Hola a
tothom!
Després de visitar Singapur i abans d’anar cap a Tailàndia, com que em venia de
camí, vaig decidir travessar Malàisia. La veritat és que era un país que mai
m’havia cridat molt l’atenció, però ja que en tenia l’oportunitat, doncs perquè
no aprofitar-la i conèixer una mica aquest país emergent del sudest asiàtic.
Vaig preguntar a la guest house de Singapur què em recomanaven i, tenint en
compte que a la costa est era temporada de pluges, vaig decidir-me a explorar
la costa oest.
La idea
inicial era anar de sud a nord per poder creuar la frontera tailandesa amb
autobús i, d’aquesta manera, estalviar una mica de pasta. De totes maneres,
després d’escoltar consells d’algun viatger i algun local, vaig canviar
d’opinió (si més no en el transport a utilitzar per canviar de país) i vaig
acabar tornant a Kuala Lumpur per entrar per aire al proper país.
Com vaig esmentar en l’actualització anterior, per passar de Singapur a
Malàisia, vaig agafar un autobús públic que en uns 40minuts et porta a la
frontera singapuresa. Un cop han comprovat que el visat no estigui caducat, el
bus et torna a recollir i recorre uns pocs metres més fins a deixar-te a
l’entrada de Malàisia. Un nou control de passaports i ja ets al país musulmà
per excel·lència del sudest asiàtic continental.
La ciutat on
arribes es diu Johor Bahru, però jo no tenia cap intenció de quedar-m’hi ja que
és un lloc de pas, així que vaig dirigir-me a l’estació de busos per agafar-ne
un que em dugués a Melaka, una ciutat costanera força bufona, una mica més al
nord i amb molta història (va començar com a assentament hindú i més tard va
passar per mans xineses, portugueses, holandeses i britàniques).
A l’estació,
malgrat saber de la condició musulmana del país (en cas de no saber-ho, ho
sospites només posar-hi els peus i veure totes les dones amb vel), em vaig
endur un bon ensurt mentre esperava l’hora de sortida del meu autocar. Resulta
que de sobte, es van començar a sentir, a tota pastilla, uns cants i oracions.
Era hora de resar i la mesquita del costat va fer ús dels seus potents altaveus
perquè ningú se n’oblidés!
A Melaka hi
vaig arribar al vespre, vaig anar a deixar les coses a la guest house i
ràpidament vaig dirigir-me cap el barri xinès, resseguint la llera del Sungai
Melaka, el riu que travessa la ciutat. Les llumetes que decoren algunes de les
casetes dels seus voltants i els fanals començaven a encendre’s, donant-li un
aire entranyable i força d’encant.
Abans
d’entrar a China Town, vaig passar per Town Square, al centre de la ciutat i on
s’hi pot trobar “The Stadthuys”, un edifici vermell d’origen holandès i que
avui en dia és l’ajuntament. Just al costat, s’hi pot trobar l’església de
Crist, també de color vermell.
Un cop rondant pel barri xinès, vaig creuar-me amb uns quants “trishaws” (unes
motos enganxades a una mena de carrossa lluminosa on s’hi asseuen els guiris i
fan un passeig per la ciutat) i vaig enfilar cap a un restaurant per provar la
“laksa”, un plat típic de Melaka que consisteix en una mena de sopa de coco i
llimona amb fideus i que, evidentment, pica. Havent sopat, vaig seguir vagant
pels carrerons i les casetes de China Town fins que el cansament va poder amb
mi.
 |
| Melaka de nit |
 |
| Trishaw per China Town |
L’endemà, vaig conèixer el Jonny, un anglès amb el que compartia habitació. Com
que a ell també li quedava un dia per la ciutat, vam decidir recórrer-la
plegats.
Primer vam pujar les escales fins a les runes de St Paul’s Church, una petita
església construïda pels portuguesos l’any 1521 i que té unes vistes
privilegiades a la desembocadura del riu. D’allà es pot baixar fins a la Porta
de Santiago, construïda també pels portuguesos uns anys abans que l’església i
que són les restes de la fortalesa que hi havia hagut.
Com que la
calor era asfixiant i caminar sota el sol representava un suplici, vam decidir
entrar al museu de la Merdeka (res a veure amb excrements o deposicions, “merdeka” vol dir independència
en malai) i gaudir de l’aire condicionat al mateix temps que descobríem part de
la història malaia. A més, vaig aprofitar el moment per fer país i comentar amb
el Jonny la causa catalana, la qual va entendre i respectar totalment.
Ja més
frescos, vam fer un passeig pel centre (el que ja havia vist la nit anterior),
vam fer una cerveseta en un bar a la llera del riu i vam anar a dinar a un
restaurant de Jonker Street que l’extravagant i pintoresc manager de la guest
house on estàvem, ens havia recomanat. Havent dinat, vam passar per la Rèplica
del Palau del Sultanat de Melaka i vam refugiar-nos a l’alberg per veure una
peli. De nit, se’ns va sumar una noia alemanya i tots tres vam acomiadar-nos
amb unes cerveses, de nou, al costat del riu.
 |
| Town Square |
 |
| Rèplica del Palau del Sultanat de Melaka |
Al migdia
del dia següent, agafava un nou autocar que m’havia de dur a Kuala Lumpur. Just
abans de pujar-hi, vaig conèixer la Cristina, una noia de Lloret amb molta
empenta, viatgera experimentada, amb una fòbia brutal a tot el que és llefiscós
i que, segons em va dir, em va veure cara de català.
Ja al bus va passar-me una cosa curiosa. L’última en entrar va ser una noia,
que com que no hi havia més espai disponible, es va veure obligada a seure al
meu costat. Immediatament, un noi de davant que seia al costat d’una altra mossa,
va aixecar-se i li va oferir de canviar el lloc. Coses que té la religió...
Amb tot, el noi va resultar sé un malai molt simpàtic i amb un anglès força
correcte, amb la qual cosa vaig tenir l’oportunitat de parlar amb ell força
estona.
Un cop arribats a KL (els locals l’anomenen així), vaig quedar amb la Cristina
pel dia següent, ja que aquella tarda, ella la volia passar amb dos motxillers
de categoria (el primer tenia 56 anys i portava un munt d’anys treballant el
just per poder anar descobrint món. El segon, atenció, tenia... 83 anys!!! i
després de la mort de la seva dona, havia decidit viatjar fins que se li
acabessin les piles) que havia conegut a Melaka.
Així doncs, aquella tarda vaig començar a fer el turista jo sol. El primer que
vaig fer va ser dirigir-me a Jalan Petaling, el carrer principal de China Town
on hi ha un “mercadillo” quasi permanent, amb botiguetes i paradetes de tot i
per tot arreu.
Seguint per
la mateixa zona, vaig visitar un temple hindú per posteriorment creuar el riu
(el tenen força descuidat i brut) i donar un cop d’ull a antiga estació de
tren, la qual és força xula per l’exterior, amb una mena de pinacles i minarets
que la coronen.
D’allà, vaig
tenir la primera (i llunyana) visió de les Torres Petronas, el gran reclam
arquitectònic de la capital malaia.
Amb tot,
encara no tenia pensat passar-m’hi, ja que encara tenia un parell de dies més a
la ciutat. D’aquesta manera, vaig dirigir-me primer a la Mesquita Nacional, a
la qual no vaig poder entrar perquè era hora de pregària (els altaveus,
novament, en donaven fe) i acte seguit vaig posar rumb cap a la Plaça de la
Merdeka. Uns anys enrere, en aquesta plaça hi havia hagut l’estadi nacional de
criquet, des d’on es va proclamar la independència del país l’any 1957. Al
centre encara hi ha una gran extensió de gespa que està vorejada per un edifici
ben bonic, el Bangunan Sultan Abdul Samat i governada per una immensa bandera
del país a l’estil Plaza Colón de Madrid. A més, com que el dia següent era la diada nacional, estaven
preparant un escenari i un equip de so pels esdeveniments de l’endemà.
 |
| Bangunan Sultan Abdul Samat |
 |
| Plaça de la Merdeka |
Per acabar el dia vaig fer una volta per la sempre agitada i sorollosa Little
India, on vaig acabar sopant en un lloc on em van intentar cobrar de més (per
sort, me’n vaig adonar a temps!).
El dia 2,
vaig anar a buscar la Cristina al seu alberg sobre les 10h per tal de passar el
matí plegats.
Vam
aprofitar que ella volia anar als Jardins Botànics per tornar a passar per la
Mesquita Nacional, que venia de camí, i aquest cop sí, visitar-la per dins.
Ella per la
seva condició de dona i jo per portar pantalons curts, vam haver de posar-nos
unes túniques morades que ens van proporcionar i que et feien sentir (com a
mínim) seguidor d’alguna secta satànica.
La mesquita
en sí era força gran i bonica. Amb una estructura de marbre blanc, una sala de
pregàries amb vitralls i làmpades bastant xules i una bòveda de color turquesa
amb 18 puntes, que simbolitzaven els 13 estats malais i les 5 pilars de l’islam.
 |
| La Cristina i jo ben difressats per entrar a la Mesquita |
D’allà vam
fer via cap els jardins, per on vam fer una volta fins a arribar a un llac on
vam seure a xerrar una estona. Com que no sóc cap enamorat de les plantes, us
he de reconèixer que més o menys tots els jardins botànics em semblen iguals, i
que cada vegada els hi trobo menys interès...
Per dinar,
vam tornar a China Town, on es poden trobar diversos llocs de menjar bo i barat.
En acabat els nostres camins es van separar, si més no de manera momentània
(els dos anàvem cap als Cameron Highlands després de KL, però amb un dia de
diferència).
Jo aquella tarda, vaig anar primer cap a la Kuala Lumpur Menara, una torre de 421
metres d’alçada que té unes bones vistes panoràmiques de tota la capital.
Després de
donar-hi voltes, vaig animar-me a pujar per gaudir de KL a vista d’àguila.
Sempre és guapo veure els paisatges o ciutats des d’un punt elevat, el gran
problema del KL Menara és que té una mala visió de les Torres Petronas, les
quals queden de costat, fent impossible veure la passarel·la que les uneix.
Amb un regust agredolç de la meva pujada a la Menara, vaig tirar, per fi, cap a les Torres Petronas per poder gaudir de l’anhelada vista frontal. Un cop allà, m’ho vaig prendre amb calma i vaig rodejar-les, travessar-les per dins (hi ha un centre comercial a la planta baixa) i observar-les de tots els angles possibles.
La veritat és que són immenses, impressionants i impactants, però la seva forma no em va acabar de convèncer ja que em va recordar un arbre de nadal mal decorat, (jo me les esperava amb una superfície més llisa). Amb tot, el temps dedicat va ser completament merescut i el balanç final, positiu.
 |
| KL Menara |
 |
| Torres Petronas des del KL Menara |
 |
| Un servidor als peus de les Petronas |
Quan el sol començava a pondre’s, vaig tornar cap a la guest house, on
m’esperava l’Ashley (una noia malaia copropietària de l’alberg i que ja havia
conegut a Melaka), dos nois suecs i un altre de francès. El motiu era que
havíem quedat per anar a una festa organitzada per Tiger (la cervesa
singapuresa). L’Ashley, com a bona local, ens va fer de guia i ens va portar a
les afores de KL, en una mena de bar amb terrassa força xulo on en tenien una
bona de muntada. El motiu: entrada per 40 ringgits (10 euros) i barra lliure de
cervesa...
La conseqüència: despertar a les 14h amb un mal de cap considerable.
Amb tot, me les vaig apanyar per sortir a dinar per China Town i agafar el tren
per anar a les Batu Caves, una sèrie de coves farcides de temples hinduistes.
Els tres
minuts posteriors a sortir del tren, et donen una idea general de tot el que
trobaràs a la zona: coves (evidentment), temples i estàtues hinduistes gegants,
micos, brutícia i indis.
En qualsevol cas, amb ganes d’explorar l’àrea a fons, em vaig endinsar en el
mercat indi que hi havia i vaig dirigir-me cap a l’estàtua de 43m, la més gran
del món. L’estàtua, d’un color daurat molt ostentós és veritablement
impressionant i a més, queda al costat d’una enorme i inclinada escalinata que
et condueix a les coves principals. Aquestes formacions geològiques, són boniques
en sí, però una vegada més, la merda escampada per totes bandes li treu quasi
tot l’encant.
 |
| Estàtua i escalinata d'accés a les Batu Caves |
 |
| Brutícia i animals a les Batu Caves |
Després de rondar per dins una bona estona, fer les fotos pertinents i posar-me
a cobert durant uns minuts per amagar-me del diluvi que va caure, vaig decidir
tornar cap a la guest house a preparar la motxilla per marxar l’endemà cap a
les Cameron Highlands, una zona de muntanya amb bons trekkings, plantacions de
te i un clima força més fresquet (i agradable) que el de KL.
Quan em disposava a anar cap a l’estació de busos, vaig cometre un error de
principiant que em va costar haver-me d’esperar durant gairebé una hora i
mitja. Resulta que de camí cap a l’estació, un munt de persones t’ofereixen
(pel mateix preu) tickets de bus per la destinació que els hi dius. Com que
anava carregat com una mula, vaig pensar que estaria bé estalviar-me uns metres
de caminada. El que passa però, és que aquesta gent t’intenta col·locar en
espais buits d’altres autocars a canvi d’una comissió, però si no hi ha seients
lliures, tu t’has d’esperar. I això és el que va passar durant la següent hora
i mitja. Consell: aneu sempre directament a l’estació i passeu olímpicament de
la gent que us ofereixi transport a peu de carrer.
Un cop dalt el bus, vam emprendre el viatge de gairebé 4 hores cap a les
Cameron Highlands, per una carretera estreta però preciosa que s’anava enfilant
per la muntanya entre vegetació i alguna cascada. El meu destí era el poblet de
Tanah Rata, on m’havia de trobar novament amb la Cristina, que hi havia anat el
dia anterior.
Un cop superat el xàfec que em va rebre, vaig anar a l’alberg a deixar les
coses. La Cristina em va parlar sobre el track 4 (a les Cameron Highlands els
trekkings tenen números enlloc de noms), una passejada que havia fet el dia
anterior i que portava cap a un petit salt d’aigua.
Com que el camí no tenia massa història i es va tornar a posar a ploure, en una
hora tornava a ser a la guest house, on havíem de decidir quin pla faríem
l’endemà.
Amb l’inestimable ajuda del manager de l’alberg, que es coneix pam a pam tots
els tracks, ens vam decidir per fer una combinació dels camins 1,2,3 i 5. El
primer començava a Brinchang, el poble del costat de Tanah Rata, i és una
pujada pel mig de la selva força exigent, on t’enfiles fins els 2031m. En
comparació, els altres 3 eren força senzills, tot i que tenien alguna part una
mica fotuda.
Així doncs,
l’endemà ens vam llevar d’hora i vam fer autostop per arribar a Brinchang. Va
ser increïblement ràpid, no exagero si us dic que tan bon punt la Cristina va
allargar el braç, una camioneta ens va parar. Va ser immediat. Resulta que a
les Cameron Highlands és molt comú i senzill fer dit, ja que hi ha un munt de
petits pobles i molt trànsit de camionetes amb la part de darrera descoberta,
on és molt fàcil enfilar-s’hi.
 |
| D'autostop per les Cameron Highlands |
En 10 minuts, érem a l’inici del trekking , i seguint les indicacions del
senyor de l’alberg, ràpidament estàvem pujant a través de la selva.
El problema més gran va ser que estava tot absolutament enfangat, degut a les
pluges de la tarda i vespre anterior. A causa d’això, vaig tenir un parell o
tres de relliscades que afortunadament no es van traduir en lesions de
consideració.
Al cap de més de dues hores de pujar, de passar per entremig de branques i
troncs, de superar un últim tram on pràcticament vam haver d’escalar i d’acabar
amb fang fins, literalment, el coll, vam arribar al cim. Malauradament la boira
que hi havia no ens va permetre gaudir de les magnífiques vistes que hi deu
haver...una pena!
 |
| Pantalons ben enfangats |
Des d’allà, vam combinar un parell d’autostops més amb un passeig molt
agradable per una carretera que serpentejava entre camps de te. El nostre destí
era precisament, les plantacions de te de Boh, on vam dinar els nostres
sandvitxos de tonyina amb unes vistes fantàstiques.
 |
| Plantacions de te a les Cameron Highlands |
Amb la panxa plena, vam tornar a fer dit fins a Bricnhang, d’on començava la
combinació dels tracks 2,3 i 5 que ens havien de dur de tornada a l’alberg. Els
vam fer sense massa problemes i amb tanta tranquil·litat que ens vam permetre
el luxe de perdre’ns una mica i fer uns km de més.
A la guest house, dutxa
revitalitzadora, descans merescut i planificació de la següent parada. En
aquest cas, em vaig deixar convèncer, amb molta facilitat, per la Cristina per
anar a Pulau Pangkor, una petita illeta un mica més al nord i que prometia ser
paradisíaca i molt tranquil·la.
Per anar-hi, havíem primer d’agafar un bus de més de 2 hores fins a
Ipoh i després un altre fins a Lumut, des d’on un ferry de 40 minuts ens havia
de dur, finalment a Pangkor. Però vam tenir un petit contratemps, vam arribar
20minuts tard a l’estació de busos i el següent no era fins al cap de 3 hores.
Solució: Autostop!
He de reconèixer que jo era molt escèptic en què poguéssim trobar algú que anés
tan lluny, però la confiança de la Cristina em va acabar contagiant. Després
d’agafar 2 camionetes que ens van anar apropant uns km, finalment en un poble
que encara ara no sé com es diu, ens va parar un amable senyor que ens va dir
que ens podia dur a Ipoh. Primer però, havia de parar a comprar unes bombetes
que necessitava. Molt agraïts, vam acceptar sense problemes!
El senyor, que amb prou feines sabia 4 paraules d’anglès, ens va
deixar a una estació de busos, on en vam agafar un de ben atrotinat (fins el
moment, tots els autocars que havia agafat a Malàisia eren brutals, amb molt
d’espai per les cames, aire condicionat i, fins i tot, seients individuals)
però molt barat.
Al cap d’una bona estona, més de la prevista, vam arribar a Lumut, i ràpidament
vam pujar a la barca que ens va conduir a Pangkor. Des del port, vam tirar de
taxi fins a Teluk Nipah, on ens vam instal·lar a un bungalow d’un alberg força
entranyable. Com que ja era tard, vam quedar-nos-hi fins a l’hora de sopar.
L’endemà al matí, només llevar-nos, ens vam arremangar les mànigues del pijama
i vam posar-nos a intentar netejar tota la roba del trekking de Cameron
Highlands. Després de força estona, vam aconseguir un bastant bon resultat.
Contents i amb la roba neta, vam anar cap a la platja del mateix poblet
(entenguis poblet per carretereta amb 3 carres perpendiculars amb 4 cases
cadascun) on ens estàvem. Allà, vam fer el primer bany en una cala força
tranquil·la de sorra blanca i vegetació fins a tocar de mar.
Aprofitant la solitud del lloc, vam aprofitar per fer-nos fotos (d’aquelles que
fan enveja) i per fer una mica el mico!
 |
| Entrant a l'aigua a la platja de Teluk Nipah (fa enveja o no fa enveja?) |
 |
| Fent el mico |
La tarda va ser de relax, ja que vam fer poc més que una volteta per la platja
del costat.
El dia 8 ens vam despertar amb un cel força ennuvolat que va convertir-se en
xàfec mentre estàvem esmorzant. Un cop va amainar, mentre esperàvem que el sol
sortís de nou, la Cristina va suggerir-me d’anar a veure una cascada 10minuts a
l’interior de Teluk Nipah, que la seva Lonely Planet destacava. Jo, vaig
acceptar de grat, així que ambdós vam començar a caminar selva enllà fins
arribar a la prometedora cascada. Un cop arribats, DECEPCIÓ! Més que una
cascada o un salt d’aigua va resultar ser un rajolí que corria per un tub de
plàstic.
Ens vam quedar amb un pam de nas i com que no ens ho acabàvem de creure, vam
decidir tirar una mica més amunt a veure si allò havia estat una falsa alarma.
Al cap de poc però, vam adonar-nos que no hi havia res més, amb la qual cosa
vam girar cua. En aquell moment no ho sabíem, però estàvem a punt de viure un
dels moments més curiosos/divertits del viatge.
Quan estàvem a punt de sortir del caminet que s’obria per mig de la selva, la
Cristina em va cridar. En girar-me, me la vaig trobar fent equilibris sobre un
peu i amb l’altre descalç.
Em va dir que havia notat una mena de cuc a l’altre xancleta i em va
demanar que li treiés (si ho recordeu, la Cristina té fòbia a totes les coses
llefiscoses en general).
En agafar la xancleta del terra, vaig veure que el cuc no era un de normal,
sinó que era una sangonera que intentava amb totes les seves energies xuclar la
sang de la pobre sabatilla de plàstic. Amb pressa, vaig treure l’animaló amb un
bastonet i vaig tirar-li la xancleta a la Cristina.
Resulta que jo portava estona notant una mena de branqueta o pedra al peu (jo
duia una d’aquestes xancles submergibles que et cobreixen tot el peu) i, com
comprendreu, en aquell moment vaig començar a sospitar que pogués ser una altra
cosa.
En treure’m la xancleta dreta, vaig veure tres maleïts paràsits llefiscosos
alimentant-se de la meva dolça sang! A partir d’aquí, la histèria es va
desfermar. Us detallo el diàleg que vam tenir la Cristina i jo (us heu
d’intentar imaginar una noia amb fòbia a les sangoneres i un pixapí que només
n’havia vist als documentals):
Marcel: Aaaah, merda!!! Cristina en tinc 3 al peu!
Cristina: A on?
M: Hòstia no les veus!!! Corre dóna’m l’encenedor que les cremo!
(Hagués estat una molt mala idea...)
C: No em funciona, s’ha quedat sense gas!
M: Doncs què faig!?!?!?!
C: Mmmmm, ... EL RELEC!!! Tira’ls-hi Relec!!
Immediatament vaig fer cas i els maleïts animals se’m van
desenganxar. Per sort, la dèria de la Cristina pels animals llefiscosos,
l’havia fet informar-se sobre totes les maneres de combatre les sangoneres i la
meva pels mosquits, em feia (i encara em fa) portar un repel·lent a sobre
sempre!
Per acabar-ho d’adobar, en aquests moments d’histèria un altre sangonera va
aprofitar per enganxar-se al peu de la Cristina. Nous crits, mig Relec buidat i la funda de la
càmera desapareguda en combat mentre fotíem el camp cames ajudeu-me!
Almenys, a continuació, vam tenir un bon atac de riure que ens va
durar la resta del dia...
 |
| Peu sanguinolent després de treure'm les sangoneres |
Després de l’aventura, aprofitant que havia sortit el sol, vam anar a la platja
de Coral Beach, on hi vam passar la resta de dia (per accedir a qualsevol altra
cala, era necessari travessar zones selvàtiques on hi havia la probabilitat de
tornar-se a creuar amb aquets intrèpids animals). Una petita visita al peculiar
temple de Lin Je Kong i una posta de sol ben bonica a la platja, van culminar
la nostra estada a Pangkor.
 |
| Temple de Lin Je Kong |
El dia 9 de febrer, era el Cap d’Any xinès, i era el dia que els
camins de la Cristina i meu se separaven. Ella tornava a KL mentre que jo anava
a Pulau Penang, una illa més gran força propera a la frontera tailandesa.
Després d’una espera interminable a l’estació de busos de Lumut, i
amb un trajecte de 4hores a l’esquena, vaig arribar finalment a George Town, la
capital de l’illa, la qual va ser declarada Patrimoni Mundial de la Humanitat per
l’UNESCO l’any 2008 i que, com Melaka, va estar sota domini de diversos imperis
com el xinès o el britànic (va ser-ne un dels primers enclavaments a Àsia).
Avui en dia, aquesta petita ciutat, resulta ser la que conté més
població xinesa de Malàisia, amb la qual cosa, vaig pensar que era un lloc
encertat per celebrar l’entrada a l’any de la serp.
Mentre hi arribava amb ferry, s’anaven albirant alguns focs artificials a
diferents punts de l’illa, que donaven color a la nit.
Un cop a l’alberg, em vaig retrobar amb unes noies canadenques que havíem
conegut a Cameron Highlands i que estaven amb la Niamh i el Dane, uns nois nord
irlandesos que es van oferir a acollir-me a Kuala Lumpur (hi havia de tornar
per agafar un vol cap a Tailàndia). Amb algú més, vam sortir a veure els
festejos de la comunitat xinesa, els quals van resultar del tot decebedors. Un
trist i cutre show al centre de l’illa i 4 focs d’artifici van ser tot el que
vam poder veure...
L’endemà, malgrat una calor asfixiant, vaig disposar-me a començar a
descobrir la ciutat. Primer vaig anar al Goddess of Mercy Temple, un temple
xinès que estava en plena ebullició degut als bons propòsits del nou any. Va ser
molt interessant veure com alguns donaven almoina als més pobres, com encenien
encens o com alliberaven ocells entre un munt de brutícia i mars de gent.
 |
| Dona alliberant un ocell en un temple xinès |
Vaig continuar cap al City Hall i el Town Hall abans d’entrar a Fort
Cornwalllis, un fort construït a finals del S. XVIII pel capità anglès Francis
Light, que va intentar protegir l’enclavament britànic dels atacs dels pirates.
Com que tampoc era molt interessant, vaig marxar al cap d’una estona, passant
per davant del Queen Victoria Memorial Clock Tower, un torre alçada a finals
del S. XIX per commemorar la reina anglesa.
Abans de dinar, vaig fer una visita al barri de pescadors de Clan
Jetties. És molt interessant, perquè es tracta d’un conjunt de cases flotants
amb passarel·les de fusta a mode de carrers. A més, les barques estan atracades
com si de cotxes aparcats en bateria es tractés.
 |
| Barques del barri de pescadors Clan Jetties |
 |
| Carrerons amb passarel·les de fusta |
La tarda la vaig dedicar a visitar el temple de Seh Tek Tong Cheah Kongsi d’estil
xinès i d’un dels clans més importants de l’illa durant el S.XIX, la Mesquita Kapitan
Keling i a recórrer els carrerons de casetes d’estil colonial o xinès del
centre de Georte Town.
L’endemà, em tocava excursió al temple de Kek Lok Si (el temple
Budista més gran de tot Malàisia) que queda al centre de l’illa. Vaig haver d’agafar
un bus públic, que degut al trànsit va trigar gairebé dues hores a plantar-s’hi.
Un cop allà, vaig recórrer les diverses parts del complex templari, gaudint de
les diverses estàtues de Budes i Boddhisattves i pujant fins el cim del turó on
el temple està situat, per veure l’imponent estàtua de 36,5m d’alçada de la deesa de la misericòrdia Kuat
Yin.
Abans de marxar, vaig pujar a la Pagoda dels Deu Mil Budes, de 7 nivells i 30m
d’altura i que tenia unes molt bones vistes a tot el complex.
 |
| Temple de Kek Lok Si |
 |
| Estàtua de la deesa Kuat Yin |
De tornada cap a l’alberg (la calor era tan asfixiant que no es podia
estar a l’exterior més de 4 o 5 hores) vaig topar-me amb uns nens que corrien
pel carrer ballant el Gagnam Style. En preguntar-los, em van dir que el PSY
havia estat aquell matí a Penang i havia fet un concert en una escola. Resulta que
va cantar un parell de cops el hit del 2012 davant la bogeria general.
I jo “perdent” el temps en un temple, jejeje!!!
El meu últim dia a Penang, vaig decidir dedicar-lo a fer una excursió
pel Parc Nacional. Havia conegut un taiwanès a KL que m’havia dit que era una
passada i que havia estat en una platja completament sol. Empès per tal
informació, vaig tornar a invertir més d’una hora en un bus públic fins al
Parc. Un cop allà, vaig caminar una horeta per un camí enmig de la selva fins a
arribar a Monkey Beach, una bonica platja tropical. El problema va ser que, com
que els malais tenien vacances degut a la celebració de l’Any Nou xinès, estava
a rebentar de gent. De totes maneres, vaig relaxar-me i llegir i vaig deixar
passar les hores a l’ombra d’una palmera.
 |
| Monkey Beach |
El dia 13, finalment, vaig agafar un bus que em va portar direcció KL. Després
d’un bon retard degut al trànsit, vaig arribar a la capital. Un cop allà, vaig
posar rumb a casa de la Niamh, on vaig dormir en la millor habitació dels
últims 5 mesos.
El dia següent el vaig invertir a comprar algunes coses que necessitava i a
començar-me a preparar per marxar el dia 15 a la tarda direcció Phuket, el sud
de Tailàndia.
Fins aquí les meves aventures per Malàisia. Com que ja he fotut prou el rollo,
avui ho deixarem aquí. Espero en breu poder postejar les conclusions i avançar
a Tailàndia, on gairebé ja m’hi he estat un mes sencer!
Petons i abraçades!!!!
