En el post
d’avui us explicaré el meu pas per les illes tailandeses del sud del país.
Platges, literalment, de pel·lícula i bona vida, on el relax i la
tranquil·litat van ser els protagonistes en quasi tot moment.
Us preguntareu doncs, a què es deu l’interrogant del títol. Ho aniré desvetllant al llarg del post, que sinó no llegireu la resta, jejeje!
El dia 15 al vespre, després d’haver-me acomiadat de la Niamh i el Dane, vaig dirigir-me a l’aeroport de KL per agafar el vol direcció Phuket, una illa al sud oest del país. Com que els dos nuclis de població més grans (Phuket Town i Patong) són llocs molt massificats i amb turisme de borratxera (m’havien dit que era comparable al Magaluf mallorquí), vaig contemplar la possibilitat de dormir a l’aeroport per tocar el dos l’endemà al matí.
Us preguntareu doncs, a què es deu l’interrogant del títol. Ho aniré desvetllant al llarg del post, que sinó no llegireu la resta, jejeje!
El dia 15 al vespre, després d’haver-me acomiadat de la Niamh i el Dane, vaig dirigir-me a l’aeroport de KL per agafar el vol direcció Phuket, una illa al sud oest del país. Com que els dos nuclis de població més grans (Phuket Town i Patong) són llocs molt massificats i amb turisme de borratxera (m’havien dit que era comparable al Magaluf mallorquí), vaig contemplar la possibilitat de dormir a l’aeroport per tocar el dos l’endemà al matí.
De totes
maneres, amb una mica de recerca per internet aquell matí, em va semblar trobar
una platja més tranquil·la al nord de Patong, anomenada Kamala.
Així doncs,
un cop aterrat, vaig agafar un taxi (l’única manera d’accés al lloc on anava) i
vaig fer cap a Kamala. Només posar-hi els peus vaig adonar-me que havia
aconseguit allunyar-me de l’ambient de festa i bogeria juvenil, però m’havia
ficat en un indret a petar de famílies amb nens i jubilats amants de la platja
i el bon temps!
El matí
següent, vaig fer una petita volta abans d’anar de cap a la platja on vaig
fer-me el meu primer bany en aigües tailandeses, vaig llegir i vaig dinar en un
“xiringuito” a tocar del mar. A la tarda, vaig continuar amb el pla de relax, i
tant va ser així, que se’m va fer tard per informar-me de com anar fins a Koh
Phi Phi (dues illes molt famoses perquè en una de les seves platges s’hi va
rodar la pel·lícula protagonitzada pel Leonardo Di Caprio: “The Beach”). Així
doncs, vaig haver-me de resignar a passar un dia més a Phuket.
L’endemà vaig repetir pla de platja al matí, vaig enllestir la compra del bitllet per anar a nou destí, abans de dinar, i vaig mirar la pel·lícula que va fer famoses les Phi Phi.
Finalment, el dia 17 pel matí, vaig combinar minibus i vaixell per arribar a l’anhelat destí a primera hora de la tarda. L’arribada és ben bonica, ja que la part de les Phi Phi que es pot veure (gran part de l’estona) està deshabitada i els penya-segats i la vegetació hi predominen. Un cop a port, tan bon punt tots els guiris que anàvem en el vaixell vam posar els peus a terra ferma, una munió de tailandesos se’ns van abalançar, oferint-nos allotjament, taxi boats i tot tipus d’excursions.
Com que les multituds no m’agraden, vaig decidir començar a caminar pel centre del poble a veure què hi trobava. Al cap de poc de caminar un noi em va preguntar si volia fer un curs de submarinisme. Va resultar que era madrileny i molt amablement em va redirigir en una guest house on hi treballava un altre instructor de submarinisme, aquest català. Amb el tema de l’allotjament resolt, vaig dinar i vaig començar a explorar Phi Phi Don, la gran de les illes i la que no té la famosa platja de la peli.
Aquesta illa té una forma similar a una “h” invertida (com si la miréssiu en un mirall) i la part que uneix els dos braços és d’una amplada no superior als 300m. A més a més, hi ha platja als dos costats.
Primer vaig passejar-me per la cala sud, la Ton Sai Bay, farcida de ressorts i amb una aigua cristal·lina espectacular, però a rebentar de barques i barquetes de popa llarga (les tradicionals tailandeses).
Acte seguit vaig creuar cap a la cala nord, la Loh Dalum Bay. Aquesta també té una aigua preciosa i unes vistes de fotografia, amb formacions rocoses plenes d’arbres al final de la badia. A més a més, durant el dia és força més tranquil·la i no hi ha tantes embarcacions. El problema és que els bars a tocar de mar se succeeixen i durant la nit, es converteix en una discoteca a l’aire lliure, on els espectacles amb foc i l’alcohol eclipsen la sorra blanca i l’aigua transparent.
Havent vist les dues cales més importants, vaig passejar per l’interior del poble (en alguns punts encara es pot percebre la destrucció causada pel tsunami del 2004, que va afectar greument l’illa) i després, vaig acabar el dia enfilant-me al “view point”, en un turó al centre, per veure la posta de sol.
Les vistes són màgiques, a les dues platges principals, les dues badies i amb Phi Phi Lay (l’altre illa) a l’horitzó.
L’endemà vaig repetir pla de platja al matí, vaig enllestir la compra del bitllet per anar a nou destí, abans de dinar, i vaig mirar la pel·lícula que va fer famoses les Phi Phi.
Finalment, el dia 17 pel matí, vaig combinar minibus i vaixell per arribar a l’anhelat destí a primera hora de la tarda. L’arribada és ben bonica, ja que la part de les Phi Phi que es pot veure (gran part de l’estona) està deshabitada i els penya-segats i la vegetació hi predominen. Un cop a port, tan bon punt tots els guiris que anàvem en el vaixell vam posar els peus a terra ferma, una munió de tailandesos se’ns van abalançar, oferint-nos allotjament, taxi boats i tot tipus d’excursions.
