Un petit incident a Bali, 52 hores d’aeroports i avions, que et caigui un llamp a 3m, la Venècia xinesa i punt i final! (Del 08/06/2013 al 25/06/2013)

I finalment ha arribat el post referent a l’última etapa del viatge. Curiosament va ser en aquest últim període que va arribar l’únic incident que vaig tenir durant la meva aventura, va ser en forma de picabaralla amb uns estúpids balinesos, i per sort no va tenir més conseqüències.
Després de batre el record personal d’hores en aeroports i avions vaig arribar a la bonica Hong Kong on vaig passar-hi uns dies abans d’anar cap a Shanghai.
A part de retrobar-me amb la Tere, els dies a Xina em van servir per descobrir la ciutat, fer algunes excursions a pobles propers i renovar vestimenta. Vaig llençar piles de roba (que estaven fetes pols pel desgast del viatge) i vaig comprar-ne un mut de nova aprofitant el Fake Market (el mercat d’imitacions).
Bona culminació a una experiència vital increïble i que es fa difícil de descriure (ho intentaré en un proper post de conclusions) amb una traca final de barreja d’emocions.


El matí del dia 8 em llevava ben d’hora per començar el meu periple direcció Seminyak, al nord de la península sud de Bali. Havia d’agafar barca, minibus, ferry i un nou minibus. En principi, tot i que pesat semblava senzill, però la cosa es va complicar.
D’entrada, quan estava esperant el primer minibus, em van comentar la possibilitat de tornar-me els diners i que em quedés a Gili una nit més, ja que, segons em deien, no hi havia suficient gent que anés a Bali.
Com que jo havia quedat amb el Sergio, m’hi vaig negar rotundament. Per sort, em van acabar recol·locant en un cotxe atrotinat que em va dur al port.

Després de dinar i de 4 hores de ferry, em vaig plantar a Bali on calia agafar l’últim relleu. Uns nois del port van mirar-me el tiquet i van redirigir-me a una agència de viatges que quedava a pocs metres, allà tindria lloc l’únic incident del meu viatge.
El problema va sorgir perquè jo havia contractat transport fins a Seminyak i l’agència responsable només posava transport fins a Kuta (3km al sud).
Després d’anades i vingudes i que el teòric propietari em parlés de molt males maneres, va començar una discussió entre dos o tres balinesos, liderats per l’amo, i un servidor.
Vaig acusar-los de no complir amb les seves responsabilitats però vaig acceptar anar a Kuta, ja que l’alternativa, segons m’amenaçaven, era quedar-me allà.
Amb tot, vaig seguir defensant la meva postura i vaig negar-me a donar-los el tiquet que demostrava que havia comprat el transport a Seminyak. Això va ser el detonant perquè un dels balinesos, que estava enfilat a una moto, se’m tirés a sobre i “m’atropellés”. Afortunadament, no hi havia gaire espai entre nosaltres i tan sols em va donar un cop a la cama amb la roda davantera.
Aquí, flipant i també una mica espantat, vaig cedir, però vaig dir-los que aniria a la policia.
Ja al minibus, els nois que hi havia i que ho havien vist quasi tot, van preguntar-me si estava bé i van acceptar a explicar el que havia passat a la policia en cas que hi anés.

Entre una cosa i l’altra, no vam arribar a Kuta fins les 21.30h de la nit (jo havia quedat amb el Sergio a les 20h a Seminyak) amb la qual cosa vaig decidir que aplaçaria el tema fins l’endemà.
Passades les 22h vaig arribar a la guest house on havíem quedat i vaig explicar-li tota l’aventura al meu company madrileny.

Ja més tranquil vaig decidir que deixaria córrer el tema i passaria pàgina. No tenia res, és a dir, estava bé físicament i no volia perdre més temps anant a la corrupta policia balinesa a denunciar un fet, que era la meva paraula contra la d’un local.

Vam anar a sopar i a fer una volta pel carrer principal de Kuta que destaca per ser la capital balinesa de l’oci. El carrer és un seguici de bars i discoteques que estan plens d’australians/es borratxos, prostitutes i gent venent droga (mai abans me n’havien ofert tanta). No us enganyo si us dic que és el pitjor lloc on he estat en tot el viatge.
Després de menjar uns trossos de pizza i beure algunes Bintang, vam tornar cap a l’alberg a descansar.

L’endemà al matí vam decidir canviar de guest house per anar a una altra que quedava més a prop del centre i era més barata. Quan ja estàvem instal·lats, vam anar a la platja i de camí, vam reservar un cotxe (amb conductor) per anar a veure dos temples del sud de l’illa. Vam quedar que sortiríem sobre les 15h, així que vam tenir temps de fer un banyet, una dutxa i dinar tranquil·lament.

A l’hora acordada, el Sergio i jo vam pujar al cotxe per començar a fer km cap a Tanah Lot, un temple hinduista al nord oest de Kuta i que és famós per estar construït dalt d’una roca dins del mar. Durant la marea alta, el temple queda aïllat dins l’aigua.
Malgrat la distància no superava els 20km, vam estar ben bé una hora i mitja al cotxe. Això va ser degut a dos factors típics a l’illa. Els carrerons enrevessats pels que s’ha de circular i les grans cues que es fan en punts concrets on es troben fluxes grans de cotxes.

Vam arribar quan la marea començava a pujar així que vam haver d’anar per feina. Malauradament, no vam poder pujar al temple perquè s’hi estava fent una cerimònia, però vam poder recórrer la part baixa i veure’l amb perspectiva des d’alguns miradors naturals que hi havia al costat.

El Sergio i jo amb Tanah Lot al fons

Tanah Lot

També vam participar en una mena de ritual que es feia als peus de la roca sobre la qual hi ha Tanah Lot. Consistia en veure aigua d’una font natural, deixar-te esquitxar aigua a la cara i lluir una floreta a l’orella i un punt d’arròs al front posats per un sacerdot. Va ser graciós, però us he de reconèixer que no tinc ni idea quin era el sentit i el significat de tot allò, jejeje.

Participant al ritual

El resultat

Quan ja marxàvem del temple, i per no trencar la tradició, va posar-se a ploure amb força intensitat. Afortunadament vam arribar al pàrking i vam poder pujar al cotxe sense estar gaire xops.

La següent parada era el temple de Uluwatu que quedava a l’extrem sud de la península. La primera part del trajecte la vam fer sota la pluja, però sortosament a mig camí va parar. De totes maneres, el cel seguia tapat per uns núvols molt densos que amenaçaven a no deixar-nos gaudir de la posta de sol.
Vam arribar que ja s’estava fent fosc, però encara vam tenir temps per fer una passejada ràpida pel temple, esquivar els micos més perillosos de Bali (roben ulleres, càmeres i altres complements que no et tornen, a no ser que els donis quelcom de menjar a canvi) i de veure amb perspectiva l’espectacularitat dels penya-segats coronats pel propi Uluwatu.

Uluwatu als peus del penya-segat

Uluwatu amb perspectiva

El temple d'Uluwatu des de l'altre banda, mentre es feia fosc

Amb la satisfacció d’haver fet la “feina”, vam tornar cap a Kuta per passar l’última nit.
El matí del dia 10, vam fer les motxilles i vam fer temps fins l’hora de dinar. Pels volts de les 16h vam agafar un taxi direcció l’aeroport. El Sergio tenia un vol aquella mateixa tarda cap a Jakarta i jo el tenia l’endemà al migdia cap al mateix destí. D’allà, volaria el dia 12 direcció Hong Kong (prèvia parada d’enllaç a Singapur) on m’hi estaria un parell de dies abans d’anar a Shanghai, l’última parada.

D’aquesta manera doncs, va començar un llarg periple de 52 hores en les que vaig estar en 4 aeroports i 3 avions diferents!!!
Per si us pica la curiositat, vaig alimentar-me a base de noodles precuinats, hamburgueses i menjar d’avió i vaig dormir al McDonald’s de l’aeroport de Bali i en una incòmode butaca de l’aeroport de Jakarta.

Finalment, vaig arribar a Hong Kong al vespre i vaig combinar bus i metro per arribar al punt de trobada on havia quedat amb el Dídac, un company d’uni que viu i treballa en aquesta bonica ciutat i que molt amablement es va oferir a acollir-me.
Vam sopar plegats i després vam anar al bloc d’apartaments on viu. És veí i company de feina de l’Elena, una altra companya d’ESCI. Amb tot, ella per aquelles dates no hi era, ja que estava de visita a Barcelona.
Quan vam arribar i per la meva total sorpresa, el Dídac em va dir que per més comoditat dels dos, havia parlat amb l’Elena i em cedia el seu apartament. No sabeu com vaig agrair tenir un llit en condicions i un bany per mi sol després de les dues últimes nits d’aeroport...
Abans d’anar a dormir però, vaig demanar al Dídac si em podia aconsellar què visitar fora de les principals atraccions turístiques, que jo ja havia visitat feia una mica més d’un any i mig.

L’endemà em llevava amb energies reforçades després d’haver pogut descansar com Déu mana. El primer que vaig fer va ser dirigir-me a l’estació de tren, per recollir el bitllet que em permetria anar fins a Shanghai. Quan vaig tenir el tràmit superat, vaig anar cap al Nunnery Temple, un temple budista a l’est de Hong Kong.
Em va agradar força ja que era d’estil xinès i força diferent als que havia vist fins aleshores. Malauradament, un cop havia arribat, em vaig adonar que m’havia deixat la bateria de la càmera carregant, amb la qual cosa no vaig poder fer cap foto.
Quan vaig haver recorregut el temple, vaig fer un passeig pels tranquils jardins que hi havia al davant. És curiós com en una ciutat tan densa com aquesta, encara es poden trobar petits reductes de pau i calma. Vaig aprofitar per seure una estona i llegir abans de dirigir-me cap a les profunditats de Kowloon (la zona on m’havia allotjat feia un any i mig). Per allà vaig visitar el mercat de les flors i vaig passar pel Lady’s Market (un “mercadillo” d’imitacions immens).

Des d’aquí vaig dirigir-me a l’illa a passejar per la zona més cèntrica que és una barreja de luxe i tradició. Per una banda s’hi pot trobar el centre financer amb enormes gratacels i botigues de primer nivell i per l’altra, i a mesura que vas endinsant-te pels carrerons, mercats tradicionals, casetes baixes i temples. Precisament vaig anar al temple de Man Mo, que destaca per estar ple d’espirals d’encens. Ja hi havia estat però l’havia trobat molt interessant i vaig decidir tornar-hi a passar.
Per sopar, havia quedat amb el Dídac per anar a menjar plegats en un restaurant vietnamita i per després fer una birra per la zona de bars més animada de Hong Kong.
A una hora prudent vaig tornar cap a casa per descansar ja que l’endemà tenia la intenció d’anar als afores de la ciutat, a veure el Gran Buda. Una enorme escultura que es troba sobre un turonet i des del qual hi ha molt bones vistes.
Desafortunadament, el dia es va aixecar grisot i plujós... De totes maneres, vaig decidir anar fins el centre i veure si durant el trajecte el temps millorava. Amb tot, la cosa no va fer més que empitjorar, ja que la pluja era cada vegada més intensa.
Vist el panorama vaig decidir comprar alguna cosa de menjar per la zona i tornar cap a casa a passar la tarda.
Per acomiadar-me del meu company d’universitat, vam anar a sopar en un restaurant tailandès i un cop vam acabar, el Dídac em va portar a un bar en un terrat d’un dels gratacels de la ciutat. Les vistes eren espectaculars i només la pluja ens va impedir de poder gaudir-ne més estona.

L’endemà al matí, la pluja seguia sent la protagonista. Em vaig limitar a fer la motxilla i preparar-me pel viatge en tren fins a Shanghai. Quan s’acostava l’hora vaig anar cap a l’estació, vaig dinar i vaig esperar l’hora.
A les 15.15h el tren començava el seu trajecte. La meva cabina era petita però suficient perquè hi haguessin 6 llits. Evidentment, per una persona de 1,95m no era el lloc més còmode per dormir (em va tocar la llitera superior i tan sols incorporant-me una mica, tocava amb el cap al sostre). De totes maneres, el trajecte no se’m va fer gens pesat.

El dia 16 al matí vaig arribar a l’estació de Shanghai i després de passar el sempre pesat tràmit duaner, vaig trepitjar per primer cop aquesta famosa ciutat xinesa.
Aquesta era la meva última parada del viatge i un dels principals motius pels quals hi vaig anar va ser per veure la Tere, una bona amiga de la universitat. Casualment, ella també arribava aquell dia (a la tarda però), ja que havia estat un parell de setmanes a Barcelona.
Vaig agafar el metro per dirigir-me a casa la meva amiga, on m’hi esperava la Marta, la seva companya de pis també catalana.
Vaig instal·lar-me, menjar alguna cosa i esperar que la Tere arribés a casa.

Després del retrobament, vam anar a fer una volta pel tram final de Nanjing Road, un dels carrers més importants de la ciutat. Aquesta última part és peatonal i està plena de botigues. Quan es fa fosc, hi ha gent tocant música i també ballant.

Parelles ballant a Nanjing Road

El carrer desemboca a la llera del riu Huangpu, des d’on es poden veure tots els gratacels de l’altre costat il·luminats i la famosa torre de la Perla.

Un servidor amb l'Skyline de Shangai al fons

Skyline de Shanghai

Vam estar-nos-hi una bona estona, observant el bonic skyline de la ciutat i fent les pertinents fotos i després vam anar tirant cap a casa i vam sopar pels voltants.

A partir de l’endemà, he de reconèixer que he perdut una mica el fil dels esdeveniments (després de tant de temps) amb la qual cosa no ho explicaré dia per dia. Primer comentaré el que vaig fer a Shanghai (de la manera més cronològica possible) i després les tres miniexcursions a pobles/ciutats propers.

El primer que vaig fer va ser descansar i llevar-me tard! Acte seguit vaig anar a dinar amb la Tere en un restaurant on la majoria de gent no paraven de mirar-nos encuriosits.
La següent parada va ser el Jade Buddha Temple, un temple budista petitó però força entranyable. El nom és degut a una figura de Buda feta de jade, que malgrat no ser gaire espectacular, deu ser molt valuosa ja que està dotada de grans mesures de seguretat.
Li vaig dedicar una estona no gaire llarga i després vaig seguir a peu cap al nord, fins a l’M50, una zona plena de galeries d’art. Abans però, vaig descansar una estona en un parc al costat d’un canal afluent del riu Huangpu.

L’M50 era força xulo ja que podies entrar gratuïtament a exposicions d’artistes particulars. A més a més, era força internacional ja que hi havia pintors i escultors de moltíssimes nacionalitats diferents.

Quan em vaig cansar de veure quadres i escultures, vaig caminar una bona estona fins al metro per tal de dirigir-me al centre de la ciutat, a People’s Square. En aquell moment encara no sabia que era a punt de ser víctima d’un “timo” molt comú d’aquesta ciutat.
Tan bon punt vaig sortir del metro, va venir una noia xinesa, parlant un anglès sorprenentment bo i em va explicar que era de Beijing i estava de vacances amb un grup d’amics. Em va demanar si els podia fer una foto i jo vaig accedir. Acte seguit, va començar a explicar-me que anaven a una mostra de tes que hi havia a prop i que si volia apuntar-me. Jo acostumat al “bonrotllisme” dels països del sudest asiàtic vaig dir que sí. Em va semblar estrany que la meitat del grup no ens seguís, i que d’unes 10 persones que eren inicialment, només van venir 3 noies i un noi. De totes maneres, com que no paraven de fer-me preguntes i parlar, no vaig donar-hi més importància i els vaig seguir. Vam caminar poc més de 5minuts fins a un edifici proper, una espècie de galeries comercials on vam pujar al segon pis. També em va desconcertar que no dubtessis ni un segon la direcció d’on anaven, però no acabava de reaccionar.
Un cop al segon pis, vam entrar a un local i em van portar cap a un petit saló privat amb una taula i algunes cadires. Aquí em va començar a pujar la mosca al nas, però alguna força incomprensible em va empènyer a entrar i seure amb ells. Els meus companys seguien parlant sense parar i mentre m’acribillaven a comentaris em van passar un llistat de preus que no vaig acabar d’entendre.
Una treballadora del lloc va començar a explicar els tes que servia (els acompanyants feien de traductors) i vam anar-los degustant. Quan ja en portàvem 3 o 4 vaig veure definitivament que havia picat com un bobo...
No sabia com reaccionar amb la qual cosa vaig decidir esperar que acabés la cata.

Un cop finalitzada, em van oferir comprar algun dels productes que havíem comprat i alguna de les xines en va “comprar” algun. Van demanar el compte, van fer els càlculs pertinents i em van demanar uns 450yuans, és a dir, uns 50€!!!!
En aquell moment, tenia molt clar que no pensava pagar ni molt menys una quantitat tan elevada però no sabia com me’n sortiria. A partir d’aquí vaig començar a dir que no podia pagar tant i vaig decidir escudar-me en que no havia entès bé la fulla de preus i que pensava que que costava 80yuans tota la degustació. Tot el bon rotllo que hi havia hagut fins el moment amb els meus acompanyants va desaparèixer en sec i van començar a regatejar, demanant-me cada vegada una mica menys. Vaig dir que el màxim que podia pagar eren 100yuans (uns 12€) i van començar a contestar-me que haurien de pagar ells la diferència i que no podia ser, que mínim 200. Vaig enrocar-me en la meva posició de bon català fins que van acabar cedint. Van agafar els meus 100yuans, van pagar i van marxar emprenyadíssims.
Jo vaig tocar el dos ràpid amb una sensació de ser un tanoca per haver-me empassat una jugadeta tan mal feta.
La moralitat de l’anècdota és que per molta experiència i molts mesos que portis viatjant, si baixes la guàrdia un segon te la poden fotre sempre!

De tornada cap a casa vaig fer una volteta per People’s Square i vaig recórrer la megacomercial Nanjing Road, un carrer que és un centre comercial rere l’altre i que si no fos perquè la major part de gent que la transita té els ulls allargats, podries pensar-te que estàs a qualsevol metròpoli occidental.

El següent dia que vaig estar a Shanghai vaig posar rumb a la ciutat antiga, un dels llocs més visitats pels turistes ja que és un reducte d’edificis d’arquitectura tradicional al mig de la enorme metròpoli que és Shanghai. 

Edificis de la ciutat antiga

Llac al centre de la ciutat antiga

És divertit o trist, veure com la globalització també ha arribat fins aquí:

Starbucks coffee a la ciutat antiga

Mix de cultures

A banda del McDonald’s, un munt de botiguetes, llocs de menjar ràpid i algun centre comercial dominen la zona. Com veieu, s’ha convertit en el centre neuràlgic dels guiris...
Amb tot, encara té la seva gràcia i és una visita obligada. Vaig aprofitar la visita també per entrar al Yuyuan Garden, uns jardins del S.XVI construït com a zona de descans d’un dels ministres de la Dinastia Ming.
Realment, és un oasi de pau i tranquil·litat enmig de tot el rebombori.
Una altre cosa interessant de la ciutat antiga és que des d’alguns punts es pot veure a l’horitzó d’un dels enormes gratacels que s’estan construint. Un clar exemple de dues realitats d’una mateixa ciutat, o fins i tot, de tot un país que encara té molta tradició, però creix a una velocitat vertiginosa.

Edificis tradicionals al Yuyuan Garden

Barreja d'edificis tradicionals amb gratacels moderns (al fons)

Quan en vaig tenir suficient, vaig marxar de la ciutat antiga direcció el Temple de Confuci. En el meu mapa, el temple semblava molt a prop d’on em trobava, de fet donava la sensació que era tot just a tocar. Les distàncies reals però, són molt més grans en les ciutats com Shanghai...

Vaig estar gairebé 45minuts caminant, total per arribar i trobar-me’l tancat! En qualsevol cas, vaig aprofitar per endinsar-me per diversos carrerons gaudint dels pintorescos mercats de carrer, on es veuen un munt de fruites, hortalisses i animals (molts d’ells encara vius). Va ser l’últim que vaig fer aquell dia, ja que començava a fer-se fosc i vaig decidir tornar a casa.

Mercat de peix en un carreró de Shanghai

Ja cap a finals de setmana, vaig invertir un altre dia a fer una volta pel Tai Kang Lu, una petita zona de bars i restaurants força bufona. S’ha de dir que és un lloc bastant turístic ja que també si poden trobar una pila de botigues de souvenirs, però amb força encant.

Vaig passejar-m’hi una bona estona, recorrent tots els petits carrerons pels quals hi transiten una bon grapat de turistes occidentals.

Quan vaig marxar vaig aprofitar per fer una volta pels carrers dels voltants, els quals no tenen res a veure amb el Tai Kang Lu. Una de les coses que més gràcia em va fer, va ser veure com moltes persones aprofiten els tendals de les botigues o els cables o els cables d’electricitat per estendre la roba al mig del carrer!

Roba estesa al mig del carrer

Des d’allà, vaig agafar el metro direcció al barri jueu de la ciutat. És una zona molt petita amb alguns edificis antics i interessants. A més a més, hi havia molta vida al carrer amb petits grups de persones jugant a diferents jocs de taula a les voreres.

Una pluja vespertina em va obligar a retirar-me i tocar el dos cap a casa la Tere.

Els dos darrers dies a Shanghai vaig aprofitar per dinar amb la Tere i alguns dels seus amics a un bon restaurant del centre, a continuació i malgrat una molesta pluja, vaig quedar amb l’Stefano, un noi local que havia conegut a Singapur i amb el que havia estat en contacte a través del mail. Amb ell, vaig anar al Pudong, és a dir, a l’est del riu Huangpu. Allà hi ha la gran part dels edificis que formen l’Skyline de la ciutat. Primer vam anar a la llera del riu per veure l’altre costat de la ciutat, tot seguit vam dirigir-nos a un restaurant coreà on el meu acompanyant va convidar-me a sopar i després, aprofitant que havia parat de ploure, vam anar a veure els gratacels més importants de ben a prop. Són molt bonics i impressionen moltíssim.

Amb l'Stefano davant la Perla

Finalment, per acabar la nit vam anar a fer una cervesa en un bar que coneixia l’Stefano.

També vaig aprofitar el dia abans de marxar per visitar el Jing’an Temple, el més famós de la ciutat i que destaca pel seu color daurat, i per anar al Fake Market, un centre comercial de Beijing Road famós per les seves botigues d’imitacions de roba i tecnologia. Com que la major part de samarretes i pantalons que havia utilitzat durant 9 mesos estaven fetes pols, vaig decidir renovar vestuari aprofitant els bons preus. D’aquesta manera, tornaria amb la motxilla quasi del tot renovada!


Pel que fa a les excursions, la primera que vaig fer va ser a Hangzhou, una ciutat al sud-oest de Shanghai. Per anar-hi vaig dirigir-me a l’estació central per agafar un tren que m’hi dugués. Va ser un trajecte força ràpid i a mig matí ja estava al meu destí.

A un punt d’informació de l’estació vaig agafar un mapa i vaig preguntar com anar al temple de Lingyin, que quedava una mica als afores de la ciutat. La millor manera va resultar ser l’autobus públic, que creuava tota la ciutat rodejant el bonic llac central i acabava el seu trajecte a pocs metres de l’entrada de la zona templària, que queda als peus d’un conjunt de petits turons.

Un cop a l’entrada, vaig pagar el ticket i vaig entrar-hi. En primer lloc, vaig passejar-me per les Grutes del Flying Peak on hi ha un munt d’escultures de Buda, de diferents dimensions i representacions, gravades a la pròpia pedra de la muntanya. També hi ha algunes petites coves amb altres budes esculpits a l’interior. En general, el lloc és força bonic, ja que hi passa un riu i les muntanyes encara estan força verges.

Quan vaig haver repassat tota la zona d’escultures, vaig decidir enfilar-me al turó per veure què m’hi trobava. Entre la xafogor i l’empinada pujada vaig acabar força cansat i a més a més, em vaig perdre un parell de cops pels diversos camins. De totes maneres des de dalt vaig poder veure les petites muntanyes ben verdes que rodejaven el turó.

Un cop vaig tornar a ser a baix, vaig decidir continuar cap al nord abans d’entrar al temple Lingyin.

Vaig tornar a haver de tirar de bessons, perquè el camí feia pujada fins que vaig anar a parar a l’entrada d’una petita zona de temples que no vaig saber quina era. 

Camí cap al segon temple

Entrada al temple

M’hi vaig passejar una estona fins que vaig haver vist tots els edificis. La zona estava força tranquil·la i era bonic perquè estava rodejada d’arbres i plantes que cobrien tota la zona de muntanyes dels voltants.

Edifici central del temple

Al cap d’una estona vaig desfer el camí i vaig decidir-me a entrar al temple de Lingyin, el més gran i important del complex. Allà, un munt de gent estava pregant, fent ofrenes o cremant encens segons les tradicions budistes xineses. Vaig estar-me una bona estona observant com feien els seus rituals.

Dues noies pregant al Lingyin Temple

Una altra noia cremant encens i preparant-se per les oracions

Un noi resant mentre crema encens

També vaig passejar-me per les diferents sales del temple on un munt de monjos cantaven oracions amb un grup de dones (no em va quedar clar si eren també monges) al darrere. Va ser força divertit veure com un dels monjos feia grans esforços per no quedar-se adormit. El pobre noi però, no ho va aconseguir, jejeje.

Monja llegint escriptures budistes

Monjos recitant pregàries

Sortint d’allà, vaig decidir que menjaria quelcom aprofitant que hi havia un parell de “garitos” de menjar. Assenyalant el plat d’una taula veïna i els ingredients que la cuinera tenia exposats, vaig aconseguir fer-me entendre i vaig poder menjar un bon plat de sopa de noodles.

Quan vaig haver acabat vaig agafar novament l’autobus en sentit contrari i vaig baixar en una de les primeres parades a tocar del llac.

Va ser una pena perquè tot just començar a caminar al voltant del llac, va arrencar a ploure. Al principi vaig refugiar-me en un banc que quedava tapat per un arbre i quan la cosa va afluixar una mica vaig dirigir-me cap a una espècie d’illa connectada per dos ponts amb terra ferma. La zona és francament bonica, és un petit parc amb un passeig i rodejat d’arbres i plantes. Amb tot, no vaig tenir gaire temps per gaudir-ne perquè al cap de poca estona va començar a tronar d’una manera que no havia sentit mai. Vaig afanyar-me a buscar algun lloc on aixoplugar-me i, afortunadament, vaig trobar no gaire lluny, una mena de plataforma sobre l’aigua del llac amb una botiga de souvenirs i una de gelats.

Érem un munt de gent refugiats sota la teulada d’aquestes dues botigues, i sort en vam tenir d’haver-les trobat perquè al cap de res va començar a diluviar. La tempesta va ser espectacular!! Els llamps i trons se succeïen i cada vegada eren més forts i més propers. A més a més, l’aiguat que queia era tal, que no es veia res més enllà d’uns pocs metres.

Zero visibilitat durant la tempesta

El moment culminant de la tempesta va ser quan un dels llamps va anar a petar a un arbre que tenia a poc més de 3m. L’estrèpit va ser molt important i tots els xinesos que tenia al voltant i un servidor, vam entrar corrents a amagar-nos dins la botiga de souvenirs. Els dependents van començar a tancar portes i finestres i fins i tot a desconnectar alguns aparells elèctrics.

Destroces fetes pel llamp que va caure ben a prop d'on era jo

Vaig estar una estona més esperant que la cosa amainés i quan va començar vaig atrevir-me a sortir. Primer vaig anar a inspeccionar l’arbre i vaig veure com el llamp havia esmicolat una de les seves branques. Encara plovisquejant, vaig creuar el pont que tornava a la vora del llac i el vaig seguir rodejant.
Poc després, vaig veure que els llamps també havien causat estralls en altres arbres, fins i tot més importants que el que jo havia presenciat en directe:

Vaig continuar caminant al voltant del llac, aprofitant que ja no plovia. Va ser una pena que el dia fos gris i plujós, perquè el passeig és molt bonic i agradable.

Quan ja començava a fer-se tard, vaig decidir tornar a l’estació per agafar un tren de tornada a Shanghai. Vaig tenir força problemes per trobar la parada de bus correcte però finalment, després de caminar una estona vaig aconseguir-ho.

Un cop a l’estació de trens, vaig fer cua a l’enorme sala de venda de tickets, no exagero si us dic que hi havia més de vint taquilles de venda. Quan em va tocar el meu torn, la noia em va redirigir cap a una altre fila, on un cartell proclama (We speak English). Vaig tornar a fer la cua i finalment vaig comprar el meu bitllet de tornada.

La segona excursió que vaig fer va ser a Suzhou, una ciutat a l’oest de Shanghai que es caracteritza per tenir una xarxa de canals força important. Per anar-hi vaig decidir repetir amb el tren com a mitjà de transport.
Vaig arribar d’hora a l’estació i com que tenia una estona fins que no sortís el meu tren, vaig estar llegint a la immensa sala d’espera. A l’hora de sortida del meu tren vaig dirigir-me a la porta d’embarcament i en intentar passar el ticket, aquest no es validava. Mentre preguntava què passava, vaig adonar-me que feia 2minuts que el tren havia marxat. Maleint-me vaig anar a canviar el bitllet, afortunadament no hi havia cap sobre-cost per fer-ho, i vaig esperar el proper tren.

Suzhou quedava més a prop que no pas Hangzhou, així que el trajecte va ser molt ràpid. Quan vaig arribar, vaig sortir en busca d’un mapa de la ciutat. Aquí però, no hi ha cap centre d’informació turística, sinó que alguns xinesos van al darrera de turistes oferint-los mapes per comprar.

Vaig preguntar el preu i resulta que el mapa en anglès costava 4 o 5 vegades més que el mapa en xinès. Després de regatejar i regatejar, vaig decidir que no em donava la gana pagar un preu més elevat i vaig acabar quedant-me la versió original, jejeje. Us he de dir que després no me’n vaig penedir gens, ja que vaig orientar-me molt bé.

Boniques vistes a la sortida de l'estació de Suzhou

Amb tot llest, vaig començar a caminar cap al centre de la ciutat. Al cap de pocs minuts, vaig topar-me amb la Beisi Pagoda, una construcció cilíndrica i vertical amb diversos pisos d’alçada. Vaig considerar que seria una bona manera de veure la ciutat que estava a punt de visitar, així que vaig pagar l’entrada i vaig entrar al recinte. El lloc era una successió de petits temples budistes xinesos amb la pagoda al centre capitanejant l’espai.

Beisi Pagoda

El primer que vaig fer va ser anar pujant i pujant pisos, fins que vaig arribar al cim de la pagoda. No es podria dir que les vistes fossin boniques, però sí interessants ja que es podia contemplar construccions i construccions, totes elles força semblants fins a l’horitzó. Allà, entre la boira causada per la contaminació, s’intuïen alguns gratacels producte del creixement econòmic d’aquesta zona de la Xina.

Interessants vistes des de dalt la pagoda

Després d’una estona gaudint de la vista d’ocell, vaig baixar i per fer una volta al recinte i vaig marxar direcció als Classical Gardens de Suzhou. Els carrers que l’envolten són peatonals i força bonics. Malauradament és un destí turístic assenyalat, i hi ha una munió de gent terrible. Un cop vaig arribar als jardins, la llarga cua i l’elevat preu em van fer tirar enrere. Vaig decidir tornar enrere i seguir visitant la ciutat. Vaig tirar direcció al centre que queda dominat per una bonica plaça amb un temple. Als voltants, també hi ha una sèrie de carrers habilitats per vianants i força botigues i restaurants de menjar ràpid occidental. Vaig seure una estona per aquella zona per descansar i agafar força i vaig continuar cap al sud de la ciutat. A mig camí vaig fer una parada per dinar i agafar energia.

Quan vaig arribar al punt més al sud del cor de la ciutat, vaig topar-me amb les restes de l’antiga muralla. Com que t’hi podies enfilar i caminar per la part superior, vaig aventurar-m’hi i caminant caminant vaig anar a parar en un jardí força bufó.
Vaig estar-m’hi una estona, fins que vaig anar a parar a una nova pagoda amb un llac al mig. La veritat és que era molt xulo el lloc.

Jardí i pagoda a Suzhou

M’hi vaig passar força temps fins que va començar a ser l’hora de tornar cap a l’estació de trens. En sortir del jardí on em trobava, em vaig endur una bona sorpresa! Resulta que per entrar calia pagar ticket!! Per sort meva, com que (encara no sé exactament com) vaig entrar per la part de darrera, me la vaig estalviar.

D’allà, vaig caminar una estoneta fins que vaig trobar un autobús que m’anava bé per tornar a l’estació de trens, des d’on agafaria el meu transport de tornada a Shanghai.

Balcó sobre un canal a Suzhou

Per últim, la darrera excursió que vaig fer va ser a Xitang. Aquesta petita població queda entre Shanghai i Hangzhou i és famosa pel seu bonic centre ple de petits canals. A més a més, també és coneguda per haver-s’hi rodat alguna escena de Missió Impossible III. Aquesta vegada vaig anar amb la Tere.

Enlloc de desplaçar-nos amb tren vam fer-ho amb bus, així que després d’esmorzar vam agafar el metro i vam anar a la parada d’autobusos. Des d’allà, vam esperar una horeta aproximadament fins que el nostre viatge va començar.

El primer que vam fer quan vam trepitjar Xitang, va ser comprar el bitllet de tornada, ja que es veu que ràpidament s’esgoten.

Amb el retorn assegurat, vam preguntar com arribar al centre neuràlgic i vam dirigir-nos-hi. No vam trigar gaire estona.

Per accedir-hi cal pagar una entrada i recórrer un estret carreró que desemboca en un, un pèl més ample però ben atapeït de turistes (la immensa majoria d’ells xinesos).

Vam fer un curt primer passeig abans d’anar a buscar un restaurant que tingués una terrassa on poguéssim asseure’ns a dinar. Vam encertar perquè la nostra taula quedava pràcticament dins del  canal i a part, només hi havia una altra taula al nostre costat.

Mentre dinàvem doncs, vam poder veure un parell o tres de barquetes passar pel canal, una d’elles ben curiosa, ja que duia lligats unes aus aquàtiques a la pròpia embarcació.

Havent menjat, vam començar a passejar pels carrerons del poble. El lloc és realment bonic i en aquest cas, sí que mereix l’eterna comparació que es fa amb tota ciutat construïda sobre l’aigua i Venècia. De totes maneres, la zona de canals és immensament més petita que no pas la de la seva companya italiana.

Les antigues cases d’estil xinès, els estrets i petits carrers i els bonics ponts, doten d’un encant especial el centre de Xitang.

Amb la Tere a Xitang

Casetes tradicionals davant el canal

Vam estar-nos un parell d’hores recorrent els diversos carrers de l’entranyable centre de Xitang, veient passar les diverses barques de turistes pel canal principal, entrant a botigues amb molt d’encant i veient els interiors d’algunes cases (deixen les portes principals obertes) dels pocs habitants autòctons que deuen quedar a la zona.

Canal principal de Xitang

Barques de turistes passejant pel canal

Cuina d'algun ciutadà de Xitang

No van faltar tampoc les anècdotes. Una que és força habitual per terres asiàtiques. Dues noies van venir a demanar-nos de fer-se una foto amb la Tere i jo.

La foto del partit

La segona una mica menys divertida. Vam entrar en un bar a prendre un suc i vam demanar una “Fruit Salad” mundialment coneguda per ser una refrescant barreja de fruites tallades a trossos... A Xitang però és lleugerament diferent. La “Fruit Salad” és una amanida d’enciam amb trossos de poma. Evidentment, malgrat explicar que havia estat una confusió i reclamar, no va haver-hi manera que ens ho perdonessin. Molt xinès tot plegat!

Després de la darrera volta de rigor pel carrer principal vam tornar cap a l’estació de busos per tornar a Shanghai.

Aquesta darrera etapa va estar prou bé tot i que, després del bonics paisatges del sud-est asiàtic, trobar-me novament en una enorme metròpoli no em fa fascinar.

Shanghai, pel meu gust, no és una ciutat gaire bonica. Sí que té alguns indrets digne de veure, com l’skyline però amb pocs dies n’hi ha prou.

D’altra banda, les excursions, sobretot la primera a Hangzhou i l’última a Xitang van valer molt la pena.

Finalment, el dia 25 de juny de 2013 m’acomiadava de la Tere i la seva amiga i agafava l’últim autobus cap a l’aeroport internacional de Shanghai. Poc abans de la mitja nit, volava direcció a Qatar on vaig fer escala per tornar a Barcelona.

Posava així, punt i final a més de 9 mesos de viatge per dos continents diferents i 9 països. Entremig, una suma increïble de vivències, nous coneixements, nous amics i paisatges per emmarcar. Una experiència que m’ha omplert el cor i que sens dubte no oblidaré mai!