Bones a tothom!
Ja torno a estar aquí per explicar-vos com m'han anat els últims dies per Uruguay abans de creuar la frontera cap a Argentina.
En aquesta segona etapa uruguaya (recordeu com llegir-ho, oi?) he continuat resseguint la costa Atlàntica passant pel màgic i únic Cabo Polonio, i per Punta del Diablo, més urbanitzat i organitzat però amb el bonic Parque de Santa Teresa a tocar i unes bones platges pràcticament verges.
A partir d'aquí, la ruta es complica fins a arribar a la frontera. El més recomanat és tornar a Montevideo (més ràpid tot i que amb més km per davant), però jo tenia ganes de descobrir l'interior del país, així que em vaig embarcar a fer uns 650km que degut a les males comunicacions i condicions de les carreteres t'obliguen a passar per 4 ciutats diferents.
Gràcies a això, vaig veure la petita ciutat de Treinta y Tres, vaig descansar i fer excursions pels voltants de Melo, vaig tenir un guia molt especial durant els meus dies, passats per aigua, a Tacuarembó i vaig passar ràpidament per la ciutat de naixement de Luis Suàrez, Salto.
En aquesta segona etapa uruguaya (recordeu com llegir-ho, oi?) he continuat resseguint la costa Atlàntica passant pel màgic i únic Cabo Polonio, i per Punta del Diablo, més urbanitzat i organitzat però amb el bonic Parque de Santa Teresa a tocar i unes bones platges pràcticament verges.
A partir d'aquí, la ruta es complica fins a arribar a la frontera. El més recomanat és tornar a Montevideo (més ràpid tot i que amb més km per davant), però jo tenia ganes de descobrir l'interior del país, així que em vaig embarcar a fer uns 650km que degut a les males comunicacions i condicions de les carreteres t'obliguen a passar per 4 ciutats diferents.
Gràcies a això, vaig veure la petita ciutat de Treinta y Tres, vaig descansar i fer excursions pels voltants de Melo, vaig tenir un guia molt especial durant els meus dies, passats per aigua, a Tacuarembó i vaig passar ràpidament per la ciutat de naixement de Luis Suàrez, Salto.
Però comencem on ho vam deixar. El dia 8 d'octubre passades les 17h arribava a l'entrada del Parc Nacional de Cabo Polonio. Allà vaig preguntar a quina hora sortia el proper camió (uns 7km de camí de sorra i dunes separen l'entrada del parc fins al propi cap i només s'hi pot accedir amb un camió especial 4x4 a mode de safari o a peu).
Vaig esperar fins les 18h i vaig enfilar-me al mitjà de transport que, entre vent, núvols i fred, em va acostar fins el meu nou destí.
Vaig esperar fins les 18h i vaig enfilar-me al mitjà de transport que, entre vent, núvols i fred, em va acostar fins el meu nou destí.
Tan bon punt vaig arribar, vaig dirigir-me al Lobo Hostel Bar. Resulta que el propietari és també usuari de Couchsurfing i ofereix una nit gratis a alguns viatgers.
Vaig deixar les motxilles en una petita habitació on hi havia encabides 8 persones i vaig parlar amb el Gastón, el propietari, i el Quim, el cuiner, que va resultar que era de Reus!
Vaig deixar les motxilles en una petita habitació on hi havia encabides 8 persones i vaig parlar amb el Gastón, el propietari, i el Quim, el cuiner, que va resultar que era de Reus!
Ja instal·lat, vaig anar a fer el primer tomb per Cabo Polonio. Aquest cap té una forma similar al logo de la gavina del PP (disculpeu la terrible comparació, però no se m'ha acudit millor exemple per descriure-ho), essent el vèrtex la punta del cap on hi ha el far i les ales les dues platges principals.
D'aquesta manera, vaig passejar breument per la platja nord i vaig enfilar tímidament fins al far. De totes maneres, degut al fort vent (i com a conseqüència, fred) i a que s'estava fent fosc, vaig decidir girar cua cap al hostel.
D'aquesta manera, vaig passejar breument per la platja nord i vaig enfilar tímidament fins al far. De totes maneres, degut al fort vent (i com a conseqüència, fred) i a que s'estava fent fosc, vaig decidir girar cua cap al hostel.
Tot i la curta volta, ja vaig poder-me fer una mica l'idea de com era aquest lloc. Us heu d'imaginar un poblet d'unes 100 cases (la majoria fetes de fusta) construïdes sobre la sorra de la platja, totalment desordenades, sense asfalt, internet, televisió i amb la poca llum que s'obté gràcies a l'energia produïda per plaques solars o petits molins de vent particulars. En fi, un lloc únic.
Per ser del tot franc però, us he de dir que em va decebre una mica veure que hi havia algun restaurant molt arreglat, ja que jo m'esperava que el lloc fos 100% pur, més hippy, si ho voleu.
Per ser del tot franc però, us he de dir que em va decebre una mica veure que hi havia algun restaurant molt arreglat, ja que jo m'esperava que el lloc fos 100% pur, més hippy, si ho voleu.
Ja de nit, vaig menjar una empanada i després amb alguns dels companys de hostel vam anar a les dues platges a veure si hi havia sort i veiem noctiluques, una espècie de plàncton lluminós que brilla a la nit. Malauradament, no vam tenir gens de sort i vam tornar amb la cua entre les cames per anar a dormir.
L'endemà al matí, el propi hostel "organitzava" una excursió fins a Barra de Valizas. Una noia que treballava al Lobo Bar, sortia direcció al poble més proper de Cabo Polonio, també a la platja, i tots els que volguéssim la podíem acompanyar.
Un grup força gran d'unes 10-15 persones i quasi les mateixes nacionalitats, ens vam afegir per recórrer els gairebé 10km que separen les dues poblacions. Contràriament al dia anterior, feia un sol de justícia, cosa que ens va deixar unes vistes fabuloses.
Un grup força gran d'unes 10-15 persones i quasi les mateixes nacionalitats, ens vam afegir per recórrer els gairebé 10km que separen les dues poblacions. Contràriament al dia anterior, feia un sol de justícia, cosa que ens va deixar unes vistes fabuloses.
Per arribar a Barra de Valizas des de Cabo Polonio s'ha de caminar al costat de la vora del mar per la platja Nord, fins a arribar a un petit "cerro" (com l'hi diuen allà) que en realitat és una petita formació de sorra amb algunes roques. La primera part del recorregut es fa sorprenentment llarga ja que d'entrada, sembla que el final de la platja estigui molt a prop, però mai s'hi arriba. Per sort, tota la gent era "muy buena onda" i vam estar petant la xerrada.
Un cop dalt del turonet, les vistes són espectaculars! Es poden veure les platges de Cabo Polonio i de Barra de Valizas i també les primeres cases d'aquest darrer poble amb un riuet que desemboca a l'Atlàntic.
És realment preciós i vaig trobar molt destacable les roques de la zona, que per l'erosió tenen una forma arrodonida molt particular i molt bonica.
Un cop dalt del turonet, les vistes són espectaculars! Es poden veure les platges de Cabo Polonio i de Barra de Valizas i també les primeres cases d'aquest darrer poble amb un riuet que desemboca a l'Atlàntic.
És realment preciós i vaig trobar molt destacable les roques de la zona, que per l'erosió tenen una forma arrodonida molt particular i molt bonica.
Un cop a Valizas, amb un noi francès, un belga i una noia espanyola ens vam fer uns entrepans i ens els vam menjar en una petita plaça del poble. Valizas, perquè us en feu una idea, és un Cabo Polonio amb algun carrer, més accessible, més poblat però un aire semblant.
Havent dinat, vam desfer el camí, enfilant-nos a algunes dunes molt altes que oferien molt bones vistes de la part costanera i també del bosc de pins de l'interior del cap.
Vam arribar ben cansats, així que vam seure una estona al hostel, però al cap de no gaire, vaig decidir-me a anar a veure la colònia de llops marins (jo crec que són lleons marins, tot i que no tinc molt clara la diferència) que hi ha a les roques vora el far.
Vaig estar escoltant els sorolls que emeten i veient com s'anaven acomodant després d'un dia de pesca. I quan el sol va començar a baixar, vaig anar a un dels punts més alts de Cabo Polonio per gaudir de la posta. Mentre m'hi acostava, vaig passar prop de l'escola (hi van 4 nens!) que té unes vistes privilegiades, i en voler creuar un petit tros de gespa, vaig veure com un Tero (un ocell autòcton, molt territorial) se'm llançava i feia un gir de 90º quan estava a pocs metres de mi. Va ser només un avís, però vaig entendre que seria molt més intel·ligent girar cua i passar per un altre lloc.
Tot i l'ensurt, vaig poder veure una bonica posta de sol que va deixar-me alguna imatge realment espectacular.
- Casetes de Cabo Polonio i retrat de l'ex-president Mujica
- Cavalcant pel Cabo
Ja de nit i havent sopat, vaig estar xerrant i compartint cerveses amb els meus companys d'excursió del matí, i el Quim, el Niels i el Matheus (aquests dos últims, francès i brasiler respectivament, portaven 3 mesos treballant i vivint al hostel). Sobre les 23h vam desplaçar-nos cap a un bar (per ser més exactes, una barraqueta on servien alcohol) que és del Joselo, un senyor cec, 4ª generació d'habitants del Cabo. I d'allà a un altre bar musical, que sorprenentment estava força ple.
Quan vam sortir, ens esperava un bon espectacle. Ja deurien ser la 1.30h aproximadament i la lluna, que estava creixent i il·luminava molt, ja s'havia post gairebé del tot deixant un cel fabulós! Es veia la Via Làctia, la Creu del Sud i les nebuloses de Magallanes, entre un munt d'estels més. Preciós!
Quan vam sortir, ens esperava un bon espectacle. Ja deurien ser la 1.30h aproximadament i la lluna, que estava creixent i il·luminava molt, ja s'havia post gairebé del tot deixant un cel fabulós! Es veia la Via Làctia, la Creu del Sud i les nebuloses de Magallanes, entre un munt d'estels més. Preciós!
L'endemà era dilluns, i vaig decidir llevar-me ben d'hora ben d'hora per veure sortir el sol. Vaig anar a la platja nord de nou i vaig veure aparèixer l'astre que ens dóna vida per darrera un conjunt de roques properes al far. Molt bonic també! Ja us vaig avisar que aquest és un lloc especial!
Acte seguit vaig fer una volteta pel "poble" abans de tornar al llit una estona.
Acte seguit vaig fer una volteta pel "poble" abans de tornar al llit una estona.
- Casa fet nyap
- El Lobo Hostel Bar al fons
- Un bon missatge a l'entrada del hostel
Un cop llevat per 2a vegada, vaig comprar-me una milanesa per menjar i vaig decidir-me a explorar la platja sud i el bosc. Vaig caminar també una pila de km per la sorra, vigilant amb un ull els teros i amb l'altre les restes de lleons/llops marins morts sobre la platja.
- Caseta de socorristes a la platja sud
És fantàstic com pots recórrer tota aquesta distància sense gairebé creuar-te amb ningú ni sentir gaire més que el so del mar i el piu-piu dels ocells. Bé, tots no fan piu-piu, els maleïts i odiosos teros foten uns xiscles que acaben per perforar-te el timpà!
- Us presento el tero
Malgrat aquest ocellot, vaig gaudir del passeig i quan ja m'havia allunyat força del Cabo vaig entrar a través de les dunes fins arribar al bosc. Entre la sorra i la tundra hi ha vaques i cavalls salvatges que no s'immuten gaire davant la presència d'humans.
Ja al bosc de pins, vaig començar a endinsar-me sobre una catifa de pinassa, pinyes i troncs secs, novament, deixant-me endur per la tranquil·litat de l'indret i el silenci, només destorbat pel crepitar de les branques sota els meus peus.
Ja al bosc de pins, vaig començar a endinsar-me sobre una catifa de pinassa, pinyes i troncs secs, novament, deixant-me endur per la tranquil·litat de l'indret i el silenci, només destorbat pel crepitar de les branques sota els meus peus.
Vaig trobar un petit clar i vaig seure a llegir una estona i a dinar. Amb forces renovades, vaig seguir per la pineda direcció al hostel, on vaig relaxar-me la resta de la tarda i vespre.
Estant al hostel, el Gastón, el propietari, em va fer la següent oferta. Com que jo venia de Couchsurfing i em volia quedar més de la nit gratuïta que oferia, em va proposar quedar-me 6 nits, pagant-ne 3 a un preu un xic reduït a canvi d'ajudar una mica en les tasques de l'alberg. No vaig dubtar-ho ni un segon i vaig acceptar. En aquell moment però, no sabia que me'n recordaria tota la vida d'aquell instant! Seguiu llegint, que ja arribarà...
Estant al hostel, el Gastón, el propietari, em va fer la següent oferta. Com que jo venia de Couchsurfing i em volia quedar més de la nit gratuïta que oferia, em va proposar quedar-me 6 nits, pagant-ne 3 a un preu un xic reduït a canvi d'ajudar una mica en les tasques de l'alberg. No vaig dubtar-ho ni un segon i vaig acceptar. En aquell moment però, no sabia que me'n recordaria tota la vida d'aquell instant! Seguiu llegint, que ja arribarà...
El dia 11, aprofitant que encara feia un molt bon dia, el Niels va guiar una nova expedició de gent a buscar l'escola abandonada. Resulta que es va fer una escola al mig del bosc de pins per tots els nens de Valizas i Cabo Polonio. L'escola però, fa més de 20 anys que està en desús.
Vam fer via per la platja sud i ens vam endinsar al bosc i al cap d'una bona estona caminant, vam veure que no sabíem ben bé on queia l'escola. Vam parar a dinar i vam fer un últim esforç per trobar el camí correcte i...bingo!! Vam trobar la ruta correcte i l'escola.
En realitat, res en especial, era simplement l'excusa per fer un bon passeig pel bosc.
Vam fer via per la platja sud i ens vam endinsar al bosc i al cap d'una bona estona caminant, vam veure que no sabíem ben bé on queia l'escola. Vam parar a dinar i vam fer un últim esforç per trobar el camí correcte i...bingo!! Vam trobar la ruta correcte i l'escola.
En realitat, res en especial, era simplement l'excusa per fer un bon passeig pel bosc.
La tornada va ser espectacular. Vam sortir per les dunes que quedaven just a l'esquena de Cabo Polonio i vam tenir una vista panoràmica espectacular.
Quan vam arribar al hostel, estàvem exhausts i alguns dels que vam participar en l'excursió vam seure a prendre unes cerveses amb l'ambiciós objectiu de no fer res en el que restava de tarda. I així va ser, jocs de cartes, escacs i alguna cervesa més.
De nit, amb un noi italià i un suís vam cuinar pasta i sopar plegats fins que el deure em va cridar! el Quim em va demanar ajuda a la cuina, rentant plats. Cap problema! Allà estava jo per complir la meva part del tracte!
La nit va seguir després d'haver netejat la muntanya de plats, gairebé a les fosques (recordeu que la llum a Cabo Polonio no és precisament potent) i una mica borratxo de tanta cervesa. Tot i el que pugueu estar pensant, van quedar tots ben nets, l'endemà el Quim m'ho va confirmar, jejeje.
A continuació, vam tornar al bar del Joselo però poc després em vaig retirar, molt cansat.
De nit, amb un noi italià i un suís vam cuinar pasta i sopar plegats fins que el deure em va cridar! el Quim em va demanar ajuda a la cuina, rentant plats. Cap problema! Allà estava jo per complir la meva part del tracte!
La nit va seguir després d'haver netejat la muntanya de plats, gairebé a les fosques (recordeu que la llum a Cabo Polonio no és precisament potent) i una mica borratxo de tanta cervesa. Tot i el que pugueu estar pensant, van quedar tots ben nets, l'endemà el Quim m'ho va confirmar, jejeje.
A continuació, vam tornar al bar del Joselo però poc després em vaig retirar, molt cansat.
- Far engolit per la boira
L'endemà dimecres el dia es va llevar grisot. La majoria de gent que s'havia allotjat al Lobo Bar les últimes dues nits va decidir marxar del Cabo aquell migdia.
Jo, tenint en compte el dia que feia i que els 3 dies anteriors havia caminat un munt, vaig decidir quedar-me al hostel i gaudir d'un dia tranquil.
Cap al migdia, una boira molt espessa va començar a engolir el poble. Al cap de pocs minuts, el far que era ben visible des de la porta del hostel, va desaparèixer per complert. Era un presagi del que venia...
Jo, tenint en compte el dia que feia i que els 3 dies anteriors havia caminat un munt, vaig decidir quedar-me al hostel i gaudir d'un dia tranquil.
Cap al migdia, una boira molt espessa va començar a engolir el poble. Al cap de pocs minuts, el far que era ben visible des de la porta del hostel, va desaparèixer per complert. Era un presagi del que venia...
Primer un xàfec enorme!! Va ploure moltíssim en molt poc temps. I després, el moment que quedarà gravat al meu cervell per la resta dels meus dies.
El Gastón va entrar al hostel i em va dir si podia ajudar-lo. Jo, vaig assentir i bromejant vaig dir-li: "Mientras no me hagas lavar los baños". I no ho va fer no, em va encarregar una feina pitjor!
Resulta que la cuina dels hostes de l'alberg estava a la part exterior i la pica anava a parar a una fossa sèptica, que havia quedat al límit de la seva capacitat.
La meva funció era netejar-la.
Va obrir la tapa del terra que cobria el dipòsit i allà em vaig trobar amb una papilla de color marronós fastigosa!
Amb un parell de guants de goma, una garrafa de 5 litres i un cubell vaig començar a buidar la fossa. A mesura que la pastarada anava baixant, s'anava fent més densa i l'olor a podrit era més forta. Vaig trigar ben bé 10-15minuts i els últims minuts van ser quasi d'agonia, jejeje, però ho vaig aconseguir!
Realment el tiu es va passar una mica de la ralla, però ha quedat una bona anècdota i el record de com d'afortunats som de no haver de fer aquestes coses en el nostre dia a dia.
Resulta que la cuina dels hostes de l'alberg estava a la part exterior i la pica anava a parar a una fossa sèptica, que havia quedat al límit de la seva capacitat.
La meva funció era netejar-la.
Va obrir la tapa del terra que cobria el dipòsit i allà em vaig trobar amb una papilla de color marronós fastigosa!
Amb un parell de guants de goma, una garrafa de 5 litres i un cubell vaig començar a buidar la fossa. A mesura que la pastarada anava baixant, s'anava fent més densa i l'olor a podrit era més forta. Vaig trigar ben bé 10-15minuts i els últims minuts van ser quasi d'agonia, jejeje, però ho vaig aconseguir!
Realment el tiu es va passar una mica de la ralla, però ha quedat una bona anècdota i el record de com d'afortunats som de no haver de fer aquestes coses en el nostre dia a dia.
Amb l'estómac regirat, vaig netejar-me les mans 128 cops i vaig seure a recuperar el color de la cara, jejeje!
El clima va continuar igual de plujós el que restava de dia, així que els pocs que continuàvem al hostel, vam passar la nit a prop de la llar de foc, mirant com les flames consumien a ritme hipnòtic les branques que anàvem posant.
En aquest moment de pau i tranquil·litat, va entrar el Cuchi, un veí del hostel d'uns 50 anys, calb i amb una barba blanca i llarga, que portava uns 20 anys vivint a Cabo Polonio . Ell va ser l'únic que es va atrevir a trencar el silenci, i mentre mirava les flames va deixar anar: "Acá está la historia de la humanidad".
Tal i com una noia basca que estava al hostel va dir, va ser un moment i una imatge digne de Twin Peaks.
En aquest moment de pau i tranquil·litat, va entrar el Cuchi, un veí del hostel d'uns 50 anys, calb i amb una barba blanca i llarga, que portava uns 20 anys vivint a Cabo Polonio . Ell va ser l'únic que es va atrevir a trencar el silenci, i mentre mirava les flames va deixar anar: "Acá está la historia de la humanidad".
Tal i com una noia basca que estava al hostel va dir, va ser un moment i una imatge digne de Twin Peaks.
El dia 13 pel matí, vaig aprofitar que la pluja havia amainat i vaig sortir a fer una volta per la part de casetes que queden per la platja sud. La meva idea era recórrer les diferents construccions que hi ha en aquesta zona i després tornar a les dunes que queden darrera de Cabo Polonio per tornar a gaudir de les precioses vistes.
Així ho vaig fer, i xino xano vaig anar passejant fins a arribar a les esmentades dunes. Un cop allà, vaig fer algunes fotos i tenint en compte que el cel es va començar a tapar, vaig decidir tornar.
Així ho vaig fer, i xino xano vaig anar passejant fins a arribar a les esmentades dunes. Un cop allà, vaig fer algunes fotos i tenint en compte que el cel es va començar a tapar, vaig decidir tornar.
- Un local de passeig
- Supermercat
- Parada de camió
Efectivament, poc després d'arribar al hostel va començar a ploure novament.
Quan la pluja va afluixar, el Gastón em va demanar un cop de mà altra vegada. Aquesta vegada però, va ser només ajudar-lo a ell i al Quim a clavar unes fustes per eixamplar el hostel. Quan vam haver acabat, em va tornar a reclamar, però en aquell moment li vaig dir que ja havia complert la part del tracte i vaig anar a fer un volt.
Vaig passejar per la platja sud, admirant com el temporal de pluja havia canviat el paisatge. Resulta que el mar, no sé ben bé perquè, s'havia enretirat uns 10m, amb la qual cosa la platja quedava molt més ampla.
Mentre caminava per allà, una dona em va saludar, preguntant-me si me'n recordava d'ella. Segons em va dir, ens havíem creuat uns dies enrere a la mateixa platja. Jo vaig simular que ho recordava i vam començar a xerrar.
Em va explicar que era massatgista i especialista en medecina xinesa. Entre d'altres coses, em va preguntar si el Cabo m'havia robat alguna cosa. Davant la meva sorpresa, em va explicar que a ella, sempre que venia li desapareixia alguna cosa durant uns dies, i que per molt que la busqués no la trobava. Abans de marxar però, el Cabo sempre li retornava. Aquestes coses només passen allà!!
Vaig passejar per la platja sud, admirant com el temporal de pluja havia canviat el paisatge. Resulta que el mar, no sé ben bé perquè, s'havia enretirat uns 10m, amb la qual cosa la platja quedava molt més ampla.
Mentre caminava per allà, una dona em va saludar, preguntant-me si me'n recordava d'ella. Segons em va dir, ens havíem creuat uns dies enrere a la mateixa platja. Jo vaig simular que ho recordava i vam començar a xerrar.
Em va explicar que era massatgista i especialista en medecina xinesa. Entre d'altres coses, em va preguntar si el Cabo m'havia robat alguna cosa. Davant la meva sorpresa, em va explicar que a ella, sempre que venia li desapareixia alguna cosa durant uns dies, i que per molt que la busqués no la trobava. Abans de marxar però, el Cabo sempre li retornava. Aquestes coses només passen allà!!
Al cap d'una estona ens vam acomiadar i jo vaig fer marxa enrere, per resseguir el cap per una zona que encara no havia visitat.
Durant aquest passeig, vaig tenir un nou ensurt amb els teros, que novament em van fer una bona finta d'atac que per sort no van culminar.
En la meva volta, vaig trobar un bonic lloc per veure la meva última posta de sol a Cabo Polonio.
Durant aquest passeig, vaig tenir un nou ensurt amb els teros, que novament em van fer una bona finta d'atac que per sort no van culminar.
En la meva volta, vaig trobar un bonic lloc per veure la meva última posta de sol a Cabo Polonio.
Divendres va ser un dia de desplaçaments. Al migdia, un cop em vaig haver acomiadat de tot l'staff del hostel, vaig agafar el camió que em va portar a l'entrada del Parc Nacional. D'allà, un autobús em va deixar a Castillos, d'on sortien busos direcció a Punta del Diablo, el meu següent destí.
De totes maneres, volia provar sort amb l'autostop. M'havia anat tan magníficament bé per arribar a Cabo Polonio que estava convençut que tindria sort. Però... no va ser així. El fet que fos l'hora de dinar no va ajudar, ja que passaven poquíssims cotxes.
D'aquesta manera, vaig girar cua i vaig tornar a l'estació per agafar el bus que em poc més de 40minuts em va deixar al centre de Punta del Diablo.
Des d'allà vaig caminar (i em vaig perdre) fins al meu hostel. Vaig dedicar la tarda a descansar i a estudiar els meus propers passos.
De nit, vaig conèixer l'Aurora i la Nany, una asturiana i una extremenya residents a Barcelona amb les que vam estar xerrant.
De totes maneres, volia provar sort amb l'autostop. M'havia anat tan magníficament bé per arribar a Cabo Polonio que estava convençut que tindria sort. Però... no va ser així. El fet que fos l'hora de dinar no va ajudar, ja que passaven poquíssims cotxes.
D'aquesta manera, vaig girar cua i vaig tornar a l'estació per agafar el bus que em poc més de 40minuts em va deixar al centre de Punta del Diablo.
Des d'allà vaig caminar (i em vaig perdre) fins al meu hostel. Vaig dedicar la tarda a descansar i a estudiar els meus propers passos.
De nit, vaig conèixer l'Aurora i la Nany, una asturiana i una extremenya residents a Barcelona amb les que vam estar xerrant.
L'endemà, tots els pronòstics preveien pluges de nou, però el matí va aguantar. Estava molt ennuvolat però almenys no plovia. Així doncs, vaig sortir a fer un vol per Punta del Diablo. Vaig anar primer a la Playa de la Viuda (no sé qui va inventar-se els noms d'aquest poble, però prefereixo no conèixer-lo, jejeje).
La platja és força bonica perquè has de travessar un seguit de dunes per arribar a primera línia de mar. Mentre ho estava fent, un soroll estrident que era una barreja entre xiscle de nen i xiulet d'olla a pressió, em va sorprendre. Vaig pegar un bot en veure un petit mussol que estava davant d'un cau a la pròpia sorra de la platja. Tercera finta, aquest cop sense vol ras a tocar del meu crani, però també amb ensurt.
I la quarta no es va fer esperar. Al final de la platja, hi havia un petit pont per creuar un rierol que desembocava al mar. Davant seu, com a guardià, un ... sí, ho heu encertat, un tero! No em va deixar creuar i vaig haver de saltar de pedra a pedra uns metres rierol amunt.
La platja és força bonica perquè has de travessar un seguit de dunes per arribar a primera línia de mar. Mentre ho estava fent, un soroll estrident que era una barreja entre xiscle de nen i xiulet d'olla a pressió, em va sorprendre. Vaig pegar un bot en veure un petit mussol que estava davant d'un cau a la pròpia sorra de la platja. Tercera finta, aquest cop sense vol ras a tocar del meu crani, però també amb ensurt.
I la quarta no es va fer esperar. Al final de la platja, hi havia un petit pont per creuar un rierol que desembocava al mar. Davant seu, com a guardià, un ... sí, ho heu encertat, un tero! No em va deixar creuar i vaig haver de saltar de pedra a pedra uns metres rierol amunt.
Un cop superats els meus problemes amb els ocells, si més no de moment, vaig continuar resseguint el poble pels seus carrers, estrets i tranquils (almenys fins que arriba la temporada d'estiu) i vaig anar a la fira d'artesans que queda a tocar del mar. Són 4 paradetes sense gaire interès.
D'allà vaig continuar per la Playa de los Pescadores, que estava òbviament deserta i fins la Playa del Rivero, un pèl més al nord. D'allà, com que el cel cada vegada estava més negre, vaig decidir tornar. I vaig fer la mar de bé, perquè al cap de poca estona... xàfec!
D'allà vaig continuar per la Playa de los Pescadores, que estava òbviament deserta i fins la Playa del Rivero, un pèl més al nord. D'allà, com que el cel cada vegada estava més negre, vaig decidir tornar. I vaig fer la mar de bé, perquè al cap de poca estona... xàfec!
- Casetes a Punta del Diablo
La tarda va servir doncs per escriure, llegir i relaxar-se.
Diumenge 16 al matí seguia plovent. Així doncs, vam estar molta estona conversant amb els meus companys d'habitació. Una parella de brasilers i un noi irlandès. Sempre va bé comentar la jugada i compartir consells de viatge.
Pels volts del migdia i veient que havia parat de ploure (tot i que seguia núvol), vaig sortir amb la idea de passejar pel poble altre cop. Vaig comprar una pizzeta al super central i vaig menjar-me-la a unes roques davant del mar.
Mentre dinava, el cel es va anar aclarint fins que va quedar d'un blau preciós, sense gairebé cap rastre de núvols. Un clima realment boig l'uruguayo...
Pels volts del migdia i veient que havia parat de ploure (tot i que seguia núvol), vaig sortir amb la idea de passejar pel poble altre cop. Vaig comprar una pizzeta al super central i vaig menjar-me-la a unes roques davant del mar.
Mentre dinava, el cel es va anar aclarint fins que va quedar d'un blau preciós, sense gairebé cap rastre de núvols. Un clima realment boig l'uruguayo...
Com que encara era d'hora, vaig decidir anar a fins al Parque de Santa Teresa, una reserva d'unes 1000 hectàrees de bosc molt dens que arriba fins als peus de les 5 platges (pràcticament verges) que té. Va ser una gran alegria perquè ja m'havia fet la idea que no hi podria anar degut al temps.
D'aquesta manera, vaig caminar el 1,5km que separen Punta del Diablo de Playa Grande i vaig recórrer bona part de la platja fins a l'entrada que hi ha.
D'aquesta manera, vaig caminar el 1,5km que separen Punta del Diablo de Playa Grande i vaig recórrer bona part de la platja fins a l'entrada que hi ha.
Un dels grans atractius del parc és una fortalesa que hi ha a la part més al nord. Va ser construïda per portuguesos a mitjans del S.XVIII i va anar canviant de propietaris entre lusos, espanyols, brasilers i els propis uruguayos.
De totes maneres, la fortalesa em quedava massa lluny així que vaig decidir conformar-me amb fer només un trocet del parc.
Quan estava a punt d'arribar al centre d'informació, després d'haver caminat ben bé una hora des de l'entrada per Playa Grande, va passar el que feia dies s'anunciava.
Vaig creuar per sota uns arbres i un petit rapinyaire em va passar volant per sobre. Com que no ho va fer ni massa a prop, ni fent massa soroll no vaig preocupar-me. Quan ja encarava la carretera principal però, de sobte vaig sentir un fort cop a la part superior del cap. Vaig tenir un segon de dubte, de no entendre res, fins que vaig veure l'au allunyar-se de mi, volant baix just davant meu!
De totes maneres, la fortalesa em quedava massa lluny així que vaig decidir conformar-me amb fer només un trocet del parc.
Quan estava a punt d'arribar al centre d'informació, després d'haver caminat ben bé una hora des de l'entrada per Playa Grande, va passar el que feia dies s'anunciava.
Vaig creuar per sota uns arbres i un petit rapinyaire em va passar volant per sobre. Com que no ho va fer ni massa a prop, ni fent massa soroll no vaig preocupar-me. Quan ja encarava la carretera principal però, de sobte vaig sentir un fort cop a la part superior del cap. Vaig tenir un segon de dubte, de no entendre res, fins que vaig veure l'au allunyar-se de mi, volant baix just davant meu!
Encara adolorit, vigilant cada ocell que em sobrevolava i utilitzant una samarreta extra que duia com a arma espantaocells, vaig seguir la carretera fins a Playa del Barco, una platja que quedava just al nord de Playa Grande i que és força bonica i molt poc construïda. Només hi ha algunes petites cases i bungalows, que queden amagades però darrera la vegetació.
Allà, vaig seure i descansar una estona, vaig prendre el sol i relaxar-me fins que vaig decidir tornar.
Allà, vaig seure i descansar una estona, vaig prendre el sol i relaxar-me fins que vaig decidir tornar.
- Parada tècnica a Playa del Barco
Enlloc de tornar pel parc vaig fer-ho resseguint la costa i vaig parar només en un mirador per observar balenes. Com que no era temporada, no em va ni semblar veure'n cap.
Vaig arribar al hostel quan ja es ponia el sol i vaig començar a plegar els bàrtuls perquè l'endemà ja marxava.
Malgrat era més ràpid tornar a la capital per arribar a la frontera amb Argentina, jo volia conèixer l'interior del país. Així doncs, havia d'anar a la ciutat de Chuy, a la frontera brasilera i d'allà anar a la població de Treinta y Tres.
Malgrat era més ràpid tornar a la capital per arribar a la frontera amb Argentina, jo volia conèixer l'interior del país. Així doncs, havia d'anar a la ciutat de Chuy, a la frontera brasilera i d'allà anar a la població de Treinta y Tres.
De bon matí, vaig disposar-me a fer dit per intentar trobar algú que em portés a Chuy, però desafortunadament no vaig tenir sort. Vaig anar-hi amb bus i vaig arribar poc abans de l'hora de dinar.
Allà, obviant l'autostop perquè la ruta era complicada, vaig preguntar quin bus havia d'agafar per arribar al meu destí.
Amb els dubtes aclarits, vaig dinar i vaig creuar l'avinguda principal de la ciutat, que separa Brasil i Uruguay (no hi ha frontera física i per tant es pot circular lliurement d'un lloc a l'altre).
Al més pur estil APM, vaig recrear la senyora de "Torremolinos, Benalmádena!" (si no la coneixeu, busqueu-la a Youtube, val la pena) i vaig creuar un parell de cops el carrer per poder dir que havia estat a territori brasiler.
Allà, obviant l'autostop perquè la ruta era complicada, vaig preguntar quin bus havia d'agafar per arribar al meu destí.
Amb els dubtes aclarits, vaig dinar i vaig creuar l'avinguda principal de la ciutat, que separa Brasil i Uruguay (no hi ha frontera física i per tant es pot circular lliurement d'un lloc a l'altre).
Al més pur estil APM, vaig recrear la senyora de "Torremolinos, Benalmádena!" (si no la coneixeu, busqueu-la a Youtube, val la pena) i vaig creuar un parell de cops el carrer per poder dir que havia estat a territori brasiler.
- Des d'Uruguay amb Brasil al fons
Pels volts de les 16h, vaig pujar a l'omnibus (així li diuen per aquestes latituds) i va començar un trajecte d'unes tres hores recorrent uns 150km. La llarga durada del viatge s'explica per una carretera en unes condicions pessimíssimes. En alguns trams és de fang i hi ha clots bastant grans. L'autocar havia, pràcticament, de parar per no rebentar la suspensió.
Tot i això, el paisatge és ben bonic. Els prats, el color verd i les vaques i cavalls típics també del paisatge costaner, s'accentuen encara més a l'interior.
Tot i això, el paisatge és ben bonic. Els prats, el color verd i les vaques i cavalls típics també del paisatge costaner, s'accentuen encara més a l'interior.
Quan ja es feia fosc, vaig arribar a Treinta y Tres i vaig anar direcció a casa la Fabiana, el Rodolfo i el seu nebot Juan Pablo, els meus hostes!
Vam estar xerrant sobre política del país i viatges i em van convidar a sopar uns raviolis fregits ben bons. Una de les raons de la meva parada en aquesta ciutat (té 25.000 habitants, però a l'Uruguay tota població que supera els 10.000 habitants és considerada ciutat) era visitar un parc anomenat Quebrada de los Cuervos, que diverses persones m'havien recomanat. Mentre sopàvem però, la Fabiana i el Rodolfo em van dir que no hi havia manera d'arribar-hi si no era amb cotxe propi. Resulta que la Quebrada queda a uns 45km de Treinta y Tres, però després dels 22km primers, hi ha un desviament per un camí de terra. Per allà només hi passen pagesos que van a treballar el camp. Així que ni l'autostop és factible.
Una mica tristot vaig resignar-me a no veure aquest parc i vaig decidir que l'endemà marxaria cap a Melo, una ciutat més al nord del país.
Vam estar xerrant sobre política del país i viatges i em van convidar a sopar uns raviolis fregits ben bons. Una de les raons de la meva parada en aquesta ciutat (té 25.000 habitants, però a l'Uruguay tota població que supera els 10.000 habitants és considerada ciutat) era visitar un parc anomenat Quebrada de los Cuervos, que diverses persones m'havien recomanat. Mentre sopàvem però, la Fabiana i el Rodolfo em van dir que no hi havia manera d'arribar-hi si no era amb cotxe propi. Resulta que la Quebrada queda a uns 45km de Treinta y Tres, però després dels 22km primers, hi ha un desviament per un camí de terra. Per allà només hi passen pagesos que van a treballar el camp. Així que ni l'autostop és factible.
Una mica tristot vaig resignar-me a no veure aquest parc i vaig decidir que l'endemà marxaria cap a Melo, una ciutat més al nord del país.
Així doncs, el dimarts 18 em vaig llevar i vaig anar a fer una volteta per Treinta y Tres. Poc o res a destacar. L'únic que em va sorprendre va ser la gran quantitat de cavalls que pasten per diverses zones de la ciutat.
- Cavalls pastant pel centre de Treinta y Tres
Vaig dinar amb la família al complert, ells com a bons locals posaven la carn i jo, a que no sabeu què vaig cuinar? Sí senyors! Una truita de patates i ceba! Començo a ser-ne un master ja!
Pels volts de les 16h, vaig sortir a la ruta a fer dit de nou, aquest cop amb més fortuna que els dos darrers cops. Un pare i un fill, em van "levantar" com diuen aquí i em van deixar a l'entrada de Melo.
D'allà vaig caminar un bon tros fins a arribar a la clínica on treballava la meva nova Couchsurfer, la Florentina. Vaig quedar-me allà llegint una estona fins que va acabar de treballar i vam tirar cap a casa, on vam sopar plegats.
D'allà vaig caminar un bon tros fins a arribar a la clínica on treballava la meva nova Couchsurfer, la Florentina. Vaig quedar-me allà llegint una estona fins que va acabar de treballar i vam tirar cap a casa, on vam sopar plegats.
L'endemà, pluja de nou! I no poca... Vaig quedar-me tot el matí i tota la tarda a casa, escrivint i quadrant una mica els meus propers dies. De fet, la meva intenció inicial era quedar-me tan sols un dia a Melo, però la Florentina em va dir que tenia el cap de setmana lliure i que podíem anar plegats a la Quebrada de los Cuervos! Semblava que finalment podria anar-hi!!
Cap al vespre, quan va arribar la meva hoste, em va dir que anava a casa els seus pares (que viuen a 5 minuts) i que si la volia acompanyar. Així doncs, vaig anar a casa els pares de la Floren on també hi havia la germana i el nebot. Em van estar preguntant 4 coses (suposo que per esbrinar qui era la persona que estava acollint la seva filla) i després van convidar-nos a sopar.
El pare, es va oferir a fer-me un tour per la ciutat i els voltants l'endemà, el qual vaig acceptar encantat.
Cap al vespre, quan va arribar la meva hoste, em va dir que anava a casa els seus pares (que viuen a 5 minuts) i que si la volia acompanyar. Així doncs, vaig anar a casa els pares de la Floren on també hi havia la germana i el nebot. Em van estar preguntant 4 coses (suposo que per esbrinar qui era la persona que estava acollint la seva filla) i després van convidar-nos a sopar.
El pare, es va oferir a fer-me un tour per la ciutat i els voltants l'endemà, el qual vaig acceptar encantat.
Dijous al matí doncs, vaig escriure un whatsapp al Carlos (pare de la Floren) per preguntar quan li anava bé que ens veiéssim. Vam quedar havent dinat, així que vaig aprofitar el matí per seguir amb gestions de viatge i de blog i per fer una curta volta pel centre del poble i el museu d'història de la província de Cerro Largo.
Melo és petit també, té uns 50.000 habitants i és d'illes quadriculades, com l'eixample. Té un parell de places correctes i un carrer principal, comercial que m'atreviria a dir que té cert encant, però poca cosa més.
Melo és petit també, té uns 50.000 habitants i és d'illes quadriculades, com l'eixample. Té un parell de places correctes i un carrer principal, comercial que m'atreviria a dir que té cert encant, però poca cosa més.
A mitja tarda, el Carlos em va recollir amb cotxe i va començar el meu tour particular. D'entrada em va portar al zoo del poble, que és petitet i té 4 animals. D'allà vam anar a l'aeroport, a l'hipòdrom i, prèvia parada a una botiga per preguntar el cost de construïr un pou, a un parell de parcs. També em va portar a la plaça d'esports de la ciutat i a l'Arroyo del Sauce, un rierol que passa pels afores del poble i que havia crescut un munt, fins al punt de desbordar-se, degut a les pluges dels últims dies.
Per acabar, vam fer kms direcció Brasil, on el Carlos em va anar explicant i ensenyant les diferents finques i vaig poder gaudir dels diversos camps i prats de l'interior uruguayo.
Com veieu, un recorregut ben complert.
Per acabar, vam fer kms direcció Brasil, on el Carlos em va anar explicant i ensenyant les diferents finques i vaig poder gaudir dels diversos camps i prats de l'interior uruguayo.
Com veieu, un recorregut ben complert.
- Restes d'un avió antic a l'aeroport de Melo
De nit vam sopar a casa la meva hoste i poca cosa més.
L'endemà matí, seguia fent mal temps i novament vaig decidir quedar-me a casa per escriure i llegir una estona. Vaig anar al supermercat a mig matí i després vaig fer el dinar. No, aquest cop no va ser truita de patates sinó espagueti carbonara. Ja tocava canviar una mica el repertori, no?
Després de dinar, vam reposar una mica i després la Floren em va treure de passeig. Vam anar a un parell de comunitats a les afores de Melo on, extranyament, no m'havia acompanyat son pare el dia abans.
A uns 15minuts en cotxe hi ha Arachania i Ñangapiré, que queden als peus del riu Tacuari. Són petites comunitats de cases de fusta fetes al camp. És sorprenent la gran quantitat de petites comunitats que hi ha a l'Uruguay. Una bona manera de viure, trobo!
Amb tot, no vam estar-hi gaire estona i quan ja començava a amagar-se el sol, vam anar a un petit mirador que hi ha al costat de la carretera.
Vam gaudir d'una bonica posta de sol, tot i que un fort i fresc vent ens van fer passar un pèl de fred.
Després de dinar, vam reposar una mica i després la Floren em va treure de passeig. Vam anar a un parell de comunitats a les afores de Melo on, extranyament, no m'havia acompanyat son pare el dia abans.
A uns 15minuts en cotxe hi ha Arachania i Ñangapiré, que queden als peus del riu Tacuari. Són petites comunitats de cases de fusta fetes al camp. És sorprenent la gran quantitat de petites comunitats que hi ha a l'Uruguay. Una bona manera de viure, trobo!
Amb tot, no vam estar-hi gaire estona i quan ja començava a amagar-se el sol, vam anar a un petit mirador que hi ha al costat de la carretera.
Vam gaudir d'una bonica posta de sol, tot i que un fort i fresc vent ens van fer passar un pèl de fred.
- Posta de sol a Melo
D'allà vam passar novament per casa els pares de la Floren i després per casa d'una amiga seva, on ens van convidar a sopar.
Dissabte ens vam llevar més tard que de costum i, finalment, feia un dia assolellat! El pla pel dia era anar a la Posta del Chuy, una antiga casa que va ser el primer peatge de Llatinoamèrica i fer un picnic-parrillada allà amb la Sonia i l'Edward. La construcció de pedra és del S. XIX, queda a tocar del riu Tacuari i està rodejada de, com no, camp.
Un cop vam haver acabat amb totes les existències de carn, la Sonia i l'Edward van tornar cap a Melo i la meva hoste i jo vam posar rumb a Jaguarão, una petita ciutat amb edificis colonials que forma part de Brasil. Vam estar una horeta al cotxe aproximadament, fins a creuar el pont que separa Uruguay de Brasil. D'aquesta manera, posava els meus peus en territori brasiler per segon cop en una setmana. Vam fer una volta curta i vam comprar provisions per l'excursió a la Quebrada de l'endemà.
Els preus a Brasil són força més barats que a l'Uruguay.
Els preus a Brasil són força més barats que a l'Uruguay.
Amb el maleter ple, la meva hoste i xofer em va dur fins a la casa d'estiueig de la família al poble de Lago Merín, que queda davant mateix de la Laguna Merín, una de les reserves d'aigua dolça més grans del continent.
Vam aparcar i passejar per la platja, veient com uns quants valents feien kite surf a l'immens llac. El poblet està bàsicament preparat per la temporada de vacances, però em va semblar prou bonic.
Vam aparcar i passejar per la platja, veient com uns quants valents feien kite surf a l'immens llac. El poblet està bàsicament preparat per la temporada de vacances, però em va semblar prou bonic.
D'allà ja vam posar rumb a Melo i de camí, vam poder veure una posta de sol espectacular, amb el un cel rogenc preciós! Un xou!
- Posta de sol preciosa rumb a Melo
Quan vam arribar a casa, la Florentina va anar a fer de cangur al seu nebot i jo vaig fer-me una dutxa i al cap d'una estona li vaig anar a fer companyia.
Diumenge, finalment va arribar el moment de visitar la Quebrada de los Cuervos! Vam llevar-nos minuts abans de les 8h i vam enfilar-nos al cotxe per recórrer les gairebé dues hores de trajecte fins a Treinta y Tres. Allà, havíem de recollir l'Alex, un motxiller peruà que la meva hoste havia "levantado" uns dies abans mentre feia autostop.
Ja amb el tercer integrant de l'excursió, vam fer els 45km restants fins a l'entrada del parc.
Ja amb el tercer integrant de l'excursió, vam fer els 45km restants fins a l'entrada del parc.
Va ser força graciós que, els dies anteriors a l'excursió, quan comentàvem als amics o familiars de la Florentina que aniríem a la Quebrada, tots ens deien que anéssim ben equipats, que hi havia trams duríssims on havies quasi d'escalar. Ho pintaven com la pujada a l'Everst! D'entrada, vaig pensar que seria una excursió duríssima, però després vaig caure que Uruguay és un país pla! El cim més alt està tot just a uns 500m per sobre el nivell del mar, amb la qual cosa, qualsevol desnivell una mica pronunciat els sembla la gran aventura.
Un cop escoltats els consells del guardaparc, vam començar el circuit circular que és d'uns 5km. El lloc realment és força bonic i s'hi va anar tornant més, o això em va semblar a mi, a mesura que el sol es va imposar a uns núvols matiners amenaçadorament negres.
La Quebrada és, bàsicament, un petit riu que zigzagueja per la part inferior d'una vall formada per petits turons. Tota la zona té una vegetació molt densa i un ambient força humit en la part inferior. Com el seu nom indica, la vall està plena de "cuervos", que no són corbs, sinó una espècie petita de voltor (o això em va semblar a mi).
La Quebrada és, bàsicament, un petit riu que zigzagueja per la part inferior d'una vall formada per petits turons. Tota la zona té una vegetació molt densa i un ambient força humit en la part inferior. Com el seu nom indica, la vall està plena de "cuervos", que no són corbs, sinó una espècie petita de voltor (o això em va semblar a mi).
Amb l'Alex i la Floren, vam descendir fins a la part del riu, la baixada és molt vertical però res comparat amb el que ens havien dit. Allà, vam decidir seure una estona a la llera del riu i picar alguna de les coses que dúiem. També vam estar força estona xerrant sobre les realitats polítiques i socials de cadascun dels nostres països.
Amb energies recuperades vam continuar un tram més, però quan vam veure que ja s'acabava l'excursió, vam decidir tornar enrere i seure a la desembocadura d'un rierol, davant d'una petita piscina natural per menjar els sandvitxos que portàvem.
Mentre menjàvem vam estar intercanviant informació viatgera amb l'Alex i al cap d'una estona vam decidir començar la pujada final.
Novament, és força vertical però senzilla. La vista que vas obtenint de la vall és molt bonica i un cop arribes al mirador final, a la part superior de la Quebrada, sensacional. Vam estar allà una estona gaudint de les vistes i el preciós paisatge.
Mentre menjàvem vam estar intercanviant informació viatgera amb l'Alex i al cap d'una estona vam decidir començar la pujada final.
Novament, és força vertical però senzilla. La vista que vas obtenint de la vall és molt bonica i un cop arribes al mirador final, a la part superior de la Quebrada, sensacional. Vam estar allà una estona gaudint de les vistes i el preciós paisatge.
- Quebrada de los Cuervos amb "cuervo" inclòs
Amb l'objectiu complert d'haver visitat la bonica i poc turística Quebrada de los Cuervos, vam pujar al cotxe i vam fer alguns km per deixar l'Alex en una parada de camions, perquè pogués fer dit fins a Montevideo.
A continuació vam fer via cap a Melo. En arribar, vam passar un cop més per casa els pares de la Floren i així, em vaig acomiadar d'ells i després ja vam retirar-nos a sopar i dormir.
A continuació vam fer via cap a Melo. En arribar, vam passar un cop més per casa els pares de la Floren i així, em vaig acomiadar d'ells i després ja vam retirar-nos a sopar i dormir.
Dilluns tenia l'objectiu d'anar cap a Tacuarembó. El matí el vaig dedicar a quadrar dates amb la meva padrina Laia, que em farà una visita a Chile, i a reservar els vols a Rapa Nui (Illa de Pascua).
Vaig dinar a casa la meva hoste i després, em va acompanyar amb cotxe fins a la sortida del poble. Pels volts de les 16h vaig acomiadar-me de la Floren i vaig posar-me a fer dit.
En l'hora i mitja que vaig estar provant sort, van parar 5 cotxes i 1 camió, però cap d'ells compartia el meu destí. Només un d'ells m'acostava a mig camí, però com que no estava segur si des d'allà podria agafar bus, en cas de no trobar cap cotxe més, vaig declinar l'oferta.
Així doncs, sobre les 17.30h vaig agafar el bus que em va dur fins al meu nou destí. Tot i que la distància en km no és gaire gran i que el trajecte s'hauria de fer en un parell d'hores, vam trigar-ne entre 4 i 5h. Resulta que no només para al poble on em volia deixar el noi que em volia dur, sinó que para a tot arreu entre Melo i Tacuarembó. Una pena no haver-ho sabut...
Vaig dinar a casa la meva hoste i després, em va acompanyar amb cotxe fins a la sortida del poble. Pels volts de les 16h vaig acomiadar-me de la Floren i vaig posar-me a fer dit.
En l'hora i mitja que vaig estar provant sort, van parar 5 cotxes i 1 camió, però cap d'ells compartia el meu destí. Només un d'ells m'acostava a mig camí, però com que no estava segur si des d'allà podria agafar bus, en cas de no trobar cap cotxe més, vaig declinar l'oferta.
Així doncs, sobre les 17.30h vaig agafar el bus que em va dur fins al meu nou destí. Tot i que la distància en km no és gaire gran i que el trajecte s'hauria de fer en un parell d'hores, vam trigar-ne entre 4 i 5h. Resulta que no només para al poble on em volia deixar el noi que em volia dur, sinó que para a tot arreu entre Melo i Tacuarembó. Una pena no haver-ho sabut...
Ja de nit, vaig recórrer els pocs carrers que separaven la terminal de bus de casa els meus nous Couchsurfers, l'Ernesto i la Gimena, una parella jove que estan planejant el viatge de la seva vida. Els nois viuen a casa la mare de l'Ernesto, juntament amb el Pío, el germà, d'uns 20 anys i la Camila, la petita de casa, de 9.
Quan vaig arribar, van preparar el sopar i vam menjar tots plegats xerrant una bona estona.
El dia 25, tornava a ploure. Vaig esmorzar a casa els meus hostes i vaig quedar-me una bona estona esperant que amainés. Com que no va ser així, passades unes hores vaig sortir a fer una volta amb el meu guia particular, el Pío.
Em va portar a quasi totes les places del poble i m'anava dient on treure fotos i l'angle ideal. En un moment que la pluja va apretar, vam resguardar-nos en un banc a cobert i vam estar xerrant. Allà em va explicar que un dels seus referents era Leonardo Da Vinci, que volia ser pilot i que l'objectiu de la seva vida era acabar amb la fam a l'Àfrica a través d'un transvasament del riu Nil, que començaria a fer ell mateix amb pic i pala. Tot un "fenomenu".
Em va portar a quasi totes les places del poble i m'anava dient on treure fotos i l'angle ideal. En un moment que la pluja va apretar, vam resguardar-nos en un banc a cobert i vam estar xerrant. Allà em va explicar que un dels seus referents era Leonardo Da Vinci, que volia ser pilot i que l'objectiu de la seva vida era acabar amb la fam a l'Àfrica a través d'un transvasament del riu Nil, que començaria a fer ell mateix amb pic i pala. Tot un "fenomenu".
Quan va afluixar una mica, vam seguir recorrent el poble, que té una estructura i una aparença similar a Melo, però una mica més petit.
En un moment donat, el Pío es va trobar un noi. En aquell moment no em va semblar res estrany que saludés un veí del poble, fins que vaig començar a prestar-li més atenció i vaig sentir-lo parlar. Diguem que no parlava molt clar i que anava un pèl més brut del compte.
El Pío però, va seguir-lo i jo darrera, fins que de cop em vaig trobar anant, literalment, a sota un pont. Aquell era el lloc on dormia el nano i allà hi havia un parell de vagabunds més, un estirat i tapat amb unes mantes i l'altre preparant un foc.
L'escena va ser del tot surrealista! Un dels homes no ens va fer massa cas, però el que estava estirat va aixecar-se i em va començar a xerrar. Era argentí i li va fer gràcia que fos de Barcelona. Em va començar a explicar la seva vida i, fins i tot, a cantar alguna cançó d'Extremoduro. En fi, tot plegat una escena de pel·lícula.
En un moment donat, el Pío es va trobar un noi. En aquell moment no em va semblar res estrany que saludés un veí del poble, fins que vaig començar a prestar-li més atenció i vaig sentir-lo parlar. Diguem que no parlava molt clar i que anava un pèl més brut del compte.
El Pío però, va seguir-lo i jo darrera, fins que de cop em vaig trobar anant, literalment, a sota un pont. Aquell era el lloc on dormia el nano i allà hi havia un parell de vagabunds més, un estirat i tapat amb unes mantes i l'altre preparant un foc.
L'escena va ser del tot surrealista! Un dels homes no ens va fer massa cas, però el que estava estirat va aixecar-se i em va començar a xerrar. Era argentí i li va fer gràcia que fos de Barcelona. Em va començar a explicar la seva vida i, fins i tot, a cantar alguna cançó d'Extremoduro. En fi, tot plegat una escena de pel·lícula.
Per sort, no va durar gaire, ja que si us he de ser franc, estava una mica incòmode. De totes maneres, van ser molt agradables i fins i tot ens van oferir que fuméssim amb ells. Jo però, vaig declinar l'oferiment, jejeje.
Després d'aquesta experiència xocant, vam tornar a casa per dinar.
A la tarda, vaig esperar que tornés l'Ernesto i vam anar junts a comprar berenar i a preguntar a quina hora sortien busos cap a Salto, el meu últim destí d'Uruguay.
Abans de sopar, vam estar jugant a cartes amb la Cami i el Pío i després vam menjar tots plegats.
- Amb la Gimena y l'Ernesto
El matí següent, seguia plovent... els meus dies a Tacuarembó, com podeu veure, van estar totalment passats per aigua.
Vaig estar a casa fins l'hora de dinar i després, vam sortir amb el Pío a recórrer alguns museus de la ciutat. Em feia gràcia anar al Museo del Índio y del Gaucho, que parlava dels aborigens de la zona primer i després dels gauchos, els ramaders de l'interior del país, que han mantingut la vestimenta i els costums des del S.XVIII. S'identifiquen fàcilment per la boina, un cinturó ample, els pantalons bombatxos i les botes. En vaig veure un munt a Melo, pels camps i també a Tacuarembó.
El museu estava prou bé tot i que era força petit.
Un cop el vam haver recorregut, la responsable del museu ens va recomanar al MUART, el museu d'art. Allà hi havia una exposició d'un pintor de la zona, Gustavo Alamón. La vaig trobar esplèndida. Tenia un seguit de quadres crítics amb la globalització i el món en que vivim i el que ens espera.
Per últim, vam visitar també el Museo de Geociencias, diminut, però amb alguns restes de dinosaures que van poblar la zona, força interessants.
Vaig estar a casa fins l'hora de dinar i després, vam sortir amb el Pío a recórrer alguns museus de la ciutat. Em feia gràcia anar al Museo del Índio y del Gaucho, que parlava dels aborigens de la zona primer i després dels gauchos, els ramaders de l'interior del país, que han mantingut la vestimenta i els costums des del S.XVIII. S'identifiquen fàcilment per la boina, un cinturó ample, els pantalons bombatxos i les botes. En vaig veure un munt a Melo, pels camps i també a Tacuarembó.
El museu estava prou bé tot i que era força petit.
Un cop el vam haver recorregut, la responsable del museu ens va recomanar al MUART, el museu d'art. Allà hi havia una exposició d'un pintor de la zona, Gustavo Alamón. La vaig trobar esplèndida. Tenia un seguit de quadres crítics amb la globalització i el món en que vivim i el que ens espera.
Per últim, vam visitar també el Museo de Geociencias, diminut, però amb alguns restes de dinosaures que van poblar la zona, força interessants.
Em va semblar que pel petit que és la ciutat, té un bon grapat de museus. Sort, perquè sinó amb la pluja no hagués pogut fer res.
Després de la visita vam tornar a casa i jo em vaig fer la motxilla i vaig anar a l'estació de busos per fer l'últim desplaçament llarg per l'Uruguay.
Novament, el trajecte va durar més del que hauria en unes condicions normals, amb la qual cosa vaig arribar a Salto força tard. Vaig caminar una mitja hora fins a casa la Luján, una senyora d'uns 50 anys, que havia acceptat acollir-me la meva última nit al país.
A casa seva també hi havia el Santi (asturià) i la Paula (catalana) que van fer sopar per tots. Vam estar força estona xerrant i compartint informació de viatges amb la nostra hoste.
A casa seva també hi havia el Santi (asturià) i la Paula (catalana) que van fer sopar per tots. Vam estar força estona xerrant i compartint informació de viatges amb la nostra hoste.
El dilluns 27 al matí, em vaig disposar a recórrer una mica el centre de Salto, passant del reclam turístic de la ciutat, unes termes naturals a pocs km.
Vaig caminar fins a l'avinguda principal i d'allà vaig anar xino-xano fins el riu Uruguay, que fa de frontera natural entre l'Argentina i el país que porta el seu mateix nom.
Tota aquesta zona em va semblar prou interessant, amb algun plaça bonica i carrers i edificis xulos. Jo crec que també va ajudar que, per fi, feia sol, però la veritat és que em va agradar bastant el que vaig veure de Salto.
Vaig caminar fins a l'avinguda principal i d'allà vaig anar xino-xano fins el riu Uruguay, que fa de frontera natural entre l'Argentina i el país que porta el seu mateix nom.
Tota aquesta zona em va semblar prou interessant, amb algun plaça bonica i carrers i edificis xulos. Jo crec que també va ajudar que, per fi, feia sol, però la veritat és que em va agradar bastant el que vaig veure de Salto.
Com a curiositat dir que el riu aquí també havia crescut i s'havia desbordat, com podeu veure en aquestes dues fotos:
Ja m'ho va dir un dels homes que em va "levantar": "Otras cosas no tendremos, pero agua, nos sobra!"
Després d'un parell d'hores vaig decidir tornar a casa la Luján a fer-me la motxilla i a tirar cap a la terminal des d'on vaig agafar un autobús que em va portar fins a Concepción, a l'altre banda del riu.
D'aquesta manera doncs, acabava un mes complert recorrent i descobrint Uruguay, un país de persones i bellesa discretes, però molt interessant. A diferència de la majoria d'altres països Llatinoamericans, Uruguay no té cap meravella de la naturalesa, ni cap monument arqueològic imponent, però té una gent molt noble, amb un gran cor i una manera d'entendre la vida força interessant. Tranquil·la, respectuosa amb l'entorn i amb una mentalitat bastant oberta. Crec que dos dels seus ambaixadors internacionals en són bastant bon reflex. El difunt escriptor Eduardo Galeano i l'ex-president del país, Pepe Mujica.
Així doncs, vaig marxar molt satisfet de cadascun dels dies que vaig passar en aquest petit, però gran, país i amb la clara sensació que el món seria un lloc millor si hi haguessin molts Uruguays.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada