espina, però vaig tenir bona fe i vaig acabar acceptant.
Vaig esperar que el meu acompanyant resés (era musulmà i era hora de pregària) i després ens vam acomiadar. Jo vaig tornar a casa seva a preparar-me per l’excursió a Bromo i ell va marxar de cap de setmana.

Un cop a casa del meu CSer vaig dinar el deliciós menjar que la seva àvia havia preparat i a l’hora acordada, vaig marxar amb el Budi en moto direcció al seu poble. Va ser un trajecte un pèl accidentat per dos motius. El primer, es va posar a ploure a bots i barrals a la mitja hora de trajecte. La segona, em vaig cremar el  bessó amb el tub d’escapament una vegada més!
Un cop vam arribar a casa el Budi, em vaig curar la ferida (val a dir que amb mitjans força precaris) i vaig descansar una estona.

Poc després, vaig decidir anar a fer un tomb pel poble que, sense exagerar, el formaven unes poques cases als costats de l’única carretera que hi havia.

Evidentment, de seguida em vaig convertir en l’atracció principal i sentia totes les mirades al clatell. Vaig anar passejant fins que des d’una de les cases em van cridar i convidar a entrar. No ens enteníem gaire, ja que ells no parlaven anglès i jo no parlava indonesi... De totes maneres, em van oferir cafè i vam estar una bona estona distrets. Fins i tot ens vam fer fotos plegats, aquí les teniu:

Foto amb les senyores de la casa

Foto amb el senyors

Al cap d’una estona vaig marxar i vaig seguir caminant fins al proper poble, on també vaig ser motiu de molta expectació. Vaig quedar-m’hi fins que al cap d’una estona apareixia el Budi, preocupat perquè no sabia on m’havia ficat.
Em va portar amb moto fins a casa seva on poc després vam sopar, per acte seguit, posar-nos a dormir. L’endemà ens aixecàvem pels volts de dos quarts de quatre del matí!!! Sí sí, heu llegit bé. Resulta que calia pujar a la moto de nou i fer més d’una hora de trajecte fins a un dels miradors de Bromo, des d’on havíem de veure la sortida del sol.
Vam fer el trajecte que encara era negre nit i a mesura que ens enfilàvem (la carretera és una successió de corbes que pugen muntanya amunt) la temperatura anava baixant.
Al contrari del que us pugueu imaginar, la carretera estava supertransitada i un cop vam arribar a l’entrada del Parc Nacional, la cua de tot terrenys era enorme!
Per sort, amb la moto vam poder esquivar les cues i vam fer via cap al nostre mirador.

El lloc quedava a l’est del volcà principal i no era el punt més elevat i amb millor vista però tenia dues grans avantatges. La primera és que a part del Budi i jo, només hi havia dues parelles de japonesos amb el seu guia. La segona que la lluna (que era plena) es ponia just davant nostre, al mateix temps que el sol sortia. Va ser un espectacle increïble!

Mirant la sortida del sol d'esquena al Bromo

Lluna plena

 

Lluna plena desaparaixent entre els volcans Bromo (esquerra) i Batok (dreta)

He d’admetre que vaig passar molt de fred mentre fèiem temps per l’hora de la sortida de sol, però un cop va començar a fer-se clar, se’m va passar de cop. L’espectacle del que tens davant dels ulls és molt molt difícil de descriure.
El paisatge sembla digne d’un altre planeta, amb una boira que cobreix la part baixa de la vall i amb els volcans Bromo i Batok que canvien de color a mesura que la llum del sol els va il·luminant. Passen de colors marronosos i negres a verds i grisos.
Per si tot això no fos prou, el Bromo segueix actiu, amb la qual cosa, se’l pot veure fumejar constantment.

Els primers raigs de llum il·luminant els volcans

Boira i Mount Semeru a l'horitzó



Mt. Bromo i Mt. Batuk

Mt. Bromo i Mt. Batuk il·luminats pel sol

Boira als peus del Mt. Batuk

Mt. Batuk il·luminat amb boira als seus peus

Vaig quedar tan meravellat que va haver de ser el Budi el que em digués que era hora de continuar, si és que volia pujar al volcà principal.
Vam enfilar-nos a la moto i vam anar esquivant persones i 4x4s. Abans de dirigir-nos a la part inferior de la vall, des d’on s’accedeix al Mt. Bromo, vam fer una petita parada a un punt amb una vista una mica més frontal. Vaig travessar un parell de camps d’arròs per poder fer algunes fotos més, amb un tercer volcà a l’horitzó, el Semeru.

