Atrapats a la frontera, una escola reconvertida en presó, un tallat de cabell amb estil i vida quotidiana al paradís (Del 8/04/2013 al 28/04/2013)

Un cop acabada la magnífica experiència laosiana (de la qual n'aplaço les conclusions per avançar), semblava del tot impossible trobar res igual o millor..., però, per casualitats de la vida (o no), resulta que al sud de Laos hi ha un país que ha passat per un munt de calamitats al llarg de la seva història més recent i que també és dels que t’arriba al més profund del cor.
La meva estada a Cambodja va culminar, probablement, els dos mesos de viatge més fantàstics de tota aquesta aventura (ho escric abans d’haver-la acabat, però hi ha molts números que així sigui).
En aquest estat, em vaig quedar esgarrifat veient les barbaritats que l’ésser humà pot arribar a fer, tot visitant els museus de Tuol Sleng o S-21 i el Choeung Ek, més conegut com a “Killings Fields”, a Phnom Penh, però també vaig poder gaudir del què és viure i treballar al paradís durant dues setmanes. Koh Rong és, sens dubte, una de les millors (per no dir la millor) illes que he visitat en tota la meva vida i és un d’aquells indrets que sempre recordaré amb un somriure a la cara.

El dia 8 al matí, un bus procedent de Si Phan Don ens deixava als meus 4 companys de viatge (el Dave, el Jelle, el Marcel i... el Wilson!) i a mi a la frontera entre Laos i Cambodja.
Per tal d’intentar estalviar diners i confiats que trobaríem la manera d’arribar al destí que volíem, vam optar per l’opció de bus més barata, que només incloïa el desplaçament fins la frontera.
Un cop allà, i mentre esperàvem que gestionessin els tràmits del nostre passaport, vam veure que potser no seria tan senzill dur a terme el nostre pla. Resulta que a la frontera entre aquests dos països no hi ha absolutament res, a part de quatre paradetes on venen menjar i una construcció (que recorda un palau o un temple) i que estava totalment en desús.
Cap parada d’autobus o poble proper on poder trobar transport per arribar a la ciutat on volíem anar.

Després d’uns minuts d’incertesa vam decidir preguntar al mateix conductor del bus que ens havia conduït fins allí. D’entrada ens demanava un preu desproporcionat que no pensàvem pagar, però després de moltes negociacions, ens va redirigir a un minibus que ens podia portar a Kratie per un preu raonable.

Vam acceptar ràpidament i vam enfilar-nos al vehicle que va fer una primera parada a un poble a mig camí. Allà, nosaltres vam aprofitar per dinar mentre que el conductor va apanyar-se per treure el màxim profit i rendiment del viatge. Quan vam reprendre la marxa, a part de nosaltres, hi van pujar 20 cambodjans més (cal tenir en compte que la capacitat real del vehicle era de 14 persones).

Totalment empaquetats dins de la minivan, vam recórrer els km restants fins a arribar a Kratie, una ciutat a la vora del Mekong i a mig camí entre Laos i Phnom Penh.

Vam buscar un lloc bonic i barat per dormir i després d’una bona dutxa vam baixar a sopar al mateix restaurant de la guest house. Vam jugar a cartes i vam retirar-nos a dormir, ja que estàvem força fets pols.
L’endemà al matí ens vam llevar tard, pels volts de les 10h. Vam esmorzar i després vam sortir a fer una volta per Kratie. A causa de l’insuportable calor que feia no vam durar més d’una hora, temps suficient per veure que aquesta ciutat no té cap mena d’atractiu. És una ciutat amb edificis vells i bruts i un mercat massa atrafegat i estressant al centre.

Vam decidir doncs, refugiar-nos en un bar/restaurant i fer ús del wifi (que havia escassejat els últims dies a Laos). Així ens va passar la resta del matí i les primeres hores de la tarda.
A Kratie però, ens quedava una cosa a fer, visitar l’illa de Koh Trong que quedava a pocs minuts en barca de la llera del riu. Amb tot, quan volíem mobilitzar-nos, un ruixat ens ho va fer del tot impossible.
Per aquest motiu doncs, vam decidir que visitaríem l’illa el matí següent i marxaríem cap a Phnom Penh per la tarda.

El dia 10 vam dirigir-nos al “port” des d’on havíem d’agafar la barqueta que creua el Mekong fins a Koh Trong. Un cop a l’illa, vam llogar unes bicis força atrotinades i vam començar a pedalejar.

En primer lloc vam anar a un poblat flotant, on hi havia unes poques cases alineades sobre el Mekong. Tot i que interessant, la imatge era una mica trista. Els voltants estaven plens de brutícia, i com que el nivell de l’aigua era molt baix, el poblat quedava a pocs metres de la vora.

Poblat flotant

Un cop vam fer les fotos pertinents, vam decidir continuar. La intenció era fer la volta sencera  a l’illa, passant per davant d’un munt de cases tradicionals i camps d’arròs encara secs. També vam fer una parada a un dels temples budistes, el qual era força vell i poc espectacular.
Amb unes tres hores doncs, havíem acabat l’excursió del dia, amb la qual cosa vam decidir tornar a Kratie per dinar i arreglar el transport cap a la capital.

El minibus va aparèixer davant la nostra guest house sobre les 5 de la tarda, ple a vessar (crec que igualava el nombre de passatgers del nostre primer trajecte cambodjà). El conductor va lligar les nostres motxilles a la part exterior del darrera i vam començar un viatge que havia de durar entre 4 i 5 hores.

Motxilles (i moto) lligades a la part del darrera del minibus

Malgrat anar com anxoves enllaunades tot anava correctament fins que vam parar per sopar. Des del restaurant vam poder gaudir d’una preciosa i brutal tempesta de llampecs a l’horitzó, però potser era un presagi del que ens esperava.

Poc després de reprendre la marxa, vam tenir un problema mecànic. Sembla ser que el conductor no podia canviar de marxa, amb la qual cosa anàvem a pas de tortuga. Per si fos poc, la tempesta que havíem vist a l’horitzó, va començar a descarregar sobre nostre.
Al cap de pocs km recorreguts, el conductor va començar a parar a diversos tallers mecànics (que també servien de casa pels seus propietaris). No sé si és perquè ja començava a ser força tard, per la pluja o perquè no tenien les eines necessàries, però en cap dels llocs on vam aturar-nos van poder solucionar el problema.
Així doncs, no vam tenir més remei que seguir al nostre ritme de carro de cavalls. De totes maneres, al cap de força estona, el conductor, que ja n’estava tip, va decidir fer una trucada de telèfon perquè ens vinguessin a recollir.

Ens va tocar esperar força estona a la cuneta de la carretera fins que va arribar una nova furgoneta. Van lligar una corda entre elles (per tal de remolcar el minibus espatllat), la gent es va dividir entre els dos vehicles i llestos! Cap a Phnom Penh.
Finalment, hi vam arribar pels volts de les 2 de la matinada i no vam tenir més remei que confiar en un conductor de tuk tuk perquè ens dugués a una guest house.
Vam passar-hi la nit i l’endemà al matí vam canviar d’allotjament, per anar a un lloc més econòmic i en una zona més tranquil·la.

Amb el mateix conductor que ens havia dut al nou hostel vam acordar un preu perquè ens fes una volta per la ciutat durant la resta de dia.

D’aquesta manera, després d’instal·lar-nos vam encaminar-nos cap a Wat Phnom, un dels temples més importants de la ciutat. Com que en pocs dies era el cap d’any nou Khmer, el temple estava tot guarnit amb banderoles i una immensa serp feta de bambú.
A part dels guarniments, no tenia res més d’interessant. Per aquest motiu vam estar-nos-hi poca estona i ràpidament, vam tornar al tuk tuk per anar cap al Royal Palace.
Malauradament però, un cop hi vam arribar ens el vam trobar tancat per motius institucionals amb la qual cosa vam haver-nos de conformar en fer una volta pels voltants i tornar cap al tuk tuk per indicar-li quin volíem que fos el proper destí.
Vam escollir l’S-21, una antiga escola (constava de 4 grans edificis) que va ser reconvertida en presó i sala de tortures pel govern dels Khmer Rouge durant el seu magnat.

L’aspecte i estructura dels diversos edificis l’han deixat intacte (tan per dins com per fora) i fins i tot, encara hi ha exposats alguns dels llits on encadenaven les persones que estaven a la sala de tortures, algunes de les eines que s’utilitzaven,  fotos de presoners i morts, i un recull d’històries dels pocs supervivents que hi va haver.
 

Llit i habitació a la sala d'interrogatori de l'S-21

Fotos de víctimes dels Khmer Rouge a l'S-21

Personalment, em va impactar molt veure les minúscules cel·les (no deurien fer més d’1m de llarg per 0,5m d’ample) on hi tenien  els presoners i les brutalitats de tortures que efectuaven.
 

Classe reconvertida en presó amb cel·les minúscules

A més a més, també és colpidor veure que havien matat a gent pel sol fet de portar ulleres o tenir les mans massa llises. Resulta que els Khmer Rouge defensaven el comunisme portat a l’extrem, rebutjant el coneixement i obligant pobles i ciutats senceres a emigrar cap al camp per treballar la terra. D’aquesta manera, tot qui semblés intel·lectual o que hagués tingut accés al coneixement (metges, professor o simplement persones alfabetes) era eliminat del mapa.

Malgrat que et queda un mal al cos i un desànim  enorme, la visita val moltíssim la pena. Aquestes coses s’han de veure i conèixer, encara que no siguin gens agradables! Personalment, ho vaig trobar interessantíssim, tot i que considero que hi faria falta un pèl més d’informació.

En acabat, els meus 3 companys viatgers volien menjar alguna cosa, mentre que jo vaig optar per demanar-li al conductor que em dugués a una barberia per tallar-me el cabell.
Va ser també una experiència divertida. Quan vaig entrar, el barber em va fer seure, va espolsar els pèls de les tisores que havia estat utilitzant i sense dir res, va començar a tallar. No vaig tenir ni veu ni vot en el resultat final del meu pentinat. En acabat, va apuntar el preu a la mà (no parlava ni una paraula d’anglès) i llestos!
 

Tallat de cabell cambodjà!

Un cop fet el tràmit, ens vam tornar a reunir els 4 i el conductor de tuk tuk ens va portar de nou a la guest house.
Vam aprofitar també, per quedar amb ell per l’endemà, per tal que ens portés als “Killing Fields”, que queden a una hora del centre aproximadament.

Sobre les 8h del matí, vam pujar al tuk tuk i vam posar rumb al més famós d’entre els 300 camps d’extermini que els Khmer Rouge tenien escampats per tot el país.

Un cop hi entres, et donen una audio-guia que et va explicant què hi havia a cada lloc. Actualment queda poc més que un descampat amb alguna de les fosses on hi mataven i enterraven els presoners. Això és degut a que, quan els Khmer Rouge van caure i el camp va ser descobert, els presoners supervivent van destrossar tot el que hi havia, per ràbia i per aprofitar qualsevol material o eina que poguessin endur-se, ja que el govern comunista els ho havia pres tot i no tenien de res.

A part, al centre s’hi ha construït una stupa amb una enorme estanteria plena de calaveres de víctimes, amb la voluntat de commemorar-les, però sempre recordant el que va passar.

Calaveres a l'stupa dels Killing Fields

És molt bèstia està plantat al lloc exacte on els soldats mataven als presoners a cops de bastó (o altres eines del camp) per tal d’estalviar munició, o davant l’arbre on mataven als nadons i nens petits esclafant-los el crani contra el tronc, veure les restes de roba que encara queden escampades pel terra del camp i escoltar algunes històries d’alguns supervivents.

Roba de víctimes del camp de concentració

Arbre on mataven nadons i nens

Per si tot això no fos prou, al final del camp hi ha una espècie de llac del qual han preferit no exhumar-ne les restes...

Quan la calor ja apretava molt i multitud de guiris començava a arribar, nosaltres marxàvem direcció el centre de Phnom Penh.
Vam parar prop d’un centre comercial on jo vaig buscar (i per sort, trobar) una botiga on em poguessin arreglar l’ordinador, que havia “mort” pocs dies abans.
Després vam dinar tots plegats en un food court de dins del centre comercial i vam fer una passada pel supermercat, on el Marcel es va comprar tot el necessari (això inclou ingredients i utensilis) per poder-se cuinar una raclette aquella nit.  Es va deixar el mateix en el seu sopar que jo en un dia!! Si és que no hi ha res com ser suís...

Havent dinat i amb les compres fetes, els meus companys van tornar a la guest house a descansar i jo (i el Wilson) vam tornar a provar sort anant al Royal Palace.
Afortunadament estava obert i malgrat la pluja, vaig tenir una ocasió de fer-hi una volta.
Resulta molt similar al Palau Reial de Bangkok però en petit. El més destacable és la Pagoda de Plata, que deu el seu nom al seu terra (tot cobert d’aquest material).

 

Palau Reial a Phnom Penh

Wilson posant davant del Palau Reial

 

De tornada vaig caminar una bona estona fins la guest house per retrobar-me amb els meus companys de viatge. El Dave, el Jelle i jo vam sopar al mateix alberg mentre vèiem el ritual del Marcel per cuinar la seva raclette. He de dir que mai no li havia vist una cara de felicitat igual, jejeje. A més, li va quedar molt bona!

La nit també va servir per intentar quadrar plans per l’endemà.
La meva intenció inicial era anar cap a Kep, al sud-est de Phnom Penh, però com que l’any nou s’apropava, va resultar que tot estava reservat i l’única opció que tenia era esperar-me un dia més.
Després de pensar-m’ho força, vaig acabar optant per anar amb els altres tres nois cap a Sihanoukville, conegut per ser un “party place” i el qual jo volia evitar de totes totes. Amb tot, des d’aquí és d’on es podia accedir a Koh Rong, amb la qual cosa només havia de passar-hi una nit.

El dia 13 d’abril doncs, agafàvem un bus a mig matí que ens havia de dur fins a Sihanoukville. Hi vam arribar quan ja era fosc i sota un diluvi brutal...
 

El migdia següent m’acomiadava temporalment (només per un dia) dels meus amics i posava rumb a Koh Rong, una illa paradisíaca de platges de sorra blanca i aigua cristal·lina.

La meva idea era trobar feina de cambrer en un dels xiringuitos, tal i com el Maurice (l’amic viatger que vaig conèixer a NZ i retrobar a Tailàndia) havia fet. Segons m’havia comentat, només calia passejar-se per la platja principal i entrar a preguntar fins que algú m’acceptés.
Així ho vaig fer i després de dos NOs, va arribar un SI (condicional). El Yanni, el manager del Coco’s em va dir que, en vista que no tenia experiència, em tindria a prova un parell de dies i en funció del resultat decidiria què fer amb mi. Estic convençut que això de trobar feina, a Barcelona, serà tant o més senzill, jejeje!

Malgrat la incertesa, estava content perquè d’entrada ja tenia allotjament gratuït, 3 àpats diaris (no sabeu quin luxe era això) i totes les begudes no alcohòliques que volgués (les alcohòliques eren a meitat de preu).

Després de “l’entrevista de feina” vaig trobar-me amb un noi català que havia conegut a la barca que ens va portar a l’illa, el Dani. És equilibrista, malabarista, mim i massatgista, i estava viatjant al mateix temps que treballant (de l’última de les coses que us he esmentat) per treure’s pasta per seguir rodant món. Tot un exemple, perquè amb 40anys no va tenir por de deixar tot el que tenia a Barcelona per emprendre una aventura sense data de caducitat!

Més tard, vaig sopar al Coco’s i poc després vaig anar a dormir a l’habitació doble que tenia, per estar descansat pel meu primer dia de feina/prova. Aquell també era el dia que el Jelle, el Marcel i el Dave arribaven a l’illa.

Faig un parèntesi per comentar que a partir d’aquí, canviaré una mica la meva forma de redactar el blog. Com que a Koh Rong vaig tenir una espècie de rutina, enlloc d’explicar el dia a dia, ho faré d’una forma una mica més general, només destacant les coses una mica especials que feia.

La meva feina consistia en el següent: Despertar-se a les 7.40h, rentar-se la cara i vestir-se (entenguis com, posar-se el banyador i una samarreta, generalment, de tirants) per estar a les 8h al bar. Allà havia de posar les taules i cadires de la platja a lloc, prendre nota als clients, passar la comanda a la cuina, esperar entre 30 i 60 minuts a que ho cuinessin , calmar als clients impacients, servir, cobrar i recollir les taules. Fàcil, oi?

Els dos primers dies, la Nadja, una noia sueca que portava un parell de setmanes, em va explicar com fer tot el que us he explicat més amunt i em va solucionar tots els dubtes que se’m poguessin plantejar.
Gràcies a això i a la poca dificultat de la feina, vaig superar els dos dies de prova sense més incidents que una tasseta de llet tirada per terra.
A més a més, al cap de pocs dies van marxar un parell de cambrers amb la qual cosa em vaig quedar sol durant el torn de matí, que anava de 8h a 15h.
En general la feina era tranquil·la, però en moments puntuals es podia tornar una mica estressant.
El més destacable de tot era la diferència evident en les formes de fer entre els occidentals i els locals. Els cambodjans estaven a la barra del bar (generalment hi havia dues noies maquíssimes, la Japon i la Lea) i a la cuina i s’ho prenien tot amb molta més calma. En la seva defensa cal dir que treballaven TOT el dia i TOTS els dies de la setmana...
No m’estranya que estiguessin amargats i fastiguejats.

Terrassa a la platja del Coco's

Barra del Coco's

Barbecue! El gos del bar

Servint taules. (Els mitjons tenen una explicació)

Els primers dies els vaig dedicar a veure les celebracions dels locals durant els 3 dies que dura l’Any Nou Khmer. Durant el dia jugaven a diversos jocs i muntaven festa cada nit. A més, aprofitava les estones lliures per començar a descobrir l’illa, sempre i quan les tempestes tropicals que van caure les primeres tardes/nits m’ho permetessin (la més forta va passar durant la meva tercera o quarta nit i a cada tro, donava la sensació que el sostre t’havia de caure al damunt).
D’entrada vaig anar amb un noi gallec a Long Beach, una platja de 7km de llarg i pràcticament verge. Per arribar-hi calia, bé fer un trekking per la selva de 40 minuts o bé pagar uns 3$ a algun pescador que et portava amb barqueta.
Amb el noi gallec (he oblidat el nom) vam decidir-nos per caminar selva a través. A l’anada ens vam perdre i ens va costar gairebé una hora plantar-nos a la preciosa platja. Allà vam començar a caminar i caminar i quan ens en vam adonar, el sol estava pràcticament post.
Vam desfer el camí i vam comprovar amb sorpresa que no quedaven barques per tornar a la platja principal. No teníem més remei que travessar la jungla (en la que per cert, hi ha diversos tipus de serp verinosa) en una foscor quasi absoluta.
Ens fotia tan mal rollo que la tornada la vam fer amb 20 minuts, jejejeje!

Una de les altres excursions, la vaig fer amb el Dani cap a una platja gairebé igual de bonica i verge però força més accessible.

A una de les platges verges de Koh Rong

La resta de tardes les passava jugant a volei amb locals (em vaig fer amic d’un d’ells, l’Ou) i occidentals, fent snorkel, anant a fer-me banyets tranquils, etc. Fins i tot, un dia em vaig permetre el luxe d’encarregar-li un massatge al Dani.

Pista de vòlei a la platja principal de Koh Rong

L'Ou i la seva filla

Per les nits, generalment em trobava amb el Dave, Jelle i Marcel i jugàvem a cartes tot bevent alguna cervesa.
Una de les nits, al Coco’s es va organitzar un torneig de “beerpong”, en el qual els cambrers estàvem obligats a jugar. Amb el meu company francès vam anar passant eliminatòries, però finalment vam caure a semis contra l’equip del Toti, un altre nano català.

Ja ben entrada la primera setmana que passava a l’illa, amb els meus tres amics, vam decidir fer-nos un bany nocturn per gaudir del plàncton lumínic. Resulta que a les aigües del Golf de Tailàndia, hi ha una espècie de plàncton que brilla amb el moviment.
És molt curiós i bonic i ens va tenir entretinguts gairebé una hora. A cada braçada, cada moviment que fas amb el cos, tot de petits puntets s’il·luminen al teu voltant. Alguns d’ells, fins i tot, segueixen brillant si els agafes amb les mans o braços.
Una passada!!!
De fet, ens va agradar tant que ho vam repetir la nit següent.

A Koh Rong els dies passaven sense que ens n’adonéssim, i el Marcel, el Dave i el Jelle, que d’entrada tenien pensat quedar-s’hi només uns dies, van anar allargant la seva estada dia rere dia. El Jelle, fins i tot es va decidir a buscar feina en un altre bar per tal d’estalviar-se uns calerons.

Tres dies abans d’abandonar l’illa, el dia 25 d’abril, vaig demanar al Yanni de canviar el torn matinal pel de nit, per tal de poder aprofitar els dos següents matins per fer excursions i acomiadar-me de l’illa vivint-la al màxim.

L’endemà, coincidint amb la marxa dels meus tres companys (vam quedar de tornar-nos a trobar a Kampot), vaig fer una excursió amb barca amb el Dani, una noia valenciana i un altre nano de Santa Coloma. L’Ou, ens va dur amb la seva barqueta de pescador a una petita illa davant de Koh Rong. Allà vam estar força estona fent snorkel, observant un fons amb corall i peixos, però sobretot, minat d’uns eriçons amb unes punxes enormes i una boca blau elèctric!

Amb el Dani en l'excursió en barca

La següent parada va ser Koh Rong Samloen. Aquesta illa queda a uns 40minuts de l’altre Koh Rong, i és més petitona i encara menys turística.
Els meus acompanyants van parar a dinar, mentre que jo vaig decidir-me a fer una volta pel poble local, passejant entre les diverses cases de fusta que hi ha construïdes a pocs metres de l’aigua, i caminant per un munt de cales i platgetes totalment verges fins a arribar a un moll de fusta.

Poble a Koh Rong Samloen

Cases davant el mar a Koh Rong Samloen

Família de locals a Koh Rong Samloen

Platja verge a KR Samloen

Moll a KR Samleon

 

Allà vaig fer-me un bany ràpid ja que vaig adonar-me que portava molta estona rondant i que, probablement, els meus companys em deurien estar esperant. Per aquest motiu vaig decidir començar a córrer platja a través per tal d’arribar el més aviat possible.
Per la meva sorpresa, un munt de peixos, espantats per la meva presència, van començar a fugir esparverats i a fer uns salts llarguíssim fora l’aigua! Va ser xulíssim.
Ja a la barca, vam anar a una altra zona de roques per fer snorkel. Aquesta era millor que l’anterior, tot i que els protagonistes seguien essent els eriçons.

El dia següent, vaig matinar moltíssim per poder veure la sortida de sol. El Dani m’havia ensenyat fotos i, realment, no m’ho podria perdre.
Vaig posar-me el despertador a les 5.40h i vaig caminar els pocs metres que em separaven de la platja.
El que em vaig trobar va ser meravellós. El cel ennuvolat no permetia veure el sol, però per contra el dotava d’un color vermellós espectacular. A més a més, a 180º es podia veure com la lluna plena s’anava ponent entre les muntanyes de l’illa. Apostoflant!!!

Sortida del sol a Koh Rong

La lluna (plena) amagant-se rere l'illa

Sortida de sol

Vaig quedar-m’hi força estona, però vaig acabar tornant al llit ja que després volia anar pel meu compte a Long Beach. Tenia ganes de recórrer els seus 7km i veure el poblet local que s’endevinava al final.
Així va ser, i a mesura que avançava semblava que la sorra es tornava més blanca i que la tonalitat de blau de l’aigua canviava una vegada i una altra. Només hi havia un inconvenient: les maleïdes “sand flies”, unes mosquetes diminutes que xuclen la sang i que si et distreies et devoraven viu.

Aigua cristal·lina a Long Beach

Long Beach

Per sort, vaig sobreviure-hi i al final de Long Beach vaig trobar-me amb un poblet molt similar al de la platja principal, amb uns habitants encantadors que em somreien d’orella i orella i es divertien veient les fotos que els feia i ensenyava.
Abans de començar el camí de tornada, vaig parar en una terrassa sobre el mar per beure’m un refresc i gaudir de l’entorn, el moment i uns nens que pescaven al final del moll.

Long Beach des de l'altre extrem de la platja

Família de locals a Long Beach

Vistes des del bar de Long Beach

Nen pescant al moll de Long Beach

De tornada m’esperava la meva última nit de feina i començar a deixar-ho tot enllestit per marxar amb la barca de les 10h del matí.
El dia 28, no vaig poder-me estar de llevar-me ben d’hora novament i gaudir de l’última sortida de sol a Koh Rong. Una mica més tard, m’acomiadava de la gent i amb una barreja estranya de sentiments (per una banda volia quedar-me en aquest lloc tan màgic, però per l’altre volia continuar viatjant i descobrint Cambodja) pujava a la barca rumb a Sihanoukville, des d’on havia d’agafar un bus cap a Kampot per retrobar-me amb els 3 nois i el Wilson.

Última sortida de sol a Koh Rong

 

Malgrat l’entrada a Cambodja no va ser bona, amb Kratie com a primera impressió del país, ràpidament les coses van canviar i tot apuntava a que seria un dels països highlights.
Phnom Penh em va sorprendre molt positivament, ja que jo m’esperava una versió un pèl diferent de Vientiane, amb la mateixa essència. En absolut va ser així, i a part dels interessants Killing Fields i S-21, la ciutat en sí no és gens lletja, amb grans avingudes i un Palau Reial força bonic.
La culminació de les primeres setmanes va ser, sens dubte, Koh Rong, que com ja us he repetit moltes i moltes vegades era el paradís.
El fet de treballar-hi i tenir l’opció de viure-ho d’una altra manera també va ajudar a acabar d’enamorar-se d’aquesta meravella de la naturalesa.
Com va passar amb Laos, la guspira que s’havia iniciat en la primera presa de contacte, no faria que anar a més en les properes setmanes!
Espero poder continuar explicant-vos coses de Cambodja ben aviat!

El país que sempre somriu (Del 27/04/2013 al 8/05/2013)

Com vaig avançar al final del post anterior, la continuació del viatge per Laos no va fer més que confirmar el meu nou amor per aquest país. La segona etapa d’aventura per aquest estat em va dur a una de les coves més magnífiques del món, a pobles on alguns habitants no havien vist mai un blanc, a les runes d’un temple molt lligat a l’imperi cambodjà d’Angkor i, per últim, a un conjunt d’illetes enmig del Mekong que són l’indret perfecte per relaxar-se i visitar boniques cascades, una d’elles, la més cabalosa del sud-est asiàtic.
A més a més, vaig continuar gaudint dels bonics paisatges i d’una gent que, malgrat tot, sempre somriu!

El dia 27 pel matí deixava Vientiane i agafava un autobús que m’havia de conduir a Kong Lor, un petit poblet al sud de la capital que és conegut per la seva magnífica cova de 7,5km de llarg, per la qual hi circula el riu Hin Boun.

Després d’un munt d’hores al bus, finalment, arribàvem a l’esmentat poble poc abans que es pongués el sol.

Com sempre, vaig començar a pentinar l’àrea en busca d’un lloc per dormir. Després de passar per tres guest house diferents (en una de les quals vaig conèixer dos nois espanyols i un italià que viatjaven plegats), vaig trobar-ne una que em va fer un bon preu per dues nits, amb la condició que havia de menjar allà.
Ja instal·lat, vaig parlar amb un viatger suís que em va donar un bon consell. Resulta que per visitar la cova s’ha d’agafar una barca de fusta, el preu de la qual està fixat independentment dels passatgers i amb un màxim de 3.
Sabent això, vaig anar immediatament cap a les altres guest houses (a la meva no hi havia gaire hostes) en busca de dos acompanyants. En un restaurant proper, vaig veure dos nois que recordava que havien vingut en el mateix bus que jo, amb la qual cosa vaig aprofitar per fer-los la proposta. Tots dos van acceptar l’oferiment sense dubtes i vam citar-nos per l’endemà a les 9h del matí.
Acte seguit m’acomiadava i anava cap al meu alberg per sopar a la terrassa, tot gaudint d’una espectacular i meravellosa sortida de lluna (plena).

El matí següent passava a l’hora acordada per l’alberg dels meus acompanyants, el Samon i el Koss. D’allà vam caminar poc més de 10 minuts per arribar a l’entrada de la cova. És curiós que has de pagar tres entrades diferents, una per accedir a la zona, l’altre per la cova i la tercera i última, per la barca.
Un cop tot pagat, vam travessar el riu i vam accedir a la cova per una entrada majestuosament gran. A dins, equipats amb llanternes frontals vam enfilar-nos a una barca de fusta allargada i força atrotinada, i vam començar a navegar cap a les profunditats de Kong Lor.

Entrada de Kong Lor (des de dins)

Amb el Samon i el Koss

A part dels visitants, a la barca hi van dos locals. Al darrere hi va el capità, portant el timó i tenint cura del motor, mentre que al davant  hi ha un ajudant, que s’encarrega d’il·luminar l’immens túnel subterrani amb una llanterna ben grossa i d’avisar al primer sobre quins trams evitar (aquells poc profunds o amb roques).
Al cap de pocs minuts d’haver començat l’aventura vam haver de desembarcar i caminar per una zona força maca (tot i que excessivament il·luminada, pel meu gust) d’estalactites i estalagmites. Mentrestant, el capità i l’ajudant remolcaven la barca riu amunt. Això és degut a que el riu tenia força poc cabal (coses de l’estació seca) i el tram era del tot impracticable.
Vam haver de repetir l’acció un parell o tres de vegades més, aquestes caminant pel riu fins que els dos laosians trobaven una zona prou profunda per seguir navegant.
Pel que fa a la cova, era realment impactant. És brutalment gran i malgrat totes les llanternes que dúiem, en la majoria de galeries és impossible arribar a veure el sostre (en alguns punts arriba als 100m d’alt).
És també molt interessant veure les marques que hi ha a les roques, mostrant l’alçada a la qual l’aigua pot arribar durant l’època de pluges.
Al cap d’uns 40 minuts, sortíem per l’altra banda de la cova i atracàvem a prop del poble de Natane. Allà vam parar per esmorzar alguna cosa ràpid i, poca estona després, vam tornar a pujar a la barca per refer el camí, aquest cop riu avall.
L’entrada per aquesta banda és molt bonica, ja que pots veure com t’endinses en una preciosa i verda serralada que separa Natane de Kong Lor.

Entrada a la cova des de Natane

 

De nou a Kong Lor, em vaig acomiadar dels meus dos companys de barca i després de dinar a la meva guest house (recordeu el tracte!), vaig anar a fer un tomb pel poble. Aquesta vegada vaig allunyar-me del carrer principal i em vaig endinsar pels carrerons cap a les profunditats del poblet. Nens jugant i corretejant amunt i avall, homes i dones descansant en hamaques refugiades del sol sota les cases elevades, dones cuinant de maneres que a nosaltres ens semblarien de l’edat de pedra, homes construint noves cases i arreglant les actuals i, en tots ells un denominador comú, un somriure d’orella  a orella quan em veien passar.
L’anècdota més maca es va donar mentre passejava distret, quan un nen se’m va plantar al davant, em va agafar pels braços aturant-me, va començar a riure i va marxar corrent.

Quan vaig haver recorregut els 4 carrerons que formaven Kong Lor, vaig fer una volta pels camps de cultius (a l’altra banda de la carretera principal) fins anar a parar en una mena de granja on un adolescent, tímidament, em va convidar, a crits de “falang, falang”! (el mot que utilitzen els laosians per referir-se als blancs), a veure com un grapat de locals netejaven una mena d’enciams que cultiven a la regió.

Camps de cultiu al poble de Kong Lor

Acte seguit, com que s’estava fent fosc, vaig decidir tornar a l’alberg a fer-me una dutxa , sopar i anar a dormir.

L’endemà, agafava un bus a les 7h del matí per anar més al sud, a Pakse. Resulta que des de Vientiane m’havia posat en contacte amb les dues noies franceses que vaig conèixer a Chiang Mai, la Virginie i la Camille. Com que elles també estaven visitant Laos i només em portaven un parell o tres de dies d’avantatge, vam decidir que ens trobaríem en aquesta ciutat per tal de visitar la plana de Bolaven, una zona famosa per les seves cascades.

Amb tot, la trobada no va ser senzilla, ja que el trajecte amb bus va ser tota una odissea. El primer autocar em va dur des de Kong Lor fins a una cruïlla per on hi passava una carretera principal. En aquest viatge no hi va haver problemes més enllà d’una mitja horeta de retard.
Allà però, va començar el periple!
Primer de tot, vaig haver d’esperar més d’una hora a peu de carretera, esperant que algun bus direcció Pakse passés.
Quan finalment ho va fer, em vaig trobar amb un vehicle fet pols i, mai millor dit, carregat fins al capdamunt (de paquets i  de laosians).

 

Aquest és l'aspecte del bus

 

Després d’uns 20 minuts més d’espera perquè la gent pixés i mengés, vaig negociar el preu, vaig pagar, vaig enfilar-me a l’autocar i, SORPRESA!!!!
No només no hi havia seients lliures, sinó que hi havia una munió de gent asseguda sobre paquets al passadís. Com que jo vaig ser l’últim a pujar, em va tocar seure a primera fila, és a dir, entre el conductor (a la meva esquerre) i el seu ajudant i la porta (a la meva dreta).
Per més inri, m’esperava unes 10 hores a la carretera i com que ningú parlava anglès no tenia clar si en algun moment tindria opció de posar el cul en algun lloc més tou que no pas el terra.

De totes maneres, estava content perquè d’una vegada per totes, ja posàvem rumb a Pakse.  Però la felicitat va durar ben poc, perquè el següent contratemps no es va fer esperar més d’un minut.
Quan havíem recorregut poc més d’1km, el conductor es va adonar que no podia canviar de marxes i, per tant, calia parar per arreglar el problema. Van aturar el bus a la mateixa carretera i, conductor i ajudant, van estar remenant els baixos del vehicle una bona estona fins que 45-50 minuts més tard, semblava arreglat.
Vaig tornar al meu lloc privilegiat i vam circular unes tres hores fins a Takhek, on afortunadament va baixar un munt de gent, donant-me l’opció de seure en un seient!
La resta del viatge no va tenir problemes, però encara una petita sorpresa més. Poc abans de la posta de sol, vam parar a les afores d’un poble on dues camionetes ens esperaven. Conductor i ajudant ens van fer sortir a tots i van començar a descarregar piles i piles de capses. Encara avui em costa de creure que es pugui carregar tant un autocar de passatgers!



