Dues setmanetes a Melbourne!

Benvolguts, permeteu-me suposar que malgrat no hagueu gaudit de gaire temps per llegir el post anterior, haureu fet els deures i ja estareu llestos pel següent, el de Melbourne!

En aquesta gran ciutat m’hi he passat gairebé dues setmanes, en les que he viscut a Coburg (un barri a 35 minuts del centre amb tram). Allà he estat a casa la Cristina, una noia exIPSI amb la que ens coneixíem només de vista. El contacte doncs, va venir perquè les nostres mares havien cantat juntes i, casualitats de la vida, perquè la Cristina és molt amiga de la Blanca, la cosina de l’Elisenda (la noia que jo coneixia a Sydney) i totes tres se’n van anar juntes a Nova Zelanda la primera setmana que jo estava a Austràlia. Que petit és el món!!!
La Cristina ha resultat ser un sol de noia que no només m’ha acollit sinó que m’ha acompanyat a visitar llocs i s’ha preocupat per mi en tot moment. MIL GRÀCIES!

El fet de tenir gairebé dues setmanes per visitar la ciutat, ha fet que m’ho prengués amb força calma. Així doncs, el primer dia vam fer una volta pel centre, passant per la Flinders Station (una de les principals estacions de tren de la ciutat), entrant a la bonica La Trobe reading room de la State Library of Victoria i passejant pels Royal Botanic Gardens . L’endemà, sorpresos per la pluja i una temperatura digne de l’hivern barceloní, vam agafar un bus turístic gratuït que et fa una volta d’hora i mitja pels llocs més interessants de Melbourne. En acabar, vam passar per l’emblemàtic Queen Victoria Market, on entre crits de venedors, es pot comprar carn i peix de qualitat a “bon preu”.

Flinders Station

La Trobe reading room

Finalment el divendres tarda (el matí l’havia invertit en preparar el viatge a la GOR amb els altres 4 companys), ansiós de caminar i començar a descobrir a fons la capital de Victoria, vaig passejar-me pels Fitzroy Gardens (pràcticament cada barri té el seu propi parc, normalment de dimensions força imponents), vaig fer una visita fugaç a l’immens Melbourne Cricket Ground amb capacitat per 100.000 espectadors (no entenc com un esport tan avorrit pot reunir tanta gent...) i, mentre s’anava fent de nit, vaig recórrer la preciosa llera del riu Yarra en el tram que passa per davant del centre de la ciutat fins a desembocar a la badia de Port Phillip.

Llera del riu Yarra

Llera del riu Yarra

Dilluns dia 5, després del genial cap de setmana a la GOR, tornava a les 9h del matí. Després de dormir dues nits en un cotxe i sense temps per descansar, me n’anava juntament amb la Cristina al barri de St. Kilda. Aquest entranyable lloc és el barri marítim per excel·lència, amb un platja força freqüentada a l’estiu i amb molts bars, restaurants i pastisseries. També és conegut per tenir el Luna Park original, el parc d’atraccions que també està a Sydney. De tornada cap a casa, vam deixar-nos caure per l’Albert Park, conegut per ser l’indret on es corre el GP d’Austràlia de F1.

Luna Park St. Kilda (Melbourne)

L’endemà era un dia especial. Era el dia de la Melbourne Cup, un esdeveniment nacional i històric que paralitza tot el país i que consisteix en un seguit de curses de cavalls que s’allarguen fins a mitja tarda.
Encuriosit per veure l’ambient i interessat en saber perquè es generava tanta expectació i rebombori, vaig entrar en un bar de Coburg en el moment de la cursa, teòricament, més important del dia. Va ser una total decepció. La cursa en sí va durar poc més de 2 minuts, va ser un absolut avorriment i l’únic que feien els aussies era mirar les paperetes de les seves apostes (entenc que això i agafar una bona turca, són l’única manera que tal esdeveniment tingui una mica d’interès). Encara sorprès de com allò podia ser motiu d’orgull nacional, vaig anar direcció al centre, per veure les “pintes” de la gent.
Resulta que totes les persones que assisteixen a la Melbourne Cup han d’anar ben mudades. Així doncs, l’espectacle estava garantit, i més tenint en compte que estava caient un bon xàfec!
Un cop va parar de ploure, vaig endinsar-me pels molts carrerons que hi ha al centre de la ciutat, plens de cafeteries (hi ha una impressionant cultura del cafè, i els fan ben bons!) i també per les incomptables galeries (algunes amb molt d’encant) que farien les delícies dels aficionats a anar de compres. 