Els dos volcans amb el Bromo fumejant

Camp de conreu davant els volcans

 

Camp de conreu amb els volcans al fons

Finalment, l’última part de l’excursió va consistir en la pujada al cim del Bromo. Des dels peus del volcà hi ha unes escales habilitades, però com que hi havia una cua enorme, vaig decidir aventurar-me a pujar per la pròpia vessant. Va ser divertit però difícil, ja que era pràcticament una tartera i en alguns moments costava avançar sense recular uns metres pel despreniment de les pedres.
Amb tot, vaig arribar a d’alt, on vaig estar-m’hi una bona estona recorrent la part superior del cràter.
Quan ja em disposava a marxar, vaig veure uns metres més endavant una cara coneguda... Sembla impossible però és cert, em vaig trobar una antiga companya d’uni, la Carmen Olivella, al cim del volcà Bromo!!!! Tiraré de tòpic, però és que realment el món és un mocador!!!
Vam estar parlant una bona estona i posant-nos al dia i després jo vaig seguir cap a baix per tornar a la moto amb el Budi.

Vistes del Mt. Batuk des de Bromo

Per aquí vaig pujar al Bromo

Vistes "lunars" d'una de les vessants del volcà Bromo

Cràter del volcà Bromo amb el volcà Batuk al fons

Tan bon punt vaig arribar, vam començar el llarg viatge de tornada a Probbolingo. Els primers km, els de descens, són molt bonics, ja que es passa per un munt de petits pobles agrícoles i la major part de les vessants de les muntanyes estan cobertes de camps de conreu. A part, tot és molt verd i geogràficament accidentat.

Camps de conreu

Camps de conreu des de la carretera

Quan vam arribar a casa l’Indra, em vaig acomiadar del Budi i vaig preparar-me la motxilla per marxar direcció Ijen.
Mentre feia temps, va passar una cosa que va sumar una sospita més a la meva idea que el meu amfitrió CSer era un petit trampós home de negocis.
L’home de l’agència de viatges on havia contractat l’excursió al segon volcà, va aparèixer de sobte a casa l’Indra, demanant pel Budi i per la moto amb la que havíem fet l’excursió a Bromo.
Les meves sospites es van confirmar quan al pujar al bus, els nois que hi anaven, em van dir el preu que havien pagat per l’excursió. L’Indra m’havia pres el pèl...

Vam estar tota la tarda conduint i vam arribar a l’hostal de destí que ja era de nit i, pràcticament, l’hora de sopar. L’anècdota del viatge es va donar quan, en sortir del cotxe, vaig adonar-me que em faltava una de les bambes!!
Us ho explico amb detall. Resulta que per relaxar-me em vaig descalçar dins el minibus on viatjàvem. Com que anava assegut a tocar de la porta corredora, vaig deixar les sabates al petit esglaonet que hi havia per sortir.
Durant el trajecte, vam fer una parada fugaç en una farmàcia perquè una de les noies del grup necessitava comprar medicaments.  L’explicació més lògica doncs, és que en aquesta aturada, una de les meves bambes de treking va rodolar minibus avall.
Què hi farem!! Per sort ja quedaven poques excursions, i així hauria de carregar una mica menys de pes!

El poble on estàvem no hi havia gaire vida i a l’hotel ens oferien un menú extremadament car. Jo, força mosca amb la recent presa de pèl, no estava disposat a pagar un cèntim més del que calia. Així doncs, vaig anar a fer una volta pel poble. Vaig preguntar a un parell de persones on podia menjar (utilitzant algunes de les paraules en indonesi que sabia) i una d’elles em va redirigir en una botiga de queviures, adossada a l’habitatge de dues senyores i un home.
Vaig tenir la sort que, el que deuria ser l’únic noi del poble que parlava en anglès, estava allà en aquell moment.
Vaig dir-li si els podia preguntar si ens podrien cuinar quelcom per 5 o 6 persones (alguns dels nois del grup s’hi volien afegir). Les senyores, encantades, van assentir i van dir-me que ho començarien a preparar.

Jo vaig tornar ràpidament a l’hotel a comunicar-ho als meus companys i al cap de res estàvem asseguts al menjador de casa d’aquelles amables persones, sopant per 1/5 part del preu que ens volien cobrar a l’hotel.

