East Coast, from Cairns to Brisbane (del 18/11/2012 al 05/12/2012)

Hola de nou!

Les dues últimes setmanes a Austràlia van ser força intenses i em van portar a diversos llocs de la costa est del país. La meva intenció inicial doncs, era fer dos posts diferents per aquesta part de l’aventura, però degut a les circumstàncies m’he vist obligat a reduir-ho a només un. En qualsevol cas, com que aquest blog també em servirà a mi per recordar el viatge i rememorar els moments viscuts, donaré els màxims detalls possibles, o sigui que prepareu-vos per un text llarg, llarg (paciència i ànims que prometo que serà entretingut)!

La primera parada va ser Cairns, on vaig arribar-hi sobre les 20h del vespre provinent d’Alice Springs.

Després de compartir taxi amb uns italians (el bus de l’aeroport estava ple i havíem d’esperar 1hora pel següent) vaig instal·lar-me a l’alberg on compartia habitació amb un noi japonès, un d’alemany i una noia coreana.
Com que l’endemà tenia reservada una excursió a la Gran Barrera de Corall per fer snorkel, em vaig retirar ben d’hora. De totes maneres, no va ser fàcil relaxar-se i descansar, ja que a un punt indeterminat de la nit, una noia desconeguda i que portava una borratxera de campionat, va entrar a l’habitació, va encendre el llum, va seure al llit de la noia coreana i, literalment, es va posar a pixar!
Després d’uns segons de confusió i sorpresa general, el noi japonès es va aixecar (jo dormia a la llitera de sobre, afortunadament) i va arrossegar la noia (la pixanera, no la coreana) fora de l’habitació.
Encara en semi estat de shock m’aixecava ben d’hora per anar al moll de Cairns i agafar la barca que em portaria a dos indrets diferents de la Gran Barrera de Corall, al Michealmas Reef i al Paradise Reef. Durant el trajecte (es triguen dues hores fins a arribar a la barrera) la tripulació ens va explicar 4 normes de seguretat i ens van recordar que hi havia vestits de neoprè en lloguer.  El motiu és molt senzill: a partir de novembre i fins a l’abril, en les aigües de la part tropical de la costa est s’hi poden trobar dos tipus de medusa (l’irukandji i la vespa de mar) la picada de les quals pot provocar la mort!! Per si això no fos prou, el diàmetre de la primera és d’entre 1 i 2cm, la qual cosa la fa pràcticament impossible de detectar!!!
Davant tal panorama, com suposo que comprendreu, no vaig dubtar ni un segon en llogar el neoprè, i aquí en teniu la prova.

Ben equipat per explorar el Great Barrier Reef

Un cop a l’aigua, l’experiència va ser increïble. T’oblides de tot i és com si et transportessin a un altre planeta. Hi ha una infinitat de peixos de diferents espècies, tamanys i colors que et passen a pocs cm amb total parsimònia, el fons marí és ple de crustacis i mol·luscs d’unes mides que intimiden i evidentment, quedes envoltat pels grans “boscos” de corall que serveixen de refugi i aliment a totes les espècies que habiten aquesta part del fons marí.

Al cap d’una estona però, va arribar un dels moments màgics del dia. Mentre observava una estrella de mar, vaig descobrir una tortuga marina nedant a pocs cm meus. D’immediat vaig abandonar l’ensopida estrella per perseguir la tortuga, que amb la tranquil·litat que caracteritza aquests animals, anava aturant-se a fer queixalades de corall. Pres per l’emoció del moment, vaig aixecar el cap en busca d’algun humà amb qui compartir aquell fantàstic moment. Com que la Gran Barrera de Corall és d’un gran atractiu turístic, hi ha una infinitat de barques que hi van cada dia, i això vol dir que a l’aigua hi ha quasi tantes persones com peixos, jejeje. Per aquest motiu, no em va costar trobar un noi ben a prop meu, que a més a més, anava equipat amb una càmera subaquàtica. Aquí us deixo el resultat (el peix allargat i blau sóc jo!!):

Compartint braçades amb una tortuga marina

Després de força estona seguint la tortuga, nedant costat per costat amb ella i fins i tot tocant-la, vaig tenir una nova sorpresa. Uns metres davant meu i movent-se sigil·losament pel fons marí, vaig divisar un tauró d’aproximadament 1,5m. Al principi vaig quedar-me glaçat i per uns segons vaig tenir l’impuls de fotre el camp corrent, però ràpidament vaig recordar que els taurons de la Gran Barrera són del tot inofensius (l’espècie que hi ha en aquestes aigües no és gens agressiva i a part, estan ben alimentats ja que hi abunda el menjar), amb la qual cosa vaig decidir seguir-lo uns minuts.

Finalment, al cap de força estona a l’aigua tocava dinar i canviar de zona, on també vam poder gaudir del meravellós món submarí.
Malgrat que l’experiència va ser brutal (sens dubte de les millors fins el moment), he de reconèixer que m’esperava un corall amb colors més vius (predominen els vermells i verds marronosos) i que en algunes zones s’hi podia veure molt corall mort.
Malauradament, l’explotació turística, l’augment de la temperatura de l’aigua i la proliferació d’una espècie d’estrella de mar que es carrega el corall, estan matant mica en mica aquesta meravella de la natura.

L’endemà tornava a tocar excursió, aquest cop cap el nord, a Cape Tribulation. Aquesta part del país es caracteritza per tenir immenses extensions de selva tropical, unes platges de sorra blanca paradisíaques i una varietat d’animals perillosos que espanta (a les meduses assassines se’ls hi ha de sumar, cocodrils, serps verinoses i aranyes mortíferes). És curiós veure tots els senyals que hi ha a les platges d’aquesta zona que adverteixen de la perillositat de banyar-se per la presència de cocodrils i meduses. A més, també s’hi poden trobar ampolles de plàstic de 1,5L plenes de vinagre, ja que és molt útil per evitar que el verí de les meduses s’estengui per la pell humana.

Senyal advertint de la presència de meduses

Senyal advertint de la presència de cocodrils

El matí va ser força merdós. Com si d’un ramat es tractés, la guia ens va posar en una barca al riu Daintree per intentar veure cocodrils (en vam veure un) i després ens va portar a fer una caminada de 30-45minuts per un tros de selva no gaire interessant.
A la tarda però, tot va canviar. Teníem temps lliure i això em va permetre passejar per la platja de Cape Tribulation (una d’aquestes platges paradisíaques que us comentava). En aquesta zona és interessant també veure tots els hippies que viuen en les seves respectives furgonetes.

Al cap d’una estona vaig posar rumb a Cow Bay, on havia d’allotjar-me al Cocrodylus (un lloc bastant curiós, ja que consistia en poc més de 4 bungalows  tirats en mig de la selva), el qual també albergava força hippies (un d’ells, amb la cara pintada estil indi americà i amb una ploma al cap, se’m va presentar dient “hau”).

Allà vaig passar la tarda, i sobre les 20h juntament amb un noi alemany i una parella de nord-americans, seguint els passos d’un guia i ben equipats amb llanternes, ens vam endinsar en l’abundant vegetació de la selva en busca d’animals. En les 4 hores que ens vam tirar perseguint bestioles, vam poder veure un munt d’aranyes (cap de verinosa), grills de dimensiones desmesurades, una infinitat d’altres insectes, una serp, un parell de rosegadors, i uns quants dracs i llangardaixos. És sorprenent la vida que hi ha mentre els humans dormim i és fascinant el soroll eixordador que fan tots els bitxos que poblen la selva. En definitiva, una altra experiència positiva i interessant a la motxilla!

L’endemà, tenia lliure fins les 14h i me’n vaig tornar a la platja, aquest cop a la de Cow Bay, on una vegada més, la sorra blanca i la vegetació fins a pocs metres de l’aigua, eren protagonistes. Una caminadeta de mitja hora em va portar fins a una caleta solitària on vaig poder gaudir d’uns moments de relax. He de reconèixer que no vaig tenir nassos de fotre’m a l’aigua després de tant de cartell i avís sobre les diverses màquines de matar que poblen l’aigua...

Relax a Cow Bay

A l’hora acordada, tornava al minibus que després d’una aturada fugaç a Alexandra Range Lookout (un mirador fabulós), posava direcció a Mosman Gorge, un riu que passa per una bonica gorja. Allà sí que ens vam poder banyar lliures de qualsevol perill... o això és el que pensava. Si bé és cert que no calia preocupar-se per cap animal, els corrents eren força forts i quan intentava pujar a una roca per fer-me la foto de rigor (us la deixo a sota), el corrent se’m va emportar fent que em donés un fort cop al peu.

Sense lesions de consideració però amb un bon bony i ferida, arribàvem novament a Cairns.

L’últim dia a Cairns el vaig aprofitar per passejar pel poble i... no val res! És una barreja entre Cala D’Or i Lloret de Mar, totalment artificial i enfocat al turista. L’únic curiós és el Lagoon, una piscina pública a tocar del mar que permet a la gent banyar-se, ja que no ho poden fer al mar.

Fent temps com vaig poder, va arribar l’hora d’agafar el bus nocturn que m’havia de portar a Airlie Beach.

Aquest poblet estratègic per anar a les Whitsunday Island (un arxipèlag d’illes pràcticament verges i de diverses mesures), consta d’un carrer principal (on bàsicament hi ha albergs i agències turístiques), un moll des d’on surten totes les embarcacions que es dirigeixen a les illes, un Lagoon un pèl més petit que el de Cairns i poca cosa més.

El primer dia vaig fer el check in pel catamarà que tenia reservat per visitar les illes i acte seguit vaig resseguir la costa fins a Cannonvale Beach, molt més tranquil·la que no pas Airlie Beach.
L’endemà, estava fent temps fins l’hora de pujar a bord quan de sobte vaig rebre una trucada avisant-me que la barca estava a punt de salpar. Del tot desconcertat i cagat per no perdre l’excursió vaig haver de córrer com mai i fins i tot agafar un taxi (és un acte criminal per un backpacker fer això, però la causa ho justificava). Sortosament, vaig arribar a temps i entre esbufecs i renecs (resulta que la noia que em va dir l’hora el dia del check in, es va equivocar i em va donar la d’un altre vaixell) vaig pujar al catamarà.
Allà, mentre recuperava l’alè, vaig comprovar que els meus companys de travessia eren un grup d’amics de 16 aussies d’entre 35 i 65 anys i una noia suïssa de la meva edat. Si bé amb aquesta segona va haver-hi molt bon rollo, la sintonia amb els locals no va acabar de rutllar.
En qualsevol cas, la primera parada que vam fer era per fer snorkel. D’immediat se’m van passar tots els mals i vaig poder gaudir de nou del meravellós fons marí d’aquesta part de costa australiana. En aquestes aigües el corall tenia uns colors més vius, des de blaus elèctrics fins a vermells foc, i hi havia una infinitat d’espècies de peixos.
De nou a la barca, vam navegar fins a un nou indret per gaudir de la posta de sol i fer-hi nit. L’endemà, la primera destinació era Whitehaven Beach, una altra platja divina. Allà (sempre equipats amb el vestit de neoprè) vam poder fer un banyet al costat d’unes mantes que reposaven tranquil·lament a la vora del mar.
Aquella mateixa tarda, ens dirigíem a Lunch Bay per fer una segona capbussada, equipats de nou amb tot el material de busseig. Un nou espectacle i dues tortugues, de dues espècies diferents més, vistes!
Amb l’última posta de sol i una nova nit estrellada, l’aventura marinera arribava pràcticament a la seva fi, ja que l’endemà al matí tornàvem a port. Abans però, els meus companys aussies van tenir temps per animar una mica l’ambient.

Els meus companys australians disfressats de pirates

De nou a terra ferma, tornava a tocar fer temps fins l’hora d’agafar el bus nocturn que m’havia de dur a la següent destinació: Agnes Water/1770. Aquest és un poblet molt tranquil, més o menys a mig camí entre Cairns i Brisbane, famós per ser el segon lloc (el primer a l'estat de Queensland) on el Capità Cook (el comandant anglès que va tenir l’honor de ser el primer europeu en trepitjar i apropiar-se Austràlia) va desembarcar. El terme 1770 fa referència a l’any en que l’esdeveniment històric va succeir.

Com que tenia menys de 24h vaig fer una visita fugaç al punt d’informació i acte seguit, em vaig posar en marxa direcció a un petit mirador amb vistes a Agnes Water Beach i Workmans Beach (la primera és una platja de 6km mentre que la segona és una petita cala de difícil accés).
D’allà vaig dirigir-me a l'Agnes Water Beach a dinar, prèvia parada al super, i un cop recuperada l’energia, vaig caminar els 6km de platja intentant arribar al mirador que hi havia al final. La sorpresa va ser adonar-se que el mirador no tenia accés des de la platja i que per tant, havia de tornar enrere i caminar seguint la carretera. D’altra banda, durant el trajecte per la platja calia estar atent ja que la sorra estava farcida de meduses (no assassines) com si d’un camp de mines es tractés. També vaig poder veure una serp reposant plàcidament a pocs metres del mar.

Un cop desfet el camí per la platja (mare meva com cansa caminar per la sorra!!) vaig decidir no arribar fins el mirador, però sí fins al Captain Cook’s Memorial, el punt exacte on se suposa que va desembarcar per primera vegada. Allà vaig gaudir d’una nova posta de sol i ja fosc, vaig tornar cap a l’alberg. D’aquesta manera acabava un dia, quasi literalment, maratonià, ja que calculo que vaig caminar entre 30 i 35km.

Platja on va desembarcar el Capità Cook el maig de 1770

Sense massa temps per descansar, tornava a matinar i agafava de nou l’autocar, aquest cop direcció Rainbow Beach, un altre petit poble des del qual surten molts tours direcció al Great Sandy National Park, més conegut com Fraser Island (K’gari en la llengua dels aborígens que l’habitaven), l’illa de sorra més gran del món. A part d’això, aquesta illa també es caracteritza per tenir diversos llacs, grans extensions de selva i com no, diversos perills, com per exemple els dingoes (gossos salvatges, alguns dels quals ataquen a les persones), unes aigües farcides de totes les espècies de taurons que s’han de témer i una costa oest només accessible a peu o amb barca i que està ple de cocodrils.
Degut a tot això, el dia previ a la visita és obligatori veure 3 vídeos de 15 minuts que t’adverteixen de què no fer i com actuar en situacions de perill.
Després del vídeo i com que tenia la tarda sencera abans no comencés el tour de 3 dies per l’esmentada illa, juntament amb el Marc, un noi holandès que estava al mateix alberg i feia el mateix tour que jo, vam anar a la Carlo Sandblow, una extensió de sorra i dunes en forma de llengua (semblant a una glacera) que desemboca al mar amb un pendent final força pronunciat.
L’endemà, començava l’excursió a Fraser Island. Per moure’ns per allà disposàvem de quatre 4x4s (carregats amb 7 o 8 persones cadascun), el primer dels quals el conduïa el nostre guia. Aquesta és l’única manera de desplaçar-se per l’illa, ja que els vehicles normals queden encallats en les parts on la sorra és més tova .

Un cop comprovats tots els cinturons de seguretat (vitals perquè es foten uns bons bots per segons quins passatges) i totes les provisions, vam embarcar al ferry que connecta la part continental amb el paradís de sorra (és un trajecte curt, d’aproximadament 10 minuts). Des d’allà, prèvia parada per dinar, ens vam dirigir al Lake McKenzie, un llac format exclusivament amb aigua de la pluja, i on vam poder gaudir d’un refrescant bany. Tot seguit, vam fer un breu passeig per Central Station, un tros de selva que havia albergat una parada de tren fins a ben entrat el S.XX, quan l’home blanc es dedicava a explotar els recursos naturals de l’illa.

Lake McKenzie

De nit, tocava acampar a pocs metres del mar i deixar que l’alcohol prengués protagonisme. Si a això li sumem que la major part del grup eren britànics, ja us podeu imaginar les dimensions del sarau muntat...

El matí següent tornàvem a pujar als 4x4s i tiràvem milles a través de la platja (realment és molt xulo anar a pocs cm del mar) fins a Eli Creek, un petit corriol d’aigua que avança ràpidament cap a desembocar al mar. Un bany en l’aigua gelada del rierol va servir per acabar-se de despertar i agafar energies per afrontar la resta del dia.
La següent parada va ser el Maheno Wreck, les restes d’un vaixell que va naufragar a l’illa i que reposa a la sorra, una mica més al nord d’Eli Creek. Aquí vam estar-nos-hi poc més de 10minuts, temps suficient per fer 4 fotos i inspeccionar una mica el terreny.
D’allà, parada tècnica per dinar i ràpidament cap a les Champagne Pools, unes piscines naturals formades a les roques a tocar de l’aigua del mar. És un lloc molt bonic i ideal per fer una remullada tranquil·la i gaudir de les vistes de l’Oceà a davant teu. El problema, al teu costat hi ha 500 persones més fent el mateix...
La darrera aturada del dia la vam fer a l’Indian Head, un petit penya-segat (és de les poques parts de l’illa que és roca ferma i no sorra) amb unes vistes privilegiades a la costa est de l’illa i al mar del Corall. A més, aquest és un bon punt per intentar veure els taurons que rodegen l’illa (nosaltres ens vam haver de conformar amb un parell de tortugues).

Desembocadura de l'Eli Creek

Maheno Wreck

Champagne Pools

Novament de nit, els britànics tenien altra vegada ganes de gresca, tanta que un d’ells va acabar corrent pel càmping en pilota picada fent onejar els calçotets com un aficionat del Barça fa voleiar la bufanda al Camp Nou. En vista del panorama i tenint en compte que volia veure la sortida del sol (l’hora prevista era les 4.30h), un servidor es va retirar ben aviat.
Complint l’objectiu, vaig ser capaç de llevar-me i gaudir d’una altra fantàstica sortida de sol (crec que n’he vist més en 2 mesos que en la resta de la meva vida, jejeje).
Al cap d’unes hores, tocava fer l’última visita a l’illa abans de tornar a Rainbow Beach. El destí era de nou un llac, el Lake Wabby, que està al final d’una immensa muntanya de sorra, la qual va guanyant terreny any rere any (es calcula que en uns 80 anys l’aigua haurà desaparegut coberta per la sorra). Una pena ja que el lloc deixa sense paraules.

El següent dia, un nou bus em portava a Noosa, un poble d’estiueig 3 hores al nord de Brisbane. Malgrat no ser molt gran, sí que és una població molt dispersa ja que s’estén per tota una península.
La meva intenció a Noosa era visitar l’Australia Zoo (que queda una hora al sud i un pèl a l’interior). El motiu és que aquest era el zoo de l’Steve Irwin, el Caçador de Cocodrils, (actualment se n’ocupa la seva dona), un geni i figura i personatge molt famós a Austràlia. Per si algú desconeix qui era, us en deixo un link:

Malauradament, i per culpa de no haver llegit bé, em vaig quedar sense l’oportunitat d’anar-hi. Us ho explico amb detall:

Resulta que quan vaig arribar a l’alberg de Noosa, a recepció em van donar un paperet amb tota la informació important, com ara hora de check out, l’horari del servei de bus que tenien, etc.
El primer dels punts deia el següent: “FREE WIFI, PASSWORD: sunshine”. Tenint en compte que portava 3 setmanes sense wifi, va ser tal l’emoció, que vaig llegir la resta de punts en diagonalíssim! Tant, que no vaig prestar atenció al punt que deia que per anar a l’Australia Zoo, s’havia de reservar l’entrada i el bus abans de les 17h.
Tot feliç, vaig anar-hi a les 17.10h però ja era massa tard. Al principi em va envair una sensació de desànim enorme, però va ser fàcil trobar-li el costat positiu ja que no visitar-lo em va suposar un estalvi de 65$!!!

A més a més, el fet de tenir el dia lliure em va donar l’oportunitat de fer la Coastal Track, una caminada de 3-4 hores resseguint el cap del Noosa National Park. El recorregut combina trossos de bosc (on per cert, vaig veure-hi una serp enorme), platges de sorra, cales de pedres i diversos penya-segats, el més destacat dels quals és Hells Gates, des del qual es poden veure dofins o balenes (jo no vaig tenir aquesta sort). El trajecte desemboca a Main Beach, la platja principal del poble i on vaig gaudir del meu últim bany en aigües aussies.
A la tarda, vaig gastar les últimes energies anant a l’Spit (una mena de minidelta a la desembocadura del Noosa River) i observant tots els kite-surfers que aprofiten els corrents d’aire que es generen en aquesta zona.

Vistes des de Hells Gates

Per últim, el darrer autocar em portava a Brisbane, on vaig gastar el mig dia que tenia fent diverses gestions, com ara imprimir els bitllets d’avió, comprant el bitllet de tren per anar a l’aeroport o penjant fotos.

Malgrat vaig dedicar molt poc temps a visitar la ciutat, em va donar la sensació que Brisbane té bastant poca gràcia, i només en salvaria el tros de riu que vaig veure quan ja era fosc.

Amb gairebé 2.000 km recorreguts en 16 dies i unes 33 hores dalt de diversos autocars, acabava el meu periple per la costa est i també per Austràlia. D’aquesta part del viatge em quedo amb els meravellosos paisatges que he pogut veure (selves, illes, llacs, gorges, rius i rierols, etc.), les immenses extensions de platges fabuloses que tenen en aquesta part del país i un fons marí que deixa sense alè.
Degut a la immensitat d’aquesta costa, encara queden molts llocs verges o poc explotats per l’home, però sí que és cert que és la part més turística del país. A causa d’això hi ha aberracions com Cairns o Surfers Paradise (malgrat jo no la vaig visitar, tothom que he conegut que hi ha estat m’ha dit que és vomitiu, rollo Benidorm, amb un seguit d’edificis altíssims a tocar del mar) totalment preparades pel turisme de borratxera (backpackers, molt d’ells anglesos o joves australians que hi van de vacances).
D’altra banda però, també hi ha altres poblacions com ara Noosa, que tot i ser turístiques, tenen més classe i dignitat ja que estan enfocades a gent amb un poder adquisitiu més elevat i que busquen tranquil·litat enlloc de festa.

Per acabar, em reafirmo en l’idea que no m’agrada viatjar amb l’agenda definida i que sóc poc partidari als tours de més d’un dia amb grups grans, ja que t’obliguen a aguantar alguns elements que Déu n’hi do. Amb tot, sóc conscient que era l’única manera de veure tot el que he vist i que m’ha donat l’opció de recórrer molts km en poc temps.

A tots els que hagueu arribat fins aquí, moltes gràcies per la paciència i el temps que m’heu dedicat. Espero no haver-vos cansat o avorrit i prometo regalar-vos un sugus (sé que no és gaire però la meva economia no em permetrà gaire més) quan torni a Barcelona.

Abraçades i petons i confio que els propers posts no seran tan llargs!