Toca començar a parlar de Laos, un país que em va sorprendre moltíssim positivament. Si he de ser-vos sincer, vaig planejar passar per aquest país perquè venia de camí entre Tailàndia i Cambodja i era una bona oportunitat per conèixer-lo. De totes maneres, tenia ben poques expectatives i pensava no estar-m’hi més de 15 dies per poder creuar la frontera amb Cambodja ben aviat.
Al final però, em vaig trobar amb un país fantàstic que aniré detallant a mesura que vagi explicant-vos les meves peripècies.
El dia 15 de març sobre les 15.45h creuava el Mekong, que serveix de frontera natural i política entre Tailàndia i Laos.
Un cop a la costa laosiana, a Huay Xai, vaig fer tots els tràmits necessaris per obtenir el visat de 30 dies. D’allà vaig buscar una guest house barateta i vaig reservar el bitllet de barca que en dos dies et porta fins a Luang Prabang, una ciutat una mica més al sud.
Aquella nit a l’alberg, vaig conèixer tres nanos, el Julian (alemany), el Dave (nord irlandès) i el... Marcel (suís), dels quals els dos últims han estat força presents en els últims dos mesos de viatge.
L’endemà cap
a les 9.30h pujava a una barca allargada i de fusta on també hi eren els meus
tres nous amics. Després d’esperar unes dues hores, vam començar la travessia
Mekong avall.
El primer dia de viatge va ser molt interessant. El paisatge és força bonic, amb un seguit de muntanyes que franquegen el riu i petites platges que eren visibles gràcies a que estàvem en estació seca i el cabal del riu no estava en els seus màxims nivells.
A més a més, al llarg del Mekong es poden observar una sèrie de petites comunitats de persones que tenen les seves cases (de fusta i palla) a vores del riu i la vida de les quals està totalment lligada a aquest.
El primer dia de viatge va ser molt interessant. El paisatge és força bonic, amb un seguit de muntanyes que franquegen el riu i petites platges que eren visibles gràcies a que estàvem en estació seca i el cabal del riu no estava en els seus màxims nivells.
A més a més, al llarg del Mekong es poden observar una sèrie de petites comunitats de persones que tenen les seves cases (de fusta i palla) a vores del riu i la vida de les quals està totalment lligada a aquest.
És curiós
veure com s’hi renten, hi pesquen, hi juguen o hi passegen els remats de búfals
d’aigua, entre d’altres coses.
 |
| Navegant pel Mekong direcció Luang Prabang |
 |
| Poblat a vores del Mekong |
Finalment, una mica abans de les 18h vam arribar a Pak Beng, un poble a mig camí de Luang Prabang on havíem de fer nit. El poble no tenia gaire res, a excepció de guest house, llocs per menjar i una munió de gent oferint marihuana i opi.
L’endemà a les 8h tornàvem a pujar a la barca i continuàvem direcció a la desembocadura. Aquesta part del trajecte es va fer força més pesada, el paisatge era força similar al del dia anterior i els incòmodes seients de la barca començaven a provocar dolors a esquena, cul i cames.
Per sort, abans de l’esperat (poc abans de les 16h) vam arribar al nostre anhelat destí.
Amb el Julian, el Dave i el Marcel vam anar a una guest house on ens vam
instal·lar en un dormitori. Aquella nit, aprofitant que era St. Patrick’s i que
teníem un nord irlandès d’acompanyant, vam anar a celebrar la tan famosa
festivitat a un bar amb terrasses de bambú sobre un riu que desemboca al
Mekong.
Abans però, el Jullian i jo vam fer un passeig pel mercat nocturn i vam menjar en una paradeta de menjar del carrer, on hi havia un buffet per l’equivalent a 1€!!
Al bar, vam estar-hi fins que van tancar, però això a Laos, a diferència del que estem acostumats a casa nostra, no és sinònim de gran festa, ja que tots els locals estan obligats a tancar a mitja nit.
Delerosos per continuar la celebració, ens vam apuntar al banquet d’una boda que s’estava celebrant al pati d’una escola propera. La gent ja estava marxant, però quedava una muntanya de menjar que ràpidament ens va ser ofert per una de les convidades.
El Dave i jo ens hi vam apuntar sense dubtes i, tot menjant uns deliciosos plats locals, vam conèixer un noi anglès que estava xerrant amb dos joves locals.
Al cap de poca estona, el Dave es va retirar i jo vaig anar amb els altres nois cap a un bar on d’amagatotis, encara servien cerveses.
Allà hi havia dues lady boys amigues dels dos nois laosians i tots plegats vam estar xerrant i aprenent una mica de la llengua del país.
Al cap d’una bona estona, l’anglès i jo vam decidir retirar-nos, i les dues lady boys van acompanyar-nos/perseguir-nos un bon tram. Uns metres més endavant una d’elles em va oferir un “dick massage”, i mentre declinava l’oferta vaig accelerar el pas per tocar el dos el més aviat possible.
L’endemà ens va costar força despertar-nos, però finalment ho vam aconseguir, motivats per una excursió a Tat Kuang Si, una cascada que malgrat estar a només 32km de Luang Prabang, requereix una hora de viatge en minibus.
El trajecte va ser molt xulo, ja que passa per un munt de petits pobles laosians, on es pot veure com viuen realment els locals. A més a més, va ser impactant veure una munió de nens (els més petits deurien tenir uns 5 anys) muntant en bicicleta per anar de l’escola a casa. Cal destacar que les carreteres estant en molt mal estat i que estan repletes de corbes, cosa que fa que el desplaçament amb bici sigui perillosíssim...
Abans però, el Jullian i jo vam fer un passeig pel mercat nocturn i vam menjar en una paradeta de menjar del carrer, on hi havia un buffet per l’equivalent a 1€!!
Al bar, vam estar-hi fins que van tancar, però això a Laos, a diferència del que estem acostumats a casa nostra, no és sinònim de gran festa, ja que tots els locals estan obligats a tancar a mitja nit.
Delerosos per continuar la celebració, ens vam apuntar al banquet d’una boda que s’estava celebrant al pati d’una escola propera. La gent ja estava marxant, però quedava una muntanya de menjar que ràpidament ens va ser ofert per una de les convidades.
El Dave i jo ens hi vam apuntar sense dubtes i, tot menjant uns deliciosos plats locals, vam conèixer un noi anglès que estava xerrant amb dos joves locals.
Al cap de poca estona, el Dave es va retirar i jo vaig anar amb els altres nois cap a un bar on d’amagatotis, encara servien cerveses.
Allà hi havia dues lady boys amigues dels dos nois laosians i tots plegats vam estar xerrant i aprenent una mica de la llengua del país.
Al cap d’una bona estona, l’anglès i jo vam decidir retirar-nos, i les dues lady boys van acompanyar-nos/perseguir-nos un bon tram. Uns metres més endavant una d’elles em va oferir un “dick massage”, i mentre declinava l’oferta vaig accelerar el pas per tocar el dos el més aviat possible.
L’endemà ens va costar força despertar-nos, però finalment ho vam aconseguir, motivats per una excursió a Tat Kuang Si, una cascada que malgrat estar a només 32km de Luang Prabang, requereix una hora de viatge en minibus.
El trajecte va ser molt xulo, ja que passa per un munt de petits pobles laosians, on es pot veure com viuen realment els locals. A més a més, va ser impactant veure una munió de nens (els més petits deurien tenir uns 5 anys) muntant en bicicleta per anar de l’escola a casa. Cal destacar que les carreteres estant en molt mal estat i que estan repletes de corbes, cosa que fa que el desplaçament amb bici sigui perillosíssim...
Un cop a la
cascada, entre una munió de gent vam anar escalant els seus diversos nivells.
Personalment em va recordar molt a les Erawan Falls (prop de Kanchanaburi,
Tailàndia), ja que també té una forma esglaonada i una aigua de color turquesa
preciosa.
 |
| Tat Kuang Si |
Un cop s’acaben els petits salts d’aigua en forma d’escala, et topes amb una cascada força alta, al cim de la qual es pot accedir per uns camins amb força pendent.
Amb el Julian i un noi canadenc, vam decidir fer l’esforç extra i tirar cap amunt. Un cop a dalt, la tranquil·litat (gairebé no hi ha gent) i les vistes compensen els esforços fets.
 |
| Al capdamunt de Tat Kuang Si |
Ja de tornada cap a baix, vam parar en una petita piscina natural des d’on
podies llançar-te a l’aigua amb una corda lligada a un arbre. Evidentment, com
que això de fer el Tarzan ja sabeu que m’agrada, no vaig dubtar ni un moment a
provar-ho! Molt divertit!!!
Era força curiós que la majoria de turistes asiàtics es dedicaven a mirar com els locals o els occidentals s’anaven llençant l’un rere l’altre. Com la instantània d’aquí sota exemplifica, es ben segur que estic en alguna foto d’una casa asiàtica:
Era força curiós que la majoria de turistes asiàtics es dedicaven a mirar com els locals o els occidentals s’anaven llençant l’un rere l’altre. Com la instantània d’aquí sota exemplifica, es ben segur que estic en alguna foto d’una casa asiàtica:
 |
| Saltant a l'aigua en una piscina natural de Tat Kuang Si |
Un cop vam tornar a ser a Luang Prabang, vaig decidir anar pel meu compte al That Chomsi, un temple al cim del turó de Phu Si. Des d’allà, normalment es poden veure unes precioses postes de sol sobre el Mekong.
Aquell dia estava força núvol, amb la qual cosa no vaig poder gaudir de la posta de sol complerta. Amb tot, sí que vaig poder veure com un sol vermellós anava desapareixent darrera els núvols tenyint part del cel i del riu, d’uns bonics colors ataronjats.
 |
| Posta de Sol des de Phu Si |
El següent dia va ser d’aquells que acabes ben satisfet de tu mateix i del profit que n’has tret. Em vaig llevar pels volts de les 5h per tal de veure l’ofrena als monjos. Us ho explico.
Resulta que els monjos budistes no poden cuinar, amb la qual cosa, cada dia amb la sortida del sol es passegen pels carrers en busca d’ofrenes de menjar dels ciutadans. La majoria d’ells ofereixen arròs, però d’altres també fruita o dolços.
Així doncs, vaig dirigir-me al carrer principal de Luang Prabang i vaig esperar uns minuts fins que els monjos van començar a sortir.
Us heu d’imaginar una filera de punts taronges avançant silenciosament mentre una sèrie de persones assegudes en cadires o agenollades a terra (sobre una estoreta), els hi posen menjar en una mena de pot que els primers duen penjada de l’espatlla.
És molt xulo i místic i l’únic que ho desllueix una mica és la gran quantitat de guiris que hi ha fent fotos.
 |
| Monjos budistes durant l'ofrena a Luang Prabang |
 |
| Ofrena d'arròs als monjos |
Una altra cosa impactant és la quantitat de nens que amb una panera penjada del coll, van corrent amunt i avall, demanant als monjos que els donin part de l’ofrena que han rebut.
Quan tenen la panera plena, corren cap a casa (suposo) a buidar-la i tornen a la càrrega.
 |
| Nen demanant part de l'ofrena a un monjo |
Un cop l’ofrena va acabar, vaig fer un passeig matinal per les afores del Museu del Palau Reial i el vaig continuar per un mercat de carrer on s’hi podien trobar tot tipus de coses (crues o cuinades) per menjar (incloses rates a la brasa).
 |
| Mercat als carrers de Luang Prabang |
 |
| Rata a la brasa |
Com que no n’havia tingut prou, vaig caminar cap a les afores de Luang Prabang,
on s’hi troba el gran mercat de Phosy, el principal de la ciutat. Realment, val
molt la pena fer un passeig pels mercats asiàtics i perdre’s per les apilonades
paradetes per contemplar com tenen exposada la carn (sempre plena de mosques),
el peix (en petites palanganes plenes d’aigua, perquè sigui ben fresc), les
espècies (que doten el mercat de color), etc.
 |
| Peix en palanganes al Mercat de Phosy |
 |
| Mercat de Phosy. A l'esquerra una dona espantant mosques |
 |
| Paradeta d'espècies |
A més a més, sempre t’emportes alguna sorpresa. Mireu què hi vaig trobar!
 |
| Galets al Mercat de Phosy!!! |
De tornada cap a la guest house, vaig perdre’m per carrers secundaris per veure com era l’altra cara de la ciutat. Finalment, un cop a l’alberg em vaig trobar amb el Dave i el Julian i tots tres vam anar a dinar plegats.
Amb l’estómac ple, els dos companys van anar a fer una becaina mentre jo visitava altres temples menors i la llera del riu Nam Khan, afluent del Mekong.
Al cap d’una estona, tornàvem a veure’ns, aquest cop per creuar a l’altre banda del riu, fer una volta pel poble i accedir al Wat Chomephet, un temple dalt d’un petit turó que brinda unes bones vistes de Luang Prabang i el Mekong.
Com que començava a apropar-se l’hora de la posta de sol, vam decidir tornar enrere en busca d’alguna barca que ens creués a l’altra banda de l’aigua.
De camí, el Julian es va aturar a fer fotos a un nen que jugava amb un gos. Amb aquesta excusa vam començar a parlar-hi i va resultar que la seva família tenia una barca. Després de visitar la seva escola i fer un minivolt pel poble, el Bob*, la Fanta* (la seva germana gran) i el Mac* (el germà petit) ens van conduir a la barca i ens van dur ells mateixos fins a la llera de Luang Prabang.
 |
| El Bob jugant amb el seu gos |
 |
| Creuant el Mekong |
El dia 20, tocava acomiadar-se dels meus tres amics, agafar minibus i fer hores de viatge fins a Phonsavan. El
trajecte va ser d’aquells que queden gravats a la memòria, bàsicament per dues
raons.
La primera, perquè
la carretera resseguia les muntanyes en quasi tot moment, amb la qual cosa les
corbes eren una constant. El conductor però, semblava no importar-li la
perillositat del traçat i anava a tota pastilla, fent sonar el clàxon com si
això ens protegís de qualsevol vehicle que pogués venir pel carril contrari. I
menció a part, requereixen els avançaments en línia contínua, en revolt i amb 0
visibilitat!!
El millor que es podia fer, era dormir i d’aquesta manera no paties sobresalts cada 5minuts, jejeje.
El segon motiu era que al llarg de la major part d’aquesta carretera, hi havia un munt de cases (fetes de fusta) alineades, on hi vivien diversos conjunts de comunitats de laosians. Era comú doncs, veure com els nens jugaven alegres pels costats de l’asfalt, grans i petits rentant-se a les fonts, gossos, gallines, vaques i porcs rondant per les cases i creuant la carretera, i un munt de bicicletes anant amunt i avall.
La imatge era bonica a la vegada que impactant i sorprenent.
Després de força estona arribàvem, per fi, a Phonsavan, on una munió de conductors de tuk tuk ens esperaven per oferir-nos transport. Després de rebutjar amistosament els seus serveis, vaig ajuntar-me amb el Peter i el Michael, suec i alemany respectivament, amb els que vam decidir caminar i explorar la ciutat en busca d’una guest house barata.
Un cop trobada, vam fer un petit volt per la ciutat i vam anar a sopar plegats.
Phonsavan és una ciutat grisa sense cap mena d’atractiu. Té un carrer principal des d’on surten petits carrerons desordenats. Quin era el motiu de la visita us preguntareu!
Doncs la qüestió és que a pocs km d’aquesta ciutat hi ha les Plain of Jairs, una sèrie d’extensions de terreny on hi ha un munt de gerres de pedra d’entre 1 i 3m d’alçada que es calcula que tenen més de 2000 anys d’antiguitat. El més interessant de tot és que els arqueòlegs no han sabut trobar l’explicació de l’ús que tenien, ja que no hi ha cap mena de resta orgànica com ara ossos o restes de menjar. Malgrat tot, les teories més difoses diuen que tenien funció d’urnes funeràries o que servien per emmagatzemar arròs o lào-lào (el whiskey d’arròs tradicional del país).
Un altre tema interessant de la regió és que va estar molt afectada per la Guerra Secreta que els americans (d’EUA) van desplegar durant 9 anys per aquest país, al mateix temps que combatien al Vietnam. La raó que va motivar la CIA a bombardejar continuadament l’est laosià fou que volien impedir el subministrament de provisions cap el nord del Vietnam.
El més greu de tot, és que Laos s’havia declarat neutral en la guerra, cosa que no va semblar impedir a l’exèrcit del país “salvador del món”, a tirar endavant les seves intencions.
En qualsevol cas, l’endemà ens vam aixecar d’hora, vam llogar dues motos i vam posar direcció a les explanades amb gerres.
Actualment, n’hi ha tres d’obertes al públic (la resta encara estan plenes d’artefactes no detonats, llançats pels EUA durant l'esmentada guerra).
La nostra idea era dirigir-nos primer a les seccions 2 i 3, més allunyades de Phonsavan i, per tant, més tranquil·les i amb menys visitants, sobretot a primera hora. Val a dir que vam encertar totalment, ja que vam estar la major part de l’estona sols.
Per fer-ho, vam haver d’agafar una carretera de sorra, plena de sots i, en alguns trams, de fang, que complicaven moltíssim la conducció.
A part d’això, el camí passava per cases tradicionals i un munt de camps secs, amb muntanyes a l’horitzó.
Finalment, vam arribar al primer assentament (el número 2), on unes 90 gerres de pedra es distribuïen per dos petits turons. En primer lloc, vam enfilar-nos en un d’ells per observar els primers recipients, cobertes de molsa i líquens i amb dimensions i inclinacions diferents. L’indret on es trobaven era força agradable, ja que un bosc de pins s’escampava per la zona.
Un cop vistes les misterioses roques cilíndriques, vam resseguir un camí que va resultar desembocar en un camp de males herbes. Una mica acollonits per la possibilitat que hi hagués alguna bomba no explotada i no retirada (possibilitat molt remota), vam decidir girar cua.
Acte seguit vam pujar al segon turó, on vam continuar observant les gerres i una tapa trencada que descansava a terra. D’allà, vam poder gaudir d’unes boniques vistes a una vall repleta de camps d’arròs (encara) secs.
Novament a les motos, vam posar rumb a la plana número 3. Un cop allà, per accedir a les gerres, calia travessar un conjunt de plantacions seques d’arròs on hi pasturaven un ramat de vaques.
Si fa no fa hi havia la mateixa quantitat de recipients, però en una extensió més petita i reduïda, amb la qual cosa la concentració era molt més elevada. És curiós perquè, a jutjar pel que es veu avui en dia, la distribució de les gerres no segueix cap patró, simplement estan escampades a l’atzar.
Un cop a la guest house, em vaig fer una dutxa i em vaig curar una ferida feta per la cremada del tub d’escapament de la moto. Després, vam anar a sopar alguna cosa mentre vèiem dos documentals. El primer parlava de la Guerra Secreta, amb testimonis dels dos bàndols confirmant el que, a dia d’avui, el Govern dels Estats Units i la CIA encara neguen. El segon mostrava la crua realitat i les conseqüències de les “bombies” (les bombes no explotades llançades pels caces americans).
El dia 22 tornava a enfilar-me en un minibus per posar rumb a Vang Vieng, un poble a mig camí entre Luang Prabang i Vientiane. Malauradament, aquest indret es va fer famós pel “tubing”, una activitat en la qual es baixava riu avall en un megaflotador i es parava a diversos bars a la llera per anar bevent begudes alcohòliques. A causa d’això, en els últims anys hi ha hagut força morts, motiu pel qual el govern laosià va decidir tancar els esmentats bars. Amb tot, la gent encara se les empesca per arribar a la meta amb una bona turca.
En qualsevol cas, els voltants del poble són preciosos, amb un riu (el mateix utilitzat pel tubing) un conjunt de muntanyes i turons de roca calcària, cascades i coves espectaculars!
A Vang Vieng hi vaig arribar a primera hora de la tarda, després d’una nova carretera plena de corbes i que resseguia una zona muntanyosa preciosa.
Com que l’estació de busos estava a 2km del poble i no tenia ganes de negociar preus amb els conductors de tuk tuk, vaig decidir caminar la distància. No va ser la millor idea, tenint en compte que anava carregat com una mula i que feia una calor d’espant, però vaig aconseguir-ho.
Vaig buscar una guest house i vaig negociar un bon preu per una habitació individual i, un cop instal·lat, vaig fer la primera volta pel poble.
L’endemà em vaig disposar a fer la primera excursió per la zona. Tenia en ment un destí, però pel camí vaig decidir canviar d’idea. Vaig veure unes senyals que anunciaven un mini trekking de pujada al turó Pa Pouak i una cova de nom Lusi, i vaig creure que seria una bona idea comprovar què tal era.
Vaig travessar uns camps d’arròs, que com els de Phonsavan, estaven completament secs, i després de perdre’m una mica i retrobar el camí, vaig arribar a les portes de la pujada del turó (també de roca calcària), el qual estava rodejat per plantacions d’arròs per una banda i una serralada de dimensions més grans anomenada Pa Deng, a l’altre.
La pujada era força exigent, i calia enfilar-se per escales de bambú i trepar una mica per les roques per poder arribar al cim. Un cop allà, vaig descansar una estona i vaig gaudir de les magnífiques vistes que hi havia.
A continuació vaig anar cap a l’esmentada cova per endinsar-me en les profunditats de les muntanyes.
Amb una llanterna, un guia i dos nois més vam començar a explorar les diverses galeries (grans i petites), estalactites i estalagmites.
Al cap d’una bona estona avançant i aprofundint en la cova, vam arribar a una piscina natural creada per l’aigua que es filtra entre la roca.
El més divertit va ser l’accés final a aquesta piscina. Era una mena de passadís força ample però molt molt baix, tant que jo havia d’anar en diagonal, pràcticament estirat a terra per no obrir-me el cap contra la part superior.
Un cop allà, vam remullar-nos els peus i vam fer un petit experiment. Tots quatre vam apagar les llanternes i vam deixar passar uns minuts perquè les pupil·les se’ns dilatessin. Res, foscor total i absoluta que no et permetia veure ni que tenies a un cm davant teu.
Poc després, desfèiem el camí per sortir novament a l’aire lliure.
Vaig sortir bastant fet pols, i vaig necessitar uns minuts de repòs abans de reprendre la marxa i dirigir-me altra vegada cap al poble, per un camí diferent al que havia vingut.
Ja a la guest house, em vaig fer una bona dutxa i vaig anar a descansar a un bar amb vistes al riu. Des d’allà vaig contactar per internet amb el Dave, el Julian i el Marcel, que va resultar que també estaven a Vang Vieng. Vam sopar tots plegats i després vam anar a fer unes cerveses abans d’anar a dormir.
El matí següent tenia com a objectiu visitar la Tham Poukham (una de les coves més famoses de l’àrea) i el Blue Lagoon (un riu, més que no pas un llac, amb una aigua d'un blau molt característic).
Ambdues atraccions estan a uns 7km del centre de Vang Vieng, amb la qual cosa la majoria de gent opta per fer-ho amb tuk tuk o amb bicicleta.
Jo en canvi, vaig decidir que ho faria caminant.
Vaig començar a caminar per la carretera de terra fins que més o menys a mig camí, em vaig desviar cap a un poblet de quatre cases amb un cartell que anunciava una pujada a un altre turó des del qual es podia gaudir d’unes bones vistes.
Vaig pagar l’entrada (cal pagar entre 1€ i 4€ d’entrada a cada cova, turó o llac que visites, ja que els locals en gestionen el manteniment) i vaig començar a pujar quan un nen se’m va plantar al davant i em va dir que m’acompanyava. En un principi no hi vaig caure, però de seguida que vaig veure que el camí no tenia pèrdua, vaig entendre que ho feia per treure’s alguns diners dels guiris.
El Tui* (aquest era el nom del meu “guia” de 7 anys) portava tal ritme en la pujada, que en un moment donat li vaig haver de demanar que parés. Jo estava xop de suor, esbufegant i a punt de caure rodolant muntanya avall per la calor que tenia.
Quan vaig haver recuperat l’alè, vam continuar fins a dalt de tot des d’on les vistes eren realment brutals! Es podia veure una immensa plana, dominada per camps d’arròs, amb una consecució de muntanyes que la rodejaven, i també alguns petits pobles i Vang Vieng.
Vaig estar-m’hi una estona, fent fotos i intentant aprendre laosià amb el Tui. Com que portava una lllibreta i un boli, jo li dibuixava algun animal i ell em deia el nom en la seva llengua.
Mentre baixàvem, jo anava rumiant què fer amb el tema de la “propina”. No m’agrada donar diners als nens, amb la qual cosa estava donant voltes a la possibilitat de regalar-li el bolígraf i algunes fulles de paper. Amb tot, un cop vam arribar a baix, no vaig tenir temps de reaccionar que el Tui m’estava repetint: “Money, money!” (una de les poques paraules en anglès que sabia...).
Vaig intentar demanar-li que volia parlar amb son pare, per fer allò tant de blanc de dir-li: “Mira, li dono els diners, però que vagi a l’escola, eh!” i així quedar-me amb la consciència tranquil·la, però el nen no em va entendre (o no em va voler entendre). Finalment, després d’uns moments d’indecisió, vaig acabar donant-li un bitllet de 2.000 kips (uns 20cts d’euro).
Amb una mica de mal sabor de boca per tota la situació en general, vaig continuar cap a la cova i el llac blau. Abans però, vaig fer una parada per dinar i recuperar forces a un altre llac que hi havia de camí. Va ser molt relaxant ja que vaig estar sol gran part de l’estona que m’hi vaig passar.
Havent dinat, vaig haver de caminar encara una bona estona fins arribar al meu destí final. Malgrat llarga, la caminada va ser força agradable ja que passava per diversos grups de cases i poblets, on la gent et mirava encuriosida, et saludava, et somreia d’orella a orella i fins i tot, alguns nens, corrien cap a tu per xocar-te les mans i jugar una mica.
Pel que fa al Blue Lagoon i la cova, van resultar ser una mica decebedores. En sí eren bonics, el color blau del llac-riu era realment preciós i la cova era molt gran i la podies explorar pel teu compte, però com sempre passa quan quelcom és molt conegut, hi havia una munió de gent que li feia perdre una mica l’encant.
De tornada a Vang Vieng, un home em va recollir amb la moto que havia llogat, estalviant-me els últims km de patejada.
L’endemà el matí, tornava a tocar fer km amb bus direcció a la capital de Laos. Un cop arribats a Vientiane, vaig rondar en busca d’una guest house barata on poder-me acomodar les dues nits que pensava passar-m’hi.
Amb la feina feta, vaig decidir aprofitar la tarda per anar a veure el temple de Pha That Luang, el qual és, probablement, el gran símbol de la capital laosiana. Tot i que quedava un pèl a les afores, vaig decidir anar-hi caminant per poder veure millor la ciutat i, de pas, estalviar-me uns pocs diners del tuk tuk.
Primer vaig passar pel That Dam, una stupa al mig d’una rotonda i vaig encaminar-me cap al Patuxai, l’arc de triomf construït l’any 1962. Des d’allà, posava direcció cap al destí final.
El temple estava tancat, amb la qual cosa només vaig poder-li donar un cop d’ull des de fora. No estava malament, amb la seva immensa stupa central daurada, però tampoc n’hi havia per tant.
L’endemà em vaig llevar nerviós ja que al meu gmail m’esperava el primer single del nou CD de Manel, cortesia de la meva estimada padrina Laia! Un cop vaig haver-lo escoltat un parell o tres de cops, em vaig decidir a sortir al carrer i anar al temple de Si Saket. Novament, em va semblar que no estava malament, però no tenia res d’especial en comparació amb tots els altres temples que havia vist a Tailàndia o Luang Prabang.
Sortint d’allà, vaig anar a dinar uns noodles boníssims per acabar la tarda al Museu Nacional de Laos.
Malgrat ser una mica vell i estar una mica atrotinat, hi havia informació interessant respecte al país.
És molt curiós que en la secció referida a la Guerra Secreta, totes les fotos i documents es refereixen als EUA com a “the imperialist USA”, una prova claríssima de l’estimació que els hi tenen, jejeje.
Abans d’anar a dormir, vaig reservar bitllet d’autobús per anar a Kong Lor, però això és història de proper post...
El millor que es podia fer, era dormir i d’aquesta manera no paties sobresalts cada 5minuts, jejeje.
El segon motiu era que al llarg de la major part d’aquesta carretera, hi havia un munt de cases (fetes de fusta) alineades, on hi vivien diversos conjunts de comunitats de laosians. Era comú doncs, veure com els nens jugaven alegres pels costats de l’asfalt, grans i petits rentant-se a les fonts, gossos, gallines, vaques i porcs rondant per les cases i creuant la carretera, i un munt de bicicletes anant amunt i avall.
La imatge era bonica a la vegada que impactant i sorprenent.
Després de força estona arribàvem, per fi, a Phonsavan, on una munió de conductors de tuk tuk ens esperaven per oferir-nos transport. Després de rebutjar amistosament els seus serveis, vaig ajuntar-me amb el Peter i el Michael, suec i alemany respectivament, amb els que vam decidir caminar i explorar la ciutat en busca d’una guest house barata.
Un cop trobada, vam fer un petit volt per la ciutat i vam anar a sopar plegats.
Phonsavan és una ciutat grisa sense cap mena d’atractiu. Té un carrer principal des d’on surten petits carrerons desordenats. Quin era el motiu de la visita us preguntareu!
Doncs la qüestió és que a pocs km d’aquesta ciutat hi ha les Plain of Jairs, una sèrie d’extensions de terreny on hi ha un munt de gerres de pedra d’entre 1 i 3m d’alçada que es calcula que tenen més de 2000 anys d’antiguitat. El més interessant de tot és que els arqueòlegs no han sabut trobar l’explicació de l’ús que tenien, ja que no hi ha cap mena de resta orgànica com ara ossos o restes de menjar. Malgrat tot, les teories més difoses diuen que tenien funció d’urnes funeràries o que servien per emmagatzemar arròs o lào-lào (el whiskey d’arròs tradicional del país).
Un altre tema interessant de la regió és que va estar molt afectada per la Guerra Secreta que els americans (d’EUA) van desplegar durant 9 anys per aquest país, al mateix temps que combatien al Vietnam. La raó que va motivar la CIA a bombardejar continuadament l’est laosià fou que volien impedir el subministrament de provisions cap el nord del Vietnam.
El més greu de tot, és que Laos s’havia declarat neutral en la guerra, cosa que no va semblar impedir a l’exèrcit del país “salvador del món”, a tirar endavant les seves intencions.
En qualsevol cas, l’endemà ens vam aixecar d’hora, vam llogar dues motos i vam posar direcció a les explanades amb gerres.
Actualment, n’hi ha tres d’obertes al públic (la resta encara estan plenes d’artefactes no detonats, llançats pels EUA durant l'esmentada guerra).
La nostra idea era dirigir-nos primer a les seccions 2 i 3, més allunyades de Phonsavan i, per tant, més tranquil·les i amb menys visitants, sobretot a primera hora. Val a dir que vam encertar totalment, ja que vam estar la major part de l’estona sols.
Per fer-ho, vam haver d’agafar una carretera de sorra, plena de sots i, en alguns trams, de fang, que complicaven moltíssim la conducció.
A part d’això, el camí passava per cases tradicionals i un munt de camps secs, amb muntanyes a l’horitzó.
Finalment, vam arribar al primer assentament (el número 2), on unes 90 gerres de pedra es distribuïen per dos petits turons. En primer lloc, vam enfilar-nos en un d’ells per observar els primers recipients, cobertes de molsa i líquens i amb dimensions i inclinacions diferents. L’indret on es trobaven era força agradable, ja que un bosc de pins s’escampava per la zona.
 |
| Jo, enfilat en una de les gerres |
Un cop vistes les misterioses roques cilíndriques, vam resseguir un camí que va resultar desembocar en un camp de males herbes. Una mica acollonits per la possibilitat que hi hagués alguna bomba no explotada i no retirada (possibilitat molt remota), vam decidir girar cua.
Acte seguit vam pujar al segon turó, on vam continuar observant les gerres i una tapa trencada que descansava a terra. D’allà, vam poder gaudir d’unes boniques vistes a una vall repleta de camps d’arròs (encara) secs.
Novament a les motos, vam posar rumb a la plana número 3. Un cop allà, per accedir a les gerres, calia travessar un conjunt de plantacions seques d’arròs on hi pasturaven un ramat de vaques.
Si fa no fa hi havia la mateixa quantitat de recipients, però en una extensió més petita i reduïda, amb la qual cosa la concentració era molt més elevada. És curiós perquè, a jutjar pel que es veu avui en dia, la distribució de les gerres no segueix cap patró, simplement estan escampades a l’atzar.
 |
| Explanada número 3 |
Vista la segona explanada vam fer una parada en el camí per dinar i preguntar
com accedir al nostre proper destí, les restes desballestades d’un tanc
soviètic.
Li vam donar un cop d’ull ràpid i vam acabar de fer el loop pel camí de terra per tornar a la carretera principal, des d’on es podia anar a l’extensió número 1, la més gran de totes, amb 250 gerres escampades per un gran territori.
El més impactant de tot són, per una banda els enormes cràters a terra formats per l’impacte de les bombes americanes i, per l’altre, una enorme gerra d’uns 3m d’alçada.
Veient la gran quantitat de recipients i la poca uniformitat que hi ha entre ells, es fa difícil imaginar quina devia ser la seva utilitat real.
Li vam donar un cop d’ull ràpid i vam acabar de fer el loop pel camí de terra per tornar a la carretera principal, des d’on es podia anar a l’extensió número 1, la més gran de totes, amb 250 gerres escampades per un gran territori.
El més impactant de tot són, per una banda els enormes cràters a terra formats per l’impacte de les bombes americanes i, per l’altre, una enorme gerra d’uns 3m d’alçada.
Veient la gran quantitat de recipients i la poca uniformitat que hi ha entre ells, es fa difícil imaginar quina devia ser la seva utilitat real.
 |
| Plain of Jairs número 1 |
Un cop a la guest house, em vaig fer una dutxa i em vaig curar una ferida feta per la cremada del tub d’escapament de la moto. Després, vam anar a sopar alguna cosa mentre vèiem dos documentals. El primer parlava de la Guerra Secreta, amb testimonis dels dos bàndols confirmant el que, a dia d’avui, el Govern dels Estats Units i la CIA encara neguen. El segon mostrava la crua realitat i les conseqüències de les “bombies” (les bombes no explotades llançades pels caces americans).
El dia 22 tornava a enfilar-me en un minibus per posar rumb a Vang Vieng, un poble a mig camí entre Luang Prabang i Vientiane. Malauradament, aquest indret es va fer famós pel “tubing”, una activitat en la qual es baixava riu avall en un megaflotador i es parava a diversos bars a la llera per anar bevent begudes alcohòliques. A causa d’això, en els últims anys hi ha hagut força morts, motiu pel qual el govern laosià va decidir tancar els esmentats bars. Amb tot, la gent encara se les empesca per arribar a la meta amb una bona turca.
En qualsevol cas, els voltants del poble són preciosos, amb un riu (el mateix utilitzat pel tubing) un conjunt de muntanyes i turons de roca calcària, cascades i coves espectaculars!
A Vang Vieng hi vaig arribar a primera hora de la tarda, després d’una nova carretera plena de corbes i que resseguia una zona muntanyosa preciosa.
Com que l’estació de busos estava a 2km del poble i no tenia ganes de negociar preus amb els conductors de tuk tuk, vaig decidir caminar la distància. No va ser la millor idea, tenint en compte que anava carregat com una mula i que feia una calor d’espant, però vaig aconseguir-ho.
Vaig buscar una guest house i vaig negociar un bon preu per una habitació individual i, un cop instal·lat, vaig fer la primera volta pel poble.
L’endemà em vaig disposar a fer la primera excursió per la zona. Tenia en ment un destí, però pel camí vaig decidir canviar d’idea. Vaig veure unes senyals que anunciaven un mini trekking de pujada al turó Pa Pouak i una cova de nom Lusi, i vaig creure que seria una bona idea comprovar què tal era.
Vaig travessar uns camps d’arròs, que com els de Phonsavan, estaven completament secs, i després de perdre’m una mica i retrobar el camí, vaig arribar a les portes de la pujada del turó (també de roca calcària), el qual estava rodejat per plantacions d’arròs per una banda i una serralada de dimensions més grans anomenada Pa Deng, a l’altre.
La pujada era força exigent, i calia enfilar-se per escales de bambú i trepar una mica per les roques per poder arribar al cim. Un cop allà, vaig descansar una estona i vaig gaudir de les magnífiques vistes que hi havia.
 |
| Escales de bambú per pujar al cim de Pa Pouak |
 |
| Cim de Pa Pouak coronat |
 |
| Vistes des del cim. Camps d'arròs i Vang Vieng a l'horitzó |
A continuació vaig anar cap a l’esmentada cova per endinsar-me en les profunditats de les muntanyes.
Amb una llanterna, un guia i dos nois més vam començar a explorar les diverses galeries (grans i petites), estalactites i estalagmites.
Al cap d’una bona estona avançant i aprofundint en la cova, vam arribar a una piscina natural creada per l’aigua que es filtra entre la roca.
El més divertit va ser l’accés final a aquesta piscina. Era una mena de passadís força ample però molt molt baix, tant que jo havia d’anar en diagonal, pràcticament estirat a terra per no obrir-me el cap contra la part superior.
Un cop allà, vam remullar-nos els peus i vam fer un petit experiment. Tots quatre vam apagar les llanternes i vam deixar passar uns minuts perquè les pupil·les se’ns dilatessin. Res, foscor total i absoluta que no et permetia veure ni que tenies a un cm davant teu.
Poc després, desfèiem el camí per sortir novament a l’aire lliure.
Vaig sortir bastant fet pols, i vaig necessitar uns minuts de repòs abans de reprendre la marxa i dirigir-me altra vegada cap al poble, per un camí diferent al que havia vingut.
Ja a la guest house, em vaig fer una bona dutxa i vaig anar a descansar a un bar amb vistes al riu. Des d’allà vaig contactar per internet amb el Dave, el Julian i el Marcel, que va resultar que també estaven a Vang Vieng. Vam sopar tots plegats i després vam anar a fer unes cerveses abans d’anar a dormir.
El matí següent tenia com a objectiu visitar la Tham Poukham (una de les coves més famoses de l’àrea) i el Blue Lagoon (un riu, més que no pas un llac, amb una aigua d'un blau molt característic).
Ambdues atraccions estan a uns 7km del centre de Vang Vieng, amb la qual cosa la majoria de gent opta per fer-ho amb tuk tuk o amb bicicleta.
Jo en canvi, vaig decidir que ho faria caminant.
Vaig començar a caminar per la carretera de terra fins que més o menys a mig camí, em vaig desviar cap a un poblet de quatre cases amb un cartell que anunciava una pujada a un altre turó des del qual es podia gaudir d’unes bones vistes.
Vaig pagar l’entrada (cal pagar entre 1€ i 4€ d’entrada a cada cova, turó o llac que visites, ja que els locals en gestionen el manteniment) i vaig començar a pujar quan un nen se’m va plantar al davant i em va dir que m’acompanyava. En un principi no hi vaig caure, però de seguida que vaig veure que el camí no tenia pèrdua, vaig entendre que ho feia per treure’s alguns diners dels guiris.
El Tui* (aquest era el nom del meu “guia” de 7 anys) portava tal ritme en la pujada, que en un moment donat li vaig haver de demanar que parés. Jo estava xop de suor, esbufegant i a punt de caure rodolant muntanya avall per la calor que tenia.
Quan vaig haver recuperat l’alè, vam continuar fins a dalt de tot des d’on les vistes eren realment brutals! Es podia veure una immensa plana, dominada per camps d’arròs, amb una consecució de muntanyes que la rodejaven, i també alguns petits pobles i Vang Vieng.
Vaig estar-m’hi una estona, fent fotos i intentant aprendre laosià amb el Tui. Com que portava una lllibreta i un boli, jo li dibuixava algun animal i ell em deia el nom en la seva llengua.
 |
| El meu guia, el Tui |
 |
| Vistes de camps d'arròs i muntanyes des del cim |
Mentre baixàvem, jo anava rumiant què fer amb el tema de la “propina”. No m’agrada donar diners als nens, amb la qual cosa estava donant voltes a la possibilitat de regalar-li el bolígraf i algunes fulles de paper. Amb tot, un cop vam arribar a baix, no vaig tenir temps de reaccionar que el Tui m’estava repetint: “Money, money!” (una de les poques paraules en anglès que sabia...).
Vaig intentar demanar-li que volia parlar amb son pare, per fer allò tant de blanc de dir-li: “Mira, li dono els diners, però que vagi a l’escola, eh!” i així quedar-me amb la consciència tranquil·la, però el nen no em va entendre (o no em va voler entendre). Finalment, després d’uns moments d’indecisió, vaig acabar donant-li un bitllet de 2.000 kips (uns 20cts d’euro).
Amb una mica de mal sabor de boca per tota la situació en general, vaig continuar cap a la cova i el llac blau. Abans però, vaig fer una parada per dinar i recuperar forces a un altre llac que hi havia de camí. Va ser molt relaxant ja que vaig estar sol gran part de l’estona que m’hi vaig passar.
Havent dinat, vaig haver de caminar encara una bona estona fins arribar al meu destí final. Malgrat llarga, la caminada va ser força agradable ja que passava per diversos grups de cases i poblets, on la gent et mirava encuriosida, et saludava, et somreia d’orella a orella i fins i tot, alguns nens, corrien cap a tu per xocar-te les mans i jugar una mica.
Pel que fa al Blue Lagoon i la cova, van resultar ser una mica decebedores. En sí eren bonics, el color blau del llac-riu era realment preciós i la cova era molt gran i la podies explorar pel teu compte, però com sempre passa quan quelcom és molt conegut, hi havia una munió de gent que li feia perdre una mica l’encant.
De tornada a Vang Vieng, un home em va recollir amb la moto que havia llogat, estalviant-me els últims km de patejada.
L’endemà el matí, tornava a tocar fer km amb bus direcció a la capital de Laos. Un cop arribats a Vientiane, vaig rondar en busca d’una guest house barata on poder-me acomodar les dues nits que pensava passar-m’hi.
Amb la feina feta, vaig decidir aprofitar la tarda per anar a veure el temple de Pha That Luang, el qual és, probablement, el gran símbol de la capital laosiana. Tot i que quedava un pèl a les afores, vaig decidir anar-hi caminant per poder veure millor la ciutat i, de pas, estalviar-me uns pocs diners del tuk tuk.
Primer vaig passar pel That Dam, una stupa al mig d’una rotonda i vaig encaminar-me cap al Patuxai, l’arc de triomf construït l’any 1962. Des d’allà, posava direcció cap al destí final.
El temple estava tancat, amb la qual cosa només vaig poder-li donar un cop d’ull des de fora. No estava malament, amb la seva immensa stupa central daurada, però tampoc n’hi havia per tant.
 |
| That Dam |
 |
| Patuxai |
 |
| Pha That Luang |
L’endemà em vaig llevar nerviós ja que al meu gmail m’esperava el primer single del nou CD de Manel, cortesia de la meva estimada padrina Laia! Un cop vaig haver-lo escoltat un parell o tres de cops, em vaig decidir a sortir al carrer i anar al temple de Si Saket. Novament, em va semblar que no estava malament, però no tenia res d’especial en comparació amb tots els altres temples que havia vist a Tailàndia o Luang Prabang.
Sortint d’allà, vaig anar a dinar uns noodles boníssims per acabar la tarda al Museu Nacional de Laos.
Malgrat ser una mica vell i estar una mica atrotinat, hi havia informació interessant respecte al país.
És molt curiós que en la secció referida a la Guerra Secreta, totes les fotos i documents es refereixen als EUA com a “the imperialist USA”, una prova claríssima de l’estimació que els hi tenen, jejeje.
Abans d’anar a dormir, vaig reservar bitllet d’autobús per anar a Kong Lor, però això és història de proper post...
Amb menys
d’una setmana a Laos, vaig tenir-ne prou per veure que els meus plans inicials
de no quedar-m’hi més de 15 dies no es complirien.
La gent, sempre amb un somriure a la cara, els meravellosos paisatges, la cruesa del que van patir durant la Guerra Secreta, Luang Prabang (una de les millors ciutats que he vist al sud-est asiàtic), i un país molt més autèntic i diferent que tots els que havia vist fins aleshores m’havien enamorat.
Com he comentat, Luang Prabang és una ciutat, amb sabor a poble, brutal. Té un centre petit i molt bonic, ple a vessar de temples que li donen una espiritualitat que no deixa indiferent, i el Mekong a tocar, el qual encara avui, és la font de vida i riquesa de la ciutat.
A part, els mercats i les processons de monjos la doten d’una aroma i color únics.
És sens dubte, un d’aquells llocs que t’atrapen i que es mereix totalment el títol de “la Perla del sud-est asiàtic”, tal i com molts la coneixen.
Phonsavan, en canvi, és una ciutat lletja, sense cap mena d’atracció. De totes maneres, la història de la regió (amb les misterioses gerres i la Guerra Secreta) converteixen la ciutat en un bon camp base per accedir als llocs d’interès que l’envolten.
Pel que fa a Vang Vieng, he d’admetre que va ser una sorpresa molt agradable. Pensava que era un lloc on l’únic que es podia fer era “tubing” i tota una sèrie d’activitats relacionades amb l’alcohol i la festa. En canvi, em vaig trobar un poble davant d’un paisatge de camps i muntanya preciós, amb un munt de trekkings, coves i altres activitats interessants.
Menció especial mereixen les coves, ja que a diferència de la majoria de les que havia estat, no tenen cap mena d’il·luminació artificial ni cap barrera o camí delimitat. Tens l’oportunitat d’explorar-la tu sol (o amb un guia) i endinsar-te per les seves diverses galeries.
Per últim, he de dir que Vientiane és la taca negra del país. Una ciutat grisa, sense cap mena d’atractiu ni encant i amb ben poques coses a visitar. Només en salvo el menjar, que he de reconèixer que va ser el millor que vaig provar a tot Laos.
Amb tot, no va ser suficient per eclipsar la resta de coses bones que li vaig trobar al país i que em van impulsar a seguir explorant-lo tan profundament com vaig poder.
Com a petit avançament del proper post he de dir que, el que m’esperava no va fer més que enamorar-me encara més de Laos.
Fins aviat!
*- Els noms estan escrits de forma fonètica, ja que els laosians no utilitzen el nostre alfabet.
La gent, sempre amb un somriure a la cara, els meravellosos paisatges, la cruesa del que van patir durant la Guerra Secreta, Luang Prabang (una de les millors ciutats que he vist al sud-est asiàtic), i un país molt més autèntic i diferent que tots els que havia vist fins aleshores m’havien enamorat.
Com he comentat, Luang Prabang és una ciutat, amb sabor a poble, brutal. Té un centre petit i molt bonic, ple a vessar de temples que li donen una espiritualitat que no deixa indiferent, i el Mekong a tocar, el qual encara avui, és la font de vida i riquesa de la ciutat.
A part, els mercats i les processons de monjos la doten d’una aroma i color únics.
És sens dubte, un d’aquells llocs que t’atrapen i que es mereix totalment el títol de “la Perla del sud-est asiàtic”, tal i com molts la coneixen.
Phonsavan, en canvi, és una ciutat lletja, sense cap mena d’atracció. De totes maneres, la història de la regió (amb les misterioses gerres i la Guerra Secreta) converteixen la ciutat en un bon camp base per accedir als llocs d’interès que l’envolten.
Pel que fa a Vang Vieng, he d’admetre que va ser una sorpresa molt agradable. Pensava que era un lloc on l’únic que es podia fer era “tubing” i tota una sèrie d’activitats relacionades amb l’alcohol i la festa. En canvi, em vaig trobar un poble davant d’un paisatge de camps i muntanya preciós, amb un munt de trekkings, coves i altres activitats interessants.
Menció especial mereixen les coves, ja que a diferència de la majoria de les que havia estat, no tenen cap mena d’il·luminació artificial ni cap barrera o camí delimitat. Tens l’oportunitat d’explorar-la tu sol (o amb un guia) i endinsar-te per les seves diverses galeries.
Per últim, he de dir que Vientiane és la taca negra del país. Una ciutat grisa, sense cap mena d’atractiu ni encant i amb ben poques coses a visitar. Només en salvo el menjar, que he de reconèixer que va ser el millor que vaig provar a tot Laos.
Amb tot, no va ser suficient per eclipsar la resta de coses bones que li vaig trobar al país i que em van impulsar a seguir explorant-lo tan profundament com vaig poder.
Com a petit avançament del proper post he de dir que, el que m’esperava no va fer més que enamorar-me encara més de Laos.
Fins aviat!
*- Els noms estan escrits de forma fonètica, ja que els laosians no utilitzen el nostre alfabet.
