Primeres impressions del sud (del 20/12/2012 al 30/12/2012)

Hola de nou a tots!

Avui us explicaré el meu primer contacte amb l’illa sud de Nova Zelanda, una meravella de la natura que combina platges brutals, penya-segats vertiginosos, muntanyes impressionants, llacs amb una aigua de color blau indescriptible i fiords als extrems nord i sud.

Per accedir-hi des de Wellington, la millor opció és fer-ho amb ferry, ja que en poc més de tres hores et porta fins a Picton, un petit poble al nord est de l’altra illa nova zelandesa.

Si la sortida de la capital amb el vaixell ja és bonica (es pot veure la ciutat i totes les muntanyes dels voltants), l’arribada al petit poblet és espectacular. La darrera hora de trajecte la passes travessant un dels Marlborough Sounds, un fiord preciós les muntanyes del qual estan totalment cobertes per arbres i vegetació. A més a més, el dia va ser fantàstic, sense cap núvol i amb un sol radiant.
D’alguna manera, va ser com si l’entrada a l’illa sud fos un preludi del que m’esperava per descobrir en aquesta part del país.

Un cop arribats a Picton, l’espera de la maleta i l’autobús va estar amenitzada per uns militars equipats amb instruments i tocant nadales, tots ells coronats amb un barret de Pare Noel.

Navegant pels firods direcció Pincton

Militars "kiwis" tocant nadales

El bus, m’havia de dur dues hores al sud, a Kaikoura, un poble a la costa est famós perquè les seves aigües estan freqüentades per balenes, dofins i lleons marins.

Abans d’arribar-hi però, vam recórrer una altra carretera fabulosa, l’última part de la qual passa a tocar de l’aigua i, d’alguna manera i salvant les distàncies, em va recordar la Great Ocean Road australiana.
A Kaikoura, vaig dedicar la tarda a passejar per la platja, una de les més espectaculars en les que mai he estat. A part de la pedra volcànica i una aigua d’un color blau cel preciós però una potència brutal, el que deixa astorat són les immenses muntanyes, la més alta de les quals arriba a 2.610m, que hi ha a pocs km i que, encara a finals de desembre (l’equivalent a finals de Juny a l’hemisferi nord), estan coronades per una bona capa de neu. Així doncs, es pot estar estirat a la platja veient el mar i uns quants cims nevats a la vegada. Una passada!!

Platja de Kaikoura

Després de força estona admirant la bellesa del paisatge, vaig passar per l’I-site (el centre d’informació turística) per tal de donar un cop d’ull a les diverses activitats (la més famosa i temptadora és el bany amb dofins, tot i que l’elevat preu és una barrera important pels que anem amb un pressupost limitat). Finalment, vaig conformar-me amb una de nocturna, consistent en una observació d’estrelles guiada i la possibilitat d’utilitzar un telescopi de 80 inxes.

Així doncs, aprofitant un cel totalment destapat, pels volts de les 22h (a l’illa sud, a l’estiu, no es pon el sol abans de les 20:30h) ens vam dirigir a un petit turó a les afores del poble, des del qual es podia gaudir d’una visió del cel de 360º.
Un cop allà, el “guia estel·lar” ens va ensenyar a trobar, entre d’altres coses, la Southern Cross, a distingir Alfa Centauri (el sistema estel·lar més proper al sistema solar), el Gran i el Petit Núvol de Magallanes (són les dues galàxies més properes a la nostra i es poden veure a ull nu. A més, es distingeixen perquè semblen una mena de núvol), el sud polar (a diferència del cel de l’hemisferi nord, a l’hemisferi sud no tenen un estrella polar que els hi assenyali on està el sud i per tant, van haver d’enginyar-se-les per trobar-lo) i algunes de les constel·lacions relatives als signes del zodíac.
Acte seguit, vam utilitzar el telescopi per observar Júpiter i 3 de les seves llunes (en té 4, però una deuria estar orbitant de tal manera que quedava amagada), alguna petita part de la Via Làctia, que en anglès es diu Milky Way (personalment trobo que té nom de xocolatina o batut) i per donar un cop d’ull i fer alguna foto a una Lluna creixent que ja començava a il·luminar un pèl massa.

Foto de la Lluna a través del telescopi

Per acabar, el guia ens va explicar algunes de les llegendes maorís respecte diferents estrelles i constel·lacions.
Malgrat la rasca que cardava (és molt bèstia com canvia la temperatura un cop el sol es pon), va valer moltíssim la pena, especialment perquè una part del cel és totalment diferent del que estem acostumats, és a dir, una part del cel que es pot veure a l’hemisferi sud, no es pot veure  a l’hemisferi nord i viceversa.

Un cop a l’alberg, vaig esperar uns pocs minuts fins a mitjanit, per confirmar que el món no s’acabava el dia 21 (érem els primers, juntament amb les illetes del Pacífic, a entrar a aquest dia) i poder tranquil·litzar alguns amics que no les tenien totes.

L’endemà, vaig decidir-me a caminar al voltant de la Kaikoura Peninsula.  La primera parada havia de ser la Seal Colony (una zona rocosa on hi descansen un munt de lleons marins), però abans, no vaig poder evitar seure en un banc per gaudir, novament, de les vistes a la platja i les muntanyes. Impregnat de tal meravella de la natura, vaig tirar milles per veure els primers lleons marins. És força graciós perquè la majoria estan pegant-se unes migdiades de campionat i, generalment,  s’immuten ben poc quan te’ls hi acostes per fer-los fotos. 

Lleó marí a la Seal Colony

Després de força estona en aquest punt, vaig seguir endavant, pujant a la part superior de la península (la força de l’Oceà Pacífic, ha erosionat la costa deixant uns penya-segats bastant importants i generant un gran desnivell) des d’on es gaudeix d’unes bones vistes. A mig camí, vaig aprofitar un accés fet per l’home per baixar a la platja i fer-hi un tomb. Un cop més, un grup de lleons marins descansava per diferents punts de les roques.
Sense presses, vaig tornar al camí per acabar de fer la volta i dirigir-me a l’alberg. Un petit infortuni però (se’m va trencar la xancleta), em va obligar a fer tota aquesta part del trajecte descalç (gens recomanable...).

El dia 22 pel matí, marxava cap a Christchurch, la ciutat més poblada del sud de Nova Zelanda fins que una sèrie de terratrèmols (l’últim dels quals el 22 de febrer de 2012, va arrasar el centre de la ciutat deixant 185 morts. A dia d’avui, encara hi ha rèpliques quasi diàries, tot i que són sempre inferiors a 3 a l’escala de Richter (jo no en vaig notar cap).

A l’alberg, vaig conèixer uns nois amb els quals vam decidir que era un bon dia per anar a veure “The Hobbit”. Malgrat no sóc un superfan de la saga de Tolkien, he de reconèixer que em feia gràcia veure aquesta pel·lícula en el país en què s’ha rodat.

D’aquesta manera, acompanyat d’un americà, un holandès i un alemany (no és un acudit) vam anar a un dels cines de Christchurch per gaudir de la peli. Deixeu-me fer un apunt al respecte: és una vergonya que d’aquest llibre en facin les mateixes pelis que de la trilogia de “The Lord of the Rings” amb l’objectiu de fer el màxim de caixa possible. Patètic...

El dia següent, amb el Jeroen (el noi holandès), vam fer una excursioneta cap a Akaroa. Aprofitant que ell tenia cotxe, vam dirigir-nos a aquest petit poble de Banks Peninsula (una península formada per dos volcans extingits i que queda a poc més d’una hora a l’est de Christchurch). Una nova carretera fabulosa porta a aquest bonic i bufó poble davant d’una badia.
Allà, vam llogar un tàndem kayak per voltar per la badia, parant a algunes platges d’accés exclusiu per mar i fent el darrer bany del 2012. A part, vam estar buscant dofins, ja que abunden en aquestes aigües, però no vam tenir sort de veure’n cap.
Un cop vam tornar a terra ferma, vam fer un curt passeig pel poble arribant fins al petit port. Va ser allà on, per sorpresa dels dos, vam poder veure un petit dofí nedant tranquil·lament.

El Jeroen i jo de camí a Akaroa

Badia d'Akaroa

Dofí al port d'Akaroa

El dia següent se’ns va unir un altre noi holandès, el Bram, i vam estar fent un tomb pels voltants del “red centre” (és com anomenen la zona de la ciutat que encara està tancada perquè va quedar destrossada pels terratrèmols), pel Re:Start Mall (un centre comercial fet a base de contenidors de mercaderies), pels Botanical Gardens i pel Canterbury Museum  (aquí em vaig quedar sol al cap de 15minuts).
A la nit, vam anar a un altre alberg on hi havia sopar gratuït per celebrar l’arribada del Pare Noel.

Red Centre Christchurch

Red Centre Christchurch

Re:Start Mall

L’endemà, va ser el dia de Nadal més estrany de la meva vida. A part d’estar lluny de la família i que el temps fos més de primavera que d’hivern, una ensopida amanida i uns tristos spaghettis van substituir els tradicionals entremesos, el caldo de Nadal amb galets, la carn rostida, els turrons i les neules.

Afortunadament, el meu alberg feia un sopar especial amb potes de pernil i patates al forn i oferia cerveses i cava gratuït per tots els hostes. D’aquesta manera, vam tenir un sopar ben agradable sota un bon sol (vam sopar a les 7h), mentre ens explicàvem les diferents tradicions de celebracions nadalenques de cada país.

El dia de St. Esteve tampoc hi va haver canelons. Em tocava matinar i agafar bus direcció Lake Tekapo, un petit poble de poc més de 300 habitants, a l’interior i davant un dels llacs més espectaculars del país.
En arribar, un cel ennuvolat no em va deixar gaudir al 100% del fantàstic color de l’aigua del llac, la qual, quan brilla el sol, és d’un blau turquesa elèctric difícil de descriure. De totes maneres, vaig fer un primer passeig per la vora, observant la majestuosa serralada de muntanyes nevades a l’horitzó (són part dels anomenats Southern Alps). 

Vora del llac Tekapo

Acte seguit, vaig  endinsar-me a l’interior del poble per recórrer el Cowans Hill Walkway des d’on hi havia unes bones vistes al llac i al poble.

Finalment, per acabar el dia, vaig passejar per Pines Beach, una platja de pedres i roca al mateix llac Tekapo . Malgrat la ventada que feia, vaig trobar un bon lloc on seure i llegir una estona fins que a llum va començar a minvar.

L’endemà, el dia era claríssim i no hi havia ni un núvol tapant el cel. Així doncs, vaig decidir que pujaria al Mount John, una de les muntanyes que rodeja el llac i que s’enfila fins als 1029m. Aquest mont és conegut per tenir l’observatori amb el telescopi més potent de Nova Zelanda.
La pujada cap al cim és preciosa, ja que ressegueix la muntanya i tens, gairebé en tot moment, unes vistes al llac genials. L’últim tram és una mica més exigent, amb un pendent més pronunciat i que obliga els bessons a treballar de valent. De totes maneres, un cop a dalt, t’oblides per complert del cansament i la samarreta xopa de suor. Des del cim tens una visibilitat de 360º que et permet veure el poble amb el llac Tekapo al seu davant, les muntanyes dels Southern Alps (la majoria d’elles superen els 2.000m i la més alta que es pot veure en té 3.151) i dos llacs més petits i menys espectaculars (l’Alexandrina i el McGregor). A més a més, des del Mount John es fa molt evident que l’actual vall (on hi ha els llacs i el poble) era una antiga glacera que protagonitzava el paisatge durant l’última glaciació, fa entre 15.000 i 20.000 anys.

Tot i que la meva idea inicial era continuar l’excursió, no vaig tenir valor d’abandonar tal espectacle. Així doncs, vaig dinar, vaig prendre’m un cafè amb llet a l’Astro Café (el bar que corona el mont), vaig donar un munt de voltes, vaig seure i admirar el panorama i vaig donar un cop d’ull al sol amb un telescopi amb filtre (és brutal ja que es poden veure les diferents flamarades de les erupcions solars) a canvi d’una “gold coin” (una moneda d’1 o 2 dóllars) fins que em vaig adonar que m’havia tirat 5 hores vagant pel cim.

Observatori a Mount John

Cafè amb vistes privilegiades

Llac Tekapo des del Mount John

Un cop a l’alberg i sota un cel preciós (amb la lluna gairebé plena), un dels meus companys d’habitació, l’Steffen (un noi danès estudiant d’astrofísica), ens va estar explicant un munt de coses sobre astronomia, la matèria de l’Univers, la vida de les estrelles, etc. Una classe magistral en un escenari privilegiat i molt apropiat.

L’últim matí a Tekapo vaig invertir-lo en una visita fugaç a la Church of the Good Shepherd, una diminuta església situada a pocs metres de l’aigua del llac i que, mai millor dit, té unes vistes que Déu n’hi do!!

Vistes des de l'altar de la Church of Good Shepherd

Poques hores més tard, tornava a pujar a l’autocar direcció Aoraki /Mount Cook (el primer nom està en maorí i significa “Orador de les Neus”), un poble que pren el nom de la muntanya més alta d’Australàsia (3.755m). En arribar-hi, i després d’invertir quasi una hora i mitja en recuperar el meu mòbil (em va caure al seient del bus), vaig tirar milles cap a Hooker Valley, una vall creada per una glacera que encara existeix i des de la qual es pot veure el cim del sostre nova zelandès.

El trajecte en sí és força bonic, a l’inici travesses alguns prats florits amb la serralada dels Southern Alps i el Mount Cook (tots ells enfarinats) a no gaire distància. Més endavant, cal travessar un parell de ponts penjants per tal de poder continuar pel camí que condueix a la glacera de Hooker.

Va ser graciós que per voler-me fer l’aventurer, vaig haver d’acabar grimpant per les roques per poder accedir al primer pont. Resulta que en un punt del camí, vaig veure una parella de mitjana edat que es desviava de la ruta marcada. Pensant que sabien el que es feien, vaig seguir-los. Finalment, va resultar que ells també seguien un grup de davant seu, el qual anava a fer rafting pel riu. D’aquesta manera, un cop a la llera del riu els 3 espavilats (la parella i un servidor) vam haver de buscar-nos la vida per accedir de nou al traçat.

Un cop al mirador de la glacera, vaig quedar un pèl decebut, ja que queda força lluny, just davant del llac creat pel desglaç.

Hooker Valley amb la glacera darrera

Aoraki/Mount Cook a l'horitzó

Aquella mateixa nit a l’alberg, vaig conèixer un parella jove (ell francès i ella suïssa) que portaven uns mesos viatjant pel país amb cotxe. Aprofitant la situació, els vaig dir si voldrien anar al Tasman Glacier l’endemà (és la glacera més gran del poble que queda uns 6km a les afores). Per fortuna meva, em van dir que també tenien pensat anar-hi i que m’hi podien portar.

D’aquesta manera, tots tres vam anar cap a allà el matí següent. Novament, el mirador queda llunyíssim de la glacera, la qual ha estat reculant de manera bestial des de fa anys (durant l’última glaciació tenia una llargada de 85km i una alçada de fins a 1500m, mentre que avui en dia només arriba als 24km de longitud). Degut al seu retrocés i desglaç, hi ha petits icebergs surant per l’enorme llac que s’ha creat.
Amb ganes d’acostar-nos més a la glacera, vam vorejar els Blue Lakes (actualment de color verd) i vam caminar una estoneta fins a trobar un bon punt on enfilar-nos i observar el Tasman Glacier des de més aprop. D’allà les vistes van millorar considerablement i es podia apreciar millor la magnitud de la paret de gel.

Tasman Glacier

A la tarda, vam fer una incursió fugaç al Kea Point (una caminada que porta a un mirador des del qual es pot veure el Mueller Glacier), però un xàfec històric ens va fer tornar cames ajudeu-me cap a l’alberg, on hi vam arribar completament xops i amb la roba ben empapada.

El dia 30 de desembre, tocava posar rumb a Queenstown, on havia quedat amb l’Òscar per celebrar el Cap d’Any. En qualsevol cas, aquesta part del viatge l’explicaré en el proper post.

Les primeres setmanes a l’illa sud em van deixar totalment astorat. És una part del planeta apostoflant, amb paisatges fantàstics i tan bestials que et deixen bocabadat. Fins i tot els trajectes per carretera, amb cotxe o autobús, són un autèntic espectacle i una meravella (els cops que vaig tenir la sort de moure’m amb cotxe, vam parar diversos cops per fer fotos). A més a més, com que en aquest racó de món tan sols hi viuen 1 milió de persones, l’impacte de l’home és molt petit i et sents en constant contacte amb la natura (accidents geològics diversos, fauna i flora molt abundant, cels claríssims i preciosos tant a la posta de sol com de nit...).
També sorprèn com d’a prop hi ha platges genials com les de Kaikoura o Akaroa, de serralades muntanyoses massives com els Southern Alps, amb pics com el Mount Cook o glaceres com les de Tasman o Hooker.
Una altra cosa que m’ha enamorat són la barreja de colors. Les diverses tonalitats de blaus de l’aigua es combina amb els verds dels arbres i prats, els blancs de la neu i els grisos i negres de la roca de les muntanyes.

L’únic una mica depriment, però que a la vegada és molt curiós i interessant de veure, és Christchurch. La destrucció causada pel terratrèmol queda palesa en tot el centre neuràlgic de la ciutat (el red centre, la part tancada i envoltada de tanques). Personalment, em va recordar una mica a les imatges de la ciutat de New York que apareixen en la pel·lícula protagonitzada per Will Smith, “I am Legend”.

Un fet que vaig trobar molt tirst però, és que s’organitzen tours amb bus pels carrers del red centre, per tal que els guiris puguin fer-hi fotos. Una vegada més, la pasta passa per davant de tot...

Com a apunt final, voldria afegir que, suposo, que el fet que en aquesta etapa del viatge conegués a gent fantàstica, també  va influir en les meves impressions sobre els diversos llocs que vaig visitar. Sigui com sigui, crec que és just, que per explicar-vos aquesta part de Nova Zelanda hagi acabat amb tots els adjectius positius del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans.

Petons ben forts i abraçades i fins aviat!!!!