L'aventura continuava, aquest cop per Chiloé, una illa amb molta història i molt de misteri. D'entrada hi volia dedicar més temps però això suposava restar dies a la Carretera Austral, ja que el meu visat per Xile expirava a finals de febrer.
Finalment doncs, vaig tornar a canviar de plans sobre la marxa per començar a fer via per una de les carreteres més boniques del món i gaudir de la naturalesa en la seva màxima esplendor!
Finalment doncs, vaig tornar a canviar de plans sobre la marxa per començar a fer via per una de les carreteres més boniques del món i gaudir de la naturalesa en la seva màxima esplendor!
El primer dia de febrer la Monika i jo vam anar a agafar un bus públic que ens dugués fins a la platja de Puñihuil, coneguda per les seves pingüineres.
- Platja de Puñihuil
Resulta que hi ha alguns illots on, durant la temporada de cria, els pingüins de Humboldt i de Magallanes vénen a aparellar-se i a cuidar els pollets fins que són prou grans per buscar-se la vida sols.
Per arribar fins als illots, s'ha de contractar un tour a la mateixa platja, on unes barques (a les quals t'hi enfiles d'una forma molt especial) t'hi apropen i un guia t'explica una mica els detalls de la vida d'aquests pingüins.
Per arribar fins als illots, s'ha de contractar un tour a la mateixa platja, on unes barques (a les quals t'hi enfiles d'una forma molt especial) t'hi apropen i un guia t'explica una mica els detalls de la vida d'aquests pingüins.
- A peu de platja. Pareu atenció al carro...
No va ser un passeig en barca gaire llarg, però suficient per veure aquests petits i divertits animalons posats sobre les roques i caminant a trompicons de manera força maldestre.
- Pingüins de Humboldt
A més a més, a part dels pingüins també vam poder veure una llúdria de mar, nedant tranquil·lament pels voltants de les illes.
Quan vam acabar l'excursió vam aprofitar per menjar bon marisc a la mateixa platja i per fer un mini mini trekking que s'enfilava a la part alta dels penya-segats de la platja i dotava de bones vistes dels voltants.
A mitja tarda, vam fer dit a la sortida de la platja i un local va recollir-nos al cap de poca estona. La conversa va ser força interessant ja que el senyor ens va explicar la seva opinió i versió dels fets de la coneguda com a "Marea Roja".
Resulta que fa un any, les onades del mar van començar a portar una quantitat enorme de peix mort a la costa. La versió oficial defensa que la causa és l'increment en la població d'una alga tòxica que va enverinar la vida marina.
El nostre conductor espontani per contra, ens va dir que ell creia (i sembla a ser que és la versió certa malgrat les insistències del govern a negar-ho) que la intoxicació dels peixos havia vingut donada pels pescadors i encarregats de mantenir les piscifactories que hi ha a la costa de Chiloé. Aparentment, hi ha un gran cultiu de slamó, al qual se'ls dóna gran quantitats d'antibiòtics. Una malaltia inesperada va matar un munt d'aquests peixos que van ser llançats al mar, i en podrir-se van encomanar la resta d'animals marítims.
Per sort, sembla a ser que a hores d'ara l'epidèmia ja està superada.
Resulta que fa un any, les onades del mar van començar a portar una quantitat enorme de peix mort a la costa. La versió oficial defensa que la causa és l'increment en la població d'una alga tòxica que va enverinar la vida marina.
El nostre conductor espontani per contra, ens va dir que ell creia (i sembla a ser que és la versió certa malgrat les insistències del govern a negar-ho) que la intoxicació dels peixos havia vingut donada pels pescadors i encarregats de mantenir les piscifactories que hi ha a la costa de Chiloé. Aparentment, hi ha un gran cultiu de slamó, al qual se'ls dóna gran quantitats d'antibiòtics. Una malaltia inesperada va matar un munt d'aquests peixos que van ser llançats al mar, i en podrir-se van encomanar la resta d'animals marítims.
Per sort, sembla a ser que a hores d'ara l'epidèmia ja està superada.
D'altra banda, també ens va explicar com havia viscut el terratrèmol de 7,6 graus que havia succeït el mes de Desembre, és a dir, poc més d'un mes i mig abans.
Va ser un trajecte la mar d'entretingut i interessant.
Novament a Ancud, vam anar a veure el Fuerte de San Antonio, una antiga fortalesa espayola de l'any 1767. La veritat és que no queda gaire cosa en peu, però igualment va ser interessant.
A continuació, vam fer una volta pel centre de la ciutat i vam anar a buscar un bus per posar rumb cap a Castro, la capital de l'illa.
A continuació, vam fer una volta pel centre de la ciutat i vam anar a buscar un bus per posar rumb cap a Castro, la capital de l'illa.
Tan bon punt vam arribar, una noia ens va oferir allotjament en una casa particular. Allà vam instal·lar-nos!
L'endemà al matí, vam passejar pel centre de Castro, no gaire bonic a excepció de la catedral, una de les 16 famoses esglésies de Chiloé fetes de fusta.
Seguidament, vam continuar per la costanera, observant els famosos "palafitos", unes cases pintades de colors diversos i aixecades del terra degut a les marees que caracteritzen l'illa de Chiloé. Són força boniques i donen alegria a una ciutat més aviat sòrdida.
- Palafitos de Castro amb la marea baixa

Havent acabat el passeig, vam agafar un bus que ens va dur fins a Dalcahue, una petita població al nord-est de Castro on també hi ha una de les conegudes esglésies.
- Església de Dalcahue
Un cop vista i després de menjar unes empanades, vam agafar un nou bus per anar a l'illa de Achao, a poc més de 45 minuts. Allà, vam visitar la tercera església on ens vam amagar d'una sobtada tempesta.
Quan va amainar, vam decidir fer un passeig per la costa, força bonica i amb un aire salvatge degut al cel gris i la mala mar. Algunes barquetes de pescadors es balancejaven amb les ones i decoraven una, ja de per sí, bonica vista.
- Costa d'Achao
Quan en vam tenir prou vam posar-nos a la sortida del poble a fer dit. Un noi més o menys de la meva edat va recollir-nos i dur-nos fins a Castro.
Vam sopar a l'allotjament, compartint taula amb els amos de la casa i els seus fills, i una altra noia xilena que estava allotjada. Va ser una nit interessant conversant tots plegats.
Vam sopar a l'allotjament, compartint taula amb els amos de la casa i els seus fills, i una altra noia xilena que estava allotjada. Va ser una nit interessant conversant tots plegats.
El pla pel divendres dia 3 era anar al Muelle de las Almas, situat al Parque Tepuhueico, un parc nacional a l'oest de l'illa. Si ens quedava temps, després volíem anar uns km al nord, al Parque Nacional Chiloé.
Després d'esmorzar vam sortir al carrer a fer dit i vam tornar a tenir sort. Un cotxe va acostar-nos fins a la sortida corresponent, on vam agafar un bus públic que ens va dur fins l'entrada del parc.
Un cop allà, una caminada curteta prop dels penya-segats et porta fins al Muelle de las Almas. Segons les creences mapuches (els habitants de l'illa abans de l'arribada dels espanyols) les ànimes dels morts, anaven cap a aquests penya-segats, baixaven a l'aigua del mar on una barca els esperava per portar-los cap a l'horitzó i el cel.
Després d'esmorzar vam sortir al carrer a fer dit i vam tornar a tenir sort. Un cotxe va acostar-nos fins a la sortida corresponent, on vam agafar un bus públic que ens va dur fins l'entrada del parc.
Un cop allà, una caminada curteta prop dels penya-segats et porta fins al Muelle de las Almas. Segons les creences mapuches (els habitants de l'illa abans de l'arribada dels espanyols) les ànimes dels morts, anaven cap a aquests penya-segats, baixaven a l'aigua del mar on una barca els esperava per portar-los cap a l'horitzó i el cel.
- L'explicació de la tradició Mapuche
Actualment, en memòria d'aquestes creences tan particulars i romàntiques, si ha fet un monument, on una passarel·la de fusta, sembla que s'elevi cap al no-res, cap al cel.
La caminada, tot i ser curta és força bonica ja que l'entorn és preciós. Boscos petits, prats i una vista al mar meravellosa són un regal pels ulls.



L'únic inconvenient que té el lloc és que és de fàcil accés i per tant, hi ha un munt de gent. De fet, a la passarel·la hi ha cua per poder-s'hi fer una foto.
- Gent fent cua al Muelle de las Almas
Vam passar de la cua i vam preferir seure una estona vora del penya-segat amb bones vistes al mar i a uns illots plagats de lleons marins.