Descarregant el bus i carregant les camionetes


Per fi, pels volts de les 22h arribàvem a Pakse. Amb una parella de franceses que havien pujat a mig camí, vam agafar un tuk tuk per dirigir-nos a la guest house on jo m’havia de trobar amb la Camille i la Virginie.
Un cop allà, vaig retrobar-me amb les noies, vaig instal·lar-me en una guest house propera i vam anar a sopar tots plegats.

 

El matí següent, vam anar a la parada de busos per agafar-ne un que ens deixés a Tad Lo. A mig camí, patapam, nova sorpresa: Roda punxada!
Afortunadament, el canvi de pneumàtic va ser molt ràpid i en poca estona tornàvem a estar de camí.

Finalment, el bus ens deixava a uns 3km del nostre destí i després de rebutjar l’oferta d’un taxista que ens volia fer pagar un preu desmesurat per portar-nos fins al poblet, vam decidir començar a caminar. A mig camí però, vam aprofitar que passava un camió per intentar fer autostop i... BINGO!!!
Enfilats a la part de darrera d’un senyor camió vam recórrer un parell de km fins arribar a Tad Lo.
Allà, vam passar pel punt d’informació i vam preguntar preus a les poques Guest House que hi havia, per acabar decidint-nos per una “homestay” amb una habitació plena matalassos “king-size” per 1,5€

la nit!

Amb la Virginie i la Camille a dalt del camió

Ja instal·lats, vam decidir-nos a començar a explorar la zona. D’entrada vam anar a la cascada de Tad Suong. Era força ample, amb diversos salts d’aigua i d’uns 5-6 metres d’alt aproximadament. De totes maneres, s’ha de reconèixer que no era res de l’altre món.
Vam continuar caminant fins a la cascada pròpiament de Tad Lo. Aquesta era més alta i més bonica i hi havia força gent (tant local com estrangera) remullant-se, saltant a l’aigua des de la part superior i passant-s’ho bé!

 

Cascada de Tad Lo

Quan érem allà, vaig tornar-me a trobar els dos nois cartaginesos i l’italià que havia conegut a Kong Lor. Vam estar parlant una estona i em van fer una oferta que no podia rebutjar. Resulta que havien llogat un monovolum, amb conductor laosià inclòs, amb la intenció de passar un parell o tres de dies recorrent l’interior de la província de Salavan. La idea era anar per poblets de la Laos més profunda per veure l’autèntica realitat del país.
Vaig comentar-ho amb les dues noies franceses que també es van animar a l’instant. Ja teníem pla pels propers  dies!!!!

Aquella mateixa tarda, tot sol, vaig anar a fer una volta pel poble de Tad Lo, passejant entre les cases, intentant-me comunicar amb els locals i jugant, durant gairebé mitja hora amb uns nens que els feia una gràcia enorme tenir un falang entre ells. El joc era tan senzill i poc interessant com passar-nos un mango els uns als altres, però ràpidament va captar l’atenció d’una vintena de nens i nenes. És fantàstic veure com somriuen i com es diverteixen amb ben poc i com de feliços són malgrat viure en condicions molt humils.

Quan ja marxava va passar una anècdota força curiosa i divertida. Resulta que una nena d’uns 5-6 anys m’estava saludant des de casa seva, que estava a una distància prudencial d’on jo era. Feliç de veure un altre nen rialler, vaig decidir acostar-m’hi. A mesura que m’anava apropant però, la cara d’alegria de la nena va anar derivant cap a una de pànic i, quan estava a pocs metres d’ella, va esclatar en plors desconsolats i va entrar cap a casa. Jo em vaig quedar ben parat i vaig intentar demanar disculpes a la mare que l’atenia i la consolava.
Suposo que quan em va tenir a prop, em va veure massa gran, massa blanc i massa barbut...

La nit va ser força tranquil·la i la vam passar jugant al Jungle Speed, aquest cop sense incidents (si recordeu, és el mateix joc que ens havia dut problemes a Chiang Mai).
L’endemà al matí havíem de fer un trekking, però els nois espanyols es van adormir i ens van frustrar el pla. Amb tot, vam anar a fer-nos un bany al riu, a la zona d’entre cascades, i vam estar nedant, saltant i jugant amb uns nens laosians que estaven allà. Malgrat la majoria no parlava més de dues paraules en anglès, vam dedicar una bona estona intentant-nos comunicar.

http://www.youtube.com/watch?v=iklKy2B-sAA&feature=player_embedded (obriu el link)

 

Intentant preguntar com dir "vaca" en laosià

El Javi, la Camille, l'Álvaro i jo interactuant amb els nens

 

Finalment, després de dinar començàvem l’aventura per la Laos profunda! L’equip el formàvem l’Álvaro i el Javi (els dos espanyols), el Sebastiano (l’italià), el Sam (el conductor laosià), les dues franceses i jo.

 

D'esquerra a dreta i de davant a darrera: Álvaro, Camille, Virginie, jo, Sebastiano i Javi

Primer de tot, vam fer una parada tècnica a casa del Sam per carregar un cubell amb ampolles de lào-lào i acte seguit vam encaminar-nos cap a Toumlan.
Al cap de poca estona de trajecte, la carretera es posava interessant. Un munt de sots en el camí de terra pel qual circulàvem i un seguit de ponts de fusta mig destrossats (era un respir cada cop que ens vèiem a l’altre banda...) ens van tenir entretinguts. Fins i tot, en un moment vam haver de baixar del minivan perquè el Sam creués un riu i remuntés una rampa amb molt de pendent.
Mentre travessàvem diverses viles, va ser molt interessant i, fins i tot xocant, veure com alguns laosians quedaven bocabadats i alguns nens s’espantaven en veure’ns. Molt probablement, per algunes d’aquestes persones, sobretot pels més petits, era la primera vegada que veien un blanc.
Després de força estona circulant per fi arribàvem a Toumlan, poble on vam fer un descans per veure alguna cosa. Mentre el Javi i l’Álvaro jugaven a  futvolei amb uns locals, jo vaig ser rebutjat de la pista de volei per ser massa alt...

Quan ja començava a fer-se fosc, vam decidir continuar cap a Houay Ngoua, lloc on havíem de passar la nit.
Abans  d’arribar-hi, vam fer una parada per sopar en un lloc on ens van oferir arròs i una mena de salsitxa d’un animal que encara no tenim clar quin era. Tot plegat quedava acompanyat pels xupitos de lào-lào que el Sam ens oferia/obligava a beure!!!

 

Sopant pel mig de Laos

Amb la panxa plena, el Sam ens va conduir cap a l’escola del poble. En un primer instant ens va dir que dormiríem allí, però després de parlar amb alguns locals vam acabar dirigint-nos a una casa d’una família.
La casa era la típica construcció laosiana, feta de fusta i elevada uns metres del terra. Era d’una única habitació on hi tenien distribuïts els llits amb les respectives mosquiteres. Per encabir-nos-hi, van repartir matalassos extra pel terra i van col·locar-nos també mosquiteres.
Malgrat el cansament, no podíem anar a dormir, ja que tocava beure lào-lào i cervesa amb el cap de família.
Asseguts en rotllana, ens anàvem passant el got (que la filla gran anava omplint pacientment cada cop) en el sentit contrari a les agulles del rellotge.  La resta de la família (mare, filla mitjana i fill petit) ens miraven encuriosits uns metres més enrere. A més a més, al cap de poca estona, també van venir alguns veïns a gaudir de l’atracció de la jornada (és a dir, nosaltres).
Vam estar força estona així, bevent i intentant comunicar-nos amb més voluntat que no pas èxit degut al problema de la llengua.
Quan la beguda es va acabar va ser moment d’anar a fer nones.

 

La família que ens va acollir amb tots nosaltres

El matí següent ens aixecàvem amb la sortida del sol i baixàvem a esmorzar a la part de sota. Novament, teníem espectadors!

 

Casa on vam passar la nit

La mestressa de casa i el Sam preparant l'esmorzar

 

Fogons de la casa





 

Esmorzant

El Sam, tot feliç amb el seu lào-lào

Els nostres espectadors mentre esmorzàvem

 

Després d’agrair moltíssim l’hospitalitat i el tracte rebut, vam tornar a pujar al cotxe per dirigir-nos a Ta Oi.
Vam arribar-hi força d’hora i vam parar en un bar prop d’un riu on vam fer-nos un banyet. Tot seguit, vam anar a fer una volta pel poble i vam acabar a l’escola, on vam conèixer els professors d’anglès (dos nois de 19 anys). Ens van oferir d’anar a la seva classe i d’ajudar en la lliçó del dia.
Personalment, sóc de la opinió que no és profitós ja que trenca amb el ritme d’aprenentatge dels nens i s’acaba convertint més un show que no pas en una classe. Amb tot, l’Álvaro  (que s’apuntava a un bombardeig i tenia una “soltura” “typical spanish”) no va dubtar ni un segon en convertir-se en mestre per un dia.
Va plantar-se davant la classe, es va presentar i va escriure els números de l’1 al 10 a la pissarra. Després de repetir-los tres o quatre cops, anava cridant un per un els nens, els feia presentar-se i després havien d’escriure el número que tocava.

 

L'Álvaro saludant un nen abans de preguntar-li un número



"Nice to MET you"!! El nivell d'anglès dels espanyols deixa una mica que desitjar, jejeje

Si bé els nens de la classe estaven molt atents i prenien apunts com bojos, aquest era l’aspecte de l’exterior de l’aula:

 

Nens laosians mirant el teacher Álvaro

 

Quan la classe va haver acabat, vam tornar cap al restaurant a dinar i a descansar una estona.
Pels volts de les 16h, l’Álvaro i jo vam acceptar una proposta per anar a jugar a futbol al camp de l’escola.
El terreny de joc era de terra i estava completament minat amb caques de vaca seca de tamanys sorprenentment grans! En qualsevol cas, l’experiència va ser molt divertida.
Va guanyar l’equip de l’Álvaro per un gol de diferència, però he de dir que hi va haver “Villarato”, ja que em van anul·lar un gol per unes mans inexistents!!!
A part, vaig fer un altre gol... de cap, jejejeje! Tenint em compte que tothom m’arribava pel melic, no va tenir gaire mèrit.

A la nit vam recuperar el Jungle Speed, fent pagar cerveses als perdedors i posant-los penyores com fer flexions o cantar al karaoke del bar on érem.
Per dormir, vam anar a una guest house propera, que quedava a les afores de Ta Oi.

El dia 2 d’abril, començava el retorn cap a Pakse (les noies i jo teníem les motxilles grans allà). Ho vam fer per un altre camí, direcció Pakxong, fent una parada prèvia a la cascada de Tad Fane.
Aquesta va ser, sens dubte, la cascada més maca que vaig veure en la zona de la plana de Bolaven. Allà vam parar força estona per relaxar-nos i fer una bona remullada!




Vaques creuant per davant de Tad Fane

 

Tot l'equip davant la cascada

Ja a Pakse, vam recollir les backpacks per continuar direcció sud fins a Champasak, on volíem visitar el temple de Wat Phu, un temple originàriament hinduista que va ser construït durant el S.VIII i que poc més tard, va formar part del gran Imperi Khmer.

Un cop al poble, vam instal·lar-nos en una guest house i vam mandrejar la resta de la tarda.
L’endemà al matí vam visitar el temple, passant pel davant dels dos palaus en procés de restauració que dominen l’entrada, pujant l’empinada escalinata que duu fins al segon nivell i explorant el temple que corona el complex.
De baixada, vam intentar trobar l’antiga carretera de terra que connectava aquest temple amb Angkor Wat, la capital de l’Imperi Khmer, però no vam tenir sort...

Palau en restauració

Temple de Wat Phu

Roca en forma d'Elefant prop del temple

Novament al cotxe, malgrat volíem seguir direcció sud fins a Si Phan Don (conegut per ser un conjunt d’illetes al mig del Mekong), el Sam ens va conduir de nou a Pakse, ja que el seu cap ens volia demanar més diners (teòricament per gasolina...). Després de força discussions i negociacions (era evident que ens volien prendre el pèl, ja que demanaven una quantitat desproporcionada) vam acordar que pagaríem  una suma en funció de la despesa derivada del trajecte fins a les 4 mil illes (el nom occidental per Si Phan Don).

Poc abans que es fes fosc vam arribar a la vora del Mekong, on ens vam acomiadar del nostre entranyable conductor i vam agafar una barqueta que ens havia de dur a Don Det, la més coneguda de les illes.
Vam anar amunt i avall del camí (seria erroni dir carrer) principal de l'illa i finalment vam trobar uns bungalows a bon preu amb terrassa davant del Mekong.

El dia següent va ser de descans total i absolut i amb prou feina vam canviar la posició horitzontal. Tots 6 vam anar a un restaurant a pocs minuts dels nostres bungalows, anomenat “Mama Don and Papa’s”, el qual era molt acollidor. Tenia una terrassa sobre el riu i un menjar que feia les delícies de tots els clients.
Allà vam menjar, beure i jugar a cartes tot el dia sense cap intenció de fer res més.

El dia 5 pel matí m’esperava una gran sorpresa. Mentre anava a esmorzar, em vaig trobar el Dave, el Marcel (suís) i dues noves incorporacions, el Jelle (holandès) i la Kelly-Ann (britànica, de l’illa de Man).
Vam estar xerrant una estona i vam quedar en tornar-nos a veure aquella nit.

Jo vaig esmorzar amb els altres 3 nois (les dues noies franceses havien matinat molt per fer una excursió per l’illa), però al cap d’una estona, en vista que pretenien repetir pla de relax absolut, vaig decidir fer una volta per Don Det.
D’aquesta manera vaig poder observar i gaudir de la bellesa de l’indret, ple de petits illots plens de vegetació, els quals són l’origen del nom de la zona (he de reconèixer que no vaig parar-me a comptar si n’hi ha 4.000).

Si Phan Don

 

Pel camí vaig anar observant els nens que jugaven a l’aigua del riu, els búfals que s’hi refrescaven i les diverses platges naturals que hi havia. Precisament en una d’elles, vaig decidir fer una parada per remullar-me. La calor apretava i encara em quedava força estona de camí.
Després de la meva parada, vaig continuar cap a la banda oest de l’illa, que encara estava menys construïda. Vaig fer una volta per la zona i vaig fer una nova parada en una platja totalment deserta. D’allà, vaig anar a un restaurant per dinar tranquil·lament.
Amb les energies recuperades vaig acabar de vorejar l’illa i vaig tornar cap al bungalow a fer-me una dutxa i a preparar-me per gaudir d’una nova posta de sol.
Novament des de la terrassa d’un bar, mentre em bevia un batut de pinya, vaig anar veient com el sol desapareixia rere les illetes i el riu, dotant el cel, núvols i l’aigua d’un color ataronjat-vermellós molt bonic.

Posta de sol al Mekong

De nit, tal i com havíem quedat, vaig trobar-me amb l’altre Marcel i companyia i vam passar la nit jugant a diversos jocs de cartes a la terrassa de la seva guest house.
Durant la partida, vam acordar que l’endemà llogaríem bicis per fer una excursió cap a Don Khon, l’illa que queda al sud de Don Det.

I així va ser! A una hora prudent, vam trobar-nos, vam llogar bicis per 1$ cada una i vam anar cap a l’altra illa.
La primera part del trajecte va ser una repetició del primer tram que havia fet jo caminant, però un cop vam creuar el pont que connecta les illes, tot era una novetat.
Vam pedalar una mitja hora fins a arribar al primer destí, la cascada de Tad Somphamit. He d’admetre que abans d’arribar-hi pensava que era una cascadeta sense massa importància ni interès, però un cop allà, vaig quedar totalment sorprès i meravellat. La força de l’aigua ha erosionat les roques que recorden una mica a la roca volcànica (per la seva forma i textura), a més a més, com que estàvem en estació seca, el riu no cobria per complert les roques, formant diverses ramificacions d’aigua (que malgrat tenir poc cabal tenien molta força) que es distribuïen per una enorme extensió. Tots aquests petits rierols es tornaven a ajuntar uns metres més avall formant novament un únic cabal.
Realment molt bonic!

Cascada de Tad Somphamit

Ben a prop de la cascada, uns metres més avall, hi havia una platja on vam parar una estona a refrescar-nos i descansar.
Una mitja hora més tard, tornàvem a enfilar-nos a les bicis per anar cap a una nova platja una mica més al sud. Allà, hi havia els peixets aquests que mengen pell morta, amb la qual cosa vam estar una bona estona amb els peus sucats a l’aigua, deixant que ens netegessin.

Els quatre nois reben un "fish massage"

Quan ens en vam afartar, vam emprendre un llarg camí de tornada cap a Don Det. El camí de terra i ple de pedres feia que el trajecte no fos gaire agradable.

De nou a la “nostra” illa, els mateixos 5 vam reservar una excursió amb kayak pel proper dia. A grans trets, consistia en remar Mekong avall durant tot el matí, veure els peculiars dofins d’Irawadi i visitar la cascada amb el cabal d’aigua més gran del sud-est asiàtic (evidentment, aquesta part no la vam fer amb kayak).
De nit, tornava a tocar nova sessió de cartes acompanyades d’una mica de cervesa per mi i de molt de whiskey pels meus amics.

El matí del dia 7 m'acomiadava del Sebastiano, l’Álvaro, el Javi, la Camille i la Virgine, que posaven rumb a Cambodja. Un cop fet, em vaig encaminar cap al punt de trobada per començar l’excursió amb kayak. Vam esmorzar i vam esperar a veure si el Dave es recuperava a temps de la ressaca. Com que no va ser així, els quatre ens vam dividir en dues barquetes.
Vam remar seguint els guies a través del Mekong durant una bona estona fins a arribar a un poble  en una altra illa (de la qual no recordo el nom). Allà vam deixar els kayaks i vam caminar uns 15-20 minuts fins a una cascada petita on vam fer una capbussada. Va ser divertit perquè malgrat l’amplada del riu en el que ens trobàvem no era gaire intimidatòria, la corrent era molt forta i si no vigilàvem, ens arrossegava riu avall.
De tornada als kayaks, vam remar fins a l’indret on, teòricament, havíem de veure els dofins. D’entrada no vam tenir sort, amb la qual cosa vam parar per dinar en un poblet a la llera del riu. A la represa, vam ser més afortunats i vam poder veure l’aleta dorsal dels tímids dofins que fugen ràpidament si senten algun soroll o veuen algun objecte sospitós que se’ls hi apropa. No va ser l’experiència més excitant que he viscut, però va ser interessant poder veure, ni que fos de lluny i una miqueta, aquests estranys animals.
 

Remant Mekong avall

La Kelly-Ann i jo al nostre kayak

 

Finalment, en l’últim tram amb kayaks, l’altre Marcel va recollir un coco del Mekong que semblava tenir cara i que es convertiria en el nostre acompanyant de viatge durant el proper mes. En honor a la pel·lícula del Tom Hanks, el vam anomenar Wilson.

El Marcel (suís) i el Wilson

La darrera parada va ser la cascada de Khone Phapheng, que recordava a la que havíem vist el dia anterior però amb unes dimensions força més grans.

Cascada de Khone Phapheng

Nous amics després de l'últim bany al Mekong

L’última nit va ser força tranquil·la i va servir per dir adéu a la Kelly-Ann (es quedava uns dies més a l'illa) i per deixar la motxilla enllestida per marxar l’endemà cap a Cambodja.

Tal i com estava previst, el dia 8 pel matí el “Papa” (l’amo del restaurant on havíem menjat la majoria dels dies) ens va dur amb barca fins a terra ferma i ens va guiar fins la parada d’autobús, on tocava agafar transport fins a la frontera.

 
Com ja us he anat dient al llarg dels dos post sobre Laos, l’experiència en aquest país va ser brutal. És un lloc que difícilment pot deixar indiferent degut a l’amabilitat i hospitalitat de la seva gent que no perd mai el somriure.
Els nens també són fantàstics i desprenen una felicitat que encomana.
Personalment, aquests últims 12 dies per Laos van significar una de les experiències més intenses del meu viatge. Tenir l’ocasió de veure i viure les “profunditats” del país, on pocs o cap visitant va, i poder interactuar amb nens i grans malgrat la immensa barrera que suposa no parlar el mateix idioma, va ser increïble!!
A part, és clar, cal destacar totes les coses boniques que vaig poder veure com ara el poble de Kong Lor i la seva majestuosa cova, les incomptables cascades de la plana de Bolaven i Si Phan Don i el temple de Champasak (ja sabeu com m’agrada la història i les pedres i monuments antics).
Per últim, les 4000 illes van ser la gran culminació d’una gran etapa de viatge, amb dies de relax, bon menjar i bones activitats en un lloc esplèndid sucat per les aigües del Mekong.
En fi, només paraules bones per aquest país esplèndid amb una gent difícil de superar i que et fa refelxionar un munt!