Conclusions New Zealand

Tal i com vaig fer per Austràlia, també volia fer un últim post amb les meves conclusions sobre Nova Zelanda, el país de 4,5M d’habitants i 40M d’ovelles, el país del “Sweet as!”, el país dels paisatges de pel·lícula. Tot i que això em farà endarrerir-me encara una mica més en les meves actualitzacions, crec que és interessant escriure les impressions i sensacions que m’ha deixat cada país pel que passo.

D’aquesta manera doncs, seguiré si fa no fa, el model que vaig utilitzar pel primer país que vaig visitar i començaré parlant-vos una mica d’història:

Nova Zelanda és un territori força jove, només fa 10.000anys que té l’actual forma. A més, no va tenir representació humana fins fa entre 1.000 i 800 anys. Els primers pobladors van ser els maorís, que van arribar-hi navegant des d’alguna illa de la Polinèsia (no se sap ben bé quina) i van trepitjar, primer de tot, l’illa nord.
En els següents 100anys, van arribar altres tribus maorís i, a més a més, alguns dels nous habitants es van anar desplaçant cap al sud.

Les societats dels nouvinguts eren bàsicament tribals i es basaven en la caça i la pesca per sobreviure. Va ser a causa d’això, que algunes espècies autòctones van desaparèixer cap a l’any 1.400 d.C., com per exemple el moa, una au no voladora similar a l’estruç però de tamanys gegantins. A partir d’aleshores, els maorís van haver de començar a desenvolupar la ramaderia per poder garantir la seva alimentació.

Imatge d'un maorí caçant moa

No va ser fins a l’any 1642 que els europeus van navegar per aigües kiwis. Els primers en fer-ho van ser els holandesos, comandats pel capità Abel Tasman, que van passar per la costa nord de l’illa sud, però després que els locals es carreguessin 4 tripulants “tulipans” van preferir passar de llarg i no desembarcar-hi. Malgrat tot, a ells se’ls hi deu l’actual nom d’aquest país, ja que el van anomenar Nieuw Zeeland (nova terra del mar).

Després d’aquest primera aproximació, els maorís van estar tranquils més de 100 anys, fins que el gran explorador britànic James Cook,  va resseguir-ne tota la costa (per detallar-ne els mapes cartogràfics) i va posar-hi els peus l’any 1769.

De totes maneres, no va ser fins a finals del S.XVIII que els primers europeus van començar a establir-s’hi (bàsicament eren baleners i caçadors de foques atrets per la fantàstica posició estratègica d’aquestes illes del Pacífic).

Cal destacar que les relacions dels britànics amb els primers colons polinesis van ser força cordials i pacífiques i que la convivència entre ells es va basar en l’intercanvi de béns i serveis. Els maorís proporcionaven als europeus aigua i  coneixements sobre el terreny a canvi d’armes.  Això, combinat amb la cultura bèl·lica dels primers pobladors de Nova Zelanda, va desembocar en diverses guerres entre les tribus durant els primers 40 anys del S.XIX.

Una de les dates més determinants de la història del país va ser el 6 de febrer de 1840, quan els maorís van signar el Tractat de Waitangi, pel qual acceptaven l’autoritat britànica sobre el país, pensant que d’aquesta manera obtindrien més favors dels nouvinguts.
El quid de la qüestió va ser la diferent interpretació que els líders tribals van donar al text. Com que la maorí era una cultura oral i no escrita, van interpretar que el que deia el Tractat era que ells tindrien l’última paraula en les decisions que influïssin Aotearoa (Nova Zelanda en maorí). Per contra, el que es detallava en el Tractat era que els polinesis serien, d’aleshores ençà, súbdits de la Corona Britànica, la qual tenia autoritat de govern absoluta sobre la terra. D’aquesta manera, els anglesos es van assegurar la sobirania del territori davant dels francesos, que tenien alguns assentaments a l’illa sud.
Les males llengües, diuen que els britànics van enredar els caps de les tribus maorís, fent-los creure que el Tractat de Waitangi els era favorable i donant-los una versió errònia del que realment determinava.

A molt curt termini, no va haver-hi gaires problemes ja que la població britànica era molt petita i ambdues ètnies convivien en molt pocs llocs. De totes maneres, com que després del Tractat de Waitangi Nova Zelanda havia passat a ser territori britànic, els immigrants van començar a augmentar ràpidament.  Com a conseqüència d’això, el període d’entre 1860 i 1870 va estar caracteritzat per diverses guerres, generalment guanyades pels britànics degut al seu armament més sofisticat i al seu major nombre d’efectius. Amb la derrota dels primers colons de Nova Zelanda, venia un llarg període de domini blanc i marginació de la cultura, llengua i tradicions maorís.

Malgrat ser considerats ciutadans de segona, els polinesis van ser enviats a la I i II Guerra Mundial com a part de les tropes Nova Zelandeses.

No va ser fins a mitjans dels anys 1980’s que el Govern kiwi, va ordenar els Tribunals de Waitangi, encarregats d’investigar els fets històrics reals i de reconèixer la cultura maorí com a llegat important del país.

De totes maneres, la situació actual dels polinesis a Nova Zelanda (que són al voltant d’un 15-20% de la població total) és força bona, sens dubte molt millor que la dels aborígens a Austràlia. Cada cop més, la cultura maorí està valorada com a part importantíssima de la història del país i cada cop hi ha més kiwis “europeus” que se se’n senten orgullosos.
Si bé a les escoles només s’ensenya la llengua dels primers colons de Nova Zelanda durant l’educació primària, cal dir que la llengua maorí és cooficial amb l’anglès i que es pot trobar en un munt d’edificis públics, documentació oficial i fins i tot en un canal de TV.

Un altre fet destacable és que es poden veure un nombre considerable de grups d’amics, parelles i famílies mixtes (és a dir, d’un/a maorí amb un/a “europeu/a”). Així doncs, en cap cas fa l’efecte que estiguin marginats o apartats de la resta de la societat.

Un element d’integració importantíssim entre ambdues ètnies ha estat el rugbi. És sense cap mena de dubte l’esport nacional i és seguit amb passió tant per maorís com per blancs (es poden veure banderes dels All Black a un munt de cases, moltes més que no pas banderes nova zelandeses). Un magnífic exemple de la força d’unió entre diferents comunitats que l’esport pot arribar a tenir.

Amb tot, en alguns llocs (sobretot en petits pobles de l’interior del país) encara queden racistes que culpen els maorís de tots els mals del país, però la sensació que em va donar és que són minoria. També he de dir, que després del xoc que em va suposar la situació dels aborígens australians, qualsevol cosa semblava millor!

Un altre aspecte important a nivell sociocultural és que els nova zelandesos gaudeixen d’un bon nivell de vida. No és ni de bon tros tan elevat com el dels seus cosins australians, però sí que gaudeixen de les comoditats dels països occidentals.

El salari mitjà no està malament, ja que ronda els 28.000NZD anuals, amb un salari mínim de 13NZD l’hora.

Com també passava a Austràlia, molts joves decideixen posar-se a treballar un cop acaben l’educació obligatòria i d’aquesta manera guanyar-se un sou que inverteixen en els seus hobbies i en la gran varietat d’activitats de lleure de què disposen. Perquè si d’alguna cosa hi ha una oferta inacabable a Nova Zelanda és d’activitats. És comú veure gent practicant esquí aquàtic en llacs o al mar durant l’estiu, esquiant als Southern Alps durant l’hivern o fent trekkings durant tot l’any.

És destacable també, que malgrat tenir un tamany equivalent al del Regne Unit o Itàlia, només hi viuen 4,5M d’habitants. Així doncs, l’únic lloc amb caràcter de ciutat gran és Auckland (fins i tot Wellington té caràcter de poble) i és l’únic lloc realment multicultural, ja que també s’hi pot trobar una gran quantitat d’asiàtics.

Crec que el fet de ser tan pocs és molt important, ja que marca moltíssim el caràcter de la gent del país. Els kiwis són, en general, honestos, pacients, agradables i sempre disposats a donar un cop de mà. Vaja, que són uns trossos de pa beneïts! Us en posaré exemples:

- A Te Anau, vaig entrar a un supermercat per comprar menjar per la nit. En aquell moment, no vaig pensar que portava algunes coses (plàtans, galetes, etc.) comprats a un súper de la mateixa cadena a Queenstown. Un cop vaig sortir, totes les alarmes van disparar-se i l’encarregada em va demanar amablement que obrís la motxilla. Malgrat veure productes que, evidentment, ells també tenien, va escoltar la meva història i em va deixar marxar tan sols dient-me que el proper cop l’avisés abans de fer la compra.

- Els pocs cops que vaig anar amb cotxe, la majoria de conductors no estaven acostumats a conduir a l’esquerra i van cometre alguna irregularitat. Malgrat això, mai ningú ens va pitar! A més, és difícil sentir sonar mai cap clàxon.

- És fàcil establir conversa i preguntar qualsevol dubte o inquietud que tinguis. A mi, en diverses ocasions se’m van apropar per explicar-me coses sobre la seva cultura, el seu poble o fins i tot, alguna experiència personal.

- L’autostop està del tot generalitzat al país i és comú que a part de portar-te, et convidin a casa seva, a dinar o a fer-te de guies turístics. Fins i tot, vaig conèixer dues noies eslovaques que havien estat convidades a passar el Nadal a casa de la dona que les havia recollit!!!
Pel que fa a la meva experiència personal, el kiwi que em va agafar va canviar els seus plans per poder-me deixar al lloc en el que s’havia compromès a portar-me.

Pel que fa a la situació econòmica del país és, sens dubte, molt millor que la d’Europa (sense anar més lluny, el meu amic Òscar li van donar una feina en un restaurant al cap de 24hores d’aplicar-hi), però en cap cas és la situació de bonança increïble que viu Austràlia. Així doncs, la crisi global també va colpejar Nova Zelanda i la taxa d’atur va augmentar després de l’any 2008 (actualment és d’aproximadament el 7%).

Tot i que les exportacions tenen un paper destacable, Nova Zelanda és un país bàsicament importador.

A diferència del que es pot pensar, les principals exportacions no són pas la llana d’ovella (sí que ho havien estat fins al 1973), sinó que els béns que més venen als seus socis comercials (USA, Austràlia, Xina i Japó) són els làctics, la carn, la fusta i el peix.

El sector serveis és inqüestionablement el més important del país, essent el turisme un dels pilars de l’economia kiwi. Així doncs, Nova Zelanda és un país totalment preparat i adaptat al turisme i amb una gran oferta d’allotjament, transport i restauració. De totes maneres, com que depenen tant del turisme, els preus són força elevats i a mi em va quedar la sensació que et volen cobrar per absolutament tot. Així doncs, no es pot accedir a coves o glaceres sense pagar i et claven un bon pal per fer qualsevol de les activitats com ara salt amb paracaigudes, “bungy jumping”, rafting, etc.

Pel que fa a la política del país, és curiós que, com també passava a Austràlia, Nova Zelanda és una monarquia parlamentària, és a dir, que la Reina d’Anglaterra és la cap d’estat.
A part d’això, el país està dividit en 16 regions que depenen totes del govern central, el qual pren les decisions a nivell d’estat. Així doncs, les diferents parts del país no tenen cap mena d’autonomia pròpia, fet que fins el moment no ha estat causa de cap conflicte.

Segurament, la característica més rellevant de la política kiwi és la seva posició obertament antinuclear des de l’any 1984-85. A causa d’això, Austràlia o Estats Units el van deixar de considerar un país aliat per només tenir-lo com a país amic.

Així doncs, la meva impressió de Nova Zelanda, com suposo que ja us haureu imaginat si m’heu anat llegint, ha estat molt i molt bona! La combinació de paisatges brutals amb una gent local fabulosa és garantia d’una bona experiència.

A més a més, és molt senzill viatjar-hi i el país està ple d’I-sites (centres d’informació turística) que generalment estan disposats a ajudar-te. Dic generalment, perquè en el primer que vaig anar em van intentar encolomar un bus de backpackers que costava 3 vegades el preu del bus públic...
Aquest doncs, és l’únic “però” que li posaria al país. El fet que et queda una mica la sensació que has de pagar fins i tot per respirar i a part, has de pagar uns preus molt elevats!
De totes maneres, com ja vaig dir en el post anterior, Nova Zelanda ha d’estar sí o sí en el llistat de països a visitar!

Per últim, us deixo algunes curiositats del país:

-         -  Efecte dels humans: Aquesta imatge mostra l’efecte que va tenir l’arribada dels éssers humans en la vegetació autòctona del país. Fa esgarrifar!!

Efecte dels humans

-          - Tatuatges maorís: Molts maorís porten el cos, i fins i tot alguns la cara, tatuada. Aquests tatuatges expliquen la història familiar, les aventures dels avantpassats.

-          - Polinèsia: La Polinèsia la formen totes les illetes que queden en el triangle delimitat per Hawai, l’Illa de Pascua i Nova Zelanda.
Es creu que els polinesis provenien de la Xina i el sudest asiàtic.

Procés migratiu fins a Polinèsia

-        - Vot femení: Nova Zelanda va ser el primer país del món on les dones van tenir dret a vot. Va ser l’any 1893.

-         - Regal d’aniversari: Els nens kiwis comencen l’escola el dia que compleixen 5 anys. Sens dubte el millor regal d’aniversari...

-          - Terratrèmols a Christchurch: Resulta que després dels terratrèmols de Christchurch al Febrer de 2011, els divorcis a la ciutat van créixer exponencialment. També van augmentar els casos de pèrdua de memòria sobtada.

-         -  Conductors de bus/guia turístic: Hi ha un munt de conductors de busos públics que s’estimen tant la seva feina i el seu país, que van explicant-te coses durant el trajecte. Algunes vegades és molt interessant i s’agraeix, però d’altres (sobretot en els trajectes llargs), tens temptacions de demanar-li educadament que li detalli els metres cúbics d’aigua que porta X riu a la seva família i que a tu, et deixi dormir tranquil, jejeje!

-          - Supermercats i alcohol: El supermercat ,més econòmic, el Pack’N’Save, té estructura de magatzem de fàbrica. Així doncs, són sempre enormes i té immenses estanteries cobertes de productes que arriben fins el sostre.En els súpers kiwis, s’hi pot trobar cervesa, vi i sidra. La resta de licors s’han d’anar a comprar a les botigues especialitzades, les “bottle shops”.