Com que les multituds no m’agraden, vaig decidir començar a caminar pel centre del poble a veure què hi trobava. Al cap de poc de caminar un noi em va preguntar si volia fer un curs de submarinisme. Va resultar que era madrileny i molt amablement em va redirigir en una guest house on hi treballava un altre instructor de submarinisme, aquest català. Amb el tema de l’allotjament resolt, vaig dinar i vaig començar a explorar Phi Phi Don, la gran de les illes i la que no té la famosa platja de la peli.
Aquesta illa té una forma similar a una “h” invertida (com si la miréssiu en un mirall) i la part que uneix els dos braços és d’una amplada no superior als 300m. A més a més, hi ha platja als dos costats.
Primer vaig passejar-me per la cala sud, la Ton Sai Bay, farcida de ressorts i amb una aigua cristal·lina espectacular, però a rebentar de barques i barquetes de popa llarga (les tradicionals tailandeses).
Acte seguit vaig creuar cap a la cala nord, la Loh Dalum Bay. Aquesta també té una aigua preciosa i unes vistes de fotografia, amb formacions rocoses plenes d’arbres al final de la badia. A més a més, durant el dia és força més tranquil·la i no hi ha tantes embarcacions. El problema és que els bars a tocar de mar se succeeixen i durant la nit, es converteix en una discoteca a l’aire lliure, on els espectacles amb foc i l’alcohol eclipsen la sorra blanca i l’aigua transparent.
 |
| Platja de Ton Sai Bay |
 |
| Platja de Loh Dalum Bay |
Havent vist les dues cales més importants, vaig passejar per l’interior del poble (en alguns punts encara es pot percebre la destrucció causada pel tsunami del 2004, que va afectar greument l’illa) i després, vaig acabar el dia enfilant-me al “view point”, en un turó al centre, per veure la posta de sol.
Les vistes són màgiques, a les dues platges principals, les dues badies i amb Phi Phi Lay (l’altre illa) a l’horitzó.
 |
| Vista de les dues illes i les dues badies de Phi Phi Don |
El matí
següent, vaig enfilar cap a Long Beach, una platja a l’est de l’illa on l’Alí
(el noi català que treballava a la guest house on jo dormia) m’havia dit que
podia veure-hi taurons.
Encigalat
per la proposta, vaig caminar mitja horeta fins l’esmentada platja i vaig
posar-me les ulleres de bussejar que m’havien deixat a l’alberg per tal
d’explorar la zona de corall i veure si tenia sort i podia veure algun tauró.
Vaig estar ben bé 40 minuts nedant i donant voltes per l’aigua, distret amb els peixos acolorits que hi passejaven tranquils, però vaig ser incapaç de trobar l’animal que buscava...
Una mica decebut, vaig decidir girar cua (començava a estar fet pols) per estirar-me una estona a la tovallola. Va ser precisament quan estava encaminant-me cap a la sorra, que vaig veure 4 taurons. Primer dos d’1 metre de llarg, nedant junts i poc després un parell més de solitaris, aquests una mica més grans (1,5m aproximadament). Eren iguals o molt similars al que havia vist a la Gran Barrera de Corall, amb la qual cosa, ja donava per suposat que no eren perillosos i vaig estar-los perseguint una estoneta.
Exhaust, tornava cap a l’alberg a preparar-me per agafar una barca de popa llarga per visitar uns quants punts interessants de les illes Phi Phi i que tenia com a última parada, i “highlight”, Maya Bay (la famosa platja de la peli!!).
A la barca va resultar que tots parlàvem català i/o castellà. Una parella de valencians, dos nois argentins, un noi barceloní viatjant en solitari durant un mes i 4 metges també catalans, recent llicenciats van ser els meus acompanyants.
La primera parada va ser a Monkey Beach, una platja encara a la gran de les illes on, com el seu nom indica, hi ha un munt de micos que s’afanyen a arreplegar tot el que els turistes els hi donen (birres incloses!). La platja no té massa gràcia, i el fet d’estar rodejat de desenes d’altres guiris donant de menjar i beure als pobres animalons, li treu tota la gràcia.
Acte seguit vam posar rumb a la germana petita de les dues Phi Phi, i vam fer parada a Pileh Bay, una badia preciosa amb aigua de color turquesa i rodejada per muntanyes i penya-segats que, per la seva forma arrodonida, recordaven lleugerament Montserrat (en versió reduïda, més vegetada i salvant les distàncies, ja que la nostra muntanya és molt més bonica). Allà vam saltar per primer cop a l’aigua i vam poder gaudir d’una estona d’un refrescant bany en un lloc del tot màgic i preciós. Una vegada més, l’únic inconvenient era estar rodejat per una pila de barques i incomptables persones.
El darrer lloc abans de la desitjada Maya Bay va ser Loh Samah Bay, on vam
poder fer snorkel. Sorprenentment,
malgrat l’explotació turística encara hi ha força corall viu i molts peixos de
colors, algues, estrelles de mar, etc. En
definitiva, preciós i una parada que va valer totalment la pena.
Vaig estar ben bé 40 minuts nedant i donant voltes per l’aigua, distret amb els peixos acolorits que hi passejaven tranquils, però vaig ser incapaç de trobar l’animal que buscava...
Una mica decebut, vaig decidir girar cua (començava a estar fet pols) per estirar-me una estona a la tovallola. Va ser precisament quan estava encaminant-me cap a la sorra, que vaig veure 4 taurons. Primer dos d’1 metre de llarg, nedant junts i poc després un parell més de solitaris, aquests una mica més grans (1,5m aproximadament). Eren iguals o molt similars al que havia vist a la Gran Barrera de Corall, amb la qual cosa, ja donava per suposat que no eren perillosos i vaig estar-los perseguint una estoneta.
Exhaust, tornava cap a l’alberg a preparar-me per agafar una barca de popa llarga per visitar uns quants punts interessants de les illes Phi Phi i que tenia com a última parada, i “highlight”, Maya Bay (la famosa platja de la peli!!).
A la barca va resultar que tots parlàvem català i/o castellà. Una parella de valencians, dos nois argentins, un noi barceloní viatjant en solitari durant un mes i 4 metges també catalans, recent llicenciats van ser els meus acompanyants.
La primera parada va ser a Monkey Beach, una platja encara a la gran de les illes on, com el seu nom indica, hi ha un munt de micos que s’afanyen a arreplegar tot el que els turistes els hi donen (birres incloses!). La platja no té massa gràcia, i el fet d’estar rodejat de desenes d’altres guiris donant de menjar i beure als pobres animalons, li treu tota la gràcia.
Acte seguit vam posar rumb a la germana petita de les dues Phi Phi, i vam fer parada a Pileh Bay, una badia preciosa amb aigua de color turquesa i rodejada per muntanyes i penya-segats que, per la seva forma arrodonida, recordaven lleugerament Montserrat (en versió reduïda, més vegetada i salvant les distàncies, ja que la nostra muntanya és molt més bonica). Allà vam saltar per primer cop a l’aigua i vam poder gaudir d’una estona d’un refrescant bany en un lloc del tot màgic i preciós. Una vegada més, l’únic inconvenient era estar rodejat per una pila de barques i incomptables persones.
 |
| Entrada a Pileh Bay |
De nou a la
barca i havent tornat les ulleres de bussejar, vam dirigir-nos, finalment, cap
a LA PLATJA!
L’entrada és una mica xocant, ja que més que una platja sembla un port o un parking. Desenes de barques fondegen la cala o estan atracades a la vora del mar, i hi ha quasi tantes persones com grans de sorra...
Amb tot, un cop superat el xoc inicial (val a dir que ja anava preparat i que
ja m’havien avisat del que m’hi trobaria), el lloc és preciós i captivador. La
badia de la Maya Bay queda quasi del tot tancada i novament, les muntanyes que
la rodegen són precioses.
Va ser interessant, que com que feia dos dies que havia vist “The Beach”, ràpidament vaig poder veure que hi ha photoshop, hehehe! En la peli la badia queda totalment tancada, mentre que en realitat no ho està. A part, sembla més petita a la pantalla del que és a la vida real.
Al cap d’una hora allà, que et dóna temps per explorar la zona i fer-te un banyet ràpid, vam tornar cap a Phi Phi Don, prèvia parada a mig camí per veure una bonica posta de sol, un pèl deslluïda per la presència de núvols.
Per acabar el dia, tots els components de la barca vam quedar per trobar-nos a la nit a la platja de Loh Dalum Bay (la platja de la festa, per entendre’ns) per tal d’acomiadar-nos. Allà vam gaudir dels espectacles de foc i dels buckets (cubells de fer castells de sorra, omplerts amb combinats).
La nit també em va servir per lligar plans amb el Miquel, el noi català que
estava viatjant sol. D’aquesta manera, vam decidir que l’endemà aniríem plegats
cap a Krabi, parada prèvia per dirigir-nos a les illes de la costa est
Tailandesa.
L’entrada és una mica xocant, ja que més que una platja sembla un port o un parking. Desenes de barques fondegen la cala o estan atracades a la vora del mar, i hi ha quasi tantes persones com grans de sorra...
 |
| Barques i gent a Maya Bay |
Va ser interessant, que com que feia dos dies que havia vist “The Beach”, ràpidament vaig poder veure que hi ha photoshop, hehehe! En la peli la badia queda totalment tancada, mentre que en realitat no ho està. A part, sembla més petita a la pantalla del que és a la vida real.
 |
| Fent el Di Caprio a The Beach |
Al cap d’una hora allà, que et dóna temps per explorar la zona i fer-te un banyet ràpid, vam tornar cap a Phi Phi Don, prèvia parada a mig camí per veure una bonica posta de sol, un pèl deslluïda per la presència de núvols.
Per acabar el dia, tots els components de la barca vam quedar per trobar-nos a la nit a la platja de Loh Dalum Bay (la platja de la festa, per entendre’ns) per tal d’acomiadar-nos. Allà vam gaudir dels espectacles de foc i dels buckets (cubells de fer castells de sorra, omplerts amb combinats).
.jpg) |
| Un dels espectacles de foc a Phi Phi |
El dia
següent havent dinat i després de passar-nos el matí fent un “bany de iaia”
(són aquells en què t’asseus o et poses de genolls a la zona que no cobreix i
fas petar la xerrada), vam agafar un nou ferry direcció al port de Krabi.
Malgrat haver sentit i llegit que les platges dels voltants d’aquesta ciutat són força boniques, vam decidir que posaríem rumb directe a l'illa de Koh Phangan i que per tant, només invertiríem una tarda i nit a Krabi.
En arribar, vam fugir dels conductors de tuk tuk i moto taxis i vam començar a caminar direcció al centre. Afortunadament, un cotxe ens va oferir portar-nos gratuïtament i ens vam estalviar la que hagués estat una senyora patejada (i carregats amb les backpacks...).
Malgrat haver sentit i llegit que les platges dels voltants d’aquesta ciutat són força boniques, vam decidir que posaríem rumb directe a l'illa de Koh Phangan i que per tant, només invertiríem una tarda i nit a Krabi.
En arribar, vam fugir dels conductors de tuk tuk i moto taxis i vam començar a caminar direcció al centre. Afortunadament, un cotxe ens va oferir portar-nos gratuïtament i ens vam estalviar la que hagués estat una senyora patejada (i carregats amb les backpacks...).
Ja a la
guest house, dutxa merescuda i passeig nocturn per la vora d’un riu envoltat de
manglars, on vam poder veure com els pescadors locals capturen crancs i peixos
equipats amb una llanterna i un caçapapallones.
A les 6 del
matí de l’endemà, un minibus ens recollia de la guest house i ens conduïa fins
a la parada de busos. Allà, ens vam enfilar a un autocar i vam posar rumb a un
port d’algun poble (no he sabut mai de quin es tractava) de la costa del Golf
de Tailàndia on ens esperava un ferry.
Un parell d’hores més de trajecte per, finalment, arribar a Thongsala Village, al sud de l’illa.
Un parell d’hores més de trajecte per, finalment, arribar a Thongsala Village, al sud de l’illa.
Koh Phangan
és coneguda, entre altres coses, per ser l’indret originari de la Full Moon
Party, una macrofesta que té lloc a la platja de Haad Rin Nok, al sud-est de
l’illa, cada lluna plena. De totes maneres, actualment la festa es repeteix
cada nit i l’única diferència és que el dia (teòricament) indicat, la gent es
pinta les cares, braços i cos i vesteix amb roba fluorescent.
El Miquel i jo volíem fugir d’aquest ambient de borratxera i, per aquest motiu, vam decidir que intentaríem trobar allotjament al nord.
Per poder-hi arribar i per poder-nos moure amb llibertat i facilitat, vam acordar que llogaríem una moto.
Així doncs, després de dinar i amb la moto pagada (cal destacar tres coses del lloguer: no cal carnet de conduir, no tens opció de contractar assegurança i costa 3,75€/dia) vam enfilar cap a Baan Chaloklum. Al cap de poc més de 25minuts, el Miquel em va dir: “Em sembla que acabem de punxar!”. Vam parar d’immediat per confirmar que el mal estat de la carretera, el desgast de la roda i el sobrepès (dos paios de més d’1,80m més les seves respectives motxilles) havien pogut amb la càmera d’aire de la roda de darrera.
Un servidor es va quedar vigilant les bosses mentre el Miquel es dirigia cap a la gasolinera més propera per arreglar la moto.
Afortunadament, al cap de poc tornava a ser allà i vam poder reprendre la marxa.
Un cop a Chaloklum, vam recórrer amunt i avall la platja en busca d’allotjament però semblava que tot estava ple... Per sort, una senyora ens va dir que si anàvem una mica més enllà direcció est, hi havia una altra platja que es deia Haad Khom, on probablement trobaríem lloc.
Dit i fet, al tercer lloc on vam preguntar i després d’alguns dubtes i negociacions amb el preu que ens havia de costar l’allotjament, vam instal·lar-nos en un bungalow al Coconut Beach Resort (que no us enganyi aquesta última paraula, no tenia res de luxós).
El Miquel i jo volíem fugir d’aquest ambient de borratxera i, per aquest motiu, vam decidir que intentaríem trobar allotjament al nord.
Per poder-hi arribar i per poder-nos moure amb llibertat i facilitat, vam acordar que llogaríem una moto.
Així doncs, després de dinar i amb la moto pagada (cal destacar tres coses del lloguer: no cal carnet de conduir, no tens opció de contractar assegurança i costa 3,75€/dia) vam enfilar cap a Baan Chaloklum. Al cap de poc més de 25minuts, el Miquel em va dir: “Em sembla que acabem de punxar!”. Vam parar d’immediat per confirmar que el mal estat de la carretera, el desgast de la roda i el sobrepès (dos paios de més d’1,80m més les seves respectives motxilles) havien pogut amb la càmera d’aire de la roda de darrera.
Un servidor es va quedar vigilant les bosses mentre el Miquel es dirigia cap a la gasolinera més propera per arreglar la moto.
Afortunadament, al cap de poc tornava a ser allà i vam poder reprendre la marxa.
Un cop a Chaloklum, vam recórrer amunt i avall la platja en busca d’allotjament però semblava que tot estava ple... Per sort, una senyora ens va dir que si anàvem una mica més enllà direcció est, hi havia una altra platja que es deia Haad Khom, on probablement trobaríem lloc.
Dit i fet, al tercer lloc on vam preguntar i després d’alguns dubtes i negociacions amb el preu que ens havia de costar l’allotjament, vam instal·lar-nos en un bungalow al Coconut Beach Resort (que no us enganyi aquesta última paraula, no tenia res de luxós).
Cansats i
una mica farts de portar tot el dia sense parar, vam calçar-nos els banyadors i
vam córrer a fer el primer bany a la platja que teníem a escassos metres del
lloc on passaríem la nit.
Malauradament, les presses mai són bones, i a mi les ànsies de remullar-me em van costar un tall al colze amb corall i una punxa clavada al dit gros del peu, la qual un dels cambrers thais dels bungalows em volia treure amb unes tisores rovellades. En veure’l decidit a tirar endavant amb la cirurgia, tots els dolors se’m van passar i, mentre li donava les gràcies per les molèsties que s’havia pres, li vaig dir que ni de conya, que amb allò ni se m’acostés, jejeje.
El matí següent, més descansats i amb la llum del dia, vam poder apreciar molt
més la bellesa del lloc on estàvem. Una platja petitona amb vegetació que
arribava gairebé fins a l’aigua, sorra fina i, el més important, no molta gent.
Tan sols hi havia tres ressorts (això per ser Tailàndia és molt poc) amb uns
quants bungalows cada un.
Aquell dia, com que havíem recuperat energies de la marató del dia anterior, vam decidir fer un excursió per la selva que conduïa a una altra platja anomenada Ao Haad Khuat (Bottle Beach), a la qual només s’hi podia arribar caminant o amb barca.
A causa de les males indicacions a l’inici del camí, el Miquel i jo ens vam perdre una mica i vam anar a parar a un altre track, molt més complicat que el marcat en els mapes. A causa d’això, ens vam tirar quasi dues hores caminant pel mig de la selva, amb contínues pujades i baixades que ens van deixar xops de suor i rebentats de cames. Amb tot, vam poder gaudir d’alguna bona vista de la selva tropical i de les roques.
Ja a Ao Haad Khuat vam saltar a l’aigua d’immediat i vam relaxar-nos fins a l’hora de dinar. Resulta que la dificultat d’accés a la platja no ha estat impediment suficient perquè també s’hi construeixin alguns xiringuitos+bungalows. En qualsevol cas, la platja també era xula, una mica més oberta que la “nostra” i, important, sense corall ni punxes a l’aigua!
