Queenstown, Fiordlands, Queenstown, Queenstown i..., Queenstown!!!! (del 30/12/2012 a l'11/01/2013)

Hola a tots!

En el post d’avui us explicaré els meus dos últims dies d’any i també les primeres aventures del 2013, que no van estar gens malament. Aquest període el vaig passar al sud de l’illa sud, una part del país preciosa però amb un temps boig i força dolent (malgrat estar a l’estiu). En qualsevol cas, vaig poder gaudir de dues de les millors excursions que he fet des que vaig marxar de Barcelona, la visita al Milford Sound i el trekking pel Kepler Track.

Com us vaig avançar en el post anterior, vaig deixar Aoraki/Mount Cook sobre les 14:30h del dia 30 de desembre direcció Queenstown, on m’havia de trobar amb l’Òscar per passar el Cap d’Any i els primers dies del 2013.

En arribar, l’Òscar em va recollir de la parada de bus i em va conduir fins a l’alberg on ens allotjàvem. Acte seguit, anàvem al supermercat a carregar menjar pels propers dies, inclòs el què seria el nostre sopar de Cap d’Any.

L’endemà, l’Òscar tenia una prova per una feina en un restaurant, amb la qual cosa vaig tenir tot el dia per començar a descobrir el poble.

Queenstown està davant del llac Wakatipu (de 77km i especial per tenir forma de zig-zag ), pràcticament rodejat per muntanyes (en qualsevol cas, estan a una distància suficient com per no donar sensació de claustrofòbia) i és famós per ser la capital per excel·lència dels esports d’aventura i d’alt risc. Aquí es pot esquiar, fer ràfting, excursions amb mountain bike, però per sobre de totes destaca el “bungy jump” (el “ponting”),ja que va ser inventat en aquest indret.
Lluny de voler-me gastar la barbaritat de diners que costen les activitats esmentades, em vaig conformar amb un passeig matinal per la vora del llac i als Queenstown Gardens i una pujada al Queenstown Hill per la tarda. Un cop al cim (a uns 900m aproximadament), si no se t’emporta el vent, es pot gaudir d’unes vistes precioses del llac, el poble i les muntanyes dels voltants.

Cim del Queenstown Hill

De tornada a l’alberg i amb la bona notícia que a l’Òscar l’havien contractat (van passar poc més de 24h des que va aplicar a l’oferta de feina fins que li van donar, quasi igual que a Europa...), vam començar a cuinar uns cigrons i un peix al forn per sopar. Després, unes copetes fins ben passades les 23h que vam decidir anar cap al centre del poble. Malauradament, la pluja i el fred ens van fer tornar enrere per abrigar-nos. Va ser d’aquesta manera que se’ns va passar la mitja nit i que no ens vam adonar que estàvem al 2013 fins les 00:30h. Un altre dia de Festes ben estrany!!!!

La nit la vam passar sota la pluja, anant d’un lloc a l’altre intentant trobar els concerts que hi havia davant del llac. El xàfec va ser considerable, però les ganes de passar-ho bé i (no ens enganyem) l’alcohol, ho van fer suportable.

Els següents dos dies el panorama no va canviar, núvols i pluja ininterrompuda que em van retenir a l’alberg pràcticament les primeres 48 hores de 2013. Només vaig fer una escapadeta per anar a Fergburger i tastar una de les seves famoses hamburgueses (fins a 5 persones m’havien dit que era parada obligatòria). Un cop allà, aconsellat per l’Òscar, vaig demanar una Big Al, un entrepà d’hamburguesa que porta tots els ingredients imaginables.

Vaig haver d’esperar una hora fins a poder tenir l’hamburguesa entre les meves mans, degut a la llarga llista de comandes que tenien, però us he de dir que va valer la pena. El tamany de l’entrepà és descomunal (necessites dues boques per poder-li fer una queixalada) i l’explosió de sabor és indescriptible. Sens dubte, la millor hamburguesa que he tastat en la meva vida! Deliciosa!!!!

Jo, intentant queixalar la Big Al

El dia 3, per fi, el sol va aparèixer (tot i que tímidament), i per sorpresa de tots, vam poder veure que els cims de les muntanyes estaven tots nevats, donant encara un major encant al paisatge.

Aquell matí, amb l’Òscar vam decidir anar als Queenstown Gardens per jugar al Disc Golf. Aquest joc és ben senzill: arreu del parc hi ha escampades 18 cistelles de metall en les quals s’ha d’aconseguir ficar un frisbee llançat des del punt de sortida assenyalat.
Al principi els nostres llançaments deixaven molt a desitjar i quedaven més a prop de l’aigua del llac que no pas de la cistella (en algun moment, vam haver de córrer rere el frisbee per evitar haver de rescatar-lo saltant a la freda aigua del llac Wakatipu), però mica en mica vam anar perfeccionant la tècnica i reduint el nombre de tirs necessaris.

Jugant al Disc Golf

L'Òscar i jo amb The Remarkables nevats

Mentre jugàvem, un noi que ens va sentir parlar català se’ns va acostar i presentar. Era el Guille, un noi de Barcelona que porta uns mesos viatjant per Nova Zelanda. Després d’estar una estona plegats, va decidir que s’apuntaria al meu pla de viatge pels propers 3-4 dies.

Aquella mateixa tarda, em tornava a quedar sol, i vaig aprofitar que el temps resistia (només anaven caient 4 gotes de tant en tant) per pujar caminant fins al cim de la Gondola (un funicular que puja fins als 900m més o menys a mig camí del cim de la muntanya Ben Lamont). Des d’allà les vistes són també genials, amb el poble als teus peus i el llac i “The Remarkables” (una serralada força important) al davant. De totes maneres, no conformant-me amb això (hi havia massa gent, en especial japonesos que pugen utilitzant el funicular, fan 4 fotos i tornen a baixar), vaig tirar muntanya amunt fins els 1000m aproximadament, per tenir una visió més elevada i tranquil·litat absoluta per gaudir de l’espectacle.

Vistes de Queenstown i el llac Wakatipu

L’endemà, començava l’aventura cap als Fiordlands, una regió espectacular al sud-oest de l’illa sud, que destaca pels seus fiords majestuosos, muntanyes enormes i d’abundant vegetació, tracks fabulosos i un temps, generalment, terrible, amb molta pluja, núvols, boira i vents huracanats.

El primer destí era el Milford Sound, un dels fiords més famosos per ser l’únic de l’àrea que s’hi pot accedir per carretera. Per anar-hi, vaig contractar un tour d’un dia que incloïa el transport (des de Queenstown es triga 5hores fins al fiord) i un passeig en barca de quasi 2 hores.
Al bus m’hi esperava el Guille i, per sopresa meva, l’Steffen, el noi danès que havia conegut a Tekapo. És genial quan et retrobes amb altres viatgers que has conegut!

Un cop a la carretera, novament, l’entorn que ens envoltava semblava un quadre. Primer rodejant el llac Wakatipu i vorejant The Remarkables, més endavant, travessant prats amb muntanyes i turons a l’horitzó i per acabar, la traca final amb el tram de 2 hores que va des de Te Anau fins a Milford Sound. En aquesta última part, es passa al per una estreta carretera que va serpentejant entre més muntanyes amb una densa vegetació a la part inferior, amb un grapat de rius i salts d’aigua que transporten la neu i el glaç desfets dels cims cap a les valls i el mar i amb grans cascades i trossos nevats. Finalment, la carretera desemboca al fiord i al seu petit port.

Durant aquesta última part del trajecte, el bus fa diverses parades per poder gaudir dels magnífics paisatges, fer fotos, caminar per una de les poblades selves que vesteixen els peus de les muntanyes, beure la fresca aigua dels rius (és totalment potable) i observar i interactuar amb els divertits i intel·ligents kea (l’única espècie de lloro alpí, autòctona de Nova Zelanda).

Kea

Direcció a Milford Sound

Carretera cap a Milford Sound

Direcció Milford Sound

Un cop al Milford Sound, vam embarcar al vaixell i començar la travessia. La primera imatge que es té quan la barca surt de port es correspon a l’última escena de la primera pel·lícula d’El Senyor dels Anells, quan el Frodo i el Sam s’embarquen en la seva aventura en solitari.

Milford Sound, imatge que apareix a Lord of the Rings

L’escenari és brutal!!! El fiord recorre 16km fins a arribar a mar obert i està envoltat d’immenses muntanyes que arriben fins a més de 2000m. També aquí, la diversa vegetació tenyeix de verd  l’escenari  i un munt de fils d’aigua cristal·lina s’obren pas a través de les roques i els arbres fins a barrejar-se amb el mar.

És una passada navegar a tocar de les immenses parets de roca, que s’enfilen de manera molt vertical, o acostar-se a les diverses cascades que cauen amb potència esquitxant tota l’àrea que les envolta. De fet, de tornada cap el port, la barca va amorrar tota la proa a l’interior d’una cascada, fent que tots els que estàvem en aquella zona acabéssim ben remullats. Una experiència ben divertida!!

Cascada a Milford Sound

Diversos salts d'aigua i cascades al fiord

Vaixell apropant-se a la cascada

L’excursió va ser increïble i ni el vent, ni el fred, ni els núvols ni la boira a la part alta de les muntanyes van desmerèixer l’indret, de fet, li van donar un toc més místic i “real” (en aquest fiord hi plou 182 dies a l’any). Això sí, va caler posar-se polar, jaqueta impermeable i caputxa (pel vent) i buff (merci Òscar per deixar-me’l).

Dia ennuvolat a Milford Sound

Com combatre el fred a Milford Sound

De tornada, el Guille i jo ens quedàvem a Te Anau, des d’on es comença el Kepler Track, un trekking de 60km pel Firodland National Park, que vam fer en un parell de dies.
Abans però, vam tenir un dia de relax en aquest diminut poble (que està també davant d’un llac), i que vam aprofitar per carregar piles i provisions i per comprovar la previsió del temps pels següents dos dies. Bones notícies, ja que el primer dia havia de fer bo i el segon, només es preveien pluges poc intenses.

Així doncs, el dia de Reis, ens vam llevar ben d’hora per fer-nos el nostre particular regal i començar l’aventura.
Abans d’explicar-vos el trekking però, permeteu-me fer un incís i agrair als meus Reis Mags catalans que arribessin fins a l’altre punta del món. MIL GRÀCIES!!!!

Vam sortir de l’alberg amb les motxilles ben plenes (jo que sóc un expert excursionista, vaig pensar que en el refugi on dormiria hi hauria dutxa i endolls, i que tindria temps i forces per mirar alguna peli, amb la qual cosa em vaig endur xancletes, tovallola, xampú, els diferents carregadors i l’ordinador) i vam començar caminant els 2 primers km que ens havien de portar fins a l’inici del track. Allà vam fer la foto de rigor i vam començar a endinsar-nos en l’espessa selva que rodeja el llac Te Anau. L’etapa del primer dia era la més exigent ja que havíem de recórrer uns 30km amb un desnivell d’aproximadament 1.300m (vam començar a 200m i vam enfilar-nos fins a un màxim de 1.472m).
El principi del trajecte va ser molt agraït ja que les energies estaven al 100% i el camí era força pla i bonic, a més a més, el dia era immillorable sense cap núvol i amb un sol radiant.

El frondós bosc està ple d’arbres, falgueres i molsa (que en alguns llocs emmoqueta tot l’escenari) i en alguns indrets hi ha petites platges al llac. És a partir del km 6 que el camí es comença a enfilar de manera força pronunciada. En algun punt, hi ha petites clarianes entre els arbres que et serveixen de tast de les vistes que t’esperen més amunt.

Començant el Kepler Track

Després d’un parell d’hores ben bones pujant, s’arriba a l’inici de la part alpina del camí. Aquí vam fer una primera parada d’uns 20 minuts, per menjar alguna cosa, descansar i gaudir de les primeres vistes del braç del llac (el South Firod), que s’endinsa entre els alts Jackson Peaks i les enormes Murchinson Mountains, totalment verdes en la seva part inferior, amb els cims nevats i amb unes valls profundes que baixen fins a nivell de l’aigua del llac.
El camí continuava cap a Luxmore Hut el primer dels refugis (que es troba a 1085m d’alçada), on vam fer una altra parada per reomplir ampolles d’aigua i fer una nova ullada al brutal paisatge que l’envolta.

Luxmore Hut

D’aquí tocava seguir pujant per un camí preciós que, en quasi tot moment, era paral·lel al South Fiord, en el seu avanç cap a l’interior de les muntanyes. De tant en tant valia la pena parar-se i girar el cap a banda i banda per poder apreciar la brutalitat de l’indret. La vegetació era cada cop més escassa i petits arbustos de colors verds i grocs dominaven el paisatge que ens rodejava, però pocs metres més avall, els arbres protagonitzaven l’escenari. Diferents serralades de muntanyes (amb alguns pics nevats) recorrien km i km gairebé en totes direccions i l’única plana s’observava darrera el llac, on hi ha el poble de Te Anau. Per si fos poc, alguns petits llacs ocasionals, acabaven de dotar de màgia el paisatge.

Petit llac a la part alpina del trekking

Llac Wakatipu i South Fiord

Vistes a les Murchinson Mountains i el South Fiord

El camí es complicava una mica pocs metres abans d’arribar a l’accés al cim del Mt Luxmore, on diversos allaus de pedres i un pendent força pronunciat, feien el terreny relliscós i estret. Amb tot, vam arribar a la pujada direcció al cim sense problemes i vam tirar milles decidits. Un cop a dalt, eufòria per haver arribat al punt més alt del trekking i per les vistes espectaculars (similars a les que vèiem durant el camí però des d’un punt més elevat que dotava d’una vista de 360º). Rodejats per més muntanyes, llacs, cims nevats, valls i colors blaus, grocs, verds, blancs i grisos vam gaudir d’un merescut àpat.

Jackson Peaks des del cim del Mt Luxmore

Després d’una hora hipnotitzats al cim, vam decidir que era hora de continuar. El camí seguia per la carena de la muntanya amb diversos puja i baixes que començaven a picar en unes cames cada cop més carregades i en unes espatlles castigades per massa pes. Van ser uns 10km força durs, però que van quedar totalment compensats per la meravella del paisatge. A cada petit revolt, a cada canvi d’angle, les muntanyes prenien una forma diferent, la visió del braç del llac era més sorprenent i les valls més profundes. Et senties obligat a parar per gaudir-ne, a gravar-ho al cervell i a fer-ne una foto perquè no se te n’escapés ni el mínim detall.

Camí per la carena de les muntanyes

Un cop completats aquests km, començàvem a baixar cap a la vall (amb un desnivell de 800m), on havíem de trobar el nostre refugi. De nou el camí s’endinsava en l’abundant bosc ple de vegetació i rierols corrent per totes bandes.

Finalment, després d’11h i mitja (des que vam sortir de l’alberg) i amb 31km a les cames vam arribar a destí, perquè no admetre-ho, del tot fets pols.

Jo vaig quedar-me al refugi (l’Iris Burn Hut), mentre que el Guille va acampar amb la seva tenda.

Allà, vaig sopar a base de noodles, vaig escoltar els consells i les anècdotes i curiositats que va explicar el Ranger encarregat del Hut i a les 21:30h ja era al llit dormint.

L’endemà havíem quedat a les 8h per completar els 32km restants. Sota una pluja ben emprenyadora, ben tapats amb jaquetes impermeables i amb un nou company (un noi belga que se’ns va sumar) vam començar a caminar per la part de la vall.

Afortunadament, els molts arbres ens servien de coberta i ens protegien d’una pluja que no parava de caure.
Amb tot, vam tenir algun moment de treva que per sort, va coincidir amb zones més destapades. A més a més, en un d’aquests moments que el sol treia el cap, vam poder gaudir d’una de les imatges més precioses que he vist a NZ. Aquí us la deixo:

Arc de Sant Martí durant el Kepler Track

El camí per la vall era similar al primer tram del trekking però amb una vegetació encara més abundant, una molsa encara més densa que cobria terra, troncs i roques, més rius, rierols i salts d’aigua (l’aigua dels quals és totalment potable) i algun camp de falgueres de dimensions impressionants. Aquesta part de trajecte és de pel·lícula (t’imagines el Frodo apareixen rere qualsevol arbre o velociraptors apareixent entre les falgueres) o fins i tot de conte (la Caputxeta Vermella deuria córrer per un bosc no gaire diferent).

Molsa emmoquetant el bosc

Bosc de falgueres

Finalment, després de 16km arribàvem al Motuaru Hut, el següent refugi, que es trobava als peus del Llac Manapouri. Allà vam fer una parada de ben bé una hora i vam aprofitar per menjar sandvitxos i agafar forces pel tram final.

Platja del llac Manapouri davant el refugi de Motuaru Hut

En l’última etapa del trajecte vam creuar diversos ponts penjants i vam passar per la latitud més al sud que mai he estat (46º) fins a arribar novament al punt d’inici (era un circuit amb principi i fi al mateix lloc). Tot i que l’exigència del 2n dia va ser força inferior a la del primer, vam arribar força cansats i amb un fort dolor d’espatlles. En qualsevol cas, va valer totalment la pena suportar aquests petits mals i les agulletes dels dies següents!

De tornada a Te Anau, vam decidir que intentaríem arribar fins a Queenstown aquella mateixa tarda. Per fer-ho, (si ets ma mare o pateixes molt per mi, vés fins al proper paràgraf) vam caminar uns metres més fins a la sortida del poble i vam posar-nos a fer autostop. Al cap de poc més de 20minuts, un noi americà que treballa per la USArmy, que havia estat 1 any a Afganistan i que viu a Alaska, ens va parar i portar cap al nostre destí. Us podeu imaginar que la conversa durant les més de 2 hores de trajecte va ser interessantíssima, plena de batalletes (mai millor dit) i un munt d’anècdotes.

Cartell per fer autostop: (elevar al quadrat pot servir per optimitzar espai)

Un cop a Queenstown, vam dormir millor que mai i vam descansar tot el dia següent. Jo em vaig regalar una nova Big Al (per celebrar el trekking completat) i vaig decidir que l’endemà tocava posar rumb a la costa oest.
Així doncs, el dia 9 deixava l’alberg i (com que sé que tots heu llegit el paràgraf anterior, no us demano que us salteu les següents línies) em disposava a tornar a fer dit. Malauradament, les inclemències del temps (un xàfec considerable) em van obligar a abandonar quan portava 45minuts esperant sense sort.
Emprenyat i mullat, vaig decidir reservar bitllet de bus per assegurar-me que el dia següent podria arribar a Fox Glacier, el meu següent destí. D’aquesta manera, a les 8h del matí del dia 10 era dalt de l’autocar per continuar el meu viatge. Però la sort no estava del meu costat i degut a les brutals pluges del dia anterior, la carretera (només n’hi ha una que recorri la costa oest de l’illa sud nova zelandesa) estava tancada. Així doncs, el bus va fer mitja volta. Havia perdut pràcticament tot el dia i seguia encallat a Queenstown per segon dia consecutiu...

Finalment, el dia 11 i després d’acomiadar-me per tercera vegada de l’Òscar, la carret era tornava a estar oberta i jo podia continuar l’aventura.

Aquestes, pràcticament dues setmanes, van ser espectaculars. Per una banda va ser genial poder veure l’Òscar a 20.000km de casa i gaudir de la seva companyia durant uns dies. Per l’altre, l’espectacularitat dels paisatges que vaig veure em va deixar del tot impactat i meravellat. Sóc conscient que en els meus últims posts no deixo d’utilitzar adjectius positius i repeteixo constantment que els llocs i paisatges eren inimaginables. Espero no fer-me pesat però és com realment ho he sentit i l’impacte que aquest país està causant en mi.
A més a més, aquesta actualització ha estat, possiblement, la que més m’ha costat ja que massa sovint he trobat que les meves descripcions no feien justícia al que els meus ulls van poder veure. Aquesta sensació l’he tinguda també amb les fotos, ja que és impossible que captin tota la immensitat dels diversos indrets que he visitat. Gairebé cada racó, cada carretera, cada poble o formació geològica mereix una àlbum de fotos sencer.

D’altra banda, i sense tenir cap mena de relació amb la bellesa dels diversos indrets, em va sobtar molt que en un país desenvolupat i occidental, només tinguin una carretera (que a més és d’un carril per banda) recorrent tota la costa oest de l’illa sud. Al principi, no podia entendre com podia ser que a causa del mal temps, es veiessin obligats a tancar una carretera sencera, deixant pobles incomunicats i tothom paralitzat.
En qualsevol cas, un cop passes per allà, t’adones que l’accidentada naturalesa complica moltíssim tenir unes millors infraestructures i que a part, tenint en compte que en tota l’illa sud només hi viuen 1 milió de persones, no val la pena ni la despesa econòmica ni l’impacte natural que això suposaria.

Trobo que aquest cas, és un bon exemple de la mentalitat kiwi, de respectar la natura i de no estressar-se si un dia no es pot accedir a un lloc a causa de les inclemències del temps. Res a veure amb el que hem fet i fem a Europa, prioritzant la immediatesa per sobre de tot i tothom.


Per acabar, comentar-vos que demà volo cap a Singapur per començar a descobrir el sudest asiàtic! Des d'allà us acabaré d'explicar com van anar els últims dies per NZ.
Desitjeu-me sort!

Petons i abraçades

Primeres impressions del sud (del 20/12/2012 al 30/12/2012)

Hola de nou a tots!

Avui us explicaré el meu primer contacte amb l’illa sud de Nova Zelanda, una meravella de la natura que combina platges brutals, penya-segats vertiginosos, muntanyes impressionants, llacs amb una aigua de color blau indescriptible i fiords als extrems nord i sud.

Per accedir-hi des de Wellington, la millor opció és fer-ho amb ferry, ja que en poc més de tres hores et porta fins a Picton, un petit poble al nord est de l’altra illa nova zelandesa.

Si la sortida de la capital amb el vaixell ja és bonica (es pot veure la ciutat i totes les muntanyes dels voltants), l’arribada al petit poblet és espectacular. La darrera hora de trajecte la passes travessant un dels Marlborough Sounds, un fiord preciós les muntanyes del qual estan totalment cobertes per arbres i vegetació. A més a més, el dia va ser fantàstic, sense cap núvol i amb un sol radiant.
D’alguna manera, va ser com si l’entrada a l’illa sud fos un preludi del que m’esperava per descobrir en aquesta part del país.

Un cop arribats a Picton, l’espera de la maleta i l’autobús va estar amenitzada per uns militars equipats amb instruments i tocant nadales, tots ells coronats amb un barret de Pare Noel.

Navegant pels firods direcció Pincton

Militars "kiwis" tocant nadales

El bus, m’havia de dur dues hores al sud, a Kaikoura, un poble a la costa est famós perquè les seves aigües estan freqüentades per balenes, dofins i lleons marins.

Abans d’arribar-hi però, vam recórrer una altra carretera fabulosa, l’última part de la qual passa a tocar de l’aigua i, d’alguna manera i salvant les distàncies, em va recordar la Great Ocean Road australiana.
A Kaikoura, vaig dedicar la tarda a passejar per la platja, una de les més espectaculars en les que mai he estat. A part de la pedra volcànica i una aigua d’un color blau cel preciós però una potència brutal, el que deixa astorat són les immenses muntanyes, la més alta de les quals arriba a 2.610m, que hi ha a pocs km i que, encara a finals de desembre (l’equivalent a finals de Juny a l’hemisferi nord), estan coronades per una bona capa de neu. Així doncs, es pot estar estirat a la platja veient el mar i uns quants cims nevats a la vegada. Una passada!!

Platja de Kaikoura

Després de força estona admirant la bellesa del paisatge, vaig passar per l’I-site (el centre d’informació turística) per tal de donar un cop d’ull a les diverses activitats (la més famosa i temptadora és el bany amb dofins, tot i que l’elevat preu és una barrera important pels que anem amb un pressupost limitat). Finalment, vaig conformar-me amb una de nocturna, consistent en una observació d’estrelles guiada i la possibilitat d’utilitzar un telescopi de 80 inxes.

Així doncs, aprofitant un cel totalment destapat, pels volts de les 22h (a l’illa sud, a l’estiu, no es pon el sol abans de les 20:30h) ens vam dirigir a un petit turó a les afores del poble, des del qual es podia gaudir d’una visió del cel de 360º.
Un cop allà, el “guia estel·lar” ens va ensenyar a trobar, entre d’altres coses, la Southern Cross, a distingir Alfa Centauri (el sistema estel·lar més proper al sistema solar), el Gran i el Petit Núvol de Magallanes (són les dues galàxies més properes a la nostra i es poden veure a ull nu. A més, es distingeixen perquè semblen una mena de núvol), el sud polar (a diferència del cel de l’hemisferi nord, a l’hemisferi sud no tenen un estrella polar que els hi assenyali on està el sud i per tant, van haver d’enginyar-se-les per trobar-lo) i algunes de les constel·lacions relatives als signes del zodíac.
Acte seguit, vam utilitzar el telescopi per observar Júpiter i 3 de les seves llunes (en té 4, però una deuria estar orbitant de tal manera que quedava amagada), alguna petita part de la Via Làctia, que en anglès es diu Milky Way (personalment trobo que té nom de xocolatina o batut) i per donar un cop d’ull i fer alguna foto a una Lluna creixent que ja començava a il·luminar un pèl massa.

Foto de la Lluna a través del telescopi

Per acabar, el guia ens va explicar algunes de les llegendes maorís respecte diferents estrelles i constel·lacions.
Malgrat la rasca que cardava (és molt bèstia com canvia la temperatura un cop el sol es pon), va valer moltíssim la pena, especialment perquè una part del cel és totalment diferent del que estem acostumats, és a dir, una part del cel que es pot veure a l’hemisferi sud, no es pot veure  a l’hemisferi nord i viceversa.

Un cop a l’alberg, vaig esperar uns pocs minuts fins a mitjanit, per confirmar que el món no s’acabava el dia 21 (érem els primers, juntament amb les illetes del Pacífic, a entrar a aquest dia) i poder tranquil·litzar alguns amics que no les tenien totes.

L’endemà, vaig decidir-me a caminar al voltant de la Kaikoura Peninsula.  La primera parada havia de ser la Seal Colony (una zona rocosa on hi descansen un munt de lleons marins), però abans, no vaig poder evitar seure en un banc per gaudir, novament, de les vistes a la platja i les muntanyes. Impregnat de tal meravella de la natura, vaig tirar milles per veure els primers lleons marins. És força graciós perquè la majoria estan pegant-se unes migdiades de campionat i, generalment,  s’immuten ben poc quan te’ls hi acostes per fer-los fotos. 

Lleó marí a la Seal Colony

Després de força estona en aquest punt, vaig seguir endavant, pujant a la part superior de la península (la força de l’Oceà Pacífic, ha erosionat la costa deixant uns penya-segats bastant importants i generant un gran desnivell) des d’on es gaudeix d’unes bones vistes. A mig camí, vaig aprofitar un accés fet per l’home per baixar a la platja i fer-hi un tomb. Un cop més, un grup de lleons marins descansava per diferents punts de les roques.
Sense presses, vaig tornar al camí per acabar de fer la volta i dirigir-me a l’alberg. Un petit infortuni però (se’m va trencar la xancleta), em va obligar a fer tota aquesta part del trajecte descalç (gens recomanable...).

El dia 22 pel matí, marxava cap a Christchurch, la ciutat més poblada del sud de Nova Zelanda fins que una sèrie de terratrèmols (l’últim dels quals el 22 de febrer de 2012, va arrasar el centre de la ciutat deixant 185 morts. A dia d’avui, encara hi ha rèpliques quasi diàries, tot i que són sempre inferiors a 3 a l’escala de Richter (jo no en vaig notar cap).

A l’alberg, vaig conèixer uns nois amb els quals vam decidir que era un bon dia per anar a veure “The Hobbit”. Malgrat no sóc un superfan de la saga de Tolkien, he de reconèixer que em feia gràcia veure aquesta pel·lícula en el país en què s’ha rodat.

D’aquesta manera, acompanyat d’un americà, un holandès i un alemany (no és un acudit) vam anar a un dels cines de Christchurch per gaudir de la peli. Deixeu-me fer un apunt al respecte: és una vergonya que d’aquest llibre en facin les mateixes pelis que de la trilogia de “The Lord of the Rings” amb l’objectiu de fer el màxim de caixa possible. Patètic...

El dia següent, amb el Jeroen (el noi holandès), vam fer una excursioneta cap a Akaroa. Aprofitant que ell tenia cotxe, vam dirigir-nos a aquest petit poble de Banks Peninsula (una península formada per dos volcans extingits i que queda a poc més d’una hora a l’est de Christchurch). Una nova carretera fabulosa porta a aquest bonic i bufó poble davant d’una badia.
Allà, vam llogar un tàndem kayak per voltar per la badia, parant a algunes platges d’accés exclusiu per mar i fent el darrer bany del 2012. A part, vam estar buscant dofins, ja que abunden en aquestes aigües, però no vam tenir sort de veure’n cap.
Un cop vam tornar a terra ferma, vam fer un curt passeig pel poble arribant fins al petit port. Va ser allà on, per sorpresa dels dos, vam poder veure un petit dofí nedant tranquil·lament.

El Jeroen i jo de camí a Akaroa

Badia d'Akaroa

Dofí al port d'Akaroa

El dia següent se’ns va unir un altre noi holandès, el Bram, i vam estar fent un tomb pels voltants del “red centre” (és com anomenen la zona de la ciutat que encara està tancada perquè va quedar destrossada pels terratrèmols), pel Re:Start Mall (un centre comercial fet a base de contenidors de mercaderies), pels Botanical Gardens i pel Canterbury Museum  (aquí em vaig quedar sol al cap de 15minuts).
A la nit, vam anar a un altre alberg on hi havia sopar gratuït per celebrar l’arribada del Pare Noel.

Red Centre Christchurch

Red Centre Christchurch

Re:Start Mall

L’endemà, va ser el dia de Nadal més estrany de la meva vida. A part d’estar lluny de la família i que el temps fos més de primavera que d’hivern, una ensopida amanida i uns tristos spaghettis van substituir els tradicionals entremesos, el caldo de Nadal amb galets, la carn rostida, els turrons i les neules.

Afortunadament, el meu alberg feia un sopar especial amb potes de pernil i patates al forn i oferia cerveses i cava gratuït per tots els hostes. D’aquesta manera, vam tenir un sopar ben agradable sota un bon sol (vam sopar a les 7h), mentre ens explicàvem les diferents tradicions de celebracions nadalenques de cada país.

El dia de St. Esteve tampoc hi va haver canelons. Em tocava matinar i agafar bus direcció Lake Tekapo, un petit poble de poc més de 300 habitants, a l’interior i davant un dels llacs més espectaculars del país.
En arribar, un cel ennuvolat no em va deixar gaudir al 100% del fantàstic color de l’aigua del llac, la qual, quan brilla el sol, és d’un blau turquesa elèctric difícil de descriure. De totes maneres, vaig fer un primer passeig per la vora, observant la majestuosa serralada de muntanyes nevades a l’horitzó (són part dels anomenats Southern Alps). 

Vora del llac Tekapo

Acte seguit, vaig  endinsar-me a l’interior del poble per recórrer el Cowans Hill Walkway des d’on hi havia unes bones vistes al llac i al poble.

Finalment, per acabar el dia, vaig passejar per Pines Beach, una platja de pedres i roca al mateix llac Tekapo . Malgrat la ventada que feia, vaig trobar un bon lloc on seure i llegir una estona fins que a llum va començar a minvar.

L’endemà, el dia era claríssim i no hi havia ni un núvol tapant el cel. Així doncs, vaig decidir que pujaria al Mount John, una de les muntanyes que rodeja el llac i que s’enfila fins als 1029m. Aquest mont és conegut per tenir l’observatori amb el telescopi més potent de Nova Zelanda.
La pujada cap al cim és preciosa, ja que ressegueix la muntanya i tens, gairebé en tot moment, unes vistes al llac genials. L’últim tram és una mica més exigent, amb un pendent més pronunciat i que obliga els bessons a treballar de valent. De totes maneres, un cop a dalt, t’oblides per complert del cansament i la samarreta xopa de suor. Des del cim tens una visibilitat de 360º que et permet veure el poble amb el llac Tekapo al seu davant, les muntanyes dels Southern Alps (la majoria d’elles superen els 2.000m i la més alta que es pot veure en té 3.151) i dos llacs més petits i menys espectaculars (l’Alexandrina i el McGregor). A més a més, des del Mount John es fa molt evident que l’actual vall (on hi ha els llacs i el poble) era una antiga glacera que protagonitzava el paisatge durant l’última glaciació, fa entre 15.000 i 20.000 anys.

Tot i que la meva idea inicial era continuar l’excursió, no vaig tenir valor d’abandonar tal espectacle. Així doncs, vaig dinar, vaig prendre’m un cafè amb llet a l’Astro Café (el bar que corona el mont), vaig donar un munt de voltes, vaig seure i admirar el panorama i vaig donar un cop d’ull al sol amb un telescopi amb filtre (és brutal ja que es poden veure les diferents flamarades de les erupcions solars) a canvi d’una “gold coin” (una moneda d’1 o 2 dóllars) fins que em vaig adonar que m’havia tirat 5 hores vagant pel cim.

Observatori a Mount John

Cafè amb vistes privilegiades

Llac Tekapo des del Mount John

Un cop a l’alberg i sota un cel preciós (amb la lluna gairebé plena), un dels meus companys d’habitació, l’Steffen (un noi danès estudiant d’astrofísica), ens va estar explicant un munt de coses sobre astronomia, la matèria de l’Univers, la vida de les estrelles, etc. Una classe magistral en un escenari privilegiat i molt apropiat.

L’últim matí a Tekapo vaig invertir-lo en una visita fugaç a la Church of the Good Shepherd, una diminuta església situada a pocs metres de l’aigua del llac i que, mai millor dit, té unes vistes que Déu n’hi do!!

Vistes des de l'altar de la Church of Good Shepherd

Poques hores més tard, tornava a pujar a l’autocar direcció Aoraki /Mount Cook (el primer nom està en maorí i significa “Orador de les Neus”), un poble que pren el nom de la muntanya més alta d’Australàsia (3.755m). En arribar-hi, i després d’invertir quasi una hora i mitja en recuperar el meu mòbil (em va caure al seient del bus), vaig tirar milles cap a Hooker Valley, una vall creada per una glacera que encara existeix i des de la qual es pot veure el cim del sostre nova zelandès.

El trajecte en sí és força bonic, a l’inici travesses alguns prats florits amb la serralada dels Southern Alps i el Mount Cook (tots ells enfarinats) a no gaire distància. Més endavant, cal travessar un parell de ponts penjants per tal de poder continuar pel camí que condueix a la glacera de Hooker.

Va ser graciós que per voler-me fer l’aventurer, vaig haver d’acabar grimpant per les roques per poder accedir al primer pont. Resulta que en un punt del camí, vaig veure una parella de mitjana edat que es desviava de la ruta marcada. Pensant que sabien el que es feien, vaig seguir-los. Finalment, va resultar que ells també seguien un grup de davant seu, el qual anava a fer rafting pel riu. D’aquesta manera, un cop a la llera del riu els 3 espavilats (la parella i un servidor) vam haver de buscar-nos la vida per accedir de nou al traçat.

Un cop al mirador de la glacera, vaig quedar un pèl decebut, ja que queda força lluny, just davant del llac creat pel desglaç.

Hooker Valley amb la glacera darrera

Aoraki/Mount Cook a l'horitzó

Aquella mateixa nit a l’alberg, vaig conèixer un parella jove (ell francès i ella suïssa) que portaven uns mesos viatjant pel país amb cotxe. Aprofitant la situació, els vaig dir si voldrien anar al Tasman Glacier l’endemà (és la glacera més gran del poble que queda uns 6km a les afores). Per fortuna meva, em van dir que també tenien pensat anar-hi i que m’hi podien portar.

D’aquesta manera, tots tres vam anar cap a allà el matí següent. Novament, el mirador queda llunyíssim de la glacera, la qual ha estat reculant de manera bestial des de fa anys (durant l’última glaciació tenia una llargada de 85km i una alçada de fins a 1500m, mentre que avui en dia només arriba als 24km de longitud). Degut al seu retrocés i desglaç, hi ha petits icebergs surant per l’enorme llac que s’ha creat.
Amb ganes d’acostar-nos més a la glacera, vam vorejar els Blue Lakes (actualment de color verd) i vam caminar una estoneta fins a trobar un bon punt on enfilar-nos i observar el Tasman Glacier des de més aprop. D’allà les vistes van millorar considerablement i es podia apreciar millor la magnitud de la paret de gel.

Tasman Glacier

A la tarda, vam fer una incursió fugaç al Kea Point (una caminada que porta a un mirador des del qual es pot veure el Mueller Glacier), però un xàfec històric ens va fer tornar cames ajudeu-me cap a l’alberg, on hi vam arribar completament xops i amb la roba ben empapada.

El dia 30 de desembre, tocava posar rumb a Queenstown, on havia quedat amb l’Òscar per celebrar el Cap d’Any. En qualsevol cas, aquesta part del viatge l’explicaré en el proper post.

Les primeres setmanes a l’illa sud em van deixar totalment astorat. És una part del planeta apostoflant, amb paisatges fantàstics i tan bestials que et deixen bocabadat. Fins i tot els trajectes per carretera, amb cotxe o autobús, són un autèntic espectacle i una meravella (els cops que vaig tenir la sort de moure’m amb cotxe, vam parar diversos cops per fer fotos). A més a més, com que en aquest racó de món tan sols hi viuen 1 milió de persones, l’impacte de l’home és molt petit i et sents en constant contacte amb la natura (accidents geològics diversos, fauna i flora molt abundant, cels claríssims i preciosos tant a la posta de sol com de nit...).
També sorprèn com d’a prop hi ha platges genials com les de Kaikoura o Akaroa, de serralades muntanyoses massives com els Southern Alps, amb pics com el Mount Cook o glaceres com les de Tasman o Hooker.
Una altra cosa que m’ha enamorat són la barreja de colors. Les diverses tonalitats de blaus de l’aigua es combina amb els verds dels arbres i prats, els blancs de la neu i els grisos i negres de la roca de les muntanyes.

L’únic una mica depriment, però que a la vegada és molt curiós i interessant de veure, és Christchurch. La destrucció causada pel terratrèmol queda palesa en tot el centre neuràlgic de la ciutat (el red centre, la part tancada i envoltada de tanques). Personalment, em va recordar una mica a les imatges de la ciutat de New York que apareixen en la pel·lícula protagonitzada per Will Smith, “I am Legend”.

Un fet que vaig trobar molt tirst però, és que s’organitzen tours amb bus pels carrers del red centre, per tal que els guiris puguin fer-hi fotos. Una vegada més, la pasta passa per davant de tot...

Com a apunt final, voldria afegir que, suposo, que el fet que en aquesta etapa del viatge conegués a gent fantàstica, també  va influir en les meves impressions sobre els diversos llocs que vaig visitar. Sigui com sigui, crec que és just, que per explicar-vos aquesta part de Nova Zelanda hagi acabat amb tots els adjectius positius del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans.

Petons ben forts i abraçades i fins aviat!!!!