L’endemà tornava a tocar matinar. Ens havíem de despertar a les 4h per fer el trajecte amb bus cap als peus del volcà Kawah Ijen i veure la sortida de sol.
Tot i que el despertador va sonar a l’hora programada, vaig apagar-lo i vaig seguir dormint. Al cap de poc, em vaig aixecar fent un bot del llit. Eren gairebé les 5h. Vaig treure el cap per la porta i, afortunadament, vaig veure la meitat del grup esmorzant tranquil·lament a la taula. Resulta que el conductor encara no s’havia llevat. Menys mal, jo ja em veia atrapat en aquell poble un dia sencer.
No va ser fins al cap de més d’una hora que ens vam començar a mobilitzar. Abans de marxar però, un dels treballadors de l’hotel ens va venir a vendre el “entry ticket” pel volcà. Jo, que encara seguia amb la ràbia de l’estafa a flor de pell, vaig dir-li que jo ja ho havia pagat tot, que ningú m’havia esmentat una entrada per entrar a Ijen i que no pensava pagar. L’home es va tornar boig i va dir que no entraríem, que nosaltres mateixos.
Finalment, els meus companys van anar a dir-li que ho pagaríem a l’entrada.

Quan vam arribar, després d’una hora i “pico” de trajecte, es van complir les meves sospites. No hi havia entrada a pagar!!!!
Vam començar a enfilar-nos volcà amunt. La pujada era molt més senzilla que la del Bromo, però també calia dedicar-hi més estona.
Ben ràpid, vam trobar-nos el primer dels miners que treballen al volcà carregant sulfur. Porten un pal amb dues cistelles repenjat a l’espatlla, carregat amb trossos d’aquest material que pesen entre 70 i 80 kgs. Una bestiesa!!!
Pugen i baixen el volcà dues vegades al dia per vendre el material per uns pocs diners. És per això que també ofereixen fer de “guia” als turistes o venen petites figuretes de sulfur fetes per ells mateixos.

La segona part de l’ascens va estar protagonitzat per una espessa boira que feia presagiar el pitjor. Quan vam arribar al cim, vam poder apreciar que la boira provenia dels gasos que el cràter del volcà desprenia.

Un miner baixant ben carregat i cel emboirat

Amb tot, desobeint una senyal de “STOP DANGEROUS AREA”, vaig començar a vorejar el cràter pel seu costat esquerra. De seguida vaig veure que havia pres una gran decisió, ja que en aquella zona estava completament sol i les vistes eren espectaculars, ja que el vent dirigia els gasos cap a la vessant contrària del volcà.

Senyal que calia desobeir!

Des de la meva posició privilegiada vaig observar el bonic llac d’aigua esmaragda que domina el cràter i un parell de volcans pròxims al Kawah Ijen.



Llac al cràter de Kawah Ijen

Precioses vistes del llac del volcà

Feliç per no haver fet cas al cartell i poder gaudir d'aquestes vistes

Vapor de sulfur sortint del cràter del volcà

Vaig estar força estona gaudint del lloc i després vaig dirigir-me al punt des del qual s’accedia a la mina. Per arribar-hi, calia fer cas omís d’una segona senyal i baixar per unes empinades escales esculpides a la pròpia pedra del volcà. A part, de la dificultat en sí que tenia la baixada, cada dos per tres et creuaves amb diversos miners carregats com mules i patint moltíssim per pujar enormes peces de sulfur. Cal  dir que un d’ells em va deixar pujar un parell d’esglaons amb la seva càrrega i quasi caic daltabaix.

Miners pujant sulfur des del cràter

  

A baix, l’espectacle era fascinant. A part de la duresa de la feina dels miners, que em va tenir bocabadat una bona estona, la barreja de diversos colors era màgica. Al blau turquesa del llac se li barrejaven el blanc grisós de la pedra i el groc del sulfur.

La càrrega dels miners descansa sobre uns bidons amb el llac al fons

Miners treballant per obtenir sulfur

 





Miner observant com els seus companys treballen

Mina al cràter d'Ijen

 

Miners carregant cistelles de sulfur

Miner preparant-se per aixecar els 70kgs de sulfur

 

Vista del cràter amb un cistell d'algun miner que descansava

 

També vaig quedar-m’hi una estona i després, en vista de l’hora que era vaig decidir baixar cap al parking per pujar al minibus que ens havia de dur al port on, alguns de nosaltres, agafaríem un vaixell cap a Bali.

Així va ser, dos nois suecs, una parella d’alemanys i jo, vam agafar el ferry que creua l’estret entre Java i Bali, que dura poc més de mitja hora. Un cop a l’illa, vam agafar el bus públic per dirigir-nos a Denpasar, la capital. Volíem decidir allà com gestionar els següents passos del viatge.
Vam trigar ni més ni menys que 5 hores en un bus totalment atapeït i, un cop  arribats, ens va costar més de l’habitual trobar un alberg bé de preu. Amb tot, finalment vam poder instal·lar-nos, sopar i descansar.

L’endemà era dia de començar a prendre decisions, però jo necessitava internet per contactar amb una noia de CS. Com que no teníem WiFi a l’alberg, vaig passar gran part del dia a la recepció d’un hotel de 5 estrelles, robant internet, jejeje.
Finalment, vaig prendre la decisió d’anar cap a Ubud, el centre de Bali i conegut pels bonics camps d’arròs.
Per contra, els meus companys anaven cap a la costa balinesa per passar uns dies de relax.
El dia 28 doncs, després de canviar de bus públic en un poble X de l’interior i d’acomiadar-me dels meus companys, vaig arribar a Ubud.
Vaig fer la volta de rigor pel centre en busca d’allotjament i vaig regatejar un molt bon preu per una bona habitació.

El dia següent, volia fer una volta pels voltants d’Ubud ja que havia llegit que hi havia uns bonics camps d’arròs.
Vaig caminar uns minuts fins a sortir del centre i em vaig endinsar per camins de terra cap als arrossars promesos. Realment el paisatge era meravellós, per una banda hi havia camps d’arròs negats d’aigua i ben verds, i per l’altre, camps secs amb plantes preparades perquè se n’extreiessin els grans.

 

Camps d'arròs negats d'aigua

Camps secs on dues dones hi treballaven

Precisament, vaig decidir acostar-me als locals que treballaven en la neteja i tria dels grans d’arròs.  Fins i tot, em van deixar una mena de colador que sacsejaven per fer caure les pells i quedar-se només amb la part desitjada.
Va ser curiós i interessant veure com fan tot el procés manualment i poder-hi col·laborar ni que fos un momentet.

Dues balineses traballen en la neteja de l'arròs

Recipient on guardaven l'arròs seleccionat

Netejant l'arròs amb una espècie de colador

Una mica més endavant, vaig anar a parar en un racó on un grup de dones descansava i dinava després de força hores de treball. Quan em van veure, van cridar-me perquè m’assegués amb elles i em van convidar a beure cafè i a menjar arròs que, és de suposar, deuria ser dels mateixos camps on estava descansant.
Vam estar comunicant-nos (o si més no intentant-ho) durant una bona estona, ens vam fer fotos i vam riure una bona estona i després, vaig decidir continuar el meu camí.
Novament, marxava amb el cor ple d’alegria per veure com d’agraïda i generosa és la gent del sudest asiàtic, que tot i ser molt més pobres econòmicament que nosaltres, són persones amb un cor molt més ric!

Bevent cafè balinès en un camp d'arròs

Hora de dinar

Vaig continuar resseguint els camps d’arròs passant per petites botigues de productes artesanals i vaig estar gaudint del paisatge fins que va començar a plovisquejar i vaig decidir tornar enrere per menjar alguna cosa.
Havent dinat, vaig decidir anar cap al sud d’Ubud, a través d’uns altres camps d’arròs per arribar a una cova reconvertida en temple. Amb tot, no vaig tenir gaire sort. Primer de tot, em vaig perdre pel camí de terra i vaig haver de recular i després, quan havia recorregut ¾ del trajecte, va començar a ploure amb molta força.

Camps d'arròs pels que em vaig perdre

En un primer instant em vaig poder refugiar en un portal d’una casa força gran, però al cap d’una estona, en vista que la pluja no afluixava vaig decidir començar el camí de retorn.
Com que la tempesta cada vegada era més potent, jo cada vegada estava més xop (malgrat anar ben preparat). Finalment, vaig aconseguir arribar a l’alberg, fer-me una dutxa i canviar-me.

Quan anava a sopar, vaig sentir una noia parlant amb dos nois sobre “Catalonia”. No vaig poder-me’n estar i vaig preguntar si algun d’ells era català. Va resultar que sí, i així vaig conèixer la Maria (catalana), el Tiago (portuguès) i el Hendrik (alemany) que ràpidament van convidar-me a sopar amb ells.
Mentre menjàvem, entre moltes d’altres coses, vaig explicar-nos els meus plans pels propers dos dies i els vaig preguntar si voldrien sumar-s’hi. Després de pensar-s’ho una estona van dir que sí, s’unirien a mi.

Abans d’anar a dormir, vam temptejar uns quants taxistes i conductors per veure quan ens hauria de costar la ruta que volíem fer. Finalment, vam quedar que l’endemà al matí contractaríem el transport.

El matí del dia 30, vam contractar un monovolum en una agència i els meus tres nous amics, jo i la Fiona, una noia alemanya amiga del Hendrik, vam començar a explorar l’interior de Bali.
El nostre “xofer” va conduir força estona per una sèrie de carrerons que passaven pel mig de petits pobles, entre camps d’arròs i per zones força selvàtiques.
La nostra primera parada va ser al temple hindú de Pura Taman Ayun al poble de Mengwi. Malgrat que, vist amb perspectiva, no era ni molt menys dels més espectaculars, va ser interessant perquè va ser el primer cop que veia un dels típics temples balinesos d’estructura molt vertical i sostre de palla amb diversos pisos.

Pura Taman Ayun

Vista lateral de Pura Taman Ayun

Vam estar-nos-hi una estoneta, resseguint tots els racons i observant la pista de baralla de galls (és un dels esports més famosos de l’illa) que hi havia a l’entrada. Quan ja en vam tenir prou, vam tornar al cotxe per seguir cap a la segona parada, que era Jatiluwih. L’interès d’aquest poble són les extenses i precioses terrasses d’arròs que hi ha i que destaca especialment, per la gran diversitat de verds que s’hi pot apreciar.

Terrasses d'arròs de Jatiluwih

La pluja ens va obligar a refugiar-nos a un restaurant proper on vam aprofitar per dinar alguna cosa.
En acabar, novament ens enfilàvem al cotxe per seguir fent km cap al nord de l’illa. El destí era un dels temples més famosos de Bali, el Bratan, que duu el nom del llac sobre el que es troba.

Abans d’arribar però, vam poder comprovar que la conducció per Bali és perillosa, sobretot si plou.

Autobus accidentat en una carretera balinesa

Vam ser molt afortunats perquè pocs minuts després d’arribar al temple, el xàfec va parar i fins i tot, en algun moment va sortir el sol.
Aprofitant el canvi de temps, vam entrar al recinte del temple. Com que, sense adonar-nos-en ho vam fer per la sortida, ens vam estalviar de pagar l’entrada (us asseguro que no ho vam fer expressament).
El temple en sí, era força més petit que el que havíem vist de bon matí, però era més espectacular i fotogènic pel fet d’estar sobre l’aigua del llac. A més, les muntanyes que rodejaven la zona eren molt boniques i, fins i tot, em va recordar una mica a algun paisatge de Nova Zelanda.

Temple de Bratan

Ja de tornada, vam fer una petita parada en una botiga de cultiu de cafè, on ens van oferir un tast gratuït d’alguns dels cafès més valorats de Bali.
Novament a Ubud, els 5 vam decidir anar a veure un espectacle de dansa balinesa. És força particular ja que l’essència del ball radica en el moviment de les mans i els ulls, però va ser interessant.

L’endemà al matí tornàvem a fer carretera, però direcció nord-est (enlloc de nord-oest). El primer lloc on vam parar era Tegalalang, un poble que destacava per les seves terrasses d’arròs. A diferència de les que havíem vist el dia anterior, aquestes tenien unes dimensions molt més petites i estaven molt més properes al mirador on ens trobàvem. A part, per un simple tema de geografia del terreny, les terrasses feien esses al llarg de la carena de la muntanya, la qual cosa donava una imatge encara més bonica i poc comú. Malauradament, el sol que començava a despuntar per sobre les muntanyes, ens venia de cara i no il·luminava bé els diversos pisos de les plantacions.

Terrasses d'arròs de Tegalalang

Acte seguit ens vam dirigir a Tampaksiring, on hi ha el famós temple de Gunung Kawi. És també hindú, data del S.XI i es creu que va ser construït en honor a un rei balinès i les seves reines favorites.
El més interessant són els diversos altars de gairebé 7m d’alçada esculpits a la roca de la mateixa muntanya. A més a més, la localització és molt maca, ja que queda dins d’una petita vall per on hi corre un riu.

Altars al temple de Gunung Kawi

A pocs metres d’aquest temple n’hi havia un altre, que personalment, va ser el que més em va agradar. Era el temple de  Tirta Empul i el vam anar a veure a continuació.
És famós per estar construït al mateix lloc on hi ha una font natural d’aigua. Segons els balinesos, aquesta aigua és sagrada i ajuda a purificar l’ànima de les persones. És per aquest motiu que tots els balinesos hindús sovintegen aquest temple, on s’hi banyen i renten seguint els passos que el ritual indica. A continuació us en podreu fer una idea:

Alguns turistes s’hi banyen i imiten els locals fins que se n’afarten. Els meus companys i jo ho vam trobar de força mal gust i no vam ficar-nos a l’aigua. De totes maneres, i per si servia d’alguna cosa, ens vam rentar la cara i vam beure de l’aigua sagrada!
Vam deixar la zona de banys i vam avançar cap a les següents àrees del Tirta Empul, on vam poder veure un sacerdot hindú fent missa a alguns fidels seguidors.

Sortint d’allà vam anar a dinar i, com començava a ser tradició, va caure un bon xàfec (almenys ho feia quasi sempre quan estàvem a cobert).
Havent dinat vam seguir cap al nord fins a un bonic mirador amb espectaculars vistes al llac i al volcà Batur.

Els instants en què els núvols decidien enretirar-se una estona, se’ns apareixia un paisatge brutal al davant, amb un  volcà vestit de verd i un imponent llac als seus peus.

Mt. Batur

Per últim i ja de tornada, vam passar per Klungkung, antiga capital d’un dels regnes de Bali i on hi ha les restes del Kertha Gosa, un pavelló de justícia de principis del S.XVIII que està rodejat d’aigua. És bonic veure’n l’arquitectura i les diverses escultures que decoren el saló.

Kertha Gosa

De nou a Ubud calia decidir què fer a continuació. El Hendrik i la Fiona marxaven cap a la costa balinesa per fer submarinisme mentre que la Maria i el Tiago es volien quedar un dia més a Ubud per fer una visita per la ciutat. El meu pla inicial era marxar l’endemà cap a les illes Gili, però per tal de poder-hi anar acompanyat (el Tiago i la Maria també volien anar-hi) vaig decidir esperar un dia.

El matí següent vam anar a la reserva forestal de micos que hi havia a pocs metres del centre. Personalment no li vaig trobar gaire gràcia al lloc, a més a més, els micos són un animal que m’incomoda força. Has d’estar a l’aguait de no dur res que els hi cridi l’atenció perquè si et despistes t’ho prenen, i de no molestar-los gens, ja que sinó tenen mala llet.

La resta del dia vaig preparar-me la maleta, vaig descansar i, juntament amb els meus companys, vaig lligar el viatge cap a Gili Air.

El dia 2 va ser d’aquests que els dediques pràcticament sencers a viatjar. Primer vam agafar un minibus fins al port de l’est de Bali, després un ferry que en poc més de tres hores ens deixava a Lombok (una illa un pèl més petita que Bali), des d’allà novament amb minibus fins al nord de Lombok per acabar el trajecte amb una barqueta que ens va portar a Gili Air.

Les illes Gili, com us he dit, queden al nord de Lombok i en són tres: Trawangan (la més gran i amb més martxa), Meno (la més cara i més enfocada a parelles) i Air (la més tranquil·la i econòmica). Destaquen per les platges de sorra blanca, per la falta total de trànsit (només cal vigilar no ser atropellat per bicicletes i carros de cavalls) i per tenir un poder magnètic que priva a la gent de marxar-hi!
Jo personalment, anava amb la idea de passar-hi 3-4 dies i m’hi vaig acabar passant quasi una setmana.

Carro de cavalls, un dels transports que es pot trobar a les illes Gili

Les bicicletes són el transport més econòmic i més utilitzat. Compte no us atropellin!

Tan bon punt vam arribar, vam buscar allotjament, vam sopar i vam anar a fer una cervesa en un xiringuito a la platja. Va ser força difícil trobar el camí ja que només portàvem una llanterna i els camins no estaven il·luminats.
El dia següent, una tempesta tropical de tot el dia ens va privar de gaudir de l’illa. Només vam poder fer una petita volta en algun moment que va parar de ploure. Això sí, vam aprofitar per menjar bé, primer en un restaurant al costat del mar i després en un petit lloc al costat de la nostra guest house. Estava deliciós!

Un bon lloc per descansar si no fos per l'amenaçador cel

El matí següent, el temps havia canviat per complert i feia un dia molt assolellat. Amb el Tiago i la Maria vam decidir rodejar l’illa per veure totes les opcions de platja que hi havia. Ens vam banyar, vam veure com un noi local intentava pescar amb una xarxa molt rudimentària, vam fer un munt de fotos i vam recollir corall de tres o quatre colors diferents que hi havia a la sorra.

Platja de Gili Air

Métode tradicional de pesca amb xarxa

Un noi local intentant pescar amb xarxa



Vistes al volcà Rinjani des de Gili Air

La tarda va ser de relax i el Tiago i jo la vam passar a la platja i després la vam arrodonir anant a veure la posta de sol.

Posta de sol a Gili Air

L’endemà, fent cas a una parella d’italians que havíem conegut el dia anterior, vaig llogar material d’snorkel per anar a buscar tortugues. Malgrat els esforços, vaig haver de deixar-ho córrer degut a una forta corrent que m’impedia acostar-me a la zona que ens havien indicat.
Després de l’intent de buscar tortugues fallit, vam anar a dinar i a preparar les motxilles ja que havíem decidit canviar de Gili. Ens en anàvem a la moguda Trawangan en busca d’una mica més d’ambient i paisatges un xic diferents.
Per fer-ho, vam agafar una barca cap a les 16h que feia el recorregut d’illa a illa.

Ja a la gran de les Gili, ens va costar força estona trobar una habitació digne per un preu mòdic, però després de buscar i rebuscar, vam aconseguir-ho.
Ens vam instal·lar i vam anar a fer un vol per l’illa.
El noi portuguès i jo vam decidir que aniríem al punt més alt de l’illa per veure una nova posta de sol. Malauradament però, els núvols la van fer molt deslluïda.

Posta de sol des del cim del turó de Gili Trawangan

De nit, vam sopar els tres i vam anar a un bar de reggae on la Maria havia quedat amb un amic, el Sergio, un noi madrileny que havia conegut a Jakarta. Vam fer una cervesa tots junts i després ens en vam anar a dormir.

El matí següent el Tiago i jo vam decidir fer la volta de rigor a l’illa mentre la Maria feia submarinisme. Al carrer (si és que se li pot dir així) principal, vaig llogar uns peus d’ànec i unes ulleres de bussejar, ja que tenia intenció de fer snorkel. Poca estona després vaig intentar-ho, però novament la força del mar m’ho va impedir.

Intent frustrat de bussejar

Ràpidament vam veure que el diàmetre de l’illa era molt més gran que Air, però ens ho vam prendre amb calma. Les costes nord i oest de l’illa estaven força desertes durant el dia i tant sols ens vam creuar amb alguns turistes i un parell o tres de carros de cavalls transportant gent o mercaderies.
De les platges de l’illa res a dir de nou. Sorra blanca i aigua transparent.

Bon lloc per relaxar-se

Mini stupa decorativa a la platja

A la tarda vam tornar a gaudir d’una posta de sol (s’acabava el luxe i calia aprofitar). Per fer-ho, vam anar a una platja de la costa oest que el Sergio coneixia. Era, sens dubte, el millor lloc per veure-la, però també era el més concorregut.

Des d’on érem es veia Bali i alguns dels seus volcans i, a sobre, vam tenir una posta de sol brutal, digne del TOP 3 de totes les que vaig veure al llarg de 9 mesos de viatge.

Malgrat l’horitzó estava una mica ennuvolat, el cel va anar agafant un color ataronjat preciós que mica en mica s’anava envermellint. Els núvols i els reflexos a l’aigua de mar encara ho feien més espectacular. Realment semblava un quadre. Brutal! Us deixo algunes fotos perquè jutgeu vosaltres mateixos.
 

 

 

 

 

 

 

De nit, vam sopar al mercat central. Una plaça al “carrer principal” on s’hi agrupaven diversos “carritos” amb menjar. Seguint els consells del Sergio, vam triar-ne un on es podia menjar bastanta quantitat per molt bon preu i on hi feien un pollastre arrebossat deliciós.

Després de dinar, vam comprar algunes cerveses i vam dirigir-nos a la zona de bars per buscar una mica de gresca. A més, era l’última nit del Tiago que marxava l’endemà al matí.

Va ser una bona i divertida festa de comiat.

 

Acomiadant el Tiago (davant a l'esquerra) a ritme de Bintang.

El matí del dia 6, vaig decidir que tocava aprofitar el material de busseig. Vaig dirigir-me en un punt on m’havien dit que hi podria veure tortugues, em vaig posar els peus d’ànec i les ulleres i em vaig submergir.

Tenia moltes ganes de veure’n però a la vegada em feia una mica de por que no en trobés cap. Per sort, de seguida l’ansietat va desaparèixer quan em vaig topar de morros amb una tortuga jova, de dimensions no molt grans. Menjava corall del fons marí, però com que encara estava a prop de la vora no hi havia gaire profunditat. De fet, jo podia estar de peu tocant i observar-la tranquil·lament mentre l’animal seguia entossudida a acabar amb tot el corall de la zona. Vaig estar molt molt a prop, però en aquesta ocasió (a diferència del que havia fet a la Gran Barrera de Corall australiana) vaig decidir seguir les normes i no tocar-la.

Al cap de força estona, vaig decidir seguir una mica més endins a veure què més veia. Vaig estar força estona més gaudint dels diversos peixos de colors i de 3 tortugues més. Dues d’elles les vaig veure nedant pel fons, just en un punt on la sorra s’enfonsava abruptament amb un pendent molt pronunciat. La tercera la vaig veure mentre sortia a respirar a la superfície.

Molt content i meravellat amb l’experiència vaig anar a trobar el Sergio que descansava a la platja.

Vam dinar amb la Maria i després, el noi madrileny i jo vam anar a un bar a descansar i connectar-nos a internet.

A la tarda, com ja era costum, vam posar rumb a la platja de la costa oest per gaudir d’una nova posta de sol.

Mentre estàvem estirats a la sorra, un noi que hi havia assegut en una de les taules de pícnic que hi havia darrera, va cridar el Sergio. Segons em va explicar, s’havien conegut en una excursió amb barca alguns dies abans.
El noi es deia Valerio i era australià d’arrels italianes i estava amb la Mel, la seva parella també aussie.
Ens van convidar a seure amb ells i també a una cervesa a cadascú. Vam estar tots plegats veient la posta de sol (menys bonica que el dia anterior) i després vam quedar per sopar plegats. Els vam dir de quedar al mercat central per poder menjar bé, abundant i barat. Malgrat a la Mel no li feia gaire gràcia menjar de carrer (tenia una mica de por que fes estralls al seu estómac) van acabar accedint-hi.

Havent sopat, vam passar pel bar de reggae a fer alguna cervesa més i al cap d’una estona la parella australiana ens va convidar a la piscina de l’hotel on s’estaven.
Per la nostra sorpresa, va resultar que la piscina era particular!!! Havien llogat una villa dins d’un hotel, amb la qual cosa tenien dues suites, un menjador i una piscina inclosa. Ens va costar una estona deixar d’al·lucinar i acceptar la seva proposta de fer un banyet! Vam estar fins les 3 o 4 de la matinada xerrant i gaudint del luxe, una passada!!

Amb el Sergio i els dos anfitrions a la seva piscina

L’endemà divendres va resultar ser l’últim dia sencer al paradís. Vaig decidir que marxaria el dia 8 amb el Sergio cap a Bali, des d’on al cap de tres dies havia de volar a Jakarta. Així doncs, calia aprofitar-lo.
Pràcticament vaig calcar el planning del dia anterior. De bon matí, snorkel per veure les tres últimes tortugues del viatge i per flipar novament amb la força del corrent marí. Després de dinar, compra del bitllet cap a Seminyak (a la península sud de Bali), relax a un bar amb internet i caminada cap a la platja oest per veure la darrera posta de sol. De l’últim trajecte cap a la platja em quedo amb la divertida imatge de vaques pasturant a tocar de l’aigua de mar! Quelcom molt poc comú a les nostres latituds.

Vaca pasturant a tocar de mar

 

De nit, sopar al mercat, Bintang (cervesa nacional d’Indonèsia) de comiat de les magnífiques illes Gili i cap al llit no gaire tard, ja que el dia següent marxava a les 8h del matí.
A partir d’aquí, queda per explicar en l’últim capítol del meu viatge!



Aquesta etapa va tenir una mica de tot, amb excursions a volcans i dies de relax a la platja i snorkel de qualitat. Tot el que vaig poder veure em va acabar de confirmar que havia pres una bona decisió anant cap aquest indret de món. La varietat de paisatges és increïble, i això que tan sols vaig visitar una petita porció d'un país super extens.Novament em va deixar molt impressionat les grans diferències culturals que hi ha entre les diverses illes indonesies. Bali és un món a part, un petit reducte que ha quedat intacte de l'avenç de l'islam. La seva cultura és molt interessant i dóna la sensació que les seves creences s'han mantingut pràcticament intactes des de temps inmemorials.

Una vegada més em vaig topar amb una majoria aplastant de bona gent que et fa plantejar un munt de coses de com actuem a casa nostra.
L'únic petit "però" va ser l'Indra, el noi que utilitzant Couchsurfing aprofitava per fer negoci... Vaig tenir mala sort, però ja vaig prendre les mesures necessàries perquè aquest nano no torni a utilitzar aquesta pàgina web per fer pasta de manera poc noble.
Evidentment, aquest cas aillat no va aconseguir amargar una de les etapes més bones i fotogèniques del viatge.