Últims dies a Sydney

Bones tardes amics meus tots!

Com s’endevina pel títol del post d’avui, aquesta és l’última actualització que faré des de Sydney. Dimarts vinent, quan marxi direcció Melbourne, hauran passat sis setmanes des que vaig arribar i, d’aquesta manera, posaré fi a la primera etapa d’un viatge que, per sort o per desgràcia, no sé quantes etapes tindrà (ho sento mare...).

Malgrat portar tants dies, el tamany d’aquesta ciutat fa que sempre hi hagi alguna cosa a fer. Així doncs, fa un parell de setmanes, vaig decidir que creuaria el Harbour Bridge caminant per tal de poder veure l’Opera House i l’skyline de la ciutat des de l’altra banda de la badia. A més a més, vaig acostar-me al Luna Park, un parc d’atraccions al costat del mar i amb força encant però amb una entrada un pèl fantasmagòrica i intimidant.

Entrada del Luna Park

Aquell mateix cap de setmana, aprofitant un parell de “house parties” (és a dir, festes a casa d’algú) vaig poder, per fi, sortir de festa a l’estil català/espanyol/estatal, és a dir, tornant a casa passades les 6h del matí. Evidentment, aquest no és l’objectiu del viatge, però he de reconèixer que ho trobava una mica a faltar, jejeje.

La setmana següent (és a dir, la passada) va ser força tranquil·la fins que va arribar el cap de setmana (apunt: els meus caps de setmana van de divendres a diumenge), ja que vaig decidir fer un parell d’excursions.
La primera consistia a anar a les Blue Mountains, un Parc Nacional a uns 70km de Sydney (2h en tren) format per diferents gorges. Així doncs, divendres vaig agafar el tren direcció Katoomba i d’allà vaig caminar mitja horeta fins l’Echo Point, un bonic mirador (que estava a rebentar d’asiàtics fent fotos) amb vistes privilegiades a les Three Sisters. La llegenda diu que fa molt de temps, aquestes tres formacions geològiques eren 3 germanes aborígens, filles d’un bruixot que tenia un os màgic. Un dia, les tres noies van ser atacades per una bèstia que habitava a les muntanyes. El pare, en sentir-les cridar, va fer servir l’os per convertir-les en pedra i protegir-les. Acte seguit, en veure’s acorralat per la bèstia, el bruixot va convertir-se en ocell i va fugir. D’aleshores ençà, l’home segueix buscant la pedra que va perdre en transformar-se, per poder tornar les seves filles a la vida.

The Three Sisters

L’Echo Point també destaca per ser el lloc des del qual es podien començar les excursions. Amb una motivació poc típica de mi, em vaig posar la disfressa de Kilian Jornet (potser m’he passat amb la comparació...) i vaig emprendre una ruta de 6h pel parc, que passava per 4 cascades (alguna era més aviat un salt d’aigua), baixava fins la vall, i et permetia gaudir d’una abundant i molt diversa vegetació i d’una gran varietat d’ocells (sentint-ho molt, la meva falta de coneixements en botànica i ornitologia m’impedeix donar-vos noms d’espècies).

Totalment exhaust però molt satisfet, tornava direcció Sydney després de 7h ½ de caminar per terrenys amb força desnivells i havent fet tan sols una única parada per dinar de mitja horeta.

L’endemà, com que el temps acompanyava, vaig ignorar les agulletes i vaig decidir anar a Manly (una zona de platja, a la part nord-est de la badia de Sydney). En una platgeta d’allà, Shelly Beach, em vaig fer el meu primer bany transoceànic per agafar forces per l’excursió que m’esperava.
Aquesta, anomenada Manly Scenic Walkway, consistia en una caminada d’aproximadament 4hores que ressegueix la costa i passa per diverses reserves naturals, cales increïbles i solitàries i un antic assentament aborigen on s’hi poden observar gravats a les roques (i tot això a mitja hora del centre de Sydney!!!).
És realment un passeig amb molt d’encant i que et transporta en un ambient de tranquil·litat i pau gens comparable a l’ebullició i l’estrès característics del CBD de la ciutat.

Un servidor en una cala solitària de la Manly Scencic Walkway

Vistes des de la MSW al Nord Head (esquerre) i a Watson's Bay (dreta)

Sorprenentment, el preu que vaig haver de pagar per dos dies de tal intensitat i exigència física, va ser només un intent de llaga al dit petit del peu dret que no va acabar-se de consolidar.

Pel que fa a aquesta setmana, a part d’acomiadar-me dels companys del curs d’anglès (per cert, un noi tailandès, com a record, s’ha fet una foto amb mi pujat a una cadira), he invertit les meves hores a planejar la resta del viatge per terres australianes. Així doncs, durant el següent mes i mig, recorreré el sud-est del país, el centre i una part de la costa est per, definitivament, fer el salt cap a Nova Zelanda el dia 5 de desembre.

Per acabar, avui us volia parlar de les tècniques de supervivència, en termes alimentaris, que he hagut de desenvolupar per poder menjar sense arruïnar-me. De totes maneres, en vista que la meva promesa de no enrollar-me segueix sense complir-se, ho deixaré per un altre dia.

El que sí voldria comentar abans d’acomiadar-me fins a nou post, és que el fet de tenir una mínima rutina i viure durant un mes i mig en un lloc, sigui quin sigui, et fa veure’l amb uns ulls diferents que quan el visites com a turista. Et fa descobrir racons més remots però amb molt d’encant, et fa valorar indrets que potser d’entrada havies passat per alt, et fa acostumar-te a monuments fabulosos que d’entrada t’havien deixat impactat i en certa manera, et fa que te’l facis una mica teu.
D’altra banda, també et permet començar a conèixer i a apreciar la gent que has anat coneixent-hi i a gaudir de la seva companyia.

Per tots aquests motius doncs, tinc una barreja de sensacions abans de continuar el meu viatge. Per una banda, estic molt il·lusionat i tinc moltes ganes de seguir endavant, però per l’altre em sap greu deixar tot el que he viscut aquí i algunes de les persones que hi he conegut. Em fa preguntar-me si, en unes altres condicions, no m’hi quedaria més. La resposta és clara i rotunda. Sí!
Amb tot, no vull posar-me sentimental i vull deixar molt clar, que estic molt content de poder continuar endavant amb l’aventura, que de ben segur, em té preparats molt bons moments.

Abraçades i petons!!!!

PD. Perdoneu la falta d'originalitat en els títols, però gasto totes les energies i la imaginació en el post en sí...

Curiositats de Sydney

Hola a tots!
Per celebrar que ja fa 20  dies des de la meva arribada a Sydney, actualitzo blog!

Si bé aquests últims dies han estat més tranquils, ja que tenia gran part de la “feina” feta (buscar allotjament, curs d’anglès, visitar la majoria dels llocs turístics de la ciutat, etc), no us penseu pas que m’he quedat de braços creuats a casa .
L’últim cap de setmana de setembre s’allargava un dia (el dia 1 d’octubre a Austràlia celebren el dia del treballador) i vaig aprofitar-lo per visitar a fons els Royal Botanic Gardens, que no havia pogut veure bé per culpa de la pluja, per anar a l’Observatori de Sydney, al Darling Harbour (una zona del moll que es va fer nova en motiu dels JJOO i que actualment acull la Fira de la ciutat, l’IMAX, l’Aquarium, etc.) i per passejar per China Town.

Darling Harbour

China Town

Royal Botanic Garden

D’aquest últim lloc, el que em va deixar més parat va ser el Paddy’s Market (una mena de “mercadillo” al més pur estil xinès). Malgrat estar al ple centre de Sydney, en alguns moments em va donar la sensació que estava al Lady’s Market de Hong Kong .

Paddy's Market

L’altre fet destacable del cap de setmana va ser la final de footy que jugaven un equip de Melbourne contra l’equip de Sydney. L’esport, malgrat el traduïm com a futbol australià, s’assembla força més al rugbi. Perquè us en feu una idea, es juga en un camp de forma ovalada que té 4 pals verticals a cada extrem i 18 bèsties per equip s’han d’anar passant una pilota en forma de meló (amb la mà o el peu i indistintament endavant o enrere) amb l’objectiu de xutar i marcar entre els pals, tot evitant ser placats. Si aconsegueixen fer-ho entre els pals centrals aconsegueixen 6 punts mentre que n’obtenen només 1 si fan passar la pilota entre els pals laterals. De totes maneres, perquè acabeu d'entendre de què es tracta, us deixo un vídeo a continuació:

Vaig trobar el footy francament divertit i emocionant, però un pèl massa llarg pel meu gust (4 parts de 20 minuts amb algunes aturades del crono). El que em va semblar més interessant va ser, per una banda, el respecte que hi ha entre aficions (que seuen costat per costat al camp sense que ningú s’hagi de preocupar pels incidents), i per l’altra, que malgrat que va guanyar l’equip de Sydney vam veure molt poca gent celebrant-ho pel carrer. Suposo que el fet que Sydney sigui una ciutat immensa atomitza les celebracions d’aquest tipus d’esdeveniments.
En qualsevol cas, res a veure amb el que estem acostumats a Barcelona o a Europa en general.

Pel que fa a la setmana passada, em vaig concentrar bàsicament en el curset d’anglès, on els asiàtics guanyen per majoria absoluta. La meva classe està formada sobretot per coreans (del Sud, evidentment) i tailandesos, i després hi ha algun filipí, algun xinès i un noi de Mongòlia. La resta del món la representem una noia colombiana, una de txeca i un servidor.
El que m’ha sorprès més és que alguns dels coreans coneixen Catalunya!!! A continuació us transcric un diàleg que s’ha repetit 3 o 4 cops:

Coreà: Where are you from?
Marcel: I’m from Barcelona, Catalonia.
Coreà: Aaaah, Catalunya! I know it because of F.C. Barcelona.

No acaben de saber què és, però m’he de rendir davant l’evidència que el Barça porta la marca Catalunya a arreu del món, molt més que no pas Gaudí, Ferran Adrià o les platges paradisíaques de Lloret de Mar i Salou.

Un cop completada la primera setmana de classes, vaig gaudir d’una BBQ a casa d’uns nois madrilenys a Bondi Beach el dissabte i d’un dinar de comiat d’un noi català al Gure Txoko, el casal basc de Sydney que, un cop dins, et transporta per complert a Euskal Herria.

Finalment, per acabar el post d’avui, m’agradaria enllistar i comentar algunes curiositats de la ciutat que m’han cridat força l’atenció durant aquestes dues setmanes llargues que fa que hi sóc. Aquí les teniu:

• Circulació: Com a bon país anglosaxó, condueixen per la dreta. Com a peató, encara avui he de mirar a ambdós costats abans de creuar, ja que encara no tinc gaire clar per on vénen els cotxes. A més, aquesta circulació invertida, es fa extensible a l’hora de caminar i al pujar/baixar les escales (mecàniques o no).
• Semàfors: El verd en el semàfor de peatons no dura mai més de 5-10sgs. A partir d’aleshores es converteix en vermell intermitent que anima a anar per feina a l’hora de creuar.                                                                                                                          Els dos primers dies, entre que no sabia a quin costat mirar i les indecisions que em causaven els semàfors, una mica més i no em moc de davant del Hostel.
• Taxis: Si una persona sola agafa un taxi, normalment s’asseu al costat del conductor i no pas al darrera (no us ho dic per experiència pròpia sinó per observació).