Un tuk tuk culé, la Roma tailandesa, un mico que li agraden els gelats i una amenaça de mort. (Del 2/03/2013 al 15/03/2013)

Hola de nou!

En aquest post us explicaré la segona part de la meva etapa tailandesa. En les primeres setmanes de març vaig poder descobrir la boja Bangkok i aprofundir una mica més en la cultura thai. A l’interior del país el budisme s’hi respira a quasi cada cantonada i els temples són una constant. A més a més, la calma i tranquil·litat només queden destorbades per, novament, una gran massa de turistes amb ganes d’explorar una part de món que t’atrapa.

A Bangkok hi arribava després d’un viatge de 13hores en els que havia combinat ferry i un bus nocturn que ens deixava al centre de la ciutat poc després de les 4h de la matinada.
Jo un parell de dies abans, havia contactat amb el Joseph, un Couchsurfer que s’havia ofert a acollir-me durant la meva estada a la capital. Amb ell, havia quedat que em passaria a buscar sobre les 6h del matí en un centre comercial proper a casa seva.
Per tal de no haver d’esperar molta estona al carrer, vaig fer temps amb una noia alemanya que havia conegut al bus.
Finalment, poc després de les 5h del matí vaig decidir agafar un taxi cap al punt de trobada.
El Joseph m’havia dit que el trajecte no m’havia de costar més de 100Baht (uns 2,5€) amb la qual cosa, jugava amb avantatge davant els taxistes i conductors de tuk tuk que t’intenten cobrar 3 vegades el valor del preu real.
Em va costar paciència i mitja hora, però finalment vaig trobar un taxista legal disposat a posar el taxímetre. Resulta que els taxis tenen taxímetre, però la majoria d’ells es nega a utilitzar-lo amb els turistes, ja que d’aquesta manera, poden acordar un preu superior.

Malgrat els entrebancs, vaig arribar a les 6h al lloc indicat, on jo i les meves motxilles hi vam estar esperant fins passades les 7h. En vista del panorama, vaig posar rumb al McDonald’s més proper, des d’on vaig aprofitar l’internet gratuït per enviar-li un mail al meu CSer, fent-li saber la meva nova ubicació. Per sort, sobre les 10h del matí va passar-me a buscar, tot confirmant-me les meves sospites (la nit anterior havia sortit de festa amb el Ben, un altre viatger al que estava allotjant, i s’havia adormit).

Ja al seu apartament, em va dir que necessitava dormir una mica més, la qual cosa a mi em va anar fantàsticament bé tenint en compte que, al bus, havia dormit poc i malament.

Per fi, sobre les 14.30h ens posàvem en marxa. Després de menjar alguna cosa en un food court proper, vam agafar metro enlairat i barca per anar fins a Wat Arun, un temple força bonic a l’altra banda del riu Chao Phraya i amb unes bones vistes al centre de la ciutat. 

Vistes des de Wat Arun

A Wat Arun

Acte seguit, vam caminar una bona estona direcció Khao San Road, el carrer on hi ha la majoria de backpackers, discoteques i bars. Vam fer-hi un passeig ràpid i vam sopar a una paradeta de menjar de carrer abans de tornar cap a casa el Joseph.
Allà, el Ben i jo vam estar intercanviant informació (porta un any vivint prop de Shanghai i em va estar explicant possibles excursions pels voltants) mentre l’amfitrió descansava.
Una hora més tard, vam fer una volta pel Red Light District, on hi ha tots els bars de prostitutes i “lady boys”, i on t’ofereixen shows que inclouen pilotes de ping-pong, cigarrets, plàtans i un llarg llistat d’opcions més (deixo que cadascú de vosaltres imagini)!
Sento no poder afegir morbo al blog, però vam passar de shows estranys i vam anar a fer unes partides de billar.

Diumenge al matí, com que el Ben marxava a buscar la seva nòvia a l’aeroport i el Joseph havia quedat amb uns amics, vaig decidir-me a visitar Bangkok sol. D’entrada vaig començar a passejar pel barri de China Town, del qual en destacaria el seu mercat de menjar i espècies per uns carrerons on no hi passen més de dues persones costat per costat.
Després, tot i perdrem una mica, vaig aconseguir arribar a Wat Traimit Witthayaram , un temple famós per tenir l’estàtua de buda d’or pur més gran del món. Aquesta peça de 3m d’alçada, té 700 anys i el més curiós de tot és que no va ser fins l’any 1955 que es van adonar que era d’or, ja que l’estàtua estava coberta de estuc per tal d’evitar que els antics enemics de l’actual Tailàndia, la robessin o la fonguessin.

Com que encara no n’havia tingut prou, tot sortint de Wat Traimit vaig caminar gairebé mitja hora direcció el centre per visitar Wat Pho. Just abans d’entrar-hi però, vaig veure aquest tuk tuk:

Tuk tuk culé

Wat Pho, és el temple més antic de Bangkok (data del S.XVI) i s’hi pot trobar el Buda reclinat més gran del país (ni més ni menys que 46m de llarg per 15m d’alt). A part, tot el complex és força bonica, amb diferents pagodes i un munt d’estàtues diferents de Buda.

Estàtua del Buda Reclinat

Wat Pho

Wat Pho

M’hi vaig estar fins a l’hora de tancar (17h) i aleshores vaig començar la difícil missió d’intentar trobar un taxi que volgués posar el taxímetre, o un tuk tuk que no em volgués cobrar 3 vegades el preu real. Evidentment va ser impossible...
De totes maneres, durant l’intent vaig conèixer una parella d’holandesos amb els quals vam acabar manegant-nos-ho per agafar un bus que ens deixés a prop dels nostres respectius destins.
El meu, era el centre comercial MBK, que m’havien dit que era immens i digne de visitar. En qualsevol cas, com que jo no sóc gaire fan de les compres, em vaig atabalar quan havia passat per tres pisos diferents vaig decidir tocar el dos. Això sí, és realment gegantí i s’hi pot trobar de tot. A més a més, és curiós perquè barreja tendes de centre comercial (com les entenem a europa) amb mini mercadillos de passadissos estrets i una sobreoferta d’objectes.

Ja de camí a casa el problema amb el transport es va repetir. Els conductors de taxi tan bon punt sentien la paraula “meter” (en referència al taxímetre), pujaven la finestra i arrancaven. Fins als nassos, vaig engegar-los a pastar fang a tots i vaig patejar una bona estona fins a la parada de metro, on sabia que el preu no variava segons el color de pell.

Un cop a casa, va resultar que el Joseph no hi era. Tot esperant-lo, va arribar un nou viatger, el Bartek (que com jo era “polaco”), amb el qual vaig anar a fer un volt i vam decidir que passaríem l’endemà plegats.

D’aquesta manera doncs, el dia següent el Bartek i jo vam decidir-nos a visitar el Grand Palace, un enorme complex que reuneix diversos temples i palaus, alguns dels quals són utilitzats per cerimònies reials puntuals.
Abans d’entrar però, vam haver de fer cua per llogar uns pantalons llargs (els que portàvem nosaltres tapaven els genolls, però es veu que no n’hi havia prou...).
A dins, destaquen el Wat Phra Kaew, el temple principal on s’hi pot trobar el Buda Esmeralda, icona del país i que va ser recuperat després d’estar sota domini laosià gairebé 250 anys (des de mitjans de S.XVI fins a finals del XVIII), una rèplica en miniatura dels temples cambodjans d’Angkor, les incomptables pagodes daurades i les immenses estàtues que protegeixen les diverses portes d’entrada al complex.

Estàtues al Grand Palace

Rèplica d'Angkor

Fent de fotògraf al Grand Palace

Per acabar, vam passar ràpidament per un parell de museus d’armes i un altre on tenien exposats els diferents vestits del Buda Esmeralda (resulta que li canvien el modelet segons l’estació: seca, de pluges o hivern).

La veritat és que tot el conjunt és força impressionant i mereix totalment la visita.

Conjunt del Grand Palace

Després del highlight del dia, vam fer una passada ràpida pel Giant Swing (una mena de gronxador gegant) i després vam anar a dinar.

Agafat al Swing

De tornada a l’apartament, jo em vaig desviar per anar a donar un cop d’ull al Lumphini Park, un parc de dimensions força grans i on la gent hi practica aeròbic, footing, bàsquet, etc.

Va ser molt curiós que a les 18h en punt, per la megafonia del parc va començar a sonar l’himne nacional. En aquell moment, totes les persones van deixar el que estaven fent per plantar-se fins que l’himne acabés.

Ja a casa el Joseph la nit es preveia llarga, ja que vam decidir anar a Khao San Road. Aquella però, no va ser la millor idea tenint en compte que l’amfitrió treballava l’endemà i que el Bartek i jo havíem decidit d’anar a les Erawan Falls i al poble de Kanchanaburi (on hi ha el  Pont sobre el riu Kwai) el dia següent. Per poder veure les dues coses sense presses i poder tornar a Bangkok a passar la nit, ens havíem de llevar abans de les 6h del matí!
Amb tot, cap dels tres va donar-li gaire importància en aquell moment i havent sopat vam fer cap a un bar del frenètic carrer.

La festa va ser molt divertida, amb buckets, música massa forta, amics nous i algun aperitiu un pèl diferent:

Degustant un escorpí

De buckets amb el Bartek

El Joseph i el Bartek es van retirar sobre les 4h, però un servidor ho va allargar una mica més, arribant a l’apartament uns escassos 10minuts abans de l’hora acordada de despertar-nos.

A partir d’aquí només us puc dir que vaig dormir de manera quasi ininterrompuda fins que ja érem pràcticament a les Erawan Falls. Sort en vaig tenir del Bartek que m’anava avisant quan calia passar del taxi al minibus i d’aquest al bus públic.

Les cascades eren realment boniques, amb una aigua turquesa preciosa i 7 nivells diferents amb cascades de diferents magnituds i diversos aspectes. N’hi havia alguna de força alta, d’altres que es podien utilitzar a mode de tobogan i algunes que semblaven petits esglaons.

Com sempre però, el lloc no era exclusiu i vam haver-lo de compartir amb uns quants locals i uns quants altres estrangers.

Un dels nivells de les Erawan Falls

Cascada a Erawan

Aprofitant les cascades coma tobogans

Meditant a Erawan Falls

Ja a la primera cascada no vaig dubtar ni un moment en saltar a l’aigua per acabar-me de despertar. Això sí, s’havia d’anar en compte ja que els enormes peixots que poblaven l’aigua no tenien pietat i mossegaven qualsevol peu que no estigués en moviment.

Més fresc i despert, amb el meu amic polonès vam anar pujant nivells per un camí força senzill. A mesura que avançàvem, anàvem fent parades per tornar-nos a remullar. Ja al final de tot, en l’última cascada, vam veure una serp que raptava direcció l’aigua, la qual no va ser motiu suficient per evitar que féssim el darrer bany.

De tornada vam parar a dinar i vam fer una becaina mentre esperàvem que l’últim bus direcció Kanchanaburi sortís.
Un cop al poble, vam dirigir-nos al famós pont, el qual es va fer conegut arran de la pel·lícula de Holiwood.

Resulta que durant la II Guerra Mundial, l’exèrcit japonès (que havia envaït Tailàndia) va obligar a la població local a construir un pont sobre el riu Kwai per poder comunicar aquest país amb l’aleshores, Birmània. Durant les obres, un munt de locals van morir complint les ordres dels soldats japonesos. De totes maneres, cap a finals de la guerra, els avions aliats van bombardejar-lo, destruint-ne l’original.
A dia d’avui doncs, el que es pot veure és una reconstrucció feta després del fi de la II Guerra Mundial.

Foto sobre el riu Kwai

Pont sobre el riu Kwai

Certament, l’únic interessant del lloc és la història que arrossega, ja que en sí no té res d’especial. Amb tot, vam poder gaudir d’una bonica posta de sol des del pont.
De tornada cap a Bangkok, primer vam agafar una moto taxi. Sí sí, només una, és a dir que érem 3 dalt del vehicle (el Bartek tenia mig cul fora de la moto). Després, un minibus ens va portar fins la capital (degut al trànsit, el trajecte va durar el doble que el d’anada...).

Ja a casa el Joseph, destrossats, vam llançar-nos al llit directament.

L’endemà, el Bartek i jo ens acomiadàvem fins a propera ocasió i jo feia cap a l’estació de trens per agafar-ne un cap a Ayutthaya, una ciutat al nord de Bangkok coneguda per ser el lloc on es troben les runes de l'antiga capital de l’Imperi Siamès.
El tren va arribar misteriosament puntual, però després va necessitar 2 hores (el doble de temps necessari segons el que indicava el bitllet) per arribar a destí.
Un cop allà, vaig travessar el riu (resulta que la ciutat està rodejada per l’aigua de dos rius diferents) i vaig posar-me a buscar lloc on dormir.
Amb tot enllestit, posava direcció el centre, per donar un primer cop d’ull als temples i passar plestit, el centre d’informació turística. Tot just m’havia allunyat uns metres de la meva guest house, que vaig topar-me amb el Javier, un noi xilè que havia conegut a Nova Zelanda! Gran retrobament i coincidència totalment sorpresa, ja que cap dels dos sabia que l’altre era a Tailàndia.

Vam xerrar una estona, vam quedar per sopar i jo vaig seguir direcció al centre.

Amb  el mapa i la informació necessària, vaig començar a passejar sense rumb per entre les diverses runes, distraient-me amb els elefants que fan rutes turístiques per la ciutat i amb una gravació, que suposo deu ser d’una sèrie o pel·lícula thai.

La passejada em va conduir fins a Wat Phra Sim Saphet, un dels temples més famosos de la ciutat per les seves tres chedis, que van servir de mausoleus  per les despulles d’antics reis del Regnat d’Ayutthaya.
Com que calia pagar per entrar, vaig pensar que ja ho faria l’endemà amb la llum del dia (el sol s’estava ponent) i vaig continuar caminant. Per sorpresa meva però, vaig trobar una porta lateral, una petita entrada entre els murs que convidava a trencar les normes.
Sense poder evitar la temptació i pensant que m’estava estalviant uns diners que podien ser molt útils en un futur proper, vaig tirar cap a dins per visitar les runes.
Malgrat que el complex estava força deteriorat, fàcilment et podies fer una idea de la majestuositat que devia tenir en la seva època de màxima esplendor , uns 600 anys enrere, amb les tres imponents pagodes al centre i alguns temples als seus voltants.
Va ser molt bonic també, veure com un sol immens i vermell, anava desapareixent mica en mica.

Tres chedis de Wat Phra Sim Saphet

Amb ganes de més, vaig continuar direcció oest cap a Wat Lokayasutharam. El més destacable d’aquest antic temple és l’enorme escultura de pedra d’un Buda reclinat que hi ha davant.
Fetes les fotos pertinents, vaig encaminar-me cap a l’últim dels temples, Wat Worachettaram, on hi havia uns quants locals jugant a futbol a l’entrada i un noi resant davant les restes d’un petit temple.

Buda reclinat de Wat Lokayasutharam

Wat Worachettaram

Com que s’estava fent fosc i em quedava una bona caminada de tornada a l’alberg vaig decidir tocar el dos. En aquells moments però, no sabia l’ensurt que m’enduria!
Resulta que a Tailàndia hi ha un munt de gossos que viuen al carrer. De totes maneres, la majoria només se t’acosta si tens menjar i normalment, se t’asseuen al costat per veure si els hi cau alguna cosa.
A Ayutthaya però, i per motius que desconec, els gossos de carrer són molt agressius i territorials!

Així doncs, de camí a “casa”, vaig pensar que seria una bona idea tallar per un descampat que tenia pinta de ser un mercat durant el dia. Quan estava a punt de creuar-lo, tres gossos van començar a bordar-me i a venir corrents cap a mi. D’inici vaig pensar que quan veiessin que seguia caminant, es donarien per satisfets, però no va ser així. Els tres animalons van seguir apropant-se a mi fins que es van quedar a menys d’un metre. Grunyien, ensenyaven les dents i bordaven. Jo, acollonit, vaig decidir enrotllar el mapa que tenia i fer veure que els volia pegar amb allò. La meva estratègia però, no va donar els resultats desitjats i els cans van seguir.
Força nerviós vaig optar per seguir gesticulant amb el mapa mentre seguia allunyant-me del seu territori. Després d’uns metres, finalment van deixar-me en pau!!!

Amb l’ai al cor, vaig seguir tirant fins que en passar pel costat d’un altre extensió de terra gran, l’escena es va repetir (aquest cop amb només dos gossos). Vaig tornar a usar el mapa i vaig sortir de la zona tan ràpid com vaig poder.
Finalment, vaig poder arribar a la guest house sense problemes de consideració, però sí amb un bon ensurt!

Per sopar, vaig unir-me al Javier i a dues noies alemanyes amigues seves i vam acordar que l’endemà llogaríem un tuk tuk i recorreríem alguns dels temples que quedaven més apartats.

Genial retrobament amb el Javier

Malgrat vam quedar a les 10h del matí, jo a les 8h ja estava en marxa, ja que abans, volia visitar alguns temples del centre.
Vaig ser dels primers en entrar (aquest cop pagant) a Wat Mahathat, un complex templer dels més grans de la zona, famós per tenir una cara de Buda entremig de les arrels d’un arbre. A part d’això, destaquen les diverses stupes i les torres, les quals tenen una forma similar a la Torre Agbar de Barcelona.

Cara de buda entortolligat per arrels

Wat Mahathat

Al cap d’una estona, visitava les runes de Wat Phra Ram abans d’anar a trobar-me amb el Javier i les dues noies alemanyes.

Amb el tuk tuk llogat per un parell d’hores (les negociacions van ser senzilles, res a veure amb el què passava a Bangkok), vam anar cap a les afores de la ciutat per veure un temple força nou i dels pocs d’Ayutthaya que no està en runes. Com que no tenia massa gràcia, vam anar cap a Wat Chaiwatthanaram, possiblement el més xulo de tots els que vaig veure. A diferència de les runes del centre de la ciutat, aquestes estant molt ben conservades i, a més, el temple és força gran i imponent.

Wat Chaiwatthanaram

Després de dinar, els meus companys viatgers se n’anaven cap a la capital, mentre que jo vaig dedicar la tarda a veure alguns temples menors que encara no havia tingut opció de visitar.

El dia 8 per la nit, em tocava agafar un tren nocturn per anar fins a Chiang Mai, al nord de Tailàndia. De totes maneres, per tal de no perdre el matí, vaig decidir invertir el dia a Lopburi, una ciutat una hora al nord d’Ayutthaya, amb algun temple i molts micos.

Per culpa d’una mala interpretació dels horaris, vaig haver d’esperar 2 hores a l’estació. Un cop al tren, em va passar una cosa curiosa. Vaig pujar en un vagó on només hi havia thais, i dos d’ells, en veure’m pujar es van aixecar d’immediat per oferir-me el seu lloc, però sense dir-me res.
Jo, força sorprès (no vaig entendre perquè s’havien d’aixecar per oferir el lloc a un blanc), vaig rebutjar amablement l’oferta. Com a conseqüència, em va tocar estar l’hora de trajecte més els 30 minuts de retard, d’empeus.

Un cop vam arribar a Lopburi, vaig deixar la motxilla a l’habitació de maletes de l’estació i vaig sortir a fer un vol. Com que tenia unes 7hores abans no sortís el tren nocturn cap a Chiang Mai, m’ho vaig prendre amb força calma.

El meu primer objectiu va ser trobar un mapa i el segon, dinar alguna cosa. Amb la feina feta era moment de començar a visitar la ciutat.

De Lopburi se’n poden destacar dues coses: les runes de temples (estil Ayutthaya però en versió reduïda) i els micos.
Resulta que en aquesta ciutat hi conviuen persones i micos en una proporció similar. Així doncs, mentre recorres els carrers i temples, et vas trobant simis penjant dels cables d’electricitat, creuant el carrer o reposant en algun lloc amb ombra, sempre atents per veure si els hi dónes quelcom de menjar.
Jo en vaig ser testimoni de primera mà, ja que quan em dirigia al temple de Prang Sam Yot (el més emblemàtic de la ciutat, d’origen hinduista amb tres pagodes que simbolitzen Shiva, Vishnu i Brahma), el gelat que m’estava menjant em va caure a terra. D’immediat, un mico va aparèixer per agafar-lo i cruspir-se’l. Aquí en teniu la prova:

Després vaig seguir rondant per la ciutat, visitant altres temples (alguns d’ells nous i d’altres en ruïnes). Vaig creuar el riu Lopburi on vaig poder observar com alguns locals s’hi banyaven i rentaven.

De tornada cap al centre, vaig dedicar una estona a l’antic palau de Phra Narai Ratchaniwet, que data del S.XVII i és un exemple de l’època daurada de la ciutat.

Finalment, vaig relaxar-me i sopar en un bar proper a l’estació on la propietària estava fent un retrat una mica especial.

Retrat en un bar de Lopburi

Finalment, a l’hora assenyalada va arribar el tren nocturn que m’havia de dur a Chiang Mai. Malgrat havia intentat comprar un bitllet de tercera classe, només en quedaven de segona, amb la qual cosa tenia llit i tot.
El viatge en tren es va allargar, arribant 3hores més tard del previst a la ciutat de destí.

Des de l’estació un tuk tuk em va portar al centre de la ciutat on vaig buscar i trobar un dormitori ben baratet.
Un cop instal·lat, em vaig dirigir cap al primer dels temples que es trobava dins de les muralles de la ciutat. Resulta que el centre de Chiang Mai té una forma quadrada, amb unes muralles i una fossa amb aigua, datades del S.XIV, que la rodegen.
El primer temple que vaig visitar va ser Wat Phan Tao, probablement un dels més macos que he vist.
És força antic però està totalment rehabilitat i en ple funcionament. El que em va agradar i el que el fa diferent a tots els que havia vist fins aleshores, és que estava construït en fusta.

Wat Phan Tao

A continuació vaig anar al seu veí Wat Chedi Luang, conegut per albergar l’històric “chedi” de l’any 1441, actualment en runes després que un terratrèmol el destrossés al S.XVI.
Gràcies a una restauració parcial es poden observar les estàtues de Naga (una serp de 7 caps) al peu de les escales i d’elefants que monopolitzen un nivell superior.
Vaig estar-me una estona passejant pel complex, gaudint de les boniques runes del “chedi” i visitant els temples (de diferents tamanys) que el rodegen.

Wat Chedi Luang

La tarda va ser molt tranquil·la. Volia trobar un temple on m’havien dit que els divendres s’hi feien classes gratuïtes de meditació i del qual no recordava el nom. Per sort, no vaig trigar gaire a anar a Wat Sri Suphan i adonar-me que havia encertat.
Va resultar que abans de la classe de meditació hi havia l’opció de xerrar amb monjos durant més d’una hora. Amb tot, encara quedava força estona perquè comencés.
Vaig aprofitar per visitar el temple i per xerrar una bona estona amb el Saw, un noi tailandès que treballava venent begudes al mateix complex templer.

Quan van ser les 5, un monjo se’ns va unir i també una parella d’americans. D’aquesta manera, vam poder plantejar-li tots els dubtes que teníem i vam fer petar la xerrada durant una bona estona, fins que va ser el moment de la classe de meditació.
Va ser molt interessant. Hi havia dos monjos, un dels quals portava la veu cantant i ens va explicar els diversos mètodes de meditació. Acte seguit, vam començar amb la meditació asseguts.
Cal estar amb les cames creuades (la dreta per sobre) i l’esquena recte. Els braços poden reposar sobre les cames i amb els ulls tancats, cal concentrar-se únicament en la respiració i intentar evitar qualsevol altre pensament.
És complicat, incòmode i fins i tot dolorós, però us he de dir que els 15 minuts que va durar l’exercici em van passar volant.
A continuació, vam fer meditació caminant on cal concentrar-se en cada moviment de les cames i cada passa que fas. Aquesta em va agradar encara més, ja que no cal forçar el cos amb cap posició estranya.

Per acabar, el monjo a obrir ronda de preguntes i dubtes i ens va oferir fer-nos una foto de grup. Aquí la teniu:

Integrants del grup de meditació

Ja de nit, vaig passejar pel mercat nocturn (un dels més xulos que he vist) on vaig sopar abans d’anar a dormir.

L’endemà volia acabar de visitar els temples més destacats de la ciutat durant el dia, ja que a la tarda havia quedat amb el Maurice, un noi americà que vaig conèixer a NZ i que arribava a Chiang Mai aquell dia.

D’aquesta manera, a primera hora em vaig dirigir a Wat Phra Sing, un dels complexos templers més grans de la ciutat. Va ser curiós veure les figures de ceres que tenen d’alguns dels monjos més importants d’aquell temple. Semblen del tot reals!

Figures de cera de monjos budistes

La propera destinació va ser Wat Suan Dok, que quedava a una mitja hora a peu fora de murs. El que em va agradar més va ser la part del cementiri, on un munt de tombes blanques contrasten amb la cúpula daurada del temple central.

Wat Suan Dok

Vaig dinar per la zona i de tornada, mentre buscava el temple de Wat Chiang Man (encara no tinc clar si el vaig trobar o no) vaig anar a parar al bonic Wat Lok Molee, força petit, amb molta història i bastant entranyable.

La resta de la tarda, la vaig compartir amb dues noies holandeses que vaig conèixer pel camí. Vaig acompanyar-les a fer-se un massatge en un centre de rehabilitació de dones preses, però per mala sort seva, estava tot reservat.

Ja a mitja tarda, vaig retrobar-me amb el Maurice, que anava acompanyat de dues noies franceses, la Camille i la Virginie.
Els quatre vam passejar pel mercat nocturn dominical i vam acabar la nit a la plaça central de la ciutat on hi feien concerts.

L’endemà al matí, el Maurice i jo vam decidir visitar el temple de Doi Suthep, que es trobava a dalt d’un turó, i que en teoria tenia bones vistes a la ciutat. La realitat va ser una altra. El temple era justet i les vistes inexistents per culpa de la boira...
De totes maneres, ràpidament vam decidir-nos a fer un trekking amb dues noies poloneses que vam conèixer. L’objectiu eren les cascades de Sai Yoi i la de Mon Tha Than.
Malgrat que al centre d’informació ens van dir que el camí estava tancat i que no es podia accedir a les cascades, vam decidir descobrir-ho per nosaltres mateixos.
Preguntant a alguns locals, vam poder endinsar-nos a la selva i començar a tirar milles, superant els entrebancs que ens trobàvem pel camí.

Per fi, vam arribar a la primera de les cascades, la qual era prou bonica malgrat estar en temporada seca. Vam fer les fotos pertinents i vam continuar endavant. Just abans d’arribar a la segona de les cascades, ens vam trobar aquest cartell que confirmava el què la noia del punt d’informació ens havia dit!

Realment, sembla que no es podia passar

Amb el Maurice a la cascada Sai Yoi

En qualsevol cas, el “ranger” que hi havia no ens va demanar explicacions ni va semblar disposat a multar-nos.

De tornada, vam fer autostop fins al centre de Chiang Mai, on ens vam acomiadar de les dues noies que marxaven cap a Bangkok.

De nit, vam tornar a quedar amb la Camille i la Virginie i després de sopar plegats vam anar al seu alberg a jugar a cartes. El perdedor de cada partida estava obligat a fer una penyora i al Maurice li va tocar pringar el primer. Així doncs, va haver d’anar al bar de la guest house i demanar una “blowjob”. El tiu no es va tallar ni un pèl i va emfatitzar la paraula i repetir-la una vegada i una altra. El cambrer thai i algun dels seus companys, que portaven alguna cervesa de més, no els va fer massa gràcia la broma (la resta ens vam descollonar) i ens van dir que no toquéssim els nassos.
Vam demanar disculpes i vam reprendre el joc amb tanta mala sort que en una de les partides el tòtem va volar i va anar a petar al sostre de metall, a sota del qual hi havia l’staff thai que ja estava mosquejat amb nosaltres.

D’immediat, van pujar-ne 2 i ens van començar a increpar i fins i tot amenaçar. Nosaltres vam repetir que havia estat sense voler i que no volíem problemes i vam decidir tocar el dos el més aviat possible. Les dues noies franceses, van recollir les maletes i van canviar de guest house mentre escoltaven els retrets del propietari, el qual els hi va dir que si ens tornaven a veure érem homes morts.
Afortunadament, l’incident va quedar només en paraules.

L’endemà al matí, el Maurice i jo posàvem direcció a Pai (ho teníem planificat abans de l’episodi de la nit anterior), un petit poble a les muntanyes tailandeses del qual tothom en parlava meravelles.
És un lloc ple de backpackers, genial per relaxar-s’hi uns dies i fer alguna excursioneta en busca de cascades o rius.

El meu company americà i jo, vam decidir fer-ne una que durava unes 6 hores anada i tornada.  El camí era força xulo, però tenia un petit inconvenient (si es feia amb bambes), calia travessar el riu moltes vegades!!!
Vaig haver d’utilitzar pedres per no fotre el peu dins l’aigua, em vaig haver de descalçar i tornar a calçar en un munt d’ocasions i, fins i tot, el Maurice va carregar amb mi un parell de cops!

I aquesta va ser només la primera

Tot i que va costar, vam aconseguir arribar a la cascada on vam regalar-nos una merescuda i refrescant capbussada, i on vam menjar una mica per recuperar les forces.
De tornada, vam trobar un altre camí que enlloc de seguir el riu, s’enfilava muntanya amunt i que per tant, em resultava molt més senzill de fer.

Força rebentats i molt assedegats vam arribar al poble, on vam córrer a beure’ns una ampolla d’aigua cadascun.
De nit, relax, sopar i unes cerveses tranquil·les en un dels molts bars que hi ha al poble.

El dia 14 pel matí, vaig comprar bitllet de minibus per tornar a Chiang Mai i acte seguit vaig fer una volta amb el Maurice per la llera del riu. Vam fer-nos fotos carnet (necessàries pels visats de Laos i Cambodja) i vam dinar. Després d’això ens vam acomiadar fins d’aquí uns mesos (vindrà a Barcelona) i jo vaig tornar cap Chiang Mai.
Allà vaig canviar els darrers Bahts per Kips i vaig preparar-ho tot per emprendre el camí cap a Laos.

El matí següent, a les 8h sortia l’autobus que després de més de 7h arribava al nordest tailandès, des d’on vaig agafar una barca per creuar el Mekong i entrar a Laos.


La impressió general del nord de Tailàndia també va ser positiva. Per començar, va ajudar que la gent fos més agradable que al sud i que els preus fossin baixíssims, permetent-te fer moltes més coses amb un pressupost reduït.

Bangkok és la típica capital asiàtica amb contrastos brutals, ple de centres comercials moderníssims per una banda, però també d’escombraries i rates pel carrer (en vaig veure més de 10 en 4 dies).
No hi falta tampoc un trànsit caòtic, protagonitzat pels maleïts conductors de tuk tuk i taxistes que intenten prendre el pèl de tots els turistes que demanen els seus serveis.
És també molt interessant, i li dóna un punt místic, els diversos temples que omplen tots els punts de la ciutat a banda i banda del riu i els constants anar i venir dels monjos budistes que donen color als carrers amb els seus vestits ataronjats.

De nit, la ciutat es transforma i mostra la seva cara més boja. Khao San Road, el carrer dels backpackers, és una festa constant, amb bars costat per costat i música a tota pastilla. Els lady boys i les prostitutes també afloren quan el sol es pon.

Com sempre repeteixo, a mi les ciutats m’agraden i Bangkok no va ser una excepció. Trobo que tota aquesta barreja d’aspectes que he comentat, la fan molt interessant, diferent i curiosa.

Ayutthaya és la Roma de Tailàndia. Una ciutat plena d’història ideal pels amants de les “pedres” (jo en sóc un) i potser un dels llocs amb menys turistes dels que vaig estar en aquest país. Personalment va ser la ciutat tailandesa que més em va agradar i que més em va sorprendre. És fascinant passejar entre les runes del que fa segles va ser la capital de l’Imperi Siamès, gaudir de la fantàstica arquitectura dels temples i veure com el sol es pon darrera de les pagodes i les escultures de Buda.
Pel que fa a Lopburi, la veritat és que no puc dir-ne massa cosa. És una versió molt reduïda i poc lluïda d’Ayutthaya. A més a més, està força bruta i els micos són graciosos els 5 primer minuts, però després cansen.

Chiang Mai també és una ciutat amb una màgia i un misticisme especials. És on es troben, al meu entendre, els temples més bonics del país i la selva que la rodeja proporciona uns bons trekkings.

Per últim, he de dir que Pai em va decebre una mica. Tothom me n’havia parlat molt bé i jo em faig fer una pel·lícula del lloc que no s’ajustava a la realitat. És un lloc ple de backpackers, però igualment turístic i explotat. Sí que és cert que és d’aquells llocs ideals per quedar-s’hi a no fer res (a excepció d’alguna excursioneta per la selva), però jo no tenia temps suficient per aquest pla.
En qualsevol cas, l’entorn és molt bonic i si t’allunyes una mica es pot veure encara alguns reductes de gent local treballant i vivint al camp.

Voltants de Pai

Com a conclusió final de Tailàndia, diria que ha complert les expectatives generades, però ha  estat un pèl decebedor, tal i com vaig comentar en el post anterior, el fet que és molt turístic i dóna la sensació que no és gens autèntic.
Tot i que al nord del país ho és una mica menys, també sembla tot preparat perquè els guiris occidentals es trobin allò que volen a cada cantonada.

Una abraçada a tots i FELIÇ SANT JORDI!

Benvinguts al paradís? (Del 15/02/2013 a l’1/03/2013)

Hola de nou!

En el post d’avui us explicaré el meu pas per les illes tailandeses del sud del país. Platges, literalment, de pel·lícula i bona vida, on el relax i la tranquil·litat van ser els protagonistes en quasi tot moment.
Us preguntareu doncs, a què es deu l’interrogant del títol. Ho aniré desvetllant al llarg del post, que sinó no llegireu la resta, jejeje!

El dia 15 al vespre, després d’haver-me acomiadat de la Niamh i el Dane, vaig dirigir-me a l’aeroport de KL per agafar el vol direcció Phuket, una illa al sud oest del país. Com que els dos nuclis de població més grans (Phuket Town i Patong) són llocs molt massificats i amb turisme de borratxera (m’havien dit que era comparable al Magaluf mallorquí), vaig contemplar la possibilitat de dormir a l’aeroport per tocar el dos l’endemà al matí.

De totes maneres, amb una mica de recerca per internet aquell matí, em va semblar trobar una platja més tranquil·la al nord de Patong, anomenada Kamala.

Així doncs, un cop aterrat, vaig agafar un taxi (l’única manera d’accés al lloc on anava) i vaig fer cap a Kamala. Només posar-hi els peus vaig adonar-me que havia aconseguit allunyar-me de l’ambient de festa i bogeria juvenil, però m’havia ficat en un indret a petar de famílies amb nens i jubilats amants de la platja i el bon temps!

El matí següent, vaig fer una petita volta abans d’anar de cap a la platja on vaig fer-me el meu primer bany en aigües tailandeses, vaig llegir i vaig dinar en un “xiringuito” a tocar del mar. A la tarda, vaig continuar amb el pla de relax, i tant va ser així, que se’m va fer tard per informar-me de com anar fins a Koh Phi Phi (dues illes molt famoses perquè en una de les seves platges s’hi va rodar la pel·lícula protagonitzada pel Leonardo Di Caprio: “The Beach”). Així doncs, vaig haver-me de resignar a passar un dia més a Phuket.
L’endemà vaig repetir pla de platja al matí, vaig enllestir la compra del bitllet per anar a nou destí, abans de dinar, i vaig mirar la pel·lícula que va fer famoses les Phi Phi.

Finalment, el dia 17 pel matí, vaig combinar minibus i vaixell per arribar a l’anhelat destí a primera hora de la tarda. L’arribada és ben bonica, ja que la part de les Phi Phi que es pot veure (gran part de l’estona) està deshabitada i els penya-segats i la vegetació hi predominen. Un cop a port, tan bon punt tots els guiris que anàvem en el vaixell vam posar els peus a terra ferma, una munió de tailandesos se’ns van abalançar, oferint-nos allotjament, taxi boats i tot tipus d’excursions.
Com que les multituds no m’agraden, vaig decidir començar a caminar pel centre del poble a veure què hi trobava. Al cap de poc de caminar un noi em va preguntar si volia fer un curs de submarinisme. Va resultar que era madrileny i molt amablement em va redirigir en una guest house on hi treballava un altre instructor de submarinisme, aquest català. Amb el tema de l’allotjament resolt, vaig dinar i vaig començar a explorar Phi Phi Don, la gran de les illes i la que no té la famosa platja de la peli.
Aquesta illa té una forma similar a una “h” invertida (com si la miréssiu en un mirall) i la part que uneix els dos braços és d’una amplada no superior als 300m. A més a més, hi ha platja als dos costats. 
Primer vaig passejar-me per la cala sud, la Ton Sai Bay, farcida de ressorts i amb una aigua cristal·lina espectacular, però a rebentar de barques i barquetes de popa llarga (les tradicionals tailandeses).
Acte seguit vaig creuar cap a la cala nord, la Loh Dalum Bay. Aquesta també té una aigua preciosa i unes vistes de fotografia, amb formacions rocoses plenes d’arbres al final de la badia. A més a més, durant el dia és força més tranquil·la i no hi ha tantes embarcacions. El problema és que els bars a tocar de mar se succeeixen i durant la nit, es converteix en una discoteca a l’aire lliure, on els espectacles amb foc i l’alcohol eclipsen la sorra blanca i l’aigua transparent.

Platja de Ton Sai Bay

Platja de Loh Dalum Bay

Havent vist les dues cales més importants, vaig passejar per l’interior del poble (en alguns punts encara es pot percebre la destrucció causada pel tsunami del 2004, que va afectar greument l’illa) i després, vaig acabar el dia enfilant-me al “view point”, en un turó al centre, per veure la posta de sol.
Les vistes són màgiques, a les dues platges principals, les dues badies i amb Phi Phi Lay (l’altre illa) a l’horitzó.

Vista de les dues illes i les dues badies de Phi Phi Don

El matí següent, vaig enfilar cap a Long Beach, una platja a l’est de l’illa on l’Alí (el noi català que treballava a la guest house on jo dormia) m’havia dit que podia veure-hi taurons.

Encigalat per la proposta, vaig caminar mitja horeta fins l’esmentada platja i vaig posar-me les ulleres de bussejar que m’havien deixat a l’alberg per tal d’explorar la zona de corall i veure si tenia sort i podia veure algun tauró.
Vaig estar ben bé 40 minuts nedant i donant voltes per l’aigua, distret amb els peixos acolorits que hi passejaven tranquils, però vaig ser incapaç de trobar l’animal que buscava...
Una mica decebut, vaig decidir girar cua (començava a estar fet pols) per estirar-me una estona a la tovallola. Va ser precisament quan estava encaminant-me cap a la sorra, que vaig veure 4 taurons. Primer dos d’1 metre de llarg, nedant junts i poc després un parell més de solitaris, aquests una mica més grans (1,5m aproximadament). Eren iguals o molt similars al que havia vist a la Gran Barrera de Corall, amb la qual cosa, ja donava per suposat que no eren perillosos i vaig estar-los perseguint una estoneta.
Exhaust, tornava cap a l’alberg a preparar-me per agafar una barca de popa llarga per visitar uns quants punts interessants de les illes Phi Phi i que tenia com a última parada, i “highlight”, Maya Bay (la famosa platja de la peli!!).
A la  barca va resultar que tots parlàvem català i/o castellà. Una parella de valencians, dos nois argentins, un noi barceloní viatjant en solitari durant un mes i 4 metges també catalans, recent llicenciats van ser els meus acompanyants.

La primera parada va ser a Monkey Beach, una platja encara a la gran de les illes on, com el seu nom indica, hi ha un munt de micos que s’afanyen a arreplegar tot el que els turistes els hi donen (birres incloses!). La platja no té massa gràcia, i el fet d’estar rodejat de desenes d’altres guiris donant de menjar i beure als pobres animalons, li treu tota la gràcia.
Acte seguit vam posar rumb a la germana petita de les dues Phi Phi, i vam fer parada a Pileh Bay, una badia preciosa amb aigua de color turquesa i rodejada per muntanyes i penya-segats que, per la seva forma arrodonida, recordaven lleugerament  Montserrat (en versió reduïda, més vegetada i salvant les distàncies, ja que la nostra muntanya és molt més bonica). Allà vam saltar per primer cop a l’aigua i vam poder gaudir d’una estona d’un refrescant bany en un lloc del tot màgic i preciós. Una vegada més, l’únic inconvenient era estar rodejat per una pila de barques i incomptables persones.

Entrada a Pileh Bay

El darrer lloc abans de la desitjada Maya Bay va ser Loh Samah Bay, on vam poder fer snorkel.  Sorprenentment, malgrat l’explotació turística encara hi ha força corall viu i molts peixos de colors, algues, estrelles de mar, etc. En  definitiva, preciós i una parada que va valer totalment la pena.

De nou a la barca i havent tornat les ulleres de bussejar, vam dirigir-nos, finalment, cap a LA PLATJA!
L’entrada és una mica xocant, ja que més que una platja sembla un port o un parking. Desenes de barques fondegen la cala o estan atracades a la vora del mar, i hi ha quasi tantes persones com grans de sorra...

Barques i gent a Maya Bay

Amb tot, un cop superat el xoc inicial (val a dir que ja anava preparat i que ja m’havien avisat del que m’hi trobaria), el lloc és preciós i captivador. La badia de la Maya Bay queda quasi del tot tancada i novament, les muntanyes que la rodegen són precioses.
Va ser interessant, que com que feia dos dies que havia vist “The Beach”, ràpidament vaig poder veure que hi ha photoshop, hehehe! En la peli la badia queda totalment tancada, mentre que en realitat no ho està. A part, sembla més petita a la pantalla del que és a la vida real.

Fent el Di Caprio a The Beach

Al cap d’una hora allà, que et dóna temps per explorar la zona i fer-te un banyet ràpid, vam tornar cap a Phi Phi Don, prèvia parada a mig camí per veure una bonica posta de sol, un pèl deslluïda per la presència de núvols.
Per acabar el dia, tots els components de la barca vam quedar per trobar-nos a la nit a la platja de Loh Dalum Bay (la platja de la festa, per entendre’ns) per tal d’acomiadar-nos. Allà vam gaudir dels espectacles de foc i dels buckets (cubells de fer castells de sorra, omplerts amb  combinats).

Un dels espectacles de foc a Phi Phi

La nit també em va servir per lligar plans amb el Miquel, el noi català que estava viatjant sol. D’aquesta manera, vam decidir que l’endemà aniríem plegats cap a Krabi, parada prèvia per dirigir-nos a les illes de la costa est Tailandesa.

El dia següent havent dinat i després de passar-nos el matí fent un “bany de iaia” (són aquells en què t’asseus o et poses de genolls a la zona que no cobreix i fas petar la xerrada), vam agafar un nou ferry direcció al port de Krabi.
Malgrat haver sentit i llegit que les platges dels voltants d’aquesta ciutat són força boniques, vam decidir que posaríem rumb directe a l'illa de Koh Phangan i que per tant, només invertiríem una tarda i nit a Krabi.
En arribar, vam fugir dels conductors de tuk tuk i moto taxis i vam començar a caminar direcció al centre. Afortunadament, un cotxe ens va oferir portar-nos gratuïtament i ens vam estalviar la que hagués estat una senyora patejada (i carregats amb les backpacks...).

Ja a la guest house, dutxa merescuda i passeig nocturn per la vora d’un riu envoltat de manglars, on vam poder veure com els pescadors locals capturen crancs i peixos equipats amb una llanterna i un caçapapallones.

A les 6 del matí de l’endemà, un minibus ens recollia de la guest house i ens conduïa fins a la parada de busos. Allà, ens vam enfilar a un autocar i vam posar rumb a un port d’algun poble (no he sabut mai de quin es tractava) de la costa del Golf de Tailàndia on ens esperava un ferry.
Un parell d’hores més de trajecte per, finalment, arribar a Thongsala Village, al sud de l’illa.

Koh Phangan és coneguda, entre altres coses, per ser l’indret originari de la Full Moon Party, una macrofesta que té lloc a la platja de Haad Rin Nok, al sud-est de l’illa, cada lluna plena. De totes maneres, actualment la festa es repeteix cada nit i l’única diferència és que el dia (teòricament) indicat, la gent es pinta les cares, braços i cos i vesteix amb roba fluorescent.
El Miquel i jo volíem fugir d’aquest ambient de borratxera i, per aquest motiu, vam decidir que intentaríem trobar allotjament al nord.
Per poder-hi arribar i per poder-nos moure amb llibertat i facilitat, vam acordar que llogaríem una moto.

Així doncs, després de dinar i amb la moto pagada (cal destacar tres coses del lloguer: no cal carnet de conduir, no tens opció de contractar assegurança i costa 3,75€/dia) vam enfilar cap a Baan Chaloklum. Al cap de poc més de 25minuts, el Miquel em va dir: “Em sembla que acabem de punxar!”. Vam parar d’immediat per confirmar que el mal estat de la carretera, el desgast de la roda i el sobrepès (dos paios de més d’1,80m més les seves respectives motxilles) havien pogut amb la càmera d’aire de la roda de darrera.
Un servidor es va quedar vigilant les bosses mentre el Miquel es dirigia cap a la gasolinera més propera per arreglar la moto.
Afortunadament, al cap de poc tornava a ser allà i vam poder reprendre la marxa.

Un cop a Chaloklum, vam recórrer amunt i avall la platja en busca d’allotjament però semblava que tot estava ple... Per sort, una senyora ens va dir que si anàvem una mica més enllà direcció est, hi havia una altra platja que es deia Haad Khom, on probablement trobaríem lloc.
Dit i fet, al tercer lloc on vam preguntar i després d’alguns dubtes i negociacions amb el preu que ens havia de costar l’allotjament, vam instal·lar-nos en un bungalow al Coconut Beach Resort (que no us enganyi aquesta última paraula, no tenia res de luxós).

Cansats i una mica farts de portar tot el dia sense parar, vam calçar-nos els banyadors i vam córrer a fer el primer bany a la platja que teníem a escassos metres del lloc on passaríem la nit.
Malauradament, les presses mai són bones, i a mi les ànsies de remullar-me em van costar un tall al colze amb corall i una punxa clavada al dit gros del peu, la qual un dels cambrers thais dels bungalows em volia treure amb unes tisores rovellades. En veure’l decidit a tirar endavant amb la cirurgia, tots els dolors se’m van passar i, mentre li donava les gràcies per les molèsties que s’havia pres, li vaig dir que ni de conya, que amb allò ni se m’acostés, jejeje.

Platja de Haad Khom

El matí següent, més descansats i amb la llum del dia, vam poder apreciar molt més la bellesa del lloc on estàvem. Una platja petitona amb vegetació que arribava gairebé fins a l’aigua, sorra fina i, el més important, no molta gent. Tan sols hi havia tres ressorts (això per ser Tailàndia és molt poc) amb uns quants bungalows cada un.
Aquell dia, com que havíem recuperat energies de la marató del dia anterior, vam decidir fer un excursió per la selva que conduïa a una altra platja anomenada Ao Haad Khuat (Bottle Beach), a la qual només s’hi podia arribar caminant o amb barca.
A causa de les males indicacions a l’inici del camí, el Miquel i jo ens vam perdre una mica i vam anar a parar a un altre track, molt més complicat que el marcat en els mapes. A causa d’això, ens vam tirar quasi dues hores caminant pel mig de la selva, amb contínues pujades i baixades que ens van deixar xops de suor i rebentats de cames. Amb tot, vam poder gaudir d’alguna bona vista de la selva tropical i de les roques.
Ja a Ao Haad Khuat vam saltar a l’aigua d’immediat i vam relaxar-nos fins a l’hora de dinar. Resulta que la dificultat d’accés a la platja no ha estat impediment suficient perquè també s’hi construeixin alguns xiringuitos+bungalows. En qualsevol cas, la platja també era xula, una mica més oberta que la “nostra” i, important, sense corall ni punxes a l’aigua!

Vistes des del mig de la selva, direcció Ao Haad Khuat

El Miquel i jo a Ao Haad Khuat, ben suats després de la caminada

De tornada, no vam dubtar ni un instant a llogar taxi boat, ja que cap dels dos tenia ganes de repetir caminada. Des de Haad Khom vam agafar la moto i vam anar fins l’extrem nord oest de Phangan  per visitar la cala de Haad Mae Haad, la qual ens havien recomanat.
La gràcia d’aquesta era que en un dels extrems hi havia una passarel·la de sorra que comunicava la platja amb l’illeta de Koh Ma. El lloc ens va fascinar i ens hi vam quedar fins passades les 18h per veure com el sol es ponia, novament, entre els núvols de l’horitzó.

Passarel·la de sorra amb l'illa de Koh Ma al fons

Relax a Haad Mae Haad

De tornada cap als bungalows, vam parar a sopar a un petit restaurant (consistia en quatre canyes de bambú amb fulles de palmera com a sostre, una mini cuina habilitada i 5  taules amb les seves respectives cadires), el qual estava al mig del no res. Ens va agradar tant i estava tan bé de preu, que vam acabar anant-hi tots els dies i el vam batejar amb el nom de “la iaia” en honor a l’entranyable cuinera.

El dia 24 vam decidir començar a explorar la costa est, que ens havien dit que era força verge i poc explotada (per contra, la costa oest i sud eren un constant de complexos turístics, amb la qual cosa les vam deixar de banda). Seguint doncs, altres recomanacions, vam tirar cap a Haad Than Sadet, una caleta al centre de la costa est.
El trajecte amb moto va ser “durillo”, ja que la carretera estava en força mal estat (en molts trams no estava asfaltada) i les pendents eren una constant (cal destacar que en les pujades força inclinades, la moto no tenia prou potència per pujar-nos a tots. En aquests casos, bé el Miquel anava donant impuls amb les cames per ajudar l’aparell a agafar embranzida o bé un servidor havia de baixar i fer la pujada a peu). A més, un cop estàvem ben a l’interior de l’illa (allà no hi ha benzineres) ens vam adonar que l’agulla que marca el nivell del dipòsit, assenyalava perillosament el color vermell. Afortunadament, els locals, que ja deuen estar acostumats a trobar-se amb guiris despistats, venen ampolles de vidre plenes de gasolina per casos d’emergència com el nostre.
Us deixo una foto perquè veieu el nostre “gasolinero”:

Després de força estona (no us ho sé dir en minuts, però a mi se’m va fer llarg), per fi arribàvem a la caleta desitjada. Era més petita i més profunda que la resta de platges que havíem vist fins aleshores, i recordava lleugerament alguna platja de la costa brava. Només les palmeres a les nostres esquenes, ens recordaven que érem en un país tropical.
Després del bany de rigor i de fer el ronso, vam dinar a un dels dos xiringuitos que hi havia. A mesura que anàvem endrapant, el cel s’anava ennuvolant. Just quan havíem acabat, els cambrers thais van començar a desplegar tots els tendals i a dir-nos que ens arreceréssim a l’interior. Minuts després començava a ploure a bots i barrals, excusa perfecte per fer una becaina a l’hamaca del restaurant.
Al cap d’una estona, farts d’esperar i en vista que la cosa no parava, vam decidir marxar (en cas d’esperar més, corríem el risc de trobar un riu enlloc d’una carretera...).
I bé, sobre un riu no, però sobre un mar de fang sí que vam haver de conduir. Per sort, el Miquel és un magnífic conductor de moto i va superar la prova sense problemes.
Durant el trajecte, va parar de ploure i vam decidir aprofitar-ho per fer una visita a la platja de Haad Rin (teníem curiositat per veure com era). En sí, és força bonica, però els bars i una munió de gent s’han  apoderat de la primera línia de mar. A més a més, l’ambient que s’hi respira és de joventut amb una única missió: FESTA!

De tornada als bungalows, vam fer parada a “la iaia” i a un bar amb grans vistes, on vam beure un batut boníssim i vam demostrar la nostra poca traça jugant al billar.
Ja arribats a “casa” ens esperava una bona sorpresa. Resulta que havíem estat allargant la reserva del nostre bungalow dia a dia, fins que aquell matí, la propietària ens havia dit que estava tot complert (possiblement a causa de la proximitat de la lluna plena i, per tant, la Full Moon Party). En veure la nostra cara, ens va oferir una cabanya de bambú a la mateixa sorra de la platja i a poc més de 3m de l’aigua de mar. El Miquel i jo vam acceptar sense dubtar-ho, i més tenint en compte que seria gratis! Fins aquí tot màgic!
La sorpresa va arribar mentre fèiem una cervesa al bar del mateix ressort i vam veure com un dels cambrers thais, deia bona nit i es dirigia cap a la “nostra” cabanya!!!! En preguntar, ens van dir que aquella era la seva “habitació” i que per tant, dormiríem amb ell.
La nit va ser un infern! Tres persones en un llit de matrimoni (d’acord, el thai era petit, però el  Miquel i jo ocupem!), una calor que ofegava, una mosquitera plena de forats i la pluja que s’escolava pel sostre de fulles de palmera van ser motius suficients perquè decidíssim que l’endemà no dormíem a la maleïda cabanyeta, jejeje! Això sí, va ser bonic que el meu primer despertar amb 25 anys, fos a tocar de mar. Al cap i a la fi, va valer la pena!!

El meu dormitori la nit del meu aniversari

D’entrada però, el dia del meu aniversari semblava que no pintava bé. Seguia plovisquejant i uns núvols negres i densos no feien presagiar res de bo. Amb tot, el clima tropical canvia en un tres i no res, i al cap d’un parell d’hores, el sol monopolitzava el cel.
Sense temps per perdre vam dirigir-nos a la nostra platja preferida, la de Haad Mae Haad (la de l’illa). Allà vam trobar-nos amb unes noies basques que havíem conegut el primer dia. Vam passar el matí plegats i també vam dinar junts.
A la tarda, jo em volia fer un massatge tailandès, així que vam tornar a la mateixa platja, on hi havia una mena de llits preparats a tocar de mar. Mentre es ponia el sol, vaig patir (més que no pas gaudir, ja que el “thai massage” és dolorós) del meu regal (pels mal pensat, no hi va haver happy ending).

Aquí vaig rebre el meu massatge amb vistes al mar

Ja de nit, vam sopar (no cal que us digui on) i ens vam preparar per anar a la platja del vici, a la platja de la Full Moon Party. Abans però, de camí al ressort, vam veure unes llums taronges al cel. El Miquel va deduir que deurien ser aquella mena de globus cilíndrics amb una flama, la combustió de la qual, fa que s’enlairin.  Com que no quedava lluny del camí, vam decidir anar a donar-hi un cop d’ull. En arribar, vam veure uns quants monjos budistes encenent les flames dels globus. En acostar-nos-hi, molt amablement ens van oferir d’enlairar-ne un cada un. Molt contents vam acceptar sense dubtar-ho. Per mi va ser un bon substitut de les espelmes que no vaig poder bufar (malgrat que el Miquel ho va intentar!).

Apunt d'enlairar el globus

A Haad Rin, hi havia força ambient ja que era el dia previ a la lluna plena. Espectacles de foc, buckets i bars amb música a tope van marcar el ritme de la meva nit d’aniversari, on ens vam retrobar amb els argentins de l’excursió de Phi Phi, uns fenòmens!

Buckets preparats a prop de la platja de Haad Rin

De tornada, vam preferir les hamaques del bar/restaurant que no pas la cabanya i, vam dormir molt millor (potser els buckets van tenir alguna cosa a veure, jejeje).

De bon matí, fèiem les maletes i cap al port, on els nostres camins se separaven. El Miquel havia d’enfilar cap a Bangkok mentre que jo volia apurar els meus dies de sol i platja a Koh Tao, una petita illa al nord de Phangan, molt coneguda pels cursos de submarinisme.
La meva idea inicial era fer el bateig allà (els preus són força més barats que a Europa), però finalment vaig decidir que preferia invertir els diners en el viatge en sí, en poder allargar l’estada en algun lloc o poder visitar-ne algun d’extra.

Vaig arribar a Koh Tao a primera hora de la tarda i ràpidament em vaig dirigir a Sairee Beach, la zona més urbanitzada de l’illa. Com que no tenia manera de mobilitzar-me, era la manera més senzilla i barata de trobar allotjament.
Ja instal·lat, vaig fer la primera capbussada a la platja i vaig quedar-m’hi fins a la posta de sol. La de Koh Tao, va ser una de les més maques que he vist fins el moment, amb un cel vermell rogent espectacular!

Increïble posta de sol a Koh Tao

L’endemà, vaig decidir-me a caminar per la costa oest en direcció sud, creuant la Jan Som Bay, una cala privada que pertany a un mega ressort de luxe, i acabant a les tranquil·les Sai Nuan 1 i Sai Nuan 2, on vaig dinar i banyar-me amb poca companyia. Va ser sorprenent que, de camí a aquestes dues platges, vaig poder trobar una mini cala de roques on no hi havia ningú!!!! Malgrat sembli impossible, puc dir que m’he banyat en una cala tailandesa sol! De totes maneres, no era la més bonica i còmode, per això vaig decidir continuar al cap d’una estona.

A la cala solitària

Platja de Sai Nuan 2

La tarda i nit van ser relaxades i vaig tornar-me a trobar les noies basques de Phangan. Vam decidir veure’ns l’endemà per sopar.

El matí de l’últim dia de febrer vaig patejar una bona estona fins al sud de l’illa, a Chalok Baan Kao Bay, d’allà vaig continuar a Freedom Beach, prèvia passada fugaç per Thian Og Bay (Shark Bay).
Freedom Beach és una caleta petita força bonica, amb una sèrie de manglars a la vora de mar que t’impedeixen veure l’horitzó des de la tovallola. L’aigua és transparent, i quan traspasses la barrera de vegetació, pots veure l’altra extrem de la badia de Chalok.

Freedom Beach des de la tovallola

Freedom Beach (a l'esquerre) des de les roques

També vaig dinar i relaxar-me al xiringuito pertinent abans d’encaminar-me de nou cap a Sai Ree, on havia de començar a empaquetar i deixar-ho tot llest abans de trobar-me amb les noies euskeres.

De camí però, vaig fer una parada al temple budista de l’illa, on vaig poder enraonar una bona estona amb un dels monjos, que em va fer una classe exprés i fins i tot em volia fer la cerimònia d’iniciació. Educadament li vaig dir que no volia convertir-me a cap religió malgrat trobava el budisme molt interessant.
En qualsevol cas, em va fer un ritual per protegir-me durant el meu viatge i per garantir la meva salut durant les meves aventures. Per completar-lo, em va donar un parell d’ampolletes d’aigua on s’hi havia anat desfent una espelma mentre ell deia oracions, i amb la qual m’havia de dutxar aquella nit i el matí següent.

Ja per sopar, casualitats de la vida, les noies havien conegut dos nois catalans que se sumaven al sopar, Per acabar-ho d’adobar, vam anar a al Babaloo un bar molt xulo a la platja de... Chalok Bay (per sort, a l’extrem oposat al que jo havia visitat al matí)!

Va ser un bon comiat abans d’abandonar definitivament el sud de Tailàndia l’endemà al migdia i posar rumb a la capital.

Suposo que si heu tingut paciència per llegir el meu llarg post, us haureu fet una idea del perquè del meu interrogant en el títol. En efecte, el fet que les illes tailandeses siguin molt turístiques, massificades, en definitiva, poc o gens autèntiques, li fan perdre una mica de brillantor. És una pena que un lloc del món tan preciós, amb unes meravelles de la natura com són les seves platges, selves i fons marins, hagin arribat a aquest punt d’explotació. Malgrat la majoria de ressorts són poc agressius amb la natura que els envolta (majoritàriament són bungalows de fusta que hi queden ben integrats), la gran demanda ha generat una economia massa basada i enfocada en el turisme.
En alguns moments, estàs tan rodejat de blancs que poses en dubte que estiguis en un país asiàtic.
Fins i tot en alguns moments em sentia malament d’estar contribuint-hi...

Per ser just però, cal dir que les aberracions com Patong (a Phuket) o Haad Rin (la platja de la Full Moon Party) són minoria i que encara es poden trobar alguns reductes força tranquils (malgrat no verges ni solitaris).
Em va agradar especialment una de les escenes de la pel·lícula de “The Beach”, on es refereixen a aquest turisme de borratxera com a “paràsits”. Realment penso que és una manera molt encertada de descriure’l, ja que és una turisme que no aporta res, que simplement “xucla la sang” destrossant l’indret.

Malgrat que sabia que Tailàndia era turístic, he de reconèixer que no m’ho esperava tant. Amb tot, he de dir que els llocs que he vist són tan bonics que compensa la manada de gent que t’acompanya a tot arreu. A més a més, com acostuma a passar, la gent que coneixes acaba marcant la teva valoració del lloc. Jo vaig tenir molta sort en general, i en especial amb el Miquel (va ser molt fàcil viatjar amb ell), amb la qual cosa me’n quedarà sempre un bon record.

Personalment us animo a visitar la zona, ja que penso que realment val la pena. Malauradament, això voldrà dir seguir contribuint (com jo també he fet) en aquesta sobre explotació del lloc.

Petons i abraçades a tots!

PD: No sé si us n'heu adonat, però el dia 23 de febrer no està explicat. Resulta que he oblidat del tot què va passar aquell dia...