- Vistes des del penya-segat
Quan vam tenir-ne prou, vam decidir tornar, renunciant finalment a visitar el Parque Nacional Chiloé per falta de temps. Vam decidir-nos per l'acció directa i vam preguntar a alguns dels visitants que tenien els cotxes aparcats al parking de la zona. No falla mai! Una parella amb un fill petit ens van portar fins a Castro!!
De nit, vam decidir anar a menjar un dels plats típics de l'illa, el curanto. Una barreja de carn i marisc amb una salsa molt bona. Va ser un sopar de comiat, ja que la Monika se n'anava a trobar-se amb un amic. De totes maneres, uns dies més tard tornaríem a coincidir.
Dissabte, la Monika va marxar pel matí i jo vaig decidir moure fitxa pels propers trams del viatge. La meva intenció era anar amb bus fins al sud de Chiloé i des d'allà, agafar un vaixell que em dugués a la Carretera Austral. Amb tot, va resultar que el primer vaixell amb disponibilitat sortia el proper dijous.
Com que no volia esperar tant, vaig prendre una decisió ràpida, agafar un bus de tornada cap a Puerto Montt i d'allà intentar fer via cap a l'inici de la Carretera Austral.
Vaig comprar un bitllet de bus per la propera sortida direcció Puerto Montt i vaig aprofitar el temps mort que tenia, per anar-me a comprar unes ulleres de sol, que havia perdut en l'aventura nocturna cap a Trompetilla.
Com que no volia esperar tant, vaig prendre una decisió ràpida, agafar un bus de tornada cap a Puerto Montt i d'allà intentar fer via cap a l'inici de la Carretera Austral.
Vaig comprar un bitllet de bus per la propera sortida direcció Puerto Montt i vaig aprofitar el temps mort que tenia, per anar-me a comprar unes ulleres de sol, que havia perdut en l'aventura nocturna cap a Trompetilla.
Uns minuts abans de la 13h vaig arribar a Puerto Montt, on per fortuna, vaig poder comprar un nou , bitllet de bus direcció Hornopirén, un poblet a l'inici de la Carretera Austral.
El trajecte ja va ser un petit tastet del que em trobaria en les properes setmanes. Una carretera asfaltada només a estones, amb una vegetació i una naturalesa increïbles a tocar, un punt on la carretera s'interrompia sobtadament i només una barca trasbordadora podia assegurar la continuïtat del viatge... una passada.
- Una barca transbordadora en direcció oposada
De fet, durant el trajecte amb barca vam veure dofins i tot!
Finalment, a un quart de nou de la nit, va acabar el meu llarg dia de desplaçament. A Hornopirén vaig buscar un camping on passar la nit i després de plantar la tenda de campanya, vaig sortir a fer una volta pel poble i vaig poder admirar-ne la bellesa. Situat a la vora d'un fiord, el mar banya gran part del poblet, que a més a més, està rodejat de muntanyes precioses, algunes amb glaceres. Vaig seure i gaudir de la posta de sol, que va maquillar les muntanyes amb un roig intens meravellós. Va ser del tot inesperat ja que no tenia ni idea com de bonic era aquest lloc a l'inici de la Carretera Austral.
L'endemà al matí, amb el ticket de ferry comprat, vaig fer l'últim passeig per aquest indret que m'havia enamorat.
El meu dia, aputnava a ser també una jornada llarga de viatge, però amb força alicients. Com he comentat, Hornopirén està a la punta final d'un fiord. Per accedir al Parque Pumalín i poder continuar el trajecte per la Carretera Austral, cal agafar un parell de ferrys que creuin diverses entrades de mar. Un cop navegats els fiords Leptepu i Largo, s'arriba a la que era la meva destinació, Caleta Gonzalo.
El meu dia, aputnava a ser també una jornada llarga de viatge, però amb força alicients. Com he comentat, Hornopirén està a la punta final d'un fiord. Per accedir al Parque Pumalín i poder continuar el trajecte per la Carretera Austral, cal agafar un parell de ferrys que creuin diverses entrades de mar. Un cop navegats els fiords Leptepu i Largo, s'arriba a la que era la meva destinació, Caleta Gonzalo.
A les 12h del migdia embarcava i començava un trajecte d'una mica més de 3 hores. Va ser al·lucinant. Valoreu-ho vosaltres mateixos:



Després de superar el primer fiord, d'un curt trajecte per terra de 10km i d'un nou ferry, vam arribar a Caleta Gonzalo sobre les 18.30h.
En aquesta zona, inici del Parque Pumalín, una reserva que durant molt de temps va ser propietat del fundador i propietari de la marca The North Face i que va ser donada a l'estat xilè fa poc més d'un any, després de la defunció de l'empresari americà, no hi ha més que un parell de casetes dels guardaparcs i una zona habilitada pel camping.
Com que me n'havia informat, ja anava preparat amb provisions i tot l'equipament d'acampada.
En aquesta zona, inici del Parque Pumalín, una reserva que durant molt de temps va ser propietat del fundador i propietari de la marca The North Face i que va ser donada a l'estat xilè fa poc més d'un any, després de la defunció de l'empresari americà, no hi ha més que un parell de casetes dels guardaparcs i una zona habilitada pel camping.
Com que me n'havia informat, ja anava preparat amb provisions i tot l'equipament d'acampada.
Vaig passar per la caseta dels guardaparcs per informar-me amb més detall sobre les opcions de trekkings i acte seguit, vaig plantar la tenda de campanya.
Vaig fer-ho a prop de dois nois xilens amb els que vaig estar xerrant una bona estona. Entre moltes altres coses, em van comentar que els desplaçaments per dins del parc eren complicats. Resulta que aquesta reserva té uns 60km de carretera fins a arribar al poble més proper, Chaitén. No hi ha transport, més enllà del bus que arriba d'Hornopirén i els cotxes particulars que hi arriben amb el mateix ferry.
D'aquesta manera, una de les úniques opcions que hi ha per moure's és fer dit, el problema és que i ha un munt de gent amb la mateixa idea i no suficients cotxes disposats a aixecar autoestopistes.
Vaig fer-ho a prop de dois nois xilens amb els que vaig estar xerrant una bona estona. Entre moltes altres coses, em van comentar que els desplaçaments per dins del parc eren complicats. Resulta que aquesta reserva té uns 60km de carretera fins a arribar al poble més proper, Chaitén. No hi ha transport, més enllà del bus que arriba d'Hornopirén i els cotxes particulars que hi arriben amb el mateix ferry.
D'aquesta manera, una de les úniques opcions que hi ha per moure's és fer dit, el problema és que i ha un munt de gent amb la mateixa idea i no suficients cotxes disposats a aixecar autoestopistes.
Tenint això en compte, vaig decidir que l'endemà em llevaria ben d'hora per fer un trekking a una cascada a la mateixa Caleta Gonzalo i, coincidint amb l'arribada d'un dels ferrys, em posaria a fer dit amb l'esperança que algú em recollís. Sinó, hauria de caminar 15km fins al proper camping.
Amb la primera llum del dia, vaig sortir cap a l'inici del sender. Abans però, vaig decidir passar per la platja i vaig ser afortunat de poder veure dues "toninas" (una espècie de dofí típic de Chile) nedant tranquil·lament per la badia de Caleta Gonzalo. Vaig seure una estona observant el bonic espectacle i la gaudint de la pau del lloc.
- Caleta Gonzalo. Veieu les toninas?
Finalment, vaig començar a caminar per un bosc espés i preciós, pel camí habilitat.
Al cap d'una hora i mitja aproximadament, vaig arribar a una escala de fusta d'uns 4 metres que donava accés a una petita obertura del bosc on hi havia la cascada. D'entrada, si us he de ser sincer, em va fer una mica de por i vaig seure 5 minuts per analitzar la jugada. Finalment però, vaig dir que no em perdonaria girar cua sense haver arribat a la cascada, amb la qual cosa vaig comprovar la solidesa de l'escala i m'hi vaig enfilar.
La cascada estava allà mateix. Era força alta i queia amb molta potència. Tant és així que esquitxava a tota la zona dels voltants, que estava completament humida. Novament, m'hi vaig asseure una estona fins que al cap d'uns 30 minuts va arribar gent.
La cascada estava allà mateix. Era força alta i queia amb molta potència. Tant és així que esquitxava a tota la zona dels voltants, que estava completament humida. Novament, m'hi vaig asseure una estona fins que al cap d'uns 30 minuts va arribar gent.
- Cascada de Caleta Gonzalo
Vaig decidir que era el moment de tornar cap al campament, on vaig dinar i dutxar-me i havent-t'ho recollit tot, vaig disposar-me a sortir a la carretera a fer dit.
Va ser el primer d'una sèrie de dies de sort. Mentre caminava direcció la carretera, una parella de xilens anava davant meu. Pocs metres abans de sortir de la zona d'acampada el noi es va girar i em va preguntar on anava, ells tenien cotxe i anaven cap a Chaitén, el poble al final del Parque Pumalín. Es van oferir a portar-me. Era una oferta irrebutjable
Em força autoestopistes ja esperant els cotxes que vindrien amb el ferry, vaig sentir-me un privilegiat.
Al cap de poca estona, ja era al següent càmping, on vaig plantar la tenda i vaig deixar les coses. Aprofitant que allà mateix hi havia un altre caminada, vaig endinsar-me al sender de "las cascadas escondidas". Era un trekking curtet, que et duia a un parell de miradors sobre dues boniques cascades.
Cansat i content amb un balanç de tres cascades vistes, vaig tornar al campament per fer-me el sopar i anar a dormir.
Cansat i content amb un balanç de tres cascades vistes, vaig tornar al campament per fer-me el sopar i anar a dormir.
- Una de less Cascadas Escondidas
El dimarts dia 7 de febrer vaig despertar-me a les 6.30am cagat de fred! Aquell dia, estava determinat a anar fins a la Laguna Tronador, fent un trekking que començava a uns 4km de la zona d'acampada, i després fer dit fins a Chaitén. Em quedaven encara 45km fins a poder sortir de la reserva i volia fer via.
Així doncs, ben d'hora vaig caminar per la carretera fins a l'inici del camí i vaig enfilar, novament a través d'un bonic i espès bosc, fins a la llacuna. De pujada, hi havia un espectacular mirador des del qual es veia el cim del volcà Michimahuida, tot cobert de glaç.
Així doncs, ben d'hora vaig caminar per la carretera fins a l'inici del camí i vaig enfilar, novament a través d'un bonic i espès bosc, fins a la llacuna. De pujada, hi havia un espectacular mirador des del qual es veia el cim del volcà Michimahuida, tot cobert de glaç.
- Mirador al volcà Michimahuida
Un cop vaig arribar, vaig seure a la vora del llac, observant com les muntanyes s'hi reflectien i gaudir de la pau del lloc on em trobava. Va ser curiós veure com a mesura que el sol pujava, el canvi de temperatures amb l'aigua del llac, que deuria estar molt freda, feia que sortís vapor.
- Llac Tronador
Al cap d'una estona, com que feia força fred, vaig decidir tornar cap a baix. Abans de tornar a la zona d'acampada però, vaig passar per un sender curtet, que et conduïa per un bosc de làrixs ("alerces", en castellà), uns arbres molt alts i bonics, però també molt fràgils. És per aquest motiu que malauradament no en queden gaires.
A l'hora de dinar, tornava a la meva tenda de campanya. Quan arribava, vaig poder veure que ja hi havia un munt de gent a la carretera "fent cua" per fer dit.
Vaig plegar la tenda amb calma i vaig dinar els sandvitxos que tenia preparats. En aquest procés, vaig veure un cotxe aparcar al pàrquing del càmping. En van sortir una parella de mitjana edat i d'aparença xilena i una altra parella, més joves i amb clars signes de ser europeus, i van fer cap al lavabo. Quan tornaven, vaig aproximar-me al conductor i li vaig preguntar si per casualitat no anava cap a Chaitén. Em va contestar que estaven portant aquella parella a Caleta Gonzalo, però que després tornaven en la direcció que jo volia anar. Si em veien, em van prometre recollir i dur-me.
Tranquil·lament doncs, vaig acabar de dinar i de recollir i, un cop enllestit, vaig sortir a la carretera. Com que hi havia un munt de gent davant de la zona d'acampada vaig decidir posar-me a caminar al costat de la carretera per allunyar-me de la competència.
Al cap d'una estona, un cotxe que d'entrada havia passat de llarg, va frenar i va començar a pitar. En arribar-hi, era la parella de xilens. Vaig pujar al cotxe, on ja hi havia dos nous autoestopistes.
A l'hora de dinar, tornava a la meva tenda de campanya. Quan arribava, vaig poder veure que ja hi havia un munt de gent a la carretera "fent cua" per fer dit.
Vaig plegar la tenda amb calma i vaig dinar els sandvitxos que tenia preparats. En aquest procés, vaig veure un cotxe aparcar al pàrquing del càmping. En van sortir una parella de mitjana edat i d'aparença xilena i una altra parella, més joves i amb clars signes de ser europeus, i van fer cap al lavabo. Quan tornaven, vaig aproximar-me al conductor i li vaig preguntar si per casualitat no anava cap a Chaitén. Em va contestar que estaven portant aquella parella a Caleta Gonzalo, però que després tornaven en la direcció que jo volia anar. Si em veien, em van prometre recollir i dur-me.
Tranquil·lament doncs, vaig acabar de dinar i de recollir i, un cop enllestit, vaig sortir a la carretera. Com que hi havia un munt de gent davant de la zona d'acampada vaig decidir posar-me a caminar al costat de la carretera per allunyar-me de la competència.
Al cap d'una estona, un cotxe que d'entrada havia passat de llarg, va frenar i va començar a pitar. En arribar-hi, era la parella de xilens. Vaig pujar al cotxe, on ja hi havia dos nous autoestopistes.
Mentre fèiem camí, ens van explicar que abans d'anar a Chaitén passarien pel seu càmping, l'últim del parc que quedava a 30km del poble. Dinarien i després ens portarien al nostre destí.
Un cop vam arribar, la vista era espectacular. El volcà Michimahuida, ara molt més proper, dominava el paisatge acompanyat del volcà Chaitén, que fumejava amenaçadorament. L'any 2008, aquest darrer volcà va entrar en erupció, escupint un munt de cendra que va cobrir el poble que porta el mateix nom i que va haver de ser evacuat i cremant tota la vegetació del seu voltant.
En veure tot allò, el meu cap i el meu cor em van dir que no podia marxar aquella mateixa tarda perdent-me tal espectacle.
En veure tot allò, el meu cap i el meu cor em van dir que no podia marxar aquella mateixa tarda perdent-me tal espectacle.
Vaig esperar que la parella salvadora acabés de dinar, i quan van marxar enlloc de dur-me fins a Chaitén poble, em van dur fins l'inici del camí que puja fins davant mateix del Chaitén volcà.
La pujada és dura perquè s'enfila uns 800m en tan sols 3km. L'últim tram a més, es fa en un terreny de sorreta que rellisca moltíssim.
Tot i el cansament que suposa, l'esforç val totalment la pena perquè la vista un cop a dalt és simplement increïble!
Imagineu-vos en una banda, veure boscos i llacunes, blau i verd pràcticament unànims dominant els colors del paisatge, mentre per l'altre banda, veus sorra, els esquelets d'arbres calcinats, i un volcà de colors marronosos, vermells i grisos fumejant. Bé, no us ho imagineu, mireu:
La pujada és dura perquè s'enfila uns 800m en tan sols 3km. L'últim tram a més, es fa en un terreny de sorreta que rellisca moltíssim.
Tot i el cansament que suposa, l'esforç val totalment la pena perquè la vista un cop a dalt és simplement increïble!
Imagineu-vos en una banda, veure boscos i llacunes, blau i verd pràcticament unànims dominant els colors del paisatge, mentre per l'altre banda, veus sorra, els esquelets d'arbres calcinats, i un volcà de colors marronosos, vermells i grisos fumejant. Bé, no us ho imagineu, mireu:
- De pujada
- Volcà chaitén fumejant
- Esquelets d'arbres degut a l'erupció
- Més arbres calcinats
- Vistes a la vall
Per si tot això no fos prou, un grupet de nois xilens se'm va posar a xerrar i em van oferir una cerveseta. Vaig estar amb ells xerrant una bona estona. Va resultar que eren companys d'universitat i estaven passant uns dies de vacances a Chaitén, a casa d'un d'ells que em va explicar amb tot detall com va ser l'erupció i els dies, setmanes i mesos posteriors.
- Gaudint d'una cerveseta fresca en un lloc privilegiat
Molt interessant! Sembla que la meva decisió de quedar-me havia estat del tot encertada, ara només faltava que l'endemà no em quedés encallat...
De baixada, novament fortuna. Vaig parlar amb una parella d'argentins que havien vingut amb cotxe i anaven en la mateixa direcció que jo, així que vaig tenir transport fins l'entrada del càmping. Vaig arribar-hi que ja era fosc i començava a fer fred, així que vaig afanyar-me a plantar la tenda i fer-me el sopar.
El dimecres al matí volia sortir ben d'hora per fer una excursió al volcà Michimahuida, o si més no a una de les seves glaceres que baixa imponent per una de les carenes.
Segons m'havien dit, l'excursió durava gairebé 7-8h d'anada i tornada. Com que aquella mateixa tarda volia fer dit cap a Chaitén, havia de sortir d'hora. Però..., no vaig sortir tan d'hora com volia, ja que fins les 9.45h no començava a endinsar-me pel sender que conduia a la glacera.
Vaig decidir doncs, posar el turbo i anar al ritme més alt que les meves cames em permetien. D'aquesta manera, vaig travessar el bonic bosc amb falgueres i unes fulles enormes d'una planta per mi desconeguda amb poc més de 3 hores.
Segons m'havien dit, l'excursió durava gairebé 7-8h d'anada i tornada. Com que aquella mateixa tarda volia fer dit cap a Chaitén, havia de sortir d'hora. Però..., no vaig sortir tan d'hora com volia, ja que fins les 9.45h no començava a endinsar-me pel sender que conduia a la glacera.
Vaig decidir doncs, posar el turbo i anar al ritme més alt que les meves cames em permetien. D'aquesta manera, vaig travessar el bonic bosc amb falgueres i unes fulles enormes d'una planta per mi desconeguda amb poc més de 3 hores.
Els primers minuts davant de la glacera van ser per mi sol, i ni uns núvols densos i amenaçadorament grisos van impedir-me gaudir-ne!
Crec que fins aleshores, mai abans havia estat tan aprop d'una glacera tan gran. I tant a prop estava, que si t'apropaves suficientment podies tocar-la. De fet, com que les glaceres trenquen i esmicolen la roca de la muntanya, la major part de les pedres sobre les quals es caminava, estaven a sobre mateix de la glacera.
Crec que fins aleshores, mai abans havia estat tan aprop d'una glacera tan gran. I tant a prop estava, que si t'apropaves suficientment podies tocar-la. De fet, com que les glaceres trenquen i esmicolen la roca de la muntanya, la major part de les pedres sobre les quals es caminava, estaven a sobre mateix de la glacera.

Vaig dinar allà, xerrant amb una parella de gallecs que havia conegut al càmping i quan vaig considerar que se m'havia acabat el temps, vaig tornar, també com un cuet, cap a la zona d'acampada.
Vaig recollir les coses i a les 17h estava llest per començar a fer dit.
La gent del càmping comentava que els guardaparcs tenien una camioneta pick-up amb la que normalment portaven alguns motxillers cap al poble, però com que la cua era llarguíssima, vaig decidir anar cap a la carretera, on també hi havia cua...
En aquell moment vaig pensar que no seria afortunat per tercer dia seguit. Amb tot, vaig aguantar, amb la resta de gent, cap dels quals va tenir sort en les properes dues hores.
A les 19h quan tothom ja començava a perdre la fe, un camió dels guardaparcs va aparèixer des del càmping amb uns quants motxillers a la part de darrera. Ens va convidar a pujar i tots, amb un somriure d'orella a orella, vam saltar-hi.
Vam acabar sent 24 persones (amb les seves respectives motxilles), incloent dues bicicletes (que vam recollir a mig camí).
A les 19h quan tothom ja començava a perdre la fe, un camió dels guardaparcs va aparèixer des del càmping amb uns quants motxillers a la part de darrera. Ens va convidar a pujar i tots, amb un somriure d'orella a orella, vam saltar-hi.
Vam acabar sent 24 persones (amb les seves respectives motxilles), incloent dues bicicletes (que vam recollir a mig camí).
Quan vam arribar a l'entrada del poble, el guardaparc que conduïa ens va fer baixar i va girar cua. Vam començar a desfilar cap a Chaitén i mentrestant, vaig encetar conversa amb el Barry i l'Anderson, un noi irlandès i un de Nova Caledònia, que estaven viatjant juntament a la Maika, una noia holandesa.
Vam anar tots quatre junts a un dels càmpings del poble i també a comprar al supermercat per cuinar el sopar plegats.
Vaig tornar a posar en pràctica les meves habilitats per fer truita de patates i vam acompanyar-la d'una amanida i unes cerveses.
Vam anar tots quatre junts a un dels càmpings del poble i també a comprar al supermercat per cuinar el sopar plegats.
Vaig tornar a posar en pràctica les meves habilitats per fer truita de patates i vam acompanyar-la d'una amanida i unes cerveses.
L'endemà, el Barry, l'Anderson i jo vam decidir que teníem el mateix rumb i que, per tant, podíem anar-hi plegats. Aniríem a Futaleufú, un poblet prop de la frontera amb Argentina i pel qual ens hauríem de desviar uns kilòmetres de la Carretera Austral. Com que el bus només sortia els dimarts, dijous i dissabtes, amb un horari determinat, vam sortir d'hora a comprar el bitllet de bus per anar-hi aquell mateix migdia.
Amb les motxilles preparades i passant pel super per comprar alguna cosa per dinar, vam anar cap al bus.
Va ser un trajecte llarg, en el que vaig estar conversant una estona amb el meu company de seient, un gaucho d'uns 70 anys, que entre d'altres coses em va explicar que quan era jove, com que no hi havia carretera (la Carretera Austral la va fer Pinochet als anys 80) havien d'anar a cavall fins de Chaitén a Futaleufú i trigaven uns quants dies.
Amb les motxilles preparades i passant pel super per comprar alguna cosa per dinar, vam anar cap al bus.
Va ser un trajecte llarg, en el que vaig estar conversant una estona amb el meu company de seient, un gaucho d'uns 70 anys, que entre d'altres coses em va explicar que quan era jove, com que no hi havia carretera (la Carretera Austral la va fer Pinochet als anys 80) havien d'anar a cavall fins de Chaitén a Futaleufú i trigaven uns quants dies.
Sobre les quatre de la tarda, vam arribar al nostre destí i vam anar directament a buscar un càmping per dormir.
A la tarda, vam passejar pel poble, comprovant horaris de bus de cara al nostre proper destí, preguntant preus de ràfting, ja que Futaleufú és un dels llocs més reconeguts a nivell internacional per practicar aquest esport i comprant birres i sopar.
Les birres les vam fer davant del Lago Espejo, una petita llacuna davant del nostre càmping i que ràpidament entendreu perquè té el nom que té.
A la tarda, vam passejar pel poble, comprovant horaris de bus de cara al nostre proper destí, preguntant preus de ràfting, ja que Futaleufú és un dels llocs més reconeguts a nivell internacional per practicar aquest esport i comprant birres i sopar.
Les birres les vam fer davant del Lago Espejo, una petita llacuna davant del nostre càmping i que ràpidament entendreu perquè té el nom que té.
- Posta de sol davant el Lago Espejo
Novament, van ser uns dies fantàstics, ens el que vaig poder gaudir de l'illa de Chiloé, tot i que menys temps del que hagués volgut perquè vaig prioritzar fer cap a la Carretera Austral.
Afortunadament, gràcies a fer autostop, vaig poder conversar amb gent local i vaig poder entendre un xic més la realitat d'aquest indret.
D'altra banda, encetava l'etapa de la Carretera Austral de manera immillorable. Vaig tenir la sort de cara i vaig poder gaudir de paisatges i trekkings increïbles. Aquest primer contacte va tenir gairebé tots els alicients de les bones aventures. Suspens a l'inici, viatges en barca, bus, autostop, camió, trekkings, vistes i naturalesa increïbles, nits de tenda de campanya, nous coneguts i companys de vaitge, converses interessants... Gairebé un inici immillorable!!! El millor de tot, que continuava!
Afortunadament, gràcies a fer autostop, vaig poder conversar amb gent local i vaig poder entendre un xic més la realitat d'aquest indret.
D'altra banda, encetava l'etapa de la Carretera Austral de manera immillorable. Vaig tenir la sort de cara i vaig poder gaudir de paisatges i trekkings increïbles. Aquest primer contacte va tenir gairebé tots els alicients de les bones aventures. Suspens a l'inici, viatges en barca, bus, autostop, camió, trekkings, vistes i naturalesa increïbles, nits de tenda de campanya, nous coneguts i companys de vaitge, converses interessants... Gairebé un inici immillorable!!! El millor de tot, que continuava!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada