A les portes del sudest asiàtic (del 24/01/2013 al 30/01/2013) + conclusions

Hola a tothom!

Finalment començaré a explicar-vos les meves peripècies per Àsia. Evidentment, començaré per Singapur, el primer país/ciutat asiàtic que he trepitjat durant aquest viatge.

Malgrat tothom m’havia dit que en tindria prou amb un parell de dies, vaig decidir prendre-m’ho amb calma i explorar aquest interessant país a fons. A part, també vaig aprofitar per fer quelcom totalment necessari, tallar-me els cabells després de més de 4 mesos!!

Després d’haver passat la nit a l’aeroport d’Auckland i amb 10:30hores de vol a l’esquena, arribava a Singapur cap a les 17.30h, hora local. Havia quedat amb el Miquel, un noi d’ESCI que està treballant en aquesta ciutat, a les 19h a la meva “guest house” (és com es diuen els albergs a Àsia) per tal d’anar a sopar plegats i perquè em fes 5cts sobre les coses interessants a visitar.

En arribar, vaig passar la frontera sense problemes i vaig recollir la motxilla en un moment. Tot semblava anar sobre rodes fins que em vaig disposar a agafar el metro per anar cap al centre de la ciutat.
Per tal de comprar el bitllet, vaig dirigir-me a una petita taquilla on una dona força antipàtica, em va dir que el ticket senzill només es podia comprar a la màquina. A part, com que la màquina només acceptava monedes, em va redirigir a un altre punt d’informació on podia demanar canvi. Un cop tenia les monedes, vaig haver de fer cua durant una bona estona perquè només funcionaven dues de les màquines.
Finalment, vaig pujar al tren i vaig començar el trajecte cap a la guest house. A mig camí però, em vaig adonar que entre una cosa i l’altra s’havien fet les 19h i que a més a més, el meu mòbil català no tenia bateria i que per tant, no podia avisar al Miquel.
Un cop arribat a la parada de metro que la dona d’informació de l’aeroport m’havia dit, va resultar que no era la correcte i que quedava a uns 20 minuts de l’alberg. Resultat final, vaig acabar arribant-hi a les 20h i, evidentment, el Miquel ja no hi era.
Per sort, vaig poder-lo trucar des del telèfon de la guest house i va resultar que feia, tot just, 10 minuts que havia marxat. Així doncs, va tornar i finalment vam poder sopar junts en un food court (unes àrees on hi ha un munt de paradetes de menjar unes al costat de les altres). Per cert, cal dir que vaig quedar-me al·lucinat dels preus. Per fi, després de 4 mesos podia menjar fins a rebentar per 5 o 6€!!!!

Malgrat aquesta arribada un pèl estressant i tenir una mica de jet lag (la diferència horària entre Nova Zelanda i Singapur és de 5hores), el matí següent volia començar a descobrir la ciutat. D’entrada em vaig dirigir a Little India, barri que quedava a 5 minuts del meu alberg.

Aquesta part de la ciutat està caracteritzada per tenir, generalment, edificis baixos i acolorits i per les botigues de roba, mòbils, fruita i verdures al carrer. Evidentment, també és la part de la ciutat on hi viu la major part de la comunitat índia.

Casetes de Little India

Després de dinar en un altre paradeta de carrer, vaig continuar direcció al mar, passant per un temple hinduista i un altre de budista que quedaven costat per costat (és molt interessant la barreja de cultures, religions i tradicions que hi ha) i per Bugis Street, una mena de galeria plena de botiguetes xineses i amb un riu de gent força agobiant.
Un cop superada la massa de gent i després de fer una parada a una botiga de llibres de segona mà i sortir-ne carregat amb 6 (vaig pagar 15€ en total!), vaig plantar-me al Raffles Hotel, un antic edifici colonial britànic força xulo i des del qual vaig tenir les primeres vistes del Marina Bay Sands, l’edifici més famós del país. D’allà, vaig passar pel National Art Gallery (el qual estan reformant) i pel Parliament House, per finalment, resseguir els últims metres del riu fins la badia de Singapur, on entre altres coses es troba el Merlion (el peix amb cap de lleó que escup aigua per la boca i que és el gran símbol del país).
Vaig estar-me força estona fent fotos de l’escultura i observant les vistes de la badia, les quals són força maques. Just a la banda oposada del Merlion, hi ha el Marina Bay Sands i l’Art Science Museum (un edifici molt modern amb una forma que recorda una mica una flor).

Vistes des del Raffles Hotel

Marina Bay Sands i Art Science Museum

Merlion amb el CBD darrera

Mentre feia fotos, dos nois indonesis se’m van apropar i em van demanar de fer-se una foto amb mi (suposo que mai no havien vist a ningú tan alt), a part, quan els hi vaig dir que era de Barcelona em van començar a recitar tota l’alineació del Barça. Al mateix moment, un noi xinès se’ns va unir. Amb ell vaig estar parlant força més estona (tenia un anglès molt millor que els dos indonesis) i finalment, vaig acabar acompanyant-lo a un restaurant per sopar. Abans però, vaig demanar-li al meu nou amic Steffano d’anar a donar un cop d’ull a un restaurant que hi ha a la mateixa badia i que porta el nom del nostre país (resulta que la majoria de cuiners són antics treballadors del Bulli).

Amb el meu amic xinès, Steffano

Moqueta del restaurant Catalunya

L’endemà, fent cas a la meva acompanyant Lonely Planet (abans de marxar de Barcelona, els meus amics Luis i Àlex me’n van regalar un exemplar que cobreix tot el sudest asiàtic), vaig anar a visitar el monestir budista de Kong Meng San Phor Kark See, que consta d’una sèries d’escalinates, petits temples amb teulades ataronjades i coronades per dracs, pagodes (entre les quals destaca la dels Deu Mil Buddhas, d’unes dimensions gegantines i un color daurat que es veu des de ben lluny) i escultures força espectaculars. Per anar-hi, vaig haver d’agafar el metro i després caminar uns 20minuts sota un sol infernal.
Un cop allà, vaig començar a explorar els diversos temples amb figures i estàtues de Buddha i altres bodhisattvas, i a llegir la informació que hi havia detallada, doncs era un total ignorant d’aquesta interessant religió.
A mesura que avançava pels passadissos i temples, anava intentant entendre i retenir tot allò que llegia (he de reconèixer que sense massa èxit). De totes maneres, la meva dedicació va tenir recompensa i, en un moment que estava mirant uns llibres gratuïts sobre Budisme i meditació (per cert, me’n vaig acabar emportant 4), una dona se’m va apropar i em va preguntar si estava interessat en aquella religió. Quasi no havia tingut temps de respondre-li que l’amable senyora ja m’estava explicant els motius pels quals ella havia començat a practicar el budisme, com de meravellós és, a donar-me noms de llibres i pàgines web d’on podia obtenir informació, etc.
Vaig estar acompanyat gairebé uns 40minuts, en els quals em va ensenyar (dues vegades i amb demostració) com resar (què havia de dir, com havia de fer les reverències, quants cops havia de caminar al voltant de les imatges dels Boddhisattvas, etc.) i em va donar un munt d’informació més que no vaig ser capaç de gravar al meu cervell.

En qualsevol cas, l’experiència va valer molt la pena i va ser interessantíssim dedicar-hi tot el matí!

Pagoda dels Mil Budes

Complex templari de Kong Meng San Phor Kark See

A la tarda, vaig seguir tirant de Lonely Planet i vaig posar rumb al llac McRitchie, que es troba en un parc selvàtic al cor del país. Allà vaig veure els primers micos i vaig fer una volteta per unes passarel·les al voltant de l’aigua. La calor i la necessitat imperiosa de tallar-me el cabell em van fer marxar no gaire després d’haver-hi arribat i acabar el dia a una perruqueria que havia vist prèviament.

El dia 26 després de canviar d’alberg (no vaig poder allargar l’estada on estava ja que estaven complets), vaig observar part de la desfilada de la festa hindú del thaipusam (en el qual alguns elegits porten una sèrie d’ornaments i una mena d’altars enganxats al cos amb ganxos) i a continuació vaig fer una volta per Orchard Road, un carrer força modern amb fileres de centres comercials a banda i banda, on s’hi poden trobar totes les marques internacionals de primer nivell. Com que anar de compres no és, en absolut, un dels meus hobbies, vaig escapolir-me ràpidament cap a Emerald Hill Road, un carreró perpendicular a Orchard Rd i que es caracteritza per la seva tranquil·litat i les diverses casetes tradicionals. No n’hi ha cap de més de dos pisos i moltes d’elles estan ocupades per expatriats que les han restaurat. És sens dubte un oasi de calma a tocar del nucli del consumisme en estat pur i dur...

Desfilada del Thaipusam

Casetes d'Emerald Hill Road

Des d’allà, vaig seguir direcció China Town tot travessant Fort Canning Park, un parc sense massa d’especial, i Clarke Quay, un acolorit centre comercial (molt “hortera” pel meu gust) amb botigues i bars a la vora del riu.Un cop al barri xinès (que ja començava a estar decorat per l’any nou), em vaig trobar amb tot el que es pot esperar d’un barri xinès. Molta gent, paradetes de menjar, reproduccions falses de roba, electrodomèstics, etc., galeries i, evidentment, xinesos.
Em va cridar especialment l’atenció una de les parades de menjar, us en deixo una foto:

Paradeta de pernil a China Town

A poc més de 10minuts a peu, vaig plantar-me al CBD, on els edificis moderns d’incomptables plantes són els amos i senyors dels carrers. Sobta moltíssim com canvies d’un paisatge totalment asiàtic de casetes baixes, molta gent, brutícia pel terra i olors a menjar i a altres coses menys agradables a un altre totalment occidental, amb carrers amples i impol·luts i els edificis d’oficines esmentats.

Per acabar el dia, vaig creuar la badia i el Marina Bay Sands per anar a parar als Gardens by the Bay, uns jardins que queden a “l’esquena” de l’emblemàtic edifici. Allà es combinen petits estancs d’aigua i vegetació amb unes enormes estructures de metall que suposo que volen representar arbres amb unes grans ramificacions. A més a més, queden units per unes passarel·les per les quals, si pagues, hi pots circular. Personalment, ho vaig trobar massa artificial i amb poca gràcia, això sí, molt asiàtic!

Davant la badia de Singapur

CBD de Singapur

Gardens by the Bay

L’endemà vaig pujar fins dalt del Mt. Faber, un turó que queda a 116m per sobre el nivell del mar i que té vistes al port logístic i a una part de la ciutat amb no gaire encant. Des d’allà, es pot agafar un telefèric que porta fins a Sentosa, una illa al sud de Singapur amb platges de sorra blanca (artificials) i un munt de resorts, botigues  i parcs temàtics.

Com que l’opció telefèric va quedar descartada pel preu, vaig haver de tornar a baixar i agafar un monorail que et porta fins a l’esmentada illa.
Allà vaig vagar per la platja, observant com, a pocs metres, un munt de vaixells de càrrega esperen per entrar al port de Singapur. Malgrat la sorra blanca i les palmeres, la barreja del trànsit naval i un color de l’aigua marronós, no conviden a quedar-t’hi gaire estona.

Platja "paradisíaca" de Sentosa amb tot de vaixells de càrrega a l'horitzó

Així doncs, vaig endinsar-me en l’illa per fer-hi una volta i confirmar que era un complex ultra turístic i sense cap gràcia.

Per acabar el dia, vaig tornar a la badia de Singapur per veure com es feia fosc i s’il·luminaven tots els edificis i el Merlion.

Badia de Singapur de nit

Finalment, l’últim dia vaig dedicar-lo a canviar els dòlars que em quedaven per Ringgits malais i a fer una volta pel barri musulmà, d’on cal destacar la bonica mesquita.

El dia següent, el 30, agafava un bus per creuar la frontera a través d’un pont que uneix Singapur amb Malàsia i començar així, a visitar aquest segon país del sudest asiàtic.

Barri musulmà amb la Sultan Mosque a l'horitzó

Singapur és un país petit amb uns 4,5 milions d’habitants i que deu el seu nom a un antic príncep de Sumatra anomenat Sang Nila Tuma, que en creure veure un lleó en aquestes terres a principis del S. XIV, el va anomenar “Singapura”, que en llengua sànscrita (una antiga llengua clàssica índia) significa “la ciutat del lleó”.

Fins aleshores, l’illa havia estat anomenada Temasek i havia estat deshabitada. Una gran selva i tot tipus d’animals salvatges n’eren els únics ocupants.
El príncep va creure que haver vist un lleó era un bon auguri i va decidir fundar-hi una ciutat que va estar sota el seu domini fins l’any 1347.
Un temps després, els javanesos la van arrasar i l’illa va quedar novament deserta fins l’any 1819, quan el britànic Thomas Stamford Raffles, capità de la Companyia de les Índies Orientals, va arribar-hi i va crear la moderna Singapur.

Els britànics van tenir control sobre Singapur gairebé durant la resta del S.XIX i la primera meitat del S.XX, fins que, durant la 2a Guerra Mundial, els japonesos van envair l’illa i en van prendre el poder als britànics.

Amb la fi de la Guerra, els britànics van recuperar-ne la sobirania fins que l’any 1959, Lee Kuan Yew (el considerat pare de l’actual Singapur) fou elegit Primer Ministre i va demanar la integració de l’illa a la Federació de Malàsia, la qual es va confirmar 4 anys més tard. De totes maneres, com que van sorgir diverses diferències entre ambdues parts, Singapur acordava la seva secessió l’any 1965.

D’aleshores ençà, aquest petit país ha sofert un canvi espectacular i ha arribat a assolir uns nivells de creixement brutals, essent avui en dia un dels països del món amb una renda per càpita més elevada i amb una part de la ciutat tan moderna com qualsevol ciutat occidental.

A nivell sociocultural, el que més em va impactar va ser la gran diversitat de cultures i religions que conviuen en el país. L’ètnia majoritària és la xinesa, ja que són entre un 70-75%. En aquest percentatge també s’hi inclouen els peranakan, els descendents dels xinesos que durant els S.XV i XVI van emigrar cap a Malàsia i van tenir fills amb els locals.

Precisament, la segona ètnia més important a Singapur són els malais, que són el voltant del 15% de la població i que per proximitat geogràfica han estat emigrant cap el sud durant força  anys (encara ara ho intenten fer malgrat els grans impediments que hi posa el govern singapurès).
Per últim, hi ha els indis, que són al voltant del 8% de la població.
Els amants de les estadístiques i els números, us haureu adonat que els percentatges detallats, no sumen 100%. Això és perquè hi ha un nombre d’“expats” occidentals i gent d’altres nacions que també viuen  al país.

També em va impactar la convivència, aparentment sense cap problema, de diverses religions. D’aquesta manera, en el país es poden trobar budistes (un 40% de la població), islamistes i cristians catòlics, protestants i ortodoxos (15% cadascun), taoistes (8%) i hinduistes (5%), a part d’altres religions amb menys practicants.

Generalment, la religió va lligada a l’ètnia, amb la qual cosa els xinesos acostumen a ser budistes, cristians o taoistes, els malais musulmans i els indis hindúuistes.

D’altra banda, també sobta que passejant pel barri xinès es pugui trobar un temple hinduista o que per Little India hi hagi mesquites. Moltes vegades, també es poden trobar temples de diferents religions costat per costat, la qual cosa no sembla molestar als fidels practicants.

Una altra punt destacable, és la naturalitat amb la que conviuen les 4 llengües oficials del país: l’anglès, el malai, el xinès mandarí i el tamil. D’aquesta manera, en el metro o edificis públics, es poden veure cartells enormes amb la informació detallada en totes 4.
Amb tot, la llengua comú és l’anglès i és amb la que s’ensenya a l’escola. A més a més, s’ensenya una segona llengua que acostuma a ser la de l’ètnia de la qual l’alumne forma part.

En relació a tot el que he esmentat, he de dir que durant els meus dies a Singapur, em vaig fixar que era complicat veure plegats persones de diferents ètnies. Per aquest motiu, vaig preguntar sobre el tema a un local que treballava a la guest house on m’allotjava. Molt amablement, el noi em va explicar que generalment les persones d’una mateixa ètnia també comparteixen una mateixa llengua, religió i una forma de vida (per exemple, tots els malais musulmans no poden beure o menjar porc), amb la qual cosa, en molts casos, s’acaben relacionant entre sí. Malgrat tot, no us penseu que és impossible veure indis amb xinesos o malais amb qualsevol dels dos anteriors, simplement no és el més habitual.

En aquest mateix apartat, també vaig trobar molt interessant els grans contrastos que hi ha a la ciutat. Malgrat Singapur és un dels països del món amb un PIB per càpita més elevat (al voltant dels 39.000US$), encara es poden trobar algunes parts de la ciutat antigues, velles, brutes i amb certa pobresa. Fins aquí, res que no passi en qualsevol ciutat occidental. El que sobta, és que en 10 minuts, pots passar de la estressant China Town a la majestuositat del CBD, o de l’encant del barri colonial a la pintoresca Little India.

A nivell econòmic, Singapur ha patit un canvi brutal des de la seva independència. En un primer moment, va basar el seu gran creixement econòmic (que la va permetre començar a modernitzar-se i a ser el que és avui dia) en la indústria i la manufactura de productes bàsics. De totes maneres, l’entrada en el món capitalista de la majoria dels seus grans veïns asiàtics, aviat li va fer perdre competitivitat en aquest sector.
Va ser per aquest motiu que van decidir especialitzar-se en la manufactura de productes més especialitzats com ara la química, el refinament de petroli o l’enginyeria mecànica.

Un altre pilar de l’economia singapuresa és la seva política fiscal, que ha atret un munt d’empreses inversores internacionals. D’aquesta manera, avui en dia hi ha un munt d’empreses occidentals amb seus i oficines en el CBD de Singapur.

Un altre factor important es deu a la situació geogràfica d’aquest país. El que ja va ser explotat pels britànics durant la seva expansió colonial, segueix essent un pilar bàsic de l’economia actual. Es tracta del port de mercaderies, el qual és el més important del món en terme de nombre de contenidors, de tonatge i de càrrega anual. Com he comentat més amunt, impressiona moltíssim veure la immensa quantitat de vaixells que estan esperant per poder entrar al port.

Per últim, les darreres inversions en l’obertura de casinos com el de Marina Bay o de complexos turístics com el de Sentosa, han donat un impuls turístic al país que també està generant grans oportunitats i una enorme riquesa al país.

Encara que sembli mentida, Singapur rep gairebé 12 milions de turistes l’any, molts dels quals provenen d’altres països asiàtics.

A nivell polític, malgrat hi ha partits minoritaris amb representació, el sistema és gairebé unipartidista i des de la independència només ha governat el Partit d’Acció Popular. A més a més, l’actual Primer Ministre del país és el fill de Lee Kuan Yew, l’impulsor de l’autodeterminació singapuresa i el Primer Ministre durant els primers  31 anys de vida del país.

Per acabar, comentar que vaig trobar que Singapur és una ciutat força interessant i, com ja us he comentat, de molts contrastos. No la definiria com a una ciutat bonica, tot i que em va agradar molt la badia i l’edifici del Marina Bay, però sí que considero que val la pena dedicar-li alguns dies per impregnar-se d’aquesta barreja de cultures, barris, menjars i olors.
Personalment, em va recordar força a Hong Kong (allà també s’hi barregen diferents estils de vida i racons de la ciutat totalment diferents), però amb encara més diversitat.

Considero que és un bon lloc per tenir un primer contacte amb Àsia, ja que malgrat tenir característiques clarament de les ciutats d’aquest continent, tothom parla anglès i, en cas d’estrès, et pots escapar a racons més occidentals o passejar pels diversos centres comercials amb aire condicionat.

Per mi, van ser uns bons dies on vaig tenir oportunitat d’aprendre i conèixer gent interessant, a part de, perquè no reconèixer-ho, poder recuperar una mica de pes a base de posar-me les botes per 4 duros a les paradetes de menjar del carrer.

Abans d’acomiadar-me, algunes curiositats:

-          Singapura, la ciutat de quin lleó?: Recentment, historiadors i arqueòlegs han coincidit en què en aquesta illa asiàtica, mai van habitar-hi lleons. Així doncs, el que possiblement va veure el príncep de Sumatra va ser un tigre.

-          Lavabo-dutxa: En les dues guest house que vaig estar a Singapur, la dutxa i el vàter compartien espai, o el què és el mateix, et podies dutxar mentre utilitzaves el vàter.

-          Preus variables: En la segona guest house, vaig pagar tres preus diferents per una mateixa habitació. Cada nit que allargava la reserva, segons qui m’atenia em cobrava un preu diferent. Sortosament, el canvi de preu sempre va ser al meu favor!

-          Ciutat subterrània: Singapur, segurament degut al seu clima calorós i humit, té una ciutat sota terra. És a dir, hi ha un munt de centres comercials interconnectats entre si i amb les diferents parades de metro. Així doncs, per anar d’un lloc a l’altre et pots moure per sota terra, a resguard del sol i amb l’agradable temperatura que proporciona l’aire condicionat.

-          Laberint sota terra: Hi ha un petit inconvenient d’aquestes macroconstruccions subterrànies. Els pobres guiris que no s’ho coneixen tenen molts números de perdre-s’hi. Això és el que em va passar a mi en un parell d’ocasions, en les que vaig haver de donar unes quantes voltes abans de trobar la sortida a la superfície.

-          Discriminació anti ludòpates: Nous casinos estan apareixent a Singapur per tal d’atreure el turisme. De totes maneres, per tal d’intentar desincentivar el joc entre la població local, els singapuresos han de pagar 100$ cada cop que hi van. Pels estrangers l’entrada és gratuïta.

-     El país on està prohibit menjar xiclet: M'havien arribat veus que Singapur era un país tan estricte amb les seves lleis, que fins i tot estava prohibit menjar xiclet pel carrer. Sembla a ser que no és ben bé així, però no se us ocorri tirar res a terra per si de cas.
Jo vaig creuar algun semàfor en vermell i pel mig d'algun carrer i no me n'he endut cap multa de record.