A les portes del sudest asiàtic (del 24/01/2013 al 30/01/2013) + conclusions

Hola a tothom!

Finalment començaré a explicar-vos les meves peripècies per Àsia. Evidentment, començaré per Singapur, el primer país/ciutat asiàtic que he trepitjat durant aquest viatge.

Malgrat tothom m’havia dit que en tindria prou amb un parell de dies, vaig decidir prendre-m’ho amb calma i explorar aquest interessant país a fons. A part, també vaig aprofitar per fer quelcom totalment necessari, tallar-me els cabells després de més de 4 mesos!!

Després d’haver passat la nit a l’aeroport d’Auckland i amb 10:30hores de vol a l’esquena, arribava a Singapur cap a les 17.30h, hora local. Havia quedat amb el Miquel, un noi d’ESCI que està treballant en aquesta ciutat, a les 19h a la meva “guest house” (és com es diuen els albergs a Àsia) per tal d’anar a sopar plegats i perquè em fes 5cts sobre les coses interessants a visitar.

En arribar, vaig passar la frontera sense problemes i vaig recollir la motxilla en un moment. Tot semblava anar sobre rodes fins que em vaig disposar a agafar el metro per anar cap al centre de la ciutat.
Per tal de comprar el bitllet, vaig dirigir-me a una petita taquilla on una dona força antipàtica, em va dir que el ticket senzill només es podia comprar a la màquina. A part, com que la màquina només acceptava monedes, em va redirigir a un altre punt d’informació on podia demanar canvi. Un cop tenia les monedes, vaig haver de fer cua durant una bona estona perquè només funcionaven dues de les màquines.
Finalment, vaig pujar al tren i vaig començar el trajecte cap a la guest house. A mig camí però, em vaig adonar que entre una cosa i l’altra s’havien fet les 19h i que a més a més, el meu mòbil català no tenia bateria i que per tant, no podia avisar al Miquel.
Un cop arribat a la parada de metro que la dona d’informació de l’aeroport m’havia dit, va resultar que no era la correcte i que quedava a uns 20 minuts de l’alberg. Resultat final, vaig acabar arribant-hi a les 20h i, evidentment, el Miquel ja no hi era.
Per sort, vaig poder-lo trucar des del telèfon de la guest house i va resultar que feia, tot just, 10 minuts que havia marxat. Així doncs, va tornar i finalment vam poder sopar junts en un food court (unes àrees on hi ha un munt de paradetes de menjar unes al costat de les altres). Per cert, cal dir que vaig quedar-me al·lucinat dels preus. Per fi, després de 4 mesos podia menjar fins a rebentar per 5 o 6€!!!!

Malgrat aquesta arribada un pèl estressant i tenir una mica de jet lag (la diferència horària entre Nova Zelanda i Singapur és de 5hores), el matí següent volia començar a descobrir la ciutat. D’entrada em vaig dirigir a Little India, barri que quedava a 5 minuts del meu alberg.

Aquesta part de la ciutat està caracteritzada per tenir, generalment, edificis baixos i acolorits i per les botigues de roba, mòbils, fruita i verdures al carrer. Evidentment, també és la part de la ciutat on hi viu la major part de la comunitat índia.

Casetes de Little India

Després de dinar en un altre paradeta de carrer, vaig continuar direcció al mar, passant per un temple hinduista i un altre de budista que quedaven costat per costat (és molt interessant la barreja de cultures, religions i tradicions que hi ha) i per Bugis Street, una mena de galeria plena de botiguetes xineses i amb un riu de gent força agobiant.
Un cop superada la massa de gent i després de fer una parada a una botiga de llibres de segona mà i sortir-ne carregat amb 6 (vaig pagar 15€ en total!), vaig plantar-me al Raffles Hotel, un antic edifici colonial britànic força xulo i des del qual vaig tenir les primeres vistes del Marina Bay Sands, l’edifici més famós del país. D’allà, vaig passar pel National Art Gallery (el qual estan reformant) i pel Parliament House, per finalment, resseguir els últims metres del riu fins la badia de Singapur, on entre altres coses es troba el Merlion (el peix amb cap de lleó que escup aigua per la boca i que és el gran símbol del país).
Vaig estar-me força estona fent fotos de l’escultura i observant les vistes de la badia, les quals són força maques. Just a la banda oposada del Merlion, hi ha el Marina Bay Sands i l’Art Science Museum (un edifici molt modern amb una forma que recorda una mica una flor).

Vistes des del Raffles Hotel

Marina Bay Sands i Art Science Museum

Merlion amb el CBD darrera

Mentre feia fotos, dos nois indonesis se’m van apropar i em van demanar de fer-se una foto amb mi (suposo que mai no havien vist a ningú tan alt), a part, quan els hi vaig dir que era de Barcelona em van començar a recitar tota l’alineació del Barça. Al mateix moment, un noi xinès se’ns va unir. Amb ell vaig estar parlant força més estona (tenia un anglès molt millor que els dos indonesis) i finalment, vaig acabar acompanyant-lo a un restaurant per sopar. Abans però, vaig demanar-li al meu nou amic Steffano d’anar a donar un cop d’ull a un restaurant que hi ha a la mateixa badia i que porta el nom del nostre país (resulta que la majoria de cuiners són antics treballadors del Bulli).

Amb el meu amic xinès, Steffano

Moqueta del restaurant Catalunya

L’endemà, fent cas a la meva acompanyant Lonely Planet (abans de marxar de Barcelona, els meus amics Luis i Àlex me’n van regalar un exemplar que cobreix tot el sudest asiàtic), vaig anar a visitar el monestir budista de Kong Meng San Phor Kark See, que consta d’una sèries d’escalinates, petits temples amb teulades ataronjades i coronades per dracs, pagodes (entre les quals destaca la dels Deu Mil Buddhas, d’unes dimensions gegantines i un color daurat que es veu des de ben lluny) i escultures força espectaculars. Per anar-hi, vaig haver d’agafar el metro i després caminar uns 20minuts sota un sol infernal.
Un cop allà, vaig començar a explorar els diversos temples amb figures i estàtues de Buddha i altres bodhisattvas, i a llegir la informació que hi havia detallada, doncs era un total ignorant d’aquesta interessant religió.
A mesura que avançava pels passadissos i temples, anava intentant entendre i retenir tot allò que llegia (he de reconèixer que sense massa èxit). De totes maneres, la meva dedicació va tenir recompensa i, en un moment que estava mirant uns llibres gratuïts sobre Budisme i meditació (per cert, me’n vaig acabar emportant 4), una dona se’m va apropar i em va preguntar si estava interessat en aquella religió. Quasi no havia tingut temps de respondre-li que l’amable senyora ja m’estava explicant els motius pels quals ella havia començat a practicar el budisme, com de meravellós és, a donar-me noms de llibres i pàgines web d’on podia obtenir informació, etc.
Vaig estar acompanyat gairebé uns 40minuts, en els quals em va ensenyar (dues vegades i amb demostració) com resar (què havia de dir, com havia de fer les reverències, quants cops havia de caminar al voltant de les imatges dels Boddhisattvas, etc.) i em va donar un munt d’informació més que no vaig ser capaç de gravar al meu cervell.

En qualsevol cas, l’experiència va valer molt la pena i va ser interessantíssim dedicar-hi tot el matí!

Pagoda dels Mil Budes

Complex templari de Kong Meng San Phor Kark See

A la tarda, vaig seguir tirant de Lonely Planet i vaig posar rumb al llac McRitchie, que es troba en un parc selvàtic al cor del país. Allà vaig veure els primers micos i vaig fer una volteta per unes passarel·les al voltant de l’aigua. La calor i la necessitat imperiosa de tallar-me el cabell em van fer marxar no gaire després d’haver-hi arribat i acabar el dia a una perruqueria que havia vist prèviament.

El dia 26 després de canviar d’alberg (no vaig poder allargar l’estada on estava ja que estaven complets), vaig observar part de la desfilada de la festa hindú del thaipusam (en el qual alguns elegits porten una sèrie d’ornaments i una mena d’altars enganxats al cos amb ganxos) i a continuació vaig fer una volta per Orchard Road, un carrer força modern amb fileres de centres comercials a banda i banda, on s’hi poden trobar totes les marques internacionals de primer nivell. Com que anar de compres no és, en absolut, un dels meus hobbies, vaig escapolir-me ràpidament cap a Emerald Hill Road, un carreró perpendicular a Orchard Rd i que es caracteritza per la seva tranquil·litat i les diverses casetes tradicionals. No n’hi ha cap de més de dos pisos i moltes d’elles estan ocupades per expatriats que les han restaurat. És sens dubte un oasi de calma a tocar del nucli del consumisme en estat pur i dur...

Desfilada del Thaipusam

Casetes d'Emerald Hill Road

Des d’allà, vaig seguir direcció China Town tot travessant Fort Canning Park, un parc sense massa d’especial, i Clarke Quay, un acolorit centre comercial (molt “hortera” pel meu gust) amb botigues i bars a la vora del riu.Un cop al barri xinès (que ja començava a estar decorat per l’any nou), em vaig trobar amb tot el que es pot esperar d’un barri xinès. Molta gent, paradetes de menjar, reproduccions falses de roba, electrodomèstics, etc., galeries i, evidentment, xinesos.
Em va cridar especialment l’atenció una de les parades de menjar, us en deixo una foto:

Paradeta de pernil a China Town

A poc més de 10minuts a peu, vaig plantar-me al CBD, on els edificis moderns d’incomptables plantes són els amos i senyors dels carrers. Sobta moltíssim com canvies d’un paisatge totalment asiàtic de casetes baixes, molta gent, brutícia pel terra i olors a menjar i a altres coses menys agradables a un altre totalment occidental, amb carrers amples i impol·luts i els edificis d’oficines esmentats.

Per acabar el dia, vaig creuar la badia i el Marina Bay Sands per anar a parar als Gardens by the Bay, uns jardins que queden a “l’esquena” de l’emblemàtic edifici. Allà es combinen petits estancs d’aigua i vegetació amb unes enormes estructures de metall que suposo que volen representar arbres amb unes grans ramificacions. A més a més, queden units per unes passarel·les per les quals, si pagues, hi pots circular. Personalment, ho vaig trobar massa artificial i amb poca gràcia, això sí, molt asiàtic!

Davant la badia de Singapur

CBD de Singapur

Gardens by the Bay

L’endemà vaig pujar fins dalt del Mt. Faber, un turó que queda a 116m per sobre el nivell del mar i que té vistes al port logístic i a una part de la ciutat amb no gaire encant. Des d’allà, es pot agafar un telefèric que porta fins a Sentosa, una illa al sud de Singapur amb platges de sorra blanca (artificials) i un munt de resorts, botigues  i parcs temàtics.

Com que l’opció telefèric va quedar descartada pel preu, vaig haver de tornar a baixar i agafar un monorail que et porta fins a l’esmentada illa.
Allà vaig vagar per la platja, observant com, a pocs metres, un munt de vaixells de càrrega esperen per entrar al port de Singapur. Malgrat la sorra blanca i les palmeres, la barreja del trànsit naval i un color de l’aigua marronós, no conviden a quedar-t’hi gaire estona.

Platja "paradisíaca" de Sentosa amb tot de vaixells de càrrega a l'horitzó

Així doncs, vaig endinsar-me en l’illa per fer-hi una volta i confirmar que era un complex ultra turístic i sense cap gràcia.

Per acabar el dia, vaig tornar a la badia de Singapur per veure com es feia fosc i s’il·luminaven tots els edificis i el Merlion.

Badia de Singapur de nit

Finalment, l’últim dia vaig dedicar-lo a canviar els dòlars que em quedaven per Ringgits malais i a fer una volta pel barri musulmà, d’on cal destacar la bonica mesquita.

El dia següent, el 30, agafava un bus per creuar la frontera a través d’un pont que uneix Singapur amb Malàsia i començar així, a visitar aquest segon país del sudest asiàtic.

Barri musulmà amb la Sultan Mosque a l'horitzó

Singapur és un país petit amb uns 4,5 milions d’habitants i que deu el seu nom a un antic príncep de Sumatra anomenat Sang Nila Tuma, que en creure veure un lleó en aquestes terres a principis del S. XIV, el va anomenar “Singapura”, que en llengua sànscrita (una antiga llengua clàssica índia) significa “la ciutat del lleó”.

Fins aleshores, l’illa havia estat anomenada Temasek i havia estat deshabitada. Una gran selva i tot tipus d’animals salvatges n’eren els únics ocupants.
El príncep va creure que haver vist un lleó era un bon auguri i va decidir fundar-hi una ciutat que va estar sota el seu domini fins l’any 1347.
Un temps després, els javanesos la van arrasar i l’illa va quedar novament deserta fins l’any 1819, quan el britànic Thomas Stamford Raffles, capità de la Companyia de les Índies Orientals, va arribar-hi i va crear la moderna Singapur.

Els britànics van tenir control sobre Singapur gairebé durant la resta del S.XIX i la primera meitat del S.XX, fins que, durant la 2a Guerra Mundial, els japonesos van envair l’illa i en van prendre el poder als britànics.

Amb la fi de la Guerra, els britànics van recuperar-ne la sobirania fins que l’any 1959, Lee Kuan Yew (el considerat pare de l’actual Singapur) fou elegit Primer Ministre i va demanar la integració de l’illa a la Federació de Malàsia, la qual es va confirmar 4 anys més tard. De totes maneres, com que van sorgir diverses diferències entre ambdues parts, Singapur acordava la seva secessió l’any 1965.

D’aleshores ençà, aquest petit país ha sofert un canvi espectacular i ha arribat a assolir uns nivells de creixement brutals, essent avui en dia un dels països del món amb una renda per càpita més elevada i amb una part de la ciutat tan moderna com qualsevol ciutat occidental.

A nivell sociocultural, el que més em va impactar va ser la gran diversitat de cultures i religions que conviuen en el país. L’ètnia majoritària és la xinesa, ja que són entre un 70-75%. En aquest percentatge també s’hi inclouen els peranakan, els descendents dels xinesos que durant els S.XV i XVI van emigrar cap a Malàsia i van tenir fills amb els locals.

Precisament, la segona ètnia més important a Singapur són els malais, que són el voltant del 15% de la població i que per proximitat geogràfica han estat emigrant cap el sud durant força  anys (encara ara ho intenten fer malgrat els grans impediments que hi posa el govern singapurès).
Per últim, hi ha els indis, que són al voltant del 8% de la població.
Els amants de les estadístiques i els números, us haureu adonat que els percentatges detallats, no sumen 100%. Això és perquè hi ha un nombre d’“expats” occidentals i gent d’altres nacions que també viuen  al país.

També em va impactar la convivència, aparentment sense cap problema, de diverses religions. D’aquesta manera, en el país es poden trobar budistes (un 40% de la població), islamistes i cristians catòlics, protestants i ortodoxos (15% cadascun), taoistes (8%) i hinduistes (5%), a part d’altres religions amb menys practicants.

Generalment, la religió va lligada a l’ètnia, amb la qual cosa els xinesos acostumen a ser budistes, cristians o taoistes, els malais musulmans i els indis hindúuistes.

D’altra banda, també sobta que passejant pel barri xinès es pugui trobar un temple hinduista o que per Little India hi hagi mesquites. Moltes vegades, també es poden trobar temples de diferents religions costat per costat, la qual cosa no sembla molestar als fidels practicants.

Una altra punt destacable, és la naturalitat amb la que conviuen les 4 llengües oficials del país: l’anglès, el malai, el xinès mandarí i el tamil. D’aquesta manera, en el metro o edificis públics, es poden veure cartells enormes amb la informació detallada en totes 4.
Amb tot, la llengua comú és l’anglès i és amb la que s’ensenya a l’escola. A més a més, s’ensenya una segona llengua que acostuma a ser la de l’ètnia de la qual l’alumne forma part.

En relació a tot el que he esmentat, he de dir que durant els meus dies a Singapur, em vaig fixar que era complicat veure plegats persones de diferents ètnies. Per aquest motiu, vaig preguntar sobre el tema a un local que treballava a la guest house on m’allotjava. Molt amablement, el noi em va explicar que generalment les persones d’una mateixa ètnia també comparteixen una mateixa llengua, religió i una forma de vida (per exemple, tots els malais musulmans no poden beure o menjar porc), amb la qual cosa, en molts casos, s’acaben relacionant entre sí. Malgrat tot, no us penseu que és impossible veure indis amb xinesos o malais amb qualsevol dels dos anteriors, simplement no és el més habitual.

En aquest mateix apartat, també vaig trobar molt interessant els grans contrastos que hi ha a la ciutat. Malgrat Singapur és un dels països del món amb un PIB per càpita més elevat (al voltant dels 39.000US$), encara es poden trobar algunes parts de la ciutat antigues, velles, brutes i amb certa pobresa. Fins aquí, res que no passi en qualsevol ciutat occidental. El que sobta, és que en 10 minuts, pots passar de la estressant China Town a la majestuositat del CBD, o de l’encant del barri colonial a la pintoresca Little India.

A nivell econòmic, Singapur ha patit un canvi brutal des de la seva independència. En un primer moment, va basar el seu gran creixement econòmic (que la va permetre començar a modernitzar-se i a ser el que és avui dia) en la indústria i la manufactura de productes bàsics. De totes maneres, l’entrada en el món capitalista de la majoria dels seus grans veïns asiàtics, aviat li va fer perdre competitivitat en aquest sector.
Va ser per aquest motiu que van decidir especialitzar-se en la manufactura de productes més especialitzats com ara la química, el refinament de petroli o l’enginyeria mecànica.

Un altre pilar de l’economia singapuresa és la seva política fiscal, que ha atret un munt d’empreses inversores internacionals. D’aquesta manera, avui en dia hi ha un munt d’empreses occidentals amb seus i oficines en el CBD de Singapur.

Un altre factor important es deu a la situació geogràfica d’aquest país. El que ja va ser explotat pels britànics durant la seva expansió colonial, segueix essent un pilar bàsic de l’economia actual. Es tracta del port de mercaderies, el qual és el més important del món en terme de nombre de contenidors, de tonatge i de càrrega anual. Com he comentat més amunt, impressiona moltíssim veure la immensa quantitat de vaixells que estan esperant per poder entrar al port.

Per últim, les darreres inversions en l’obertura de casinos com el de Marina Bay o de complexos turístics com el de Sentosa, han donat un impuls turístic al país que també està generant grans oportunitats i una enorme riquesa al país.

Encara que sembli mentida, Singapur rep gairebé 12 milions de turistes l’any, molts dels quals provenen d’altres països asiàtics.

A nivell polític, malgrat hi ha partits minoritaris amb representació, el sistema és gairebé unipartidista i des de la independència només ha governat el Partit d’Acció Popular. A més a més, l’actual Primer Ministre del país és el fill de Lee Kuan Yew, l’impulsor de l’autodeterminació singapuresa i el Primer Ministre durant els primers  31 anys de vida del país.

Per acabar, comentar que vaig trobar que Singapur és una ciutat força interessant i, com ja us he comentat, de molts contrastos. No la definiria com a una ciutat bonica, tot i que em va agradar molt la badia i l’edifici del Marina Bay, però sí que considero que val la pena dedicar-li alguns dies per impregnar-se d’aquesta barreja de cultures, barris, menjars i olors.
Personalment, em va recordar força a Hong Kong (allà també s’hi barregen diferents estils de vida i racons de la ciutat totalment diferents), però amb encara més diversitat.

Considero que és un bon lloc per tenir un primer contacte amb Àsia, ja que malgrat tenir característiques clarament de les ciutats d’aquest continent, tothom parla anglès i, en cas d’estrès, et pots escapar a racons més occidentals o passejar pels diversos centres comercials amb aire condicionat.

Per mi, van ser uns bons dies on vaig tenir oportunitat d’aprendre i conèixer gent interessant, a part de, perquè no reconèixer-ho, poder recuperar una mica de pes a base de posar-me les botes per 4 duros a les paradetes de menjar del carrer.

Abans d’acomiadar-me, algunes curiositats:

-          Singapura, la ciutat de quin lleó?: Recentment, historiadors i arqueòlegs han coincidit en què en aquesta illa asiàtica, mai van habitar-hi lleons. Així doncs, el que possiblement va veure el príncep de Sumatra va ser un tigre.

-          Lavabo-dutxa: En les dues guest house que vaig estar a Singapur, la dutxa i el vàter compartien espai, o el què és el mateix, et podies dutxar mentre utilitzaves el vàter.

-          Preus variables: En la segona guest house, vaig pagar tres preus diferents per una mateixa habitació. Cada nit que allargava la reserva, segons qui m’atenia em cobrava un preu diferent. Sortosament, el canvi de preu sempre va ser al meu favor!

-          Ciutat subterrània: Singapur, segurament degut al seu clima calorós i humit, té una ciutat sota terra. És a dir, hi ha un munt de centres comercials interconnectats entre si i amb les diferents parades de metro. Així doncs, per anar d’un lloc a l’altre et pots moure per sota terra, a resguard del sol i amb l’agradable temperatura que proporciona l’aire condicionat.

-          Laberint sota terra: Hi ha un petit inconvenient d’aquestes macroconstruccions subterrànies. Els pobres guiris que no s’ho coneixen tenen molts números de perdre-s’hi. Això és el que em va passar a mi en un parell d’ocasions, en les que vaig haver de donar unes quantes voltes abans de trobar la sortida a la superfície.

-          Discriminació anti ludòpates: Nous casinos estan apareixent a Singapur per tal d’atreure el turisme. De totes maneres, per tal d’intentar desincentivar el joc entre la població local, els singapuresos han de pagar 100$ cada cop que hi van. Pels estrangers l’entrada és gratuïta.

-     El país on està prohibit menjar xiclet: M'havien arribat veus que Singapur era un país tan estricte amb les seves lleis, que fins i tot estava prohibit menjar xiclet pel carrer. Sembla a ser que no és ben bé així, però no se us ocorri tirar res a terra per si de cas.
Jo vaig creuar algun semàfor en vermell i pel mig d'algun carrer i no me n'he endut cap multa de record.

Conclusions New Zealand

Tal i com vaig fer per Austràlia, també volia fer un últim post amb les meves conclusions sobre Nova Zelanda, el país de 4,5M d’habitants i 40M d’ovelles, el país del “Sweet as!”, el país dels paisatges de pel·lícula. Tot i que això em farà endarrerir-me encara una mica més en les meves actualitzacions, crec que és interessant escriure les impressions i sensacions que m’ha deixat cada país pel que passo.

D’aquesta manera doncs, seguiré si fa no fa, el model que vaig utilitzar pel primer país que vaig visitar i començaré parlant-vos una mica d’història:

Nova Zelanda és un territori força jove, només fa 10.000anys que té l’actual forma. A més, no va tenir representació humana fins fa entre 1.000 i 800 anys. Els primers pobladors van ser els maorís, que van arribar-hi navegant des d’alguna illa de la Polinèsia (no se sap ben bé quina) i van trepitjar, primer de tot, l’illa nord.
En els següents 100anys, van arribar altres tribus maorís i, a més a més, alguns dels nous habitants es van anar desplaçant cap al sud.

Les societats dels nouvinguts eren bàsicament tribals i es basaven en la caça i la pesca per sobreviure. Va ser a causa d’això, que algunes espècies autòctones van desaparèixer cap a l’any 1.400 d.C., com per exemple el moa, una au no voladora similar a l’estruç però de tamanys gegantins. A partir d’aleshores, els maorís van haver de començar a desenvolupar la ramaderia per poder garantir la seva alimentació.

Imatge d'un maorí caçant moa

No va ser fins a l’any 1642 que els europeus van navegar per aigües kiwis. Els primers en fer-ho van ser els holandesos, comandats pel capità Abel Tasman, que van passar per la costa nord de l’illa sud, però després que els locals es carreguessin 4 tripulants “tulipans” van preferir passar de llarg i no desembarcar-hi. Malgrat tot, a ells se’ls hi deu l’actual nom d’aquest país, ja que el van anomenar Nieuw Zeeland (nova terra del mar).

Després d’aquest primera aproximació, els maorís van estar tranquils més de 100 anys, fins que el gran explorador britànic James Cook,  va resseguir-ne tota la costa (per detallar-ne els mapes cartogràfics) i va posar-hi els peus l’any 1769.

De totes maneres, no va ser fins a finals del S.XVIII que els primers europeus van començar a establir-s’hi (bàsicament eren baleners i caçadors de foques atrets per la fantàstica posició estratègica d’aquestes illes del Pacífic).

Cal destacar que les relacions dels britànics amb els primers colons polinesis van ser força cordials i pacífiques i que la convivència entre ells es va basar en l’intercanvi de béns i serveis. Els maorís proporcionaven als europeus aigua i  coneixements sobre el terreny a canvi d’armes.  Això, combinat amb la cultura bèl·lica dels primers pobladors de Nova Zelanda, va desembocar en diverses guerres entre les tribus durant els primers 40 anys del S.XIX.

Una de les dates més determinants de la història del país va ser el 6 de febrer de 1840, quan els maorís van signar el Tractat de Waitangi, pel qual acceptaven l’autoritat britànica sobre el país, pensant que d’aquesta manera obtindrien més favors dels nouvinguts.
El quid de la qüestió va ser la diferent interpretació que els líders tribals van donar al text. Com que la maorí era una cultura oral i no escrita, van interpretar que el que deia el Tractat era que ells tindrien l’última paraula en les decisions que influïssin Aotearoa (Nova Zelanda en maorí). Per contra, el que es detallava en el Tractat era que els polinesis serien, d’aleshores ençà, súbdits de la Corona Britànica, la qual tenia autoritat de govern absoluta sobre la terra. D’aquesta manera, els anglesos es van assegurar la sobirania del territori davant dels francesos, que tenien alguns assentaments a l’illa sud.
Les males llengües, diuen que els britànics van enredar els caps de les tribus maorís, fent-los creure que el Tractat de Waitangi els era favorable i donant-los una versió errònia del que realment determinava.

A molt curt termini, no va haver-hi gaires problemes ja que la població britànica era molt petita i ambdues ètnies convivien en molt pocs llocs. De totes maneres, com que després del Tractat de Waitangi Nova Zelanda havia passat a ser territori britànic, els immigrants van començar a augmentar ràpidament.  Com a conseqüència d’això, el període d’entre 1860 i 1870 va estar caracteritzat per diverses guerres, generalment guanyades pels britànics degut al seu armament més sofisticat i al seu major nombre d’efectius. Amb la derrota dels primers colons de Nova Zelanda, venia un llarg període de domini blanc i marginació de la cultura, llengua i tradicions maorís.

Malgrat ser considerats ciutadans de segona, els polinesis van ser enviats a la I i II Guerra Mundial com a part de les tropes Nova Zelandeses.

No va ser fins a mitjans dels anys 1980’s que el Govern kiwi, va ordenar els Tribunals de Waitangi, encarregats d’investigar els fets històrics reals i de reconèixer la cultura maorí com a llegat important del país.

De totes maneres, la situació actual dels polinesis a Nova Zelanda (que són al voltant d’un 15-20% de la població total) és força bona, sens dubte molt millor que la dels aborígens a Austràlia. Cada cop més, la cultura maorí està valorada com a part importantíssima de la història del país i cada cop hi ha més kiwis “europeus” que se se’n senten orgullosos.
Si bé a les escoles només s’ensenya la llengua dels primers colons de Nova Zelanda durant l’educació primària, cal dir que la llengua maorí és cooficial amb l’anglès i que es pot trobar en un munt d’edificis públics, documentació oficial i fins i tot en un canal de TV.

Un altre fet destacable és que es poden veure un nombre considerable de grups d’amics, parelles i famílies mixtes (és a dir, d’un/a maorí amb un/a “europeu/a”). Així doncs, en cap cas fa l’efecte que estiguin marginats o apartats de la resta de la societat.

Un element d’integració importantíssim entre ambdues ètnies ha estat el rugbi. És sense cap mena de dubte l’esport nacional i és seguit amb passió tant per maorís com per blancs (es poden veure banderes dels All Black a un munt de cases, moltes més que no pas banderes nova zelandeses). Un magnífic exemple de la força d’unió entre diferents comunitats que l’esport pot arribar a tenir.

Amb tot, en alguns llocs (sobretot en petits pobles de l’interior del país) encara queden racistes que culpen els maorís de tots els mals del país, però la sensació que em va donar és que són minoria. També he de dir, que després del xoc que em va suposar la situació dels aborígens australians, qualsevol cosa semblava millor!

Un altre aspecte important a nivell sociocultural és que els nova zelandesos gaudeixen d’un bon nivell de vida. No és ni de bon tros tan elevat com el dels seus cosins australians, però sí que gaudeixen de les comoditats dels països occidentals.

El salari mitjà no està malament, ja que ronda els 28.000NZD anuals, amb un salari mínim de 13NZD l’hora.

Com també passava a Austràlia, molts joves decideixen posar-se a treballar un cop acaben l’educació obligatòria i d’aquesta manera guanyar-se un sou que inverteixen en els seus hobbies i en la gran varietat d’activitats de lleure de què disposen. Perquè si d’alguna cosa hi ha una oferta inacabable a Nova Zelanda és d’activitats. És comú veure gent practicant esquí aquàtic en llacs o al mar durant l’estiu, esquiant als Southern Alps durant l’hivern o fent trekkings durant tot l’any.

És destacable també, que malgrat tenir un tamany equivalent al del Regne Unit o Itàlia, només hi viuen 4,5M d’habitants. Així doncs, l’únic lloc amb caràcter de ciutat gran és Auckland (fins i tot Wellington té caràcter de poble) i és l’únic lloc realment multicultural, ja que també s’hi pot trobar una gran quantitat d’asiàtics.

Crec que el fet de ser tan pocs és molt important, ja que marca moltíssim el caràcter de la gent del país. Els kiwis són, en general, honestos, pacients, agradables i sempre disposats a donar un cop de mà. Vaja, que són uns trossos de pa beneïts! Us en posaré exemples:

- A Te Anau, vaig entrar a un supermercat per comprar menjar per la nit. En aquell moment, no vaig pensar que portava algunes coses (plàtans, galetes, etc.) comprats a un súper de la mateixa cadena a Queenstown. Un cop vaig sortir, totes les alarmes van disparar-se i l’encarregada em va demanar amablement que obrís la motxilla. Malgrat veure productes que, evidentment, ells també tenien, va escoltar la meva història i em va deixar marxar tan sols dient-me que el proper cop l’avisés abans de fer la compra.

- Els pocs cops que vaig anar amb cotxe, la majoria de conductors no estaven acostumats a conduir a l’esquerra i van cometre alguna irregularitat. Malgrat això, mai ningú ens va pitar! A més, és difícil sentir sonar mai cap clàxon.

- És fàcil establir conversa i preguntar qualsevol dubte o inquietud que tinguis. A mi, en diverses ocasions se’m van apropar per explicar-me coses sobre la seva cultura, el seu poble o fins i tot, alguna experiència personal.

- L’autostop està del tot generalitzat al país i és comú que a part de portar-te, et convidin a casa seva, a dinar o a fer-te de guies turístics. Fins i tot, vaig conèixer dues noies eslovaques que havien estat convidades a passar el Nadal a casa de la dona que les havia recollit!!!
Pel que fa a la meva experiència personal, el kiwi que em va agafar va canviar els seus plans per poder-me deixar al lloc en el que s’havia compromès a portar-me.

Pel que fa a la situació econòmica del país és, sens dubte, molt millor que la d’Europa (sense anar més lluny, el meu amic Òscar li van donar una feina en un restaurant al cap de 24hores d’aplicar-hi), però en cap cas és la situació de bonança increïble que viu Austràlia. Així doncs, la crisi global també va colpejar Nova Zelanda i la taxa d’atur va augmentar després de l’any 2008 (actualment és d’aproximadament el 7%).

Tot i que les exportacions tenen un paper destacable, Nova Zelanda és un país bàsicament importador.

A diferència del que es pot pensar, les principals exportacions no són pas la llana d’ovella (sí que ho havien estat fins al 1973), sinó que els béns que més venen als seus socis comercials (USA, Austràlia, Xina i Japó) són els làctics, la carn, la fusta i el peix.

El sector serveis és inqüestionablement el més important del país, essent el turisme un dels pilars de l’economia kiwi. Així doncs, Nova Zelanda és un país totalment preparat i adaptat al turisme i amb una gran oferta d’allotjament, transport i restauració. De totes maneres, com que depenen tant del turisme, els preus són força elevats i a mi em va quedar la sensació que et volen cobrar per absolutament tot. Així doncs, no es pot accedir a coves o glaceres sense pagar i et claven un bon pal per fer qualsevol de les activitats com ara salt amb paracaigudes, “bungy jumping”, rafting, etc.

Pel que fa a la política del país, és curiós que, com també passava a Austràlia, Nova Zelanda és una monarquia parlamentària, és a dir, que la Reina d’Anglaterra és la cap d’estat.
A part d’això, el país està dividit en 16 regions que depenen totes del govern central, el qual pren les decisions a nivell d’estat. Així doncs, les diferents parts del país no tenen cap mena d’autonomia pròpia, fet que fins el moment no ha estat causa de cap conflicte.

Segurament, la característica més rellevant de la política kiwi és la seva posició obertament antinuclear des de l’any 1984-85. A causa d’això, Austràlia o Estats Units el van deixar de considerar un país aliat per només tenir-lo com a país amic.

Així doncs, la meva impressió de Nova Zelanda, com suposo que ja us haureu imaginat si m’heu anat llegint, ha estat molt i molt bona! La combinació de paisatges brutals amb una gent local fabulosa és garantia d’una bona experiència.

A més a més, és molt senzill viatjar-hi i el país està ple d’I-sites (centres d’informació turística) que generalment estan disposats a ajudar-te. Dic generalment, perquè en el primer que vaig anar em van intentar encolomar un bus de backpackers que costava 3 vegades el preu del bus públic...
Aquest doncs, és l’únic “però” que li posaria al país. El fet que et queda una mica la sensació que has de pagar fins i tot per respirar i a part, has de pagar uns preus molt elevats!
De totes maneres, com ja vaig dir en el post anterior, Nova Zelanda ha d’estar sí o sí en el llistat de països a visitar!

Per últim, us deixo algunes curiositats del país:

-         -  Efecte dels humans: Aquesta imatge mostra l’efecte que va tenir l’arribada dels éssers humans en la vegetació autòctona del país. Fa esgarrifar!!

Efecte dels humans

-          - Tatuatges maorís: Molts maorís porten el cos, i fins i tot alguns la cara, tatuada. Aquests tatuatges expliquen la història familiar, les aventures dels avantpassats.

-          - Polinèsia: La Polinèsia la formen totes les illetes que queden en el triangle delimitat per Hawai, l’Illa de Pascua i Nova Zelanda.
Es creu que els polinesis provenien de la Xina i el sudest asiàtic.

Procés migratiu fins a Polinèsia

-        - Vot femení: Nova Zelanda va ser el primer país del món on les dones van tenir dret a vot. Va ser l’any 1893.

-         - Regal d’aniversari: Els nens kiwis comencen l’escola el dia que compleixen 5 anys. Sens dubte el millor regal d’aniversari...

-          - Terratrèmols a Christchurch: Resulta que després dels terratrèmols de Christchurch al Febrer de 2011, els divorcis a la ciutat van créixer exponencialment. També van augmentar els casos de pèrdua de memòria sobtada.

-         -  Conductors de bus/guia turístic: Hi ha un munt de conductors de busos públics que s’estimen tant la seva feina i el seu país, que van explicant-te coses durant el trajecte. Algunes vegades és molt interessant i s’agraeix, però d’altres (sobretot en els trajectes llargs), tens temptacions de demanar-li educadament que li detalli els metres cúbics d’aigua que porta X riu a la seva família i que a tu, et deixi dormir tranquil, jejeje!

-          - Supermercats i alcohol: El supermercat ,més econòmic, el Pack’N’Save, té estructura de magatzem de fàbrica. Així doncs, són sempre enormes i té immenses estanteries cobertes de productes que arriben fins el sostre.En els súpers kiwis, s’hi pot trobar cervesa, vi i sidra. La resta de licors s’han d’anar a comprar a les botigues especialitzades, les “bottle shops”.

Comiat d’emocions fortes! (De l’11/01/2013 al 24/01/2013)

Hola de nou a tots!

Se m’està acumulant la feina...Porto dues setmanes per Àsia i encara no he acabat d’explicar-vos les meves últimes aventures per Nova Zelanda. Així doncs, anem per feina.

En aquesta última etapa per terres kiwis, vaig recórrer part de la costa oest de l’illa sud direcció a l’Abel Tasman National Park (el qual vaig sobrevolar saltant amb paracaigudes) per posteriorment tornar a navegar cap a l’illa nord. Uns dies a la capital i un nou trekking pel Tongariro National Park van culminar una etapa del viatge increïble!!

La primera parada, tal i com vaig comentar en el post anterior, va ser Fox Glacier. Després de 7 hores en l’enèsima carretera preciosa (un tram especialment maco és el que passa entre dos llacs, el Wanaka i el Harewa, que es poden veure a banda i banda de la carretera) i de passar pels 5 llocs diferents on s’havia tallat la circulació el dia anterior, vaig arribar al desitjat destí per visitar una de les glaceres més famoses del país.

Només arribar, vaig deixar la motxilla a l’alberg i vaig sortir disparat cap al Fox Glacier. Volia aprofitar la tarda i tenir el màxim de temps per gaudir-ne.

D’aquesta manera, vaig recórrer els gairebé 6 km que hi havia des del poble fins al pàrquing (la majoria dels quals per una zona de selva anomenada Minnehaha Walk) i vaig enfilar l’últim tram cap al mirador. Aquesta darrera part del recorregut, és força bonica, amb cascades, algun llac i la vall creada per la mateixa glacera. Un cop al mirador, que es troba a uns 80m de la glacera, les vistes no són res de l’altre món ja que, com que l’enorme massa de gel baixa en forma de zig-zag, queda amagada rere les muntanyes i se’n pot veure ben poca cosa.
En qualsevol cas, va ser força interessant  perquè vaig coincidir amb una família de kiwis, el pare de la qual havia estat allí feia 20 anys. Em va explicar que en aquella època la glacera arribava molt més enllà de la vall, uns 5 o 6 km més avall. A més, en les roques de la vall es fa molt evident l’enorme alçada que havia arribat a tenir.

De tornada, vaig baixar al Fox River per agafar un tros de gel que surava per l’aigua del riu i acte seguit, vaig encaminar-me cap al Chalet Lookout, un punt en un petit turó que dóna una visió més elevada i frontal de la llengua de gel. Malauradament, després de travessar un pont penjant sobre el riu, vaig adonar-me que el camí estava tallat degut a les fortes pluges dels dies anteriors i que m’havia de conformar amb un mirador alternatiu amb una vista no gaire bona.

Fox Glacier

Un cop a l’alberg, vaig conèixer el meu company d’habitació, el Lukas. Després de xerrar una estona, vam quedar que l’endemà tarda, si érem capaços de quadrar horaris (teníem plans diferents pel matí), em pujaria amb el seu cotxe de lloguer fins a Greymouth (3 hores al nord de les glaceres), des d’on jo volia intentar trobar la manera d’arribar a Nelson (al nord de l’illa sud).

Així doncs, el dia següent em vaig llevar ben d’hora pel matí per anar cap al Lake Matheson (estava a uns 6km de l’alberg on m’allotjava), famós perquè s’hi pot veure reflectit el Mt. Cook. El motiu d’anar-hi d’hora era per intentar aprofitar les hores en què l’aigua està més tranquil·la i el llac fa de mirall.

De totes maneres, malgrat aixecar-me pels volts de les 6:00h i després de caminar una hora fins al llac, vaig fer un pèl tard, doncs l’aigua començava a estar un pèl remoguda. Amb tot, vaig aconseguir fer un parell de fotos que no estan malament i vaig gaudir d’uns minuts de l’efecte mirall. Aquí en teniu el resultat:

Reflex del Mt. Cook al Lake Matheson

Satisfet a mitges, vaig tornar a l’alberg a recollir la motxilla i vaig decidir-me a fer autostop per intentar anar al següent poble, Franz Josef. Aquest petit poble que està a poc més d’una hora de Fox Glacier també és famós per la seva glacera (en els temps de l’última glaciació aquesta  arribava fins a l’Oceà però com la seva germana del sud, no ha parat de retrocedir en els últims anys).

Després de poc més de 10minuts, un kiwi em va agafar i em va portar fins el meu següent destí. És digne de menció que a mig camí, l’home va parar a saludar uns amics que el van convidar a anar amb ells a fer kayak en un lloc en la direcció oposada a Franz Josef. L’home va acceptar la invitació però els hi va dir que primer m’havia de portar. D’aquesta manera, l’home va conduir 30minuts més per deixar-me i girar cua novament.

Ja a Franz  Josef, vaig deixar la backpack a l’oficina de turisme i vaig encaminar-me cap a la Sentinel Rock, un petit turó amb bones vistes de la glacera. Un cop era allà, vaig rebre una trucada del Lukas, confirmant-me que passaria per aquest poble a recollir-me en una hora. Amb el temps just, vaig dirigir-me cap al Franz Josef Walk, una caminada que degut a les pluges dels dies anteriors quedava tallada a 1km de la glacera, deixant unes vistes força llunyanes.

Franz Josef

Tan de pressa com vaig poder, vaig desfer el camí per tornar a l’I-site, agafar la motxilla i pujar al cotxe del Lukas per posar direcció a Greymouth. De totes maneres, un cop allà vaig canviar d’idea i vaig decidir acompanyar-lo fins a Kaikoura (a la costa est). Allà vaig tenir temps de veure una espectacular posta de sol i una nova nit estelada abans d’agafar un bus de bon matí per anar a Nelson.

Cel de Kaikoura durant la posta de sol

Aquest poble del nord de l’illa sud era un bon lloc des del qual accedir a l’Abel Tasman National Park, un Parc Nacional a la costa de l’estret de Cook, que barreja diversos turons, boscos molt poblats i meravelloses caletes.
Just arribar a Nelson, vaig posar rumb a l’I-site per informar-me de la previsió del temps, reservar lloc al refugi al Parc Nacional i acabar de planificar els meus dies en aquesta part de Nova Zelanda.
Una de les coses que vaig decidir fer, després d’haver-ho pensat molt i d’haver rebut un munt de recomanacions, va ser saltar en paracaigudes des de 13.000 peus, uns 4.000 metres.
D’aquesta manera, el dia següent pel matí, em venien a buscar a l’alberg i se m’emportaven cap a Motueka, el poble veí, on hi havia un petit aeroport des del qual s’havia d’enlairar l’avioneta des de la que saltaria.
Al principi va haver-hi uns minuts d’incertesa, ja que el dia estava totalment ennuvolat i era perillós saltar per la manca de visibilitat, però després d’uns 30minuts d’espera, ens van avisar que havia arribat el moment.
Després d’equipar-nos degudament (per cert, l’arnès fa una pressió a la zona púbica gens agradable pels homes) vaig pujar a l’avioneta amb un noi i una noia taiwanesos i els nostres respectius instructors.
Al cap de 10minuts guanyant altura i tot sobrevolant l’Abel Tasman  National Park (alguna petita clariana permetia unes bones vistes sobre el parc) va arribar l’esperat moment!!

Fins aleshores i malgrat patir de vertigen, havia estat estranyament tranquil, però quan vaig veure desaparèixer la noia taiwanesa a una velocitat d’espant em vaig acollonir una mica. De totes maneres, no hi havia temps per dubtes i era l’hora de saltar.
El meu instructor va agafar impuls, va comptar fins a tres i cap avall. Els 40primers segons són de caiguda lliure i són una brutalitat. L’adrenalina es dispara i es comença a cridar sense parar un munt de coses incoherents. Tot i així, a diferència del que es pot creure, no es té cap mena de sensació de vertigen ja que el terra queda molt lluny ni tampoc que “se’t puja l’estómac”, doncs l’aire sembla que t’impulsi cap amunt.

Un cop es desplega el paracaigudes, puges uns quants metres a una velocitat brutal, frenant la caiguda lliure, en la qual arribes a agafar els 200km/h.
La baixada amb paracaigudes també és divertida, doncs vas veient com s’apropa el terra mentre gaudeixes de les vistes i et balanceges al ritme que l’instructor marca.

Un cop vam arribar a terra ferma, l’adrenalina seguia circulant pel meu cos i un somriure d’orella a orella monopolitzava l’expressió de la meva cara. Curiosament, aquesta sensació genial em va durar tot el que restava de dia.

Preparat pel salt

A punt d'aterrar

El dia 15 amb un company d’habitació anglès, vam anar fins a Keiteri, un diminut poble costaner des d’on havia d’agafar un Water Taxi que em portaria fins a  Totaranui, una platja força al nord de l’Abel Tasman National Park. El temps no acompanyava gens, i la pluja i la mala mar van fer el trajecte amb barca força entretingut, provocant el mareig d’una de les passatgeres.
Un cop a Totaranui, el temps va començar a millorar i fins i tot va sortir el sol.

La meva idea era, primer caminar rumb a l’extrem nord per fer mitja volta al cap d’uns 10km i aleshores tirar cap al meu refugi.
D’aquesta manera, vaig començar a caminar pel Gibbs Hill Track, un camí que s’enfilava muntanya amunt entre un conjunt de turons i altres muntanyes, així com també d’alguna platja i el mar. Va ser al final d’aquest sender, des d’on vaig poder comptar fins a 7 colors diferents de l’aigua del mar (marró a la part on desembocava el riu i diverses tonalitats de blau al llarg de la platja i l’estret). Preciós!!

Fantàstiques vistes des de Gibbs Hill

Era moment de girar cua i posar direcció a Awaroa (on havia de dormir aquella nit) passant primer pel Whariwharangi Hut, un refugi davant d’una preciosa cala. El trajecte continuava fent  petits puja i baixes fins a Separation Point, un penya-segat no gaire alt pel qual es podia baixar fins a les roques. Des d’allà, calia travessar les precioses i desertes platges de Mutton Cove i Anapai Bay.

Cala davant del Whariwharangi Hut

Fins aquí tot fabulós. Havia gaudit de bones vistes, passat per cales precioses i creuat amb molt poca gent. De totes maneres, la sort em va canviar començant pel temps. Els núvols van tornar a tapar el cel i la pluja va tornar a fer acte de presència, incrementant la seva força fins a convertir-se en diluvi al moment que vaig arribar a Totaranui. En qualsevol cas, com que anava un pèl just de temps, no em podia permetre el luxe de descansar i esperar que l’aiguat amainés, així que vaig seguir endavant. Al cap d’aproximadament una hora, cansat i ben mullat, vaig arribar al pas des d’on havia de creuar la marea per arribar al meu refugi.
Resulta que hi ha dos trams del parc, els quals només es poden creuar en hores de marea baixa, i aquest n’era un.

Inexplicablement (encara ara no entenc perquè), i tot i que en la major part del tram l’aigua s’havia retirat i la sorra era totalment transitable, hi havia un tros pel qual hi corria una riera força ample i profunda. Després de recorre-la amunt  i avall en busca del millor indret per travessar-la, vaig descobrir un punt en el qual “només” era necessari ficar-s’hi fins els genolls.
Una mica fart de tot plegat, vaig prendre una decisió totalment equivocada: creuar la riera sense descalçar-me.
En fer-ho, les meves sabates que ja estaven xopes per l’exterior, es van omplir completament d’aigua per dins, quedant totalment xopes!

Sabates començant a empapar-se

Al refugi, no hi havia fogons, amb la qual cosa no vaig poder-me cuinar noodles (tal i com havia fet en el Kepler Track) i d’aquesta manera entrar en calor i em vaig haver de conformar amb uns tristos trossos de pa amb formatge i alguna peça de fruita. Després de menjar i derrotat pel cansament (havia caminat uns 27km) , vaig anar-me’n a dormir.

El següent dia, com que havia de ser a Marahau (el poble on acaba/comença el Parc Nacional) a les 18h per agafar el bus de tornada a Nelson, vaig començar ben d’hora. Durant la nit, el meu calçat no va tenir temps d’eixugar-se, amb la qual cosa vaig haver de caminar amb les bambes ben xopes (vaig decidir posar-me bosses de plàstic com a mitjons per tal de mantenir els peus secs). Amb tot, caminava a bon ritme i tirava milles fins al segon pas de marea a Onetahuti. Per sort, la riera d’aquest tram era molt més petita i vaig poder-la creuar sense problemes.

A continuació venia un dels trams amb més pendent del trekking i que et portava fins un dels punts més elevats del parc per posteriorment desembocar a Bark Bay. Des d’aquesta badia, es caminava uns pocs minuts fins a arribar a Medlands Beach, una petita caleta on vaig decidir aturar-me i regalar-me el primer bany de la caminada.
De totes maneres, la sort seguia no estan gaire del meu costat, i al cap de res d’haver-me llençat a l’aigua, va arribar un ferry carregat de turistes i els va començar a “vomitar” en aquesta mateixa platgeta.
En vista del panorama, vaig tornar-me a calçar les bambes (bosses de plàstic incloses) i vaig continuar per un tram de 12km de puja i baixes de diversos turons fins a arribar a Anchorage, una de les platges més grans i que estava plena de barquetes de kiwis que havien anat a passar el dia. Aquest va ser l’indret que vaig escollir per descansar, recuperar forces i menjar una mica (novament pa de motlle amb formatge...).
Un cop acabat el “pit-stop” em quedaven encara 12km a recórrer sota una calor asfixiant. Malgrat el cansament, les ganes d’arribar i regalar-me un últim bany van poder més que el desànim i vaig seguir caminant a un molt bon ritme. Gràcies a això, vaig poder saltar a l’aigua a Tinline Bay, l’última cala abans d’arribar a Marahau i que es caracteritzava per ser de roques i per tenir una aigua gelada.

Pre bany i pre arribada de guiris a Medlands Beach

Vistes direcció a Anchorage

Totalment desfet, vaig arribar fins al pàrquing de bus i vaig poder tornar a Nelson, on m’havia de preparar per anar rumb a Wellington l’endemà.

Casualment, vaig conèixer una noia anglesa, la Simone, i un noi hongarès, el Levente, que tenien els mateixos plans.

Tots plegats doncs, vam agafar primer el bus i després el ferry per creuar cap a l’illa nord.

Un cop allà, i tenint en compte el xàfec que queia, vam decidir que després de deixar les motxilles als diferents albergs, ens trobaríem al Te Papa Museum, el museu nacional de Nova Zelanda.

Amb un fitxatge nou, la Nadine (una noia suïssa que s’estava al meu alberg) vam tirar cap al Te Papa. Aquest museu és una passada, ja que a part de ser gratuït, s’hi pot trobar un munt d’informació sobre la història del país, art, un munt de material interactiu que t’ajuda a entendre millor el que s’exposa, diverses exposicions (que van des de jocs de videoconsola a uniformes militars), etc. En definitiva, hi pots dedicar hores i hores i no te l’acabes!

Per celebrar la visita cultural, vam anar els 4 a un bar a fer unes pintes i a acomiadar-nos de la Simone que marxava l’endemà.

El dia 18, vaig anar a demanar informació sobre el Tongariro National Park (un Parc Nacional al nord de Wellington on volia fer el meu últim trekking nova zelandès) i després vaig trobar-me amb la Nadine i el Levente per pujar al Mt. Victoria, un petit turó a l’est de la capital des del cim del qual es tenen unes vistes quasi de 360º a la ciutat. Res espectacular...
A la tarda, vam passejar per Cuba St, un carrer peatonal del centre amb força encant, la Civic Square, on hi ha la biblioteca Nacional i la City Gallery, pel Lambton Harbour i finalment vam agafar el Cable Car (una espècie de tren cremallera) que et puja fins a l’entrada dels Botanical Gardens.

Després de tot això, ens mereixíem un bon sopar, i amb un bon treball d’equip vam cuinar un genial pollastre teriyaki amb arròs!! Per llepar-se’n els dits!

El dia següent, ens tocava dir adéu a la Nadine, però abans vam fer una última visita al Te Papa (jo fins i tot hi vaig tornar a la tarda, dedicant-hi un dia sencer!

Per contra, el Levente, després de sentir els meus plans de futur va decidir acompanyar-me al Tongariro National Park.

Per anar-hi, el dia 20 vam agafar un bus des de Wellington cap a Ohakune, un poble a uns 40minuts de l’entrada del Parc Nacional i que, a part de les impressionants vistes al Mt. Ruapehu, té poc atractiu.

Aquell dia doncs, el vam dedicar a fer un passeig en bici, comprar provisions al súper, descansar a l’alberg i arreglar el transport fins a l’inici del Northern Circuit, el track que volíem fer.

Aquesta caminada passa entre els volcans Tongariro (1.967m) i Ngauruhoe (2.287m i famós per ser el Mt Doom de Mordor, en la peli de “Lord of the Rings”) i, en el seu punt més pròxim, queda a uns 15km del Ruapehu (2.797m), el qual encara està actiu (l’última erupció data del 2007). El trekking complert és d’uns 50km (nosaltres ens vam saltar l’última part d’uns 15km) i en el seu primer tram ressegueix una de les caminades d’un dia més famoses del món, el Tongariro Alpine Crossing. Actualment però, està tallat a mig camí degut a l’activitat volcànica.

El dia 21 doncs, començàvem la nostra aventura per Mordor, caminant direcció al primer refugi. D’allà, un camí en el que predominaven els negres, marrons i grisos i les roques volcàniques, començava a enfilar-se fins a arribar a un punt des del qual ens podíem desviar cap al cim del Mt. Ngauruhoe. De totes maneres, com que segons els mapes que dúiem i les indicacions que vam veure, semblava que no tindríem temps d’ascendir-hi, vam decidir continuar endavant.

Quin gran error i com ens en vam penedir (finalment vam acabar arribant al nostre refugi poc després de les 16h de la tarda)!!!!

Mt. Ngauruhoe

Seguint pel camí, vam arribar al Red Crater, un cràter d’un volcà extingit i des d’on es podia accedir al cim del Mt. Tongariro. Com que aquest cim quedava molt més aprop, vam decidir posar-hi rumb. Allà vam descansar una estona i vam gaudir de les vistes al Mt. Ngauruhoe i al Blue Lake, un dels llacs més grans de la zona i que es troba a la part del Tongariro Alpine Crossing que ha quedat tancada.
Amb les energies renovades, vam decidir continuar, baixant una divertida tartera que donava accés als Emerald Lakes, tres llacs força junts els uns dels altres i d’un color turquesa preciós. Precisament davant d’un d’ells, vam decidir fer una parada per dinar.

Cim del Mt. Tongariro amb el Levente

Indret on vam dinar

Emerald Lakes

Un cop teníem la panxa plena, vam seguir descendint per un sender de roca volcànica fins a un camí format pels rius de lava i cobert d’una sorra negra finíssima. A més a més, a mà dreta teníem en tot moment els imponents Mts. Ruapehu i Ngauruhoe governant el paisatge. Al cap de poc més de dues hores , arribàvem a un petit tram de bosc per on hi corria un rierol i que acabava desembocant al Waihohonu Hut, el refugi on passaríem la nit.

Com he esmentat abans, hi érem sobre les 16h de la tarda, amb la qual cosa vam tenir temps de sobres per descansar (en total havíem caminat al voltant de 25km), llegir i relaxar-nos. A més, com que l’endemà ens quedava un tram curt, d’uns 15km, podíem dormir fins, relativament, tard.

El matí següent, ens vam posar en marxa pels volts de les 9h, fent primer una curta visita a l’antic refugi, datat de principis del S.XX. Després vam caminar un parell d’hores per un camí amb poca gràcia, força desèrtic i monòton fins a arribar als llacs Lower Tama i Upper Tama. Aquests dos llacs, sobretot el primer, eren una meravella. Quedaven enfonsats a la vall i rodejats de vegetació (tenint en compte que el paisatge era majoritàriament volcànic, aquest fet tenia un encant especial). La llàstima va ser que els núvols no ens van deixar veure amb claredat els dos grans volcans, que quedaven a banda i banda.

Com que anàvem molt bé de temps, vam estar fent fotos, escoltant música i gaudint del meravellós paisatge, tot fent temps per l’hora de dinar.

Lower Tama

Un cop exhaurides les últimes provisions, vam fer el darrer tram del trajecte, que acabava en la bonica Taranaki Falls, una cascada amb molt d’encant que semblava aparèixer del no res entre unes grosses roques.

Taranaki Falls

El destí final era Whakapapa, un diminut poble des d’on vam agafar un bus de retorn a Ohakune.

El dia 23, em vaig acomiadar del Levente i vaig invertir 7hores en un bus, viatjant cap a Auckland, des d’on havia d’agafar un vol l’endemà per anar cap a Singapur. Com que vaig arribar a la ciutat força tard, vaig decidir sopar alguna cosa ràpida i agafar un altre autobús cap a l’aeroport, on passaria la meva última nit a l’hemisferi sud.

Les dues últimes setmanes a Nova Zelanda, van ser una confirmació de totes les sensacions que havia tingut fins al moment en aquest esplèndid país. Paisatges fantàstics, bons trekkings, gent molt maca i interessant i no estar sol en quasi cap moment, ja que a tot arreu trobava altres viatgers amb ganes de compartir moments.

De totes maneres, per ser just, he de dir que vaig quedar un pèl decebut de no poder apropar-me més a les glaceres (tant la Fox Glacier com la Franz Josef) i em va fer una mica de ràbia que les úniques opcions de fer-ho fos pagant...

Una altra cosa que no vaig poder gaudir al 100% (però en aquest cas per culpa meva), va ser la caminada per l’Abel Tasman National Park. Vaig voler recorre tot el parc, quedant-me així, poc temps per gaudir de les precioses caletes. Amb tot, he de dir que gràcies a la meva ambició, vaig poder gaudir de paisatges preciosos des de punts elevats que proporcionaven unes vistes de pel·lícula.

Totes les experiències viscudes en aquest tram final doncs, van ser la millor manera d’acomiadar-se d’un país que és impossible que deixi indiferent, d’un país que, segons el meu punt de vista, tothom hauria de posar en el seu llistat de destins turístics!

Per últim, i per si a algú encara no li havia quedat clar, Nova Zelanda es posa (virtualment) al capdavant de països que he vist fins el moment. Però el viatge continua...