Melbourne Cup

Royal Arcade

Degraves Street

Per acabar el dia, vaig quedar amb la Cristina per tornar a St. Kilda. Aquest cop anàvem a l’espigó on, cada dia a la posta de sol, s’hi poden veure tot de pingüins de l’espècie més petita del món (fan poc més d’un pam) que tornen als nius que tenen entre les roques. És molt graciós veure com alguns es queden posant a pocs centímetres de la gent, com “parlen” entre ells, o com de maldestres són quan intenten desplaçar-se fora l’aigua.

Pingüí a St. Kilda Pier

La resta de dies laborables els vaig dedicar a anar als Docklands, un barri molt nou, generalment financer, que recorda força al 22@ de Barcelona, a Brighton Beach, una platja famosa per les casetes de colors que hi ha a pocs metres del mar i per recórrer els barris de Carlton (sembla el Little Italy de NY, ja que el seu carrer principal és una consecució de restaurants, evidentment, italians) i Fitzroy, que destaca per ser el barri per excel·lència dels “hipsters” (modernillos) i que està ple de bars molt xulos, bons restaurants i parets amb graffitis d’allò més elaborats.

Docklands

Brighton Beach

Graffiti a Fitzroy

Finalment, el cap de setmana va ser força tranquil. Destaca la visita al museu aborigen, a la National Gallery of Victoria i l’excursió que vaig fer al Dandenong Ranges National Park, característic pels seus arbres d’eucaliptus que poden arribar fins als 95m d’alçada i pel Kokoda Track Memorial Walk, una ascensió de mitja horeta i 1000 esglaons (el fet que estiguin humits i rellisquin provoca algunes patinades dignes de vídeo).

Tot i que no m’empanadeixo d’haver fet aquesta excursió, sí que he d’admetre que va ser la més fluixeta de totes les que he fet. El fet que hi hagués un munt de gent i que fos imprescindible vehicle per desplaçar-se no van ajudar...

D’aquesta manera, acaba la segona minietapa del viatge, en la que he pogut gaudir de l’altra gran ciutat del país i que m’ha dut a gaudir de la millor excursió que he fet fins el moment, la Great Ocean Road. Quin espectacle de costa!!!!
Pel que fa a les impressions de Melbourne he de dir que han estat força bones. És una ciutat amb molta personalitat (al meu entendre, més que no pas Sydney), d’un estil a cavall del model ianqui i l’europeu, amb molta cultura de carrer (graffitis, cultura del cafè, una oferta inacabable de bars i restaurants que farien les delícies dels més sibarites) i amb força interès per l’art i la fotografia (les exposicions són una constant). Els “hipsters” es mouen com peix a l’aigua pels carrerons del centre i els barris de Fitzroy o Richmond, i la teranyina de tramvies que recorren tota la ciutat dota d’un caire entranyable aquesta ciutat.
A més, per sobre de tot cal destacar la fabulosa llera del riu Yarra, que convida a quedar-se embadalit contemplant l’skyline de la ciutat o simplement a seure en un banc i llegir mentre incomptables remers van fent milles sota les ordres d’un entrenador muntat a una bicicleta.

Per acabar, i anticipant-me a una pregunta que segur que molts em voldríeu fer, personalment si hagués de triar una de les dues grans ciutats em decantaria per Sydney.

Una cosa a la que no he pogut habituar-me de Melbourne és al seu clima. En un mateix dia pots passar de sol i calor a vent, pluja i una rasca de collons. A més, la badia de Sydney és espectacular i a mitja horeta amb vaixell/cotxe tens uns passejos per la costa i unes cales espectaculars.
Per ser just però, he d’admetre que si hagués tingut un pressupost un pèl més elevat i hagués pogut fer un tast dels incomptables restaurants de Melbourne, la balança s’equilibraria.

A partir d’avui doncs, comença la tercera i definitiva minietapa australiana del viatge, que m’ha de dur pel centre del país (on ja sóc i fot una calor d’espant) i per la costa Est. Espero tenir sort, que el temps acompanyi i que els animals perillosos que corren per les zones on aniré no se m’apropin gaire.

Abraçades i petons!!

PD: Espero que els fans de Manel hagueu cantat, enlloc de llegir, gairebé tota la primera frase, jejeje.