Bé,
finalment em proposo acabar d’explicar les últimes etapes del viatge. La d’avui
parla de la meva setmana de trànsit a Bangkok (vaig haver de sortir de Cambodja
perquè el visat em caducava el dia 8 de maig i no volava a Jakarta fins el dia
15), la qual no va donar gaire de sí a nivell turístic, però si va aportar-me
noves experiències i les meves primeres aventures indonèsies per l’illa de Java.
Després del
cansat trajecte nocturn amb bus des de Siem Reap fins a la frontera tailandesa,
encara em quedaven un piló d’hores per arribar a Bangkok.
Primer, vam haver de fer més d’una hora de cua a la duana cambodjana perquè ens comprovessin que tot estava en regla i ens deixessin abandonar el país. A continuació va tocar fer cua a la duana de Tailàndia, que afortunadament anava més de pressa.
Amb tots els tràmits duaners superats, vaig esperar al voltant d’una hora i mitja a dos llocs diferents fins que, per fi, va arribar el minibus que ens duia a la capital tailandesa.
Després d’unes quantes hores de carretera més, cap als volts de les 16h de la tarda arribàvem al centre de Bangkok. Des d’allà vaig buscar algú que em pogués deixar un telèfon mòbil i vaig trucar al Oat (pronunciat com el bruixot). L’Oat era un noi tailandès que, a través de Couchsurfing, s’havia ofert a acollir-me (tota la setmana).
Em va dir que en aquell moment estava a casa i que podia anar cap allà. Malgrat les detallades instruccions que em va donar per trobar el carreró en el que vivia, em va ser impossible, amb la qual cosa vaig haver de demanar ajuda. Tot i les dificultats d’alguns tailandesos per entendre i parlar l’anglès, vaig tenir la fortuna de trobar un senyor molt amable que em va redirigir a una noia, la qual em va fer un plànol per arribar a casa del meu nou amic.
Un cop instal·lat, l’Oat em va dur a fer una volta per la universitat, on vaig aprofitar per imprimir alguns documents que necessitava pel visat xinès, a sopar en un lloc boníssim a la zona comercial de Siam i per acabar la nit, vam anar al cine a veure la interessantíssima peli Ironman 3...
Malgrat les pel·lícules d’acció no són sant de la meva devoció, he de dir que va ser una bona experiència, bàsicament per dues raons.
La primera és pel cinema en sí, el qual es trobava en un moderníssim centre comercial. Hi havia un munt de sales i la majoria de persones anaven super arreglades. A més a més, hi ha l’opció de veure algunes pelis en 4D, que vol dir que al tradicional 3D se li afegeixen alguns efectes com moviments de la butaca, cau aigua del sostre, etc., sempre d’acord amb el que succeeix a la gran pantalla.
Malauradament, les entrades per aquesta sessió estaven exhaurides i em vaig haver de conformar amb el 3D.
El segon motiu és el què es pot visionar entre els anuncis i la projecció de la pel·lícula. Si recordeu els meus anteriors posts sobre Tailàndia, vaig explicar la passió i la gran estima (almenys de portes enfora) que els ciutadans tenen pel Rei Rama IX. Doncs resulta que en totes les projeccions cinematogràfiques, es passa un vídeo d’uns 5 minuts de durada en que se succeeixen diverses imatges del monarca que pretenen mostrar la seva gran humanitat i bondat. Per si això no fos prou, tothom s’ha de posar de peu i quedar-se dret fins que el vídeo acaba.
Un cop finalitzada la peli, vam dirigir-nos a casa ja que el meu amfitrió treballava l’endemà i jo havia de matinar per anar a l’Ambaixada de Xina per tal de tramitar-ne el visat.
Pensant-me que obrien a les 8h del matí (va resultar que no obrien fins les 9h), el dijous em llevava a les 5.45h per arribar ben d’hora a l’Ambaixada. Resulta que altres viatgers m’havien comentat que, a part de necessitar una munió de documents que més endavant us detallaré, també calia arribar el més aviat possible, perquè sinó després havies de fer una cua interminable.
Quan vaig arribar, pels volts de les 6.40h, ja hi havia unes quantes persones fent cua a part d’un parell de guardes de seguretat i una recepcionista.
Jo sabedor de tota la paperassa que demanen a l’Ambaixada xinesa de Bangkok, ja anava ben preparat amb una pila de documents. Portava el següent:
Primer, vam haver de fer més d’una hora de cua a la duana cambodjana perquè ens comprovessin que tot estava en regla i ens deixessin abandonar el país. A continuació va tocar fer cua a la duana de Tailàndia, que afortunadament anava més de pressa.
Amb tots els tràmits duaners superats, vaig esperar al voltant d’una hora i mitja a dos llocs diferents fins que, per fi, va arribar el minibus que ens duia a la capital tailandesa.
Després d’unes quantes hores de carretera més, cap als volts de les 16h de la tarda arribàvem al centre de Bangkok. Des d’allà vaig buscar algú que em pogués deixar un telèfon mòbil i vaig trucar al Oat (pronunciat com el bruixot). L’Oat era un noi tailandès que, a través de Couchsurfing, s’havia ofert a acollir-me (tota la setmana).
Em va dir que en aquell moment estava a casa i que podia anar cap allà. Malgrat les detallades instruccions que em va donar per trobar el carreró en el que vivia, em va ser impossible, amb la qual cosa vaig haver de demanar ajuda. Tot i les dificultats d’alguns tailandesos per entendre i parlar l’anglès, vaig tenir la fortuna de trobar un senyor molt amable que em va redirigir a una noia, la qual em va fer un plànol per arribar a casa del meu nou amic.
Un cop instal·lat, l’Oat em va dur a fer una volta per la universitat, on vaig aprofitar per imprimir alguns documents que necessitava pel visat xinès, a sopar en un lloc boníssim a la zona comercial de Siam i per acabar la nit, vam anar al cine a veure la interessantíssima peli Ironman 3...
Malgrat les pel·lícules d’acció no són sant de la meva devoció, he de dir que va ser una bona experiència, bàsicament per dues raons.
La primera és pel cinema en sí, el qual es trobava en un moderníssim centre comercial. Hi havia un munt de sales i la majoria de persones anaven super arreglades. A més a més, hi ha l’opció de veure algunes pelis en 4D, que vol dir que al tradicional 3D se li afegeixen alguns efectes com moviments de la butaca, cau aigua del sostre, etc., sempre d’acord amb el que succeeix a la gran pantalla.
Malauradament, les entrades per aquesta sessió estaven exhaurides i em vaig haver de conformar amb el 3D.
El segon motiu és el què es pot visionar entre els anuncis i la projecció de la pel·lícula. Si recordeu els meus anteriors posts sobre Tailàndia, vaig explicar la passió i la gran estima (almenys de portes enfora) que els ciutadans tenen pel Rei Rama IX. Doncs resulta que en totes les projeccions cinematogràfiques, es passa un vídeo d’uns 5 minuts de durada en que se succeeixen diverses imatges del monarca que pretenen mostrar la seva gran humanitat i bondat. Per si això no fos prou, tothom s’ha de posar de peu i quedar-se dret fins que el vídeo acaba.
Un cop finalitzada la peli, vam dirigir-nos a casa ja que el meu amfitrió treballava l’endemà i jo havia de matinar per anar a l’Ambaixada de Xina per tal de tramitar-ne el visat.
Pensant-me que obrien a les 8h del matí (va resultar que no obrien fins les 9h), el dijous em llevava a les 5.45h per arribar ben d’hora a l’Ambaixada. Resulta que altres viatgers m’havien comentat que, a part de necessitar una munió de documents que més endavant us detallaré, també calia arribar el més aviat possible, perquè sinó després havies de fer una cua interminable.
Quan vaig arribar, pels volts de les 6.40h, ja hi havia unes quantes persones fent cua a part d’un parell de guardes de seguretat i una recepcionista.
Jo sabedor de tota la paperassa que demanen a l’Ambaixada xinesa de Bangkok, ja anava ben preparat amb una pila de documents. Portava el següent:
- Vol de Jakarta a Hong Kong
- Bitllet de tren de Hong
Kong a Shanghai (el qual encara no havia comprat)
- Vol de Shanghai a Barcelona
- Un extracte del compte
corrent (el qual vaig haver de modificar amb el paint per arribar als mínims
requerits de 100USD per dia)
- Fotocòpia del passaport de
la Tere (la meva amiga d’uni que m’havia d’acollir) i del seu permís de
residència.
De totes
maneres, com que encara em faltava l’Application Form (un formulari de 5
pàgines que calia omplir i que jo no tenia), vaig decidir entrar a demanar-lo.
Me’l van donar i, a més, molt amablement, tots tres treballadors em van revisar
la documentació que portava per veure si em faltava alguna cosa. En efecte, em
van comentar que també necessitava el següent:
- Vol de Bangkok a Jakarta
- Fotocòpia del meu passaport, del visat tailandès i de l'anterior visat xinès (3 pàgines en total).
- Employment letter (una carta de l'empresa on treballes dient el motiu de la teva visita a Xina). Òbviament me la vaig haver d'inventar tota, posant que era autònom i creant una empresa pròpia fantasma.
Vaig
preguntar on podia trobar una copisteria i m’hi vaig dirigir, però com que
passaven pocs minuts de les 7h del matí, em va ser impossible trobar-ne cap
d’oberta.
Tornava cap cot, pensant que hauria d’esperar fins que obrissin i després fer una cua enorme quan vaig passar per davant d’un hotel i se’m va encendre una llumeta! Vaig entrar i preguntar si podia imprimir algunes fulles i fer fotocòpies i em van contestar que sí. Estava salvat!!!
Tornava cap cot, pensant que hauria d’esperar fins que obrissin i després fer una cua enorme quan vaig passar per davant d’un hotel i se’m va encendre una llumeta! Vaig entrar i preguntar si podia imprimir algunes fulles i fer fotocòpies i em van contestar que sí. Estava salvat!!!
Amb tota la
paperassa llesta (o almenys això em pensava jo) tornava cap a l’Ambaixada.
Novament allà, vaig tenir un dubte. Podria pagar amb Dòlars o hauria de fer-ho
en Bahts (la moneda tailandesa)? Els guardes i la recepcionista em van dir que
res de Dòlars, amb la qual cosa vaig haver de tornar cap a l’hotel, on havia
vist que canviaven diners.
Mig adormit, vaig omplir curosament les 5 pàgines de l’Application Form i vaig fer cua fins a les 9h, hora d’obertura. En aproximadament 30 minuts una noia m’atenia i repassava punt per punt, tots els documents que li havia entregat.
Mig adormit, vaig omplir curosament les 5 pàgines de l’Application Form i vaig fer cua fins a les 9h, hora d’obertura. En aproximadament 30 minuts una noia m’atenia i repassava punt per punt, tots els documents que li havia entregat.
Tot semblava
anar bé fins que em va demanar l’Invitation Letter de la Tere.
No m’ho podia creure, portava 4 hores despert, havia fet cues i fotocòpies, havia anat amunt i avall i ara em deia que em faltava un maleït document...
Suposo que al veure la meva cara de desesperació la noia em va acabar dient que em donava una hora per aconseguir la carta. Si ho podia fer, no caldria que fes cua i m’estalviaria de tornar un altre dia.
Vaig sortir esperitat direcció l’hotel. Vaig escriure jo mateix una carta d’invitació, vaig conectar-me a internet i li vaig enviar a la Tere d’immediat. Per si de cas no em contestava, vaig apanyar una firma falsa ja que no pensava tornar un altra dia i ja no venia d’un document fals més.
Amb tot, la Tere ho va veure i signar a temps i jo vaig poder respirar tranquil... bé, encara no! Quan vaig demanar d’imprimir a l’hotel la màquina s’havia espatllat. El temps se’m tirava a sobre i calia trobar una copisteria. Vaig preguntar on quedava la més propera i vaig sortir disparat.
Afortunadament tot va anar bé i vaig poder entregar el document. En total, 20 pàgines per aconseguir un maleït visat!!!! A canvi vaig rebre un resguard que em citava el dia 14 a l’Ambaixada per recollir el meu passaport amb el desitjat visat.
La resta de la tarda i els propers tres dies els vaig dedicar a escriure blog i a menjar bé, aconsellat per l'Oat.
No va ser fins el dia 12 que vaig tornar a fer quelcom diferent. Us poso en situació: Treballant a Koh Rong, em vaig fer una ferida al dit petit del peu dret. Vaig mig curar-ho, però en les condicions de l’illa era força complicat. Anava descalç tot el dia i la sorra hi entrava sense parar. En qualsevol cas, me’n vaig sortir prou bé i vaig marxar d’allà pensant que ja estava superat.
Gairebé una setmana més tard a Angkor, degut al frec constant de les bambes la ferida se’m va tornar a obrir i mica en mica se’m va anar infectant.
No li vaig fer gaire cas fins que la nit de l’11 al 12, em vaig despertar un parell de cops notant un dolor al dit petit. Quan ja era de dia, vaig inspeccionar-me'l per constatar que tenia una bona infecció.
Vaig decidir que el millor seria trucar a l’asseguradora i anar al metge per tal que m’ho netegessin, i així ho vaig fer.
Vaig haver de combinar metro i taxi per arribar a l’hospital on em van enviar, però finalment, vaig aconseguir trobar-lo.
Un cop allà, vaig anar a urgències on em van redirigir ràpidament. No em va caler esperar gaire temps que ja estava en un box amb un metge que parlava anglès perfectament i amb dues infermeres. El doctor em va netejar la ferida (prèviament m’havia anestesiat el dit) i em va explicar com me l’hauria de curar durant els propers dies.
Acte seguit, em va receptar els medicaments i pomades que m’hauria de posar i em va enviar cap a la farmàcia del propi hospital, on em van donar tot el necessari.
Per si algú dubte de la qualitat de l’hospital, us diré que ha estat el millor que he estat mai! Com a curiositat, us diré que en la sala principal hi havia un escenari on un home tocava el piano mentre una dona cantava amb l’objectiu d’amenitzar l’espera dels pacients.
No m’ho podia creure, portava 4 hores despert, havia fet cues i fotocòpies, havia anat amunt i avall i ara em deia que em faltava un maleït document...
Suposo que al veure la meva cara de desesperació la noia em va acabar dient que em donava una hora per aconseguir la carta. Si ho podia fer, no caldria que fes cua i m’estalviaria de tornar un altre dia.
Vaig sortir esperitat direcció l’hotel. Vaig escriure jo mateix una carta d’invitació, vaig conectar-me a internet i li vaig enviar a la Tere d’immediat. Per si de cas no em contestava, vaig apanyar una firma falsa ja que no pensava tornar un altra dia i ja no venia d’un document fals més.
Amb tot, la Tere ho va veure i signar a temps i jo vaig poder respirar tranquil... bé, encara no! Quan vaig demanar d’imprimir a l’hotel la màquina s’havia espatllat. El temps se’m tirava a sobre i calia trobar una copisteria. Vaig preguntar on quedava la més propera i vaig sortir disparat.
Afortunadament tot va anar bé i vaig poder entregar el document. En total, 20 pàgines per aconseguir un maleït visat!!!! A canvi vaig rebre un resguard que em citava el dia 14 a l’Ambaixada per recollir el meu passaport amb el desitjat visat.
La resta de la tarda i els propers tres dies els vaig dedicar a escriure blog i a menjar bé, aconsellat per l'Oat.
No va ser fins el dia 12 que vaig tornar a fer quelcom diferent. Us poso en situació: Treballant a Koh Rong, em vaig fer una ferida al dit petit del peu dret. Vaig mig curar-ho, però en les condicions de l’illa era força complicat. Anava descalç tot el dia i la sorra hi entrava sense parar. En qualsevol cas, me’n vaig sortir prou bé i vaig marxar d’allà pensant que ja estava superat.
Gairebé una setmana més tard a Angkor, degut al frec constant de les bambes la ferida se’m va tornar a obrir i mica en mica se’m va anar infectant.
No li vaig fer gaire cas fins que la nit de l’11 al 12, em vaig despertar un parell de cops notant un dolor al dit petit. Quan ja era de dia, vaig inspeccionar-me'l per constatar que tenia una bona infecció.
Vaig decidir que el millor seria trucar a l’asseguradora i anar al metge per tal que m’ho netegessin, i així ho vaig fer.
Vaig haver de combinar metro i taxi per arribar a l’hospital on em van enviar, però finalment, vaig aconseguir trobar-lo.
Un cop allà, vaig anar a urgències on em van redirigir ràpidament. No em va caler esperar gaire temps que ja estava en un box amb un metge que parlava anglès perfectament i amb dues infermeres. El doctor em va netejar la ferida (prèviament m’havia anestesiat el dit) i em va explicar com me l’hauria de curar durant els propers dies.
Acte seguit, em va receptar els medicaments i pomades que m’hauria de posar i em va enviar cap a la farmàcia del propi hospital, on em van donar tot el necessari.
Per si algú dubte de la qualitat de l’hospital, us diré que ha estat el millor que he estat mai! Com a curiositat, us diré que en la sala principal hi havia un escenari on un home tocava el piano mentre una dona cantava amb l’objectiu d’amenitzar l’espera dels pacients.
Els dos
últims dies que em quedaven a Bangkok, vaig decidir visitar un temple fet de
marbre blanc anomenat Wat Benchamabophit. Vaig anar als afores de la ciutat
fins l’enorme JJ market (on vaig poder comprar alguns souvenirs) i vaig sopar
en un parell de restaurants molt autèntics amb el meu company Oat.
Finalment,
el dia 15 al migdia agafava un avió direcció Jakarta, on vaig arribar-hi a mitja
tarda. Des de l’aeroport de la capital indonèsia havia d’agafar un bus que
m’havia de dur fins al barri on estava la casa del nou CouchSurfer que m'acollia.
Vaig esperar el transport més d’una hora i després vaig trigar-ne una altra fins la meva parada. No és que la distància fos molt gran sinó que vaig patir per primer cop, el terrorífic trànsit de Jakarta.
Vaig esperar el transport més d’una hora i després vaig trigar-ne una altra fins la meva parada. No és que la distància fos molt gran sinó que vaig patir per primer cop, el terrorífic trànsit de Jakarta.
Un cop a la
parada, ja fosc, vaig seguir les indicacions que m’havia donat el meu amic CouchSurfer
per tal d’arribar a casa seva. Com a anècdota, he de dir que durant el trajecte
(d’una mitja hora) dues persones se’m van acostar per preguntar-me si
necessitava ajuda i per confirmar-me que la direcció que duia era la correcta.
Quan per fi vaig arribar, encara vaig haver d’esperar una estona fins que el David arribés de treballar.
Vaig deixar la motxilla i vam anar a sopar en una paradeta de carrer.
Havent sopat vaig instal·lar-me en el comodíssim sofà del menjador on em disposava a passar la primera nit en terres indonèsies.
Quan per fi vaig arribar, encara vaig haver d’esperar una estona fins que el David arribés de treballar.
Vaig deixar la motxilla i vam anar a sopar en una paradeta de carrer.
Havent sopat vaig instal·lar-me en el comodíssim sofà del menjador on em disposava a passar la primera nit en terres indonèsies.
L’endemà al
matí, havia quedat amb la Dessy, una altra noia local que vaig trobar a través
de CouchSurfing i que es va oferir a guiar-me per la seva ciutat natal.
Havíem quedat que em passaria a buscar amb el seu cotxe per casa el David i així va ser.
Em va conduir fins a una zona més o menys cèntrica on va aparcar i vam agafar el tren per arribar a Kota, el cor de Jakarta.
Allà vam visitar el museu del Bank Indonesia, que repassava la història econòmica del país i acte seguit, com que se’ns havia fet tard, vam dinar en una paradeta prop d’una de les places centrals de Jakarta.
En acabar, vam entrar al museu Sejarah Jakart (el museu d’història de Jakarta), que es troba en l’antiga seu de l’Ajuntament de la ciutat, un edifici colonial de principis del S.XVIII.
Havíem quedat que em passaria a buscar amb el seu cotxe per casa el David i així va ser.
Em va conduir fins a una zona més o menys cèntrica on va aparcar i vam agafar el tren per arribar a Kota, el cor de Jakarta.
Allà vam visitar el museu del Bank Indonesia, que repassava la història econòmica del país i acte seguit, com que se’ns havia fet tard, vam dinar en una paradeta prop d’una de les places centrals de Jakarta.
En acabar, vam entrar al museu Sejarah Jakart (el museu d’història de Jakarta), que es troba en l’antiga seu de l’Ajuntament de la ciutat, un edifici colonial de principis del S.XVIII.
La veritat
és que no hi ha massa informació i l’exposició es limita a aplegar diversos
objectes (generalment materials) dels últims segles d’història de la capital
d’Indonèsia.
El més curiós de la visita al museu va succeir quan en sortíem. Resulta que un grup d’escolars (tots ben guarnits amb un uniforme tradicional), se’m van acostar a demanar-me una foto. Minuts després, un altre grupet (més reduït i de nens de més edat) em va demanar de fer-me una entrevista per la classe d’anglès.
En aquell moment encara no ho sabia, però la simple presència d’un occidental genera passions en la població local més jove.
 |
| Amb la Dessy al Museus Bank Indonesia |
El més curiós de la visita al museu va succeir quan en sortíem. Resulta que un grup d’escolars (tots ben guarnits amb un uniforme tradicional), se’m van acostar a demanar-me una foto. Minuts després, un altre grupet (més reduït i de nens de més edat) em va demanar de fer-me una entrevista per la classe d’anglès.
En aquell moment encara no ho sabia, però la simple presència d’un occidental genera passions en la població local més jove.
 |
| Nens amb uniforme tradicional |
 |
| Estudiants fent-me una entrevista |
Passats els
meus minuts de fama, amb la Dessy ens vam dirigir cap al Sunda Kelapa, l’antic
port holandès que actualment està dominat per grans vaixells de pesca (la
majoria dels quals s’utilitzen com a vaixells de càrrega). Hi havia tones i tones de brutícia i l’aigua
del mar més marró que hagi vist mai...
Amb tot, el
passeig per la zona va ser interessant per veure com treballen i com
descarreguen pesades mercaderies caminant per sobre un tauló de fusta que uneix
les altes embarcacions amb la terra ferma.
 |
| Camió de mercaderies al port |
 |
| Camions i barques a l'antic port holandès |
Com que ja estàvem força cansats i la tarda se’ns tirava a sobre, vam decidir desfer el camí fins a la parada de tren i agafar-ne un fins l’aparcament on hi havia aparcat el cotxe. De nou a l’automòbil, la Dessy em va dur fins a la Lapangan Merdeka (Plaça de la Llibertat) on vam fer una volta al Monas, el gran monument nacional que consta d’una enorme columna (132m d’alt) coronada per una estructura que recorda una flama. El parc que envolta el monument és un bon lloc per descansar una estona, fer esport o llegir a l’ombra d’un arbre, però el Monas en sí, no és res de l’altre món.
 |
| Monas |
No ens hi
vam estar molta estona i tenint en compte que es començava a fer fosc, vam
decidir que era moment de tornar a casa. Novament, em va tocar viure en primera
persona la bogeria del dens i congestionat trànsit de Jakarta. Com a
curiositat, explicar que hi ha un munt de persones que dirigeixen el trànsit en
algunes zones puntuals de la ciutat. Algunes ànimes caritatives, agraeixen
l’ajut donant una mica d’almoina.
Ja a casa el
David, vaig acomiadar-me de la Dessy, li vaig agraïr la visita turística per la
seva ciutat i vaig esperar que l’amfitrió tornés de treballar. Quan va arribar,
vam anar a sopar en un petit restaurant amb menjar de Sumatra, l’illa d’on el
David és originari.
L’endemà
divendres, vaig decidir anar cap al Taman Mini, un parc temàtic on s’hi poden
veure diferents cases i elements culturals de la majoria de les províncies
d’Indonèsia. Com que és un país amb ètnies i cultures molt diverses, em va
semblar una bona manera de tenir-hi un primer contacte i poder aprendre alguna
cosa.
El David em va explicar fil per randa com anar-hi i seguint les seves indicacions vaig arribar-hi. Entre una cosa i l’altre, vaig entrar que gairebé era l’hora de dinar i, també és mala sort, just en el moment que començava a ploure a bots i barrals.
El David em va explicar fil per randa com anar-hi i seguint les seves indicacions vaig arribar-hi. Entre una cosa i l’altre, vaig entrar que gairebé era l’hora de dinar i, també és mala sort, just en el moment que començava a ploure a bots i barrals.
Vaig entrar
al recinte i vaig aixoplugar-me uns minuts a una caseta d’informació. En vista
del panorama però, vaig dirigir-me fins
a una zona on hi havia alguns restaurants i vaig aprofitar per dinar. Va
ser divertit demanar ja que ningú parlava anglès i la carta estava plenament en
bahasa indonesi.
Havent
dinat, com que havia parat de ploure vaig començar a passejar pel parc temàtic.
Anava entrant a les diferents cases tot seguint el recorregut indicat en el
mapa que m’havien donat. Em van sorprendre força dues coses. La primera és la
immensa diversitat del 4t país més poblat del món (tot i que té sentit si tenim
en compte que té més de 17.000 illes que s’escampen des de Malàisia fins a
Papúa). La segona va ser la gran semblança que algunes cases tenen a les dels
maorís novazelandesos.
La visita al
Taman Mini, també em va servir per veure un dragó de Komodo (són realment
enormes, gairebé dinosaures) i per tornar a ser “assaltat” per una munió de
nens que em demanaven fotos o fer-me una entrevista.
De tornada
cap a casa el David, vaig passar primer per l’estació de busos, on volia
preguntar el cost del bitllet a Yogyakarta, el meu proper destí.
Amb el dubte
aclarit,vaig agafar un bus per tronar a casa.
Aquella nit,
havia quedat amb el meu amfitrió que soparíem a China Town i després sortiríem
de festa.
Com que
calia anar una mica arreglat, vaig haver de planxar l’única camisa que duia, ja
que feia més de dos mesos que no sortia de la motxilla. Aquí em teniu, planxant
a la manera indonèsia!
 |
| Planxant a casa el David |
Un cop llestos, vam anar a recollir un amic del David que era alemany i junts vam fer cap a China Town. Si els carrers de Jakarta ja són estrets i enrevessats, no us podeu ni imaginar pels carrerons que ens vam ficar pel barri xinès. En molts moments pensava que el cotxe es quedaria atrapat..., per sort no va ser així.
Vam sopar i
beure en un bareto per després anar cap a una famosa discoteca de Jakarta.
L’ambient era majoritàriament occidental, tot i que també hi havia locals.
No vam estar-nos-hi fins molt tard ja que l’endemà el David m’havia proposat d’anar a passar el cap de setmana a Bandung, una ciutat unes hores a l’est de Jakarta. Segons em va dir, hi aniríem amb alguns amics seus, que ja havien reservat hotel i que estarien contents de fer-me un lloc.
Així va ser, i dissabte el matí, després d’alguns problemes tècnics (el David no trobava la casa del seu amic on havíem quedat) i d’esperar a una de les noies, vam començar a tirar milles cap al nostre destí.
No vam estar-nos-hi fins molt tard ja que l’endemà el David m’havia proposat d’anar a passar el cap de setmana a Bandung, una ciutat unes hores a l’est de Jakarta. Segons em va dir, hi aniríem amb alguns amics seus, que ja havien reservat hotel i que estarien contents de fer-me un lloc.
Així va ser, i dissabte el matí, després d’alguns problemes tècnics (el David no trobava la casa del seu amic on havíem quedat) i d’esperar a una de les noies, vam començar a tirar milles cap al nostre destí.
A diferència
de la capital, Bandung és una ciutat molt menys calorosa i menys habitada. És
per aquest motiu que la gent que viu a Jakarta i que s’ho pot permetre, hi va a
passar els caps de setmana.
Tot just
arribar a Bandung, vam anar a dinar en un restaurant que els meus companys
indonesis coneixien. Vam gaudir d’un bon àpat i jo vaig seguir provant diversos
plats de la cuina tradicional.
En acabat
vam anar cap a l’hotel i ens vam instal·lar. Val a dir que l’habitació d’hotel
(que no d’alberg ni hostal) era la millor en la que havia estat en molt molt de
temps. L’únic inconvenient fou que una habitació per a dues persones, la vam
ocupar quatre...
En qualsevol cas no em podia queixar, ja que estava totalment convidat!
Els meus companys de cap de setmana van passar la tarda a la piscina de l’hotel, mentre jo, impossibilitat per l’encara recent intervenció al dit del peu, aprofitava per connectar-me a internet i posar-me al dia.
En qualsevol cas no em podia queixar, ja que estava totalment convidat!
Els meus companys de cap de setmana van passar la tarda a la piscina de l’hotel, mentre jo, impossibilitat per l’encara recent intervenció al dit del peu, aprofitava per connectar-me a internet i posar-me al dia.
Ja de nit,
vam anar a sopar i després vam anar pel centre a fer una cervesa. Acte seguit,
el David i els seus amics volien anar a un karaoke i m’hi van arrossegar.
Van començar a cantar (amb força gràcia) cançons locals i occidentals i em van pressionar perquè cantés “La Macarena”. En un bon principi m’hi vaig negar, però davant de la pressió vaig acabar acceptant. Amb tot, va resultar que la versió que hi havia era l’anglesa, i si a això li sumem que jo no tenia ni idea de la lletra i que “Los del Río” canten a una velocitat sorprenent, em va ser impossible i vaig haver d’abandonar davant la decepció dels nois indonesis.
Van començar a cantar (amb força gràcia) cançons locals i occidentals i em van pressionar perquè cantés “La Macarena”. En un bon principi m’hi vaig negar, però davant de la pressió vaig acabar acceptant. Amb tot, va resultar que la versió que hi havia era l’anglesa, i si a això li sumem que jo no tenia ni idea de la lletra i que “Los del Río” canten a una velocitat sorprenent, em va ser impossible i vaig haver d’abandonar davant la decepció dels nois indonesis.
Quan ja van
haver cantat totes les cançons que volien vam tornar cap a l’hotel a dormir.
El diumenge al matí vam esmorzar al buffet de l’hotel i vam agafar el cotxe per anar a 50km al sud de Bandung, al Kawah Putih (que es traduiria al català com a Cràter Blanc), un antic cràter de volcà on actualment hi ha un llac. L’emplaçament deu el seu nom al color de l’aigua del llac, que agafa tonalitats molt blanquinoses degut a les substàncies químiques del subsòl.
El diumenge al matí vam esmorzar al buffet de l’hotel i vam agafar el cotxe per anar a 50km al sud de Bandung, al Kawah Putih (que es traduiria al català com a Cràter Blanc), un antic cràter de volcà on actualment hi ha un llac. L’emplaçament deu el seu nom al color de l’aigua del llac, que agafa tonalitats molt blanquinoses degut a les substàncies químiques del subsòl.
 |
| Amb el David (a la meva esquerra) i la resta dels seus amics |
El lloc era
força bonic i molt curiós, però estava totalment ple de turistes. Curiosament i
al contrari del que havia vist fins el moment, el turisme era majoritàriament
indonesi, essent jo l’únic occidental del lloc.
Vam estar-hi
una bona estona caminant al voltant i fent les pertinents fotos i després vam
tornar cap al pàrquing per menjar alguna cosa i tornar a agafar el cotxe. Vam
conduir una bona estona, novament direcció Bandung, on teníem una reserva per
sopar. Ens va costar Déu i ajuda trobar el restaurant..., vam fer voltes i més
voltes per la ciutat, preguntant a un munt de persones que ens donaven
indicacions (evidentment en bahasa indonesi) però que no ens portaven al nostre
destí. Al cap de moltíssima estona, finalment vam trobar-lo.
Havent sopat, altre cop carretera i manta, direcció Jakarta. Vam deixar tots
els amics del David a prop de casa seva i després vam dirigir-nos a casa.
 |
| Kawah Putih |
 |
| Kawah Putih 2 |
Vam fer una
cervesa de comiat, ja que la tarda següent jo marxava direcció Yogyakarta i vam
anar a dormir.
El dia 20 em
vaig llevar un cop el David ja havia marxat a treballar. Vaig preparar tot
l’equipatge i vaig fer temps fins l’hora de dinar. Després, vaig marxar
direcció l’estació d’autobusos per comprar un bitllet per anar cap al proper
destí.
Em va costar una estona i moltes negociacions aconseguir el bitllet de bus nocturn al preu que volia, però finalment ho vaig aconseguir.
Quan ja era fosc, sortíem direcció Yogya en un dels autocars més atrotinats que he anat mai. I hi havia de passar la nit!!!
Em va costar una estona i moltes negociacions aconseguir el bitllet de bus nocturn al preu que volia, però finalment ho vaig aconseguir.
Quan ja era fosc, sortíem direcció Yogya en un dels autocars més atrotinats que he anat mai. I hi havia de passar la nit!!!
El trajecte
va ser molt mogut pels incomptables forats que hi havia a la carretera per la
que circulàvem, però afortunadament vam arribar d’una sola peça.
Ja a
Yogyakarta, me les vaig empescar per trucar al meu següent Couchsurfer, el
Paul.
Em va dir que agafés un autobús fins a la Universitat on ell era i la qual quedava molt a prop de casa seva.
Vaig preguntar a la gent que hi havia a la mateixa parada i em van la combinació d’autobusos que, en teoria, m’havia de dur fins el punt de trobada amb el Paul. I dic, en teoria, perquè després de dos busos i una patejada de mitja hora, vaig anar a parar a un lloc que no era l’indicat. Resulta que estava en una altra seu de la universitat, com si hagués quedat a la UB Central i hagués anat a parar a la UB de Diagonal... vaja, que estava ben perdut. Afortunadament, un parell d’estudiants molt amables em van deixar el seu mòbil per poder tornar a trucar el Paul, que va decidir que seria més fàcil que passar-me a buscar.
No va trigar gaire, i tots dos, amb la seva moto, vam posar rumb a casa seva perquè pogués deixar la motxilla.
Un cop fet, vam dirigir-nos cap al Taman Sari, un antic palau que data de mitjans del S.XVIII i que el sultà utilitzava com a casa de bany. No és res espectacular però sí que és bonic el contrast del blau turquesa de les piscines amb el beige de les parets del propi palau.
Em va dir que agafés un autobús fins a la Universitat on ell era i la qual quedava molt a prop de casa seva.
Vaig preguntar a la gent que hi havia a la mateixa parada i em van la combinació d’autobusos que, en teoria, m’havia de dur fins el punt de trobada amb el Paul. I dic, en teoria, perquè després de dos busos i una patejada de mitja hora, vaig anar a parar a un lloc que no era l’indicat. Resulta que estava en una altra seu de la universitat, com si hagués quedat a la UB Central i hagués anat a parar a la UB de Diagonal... vaja, que estava ben perdut. Afortunadament, un parell d’estudiants molt amables em van deixar el seu mòbil per poder tornar a trucar el Paul, que va decidir que seria més fàcil que passar-me a buscar.
No va trigar gaire, i tots dos, amb la seva moto, vam posar rumb a casa seva perquè pogués deixar la motxilla.
Un cop fet, vam dirigir-nos cap al Taman Sari, un antic palau que data de mitjans del S.XVIII i que el sultà utilitzava com a casa de bany. No és res espectacular però sí que és bonic el contrast del blau turquesa de les piscines amb el beige de les parets del propi palau.
 |
| Piscines centrals del Taman Sari |
 |
| Parets i portals del Taman Sari |
El meu company em va guiar per les diverses estances i a través dels carrerons que envoltaven el palau per ensenyar-me un antic temple i altres racons menys transitats.
Al cap d’una estona, quan ja havíem vist el més destacable i com que començava a ploure, vam anar a dinar en un restaurant local.
Acte seguit,
vam anar al Mercat dels Ocells, on s’hi venen tota mena d’animals. Com el nom
del mercat indica, abunden els diferents tipus d’aus, però també hi ha
mamífers, rèptils, etc.
Fa força pena veure les condicions en les que tots els animalons viuen, esperant que algú els compri. Personalment, no em va agradar gens...
Per sort no ens hi vam estar gaire estona! Vam marxar cap a casa el Paul i poc després vam anar a la seva universitat a veure com alguns dels seus companys feien una obra de teatre amateur. Va ser curiós si més no...
En acabar vam anar a sopar (sota una pluja intensa) i després a dormir. L’endemà el meu amfitrió tenia classe i jo volia anar al Kraton, la residència del sultà.
Així va ser i de bon matí m’hi vaig plantar i vaig recórrer les diverses sales amb les exposicions sobre els avantpassats del sultà, alguns dels objectes més representatius del palau, etc.
El que més gràcia em va fer van ser els guardians del sultà, que es passejaven per les diferents zones del Kraton amb el seu uniforme que destaca pel mocador el cap i la daga a l’esquena. Són molt pintorescos i li donen un punt d’autenticitat al lloc.
A part, per acabar de fer temps fins que el Paul em vingués a buscar amb la moto, vaig sortir fora del recinte per visitar un taller de confecció de les típiques titelles indonèsies, on em van explicar fil per randa els passos de confecció i la simbologia de cada detall dels personatges.
Fa força pena veure les condicions en les que tots els animalons viuen, esperant que algú els compri. Personalment, no em va agradar gens...
Per sort no ens hi vam estar gaire estona! Vam marxar cap a casa el Paul i poc després vam anar a la seva universitat a veure com alguns dels seus companys feien una obra de teatre amateur. Va ser curiós si més no...
En acabar vam anar a sopar (sota una pluja intensa) i després a dormir. L’endemà el meu amfitrió tenia classe i jo volia anar al Kraton, la residència del sultà.
Així va ser i de bon matí m’hi vaig plantar i vaig recórrer les diverses sales amb les exposicions sobre els avantpassats del sultà, alguns dels objectes més representatius del palau, etc.
El que més gràcia em va fer van ser els guardians del sultà, que es passejaven per les diferents zones del Kraton amb el seu uniforme que destaca pel mocador el cap i la daga a l’esquena. Són molt pintorescos i li donen un punt d’autenticitat al lloc.
 |
| Uns quants guardes del sultà vigilant |
 |
| Guardià amb el vestit típic i la daga |
 |
| Nen guardià |
A part, per acabar de fer temps fins que el Paul em vingués a buscar amb la moto, vaig sortir fora del recinte per visitar un taller de confecció de les típiques titelles indonèsies, on em van explicar fil per randa els passos de confecció i la simbologia de cada detall dels personatges.
Un pèl més
tard de l’hora acordada, el Paul em va recollir amb la moto i vam fer via cap a
Prambanan, un dels temples més coneguts de la zona.
Aquest
conjunt de 240 temples hindús data del S.IX i l’any 2006 va patir grans
destrosses degut als terratrèmols que va sofrir la zona. Encara a dia d’avui es
poden veure un munt de pedres apilades, esperant per ser recol·locades pels
arqueòlegs i enginyers que treballen en les feines de restauració.
 |
| Temple de Prambanan |
Els temples
més importants i destacables són els de Shiva, Vishnu i Brahma tot i que,
tenint en compte que feia 4 dies que havia estat per Angkor Wat, no em va
semblar res de l’altre món.
De fet, vaig
quedar fins i tot decebut per veure que tot estava molt preparat, amb zones
ajardinades i envoltades d’arbres.
Res a veure
amb els temples menjats per la natura cambodjana...
Per
acabar-ho d’adobar, en un dels temples, per motius de seguretat, calia entrar
amb casc i s’havia de fer cua, ja que hi havia “aforament màxim”.
 |
| Pujant els esglaons del temple amb el mocador tradicional |
 |
| Alguns dels pinacles del temple |
Un cop vam haver entrat als temples més importants i donat un cop d’ull a la majoria de petits, vam tornar a la moto per anar a casa. Abans però, vam fer una aturada a l’estació de busos, on vaig informar-me sobre com anar a la meva següent destinació: Probbolingo.
El camí de retorn a casa el vam fer sota una cortina d’aigua que ens va deixar completament xops en un tres i no res.
Aprofitant que el meu company feia una becaina, vaig anar a menjar alguna cosa i vaig agafar un bus cap al centre per fer una volta.
Amb algunes
dificultats (accentuades, novament, per un xàfec) vaig tornar per trobar-me amb
el Paul per sopar plegats. Mentre menjàvem un dels millors “fried rice” que he
tastat (i us ben asseguro que n’he menjat molts!) vam quedar que l’endemà al
matí aniríem a Borobudur i posteriorment m’acompanyaria a la parada d’autobus.
Borobudur va ser un pèl millor que Prambanan. Aquest temple budista és contemporani a l’hinduista però, pel meu gust, molt més bonic arquitectònicament.
Era molt diferent a tots els que havia vist fins aleshores i d’unes dimensions molt imponents. El temple de Borobudur té una forma piramidal però amb la part superior escapçada, i consta de diversos nivells que s’enfilen fins la part més elevada, que està coronada per un munt de petites stupes i una de central i molt gran.
Borobudur va ser un pèl millor que Prambanan. Aquest temple budista és contemporani a l’hinduista però, pel meu gust, molt més bonic arquitectònicament.
Era molt diferent a tots els que havia vist fins aleshores i d’unes dimensions molt imponents. El temple de Borobudur té una forma piramidal però amb la part superior escapçada, i consta de diversos nivells que s’enfilen fins la part més elevada, que està coronada per un munt de petites stupes i una de central i molt gran.
Amb el Paul vam recórrer-los tots, gaudint
dels bonics relleus i les incomptables escultures de Buda.
 |
| Borobudur des de baix |
 |
| Escultures budistes a Borobudur |
 |
| Magnífiques vistes des del temple |
 |
| Cap de Buda en un dels nivells del temple |
Un cop al nivell superior, les boniques stupes i el fantàstic paisatge que s’observa només queden desvirtuats per la sobreacumulació de turistes. És un infern!! Es fa gairebé impossible caminar sense topar amb algú i fer una foto sense algun convidat no desitjat.
 |
| Nivell superior del temple |
 |
| Stupes i bones vistes des del cim de Borobudur |
 |
| Vistes de Borobudur |
 |
| Escultura de Buda amb turistes i l'stupa principal al fons |
 |
| Un servidor posant cap a una escultura de Buda |
Aquest és el gran "però" de Borobudur!!! Contràriament al que podeu pensar, la immensa majoria de turistes són indonesis i hi ha molt pocs occidentals.
Després de
dedicar-hi força estona i quan la calor ja es feia insuportable, vam decidir
tornar al pàrking i conduir els llargs 40km de retorn a casa!
Vam dinar i
vaig preparar la motxilla per marxar de Yogyakarta.
El Paul, un
cop més, em va dur amb la seva moto fins l’estació de busos, on vaig esperar
fins l’hora de sortida. Tenia per davant un nou trajecte nocturn fins a Probbolingo,
on m’esperaven més aventures i sorpreses!
Del fugaç retorn
a Tailàndia, o més ben dit, a Bangkok, no en puc treure gaires conclusions ja
que va ser una visita en condicions estranyes. La sempre emprenyadora
burocràcia per fer el visat xinès i visites a llocs d’interès menors, van
marcar la tònica de la setmana que m’hi vaig passar.
El que em va sorprendre moltíssim, va ser l’altíssima qualitat de la sanitat privada de la capital tailandesa. Com he explicat, l’hospital al que vaig acudir era el millor en que mai he estat i el servei va ser impecable.
El que em va sorprendre moltíssim, va ser l’altíssima qualitat de la sanitat privada de la capital tailandesa. Com he explicat, l’hospital al que vaig acudir era el millor en que mai he estat i el servei va ser impecable.
A part d’això,
vaig confirmar que Bangkok és una ciutat que m’agrada malgrat tots els
inconvenients d’una megalòpolis.
Pel que fa a
Indonèsia anem a pams. En primer lloc, dir que Jakarta és un caos total i
absolut. El trànsit és el pitjor que he vist i patit en la meva vida. Per
recórrer pocs metres t’hi pots tirar hores i, com és evident, tant de cotxe
afecta en l’ambient, que és un dels més contaminats de les capitals asiàtiques
que vaig visitar.
A part, hi ha poc o res a visitar i d'interessant. Destacaria el port holandès per sobre de tot, però no era res especial. El centre està brut i deixat i tampoc val la pena dedicar-hi gaire temps...
Això sí, els contrastos també hi són. El barri financer va creixent, menjant-se els petits habitatges dels voltants. És molt impactant veure gratacels moderníssims a tocar d’edificis antics, bruts i de no més de dues o tres plantes.
A part, hi ha poc o res a visitar i d'interessant. Destacaria el port holandès per sobre de tot, però no era res especial. El centre està brut i deixat i tampoc val la pena dedicar-hi gaire temps...
Això sí, els contrastos també hi són. El barri financer va creixent, menjant-se els petits habitatges dels voltants. És molt impactant veure gratacels moderníssims a tocar d’edificis antics, bruts i de no més de dues o tres plantes.
Bandung no
em va semblar gaire diferent a Jakarta però tampoc vaig tenir molta oportunitat
de veure-la. Simplement me’n vaig fer una idea des del cotxe. S’agraeix una
temperatura més fresca que a la capital, però el trànsit també és terrible i la
ciutat té poc d’atractiu.
El que, sens dubte, em va impactar més del meu primer contacte amb Indonèsia va ser la multitud de gent que hi ha demanant almoina al carrer. És, de veritat, desbordant! La pobresa pràcticament es pot palpar i no té pietat de sexes ni edats. A mi em va deixar garrativat.
El que, sens dubte, em va impactar més del meu primer contacte amb Indonèsia va ser la multitud de gent que hi ha demanant almoina al carrer. És, de veritat, desbordant! La pobresa pràcticament es pot palpar i no té pietat de sexes ni edats. A mi em va deixar garrativat.
Aquesta
característica es dóna tant a Jakarta com a Bandung!
Així doncs, els primers dies a Indonèsia ja em van deixar clar que el que realment valia la pena era la natura i no pas les ciutats o les activitats culturals. Exemple clar va ser el Kawah Putih, que sens dubte va fer que el cap de setmana a Bandung valgués la pena.
Per últim, Yogyakarta és la millor de les tres ciutats de Java que vaig poder visitar, tot i que, insisteixo,no mata.
Al meu entendre, el que la fa més interessant és un centre històric amb més personalitat i la proximitat dels temples de Borobudur i Prambanan.
Així doncs, els primers dies a Indonèsia ja em van deixar clar que el que realment valia la pena era la natura i no pas les ciutats o les activitats culturals. Exemple clar va ser el Kawah Putih, que sens dubte va fer que el cap de setmana a Bandung valgués la pena.
Per últim, Yogyakarta és la millor de les tres ciutats de Java que vaig poder visitar, tot i que, insisteixo,no mata.
Al meu entendre, el que la fa més interessant és un centre històric amb més personalitat i la proximitat dels temples de Borobudur i Prambanan.
Aquestes són
les conclusions de la primera setmana a Indonèsia. A mesura que vaig anar
desplaçant-me cap a l’est del país, la cosa va millorar, i molt! Ja ho veureu!
