Atrapats a la frontera, una escola reconvertida en presó, un tallat de cabell amb estil i vida quotidiana al paradís (Del 8/04/2013 al 28/04/2013)

Un cop acabada la magnífica experiència laosiana (de la qual n'aplaço les conclusions per avançar), semblava del tot impossible trobar res igual o millor..., però, per casualitats de la vida (o no), resulta que al sud de Laos hi ha un país que ha passat per un munt de calamitats al llarg de la seva història més recent i que també és dels que t’arriba al més profund del cor.
La meva estada a Cambodja va culminar, probablement, els dos mesos de viatge més fantàstics de tota aquesta aventura (ho escric abans d’haver-la acabat, però hi ha molts números que així sigui).
En aquest estat, em vaig quedar esgarrifat veient les barbaritats que l’ésser humà pot arribar a fer, tot visitant els museus de Tuol Sleng o S-21 i el Choeung Ek, més conegut com a “Killings Fields”, a Phnom Penh, però també vaig poder gaudir del què és viure i treballar al paradís durant dues setmanes. Koh Rong és, sens dubte, una de les millors (per no dir la millor) illes que he visitat en tota la meva vida i és un d’aquells indrets que sempre recordaré amb un somriure a la cara.

El dia 8 al matí, un bus procedent de Si Phan Don ens deixava als meus 4 companys de viatge (el Dave, el Jelle, el Marcel i... el Wilson!) i a mi a la frontera entre Laos i Cambodja.
Per tal d’intentar estalviar diners i confiats que trobaríem la manera d’arribar al destí que volíem, vam optar per l’opció de bus més barata, que només incloïa el desplaçament fins la frontera.
Un cop allà, i mentre esperàvem que gestionessin els tràmits del nostre passaport, vam veure que potser no seria tan senzill dur a terme el nostre pla. Resulta que a la frontera entre aquests dos països no hi ha absolutament res, a part de quatre paradetes on venen menjar i una construcció (que recorda un palau o un temple) i que estava totalment en desús.
Cap parada d’autobus o poble proper on poder trobar transport per arribar a la ciutat on volíem anar.

Després d’uns minuts d’incertesa vam decidir preguntar al mateix conductor del bus que ens havia conduït fins allí. D’entrada ens demanava un preu desproporcionat que no pensàvem pagar, però després de moltes negociacions, ens va redirigir a un minibus que ens podia portar a Kratie per un preu raonable.

Vam acceptar ràpidament i vam enfilar-nos al vehicle que va fer una primera parada a un poble a mig camí. Allà, nosaltres vam aprofitar per dinar mentre que el conductor va apanyar-se per treure el màxim profit i rendiment del viatge. Quan vam reprendre la marxa, a part de nosaltres, hi van pujar 20 cambodjans més (cal tenir en compte que la capacitat real del vehicle era de 14 persones).

Totalment empaquetats dins de la minivan, vam recórrer els km restants fins a arribar a Kratie, una ciutat a la vora del Mekong i a mig camí entre Laos i Phnom Penh.

Vam buscar un lloc bonic i barat per dormir i després d’una bona dutxa vam baixar a sopar al mateix restaurant de la guest house. Vam jugar a cartes i vam retirar-nos a dormir, ja que estàvem força fets pols.
L’endemà al matí ens vam llevar tard, pels volts de les 10h. Vam esmorzar i després vam sortir a fer una volta per Kratie. A causa de l’insuportable calor que feia no vam durar més d’una hora, temps suficient per veure que aquesta ciutat no té cap mena d’atractiu. És una ciutat amb edificis vells i bruts i un mercat massa atrafegat i estressant al centre.

Vam decidir doncs, refugiar-nos en un bar/restaurant i fer ús del wifi (que havia escassejat els últims dies a Laos). Així ens va passar la resta del matí i les primeres hores de la tarda.
A Kratie però, ens quedava una cosa a fer, visitar l’illa de Koh Trong que quedava a pocs minuts en barca de la llera del riu. Amb tot, quan volíem mobilitzar-nos, un ruixat ens ho va fer del tot impossible.
Per aquest motiu doncs, vam decidir que visitaríem l’illa el matí següent i marxaríem cap a Phnom Penh per la tarda.

El dia 10 vam dirigir-nos al “port” des d’on havíem d’agafar la barqueta que creua el Mekong fins a Koh Trong. Un cop a l’illa, vam llogar unes bicis força atrotinades i vam començar a pedalejar.

En primer lloc vam anar a un poblat flotant, on hi havia unes poques cases alineades sobre el Mekong. Tot i que interessant, la imatge era una mica trista. Els voltants estaven plens de brutícia, i com que el nivell de l’aigua era molt baix, el poblat quedava a pocs metres de la vora.

Poblat flotant

Un cop vam fer les fotos pertinents, vam decidir continuar. La intenció era fer la volta sencera  a l’illa, passant per davant d’un munt de cases tradicionals i camps d’arròs encara secs. També vam fer una parada a un dels temples budistes, el qual era força vell i poc espectacular.
Amb unes tres hores doncs, havíem acabat l’excursió del dia, amb la qual cosa vam decidir tornar a Kratie per dinar i arreglar el transport cap a la capital.

El minibus va aparèixer davant la nostra guest house sobre les 5 de la tarda, ple a vessar (crec que igualava el nombre de passatgers del nostre primer trajecte cambodjà). El conductor va lligar les nostres motxilles a la part exterior del darrera i vam començar un viatge que havia de durar entre 4 i 5 hores.

Motxilles (i moto) lligades a la part del darrera del minibus

Malgrat anar com anxoves enllaunades tot anava correctament fins que vam parar per sopar. Des del restaurant vam poder gaudir d’una preciosa i brutal tempesta de llampecs a l’horitzó, però potser era un presagi del que ens esperava.

Poc després de reprendre la marxa, vam tenir un problema mecànic. Sembla ser que el conductor no podia canviar de marxa, amb la qual cosa anàvem a pas de tortuga. Per si fos poc, la tempesta que havíem vist a l’horitzó, va començar a descarregar sobre nostre.
Al cap de pocs km recorreguts, el conductor va començar a parar a diversos tallers mecànics (que també servien de casa pels seus propietaris). No sé si és perquè ja començava a ser força tard, per la pluja o perquè no tenien les eines necessàries, però en cap dels llocs on vam aturar-nos van poder solucionar el problema.
Així doncs, no vam tenir més remei que seguir al nostre ritme de carro de cavalls. De totes maneres, al cap de força estona, el conductor, que ja n’estava tip, va decidir fer una trucada de telèfon perquè ens vinguessin a recollir.

Ens va tocar esperar força estona a la cuneta de la carretera fins que va arribar una nova furgoneta. Van lligar una corda entre elles (per tal de remolcar el minibus espatllat), la gent es va dividir entre els dos vehicles i llestos! Cap a Phnom Penh.
Finalment, hi vam arribar pels volts de les 2 de la matinada i no vam tenir més remei que confiar en un conductor de tuk tuk perquè ens dugués a una guest house.
Vam passar-hi la nit i l’endemà al matí vam canviar d’allotjament, per anar a un lloc més econòmic i en una zona més tranquil·la.

Amb el mateix conductor que ens havia dut al nou hostel vam acordar un preu perquè ens fes una volta per la ciutat durant la resta de dia.

D’aquesta manera, després d’instal·lar-nos vam encaminar-nos cap a Wat Phnom, un dels temples més importants de la ciutat. Com que en pocs dies era el cap d’any nou Khmer, el temple estava tot guarnit amb banderoles i una immensa serp feta de bambú.
A part dels guarniments, no tenia res més d’interessant. Per aquest motiu vam estar-nos-hi poca estona i ràpidament, vam tornar al tuk tuk per anar cap al Royal Palace.
Malauradament però, un cop hi vam arribar ens el vam trobar tancat per motius institucionals amb la qual cosa vam haver-nos de conformar en fer una volta pels voltants i tornar cap al tuk tuk per indicar-li quin volíem que fos el proper destí.
Vam escollir l’S-21, una antiga escola (constava de 4 grans edificis) que va ser reconvertida en presó i sala de tortures pel govern dels Khmer Rouge durant el seu magnat.

L’aspecte i estructura dels diversos edificis l’han deixat intacte (tan per dins com per fora) i fins i tot, encara hi ha exposats alguns dels llits on encadenaven les persones que estaven a la sala de tortures, algunes de les eines que s’utilitzaven,  fotos de presoners i morts, i un recull d’històries dels pocs supervivents que hi va haver.
 

Llit i habitació a la sala d'interrogatori de l'S-21

Fotos de víctimes dels Khmer Rouge a l'S-21

Personalment, em va impactar molt veure les minúscules cel·les (no deurien fer més d’1m de llarg per 0,5m d’ample) on hi tenien  els presoners i les brutalitats de tortures que efectuaven.
 

Classe reconvertida en presó amb cel·les minúscules

A més a més, també és colpidor veure que havien matat a gent pel sol fet de portar ulleres o tenir les mans massa llises. Resulta que els Khmer Rouge defensaven el comunisme portat a l’extrem, rebutjant el coneixement i obligant pobles i ciutats senceres a emigrar cap al camp per treballar la terra. D’aquesta manera, tot qui semblés intel·lectual o que hagués tingut accés al coneixement (metges, professor o simplement persones alfabetes) era eliminat del mapa.

Malgrat que et queda un mal al cos i un desànim  enorme, la visita val moltíssim la pena. Aquestes coses s’han de veure i conèixer, encara que no siguin gens agradables! Personalment, ho vaig trobar interessantíssim, tot i que considero que hi faria falta un pèl més d’informació.

En acabat, els meus 3 companys viatgers volien menjar alguna cosa, mentre que jo vaig optar per demanar-li al conductor que em dugués a una barberia per tallar-me el cabell.
Va ser també una experiència divertida. Quan vaig entrar, el barber em va fer seure, va espolsar els pèls de les tisores que havia estat utilitzant i sense dir res, va començar a tallar. No vaig tenir ni veu ni vot en el resultat final del meu pentinat. En acabat, va apuntar el preu a la mà (no parlava ni una paraula d’anglès) i llestos!
 

Tallat de cabell cambodjà!

Un cop fet el tràmit, ens vam tornar a reunir els 4 i el conductor de tuk tuk ens va portar de nou a la guest house.
Vam aprofitar també, per quedar amb ell per l’endemà, per tal que ens portés als “Killing Fields”, que queden a una hora del centre aproximadament.

Sobre les 8h del matí, vam pujar al tuk tuk i vam posar rumb al més famós d’entre els 300 camps d’extermini que els Khmer Rouge tenien escampats per tot el país.

Un cop hi entres, et donen una audio-guia que et va explicant què hi havia a cada lloc. Actualment queda poc més que un descampat amb alguna de les fosses on hi mataven i enterraven els presoners. Això és degut a que, quan els Khmer Rouge van caure i el camp va ser descobert, els presoners supervivent van destrossar tot el que hi havia, per ràbia i per aprofitar qualsevol material o eina que poguessin endur-se, ja que el govern comunista els ho havia pres tot i no tenien de res.

A part, al centre s’hi ha construït una stupa amb una enorme estanteria plena de calaveres de víctimes, amb la voluntat de commemorar-les, però sempre recordant el que va passar.

Calaveres a l'stupa dels Killing Fields

És molt bèstia està plantat al lloc exacte on els soldats mataven als presoners a cops de bastó (o altres eines del camp) per tal d’estalviar munició, o davant l’arbre on mataven als nadons i nens petits esclafant-los el crani contra el tronc, veure les restes de roba que encara queden escampades pel terra del camp i escoltar algunes històries d’alguns supervivents.

Roba de víctimes del camp de concentració

Arbre on mataven nadons i nens

Per si tot això no fos prou, al final del camp hi ha una espècie de llac del qual han preferit no exhumar-ne les restes...

Quan la calor ja apretava molt i multitud de guiris començava a arribar, nosaltres marxàvem direcció el centre de Phnom Penh.
Vam parar prop d’un centre comercial on jo vaig buscar (i per sort, trobar) una botiga on em poguessin arreglar l’ordinador, que havia “mort” pocs dies abans.
Després vam dinar tots plegats en un food court de dins del centre comercial i vam fer una passada pel supermercat, on el Marcel es va comprar tot el necessari (això inclou ingredients i utensilis) per poder-se cuinar una raclette aquella nit.  Es va deixar el mateix en el seu sopar que jo en un dia!! Si és que no hi ha res com ser suís...

Havent dinat i amb les compres fetes, els meus companys van tornar a la guest house a descansar i jo (i el Wilson) vam tornar a provar sort anant al Royal Palace.
Afortunadament estava obert i malgrat la pluja, vaig tenir una ocasió de fer-hi una volta.
Resulta molt similar al Palau Reial de Bangkok però en petit. El més destacable és la Pagoda de Plata, que deu el seu nom al seu terra (tot cobert d’aquest material).

 

Palau Reial a Phnom Penh

Wilson posant davant del Palau Reial

 

De tornada vaig caminar una bona estona fins la guest house per retrobar-me amb els meus companys de viatge. El Dave, el Jelle i jo vam sopar al mateix alberg mentre vèiem el ritual del Marcel per cuinar la seva raclette. He de dir que mai no li havia vist una cara de felicitat igual, jejeje. A més, li va quedar molt bona!

La nit també va servir per intentar quadrar plans per l’endemà.
La meva intenció inicial era anar cap a Kep, al sud-est de Phnom Penh, però com que l’any nou s’apropava, va resultar que tot estava reservat i l’única opció que tenia era esperar-me un dia més.
Després de pensar-m’ho força, vaig acabar optant per anar amb els altres tres nois cap a Sihanoukville, conegut per ser un “party place” i el qual jo volia evitar de totes totes. Amb tot, des d’aquí és d’on es podia accedir a Koh Rong, amb la qual cosa només havia de passar-hi una nit.

El dia 13 d’abril doncs, agafàvem un bus a mig matí que ens havia de dur fins a Sihanoukville. Hi vam arribar quan ja era fosc i sota un diluvi brutal...
 

El migdia següent m’acomiadava temporalment (només per un dia) dels meus amics i posava rumb a Koh Rong, una illa paradisíaca de platges de sorra blanca i aigua cristal·lina.

La meva idea era trobar feina de cambrer en un dels xiringuitos, tal i com el Maurice (l’amic viatger que vaig conèixer a NZ i retrobar a Tailàndia) havia fet. Segons m’havia comentat, només calia passejar-se per la platja principal i entrar a preguntar fins que algú m’acceptés.
Així ho vaig fer i després de dos NOs, va arribar un SI (condicional). El Yanni, el manager del Coco’s em va dir que, en vista que no tenia experiència, em tindria a prova un parell de dies i en funció del resultat decidiria què fer amb mi. Estic convençut que això de trobar feina, a Barcelona, serà tant o més senzill, jejeje!

Malgrat la incertesa, estava content perquè d’entrada ja tenia allotjament gratuït, 3 àpats diaris (no sabeu quin luxe era això) i totes les begudes no alcohòliques que volgués (les alcohòliques eren a meitat de preu).

Després de “l’entrevista de feina” vaig trobar-me amb un noi català que havia conegut a la barca que ens va portar a l’illa, el Dani. És equilibrista, malabarista, mim i massatgista, i estava viatjant al mateix temps que treballant (de l’última de les coses que us he esmentat) per treure’s pasta per seguir rodant món. Tot un exemple, perquè amb 40anys no va tenir por de deixar tot el que tenia a Barcelona per emprendre una aventura sense data de caducitat!

Més tard, vaig sopar al Coco’s i poc després vaig anar a dormir a l’habitació doble que tenia, per estar descansat pel meu primer dia de feina/prova. Aquell també era el dia que el Jelle, el Marcel i el Dave arribaven a l’illa.

Faig un parèntesi per comentar que a partir d’aquí, canviaré una mica la meva forma de redactar el blog. Com que a Koh Rong vaig tenir una espècie de rutina, enlloc d’explicar el dia a dia, ho faré d’una forma una mica més general, només destacant les coses una mica especials que feia.

La meva feina consistia en el següent: Despertar-se a les 7.40h, rentar-se la cara i vestir-se (entenguis com, posar-se el banyador i una samarreta, generalment, de tirants) per estar a les 8h al bar. Allà havia de posar les taules i cadires de la platja a lloc, prendre nota als clients, passar la comanda a la cuina, esperar entre 30 i 60 minuts a que ho cuinessin , calmar als clients impacients, servir, cobrar i recollir les taules. Fàcil, oi?

Els dos primers dies, la Nadja, una noia sueca que portava un parell de setmanes, em va explicar com fer tot el que us he explicat més amunt i em va solucionar tots els dubtes que se’m poguessin plantejar.
Gràcies a això i a la poca dificultat de la feina, vaig superar els dos dies de prova sense més incidents que una tasseta de llet tirada per terra.
A més a més, al cap de pocs dies van marxar un parell de cambrers amb la qual cosa em vaig quedar sol durant el torn de matí, que anava de 8h a 15h.
En general la feina era tranquil·la, però en moments puntuals es podia tornar una mica estressant.
El més destacable de tot era la diferència evident en les formes de fer entre els occidentals i els locals. Els cambodjans estaven a la barra del bar (generalment hi havia dues noies maquíssimes, la Japon i la Lea) i a la cuina i s’ho prenien tot amb molta més calma. En la seva defensa cal dir que treballaven TOT el dia i TOTS els dies de la setmana...
No m’estranya que estiguessin amargats i fastiguejats.

Terrassa a la platja del Coco's

Barra del Coco's

Barbecue! El gos del bar

Servint taules. (Els mitjons tenen una explicació)

Els primers dies els vaig dedicar a veure les celebracions dels locals durant els 3 dies que dura l’Any Nou Khmer. Durant el dia jugaven a diversos jocs i muntaven festa cada nit. A més, aprofitava les estones lliures per començar a descobrir l’illa, sempre i quan les tempestes tropicals que van caure les primeres tardes/nits m’ho permetessin (la més forta va passar durant la meva tercera o quarta nit i a cada tro, donava la sensació que el sostre t’havia de caure al damunt).
D’entrada vaig anar amb un noi gallec a Long Beach, una platja de 7km de llarg i pràcticament verge. Per arribar-hi calia, bé fer un trekking per la selva de 40 minuts o bé pagar uns 3$ a algun pescador que et portava amb barqueta.
Amb el noi gallec (he oblidat el nom) vam decidir-nos per caminar selva a través. A l’anada ens vam perdre i ens va costar gairebé una hora plantar-nos a la preciosa platja. Allà vam començar a caminar i caminar i quan ens en vam adonar, el sol estava pràcticament post.
Vam desfer el camí i vam comprovar amb sorpresa que no quedaven barques per tornar a la platja principal. No teníem més remei que travessar la jungla (en la que per cert, hi ha diversos tipus de serp verinosa) en una foscor quasi absoluta.
Ens fotia tan mal rollo que la tornada la vam fer amb 20 minuts, jejejeje!

Una de les altres excursions, la vaig fer amb el Dani cap a una platja gairebé igual de bonica i verge però força més accessible.

A una de les platges verges de Koh Rong

La resta de tardes les passava jugant a volei amb locals (em vaig fer amic d’un d’ells, l’Ou) i occidentals, fent snorkel, anant a fer-me banyets tranquils, etc. Fins i tot, un dia em vaig permetre el luxe d’encarregar-li un massatge al Dani.

Pista de vòlei a la platja principal de Koh Rong

L'Ou i la seva filla

Per les nits, generalment em trobava amb el Dave, Jelle i Marcel i jugàvem a cartes tot bevent alguna cervesa.
Una de les nits, al Coco’s es va organitzar un torneig de “beerpong”, en el qual els cambrers estàvem obligats a jugar. Amb el meu company francès vam anar passant eliminatòries, però finalment vam caure a semis contra l’equip del Toti, un altre nano català.

Ja ben entrada la primera setmana que passava a l’illa, amb els meus tres amics, vam decidir fer-nos un bany nocturn per gaudir del plàncton lumínic. Resulta que a les aigües del Golf de Tailàndia, hi ha una espècie de plàncton que brilla amb el moviment.
És molt curiós i bonic i ens va tenir entretinguts gairebé una hora. A cada braçada, cada moviment que fas amb el cos, tot de petits puntets s’il·luminen al teu voltant. Alguns d’ells, fins i tot, segueixen brillant si els agafes amb les mans o braços.
Una passada!!!
De fet, ens va agradar tant que ho vam repetir la nit següent.

A Koh Rong els dies passaven sense que ens n’adonéssim, i el Marcel, el Dave i el Jelle, que d’entrada tenien pensat quedar-s’hi només uns dies, van anar allargant la seva estada dia rere dia. El Jelle, fins i tot es va decidir a buscar feina en un altre bar per tal d’estalviar-se uns calerons.

Tres dies abans d’abandonar l’illa, el dia 25 d’abril, vaig demanar al Yanni de canviar el torn matinal pel de nit, per tal de poder aprofitar els dos següents matins per fer excursions i acomiadar-me de l’illa vivint-la al màxim.

L’endemà, coincidint amb la marxa dels meus tres companys (vam quedar de tornar-nos a trobar a Kampot), vaig fer una excursió amb barca amb el Dani, una noia valenciana i un altre nano de Santa Coloma. L’Ou, ens va dur amb la seva barqueta de pescador a una petita illa davant de Koh Rong. Allà vam estar força estona fent snorkel, observant un fons amb corall i peixos, però sobretot, minat d’uns eriçons amb unes punxes enormes i una boca blau elèctric!

Amb el Dani en l'excursió en barca

La següent parada va ser Koh Rong Samloen. Aquesta illa queda a uns 40minuts de l’altre Koh Rong, i és més petitona i encara menys turística.
Els meus acompanyants van parar a dinar, mentre que jo vaig decidir-me a fer una volta pel poble local, passejant entre les diverses cases de fusta que hi ha construïdes a pocs metres de l’aigua, i caminant per un munt de cales i platgetes totalment verges fins a arribar a un moll de fusta.

Poble a Koh Rong Samloen

Cases davant el mar a Koh Rong Samloen

Família de locals a Koh Rong Samloen

Platja verge a KR Samloen

Moll a KR Samleon

 

Allà vaig fer-me un bany ràpid ja que vaig adonar-me que portava molta estona rondant i que, probablement, els meus companys em deurien estar esperant. Per aquest motiu vaig decidir començar a córrer platja a través per tal d’arribar el més aviat possible.
Per la meva sorpresa, un munt de peixos, espantats per la meva presència, van començar a fugir esparverats i a fer uns salts llarguíssim fora l’aigua! Va ser xulíssim.
Ja a la barca, vam anar a una altra zona de roques per fer snorkel. Aquesta era millor que l’anterior, tot i que els protagonistes seguien essent els eriçons.

El dia següent, vaig matinar moltíssim per poder veure la sortida de sol. El Dani m’havia ensenyat fotos i, realment, no m’ho podria perdre.
Vaig posar-me el despertador a les 5.40h i vaig caminar els pocs metres que em separaven de la platja.
El que em vaig trobar va ser meravellós. El cel ennuvolat no permetia veure el sol, però per contra el dotava d’un color vermellós espectacular. A més a més, a 180º es podia veure com la lluna plena s’anava ponent entre les muntanyes de l’illa. Apostoflant!!!

Sortida del sol a Koh Rong

La lluna (plena) amagant-se rere l'illa

Sortida de sol

Vaig quedar-m’hi força estona, però vaig acabar tornant al llit ja que després volia anar pel meu compte a Long Beach. Tenia ganes de recórrer els seus 7km i veure el poblet local que s’endevinava al final.
Així va ser, i a mesura que avançava semblava que la sorra es tornava més blanca i que la tonalitat de blau de l’aigua canviava una vegada i una altra. Només hi havia un inconvenient: les maleïdes “sand flies”, unes mosquetes diminutes que xuclen la sang i que si et distreies et devoraven viu.

Aigua cristal·lina a Long Beach

Long Beach

Per sort, vaig sobreviure-hi i al final de Long Beach vaig trobar-me amb un poblet molt similar al de la platja principal, amb uns habitants encantadors que em somreien d’orella i orella i es divertien veient les fotos que els feia i ensenyava.
Abans de començar el camí de tornada, vaig parar en una terrassa sobre el mar per beure’m un refresc i gaudir de l’entorn, el moment i uns nens que pescaven al final del moll.

Long Beach des de l'altre extrem de la platja

Família de locals a Long Beach

Vistes des del bar de Long Beach

Nen pescant al moll de Long Beach

De tornada m’esperava la meva última nit de feina i començar a deixar-ho tot enllestit per marxar amb la barca de les 10h del matí.
El dia 28, no vaig poder-me estar de llevar-me ben d’hora novament i gaudir de l’última sortida de sol a Koh Rong. Una mica més tard, m’acomiadava de la gent i amb una barreja estranya de sentiments (per una banda volia quedar-me en aquest lloc tan màgic, però per l’altre volia continuar viatjant i descobrint Cambodja) pujava a la barca rumb a Sihanoukville, des d’on havia d’agafar un bus cap a Kampot per retrobar-me amb els 3 nois i el Wilson.

Última sortida de sol a Koh Rong

 

Malgrat l’entrada a Cambodja no va ser bona, amb Kratie com a primera impressió del país, ràpidament les coses van canviar i tot apuntava a que seria un dels països highlights.
Phnom Penh em va sorprendre molt positivament, ja que jo m’esperava una versió un pèl diferent de Vientiane, amb la mateixa essència. En absolut va ser així, i a part dels interessants Killing Fields i S-21, la ciutat en sí no és gens lletja, amb grans avingudes i un Palau Reial força bonic.
La culminació de les primeres setmanes va ser, sens dubte, Koh Rong, que com ja us he repetit moltes i moltes vegades era el paradís.
El fet de treballar-hi i tenir l’opció de viure-ho d’una altra manera també va ajudar a acabar d’enamorar-se d’aquesta meravella de la naturalesa.
Com va passar amb Laos, la guspira que s’havia iniciat en la primera presa de contacte, no faria que anar a més en les properes setmanes!
Espero poder continuar explicant-vos coses de Cambodja ben aviat!