Conclusions Tailàndia

Després d’acabar d’explicar-vos el mes que vaig passar a Tailàndia, toquen les conclusions d’un país que, en sí, és preciós i té una mica de tot, platges i illes al sud i selva i muntanya al nord.
A més a més, té una cultura molt rica i molt interessant dominada per una religió que enganxa.
Com us he anat dient però, la irrupció del turisme de masses ha modificat la manera de vida dels locals i sens dubte, ha convertit el país i la manera de fer dels seus habitants.
Tailàndia, com tot el sudest asiàtic, també té un passat gloriós amb imperis majestuosos que han deixat preciosos temples i palaus com a herència.

La cultura tailandesa, com la de tota l’àrea del sudest asiàtic, ha estat molt influenciada per grans països com l’Índia i la Xina. Així doncs, el budisme, gran religió del país des dels seus inicis, prové de l’Índia.
Els orígens de la cultura thai i l’Imperi Siamès es troben a la primera meitat del S.XIII, amb l’aparició de la primera ciutat estat important, el regne de Sukhothai.
Poc més d’un segle després, la capital de l’Imperi es traslladava cap al sud, a Ayutthaya, on els diferents temples i palaus monopolitzaven la ciutat i eren exemple del poder de l’emergent Imperi Siamès.
A més a més, aquest període va coincidir amb la caiguda de l’Imperi Khmer (l’actual Cambodja) i va donar peu a diverses invasions i saquejos dels tailandesos als seus veïns orientals.

L’època gloriosa d’Ayutthaya es va allargar fins a finals del S.XVIII, quan el monarca Rama I, de la dinastia Chakri, va establir la capital de Siam a Bangkok.

Durant l’època colonial, gràcies a la seva posició geogràfica i a uns governants molt hàbils, Tailàndia va mantenir-se sobirana i no va rendir-se ni a francesos ni a anglesos, grans dominadors de l’Àsia continental.
Les negociacions i les cessions d’alguna petita part del territori (actualment Malàisia) van permetre a aquest país ser un estat “tap” entre les colònies britàniques a Índia i les franceses a Cambodja i Laos.

Ja al S.XX, una sèrie de revoltes van permetre l’establiment d’una monarquia constitucional.
En l’actualitat, Tailàndia va patir un cop d’estat el 2006 després que els militars decidissin posar fi a 5 anys d’un govern que si bé va ser democràticament elegit, va estar acusat de coacció a la llibertat de premsa, compra de vots, abusos policials i incapacitat de frenar l’avanç de l’islam (Tailàndia és un estat budista) al sud del país.
Poc més tard però, tot tornava a la normalitat amb la recuperació del poder del mateix govern. En qualsevol cas, al 2008 els seguidors del partit de l’oposició van bloquejar l’aeroport de Bangkok fins a aconseguir forçar l’entrada d’aquests al govern.


La immensa majoria de la població és d’ètnia thai, tot i que també hi ha alguns laosians i xinesos. Al nord del país, encara queden tribus que no pertanyen a cap de les anteriors ètnies i que viuen en petites comunitats a les muntanyes i tenen llengües pròpies que són del tot diferents.

Abans de trepitjar terres tailandeses, havia sentit i llegit per totes bandes que els locals eren encantadors i molt macos. Malgrat que no hi ha dubte que, en general, els thais són bona gent i acostumen a estar sempre disposats a donar un cop de mà, he de dir que no vaig trobar que fossin tan meravellosament entranyables.

Com ja vaig comentar en el seu dia, sobretot al sud del país n’hi ha alguns que són una mica més esquerps, i a vegades fins i tot desagradables. Penso que això es deu bàsicament a la massificació del turisme i a la prepotència i arrogància amb la que alguns occidentals es dirigeixen als locals, com si es pensessin que han de ser servits i adorats en tot moment.
Estic convençut doncs, que anys enrere el caràcter dels habitants tailandesos es corresponia molt més amb les referències que jo en tenia.
En qualsevol cas, que ningú es pensi que són mala gent perquè en absolut és així!!

Un capítol a part es mereixen una gran part dels conductors de taxi i de tuk tuk de Bangkok (crec que també vaig comentar-ho en el post anterior, però és que em van treure tant de polleguera que necessito tornar-ne a parlar).
No és el fet que t’intentin cobrar 3 vegades més del preu real del trajecte (això passa a tot el sudest asiàtic), sinó les maneres amb les que ho fan. Són molt mal educats i si els hi demanes que posin el taxímetre o els hi dius que saps el preu que costa el trajecte, simplement et diuen que no et volen portar o fins i tot et tanquen la porta als nassos i arrenquen.
Generalment, si es té paciència se n’acaba trobant algun de legal, però a les zones turístiques és gairebé missió impossible.
En certa manera, puc entendre que intentin treure’s un sobresou amb els turistes occidentals, però trobo que no és la manera adequada de fer-ho.

La religió és un altre punt molt interessant i que defineix la cultura i personalitat del país.
El budisme és pràcticament omnipresent arreu de Tailàndia i és la religió que la immensa majoria de thais practica. S’aprèn a les escoles i és comú veure gent de totes les edats als temples, pregant.
De totes maneres, al sud del país, a la zona fronterera amb Malàisia, l’islam té un paper molt fort i en els últims anys ha estat creixent en seguidors, malgrat els grans esforços del govern per impulsar el budisme.
Em van explicar (he d’admetre que no he documentat si és cert o no) que les famílies budistes del sud de Tailàndia reben ajuts econòmics del Govern, per veure si d’aquesta manera poden canviar la tendència dels últims anys.
Tot aquest conflicte religiós és actualment també polític, ja que els islamistes reclamen la independència de la zona i de tant en tant, hi ha atemptats amb víctimes mortals.

 

A nivell econòmic, el sector primari encara té un paper força important a Tailàndia, sobretot a les illes (on la pesca destaca com un dels motors econòmics) i a l’interior (gràcies a l’agricultura, sobretot basada en les plantacions d’arròs). De totes maneres, en els últims deu anys, aquest sector ha disminuït moltíssim, deixant pas al sector terciari (suposo que no cal que us digui que el turisme n’ha estat el gran responsable).
Com a conseqüència d’això, les infraestructures s’han millorat força i les grans carreteres estant en molt bones condicions.
Sí que és cert que en llocs menys transitats i en alguna zona de les illes, encara hi ha carreteres sense asfaltar, però és més una excepció que no pas la norma general.
Els trens també connecten una bona part del país i, malgrat que són una mica atrotinats i lents, compleixen perfectament amb la funció.


Pel que fa a la política, com comentava al principi del post, els últims anys han estat una mica convulsos, amb cops d’estat, manifestacions massives a Bangkok i canvis de presidents contínuament. Amb tot, sembla que des de finals del 2010 la cosa s’ha calmat. De fet, quan vaig estar a Bangkok hi havia eleccions municipals i no hi va haver cap mena d’incident ni rebombori.

Per acabar volia comentar novament el tema del turisme de masses, ja que en certa manera em va semblar una forma de colonialisme. Al llarg del meu viatge per aquest bonic país vaig anar-hi reflexionant i donant-hi voltes i em va semblar arribar a la conclusió que el que està passant a Tailàndia recorda, salvant les distàncies, al que els països europeus van fer al llarg del S.XVIII i XIX per l’Índic .

Evidentment no hi ha armes, ni agressió física, ni domini polític directe, però és una mena d’apropiació del territori i transformació de la cultura i vida quotidiana local per fer-la més pròxima a la nostra i, per tant, més còmode. On abans hi havia bungalows i pescadors, ara hi ha ressorts i motos d’aigua, tot fet a la mida del turista occidental amb calers a la butxaca.

Per una banda, trobo que no té cap mena de sentit anar a un altre continent en busca del mateix menjar, allotjament, activitats, etc., i per l’altre, crec que hi ha altres maneres de visitar nous indrets i gaudir-ne sense generar un impacte tant gran en la manera de fer d’una societat i en el medi ambient. 

En certa manera, molts locals són “esclaus” dels turistes occidentals ja que depenen de vendre els seus productes o serveis als guiris, per no parlar d’aquells que treballen per tercers i que per tant, fan més hores que un rellotge.
Potser sí que se’n beneficien econòmicament però tinc els meus dubtes que això els garanteixi una millor qualitat de vida.

En qualsevol cas, és un tema amb molt de suc, que estaré encantat de seguir comentant amb qualsevol de vosaltres un cop torni!

 

Com sempre i per acabar, algunes curiositats del país:

 

Take off your shoes : Anar per Tailàndia amb un calçat diferent a les xancletes és una putada. A cada temple, en moltes Guest House i fins i tot en algunes botigues, et demanen que et descalcis abans d’entrar. D’aquesta manera, si aquell dia portes calçat tancat et passes hores i hores descordant-les i tornant-les a cordar.

 

Cartell a les portes d'un temple

Long life to the king : La immensa majoria dels thais adoren al seu rei. Per totes les ciutats i pobles, es poden veure un munt de fotografies del monarca, adornant els carrers o les cases particulars de la gent.

Imatge del rei Rama en una parada de ferry de Bangkok

 

Els reis thais en una escola a Koh Tao

 

Alfabet thai : L’alfabet tailandès és completament diferent al nostre, força més complex. Prové de l’antic khmer i és molt similar als alfabets laosià o cambodjà.

Malgrat que la majoria de gent coneix el nostre alfabet, encara queden algunes persones que només poden llegir amb l’alfabet thai.

Viure al 2556 : L’any actual del país és el 2.556. És completament diferent ja que l’any 0 correspon a quan Buda va aconseguir el Nirvana. A més a més, el calendari és lunar i l’any nou se celebra durant tres dies el 13, 14 i 15 d’abril.

Lady Boys : És del tot cert la fama que té el país d’estar ple de lady boys els quals estan totalment acceptats entre la població local.

Llei seca : Com us he comentat, durant la meva estada a Bangkok, hi va haver eleccions municipals. Resulta que durant el cap de setmana que se celebraven, la venda i consum d’alcohol estaven prohibits.
Per cert, vaig veure com feien el recompte de vots en ple carrer.

Motos quatriplaces : En aquest país, les motos no són biplaces, sinó que s'hi pugen tantes persones com hi capiguen. En un parell d'ocasions vaig veure fins a 4 persones dalt de la moto.

Una abraçada a tots!