De tornada, no vam dubtar ni un instant a llogar taxi boat, ja que cap dels dos
tenia ganes de repetir caminada. Des de Haad Khom vam agafar la moto i vam anar
fins l’extrem nord oest de Phangan per
visitar la cala de Haad Mae Haad, la qual ens havien recomanat.
La gràcia d’aquesta era que en un dels extrems hi havia una passarel·la de sorra que comunicava la platja amb l’illeta de Koh Ma. El lloc ens va fascinar i ens hi vam quedar fins passades les 18h per veure com el sol es ponia, novament, entre els núvols de l’horitzó.
De tornada cap als bungalows, vam parar a sopar a un petit restaurant
(consistia en quatre canyes de bambú amb fulles de palmera com a sostre, una
mini cuina habilitada i 5 taules amb les
seves respectives cadires), el qual estava al mig del no res. Ens va agradar
tant i estava tan bé de preu, que vam acabar anant-hi tots els dies i el vam
batejar amb el nom de “la iaia” en honor a l’entranyable cuinera.
El dia 24 vam decidir començar a explorar la costa est, que ens havien dit que era força verge i poc explotada (per contra, la costa oest i sud eren un constant de complexos turístics, amb la qual cosa les vam deixar de banda). Seguint doncs, altres recomanacions, vam tirar cap a Haad Than Sadet, una caleta al centre de la costa est.
El trajecte amb moto va ser “durillo”, ja que la carretera estava en força mal estat (en molts trams no estava asfaltada) i les pendents eren una constant (cal destacar que en les pujades força inclinades, la moto no tenia prou potència per pujar-nos a tots. En aquests casos, bé el Miquel anava donant impuls amb les cames per ajudar l’aparell a agafar embranzida o bé un servidor havia de baixar i fer la pujada a peu). A més, un cop estàvem ben a l’interior de l’illa (allà no hi ha benzineres) ens vam adonar que l’agulla que marca el nivell del dipòsit, assenyalava perillosament el color vermell. Afortunadament, els locals, que ja deuen estar acostumats a trobar-se amb guiris despistats, venen ampolles de vidre plenes de gasolina per casos d’emergència com el nostre.
Us deixo una foto perquè veieu el nostre “gasolinero”:
Després de força estona (no us ho sé dir en minuts, però a mi se’m va fer llarg), per fi arribàvem a la caleta desitjada. Era més petita i més profunda que la resta de platges que havíem vist fins aleshores, i recordava lleugerament alguna platja de la costa brava. Només les palmeres a les nostres esquenes, ens recordaven que érem en un país tropical.
Després del bany de rigor i de fer el ronso, vam dinar a un dels dos xiringuitos que hi havia. A mesura que anàvem endrapant, el cel s’anava ennuvolant. Just quan havíem acabat, els cambrers thais van començar a desplegar tots els tendals i a dir-nos que ens arreceréssim a l’interior. Minuts després començava a ploure a bots i barrals, excusa perfecte per fer una becaina a l’hamaca del restaurant.
Al cap d’una estona, farts d’esperar i en vista que la cosa no parava, vam decidir marxar (en cas d’esperar més, corríem el risc de trobar un riu enlloc d’una carretera...).
I bé, sobre un riu no, però sobre un mar de fang sí que vam haver de conduir. Per sort, el Miquel és un magnífic conductor de moto i va superar la prova sense problemes.
Durant el trajecte, va parar de ploure i vam decidir aprofitar-ho per fer una visita a la platja de Haad Rin (teníem curiositat per veure com era). En sí, és força bonica, però els bars i una munió de gent s’han apoderat de la primera línia de mar. A més a més, l’ambient que s’hi respira és de joventut amb una única missió: FESTA!
De tornada als bungalows, vam fer parada a “la iaia” i a un bar amb grans vistes, on vam beure un batut boníssim i vam demostrar la nostra poca traça jugant al billar.
Ja arribats a “casa” ens esperava una bona sorpresa. Resulta que havíem estat allargant la reserva del nostre bungalow dia a dia, fins que aquell matí, la propietària ens havia dit que estava tot complert (possiblement a causa de la proximitat de la lluna plena i, per tant, la Full Moon Party). En veure la nostra cara, ens va oferir una cabanya de bambú a la mateixa sorra de la platja i a poc més de 3m de l’aigua de mar. El Miquel i jo vam acceptar sense dubtar-ho, i més tenint en compte que seria gratis! Fins aquí tot màgic!
La sorpresa va arribar mentre fèiem una cervesa al bar del mateix ressort i vam veure com un dels cambrers thais, deia bona nit i es dirigia cap a la “nostra” cabanya!!!! En preguntar, ens van dir que aquella era la seva “habitació” i que per tant, dormiríem amb ell.
La nit va ser un infern! Tres persones en un llit de matrimoni (d’acord, el thai era petit, però el Miquel i jo ocupem!), una calor que ofegava, una mosquitera plena de forats i la pluja que s’escolava pel sostre de fulles de palmera van ser motius suficients perquè decidíssim que l’endemà no dormíem a la maleïda cabanyeta, jejeje! Això sí, va ser bonic que el meu primer despertar amb 25 anys, fos a tocar de mar. Al cap i a la fi, va valer la pena!!
D’entrada però, el dia del meu aniversari semblava que no pintava bé. Seguia
plovisquejant i uns núvols negres i densos no feien presagiar res de bo. Amb
tot, el clima tropical canvia en un tres i no res, i al cap d’un parell
d’hores, el sol monopolitzava el cel.
Sense temps per perdre vam dirigir-nos a la nostra platja preferida, la de Haad Mae Haad (la de l’illa). Allà vam trobar-nos amb unes noies basques que havíem conegut el primer dia. Vam passar el matí plegats i també vam dinar junts.
A la tarda, jo em volia fer un massatge tailandès, així que vam tornar a la mateixa platja, on hi havia una mena de llits preparats a tocar de mar. Mentre es ponia el sol, vaig patir (més que no pas gaudir, ja que el “thai massage” és dolorós) del meu regal (pels mal pensat, no hi va haver happy ending).
Malauradament, les presses mai són bones, i a mi les ànsies de remullar-me em van costar un tall al colze amb corall i una punxa clavada al dit gros del peu, la qual un dels cambrers thais dels bungalows em volia treure amb unes tisores rovellades. En veure’l decidit a tirar endavant amb la cirurgia, tots els dolors se’m van passar i, mentre li donava les gràcies per les molèsties que s’havia pres, li vaig dir que ni de conya, que amb allò ni se m’acostés, jejeje.
 |
| Platja de Haad Khom |
Aquell dia, com que havíem recuperat energies de la marató del dia anterior, vam decidir fer un excursió per la selva que conduïa a una altra platja anomenada Ao Haad Khuat (Bottle Beach), a la qual només s’hi podia arribar caminant o amb barca.
A causa de les males indicacions a l’inici del camí, el Miquel i jo ens vam perdre una mica i vam anar a parar a un altre track, molt més complicat que el marcat en els mapes. A causa d’això, ens vam tirar quasi dues hores caminant pel mig de la selva, amb contínues pujades i baixades que ens van deixar xops de suor i rebentats de cames. Amb tot, vam poder gaudir d’alguna bona vista de la selva tropical i de les roques.
Ja a Ao Haad Khuat vam saltar a l’aigua d’immediat i vam relaxar-nos fins a l’hora de dinar. Resulta que la dificultat d’accés a la platja no ha estat impediment suficient perquè també s’hi construeixin alguns xiringuitos+bungalows. En qualsevol cas, la platja també era xula, una mica més oberta que la “nostra” i, important, sense corall ni punxes a l’aigua!
.JPG) |
| Vistes des del mig de la selva, direcció Ao Haad Khuat |
.JPG) |
| El Miquel i jo a Ao Haad Khuat, ben suats després de la caminada |
La gràcia d’aquesta era que en un dels extrems hi havia una passarel·la de sorra que comunicava la platja amb l’illeta de Koh Ma. El lloc ens va fascinar i ens hi vam quedar fins passades les 18h per veure com el sol es ponia, novament, entre els núvols de l’horitzó.
 |
| Passarel·la de sorra amb l'illa de Koh Ma al fons |
 |
| Relax a Haad Mae Haad |
El dia 24 vam decidir començar a explorar la costa est, que ens havien dit que era força verge i poc explotada (per contra, la costa oest i sud eren un constant de complexos turístics, amb la qual cosa les vam deixar de banda). Seguint doncs, altres recomanacions, vam tirar cap a Haad Than Sadet, una caleta al centre de la costa est.
El trajecte amb moto va ser “durillo”, ja que la carretera estava en força mal estat (en molts trams no estava asfaltada) i les pendents eren una constant (cal destacar que en les pujades força inclinades, la moto no tenia prou potència per pujar-nos a tots. En aquests casos, bé el Miquel anava donant impuls amb les cames per ajudar l’aparell a agafar embranzida o bé un servidor havia de baixar i fer la pujada a peu). A més, un cop estàvem ben a l’interior de l’illa (allà no hi ha benzineres) ens vam adonar que l’agulla que marca el nivell del dipòsit, assenyalava perillosament el color vermell. Afortunadament, els locals, que ja deuen estar acostumats a trobar-se amb guiris despistats, venen ampolles de vidre plenes de gasolina per casos d’emergència com el nostre.
Us deixo una foto perquè veieu el nostre “gasolinero”:
Després de força estona (no us ho sé dir en minuts, però a mi se’m va fer llarg), per fi arribàvem a la caleta desitjada. Era més petita i més profunda que la resta de platges que havíem vist fins aleshores, i recordava lleugerament alguna platja de la costa brava. Només les palmeres a les nostres esquenes, ens recordaven que érem en un país tropical.
Després del bany de rigor i de fer el ronso, vam dinar a un dels dos xiringuitos que hi havia. A mesura que anàvem endrapant, el cel s’anava ennuvolant. Just quan havíem acabat, els cambrers thais van començar a desplegar tots els tendals i a dir-nos que ens arreceréssim a l’interior. Minuts després començava a ploure a bots i barrals, excusa perfecte per fer una becaina a l’hamaca del restaurant.
Al cap d’una estona, farts d’esperar i en vista que la cosa no parava, vam decidir marxar (en cas d’esperar més, corríem el risc de trobar un riu enlloc d’una carretera...).
I bé, sobre un riu no, però sobre un mar de fang sí que vam haver de conduir. Per sort, el Miquel és un magnífic conductor de moto i va superar la prova sense problemes.
Durant el trajecte, va parar de ploure i vam decidir aprofitar-ho per fer una visita a la platja de Haad Rin (teníem curiositat per veure com era). En sí, és força bonica, però els bars i una munió de gent s’han apoderat de la primera línia de mar. A més a més, l’ambient que s’hi respira és de joventut amb una única missió: FESTA!
De tornada als bungalows, vam fer parada a “la iaia” i a un bar amb grans vistes, on vam beure un batut boníssim i vam demostrar la nostra poca traça jugant al billar.
Ja arribats a “casa” ens esperava una bona sorpresa. Resulta que havíem estat allargant la reserva del nostre bungalow dia a dia, fins que aquell matí, la propietària ens havia dit que estava tot complert (possiblement a causa de la proximitat de la lluna plena i, per tant, la Full Moon Party). En veure la nostra cara, ens va oferir una cabanya de bambú a la mateixa sorra de la platja i a poc més de 3m de l’aigua de mar. El Miquel i jo vam acceptar sense dubtar-ho, i més tenint en compte que seria gratis! Fins aquí tot màgic!
La sorpresa va arribar mentre fèiem una cervesa al bar del mateix ressort i vam veure com un dels cambrers thais, deia bona nit i es dirigia cap a la “nostra” cabanya!!!! En preguntar, ens van dir que aquella era la seva “habitació” i que per tant, dormiríem amb ell.
La nit va ser un infern! Tres persones en un llit de matrimoni (d’acord, el thai era petit, però el Miquel i jo ocupem!), una calor que ofegava, una mosquitera plena de forats i la pluja que s’escolava pel sostre de fulles de palmera van ser motius suficients perquè decidíssim que l’endemà no dormíem a la maleïda cabanyeta, jejeje! Això sí, va ser bonic que el meu primer despertar amb 25 anys, fos a tocar de mar. Al cap i a la fi, va valer la pena!!
.jpg) |
| El meu dormitori la nit del meu aniversari |
Sense temps per perdre vam dirigir-nos a la nostra platja preferida, la de Haad Mae Haad (la de l’illa). Allà vam trobar-nos amb unes noies basques que havíem conegut el primer dia. Vam passar el matí plegats i també vam dinar junts.
A la tarda, jo em volia fer un massatge tailandès, així que vam tornar a la mateixa platja, on hi havia una mena de llits preparats a tocar de mar. Mentre es ponia el sol, vaig patir (més que no pas gaudir, ja que el “thai massage” és dolorós) del meu regal (pels mal pensat, no hi va haver happy ending).
 |
| Aquí vaig rebre el meu massatge amb vistes al mar |
Ja de nit, vam sopar (no cal que us digui on) i ens vam preparar
per anar a la platja del vici, a la platja de la Full Moon Party. Abans però,
de camí al ressort, vam veure unes llums taronges al cel. El Miquel va deduir
que deurien ser aquella mena de globus cilíndrics amb una flama, la combustió
de la qual, fa que s’enlairin. Com que
no quedava lluny del camí, vam decidir anar a donar-hi un cop d’ull. En
arribar, vam veure uns quants monjos budistes encenent les flames dels globus.
En acostar-nos-hi, molt amablement ens van oferir d’enlairar-ne un cada un. Molt
contents vam acceptar sense dubtar-ho. Per mi va ser un bon substitut de les
espelmes que no vaig poder bufar (malgrat que el Miquel ho va intentar!).
.jpg) |
| Apunt d'enlairar el globus |
A Haad Rin, hi havia força ambient ja que era el dia previ a
la lluna plena. Espectacles de foc, buckets i bars amb música a tope van marcar
el ritme de la meva nit d’aniversari, on ens vam retrobar amb els argentins de
l’excursió de Phi Phi, uns fenòmens!
De tornada, vam preferir les hamaques del bar/restaurant que no pas la cabanya i, vam dormir molt millor (potser els buckets van tenir alguna cosa a veure, jejeje).
De bon matí, fèiem les maletes i cap al port, on els nostres camins se separaven. El Miquel havia d’enfilar cap a Bangkok mentre que jo volia apurar els meus dies de sol i platja a Koh Tao, una petita illa al nord de Phangan, molt coneguda pels cursos de submarinisme.
La meva idea inicial era fer el bateig allà (els preus són força més barats que a Europa), però finalment vaig decidir que preferia invertir els diners en el viatge en sí, en poder allargar l’estada en algun lloc o poder visitar-ne algun d’extra.
Vaig arribar a Koh Tao a primera hora de la tarda i ràpidament em vaig dirigir a Sairee Beach, la zona més urbanitzada de l’illa. Com que no tenia manera de mobilitzar-me, era la manera més senzilla i barata de trobar allotjament.
Ja instal·lat, vaig fer la primera capbussada a la platja i vaig quedar-m’hi fins a la posta de sol. La de Koh Tao, va ser una de les més maques que he vist fins el moment, amb un cel vermell rogent espectacular!
L’endemà, vaig decidir-me a caminar per la costa oest en direcció sud, creuant la Jan Som Bay, una cala privada que pertany a un mega ressort de luxe, i acabant a les tranquil·les Sai Nuan 1 i Sai Nuan 2, on vaig dinar i banyar-me amb poca companyia. Va ser sorprenent que, de camí a aquestes dues platges, vaig poder trobar una mini cala de roques on no hi havia ningú!!!! Malgrat sembli impossible, puc dir que m’he banyat en una cala tailandesa sol! De totes maneres, no era la més bonica i còmode, per això vaig decidir continuar al cap d’una estona.
 |
| Buckets preparats a prop de la platja de Haad Rin |
De tornada, vam preferir les hamaques del bar/restaurant que no pas la cabanya i, vam dormir molt millor (potser els buckets van tenir alguna cosa a veure, jejeje).
De bon matí, fèiem les maletes i cap al port, on els nostres camins se separaven. El Miquel havia d’enfilar cap a Bangkok mentre que jo volia apurar els meus dies de sol i platja a Koh Tao, una petita illa al nord de Phangan, molt coneguda pels cursos de submarinisme.
La meva idea inicial era fer el bateig allà (els preus són força més barats que a Europa), però finalment vaig decidir que preferia invertir els diners en el viatge en sí, en poder allargar l’estada en algun lloc o poder visitar-ne algun d’extra.
Vaig arribar a Koh Tao a primera hora de la tarda i ràpidament em vaig dirigir a Sairee Beach, la zona més urbanitzada de l’illa. Com que no tenia manera de mobilitzar-me, era la manera més senzilla i barata de trobar allotjament.
Ja instal·lat, vaig fer la primera capbussada a la platja i vaig quedar-m’hi fins a la posta de sol. La de Koh Tao, va ser una de les més maques que he vist fins el moment, amb un cel vermell rogent espectacular!
 |
| Increïble posta de sol a Koh Tao |
L’endemà, vaig decidir-me a caminar per la costa oest en direcció sud, creuant la Jan Som Bay, una cala privada que pertany a un mega ressort de luxe, i acabant a les tranquil·les Sai Nuan 1 i Sai Nuan 2, on vaig dinar i banyar-me amb poca companyia. Va ser sorprenent que, de camí a aquestes dues platges, vaig poder trobar una mini cala de roques on no hi havia ningú!!!! Malgrat sembli impossible, puc dir que m’he banyat en una cala tailandesa sol! De totes maneres, no era la més bonica i còmode, per això vaig decidir continuar al cap d’una estona.
 |
| A la cala solitària |
 |
| Platja de Sai Nuan 2 |
La tarda i nit van ser relaxades i vaig tornar-me a trobar les noies
basques de Phangan. Vam decidir veure’ns l’endemà per sopar.
El matí de l’últim dia de febrer vaig patejar una bona estona fins al sud de l’illa, a Chalok Baan Kao Bay, d’allà vaig continuar a Freedom Beach, prèvia passada fugaç per Thian Og Bay (Shark Bay).
Freedom Beach és una caleta petita força bonica, amb una sèrie de manglars a la vora de mar que t’impedeixen veure l’horitzó des de la tovallola. L’aigua és transparent, i quan traspasses la barrera de vegetació, pots veure l’altra extrem de la badia de Chalok.
També vaig dinar i relaxar-me al xiringuito pertinent abans d’encaminar-me de nou cap a Sai Ree, on havia de començar a empaquetar i deixar-ho tot llest abans de trobar-me amb les noies euskeres.
El matí de l’últim dia de febrer vaig patejar una bona estona fins al sud de l’illa, a Chalok Baan Kao Bay, d’allà vaig continuar a Freedom Beach, prèvia passada fugaç per Thian Og Bay (Shark Bay).
Freedom Beach és una caleta petita força bonica, amb una sèrie de manglars a la vora de mar que t’impedeixen veure l’horitzó des de la tovallola. L’aigua és transparent, i quan traspasses la barrera de vegetació, pots veure l’altra extrem de la badia de Chalok.
 |
| Freedom Beach des de la tovallola |
 |
| Freedom Beach (a l'esquerre) des de les roques |
També vaig dinar i relaxar-me al xiringuito pertinent abans d’encaminar-me de nou cap a Sai Ree, on havia de començar a empaquetar i deixar-ho tot llest abans de trobar-me amb les noies euskeres.
De camí però, vaig fer una parada al temple budista de l’illa, on vaig
poder enraonar una bona estona amb un dels monjos, que em va fer una classe
exprés i fins i tot em volia fer la cerimònia d’iniciació. Educadament li vaig
dir que no volia convertir-me a cap religió malgrat trobava el budisme molt
interessant.
En qualsevol cas, em va fer un ritual per protegir-me durant el meu viatge i per garantir la meva salut durant les meves aventures. Per completar-lo, em va donar un parell d’ampolletes d’aigua on s’hi havia anat desfent una espelma mentre ell deia oracions, i amb la qual m’havia de dutxar aquella nit i el matí següent.
En qualsevol cas, em va fer un ritual per protegir-me durant el meu viatge i per garantir la meva salut durant les meves aventures. Per completar-lo, em va donar un parell d’ampolletes d’aigua on s’hi havia anat desfent una espelma mentre ell deia oracions, i amb la qual m’havia de dutxar aquella nit i el matí següent.
Ja per sopar, casualitats de la vida, les noies havien conegut dos
nois catalans que se sumaven al sopar, Per acabar-ho d’adobar, vam anar a al
Babaloo un bar molt xulo a la platja de... Chalok Bay (per sort, a l’extrem
oposat al que jo havia visitat al matí)!
Va ser un bon comiat abans d’abandonar definitivament el sud de Tailàndia l’endemà al migdia i posar rumb a la capital.
Va ser un bon comiat abans d’abandonar definitivament el sud de Tailàndia l’endemà al migdia i posar rumb a la capital.
Suposo que si heu tingut paciència per llegir el meu llarg post, us haureu fet una idea del perquè del meu interrogant en el títol. En efecte, el fet que les illes tailandeses siguin molt turístiques, massificades, en definitiva, poc o gens autèntiques, li fan perdre una mica de brillantor. És una pena que un lloc del món tan preciós, amb unes meravelles de la natura com són les seves platges, selves i fons marins, hagin arribat a aquest punt d’explotació. Malgrat la majoria de ressorts són poc agressius amb la natura que els envolta (majoritàriament són bungalows de fusta que hi queden ben integrats), la gran demanda ha generat una economia massa basada i enfocada en el turisme.
En alguns moments, estàs tan rodejat de blancs que poses en dubte que estiguis en un país asiàtic.
Fins i tot en alguns moments em sentia malament d’estar contribuint-hi...
Per ser just però, cal dir que les aberracions com Patong (a Phuket) o Haad Rin (la platja de la Full Moon Party) són minoria i que encara es poden trobar alguns reductes força tranquils (malgrat no verges ni solitaris).
Em va agradar especialment una de les escenes de la pel·lícula de “The Beach”, on es refereixen a aquest turisme de borratxera com a “paràsits”. Realment penso que és una manera molt encertada de descriure’l, ja que és una turisme que no aporta res, que simplement “xucla la sang” destrossant l’indret.
Malgrat que sabia que Tailàndia era turístic, he de reconèixer que no
m’ho esperava tant. Amb tot, he de dir que els llocs que he vist són tan bonics
que compensa la manada de gent que t’acompanya a tot arreu. A més a més, com
acostuma a passar, la gent que coneixes acaba marcant la teva valoració del
lloc. Jo vaig tenir molta sort en general, i en especial amb el Miquel (va ser
molt fàcil viatjar amb ell), amb la qual cosa me’n quedarà sempre un bon
record.
Personalment us animo a visitar la zona, ja que penso que realment val la pena. Malauradament, això voldrà dir seguir contribuint (com jo també he fet) en aquesta sobre explotació del lloc.
Petons i abraçades a tots!
PD: No sé si us n'heu adonat, però el dia 23 de febrer no està explicat. Resulta que he oblidat del tot què va passar aquell dia...
Personalment us animo a visitar la zona, ja que penso que realment val la pena. Malauradament, això voldrà dir seguir contribuint (com jo també he fet) en aquesta sobre explotació del lloc.
Petons i abraçades a tots!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada