Hola a tothom,
Avui ja sí que toca explicar-vos els primers dies d'aquest nou viatge que vaig començar el dia 19 de setembre i que em va dur, d'entrada, a Buenos Aires.
A la capital Argentina he dedicat 8 dies que m'han permès descobrir diversos i molt diferents barris de la ciutat, retrobar un antic company d'equip i amic, visitar Tigre, un poblet a uns 30km de la ciutat i situat a les portes del Delta del Paraná i fins i tot, poder gaudir d'un partit de Boca Juniors a La Bombonera.
Ha estat un molt bon inici!
A la capital Argentina he dedicat 8 dies que m'han permès descobrir diversos i molt diferents barris de la ciutat, retrobar un antic company d'equip i amic, visitar Tigre, un poblet a uns 30km de la ciutat i situat a les portes del Delta del Paraná i fins i tot, poder gaudir d'un partit de Boca Juniors a La Bombonera.
Ha estat un molt bon inici!
El dia 19 agafava un vol d'Aerolínias Argentias a les 19.30h que em portaria fins a Buenos Aires. Durant les poc més de 14 hores de vol, ja vaig poder començar a descobrir alguns trets del caràcter típic argentí, els encanta xerrar. Les persones que seien al meu costat, un home jubilat d'uns 70 anys a la dreta i una noia d'uns 35 a la meva esquerra, em van explicar les seves respectives vides i es van interessar pel que anava a fer i pels motius del meu viatge.
Després d'un vol tranquil amb algunes petites turbulències vam aterrar a Ezeiza el dimarts 20 a les 4am. El Rafael, el noi de Couchsurfing que m'acollia, m'havia demanat que arribés a casa seva passades les 9am, així que vaig estar unes hores a l'aeroport, fullejant la guia i intentant esbrinar com arribar a l'adreça indicada.
Després d'un vol tranquil amb algunes petites turbulències vam aterrar a Ezeiza el dimarts 20 a les 4am. El Rafael, el noi de Couchsurfing que m'acollia, m'havia demanat que arribés a casa seva passades les 9am, així que vaig estar unes hores a l'aeroport, fullejant la guia i intentant esbrinar com arribar a l'adreça indicada.
Pocs minuts passats dos quarts de nou del matí i després d'haver tastat el caòtic trànsit de Buenos Aires, vaig arribar a casa el Rafael. Un cop fetes les presentacions pertinents, el meu nou company em va donar dues notícies. La primera era que tindria el meu propi joc de claus la qual cosa em donava una llibertat fantàstica. La segona que de divendres a diumenge estaria a Santiago de Chile i em quedava sol a casa! Aquesta és la màgia de Couchsurfing!!
Poc després, vam anar a donar una volta per la ciutat. Vam recórrer l'anomenat "microcentro" passant per l'icònic obelisc i per la calle Florida, coneguda per ser un carrer peatonal on hi ha la majoria de cases de canvi. És molt curiós perquè mentre hi passeges, un munt de persones van repetint, "cambio, cambio" oferint dolars o euros. Això avui en dia es fa de manera legal, però durant l'últim govern de Kirschner, la gent no era lliure de canviar pesos argentins a dolars o euros, havien de demanar una autorització al govern i hi havia un màxim establert. Això va fer créixer un mercat negre que tenia el seu centre neuràlgic en aquest carrer.
Poc després, vam anar a donar una volta per la ciutat. Vam recórrer l'anomenat "microcentro" passant per l'icònic obelisc i per la calle Florida, coneguda per ser un carrer peatonal on hi ha la majoria de cases de canvi. És molt curiós perquè mentre hi passeges, un munt de persones van repetint, "cambio, cambio" oferint dolars o euros. Això avui en dia es fa de manera legal, però durant l'últim govern de Kirschner, la gent no era lliure de canviar pesos argentins a dolars o euros, havien de demanar una autorització al govern i hi havia un màxim establert. Això va fer créixer un mercat negre que tenia el seu centre neuràlgic en aquest carrer.
- El Obelisco a Buenos Aires
Des d'allà vam anar a desembocar a la Plaza del 25 de Mayo, on es troba la Casa Rosada, la Casa Blanca argentina. És molt curiós perquè hi ha permanentment gent acampada en senyal de protesta (es reclamen diferents coses). A part, hi ha un sistema de tanques desplegables per bloquejar l'accés als voltants de la seu presidencial en cas de manifestacions.
- Casa Rosada
Segons em va dir el Rafael, les protestes i les manifestacions són el segon esport nacional, i com podreu veure si acabeu de llegir el post, és ben cert!
Com que s'acostava l'hora de dinar, vam anar a comprar un choripan (perquè us en feu una idea, un entrepà de butifarra amb un toc picant) i vam anar a seure a Puerto Madero. Aquesta zona és la més moderna de la ciutat i consisteix en l'antic port logístic que ara s'ha remodelat en un centre financer amb gratacels i apartaments luxosos. La veritat és que és força xulo i tranquil, tot i que no té la personalitat que caracteritza la resta de barris, amb molta més història, de Buenos Aires.
- Vistes de Puerto Madero
Just darrera de Puerto Madero hi ha la Reserva Costanera Sur, un parc a la vora del Río de la Plata. Són uns aigüamolls la mar de relaxants ja que només se senten els ocells, el vent i les onades del riu. Hi ha un contrast enorme amb l'estrés i caos que caracteritzen la resta de la ciutat. Certamnet, si m'haguessin deixat directament de l'avió a allà, no hagués endevinat ni de bon tros on em trobava.
- Vistes del Río de la Plata des de la Reserva
- Vistes dels edificis de Puerto Madero des de la Reserva
Amb el Rafael vam fer una volta llarga per la Reserva i després vam tornar cap a casa. Jo estava força grogui així que vaig fer una migdiada. La tarda va ser tranquil·la i bàsicament vaig estar preguntant al meu hoste consells sobre la ciutat i el país.
L'endemà al matí començava la primavera a l'hemisferi sud i per celebrar-ho em vaig decidir a fer el tour gratuït per la ciutat. Començava a tocar de l'apartament del Rafael, al Teatro Colón, el teatre més emblemàtic de la capital argentina.
Des d'allà vam seguir recorrent el microcentro i el guia (que s'estrenava) ens va ensenyar diversos palauets i zones de la ciutat, explicant-nos algunes anècdotes.
Vist amb perspectiva, la visita no va ser gaire interessant. A destacar només que vam passar per la Plaça Catalunya on hi ha una reproducció idèntica de la Font de Canaletes i el cementiri de La Recoleta, un cementiri on hi ha enterrats la majoria de personatges de classe alta i famosos de la ciutat. Personalment m'agrada força la mística i pau dels cementiris, a la vegada que em recorda la sort que tenim d'estar vius i la sort que tenim que algun dia morirem. Al meu entendre la màgia de la vida estar precisament en que algun dia s'acaba.
Desafortunadament, no vam tenir molt de temps per recórrer-lo.
Des d'allà vam seguir recorrent el microcentro i el guia (que s'estrenava) ens va ensenyar diversos palauets i zones de la ciutat, explicant-nos algunes anècdotes.
Vist amb perspectiva, la visita no va ser gaire interessant. A destacar només que vam passar per la Plaça Catalunya on hi ha una reproducció idèntica de la Font de Canaletes i el cementiri de La Recoleta, un cementiri on hi ha enterrats la majoria de personatges de classe alta i famosos de la ciutat. Personalment m'agrada força la mística i pau dels cementiris, a la vegada que em recorda la sort que tenim d'estar vius i la sort que tenim que algun dia morirem. Al meu entendre la màgia de la vida estar precisament en que algun dia s'acaba.
Desafortunadament, no vam tenir molt de temps per recórrer-lo.
- Reproducció exacte de la Font de Canaletes a Plaza Cataluña
Un cop acabada la visita, vaig estar xerrant una bona estona amb la Sofi, una noia nascuda a Argentina però que viu des dels 10 anys a Bilbo i una amiga seva, encara resident al país. Amb elles em vaig empapar encara una mica més de la cultura local i vaig poder demanar més consell.
Avançada la tarda, vaig agafar el subte (metro) per anar a trobar el Xavi, un antic company d'equip que porta 5 anys vivint a Buenos Aires i que ja és tot un porteño (així s'anomena als habitants de la ciutat).
Vam fer un parell de birres, conversar una bona estona i sopar plegats unes empanades boníssimes.
Avançada la tarda, vaig agafar el subte (metro) per anar a trobar el Xavi, un antic company d'equip que porta 5 anys vivint a Buenos Aires i que ja és tot un porteño (així s'anomena als habitants de la ciutat).
Vam fer un parell de birres, conversar una bona estona i sopar plegats unes empanades boníssimes.
El matí del dia 22 vaig tornar pels voltants de calle Florida i la Casa Rosada i vaig poder viure en primera persona una de les protestes que el Rafael m'havia dit que eren tan comunes.
- Protestes a Buenos Aires
Vaig repetir dinar per Puerto Madero i a la tarda vaig dirigir-me a Palermo, un barri allunyat del centre. Vaig passejar tota la tarda per Palermo Hollywood, Palermo Soho i Palermo Viejo. Tres mini barris caracteritzats per casetes baixes, moltes d'elles amb grafitis la mar de xulos a les parets, bars, restaurants, llibreries amb un encant especial, botiguetes i un ambient molt hipster en general.
Fer-hi una volta és molt agradable, sobretot si acompanya un dia assolellat com va ser el cas. Aprofitant-ho, no em vaig poder estar de seure en una terrassa i prendre una cerveseta.
Fer-hi una volta és molt agradable, sobretot si acompanya un dia assolellat com va ser el cas. Aprofitant-ho, no em vaig poder estar de seure en una terrassa i prendre una cerveseta.
- Caseta a Palermo Hollywood
- Una perruqueria molt colorida a Palermo Hollywood
- Terrasseta on vaig fer la primera Quilmes
- Llibreria amb molt d'encant
Quan vaig haver acabat de donar tombs per la zona, vaig decidir tornar a casa per sopar junt amb el meu hoste.
El divendres al matí vaig agafar l'autobus per anar a La Boca, el barri on es va aixecar el primer assentament espanyol en la fundació de Buenos Aires l'any 1536 i que és famós per dues raons. La primera per ser el barri on està ubicat La Bombonera, l'estadi de Boca Juniors. La segona per tenir El Caminito, una petita zona de 4 carrers molt pintorescos.
Vaig recórrer-los sencers observant els diferents i cridaners colors de las casetes, els dibuixos a les parets i les diverses parelles ballant tango a les entrades dels restaurants, que serveixen de reclam per molts guiris.
Vaig recórrer-los sencers observant els diferents i cridaners colors de las casetes, els dibuixos a les parets i les diverses parelles ballant tango a les entrades dels restaurants, que serveixen de reclam per molts guiris.
A pocs carrers de Caminito, hi ha La Bombonera, que està envoltada de botigues pintades amb els colors blau i groc de l'equip. Evidentment, no m'ho volia perdre i vaig acostar-m'hi. De totes maneres, un noi d'allà em va advertir que no m'allunyés gaire de l'estadi ja que era una mica perillós. De fet, no fa falta caminar gaire per adonar-se que el barri de La Boca es força més pobre i decadent que barris com Palermo o La Recoleta.
- Gossos en un balcó a La Boca
- Cases i cotxes destartalats
Com que estava mort de gana, vaig aprofitar per menjar el meu segon choripan en un bar a tocar de l'estadi que estava totalment caracteritzat de Boca Juniors. Colors, banderes i fotos decoraven el bar. Passió 100% per l'equip del barri!
Després de dinar vaig agafar el mateix autobus per tornar a casa i vaig dedicar la tarda a enllestir el meu primer post que tots ja vau llegir, oi? jejeje.
L'endemà, amb ganes d'aprofitar el dia i caminar força vaig tornar posar rumb a Palermo. Aquest cop però, enlloc d'encaminar-me cap a la part residencial vaig fer-ho cap al nord, zona on hi ha un conjunt de parcs i jardins.
- Pedals a tocar del Paseo El Rosedal
La zona em va agradar força i com que era cap de setmana hi havia un munt de gent fent esport, passejant el gos o fent pícnic. Una de les parts més boniques és el Paseo El Rosedal que està sorprenentment ben cuidat. D'allà vaig fer una curta visita al planetari i després vaig comprar-me un entrepà de milanesa que em vaig menjar ben a gust al jardí botànic.
Amb la panxa plena, vaig seguir la meva excursió direcció el barri de La Recoleta. Aquest és un dels barris més adinerats de la ciutat i, si ho recordeu, té el cementiri més famós de la capital argentina per tenir-hi tot de personalitats enterrades. Com que el dia de la visita guiada no vam tenir gaire temps, vaig voler-hi tornar per gaudir d'una mica de tranquil·litat i poder-lo veure i fotografiar amb calma:
Amb la panxa plena, vaig seguir la meva excursió direcció el barri de La Recoleta. Aquest és un dels barris més adinerats de la ciutat i, si ho recordeu, té el cementiri més famós de la capital argentina per tenir-hi tot de personalitats enterrades. Com que el dia de la visita guiada no vam tenir gaire temps, vaig voler-hi tornar per gaudir d'una mica de tranquil·litat i poder-lo veure i fotografiar amb calma:
M'hi vaig estar força estona, de fet fins que van tancar i com que encara em quedaven energies vaig enfilar cap al Museo Nacional de Bellas Artes que és gratuït. Hi ha algun quadre de Monet, Gauguin, Picasso o Sorolla i evidentment de pintors nacionals, però en general és força discret.
No m'hi vaig estar gaire ja que havia quedat per sopar amb el Xavi i la Sofi, la seva parella. Novament, em van convidar a sopar a casa seva un deliciós assortiment de cuina armènia. Xerrant xerrant, li vaig comentar al Xavi que l'endemà jugava Boca a casa i que em faria gràcia veure un partit de futbol a l'Argentina. Els que em coneixeu sabeu que poques coses em rellisquen més que aquest esport, però ho trobava indispensable per veure una mica millor com és aquesta cultura i com viuen un esport que és gairebé religió.
El Xavi em va dir que és pràcticament impossible trobar entrades ja que el camp sempre està ple a vessar però com que el seu sogre és soci potser podia aconseguir els abonaments. La resposta la tindríem l'endemà.
El Xavi em va dir que és pràcticament impossible trobar entrades ja que el camp sempre està ple a vessar però com que el seu sogre és soci potser podia aconseguir els abonaments. La resposta la tindríem l'endemà.
El diumenge 25 vaig llevar-me amb la il·lusió a la vegada que neguit de no saber si podria viure un partit a La Bombonera. De totes maneres, tenia un matí enfeinat. A les 10.30h tenia visita guiada a la Casa Rosada i després volia passejar pel barri de San Telmo, el casc antic del microcentro.
Vaig arribar puntual a la cita amb la seu presidencial i el tour va durar uns 40 mintus aproximadament en els quals vam anar repassat les diferents dependències de la casa. Va ser prou entretingut. Com a anècdota, explicar-vos que pujant per les escales principals hi ha un passadís que l'anomenen el de "Los ídolos nacionales". Allà hi tenen actors, esportistes, músics, científics, etc. El passadís és força llarg peró la majoria de les fotos es concentren a la part dreta de les escales. Després d'una ràpida ullada em va sorprendre no veure-hi el Messi. Estranyat li vaig preguntar a la guia que ràpidament em va contestar que sí que hi era. Uns metres més endavant del passadís, prop de la porta que donava accés a la galeria del pati, hi havia 7 o 8 fotos més, sospitosament aïllades de la resta. Allà hi havia l'amic Lionel que em sembla que mai no rebrà la mateixa estima que Maradona.
Vaig arribar puntual a la cita amb la seu presidencial i el tour va durar uns 40 mintus aproximadament en els quals vam anar repassat les diferents dependències de la casa. Va ser prou entretingut. Com a anècdota, explicar-vos que pujant per les escales principals hi ha un passadís que l'anomenen el de "Los ídolos nacionales". Allà hi tenen actors, esportistes, músics, científics, etc. El passadís és força llarg peró la majoria de les fotos es concentren a la part dreta de les escales. Després d'una ràpida ullada em va sorprendre no veure-hi el Messi. Estranyat li vaig preguntar a la guia que ràpidament em va contestar que sí que hi era. Uns metres més endavant del passadís, prop de la porta que donava accés a la galeria del pati, hi havia 7 o 8 fotos més, sospitosament aïllades de la resta. Allà hi havia l'amic Lionel que em sembla que mai no rebrà la mateixa estima que Maradona.
Sortint de la Casa Rosada vaig enfilar pel carrer Defensa que et porta directament al centre de San Telmo. Com que els diumenges hi ha "mercadillo" el carrer estava a rebentar de turistes i la veritat és que era bastant impracticable. Per sort vaig poder-me desviar una mica de la multitud i vaig poder fer una volta pel mercat de San Telmo que té força encant.
Per dinar vaig menjar un altre entrepà al parc de Lezama, inici geogràfic del barri de La Boca. Com us podeu imaginar, la immensa majoria de persones que hi havia al parc o hi passava anava ben equipat amb els colors del seu club. Jo mentrestant, encara no tenia notícies definitives.
Havent dinat vaig passar pel Museu d'Història Nacional. Tot i que no em va sorprendre em va tornar a saber greu veure com s'ignora força la realitat aborigen i es passa de refiló per l'època precolombina. La gran part del museu està centrada a explicar la independència del país l'any 1816 i el tumultuós període que el va succeir.
Havent dinat vaig passar pel Museu d'Història Nacional. Tot i que no em va sorprendre em va tornar a saber greu veure com s'ignora força la realitat aborigen i es passa de refiló per l'època precolombina. La gran part del museu està centrada a explicar la independència del país l'any 1816 i el tumultuós període que el va succeir.
Després de recórrer el museu, per fi vaig tenir notícies del Xavi. Anàvem a La Bombonera!!
Em van passar a recollir la Sofi i ell amb cotxe mitja horeta abans del partit i vam posar rumb al camp.
L'estadi està un pèl vell i atrotinat però només entrar ja pots sentir com rugeix la barra brava (els hooligans) i t'impregnes de la passió de l'afició.
Em van passar a recollir la Sofi i ell amb cotxe mitja horeta abans del partit i vam posar rumb al camp.
L'estadi està un pèl vell i atrotinat però només entrar ja pots sentir com rugeix la barra brava (els hooligans) i t'impregnes de la passió de l'afició.
- La Bombonera
La primera part em va passar en un vist i no vist. Entre gaudir de l'ambient i dels 5 gols que es van fer (va guanyar Boca 4 - 1 contra Quilmes), gairebé no em va donar temps d'assimilar-ho. M'ho vaig passar com un nen!
- Amb el Xavi i la Sofi
La segona part va ser més avorrida a nivell futbolístic però igual d'interessant a nivell de veure com ho viuen els espectadors. Heu d'imaginar-vos 1/3 de l'estadi sent grup d'animació, amb orquestra i que no paren de tocar, cantar i animar. A part d'això, la resta d'aficionats s'animen a molts dels càntics, boten, i vibren amb cada jugada. En definitiva, que el típic "tribuneru" del Camp Nou no durari ni dos dies si fos de Boca, jejeje.
Em van fer especial gràcia els diversos cants dedicats a l'etern rival on els recordaven el seu descens de divisió fa poques temporades.
Més content que un gínjol el Xavi em va deixar a casa del Rafael, que tot just havia arribat de Chile.
L'endemà era el meu penúltim dia i com que més o menys ja tenia la ciutat controlada, vaig decidir agafar un tren i anar a Tigre, un poble amb l'interès turístic d'estar a les portes del Delta del Paraná.
Vaig comprar un ticket de barca col·lectiva (és a dir, barca bus que va pels canals fent parades per deixar la gent que viu allà) que m'havia de dur a través del riu Carapachay fins a l'altra banda del riu Paraná de las Palmas. Un cop allà, havia de baixar per canviar de barca i desfer el camí fet. En total 4 hores.
La veritat és que va ser interessantíssim ja que és increïble com a tan poca distància d'una metròpolis com Buenos Aires pot haver-hi un sistema de vida tan diferent.
La gent viu en casetes de fusta, les més tradicionals de les quals em van recordar moltíssim a les de Cambodja o Laos per la seva estructura aixecada del terra (per evitar inundacions amb la pujada del riu). Òbviament, les condicions no són les mateixes que els països asiàtics mencionats, però estic convençut que no fa molts anys deuria ser ben semblant.
Vaig comprar un ticket de barca col·lectiva (és a dir, barca bus que va pels canals fent parades per deixar la gent que viu allà) que m'havia de dur a través del riu Carapachay fins a l'altra banda del riu Paraná de las Palmas. Un cop allà, havia de baixar per canviar de barca i desfer el camí fet. En total 4 hores.
La veritat és que va ser interessantíssim ja que és increïble com a tan poca distància d'una metròpolis com Buenos Aires pot haver-hi un sistema de vida tan diferent.
La gent viu en casetes de fusta, les més tradicionals de les quals em van recordar moltíssim a les de Cambodja o Laos per la seva estructura aixecada del terra (per evitar inundacions amb la pujada del riu). Òbviament, les condicions no són les mateixes que els països asiàtics mencionats, però estic convençut que no fa molts anys deuria ser ben semblant.
La tranquil·litat de l'indret és increïble i pràcticament només se senten el piular dels ocells i els motors de les barques.
Va ser especialment curiós veure nens i adolescents que sortien de l'escola i agafaven la col·lectiva per tornar a casa seva. Com us dic, un ritme de vida que no té res a veure amb el de ciutat.
Va ser especialment curiós veure nens i adolescents que sortien de l'escola i agafaven la col·lectiva per tornar a casa seva. Com us dic, un ritme de vida que no té res a veure amb el de ciutat.
De tornada, vaig agafar l'anomenat Tren de la costa, però no us exagero si de 25 minuts que dura el trajecte es veu la costa durant 3 minuts (estirant-ho molt!). El que sí que és cert, és que hi ha un moment en que es pot gaudir d'unes vistes espectaculars de Puerto Madero.
El més destacable del trajecte però, és el contrast entre els primers barris al sortir de Tigre que són "villas" (les fabeles del Brasil) i els posteriors barris tancats, amb seguretat, balles i càmeres.
El més destacable del trajecte però, és el contrast entre els primers barris al sortir de Tigre que són "villas" (les fabeles del Brasil) i els posteriors barris tancats, amb seguretat, balles i càmeres.
Ja a Buenos Aires, vaig sopar de nou amb el Xavi i la Sofi en una pizzeria boníssima. Em van convidar a sopar per 3r cop en una setmana i vam acomiadar-nos. Per enèsima vegada moltes gràcies per tot!!!
Finalment, el dia 27 vaig fer una visita ràpida a San Telmo per fer una foto de guiri. Resulta que en aquest barri hi ha una petita escultura de Mafalda que no havia vist entre la gentada el diumenge anterior. Com que trobo que Quino és un geni, volia tan si com no fer la foto.
- Monument a Mafalda
Amb el preuat trofeu, vaig acabar de fer una volteta passant per la Casa Rosada, on vaig veure una nova protesta i aquesta vegada fins i tot hi havia les balles desplegades. Després de dinar, vaig tornar a casa el Rafael a fer algunes gestions pendents.
- Cartells davant la Casa Rosada
- Gent protestant davant la seu presidencial
- Caseta de San Telmo
L'endemà el matí, em vaig acomiadar del meu hoste i vaig anar a la terminal de ferry de Colonia Express per començar la meva aventura uruguaya. Però això ja serà història d'un altre post.
Com a conclusió dels dies que he estat a Buenos Aires, puc dir-vos que en termes generals m'ha agradat força. En especial he trobat molt interessants els barris de La Boca, Palermo i San Telmo. Els contrastos entre classes es fan molt evidents només de passejar per aquests tres llocs i és una bona mostra d'un problema seriós que té l'Argentina amb una classe baixa molt empobrida.
Si bé m'ha agradat per visitar-la, us he de ser franc i dir que no crec que hi pogués viure. És massa caòtica, massa desordenada, massa estressant i hi viu massa gent. Com a exemples, les voreres estan fetes un nyap, plenes de forats i si vas un pèl despistat és comú entrebancar-se (almenys pels guiris com jo) i l'arquitectura de la ciutat no respecta cap pla urbanístic, així doncs és comú veure un edifici d'estil italià clàssic al costat d'un gratacel nou.
Si bé m'ha agradat per visitar-la, us he de ser franc i dir que no crec que hi pogués viure. És massa caòtica, massa desordenada, massa estressant i hi viu massa gent. Com a exemples, les voreres estan fetes un nyap, plenes de forats i si vas un pèl despistat és comú entrebancar-se (almenys pels guiris com jo) i l'arquitectura de la ciutat no respecta cap pla urbanístic, així doncs és comú veure un edifici d'estil italià clàssic al costat d'un gratacel nou.
En qualsevol cas, em quedo amb un bon sabor de boca de la capital argentina i per sobre de tot destacaria la visita a Tigre i, sens dubte, el partit a La Bombonera. El futbol és el de menys , l'important és gaudir de l'ambient i respirar la passió amb que es viu aquest esport.
Una altra de les coses que m'ha encantat ha estat la quantitat de llibreries que hi ha. Es pot trobar centenars de llocs on fullejar i comprar llibres a quasi totes hores. És el paradís dels bons lectors!
Una altra de les coses que m'ha encantat ha estat la quantitat de llibreries que hi ha. Es pot trobar centenars de llocs on fullejar i comprar llibres a quasi totes hores. És el paradís dels bons lectors!
A part d'això, un parell d'anècdotes més. En primer lloc, suposo que tots sabeu quin significat té "coger" a l'Amèrica Llatina, oi? Doncs una cosa és saber-ho i l'altre, molt diferent, és ser capaç de substituir-ho cada vegada per la paraula "agarrar" o "tomar". En definitiva, que fins a dia d'avui he "cogido" amb mapes, autobusos, barques, menjar divers, etc. jejeje.
La segona fa referència en la manera com se saluden els argentins. Resulta que indiferentment del sexe, la salutació consisteix en fer un petó a la galta. Així doncs, tot i que el Rafael m'havia advertit sobre això, el dia que un amic seu de 1m 90cm se'm va abalançar a fer un petó em vaig quedar una mica gelat.
La segona fa referència en la manera com se saluden els argentins. Resulta que indiferentment del sexe, la salutació consisteix en fer un petó a la galta. Així doncs, tot i que el Rafael m'havia advertit sobre això, el dia que un amic seu de 1m 90cm se'm va abalançar a fer un petó em vaig quedar una mica gelat.
I per últim, us deixo amb unes paraules de l'escriptor Jorge Luis Borges que descrivia els argentins de la següent manera:
En síntesis, LOS ARGENTINOS SON ITALIANOS QUE HABLAN EN ESPAÑOL.
PRETENDEN SUELDOS NORTEAMERICANOS Y VIVIR COMO INGLESES.
DICEN DISCURSOS FRANCESES Y VOTAN COMO SENEGALESES.
PIENSAN COMO ZURDOS Y VIVEN COMO BURGUESES.
ALABAN EL EMPRENDIMIENTO CANADIENSE Y TIENEN UNA ORGANIZACIÓN BOLIVIANA.
ADMIRAN EL ORDEN SUIZO Y PRACTICAN UN DESORDEN IRAKI.
Son un misterio..."
Fins a la propera!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada