Després dels meus dies de descans i "rutina" a Santiago, va arribar l'esperat moment de començar a posar rumb al sud.
Tant el sud de Chile com d'Argentina són coneguts pels seus increïbles paisatges i l'encara poca explotació de la natura. És preciós!
El meu primer destí va ser Pucón, una localitat força popular entre els xilens pels parcs nacionals que l'envolten, el seu famós volcà, la gran varietat d'oferta d'esports d'aventura i la seva moguda nit.
Aconsellat per diversos xilens, vaig escollir-la com a primera parada. I..., m'hi vaig quedar encallat.
Aconsellat per diversos xilens, vaig escollir-la com a primera parada. I..., m'hi vaig quedar encallat.
Arribava a Pucón el dia 4 després d'un bus nocturn d'unes 12 hores.
Vaig preguntar al punt d'informació turística on hi havia un càmping, ja que estava decidit a estrenar la meva tenda de campanya immediatament, i vaig posar rumb cap al lloc indicat.
Vaig preguntar al punt d'informació turística on hi havia un càmping, ja que estava decidit a estrenar la meva tenda de campanya immediatament, i vaig posar rumb cap al lloc indicat.
El càmping on vaig anar a parar tenia bones instal·lacions i estava a només 5 minuts caminant del centre.
Vaig plantar la tenda i vaig enfilar cap al centre a començar a esbrinar què podia fer.
Poc després d'entrar a una agència de turisme, una tempesta sobtada em va obligar a quedar-m'hi una estona.
El propietari, que tenia aproximadament la meva edat, era la mar de simpàtic i vam estar xerrant força estona. Casualitats de la vida, era amic d'una de les noies xilenes que havia conegut a Rapa Nui!
Vaig plantar la tenda i vaig enfilar cap al centre a començar a esbrinar què podia fer.
Poc després d'entrar a una agència de turisme, una tempesta sobtada em va obligar a quedar-m'hi una estona.
El propietari, que tenia aproximadament la meva edat, era la mar de simpàtic i vam estar xerrant força estona. Casualitats de la vida, era amic d'una de les noies xilenes que havia conegut a Rapa Nui!
Vaig estar-m'hi tanta estona que el meu nou conegut, va tenir temps d'oferir-me absolutament tots els tours que tenia i, finalment va acabar convencent-me de fer rafting aquella mateixa tarda.
Tenint en compte que el cel va seguir ennuvolat, va ser una bona opció.
Tenint en compte que el cel va seguir ennuvolat, va ser una bona opció.
Vaig dinar i a l'hora indicada estava al punt de trobada. Una furgoneta va recollir a tots els participants i ens va conduir fins a un punt del riu Trancura.
Allà vam equipar-nos amb el neoprè, casc i rem i vam dividir-nos en tres grups.
Allà vam equipar-nos amb el neoprè, casc i rem i vam dividir-nos en tres grups.
L'instructor de la balsa on anava ens va donar les indicacions, força bàsiques. Havíem de reaccionar als seus crits de, "adelante", "atrás", "para" i "piso" (aquest últim potser un pèl menys intuïtiu, volia dir posar-nos de genolls al terra de la barca quan baixàvem els ràpids).
Finalment vam començar i va ser una experiència de 2 hores genial. L'indret era preciós ja que un espès bosc a banda i banda, semblava que volgués engolir el riu. A més, els salts i els ràpids eren força divertits i vam tenir també alguna sorpresa.
En un tram concret, com que el salt era massa perillós ens van fer sortir de la balsa, caminar 2 minuts pel bosc i, quan tots ja pensàvem que s'havia acabat, vam aparèixer en una roca, des d'on ens van fer saltar al riu i tornar a pujar a la barca.
Era el primer cop que feia rafting i m'ho vaig passar teta!
En un tram concret, com que el salt era massa perillós ens van fer sortir de la balsa, caminar 2 minuts pel bosc i, quan tots ja pensàvem que s'havia acabat, vam aparèixer en una roca, des d'on ens van fer saltar al riu i tornar a pujar a la barca.
Era el primer cop que feia rafting i m'ho vaig passar teta!
De nou al càmping, vaig sopar i vaig disposar-me a passar la primera nit a la tenda. I quina nit... a les 3am em vaig despertar cagat de fred! Resulta que el sac de dormir que m'havia deixat el Samuel, la bossa del qual posava que era adequat per 5ºC, no era ni molt menys apte per tal temperatura.
Vaig abrigar-me una mica més però tampoc va ser suficient i vaig despertar-me de nou al cap de poca estona.
Finalment, vaig haver de vestir-me de cap a peus!
Vaig abrigar-me una mica més però tampoc va ser suficient i vaig despertar-me de nou al cap de poca estona.
Finalment, vaig haver de vestir-me de cap a peus!
L'endemà al matí vaig matinar perquè volia anar al Parque Nacional Huerquehue, el qual m'havia recomanat el noi de l'agència. Per arribar-hi, havia d'agafar un bus que sortia a les 8.30am. en cas de perdre'l, la següent opció era massa tard per poder fer una excursió d'un dia.
Vaig arribar 5 minuts abans de l'hora i per poc no em quedo a la parada de bus degut a la gran quantitat de gent que hi havia. Tanta que molts passatgers, inclòs jo, ens va tocar anar de peu durant tot el trajecte, que va ser aproximadament d'una hora.
Un cop vam arribar, vaig comprar l'entrada i vaig estar dubtant entre dos possibles trekkings. El primer recorria diversos llacs i l'altre s'enfilava, s'enfilava i seguia enfilant-se fins al cim del Cerro San Sebastián. Pel que em van dir, la primera excursió era més bonica en general i la segona, més dura, més avorrida però amb unes vistes increïbles al cim.
Com que el meu estat físic encara no era el millor, vaig decidir-me per fer el dels llacs, més llarg però amb menys desnivell.
Amb tot, després d'un inici força senzill, el camí es tornava més exigent i era tot pujada. Dur, però també amb recompensa. En primer lloc perquè el camí passava per un bosc originari on vaig poder veure les primeres araucàries, arbre típic i exclusiu d'aquestes latituds (també al'altre banda dels Andes). I segon, mireu com es veia el volcà Villarrica i el Lago Tilquico:
Amb tot, després d'un inici força senzill, el camí es tornava més exigent i era tot pujada. Dur, però també amb recompensa. En primer lloc perquè el camí passava per un bosc originari on vaig poder veure les primeres araucàries, arbre típic i exclusiu d'aquestes latituds (també al'altre banda dels Andes). I segon, mireu com es veia el volcà Villarrica i el Lago Tilquico:
Finalment, després d'un camí enfangat i empinat, i havent parat a dues cascades (Nido del Águila i Cascada Trufulco) vaig arribar a la zona dels llacs.
- Cascada Nido de Águila
https://youtu.be/At0MbGQRcpg
Vaig passar pel Lago Chico i vaig continuar fins a Lago Toro.
Vaig passar pel Lago Chico i vaig continuar fins a Lago Toro.
- Lago Chico
Vaig seure una estona a una petita platja on un parell de nois estaven tocant la guitarra i cantant i a continuació, vaig bordejar el llac fins a arribar a unes roques, on vaig parar a dinar amb unes vistes fantàstiques.
- Lago Toro des d'on vaig parar a dinar
Havent dinat, un error d'interpretació del mapa em va fer caminar una mica més del compte fins a arribar a la Laguna de los Patos (força obvi perquè dur aquest nom). Vaig seure novament una estona i vaig continuar cap a una llacuna que porta el nom del parc. Va ser la menys interessant de totes, però va ser xulo que en aquestes dues llacunes vaig estar-m'hi completament sol.
- Laguna Huerquehue
Quan ja em disposava a tornar, vaig passar per un encreuament on un camí assenyalava el mirador Renahue.
La mateixa senyal posava que el camí eren 40 minuts (només anada). Vaig mirar l'hora i em va semblar que anava una mica just per poder arribar a temps d'agafar l'últim bus de tornada a Pucón, però la curiositat va poder més. Vaig anar tan ràpid com vaig poder i vaig aconseguir arribar al mirador amb la meitat de temps .
Les vistes eren molt boniques a una preciosa vall i les muntanyes que la rodejaven.
La mateixa senyal posava que el camí eren 40 minuts (només anada). Vaig mirar l'hora i em va semblar que anava una mica just per poder arribar a temps d'agafar l'últim bus de tornada a Pucón, però la curiositat va poder més. Vaig anar tan ràpid com vaig poder i vaig aconseguir arribar al mirador amb la meitat de temps .
Les vistes eren molt boniques a una preciosa vall i les muntanyes que la rodejaven.
Ja de nou a Pucón, vaig tornar a passar una nit freda, i tot i que aquesta vegada anava millor preparat, és a dir, més abrigat, vaig tornar a despertar-me a mitja nit.
Tenint en compte que les meves dues primeres nits d'acampada no havien estat les millors del viatge, vaig decidir traslladar-me a un hostel.
Així doncs, el dia de Reis, els quals per cert van travessar l'Atlàntic, vaig plegar la tenda, vaig carregar la motxilla i em vaig instal·lar en un petit hostel als afores del poble.
Vaig aprofitar la tarda i el preciós i assolellat dia que feia per anar a veure Los Ojos del Caburgua, un conjunt de petites cascades i piscines naturals creades pel riu.
És un lloc realment bonic, però com que és d'accés molt fàcil, també està molt ple de gent.
Vaig estar-m'hi ben bé hora i mitja, gaudint dels diversos miradors i de les diverses tonalitats de blau de l'aigua.
Tenint en compte que les meves dues primeres nits d'acampada no havien estat les millors del viatge, vaig decidir traslladar-me a un hostel.
Així doncs, el dia de Reis, els quals per cert van travessar l'Atlàntic, vaig plegar la tenda, vaig carregar la motxilla i em vaig instal·lar en un petit hostel als afores del poble.
Vaig aprofitar la tarda i el preciós i assolellat dia que feia per anar a veure Los Ojos del Caburgua, un conjunt de petites cascades i piscines naturals creades pel riu.
És un lloc realment bonic, però com que és d'accés molt fàcil, també està molt ple de gent.
Vaig estar-m'hi ben bé hora i mitja, gaudint dels diversos miradors i de les diverses tonalitats de blau de l'aigua.
Quan vaig enllestir, com que encara era d'hora vaig agafar un bus fins al poble de Caburgua, més concretament fins a la Playa Blanca. Allà vaig relaxar-me una estona i banyar-me al llac, amb unes precioses vistes a les muntanyes dels voltants.
- Playa Blanca a Caburgua
Vaig caminar per la vora del llac fins a Playa Negra i d'allà vaig agafar un bus per tornar al hostel.
L'endemà va ser un dia molt relaxat. Aprofitant que el matí va ser plujós, vaig decidir quedar-me al hostel organitzant els següents passos. La veritat és que més enllà de Pucón no tenia gens clar cap a on tirar, ja que hi havia massa opcions. A més a més, l'Ariste havia de venir a passar uns dies per la zona i també estava pendent de veure si podíem fer alguna cosa plegats.
A la tarda, aprofitant que la pluja havia amainat, vaig fer una volta pel centre i per la platja, i després vaig gaudir d'un concert gratuït. De nit, unes 10 persones del hostel, incloent els propis propietaris, vam anar a la platja de Pucón a fer una mica de gresca.
El dia 8 el dia va tornar a aixecar-se grisot. Vaig seguir amb la meva feina de planificació (sense avançar gaire) i a l'hora de dinar vaig estar parlant amb dos nois israelites, el Sagi i l'Omri. Em van dir que aquella tarda volien anar a unes termes que hi havia als afores de Pucón.
Vaig decidir sumar-m'hi i havent dinat, vam agafar un bus cap a les Termas los Pozuelos. Malgrat el xàfec que va caure, vam poder gaudir de les diverses piscines d'aigua calenta. Va ser divertit, perquè teníem aigua calenta per sota i força freda caient del cel.
Vaig decidir sumar-m'hi i havent dinat, vam agafar un bus cap a les Termas los Pozuelos. Malgrat el xàfec que va caure, vam poder gaudir de les diverses piscines d'aigua calenta. Va ser divertit, perquè teníem aigua calenta per sota i força freda caient del cel.
El dilluns vaig estar parlant amb l'Omri sobre la possibilitat de fer un trekking al Parque Nacional Villarrica. Ambdos estàvem força animats amb la qual cosa vam decidir anar a l'oficina del CONAF (guardaparcs de Chile) a informar-nos bé sobre l'excursió que volíem fer.
La tarda va ser novament tranquil·la i vam estar jugant a cartes al hostel. Aquella tarda, com que vaig decidir que em quedaria uns dies més en aquest entranyable poble xilè, les habitacions eren força cares i el hostel tenia un jardí on es permetia acampar per un preu més raonable, vaig decidir tornar a provar sort dormint novament a la meva tenda de campanya. Aquesta vegada, vaig passar millors nits!!
La tarda va ser novament tranquil·la i vam estar jugant a cartes al hostel. Aquella tarda, com que vaig decidir que em quedaria uns dies més en aquest entranyable poble xilè, les habitacions eren força cares i el hostel tenia un jardí on es permetia acampar per un preu més raonable, vaig decidir tornar a provar sort dormint novament a la meva tenda de campanya. Aquesta vegada, vaig passar millors nits!!
Abans d'anar a dormir però, vaig quedar amb l'Ariste per sopar. Va venir fins a Pucón i vam anar a un restaurant del centre i vam estar xerrant. Ell encara no tenia clar què faria, amb la qual cosa no podia comptar amb ell per la meva planificació dels propers dies.
L'endemà, l'Omri i jo, conjuntament amb una parella de nois francesos, la Julie i el François, vam decidir fer una excursió al Mirador de El Cañi, el qual ens havien dit que tenia unes vistes fabuloses.
Vam agafar un bus sobre les 10.30h i en poc més de mitja hora vam arribar a l'inici del camí. Vam pagar l'entrada (gairebé totes les activitats que hi ha als voltants de Pucón són de pagament...) i vam començar el trekking.
El primer tram no era massa interessant i a part, era molt empinat. Va ser força esgotador i amb poca recompensa fins que no vam arribar, després de més d'una hora de caminada, al primer refugi. A partir d'allà, el sender entrava en un bosc molt espès i bonic. Seguia enfilant-se però amb menys pendent que fins aleshores.
Un cop vam arribar a la Laguna Las Totoras, vam fer un petit descans per menjar alguna cosa i vam continuar cap al cim.
Novament, les araucàries eren omnipresents. Són un arbre realment curiós i que, jo personalment, trobo molt bonics. Les araucàries creixen molt a poc a poc i per tant, la majoria de les que vèiem eren centenàries o fins i tot, mil·lenàries.
Vam agafar un bus sobre les 10.30h i en poc més de mitja hora vam arribar a l'inici del camí. Vam pagar l'entrada (gairebé totes les activitats que hi ha als voltants de Pucón són de pagament...) i vam començar el trekking.
El primer tram no era massa interessant i a part, era molt empinat. Va ser força esgotador i amb poca recompensa fins que no vam arribar, després de més d'una hora de caminada, al primer refugi. A partir d'allà, el sender entrava en un bosc molt espès i bonic. Seguia enfilant-se però amb menys pendent que fins aleshores.
Un cop vam arribar a la Laguna Las Totoras, vam fer un petit descans per menjar alguna cosa i vam continuar cap al cim.
Novament, les araucàries eren omnipresents. Són un arbre realment curiós i que, jo personalment, trobo molt bonics. Les araucàries creixen molt a poc a poc i per tant, la majoria de les que vèiem eren centenàries o fins i tot, mil·lenàries.
- Bosc d'araucàries
Un cop vam arribar a la Laguna Negra ens quedava l'última pujada. Va tornar a costar però a mesura que ens anàvem enfilant, les vistes eren cada vegada més impressionants!
- Vistes arribant al cim d'El Santuario El Cañi
I ja al cim... complicat de descriure. Bosc d'araucàries als nostres peus, llacs, i 4 volcans (Villarrica, Quetrupillán, Lanín i Llaima) amb els seus cims nevats. Una vista 360º que ni alguns núvols va poder espatllar. Impressionant!
- Bosc d'araucàries i llacs
- Volcà Lanin
- Volcà Villarrica
- Gaudint del volcà Villarrica al fons
Vam dinar allà mateix, resguardats del fort vent i vam gaudir de les vistes cada instant que vam estar-nos al cim.
Finalment va tocar baixar de nou, per anar a buscar el bus de tornada. Com de costum, la baixada va ser molt més ràpida i fàcil a excepció d'alguna relliscada sense conseqüències!
El dia 11, vaig decidir començar a explorar el Parque Nacional Villarrica pel meu compte. M'havien dit que hi havia una excursió d'un dia per la que extranyament, no calia pagar entrada.
Amb un noi belga del hostel que anava a fer l'excursió que l'Omri i jo volíem començar en un parell de dies, vam caminar uns 10 minuts fins al desviament, a la sortida de Pucón, cap al Parc Villarrica. Allà, vam fer dit i no ens va costar gaire que dues senyores ens recollissin. Mentre ens acostaven gairebé fins l'entrada del parc, ens van explicar com havien gaudit de l'erupció del volcà l'any 2015.
Un cop a l'entrada em vaig acomiadar del meu breu acompanyant i vaig començar a caminar cap al "Mirador de los cráteres".
Era un camí llarg per carretera, però per sort, va passar un cotxe amb una família xilena i em van acostar fins l'inici del camí.
D'allà, uns 4km em separaven del final de l'excursió. El sender començava per un bosc i anava enfilant-se per la vora del volcà fins a arribar a un bonic mirador amb vistes al llac i al volcà Villarrica (una mica cobert pels núvols) i a la resta de muntanyes i altres volcans dels voltants.
Vaig aturar-me al mirador uns minuts abans de seguir cap al punt final, més proper al volcà i on hi havia alguns túnels d'origen volcànic i petits cràters extints.
Amb un noi belga del hostel que anava a fer l'excursió que l'Omri i jo volíem començar en un parell de dies, vam caminar uns 10 minuts fins al desviament, a la sortida de Pucón, cap al Parc Villarrica. Allà, vam fer dit i no ens va costar gaire que dues senyores ens recollissin. Mentre ens acostaven gairebé fins l'entrada del parc, ens van explicar com havien gaudit de l'erupció del volcà l'any 2015.
Un cop a l'entrada em vaig acomiadar del meu breu acompanyant i vaig començar a caminar cap al "Mirador de los cráteres".
Era un camí llarg per carretera, però per sort, va passar un cotxe amb una família xilena i em van acostar fins l'inici del camí.
D'allà, uns 4km em separaven del final de l'excursió. El sender començava per un bosc i anava enfilant-se per la vora del volcà fins a arribar a un bonic mirador amb vistes al llac i al volcà Villarrica (una mica cobert pels núvols) i a la resta de muntanyes i altres volcans dels voltants.
Vaig aturar-me al mirador uns minuts abans de seguir cap al punt final, més proper al volcà i on hi havia alguns túnels d'origen volcànic i petits cràters extints.
Afortunadament, el cim del volcà s'anava destapant, fent-se cada vegada més visible la fumarola que sortia de l'interior.
Una senyal indicava que allà s'acabava el camí i que la tornada era pel mateix lloc per on s'havia arribat, però vaig veure que hi havia un sender que baixava fins a un ample riu sec, probablement format per la lava.
Vaig decidir doncs aventurar-me a baixar i seguir riu avall. Va ser una gran decisió! Les vistes al volcà van ser increïbles durant tota la estona (ja que en cap moment em vaig haver d'endinsar al bosc) i a més a més, no em vaig creuar amb ningú en tota l'estona.
Vaig decidir doncs aventurar-me a baixar i seguir riu avall. Va ser una gran decisió! Les vistes al volcà van ser increïbles durant tota la estona (ja que en cap moment em vaig haver d'endinsar al bosc) i a més a més, no em vaig creuar amb ningú en tota l'estona.
- Content de la meva decisió
Abans de tornar cap al hostel, vaig voler acostar-me una mica més al Villarrica i vaig començar a tirar per les roques. Em va sorprendre veure una espècie de conill enorme, era una vizcacha. A veure qui la troba:
- Un sugus qui localitzi la vizcacha
Amb vistes als Villarrica (llac i volcà) vaig començar a desfer el camí i a baixar cap a Pucón. Vaig anar fent dit mentre caminava per la carretera, i tot i que em va costar una mica que m'aixequessin, un cop va parar un cotxe vaig tenir la sort que em van dur fins la porta del hostel, un privilegi!
Vaig dutxar-me i net i polit vaig agafar un bus per anar fins a Villarrica (poble) a una mitja hora de Pucón. Havia quedat amb l'Ariste per sopar.
Vaig dutxar-me i net i polit vaig agafar un bus per anar fins a Villarrica (poble) a una mitja hora de Pucón. Havia quedat amb l'Ariste per sopar.
Mentre esperava, vaig estar veient la lluna plena a la vora del llac i uns quants xilens ballant chacarera!
Finalment, l'Ariste va arribar amb la seva filla i els tres vam anar a sopar en un restaurant típic, on ens vam cruspir una bona parrillada!
Finalment, l'Ariste va arribar amb la seva filla i els tres vam anar a sopar en un restaurant típic, on ens vam cruspir una bona parrillada!
- Sopant parrillada
Havent sopat, el meu amic xilè em va dur de nou al hostel.
L'endemà va ser un dia tranquil en que bàsicament em vaig dedicar a preparar el trekking dels propers dies amb l'Omri. Vam anar al supermercat a comprar el menjar pels dies següents i vam enllestir les motxilles.
Divendres 13 va arribar l'esperat dia de començar el primer trekking de més d'un dia. Amb la motxilla a l'esquena vam caminar fins al desviament on feia un parell de dies havia fet dit amb el noi belga. Aquesta vegada ens va costar una mica més, vam haver d'esperar una hora però finalment, un senyor ens va recollir i acostar fins l'entrada del parc. Allà vam pagar l'entrada, vam preguntar 4 dubtes als guardaparcs i vam tornar a fer dit. L'inici del sender estava força lluny (per anar caminant) i carretera amunt.
Una furgoneta ens va recollir al cap de no res. En ella i anava un altre autoestopista. El Mark, un neozelandès que anava a fer el mateix trekking que nosaltres però la versió complerta. Enlloc dels 3 dies que estaríem l'Omri i jo, hi estaria 6.
Vam començar els tres a caminar per la carena del volcà amb el cim totalment cobert per núvols. Vam estar força estona resseguint-lo, gaudint bàsicament de les vistes al llac Villarrica i a la vall. Vam passar diversos "zajones" (rius creats per la lava) i vam parar per dinar en un d'ells.
Una furgoneta ens va recollir al cap de no res. En ella i anava un altre autoestopista. El Mark, un neozelandès que anava a fer el mateix trekking que nosaltres però la versió complerta. Enlloc dels 3 dies que estaríem l'Omri i jo, hi estaria 6.
Vam començar els tres a caminar per la carena del volcà amb el cim totalment cobert per núvols. Vam estar força estona resseguint-lo, gaudint bàsicament de les vistes al llac Villarrica i a la vall. Vam passar diversos "zajones" (rius creats per la lava) i vam parar per dinar en un d'ells.
- Carena del Villarrica amb l'Omri a l'horitzó
- Vistes del llac
- El Mark i jo amb el Villarrica amagat
- Caminant per roca volcànica
Vam traspassar una zona arbrada abans d'entrar a l'últim "zajón" del dia. Des d'allà, vam poder veure les glaceres de les vores del volcà que començava a destapar-se.
- Un dels zajóns
- Glacera del volcà
- L'Omri i jo amb els núvols darrera
Finalment, després de desviar-nos del camí i retrobar-lo, i haver caminat uns 13km, vam arribar pels volts de les 19h, força cansats, a la zona d'acampada on vam plantar la tenda.
Malgrat no tenir vistes del Villarrica era un lloc força bonic des d'on vam poder gaudir d'una preciosa posta de sol.
Malgrat no tenir vistes del Villarrica era un lloc força bonic des d'on vam poder gaudir d'una preciosa posta de sol.
- Tenda plantada
- Posta de sol
L'Omri i jo vam preparar-nos el nostre sopar (res especial, pasta i salsa de tomàquet) aprofitant que el meu nou colega israelita anava ben preparat amb cuineta, gas i plats, i vam menjar mentre xerràvem amb el Mark.
L'endemà vam llevar-nos a les 9am i havent esmorzat i recollit les coses vam posar-nos en marxa. Ben aviat, vam tornar a sortir en una zona descoberta des d'on, aquest dia sí, vam poder gaudir del cim del Villarrica.
- Villarrica
Vam caminar a través del Valle del Fuego, una zona on el color negre de roca volcànica predomina i des d'on es comença a poder gaudir, a l'horitzó, del volcà Quetrupillán. A més a més, des d'aquest costat el volcà Villarrica té unes glaceres molt més importants, que arriben pràcticament fins a la base de la seva forma perfectament cònica.
- Valle del Fuego
Vam seguir uns km més, allunyant-nos del Villarrica però acostant-nos (tot i que encara molt lluny) al Quetrupillán i veient, per primera vegada el volcà Lanín, que fa frontera amb Argentina. En aquest tram, vam parar a dinar abans d'arribar a la zona de la vall on el camí baixa uns 300m en gairebé només un km. Les últimes vistes als volcans, les muntanyes i un petit bosc d'araucàries és ben bonic.
- Caminant abans de començar a baixar al vall
- Volcà Lanín
- Bosc d'araucàries i Quetrupillán al fons
Cap a les 6 de la tarda, havent completat el segon tram d'uns 13km, vam sortir a una espècie de petita carretera de terra amb una esplanada. Allà vam decidir parar i acampar de nou.
Novament vaig passar una nit ben freda, ja que a l'anar a dormir, em vaig deixar la cremallera de l'entrada de la meva tenda oberta... Un bon error de principiant!
Novament vaig passar una nit ben freda, ja que a l'anar a dormir, em vaig deixar la cremallera de l'entrada de la meva tenda oberta... Un bon error de principiant!
El diumenge 15 de gener era l'últim dia de caminada per l'Omri i per mi. Vam llevar-nos tranquil·lament a les 9am i vam començar a caminar després d'haver esmorzat a les 11h.
Va ser el dia més avorridot, ja que en tot moment vam caminar per una carretera de terra i, després d'un petit tram de pujada vam estar baixant un xic més d'una hora fins a arribar al desviament que ens duria a la carretera, on hauríem de fer autostop.
Vam acomiadar-nos del Mark, que seguia la seva aventura i vam començar a caminar en busca d'un cotxe que ens acostés a Pucón. I no va ser fàcil...
Vam haver de caminar més d'una hora fins a arribar a una carretera secundària (l'anterior no sé ni com catalogar-la) i d'allà una bona estona més fins a les Termas del Palguín, on confiàvem que algun cotxe que sortís anés en la mateixa direcció que nosaltres.
En tota aquesta estona de caminar per la carretera vam veure passar tan sols un cotxe en la nostra direcció. Van ser uns 6km, afegits als 6 km previs des de la zona d'acampada, ben durs i avorrits.
Va ser el dia més avorridot, ja que en tot moment vam caminar per una carretera de terra i, després d'un petit tram de pujada vam estar baixant un xic més d'una hora fins a arribar al desviament que ens duria a la carretera, on hauríem de fer autostop.
Vam acomiadar-nos del Mark, que seguia la seva aventura i vam començar a caminar en busca d'un cotxe que ens acostés a Pucón. I no va ser fàcil...
Vam haver de caminar més d'una hora fins a arribar a una carretera secundària (l'anterior no sé ni com catalogar-la) i d'allà una bona estona més fins a les Termas del Palguín, on confiàvem que algun cotxe que sortís anés en la mateixa direcció que nosaltres.
En tota aquesta estona de caminar per la carretera vam veure passar tan sols un cotxe en la nostra direcció. Van ser uns 6km, afegits als 6 km previs des de la zona d'acampada, ben durs i avorrits.
Finalment però, quan passaven pocs minuts de les 14h i just abans d'entrar al parking de les termes, un cotxe va parar-nos i ens va fer pujar a la part del darrera del pick-up. Anaven cap a Pucón!
Ens van deixar a l'entrada del poble des d'on vam agafar un bus fins a la porta del hostel.
Ens van deixar a l'entrada del poble des d'on vam agafar un bus fins a la porta del hostel.
Cansats, vam desfer la motxilla, dutxar-nos, dinar alguna cosa i descansar. A la tarda, només tenia dos propòsits. El primer felicitar el meu pare pel seu aniversari. El segon, anar a comprar els ingredients per cuinar un entrepà d'hamburguesa (al final van ser dos) complert que fos l'enveja de tots els hostes del hostel.
L'endemà dilluns va ser un dia tranquil·líssim. No volia fer res i així va ser. Dia de descans. L'únic va ser sortir amb l'Omri i el Sagi, un altre noi israelita a buscar un lloc on poder rentar la roba.
A més a més, vaig decidir quin seria el meu proper pas, aniria a Valdivia, una ciutat a la costa xilena, unes 3 hores al sud de Pucón.
A més a més, vaig decidir quin seria el meu proper pas, aniria a Valdivia, una ciutat a la costa xilena, unes 3 hores al sud de Pucón.
Finalment, el dia 17 després d'haver recollit la roba neta, fer la motxilla i menjar alguna cosa, vaig acomiadar-me de la gent del hostel (on em vaig estar gairebé 10 nits) i vaig anar a la parada de bus per posar rumb a Valdivia!
Així acabava la meva primera experiència amb el sud xilè i sudamericà i no podia haver estat millor. Vaig gaudir de la meravellosa naturalesa de la zona, de bona gent, del primer trekking de més d'un dia i d'una pila de bones experiències.
Pucón em va recordar molt a la novazelandesa Queenstown, un lloc on 4 anys enrere també m'hi vaig quedar "encallat". Els dos són pobles en un lloc preciós, amb ambient jove i amb molta oferta d'esports d'aventura, trekkings i parcs naturals ben aprop. Llocs sensacionals!
Pucón em va recordar molt a la novazelandesa Queenstown, un lloc on 4 anys enrere també m'hi vaig quedar "encallat". Els dos són pobles en un lloc preciós, amb ambient jove i amb molta oferta d'esports d'aventura, trekkings i parcs naturals ben aprop. Llocs sensacionals!
En una altra de les coses que els dos llocs s'assemblen és en la quantitat d'israelites que hi ha viatjant-hi.
Perquè us en feu una idea, els israelites no són la nacionalitat de viatgers més estimada ni per locals ni per altres viatgers. Tenen molt mala fama i, generalment merescuda. Viatgen des de molt joves, poc després d'haver fet el servei militar obligatori (2 anys per a les noies i 3 per als nois) i acostumen a fer-ho en grups, fent xivarri, socialitzant poc amb persones d'altres països i creient-se amos i senyors del lloc on són.
Us explico això perquè aquesta també era la meva percepció i la generalització que en feia abans d'arribar a Pucón. Segueixo pensant que quan viatgen en grup no són els millors, però conèixer l'Omri i el Sagi em va fer veure, novament, que afortunadament, no tothom és igual.
Les majories poden acostar-se a l'estereotip, però per sort els individus poden ser-ne molt diferents!
Perquè us en feu una idea, els israelites no són la nacionalitat de viatgers més estimada ni per locals ni per altres viatgers. Tenen molt mala fama i, generalment merescuda. Viatgen des de molt joves, poc després d'haver fet el servei militar obligatori (2 anys per a les noies i 3 per als nois) i acostumen a fer-ho en grups, fent xivarri, socialitzant poc amb persones d'altres països i creient-se amos i senyors del lloc on són.
Us explico això perquè aquesta també era la meva percepció i la generalització que en feia abans d'arribar a Pucón. Segueixo pensant que quan viatgen en grup no són els millors, però conèixer l'Omri i el Sagi em va fer veure, novament, que afortunadament, no tothom és igual.
Les majories poden acostar-se a l'estereotip, però per sort els individus poden ser-ne molt diferents!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada