Després de quedar-me sol de nou pel retorn de la Laia a Barcelona, m’esperaven una mica més de dues setmanes de relax a Santiago.
Gràcies al Diego, que em va deixar casa seva i la seva habitació, vaig poder descansar uns dies de la moguda vida viatgera, deixar la motxilla quieta i recuperar forces, així com també, viure la ciutat com un local més. Vaig fer trekkings ben a prop del centre de la ciutat, menjar bé, visitar museus i La Moneda, el palau presidencial, comprar llibres de segona mà, anar a dues bodes en un dia i comprar les coses necessàries per afrontar el meu següent pas direcció a la Patagonia.
A més a més, actualment Santiago de Chile és la ciutat del món, després de Barcelona, on hi tinc més amics. Això va fer que gaudís de moltes estones de bona companyia, retrobés amistats de feia pocs dies (la gent que havia conegut a Rapa Nui) i alguns de feia més temps. El Maurici, un antic amic de l’escola que porta un parell d’anys vivint a la capital xilena i, el David i la seva parella, que havien estat 3 mesos viatjant per Sudamèrica i estaven a les acaballes de la seva aventura.
Gràcies al Diego, que em va deixar casa seva i la seva habitació, vaig poder descansar uns dies de la moguda vida viatgera, deixar la motxilla quieta i recuperar forces, així com també, viure la ciutat com un local més. Vaig fer trekkings ben a prop del centre de la ciutat, menjar bé, visitar museus i La Moneda, el palau presidencial, comprar llibres de segona mà, anar a dues bodes en un dia i comprar les coses necessàries per afrontar el meu següent pas direcció a la Patagonia.
A més a més, actualment Santiago de Chile és la ciutat del món, després de Barcelona, on hi tinc més amics. Això va fer que gaudís de moltes estones de bona companyia, retrobés amistats de feia pocs dies (la gent que havia conegut a Rapa Nui) i alguns de feia més temps. El Maurici, un antic amic de l’escola que porta un parell d’anys vivint a la capital xilena i, el David i la seva parella, que havien estat 3 mesos viatjant per Sudamèrica i estaven a les acaballes de la seva aventura.
Per últim, també vaig poder gaudir d’un Nadal diferent, acompanyat de la família del Diego i d’un Cap d’Any interessant al bell mig de la ciutat.
Com que, més o menys, es pot dir que vaig viure una rutina a Santiago, aquest post serà un pèl diferent i no repassaré fil per randa el que vaig fer cada dia, sinó que de forma cronològica detallaré les coses més destacades.
La primera de totes va ser, sens dubte, les dues bodes en un únic dia. El mateix dissabte que la Laia marxava, jo vaig canviar de casa i vaig tornar a casa el Diego. Allà, passaria les properes dues setmanes i mitja.
El meu antic amic d’ERASMUS m’havia informat que aquell dissabte tenia un casament i m’havia convidat a unir-m’hi. Per la curiositat de saber com seria una boda xilena, vaig acceptar la proposta, sempre i quan tingués roba per deixar-me.
El meu antic amic d’ERASMUS m’havia informat que aquell dissabte tenia un casament i m’havia convidat a unir-m’hi. Per la curiositat de saber com seria una boda xilena, vaig acceptar la proposta, sempre i quan tingués roba per deixar-me.
Abans de començar a explicar-vos els detalls de la boda (o més ben dit, de les bodes) deixeu-me que us posi en context.
Xile és un país altament polaritzat, amb una enorme classe baixa però també una gran classe alta. Com és previsible, la gran part dels xilens que es coneixen fora del seu país són gent amb molts recursos econòmics.
Els meus dos amics santiaguinos més antics en són un bon exemple.
Tan bon punt vaig arribar a casa el Diego, el meu amic em va informar que enlloc d’una boda aniríem a dues. Resulta que a Xile és molt comú bé ser convidat a la cerimònia, al sopar i a la festa o bé només a la festa. Així doncs, aníriem a la celebració i sopar d'una boda que se celebrava a Maitencillo, a la costa, a un parell d'hores de Santiago i, posteriorment, a la festa d'un altre casament en un poble més proper a la capital.
Abans però, vam anar a córrer, ens vam dutxar i vam preparar-nos. El Diego, que és força alt, em va deixar tot el conjunt, americana, camisa, corbata i pantalons. Tot semblava llest fins el moment que em va deixar unes sabates del número 43 (jo calço un 46...). No hi havia manera d'encabir el meu peu dins d'aquella sabateta, amb la qual cosa vaig haver de conformar-me en posar-me el meu propi calçat. La combinació va quedara així (disculpeu la lavabo-selfie...):
Xile és un país altament polaritzat, amb una enorme classe baixa però també una gran classe alta. Com és previsible, la gran part dels xilens que es coneixen fora del seu país són gent amb molts recursos econòmics.
Els meus dos amics santiaguinos més antics en són un bon exemple.
Tan bon punt vaig arribar a casa el Diego, el meu amic em va informar que enlloc d’una boda aniríem a dues. Resulta que a Xile és molt comú bé ser convidat a la cerimònia, al sopar i a la festa o bé només a la festa. Així doncs, aníriem a la celebració i sopar d'una boda que se celebrava a Maitencillo, a la costa, a un parell d'hores de Santiago i, posteriorment, a la festa d'un altre casament en un poble més proper a la capital.
Abans però, vam anar a córrer, ens vam dutxar i vam preparar-nos. El Diego, que és força alt, em va deixar tot el conjunt, americana, camisa, corbata i pantalons. Tot semblava llest fins el moment que em va deixar unes sabates del número 43 (jo calço un 46...). No hi havia manera d'encabir el meu peu dins d'aquella sabateta, amb la qual cosa vaig haver de conformar-me en posar-me el meu propi calçat. La combinació va quedara així (disculpeu la lavabo-selfie...):
- Gran conjunt per anar de boda!
Un cop llestos, vam pujar al cotxe i vam conduïr fins a Maitencillo. Allà, vam anar a una petita capella a la vora del mar on es va efectuar l'enllaç dels nuvis. El que més em va sorprendre va ser la poca seriositat amb la que els assistents es prenen la cerimònia religiosa (malgrat la immensa majoria són profundament catòlics). Molts dels assistents, incloent-hi el meu amic, es van aixecar durant la xerrameca del capellà i van escapolir-se a fora de la capella. Jo no entenia res...
Amb els nuvis ja convertits en marit i muller, vam tornar al cotxe i conduïr poc més de 10 minuts fins a una carpa aixecada a la mateixa platja on es va fer el sopar i el posterior ball i festa. El lloc d'aquest casament era ben bonic i es va poder veure una preciosa posta de sol amb l'astre amagant-se darrera l'Oceà Pacífic.
- Convit a la platja
- Posta de sol
Mentre sopàvem, amb els companys de taula vam comentar una altra de les curiositats dels casaments xilens. Resulta que els nuvis conviden a amic + acompanyant, tingui o no tingui parella. EL protocol diu que els homes han de portar una noia al casament i viceversa, amb la qual cosa, els dies o les setmanes anteriors a un casament, els solters repassen les seves llistes telefòniques en busca d'algú que els faci de parella fictícia. És tan absurd que algunes persones ja han començat a canviar la tradició i enlloc d'algú qualsevol conviden a un amic o van sols.
Després del banquet, que va estar prou bé, es va obrir el ball amb cueca, el ball tradicional xilè.
Després del banquet, que va estar prou bé, es va obrir el ball amb cueca, el ball tradicional xilè.
https://youtu.be/mdONtIVj1cw
Poca estona més tard, el Diego em va anunciar que marxàvem, tocava canviar de boda.
Poca estona més tard, el Diego em va anunciar que marxàvem, tocava canviar de boda.
La següent boda era especial. Resulta que la núvia era la néta d'un senyor anomenat Andrónico Luksic. Aquest home, ja mort, era un empresari que va fer una enorme fortuna amb l'explotació del cobre, entre d'altres coses. La seva esposa és actualment la persona número 101 en la llista Forbes. No m'ho podia creure. Un mes enrere estava passejant pels carrers d'una villa al Paraguai i, de sobte, formaria part d'una de les bodes més cares de l'any a Sudamèrica. Una vegada més, els contrastos de la nostra societat i d'aquest continent se'm presentaven davant els meus propis ulls i de la forma més extrema.
La celebració tenia lloc a la mansió de la família. Com a les pel·lícules, l'entrada a la propietat era una carretera de doble direcció, amb un jardí en forma ovalada al centre. Vam aparcar i en apropar-nos a la reixa que donava accés al jardí, dues noies protegides per uns quants goril·les, ens van preguntar el nom i ens van convidar a entrar. En el mateix jardí (imagineu-vos-en les dimensions) s'havia aixecat una construcció especialment per l'ocasió. Més de 500 convidats van acudir al casament i banquet i gairebé 800 en total, és a dir, contant la festa. L'espai contenia un munt de taules allargades on s'havia sopat, una pista de ball enorme, un parell de barres on se servien copes tota la nit i un escenari amb un DJ portat expressament de Miami. Era realment espectacular, era totalment exagerat, era un sense sentit...
No va faltar cap tipus de luxe i a la barra lliure d'alcohol se li sumava un seguit de pastissos, canapès dolços i pica-pica salats per donar gasolina als convidats. Vam estar-nos-hi fins ben tard i si us he de ser sincer, se'm va fer molt llarg. Em vaig sentir totalment fora de lloc, totalment superat per tanta exuberància i abundància.
La celebració tenia lloc a la mansió de la família. Com a les pel·lícules, l'entrada a la propietat era una carretera de doble direcció, amb un jardí en forma ovalada al centre. Vam aparcar i en apropar-nos a la reixa que donava accés al jardí, dues noies protegides per uns quants goril·les, ens van preguntar el nom i ens van convidar a entrar. En el mateix jardí (imagineu-vos-en les dimensions) s'havia aixecat una construcció especialment per l'ocasió. Més de 500 convidats van acudir al casament i banquet i gairebé 800 en total, és a dir, contant la festa. L'espai contenia un munt de taules allargades on s'havia sopat, una pista de ball enorme, un parell de barres on se servien copes tota la nit i un escenari amb un DJ portat expressament de Miami. Era realment espectacular, era totalment exagerat, era un sense sentit...
No va faltar cap tipus de luxe i a la barra lliure d'alcohol se li sumava un seguit de pastissos, canapès dolços i pica-pica salats per donar gasolina als convidats. Vam estar-nos-hi fins ben tard i si us he de ser sincer, se'm va fer molt llarg. Em vaig sentir totalment fora de lloc, totalment superat per tanta exuberància i abundància.
En qualsevol cas, va ser una experiència interessant i, molt probablement, única en la meva vida. Vaig estar repassant la llista Forbes i no hi trobo cap més connexió, jejeje.
L'endemà, vaig anar amb el Diego a casa els seus pares on vam dinar amb tota la família i vaig poder veure amb més detall com és la vida de la classe alta santiaguina. Com en la majoria de llocs, el barri estava allunyat del centre, en una zona la mar de tranquil·la amb cases unifamiliars amb jardins imponents. A la tarda, havia quedat amb el David, un colega de Barcelona que portava 3 mesos viatjant per Amèrica del Sud amb la seva parella. Vam quedar als peus del Costanera Center, l'edifici més alt de la ciutat, amb un centre comercial als peus i meca del capitalisme neoliberal imposat a Xile. D'allà, vam caminar fins a un bar on vam prendre'ns una cervesa i vam estar compartint històries de viatge. Ja de nit, vaig tornar amb el metro a casa el meu amic.
Els propers dos dies van ser força tranquils. Vaig passar els matins a casa, escrivint i em vaig retrobar amb el Samuel per dinar. Vam quedar en un restaurant prop de la seva feina, després del seu retorn a la vida laboral un cop finalitzats els magnífics dies a Rapa Nui. També vaig aprofitar per tallar-me el cabell per primer cop des que havia marxat de Barcelona, enviar algunes postals pendents i quedar amb el Maurici, un antic amic de l'escola. Aquell mateix dimarts, vaig anar caminant des de casa el Diego fins al lloc on havia quedat amb el meu company de cole. Va ser molt interessant perquè en el trajecte de una mica més d'una hora, vaig passar per gran part dels barris "alts" de Santiago. Des de Las Condes on el meu amic comparteix casa amb jardí i piscina amb amics, fins a Providencia (barri Costanera Center), un barri de classe mitjana-alta. És interessant veure com a mesura que avances cap al centre de la ciutat, les cases unifamiliars es transformen en edificis amb jardí comunitari i mica en mica en edificis de pisos més semblants al que un barri de classe mitjana català podria ser.
Els propers dos dies van ser força tranquils. Vaig passar els matins a casa, escrivint i em vaig retrobar amb el Samuel per dinar. Vam quedar en un restaurant prop de la seva feina, després del seu retorn a la vida laboral un cop finalitzats els magnífics dies a Rapa Nui. També vaig aprofitar per tallar-me el cabell per primer cop des que havia marxat de Barcelona, enviar algunes postals pendents i quedar amb el Maurici, un antic amic de l'escola. Aquell mateix dimarts, vaig anar caminant des de casa el Diego fins al lloc on havia quedat amb el meu company de cole. Va ser molt interessant perquè en el trajecte de una mica més d'una hora, vaig passar per gran part dels barris "alts" de Santiago. Des de Las Condes on el meu amic comparteix casa amb jardí i piscina amb amics, fins a Providencia (barri Costanera Center), un barri de classe mitjana-alta. És interessant veure com a mesura que avances cap al centre de la ciutat, les cases unifamiliars es transformen en edificis amb jardí comunitari i mica en mica en edificis de pisos més semblants al que un barri de classe mitjana català podria ser.
Dimecres 21 de desembre, vaig aprofitar la tarda per visitar el Museo Nacional de Bellas Artes i el Museo de Arte Contemporáneo, que estan l'un al costat de l'altre. La veritat és que el MNBA no em va semblar res espectacular, sobretot comparant amb els museus d'art que es poden trobar a Europa. Amb tot, una sala em va agradar molt. Era una exposicó on nens i adolescents havien plasmat la seva visió de la societat xilena. Hi havia algunes perles:
D'altra banda, el MAC el vaig trobar força justet.
Aquella mateixa tarda, havia quedat amb alguns dels xilens que vaig conèixer a Rapa Nui. Vam quedar a casa d'una noia que viu a Ñuñoa, un barri de classe mitjana que encara no havia visitat. D'aquesta manera, vaig fer un trajecte invers al del dia anterior, del centre de Santiago, zona més humil a un barri una mica benestant, però encara per sota el nivell de Providencia.
Va ser un vespre-nit divertit, fent un pica-pica i xerrant fins tard.
Va ser un vespre-nit divertit, fent un pica-pica i xerrant fins tard.
L'endemà, com que el dia que hi havia anat amb la Laia, no havia tingut temps de veure tot el museu, vaig tornar al Museo de la Memoria. És tant interessant i la informació està tan detallada que se'm va tornar a fer tard i, per segona vegada, no vaig poder-lo acabar de visitar... Hauria de tornar, i vaig decidir enllestir-ho ràpid i tornar-hi l'endemà al matí, però... estava tancat.
Semblava que estava predestinat a no acabar-lo, amb tot, vaig decidir aprofitar el matí i caminar des de la zona del museu fins al centre de la ciutat. Aquí us deixo una curiositat que es pot veure al cor de la capital xilena:
Semblava que estava predestinat a no acabar-lo, amb tot, vaig decidir aprofitar el matí i caminar des de la zona del museu fins al centre de la ciutat. Aquí us deixo una curiositat que es pot veure al cor de la capital xilena:
- Polla chilena!
La polla té un significat molt diferent. A Chile la polla és la loteria. Així doncs, el Samuel em va explicar que com a Catalunya tenim la Grossa a Chile tenen la Gran Polla Chilena, jejeje.
Vaig continuar caminant fins el barri de Lastarria, la zona hipster de Santiago i un dels meus barris preferits d'aquesta ciutat, pel seu art urbà, "tenderetes" de llibres de segona mà, cafès i restaurants.
Vaig entrar a un parell d'exposicions que hi havia i, havent dinat vaig tornar a casa el Diego per quedar-m'hi la resta de la tarda.
Vaig entrar a un parell d'exposicions que hi havia i, havent dinat vaig tornar a casa el Diego per quedar-m'hi la resta de la tarda.
- Botiga del centre de Santiago
- Una més
A Chile, com a Espanya, celebren Noche Buena i jo estava convidat a passar-la a casa els pares del Diego amb tota la seva nombrosa família.
Aquell mateix matí, vaig recórrer un centre comercial proper a casa el meu amic en busca d'algun detall per portar. Després d'entrar a diverses botigues de xocolata, vaig decidir-me per una caixa de bombons i una espècie de neula farcida de manjar (dulce de leche).
A l'hora indicada, vaig preparar-me i vaig agafar un taxi (l'única manera d'arribar a casa els pares del meu amic). Vaig ser un dels primers i poc a poc, la casa es va anar omplint.
El sopar va ser fabulós i com que era impossible encabir tots els convidats en una taula, es va fer en forma de buffet. Abans de menjar però, la família que són catòlics practicants, es va reunir en forma de cercle al jardí i van cantar nadales, van pregar i van fer diverses demandes a Déu, entre d'altres coses van demanar que acabés el terrorisme a Europa, que en les eleccions a la presidència xilena de cara al 2017 fos Piñera de nou l'elegit, i també van tenir paraules boniques per mi, desitjant-me el millor en els meus viatges i demanant a la família que em fessin sentir com a casa, tenint en compte que estava tant lluny dels meus en una data tan assenyalada.
Més enllà de la connotació religiosa que no comparteixo, va ser una "cerimònia" molt bonica.
Aquell mateix matí, vaig recórrer un centre comercial proper a casa el meu amic en busca d'algun detall per portar. Després d'entrar a diverses botigues de xocolata, vaig decidir-me per una caixa de bombons i una espècie de neula farcida de manjar (dulce de leche).
A l'hora indicada, vaig preparar-me i vaig agafar un taxi (l'única manera d'arribar a casa els pares del meu amic). Vaig ser un dels primers i poc a poc, la casa es va anar omplint.
El sopar va ser fabulós i com que era impossible encabir tots els convidats en una taula, es va fer en forma de buffet. Abans de menjar però, la família que són catòlics practicants, es va reunir en forma de cercle al jardí i van cantar nadales, van pregar i van fer diverses demandes a Déu, entre d'altres coses van demanar que acabés el terrorisme a Europa, que en les eleccions a la presidència xilena de cara al 2017 fos Piñera de nou l'elegit, i també van tenir paraules boniques per mi, desitjant-me el millor en els meus viatges i demanant a la família que em fessin sentir com a casa, tenint en compte que estava tant lluny dels meus en una data tan assenyalada.
Més enllà de la connotació religiosa que no comparteixo, va ser una "cerimònia" molt bonica.
Havent sopat, entre copes i cigarrets es van obrir diversos debats i els adults van conversar de diversos temes d'actualitat. Al cap d'una estona, aprofitant la meva presència va sortir el tema de la independència de Catalunya i em van demanar opinió.
La majoria de familiars del meu amic, no veuen la separació de Catalunya amb bons ulls, i ni el meu afalagador argument que volíem fer com Chile va fer 200 anys enrere, els va convèncer.
Amb tot, la conversa va ser molt interessant i vaig acabar la nit enraonant amb el tiet del Diego, que havia estudiat teologia i filosofia a Roma. Abans de marxar, em va reconèixer que el meu únic pecat era ser separatista, jejeje!
La majoria de familiars del meu amic, no veuen la separació de Catalunya amb bons ulls, i ni el meu afalagador argument que volíem fer com Chile va fer 200 anys enrere, els va convèncer.
Amb tot, la conversa va ser molt interessant i vaig acabar la nit enraonant amb el tiet del Diego, que havia estudiat teologia i filosofia a Roma. Abans de marxar, em va reconèixer que el meu únic pecat era ser separatista, jejeje!
El dia de Nadal en sí, me'l vaig prendre de relax. Vaig aprofitar el matí per fer un Skype familiar i acompanyar virtualment els torrons i les neules amb pares, tiets, cosins i avi.
La tarda, vaig aprofitar que un dels companys de pis del Diego era aficionat al Catan, per fer una partideta amb ell i els seus amics.
La tarda, vaig aprofitar que un dels companys de pis del Diego era aficionat al Catan, per fer una partideta amb ell i els seus amics.
El dia de Sant Esteve al matí no va ser gaire més emocionant i vaig aprofitar que va caure un bon xàfec per quedar-me refugiat a casa i aprofitar per escriure una mica.
A la tarda va escampar i els preciosos Andes van aparèixer nevats a l'horitzó de la ciutat.
A la tarda va escampar i els preciosos Andes van aparèixer nevats a l'horitzó de la ciutat.
- Andes nevats des de casa el Diego
El Matías va enviar-me un whatsapp dient que aquella tarda tenia pensat pujar al Manquehuito, un cim als afores de Santiago i que si m'hi volia apuntar.
No vaig dubtar-ho ni un segon i a l'hora indicada vaig anar cap a casa seva, des d'on vam anar en cotxe a l'inici del "cerro".
La pujada no va ser llarga, uns 45 minuts, però sí empinada i cansada. El Matías que està acostumat a pujar-hi anava com una bala muntanya amunt amb els seus gossos, mentre que jo, anava esbufegant a darrera.
No vaig dubtar-ho ni un segon i a l'hora indicada vaig anar cap a casa seva, des d'on vam anar en cotxe a l'inici del "cerro".
La pujada no va ser llarga, uns 45 minuts, però sí empinada i cansada. El Matías que està acostumat a pujar-hi anava com una bala muntanya amunt amb els seus gossos, mentre que jo, anava esbufegant a darrera.
- Vistes des del Manquehuito
- El Matias xiulant a un dels seus gossos amb Santiago a l'horitzó
- Un dels gossos del meu amic gaudint de les vistes
- Jo amb tota la família de pastors australians
Finalment però, l'esforç va tenir recompensa i vam poder gaudir d'unes vistes increïbles als Andes emblanquinats, a la ciutat i a una neta i clara (la pluja s'havia endut tota la contaminació, més conegut com a "esmoc") posta de sol.
- Sol ponent-se
- Andes il·luminats pels últims rajos de sol
- Santiago de nit
Ja de baixada, vam veure una guineu que va quedar força estona observant-nos.
Abans de tornar a casa, el Matías em va convidar a casa seva a sopar un deliciós sushi!
Abans de tornar a casa, el Matías em va convidar a casa seva a sopar un deliciós sushi!
L'endemà al matí vaig quedar amb l'Ariste ja que a la tarda, teníem reserva per visitar la Casa de la Moneda, seu presidencial.
Abans però, vam anar (en el meu cas per tercera vegada) al Museo de la Memoria. Finalment, vaig poder acabar de veure tot el museu!
Quan vam acabar, vam anar prop del palau governamental xilè on hi treball el Claudio, un altre noi de Santiago que vam conèixer a Rapa Nui. Si recordeu, em vaig deixar una samarreta, banyador i tovallola a l'illa i ell va ser l'encarregat de recollir-ho.
Així doncs, vam trobar-nos els 3 per dinar i jo vaig poder recuperar les meves pertinències.
Havent dinat, el Claudio ens va conduïr a viure una experiència única xilena, vam anar a fer un "café con pierna".
Resulta que hi ha una sèrie de bars a la ciutat, amb vidres tintats, on es pot anar a prendre un cafè (generalment, havent dinat) i on les cambreres et serveixen en bikini. Força locals, abans de tornar a l'oficina passen a recuperar energies en un d'aquests bars. Cap mena de sentit...
Abans però, vam anar (en el meu cas per tercera vegada) al Museo de la Memoria. Finalment, vaig poder acabar de veure tot el museu!
Quan vam acabar, vam anar prop del palau governamental xilè on hi treball el Claudio, un altre noi de Santiago que vam conèixer a Rapa Nui. Si recordeu, em vaig deixar una samarreta, banyador i tovallola a l'illa i ell va ser l'encarregat de recollir-ho.
Així doncs, vam trobar-nos els 3 per dinar i jo vaig poder recuperar les meves pertinències.
Havent dinat, el Claudio ens va conduïr a viure una experiència única xilena, vam anar a fer un "café con pierna".
Resulta que hi ha una sèrie de bars a la ciutat, amb vidres tintats, on es pot anar a prendre un cafè (generalment, havent dinat) i on les cambreres et serveixen en bikini. Força locals, abans de tornar a l'oficina passen a recuperar energies en un d'aquests bars. Cap mena de sentit...
Després del cafè, l'Ariste i jo vam dirigir-nos a La Moneda.
- Palacio de la Moneda
El tour va ser molt breu i una mica decebedor ja que bàsicament vam passejar pels patis de la Moneda i no pels interiors del palau. El més interessant va ser anar a la sala lateral per on van treure el cadàver de Salvador Allende després del seu assassinat (o suicidi) durant el cop militar de l'11 de setembre de 1973. Actualment, en la sala s'hi mostra una exposició de monedes d'or amb les cares dels diferents presidents de Chile.
- Pati principal de La Moneda
- L'Ariste i jo amb un dels guàrdies del Palau
Quan vam haver acabat el tour, l'Ariste i jo vam enfilar-nos al Cerro Santa Lucía, un petit turonet que malgrat ser al centre de la ciutat té unes bones vistes a les muntanyes. Com que encara no hi havia hagut temps suficient per la contaminació a tapar la visió, vam gaudir una estoneta dels Andes.
- Vistes als Andes des de Santa Lucía amb el Costanera Center a l'horitzó
Per acabar el dia, el meu nou amic santiaguino em va convidar a casa seva a passar la tarda i a sopar!
L'endemà va ser un dia tranquil, vaig limitar-me a fer un passeig pel Parque Arauco, un bonic parc prop de casa del Diego i per anar a sopar a casa els pares del meu amic i acomidar-me d'ells ja que anaven a passar el cap d'any fora de Santiago.
El dia 29 vaig començar a bellugar-me per anar ben equipat cap al sud, el meu següent destí! Després d'haver comparat preus de tendes de campanya per internet, vaig trobar-ne una que feia bona pinta i a molt bon preu. Vaig agafar el metro per acostar-me a la botiga on la tenien i fer-me amb la meva futura casa portable.
Vaig aprofitar que estava per la zona per visitar el Parque O'Higgins, força gran però amb poca gràcia. Vaig seure i llegir per fer temps. A mitja tarda havia quedat amb el Samuel i l'Ariste per anar a un bar molt típic de Santiago, La Piojera. El lloc és força curiós. Em va recordar una mica a l'Ovella Negra de Barcelona, amb la diferència que allà s'hi balla "cueca" i s'hi beuen "terremotos" (una combinació horrible de vi blanc, gelat i grosella).
Vaig aprofitar que estava per la zona per visitar el Parque O'Higgins, força gran però amb poca gràcia. Vaig seure i llegir per fer temps. A mitja tarda havia quedat amb el Samuel i l'Ariste per anar a un bar molt típic de Santiago, La Piojera. El lloc és força curiós. Em va recordar una mica a l'Ovella Negra de Barcelona, amb la diferència que allà s'hi balla "cueca" i s'hi beuen "terremotos" (una combinació horrible de vi blanc, gelat i grosella).
El matí abans del darrer dia de l'any, vaig quedar-me novament a casa. Vaig aprofitar per fer un Skype i per intentar plantar la tenda al jardí de casa al meu amic. Va ser un primer intent fallit...
Vaig dinar i poc després vaig quedar novament amb l'Ariste per pujar al Manquehue, el germà gran del Manquehuito. L'inici de la pujada al "cerro" és força senzill, però ràpidament la inclinació comença a augmentar i la pujada es fa una mica més exigent. En l'últim tram s'ha de grimpar una mica per arribar finalment al cim. És força bonic, i més si tenim en compte com d'aprop està de la ciutat. Mentre vas pujant es poden observar algunes cases de les famílies més riques de la ciutat, que queden a la base de la muntanya. Un cop a d'alt, les vistes 360º de Santiago són fantàstiques. L'únic però, l'endevineu? Correcte, l'esmoc que ja tornava a ser present.
Vaig dinar i poc després vaig quedar novament amb l'Ariste per pujar al Manquehue, el germà gran del Manquehuito. L'inici de la pujada al "cerro" és força senzill, però ràpidament la inclinació comença a augmentar i la pujada es fa una mica més exigent. En l'últim tram s'ha de grimpar una mica per arribar finalment al cim. És força bonic, i més si tenim en compte com d'aprop està de la ciutat. Mentre vas pujant es poden observar algunes cases de les famílies més riques de la ciutat, que queden a la base de la muntanya. Un cop a d'alt, les vistes 360º de Santiago són fantàstiques. L'únic però, l'endevineu? Correcte, l'esmoc que ja tornava a ser present.
- L'Ariste enfilant-se cap al cim i vistes a la ciutat
- Al cim
Vam estar-nos-hi una estona, menjant alguna cosa i recuperant l'alè.
El dia de Cap d'Any pel matí vaig seguir equipant-me per visitar la Patagonia xilena. Vaig anar a comprar una màrfega que em feia falta per poder acampar. Seguidament vaig dinar a casa i vaig quedar amb el Samuel que soparíem junts a casa seva. Abans, vaig passar pel supermercat per comprar una mica de vi.
Havent sopat, vam dirigir-nos al centre de la ciutat, a la Torre Entel, on el "poble" xilè celebra l'entrada d'any.
Havent sopat, vam dirigir-nos al centre de la ciutat, a la Torre Entel, on el "poble" xilè celebra l'entrada d'any.
- Gent agrupada davant la torre Entel
- Focs artificials
És quelcom que mai faria a Barcelona, sobretot pel fet de no ser gaire amant de les aglomeracions. Amb tot, va ser interessant veure els focs artificials i un munt de gent celebrant l'Any Nou al crit de "Que nos vaiga bien!, Que nos vaiga bien!".
Quan van haver-se acabat els focs i la gent va començar a desfilar, vam tornar cadascú cap a casa seva.
Quan van haver-se acabat els focs i la gent va començar a desfilar, vam tornar cadascú cap a casa seva.
El primer dia i mig de 2017 el vaig passar a casa, sent el més destacat que finalment vaig poder plantar la tenda de campanya amb èxit. La tarda abans de marxar cap al sud, vaig passar per casa el Samuel a acomiadar-me i a recollir un sac de dormir amb el que ell havia viatjat per la carretera austral. El que jo tenia no era suficientment gruixut i no era apte per temperatures baixes. Finalment, tenia totes les peces essencials per abordar el meu nou destí!
El dimarts 3 de gener, vaig tornar a fer la motxilla després de molts dies, vaig agraïr-li al meu amic Diego la seva hospitalitat a la forma xilena (regalant-li una ampolla de pisco) i vaig enfilar-me a un bus nocturn direcció Pucón, el primer poble del sud de Chile que visitaria (tot i que es troba al centre del país, els propis xilens ho consideren sud).
Les gairebé tres setmanes que vaig passar a Santiago em van anar la mar de bé per poder parar una mica i descansar. En viatges de llarga durada, de tant en tant és del tot necessari fer una aturada en el camí per recuperar energies i gràcies als meus amics Diego i Matias vaig poder-ho fer i en unes condicions magnífiques.
Santiago en sí no és una ciutat espectacular però sí que té algunes coses que valen la pena. Per sobre de tot, destacaria les muntanyes que hi ha ben a prop i des de les quals es pot gaudir d'unes vistes genials!
També, com he repetit algunes vegades, té bons museus, en especial el de la Memoria.
I per últim, Lastarria, és un petit barri que és un oasi dins la superpoblada Santiago!
Santiago en sí no és una ciutat espectacular però sí que té algunes coses que valen la pena. Per sobre de tot, destacaria les muntanyes que hi ha ben a prop i des de les quals es pot gaudir d'unes vistes genials!
També, com he repetit algunes vegades, té bons museus, en especial el de la Memoria.
I per últim, Lastarria, és un petit barri que és un oasi dins la superpoblada Santiago!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada