Great (Ocean) Road Trip

Hola a tots!

Ja porto gairebé dues setmanes a Melbourne i estic a punt de marxar cap a nou destí.
De totes maneres, avui no us explicaré res del que he fet a la capital de l’estat de Victoria ni quines són les meves impressions d’aquesta ciutat. A diferència del que he fet fins ara, en aquest post no seguiré l’ordre cronològic dels fets i parlaré sobre l’escapada que vaig fer el cap de setmana passat.

L’excursió va ser a la Great Ocean Road, una carretera que recorre la costa durant 243km i que va ser construïda entre els anys 1919 i 1932 per soldats australians supervivents de la I Guerra Mundial.

Malgrat que hi ha un munt d’agències que ofereixen tours d’un o dos dies, la meva intenció era poder-la fer en cotxe, per tal de poder gaudir més tranquil·lament dels paisatges i tenir total llibertat de moviments.
Així doncs, gràcies a una magnífica pàgina web australiana, em vaig posar en contacte amb un noi belga que estava en la mateixa situació que jo (bé, en la mateixa exactament no, ell almenys tenia carnet de conduir). Després de fer una birra i conèixer-nos una mica, vam decidir que esperaríem un parell de dies per veure si podíem trobar més acompanyants. I així va ser, dues noies alemanyes i un noi d’Sri Lanka també es van animar.

El divendres passat doncs, vam tornar a quedar per tal de conèixer les noves incorporacions, organitzar-nos i definir el pla. Un servidor, fent complir tots els prejudicis sobre la manca de puntualitat de la gent mediterrània, es va presentar a la trobada amb mitja hora de retard (creieu-me si us dic que la cara de peix bullit de les dues noies alemanyes a les que encara m’havia de presentar, deixava sense alè). Per sort, l’amic singalès (reconec que he hagut de buscar a Google quin era el gentilici de Sri Lanka) va presentar-se una hora després que jo, focalitzant tot l’odi de les teutones!
Amb tot, vam quedar que sortiríem l’endemà a les 10h del matí, que portaríem cadascú les seves provisions i que dormiríem al cotxe per tal de fer un viatge el màxim low cost possible.

Finalment doncs, dissabte al matí amb força retard (aquest cop no per culpa del nano d’Sri Lanka o meva, sinó per la cua interminable de la casa de lloguer de cotxes) vam sortir en direcció a la Great Ocean Road.

La carretera en qüestió comença a Torquay, un poblet a una mica més d’una hora de Melbourne. Allà és on vam fer la primera parada per anar a Bells Beach (famosa perquè s’hi realitzen campionats de surf) i per fer el primer dinar. Tot seguit vam prosseguir amb la marxa, fent alguna altra aturada fugaç a alguna platja o mirador i dedicant més temps a altres llocs d’interès com el GOR Memorial (arc que commemora la construcció de la carretera i simbolitza el sacrifici fet per tots els soldats australians en la Primera Guerra Mundial), les Erskine Falls (una cascada a uns 8km a l’interior de la costa) i al càmping de Kennett River, famós per tenir com a resident una simpàtica koala (la Kyla) força acostumada a les persones. Nosaltres fins i tot vam tenir la sort que l’animal va baixar de l’arbre on estava i es va plantar a una branca ben propera perquè la poguéssim retratar i fins i tot acariciar.

Tot l'equip de viatge davant el GOR Memorial

Kyla

D’allà, vam seguir fins a Cape Otway, on vaig tenir la sort de poder veure els primers cangurs/wallabies salvatges (en zones de vegetació baixa, saltant entre els arbustos o fins i tot, creuant la carretera).
Per acabar el dissabte, ens vam dirigir a Johanna, una vall preciosa amb una platja llarguíssima, a tan sols 5minuts caminant, de sorra blanca i corrents molt perillosos.
Per passar la nit, vam aparcar el cotxe al càmping gratuït que hi havia i després de sopar sota un cel estrellat fantàstic, vam acomodar-nos als seients del nostre magnífic Toyota per gaudir d’un son profund i plàcid durant tota la nit (evidentment és ironia, vam dormir com el cul!!).

 

Johanna (lloc on vam dormir la nit de dissabte)

Diumenge ens vam posar en marxa ben d’hora, i després de fer una passejadeta per Johanna Beach vam tirar milles cap a la part més espectacular de la Great Ocean Road, on l’Oceà Antàrtic ha anat erosionant les roques i ha modelat la línia costera deixant uns impressionants penya-segats d’uns 30/40metres d’alçada. A més, unes quantes formacions de roca calcària dins del mar, recorden fins on arribava la costa fa centenars de milers d’anys i evidencia que el mar ha anat guanyant terreny de forma ininterrompuda.
La primera parada va ser Gibson Steps. Unes escales que permeten baixar els 30/40metres de desnivell vertical i que possibiliten gaudir de l’espectacular paisatge des de la mateixa sorra de la platja.
Gairebé a continuació, hi ha el reclam turístic per excel·lència de la GOR, “The Twelve Apostles” (Els Dotze Apòstols), que són una consecució de formacions rocoses pràcticament alineades i que, com us comentava abans, han quedat aïllades dins l’Oceà degut a l’erosió. El curiós del cas però, és que no són 12 roques sinó 7. La llegenda diu que durant els anys 60s, algú va dir que aquesta zona seria molt més popular si aconseguien posar-li un bon nom. Sembla que ho van aconseguir, perquè la multitud de gent que acudeix dia rere dia a aquest punt de la carretera és fascinant.

A dalt dels Gibson Steps

A baix dels Gibson Steps

The Twelve Apostles

Després de gaudir d’aquest meravellós paisatge, vam fer una parada a Loch Ard Gorge, una fabulosa gorja formada pel mar i on s’ha creat una caleta en la que no vam poder evitar la temptació de banyar-nos (malgrat va valer la pena, he d’admetre que l’aigua estava congelada)!
Per últim, abans d’arribar a Warrnambool (poble on acaba la GOR) vam passar pel London Bridge, rebatejat com a London Arch des que el 1990 va caure la part que l’unia al continent deixant dues persones atrapades força hores, fins que van ser rescatades amb helicòpter, i per Bay of Islands (com el seu nom indica, una petita badia amb diversos illots de roques.

Loch Ard Gorge

London Bridge

Bay of Islands

Un cop acabada aquesta preciosa carretera i tenint en compte que encara teníem una mica de temps, vam decidir anar direcció el Grampians National Park, un parc natural format per un conjunt de serralades muntanyoses.  Malgrat només vam poder-ne fer un petit tast, vam tenir la sort de poder gaudir d’una fantàstica posta de sol en un dels seus espectaculars miradors.

Grampians National Park

Balconies-Grampians National Park

Amb la nit al caure, era moment de començar a fer els 255km que ens havien de tornar a Melbourne. Com que havíem d’entregar el cotxe el dilluns abans de les 10h del matí, vam decidir que pararíem a un càmping gratuït a mig camí. La sorpresa va ser quan en passar-hi el vam trobar en obres i tancat. Com que els camions ens posaven pressió (estan realment tarats i t’avancen per qualsevol costat, posant en perill a tothom) vam decidir parar al costat d’un llac proper, un indret força apropiat si no hagués estat pel núvol de mosquits que hi habitava i que es van posar les botes a costa nostre!

Després d’una segona nit dormint al cotxe, el dilluns el vam tornar sense problemes posant fi a un cap de setmana molt molt interessant i que va valer molt la pena!

Per acabar, m’agradaria remarcar un parell de coses. En primer lloc, voldria insistir en la increïble costa del sud de Victoria, dominada per la vegetació i el mar i molt poc edificada. Quan veus kilòmetres i kilòmetres d’aquesta meravella, on com a molt hi ha algun poblet que trenca amb el paisatge real, és inevitable lamentar profundament el que hem permès que passi a la costa catalana (i europea en general).
D’altra banda, destacar que el fet de viatjar i compartir una excursió així amb 4 desconeguts ha estat genial. Aquest tipus d’experiència et fa confiar ràpidament en gent que acabes de conèixer, et fa aprendre i compartir diferents punts de vista i et deixa amistats sorgides de relacions personals curtes però intenses. Evidentment però, no tot són flors i violes, i us he de confessar que amb les dues noies alemanyes no va acabar d’haver-hi feeling (el meu primer retard em va costar molt car, jejeje)!

Petons i abraçades i prometo explicar-vos els meus dies a Melbourne en breu!