Avui toca parlar d’un dels “highlights”, no només durant la visita de la Laia, sinó també de tot el viatge, Rapa Nui.
Els 6 dies que vam passar en aquesta meravellosa i misteriosa illa del mig del Pacífic, van estar plens de trekkings, bones vistes, relax i nous amics.
Vam poder gaudir, com és evident, dels imponents moais i vam aprendre una mica més sobre aquesta cultura polinèsia, tant a nivell històric com actual, gràcies a converses amb gent local i a l’interessant museu local.
Els 6 dies que vam passar en aquesta meravellosa i misteriosa illa del mig del Pacífic, van estar plens de trekkings, bones vistes, relax i nous amics.
Vam poder gaudir, com és evident, dels imponents moais i vam aprendre una mica més sobre aquesta cultura polinèsia, tant a nivell històric com actual, gràcies a converses amb gent local i a l’interessant museu local.
D’altra banda, els últims dies de la Laia els vam passar a Santiago, descobrint diversos racons de la ciutat i dels seus voltants gràcies a un dels nous amics santiaguinos. Vam celebrar també el nostre tradicional sopar de Nadal, que per les circumstàncies, vam haver d’avançar unes setmanes.
Tot plegat començava el dia 7 de desembre quan agafàvem l’avió a les 16h de la tarda. El trajecte des de la capital xilena a Rapa Nui és força llarg, un xic més de 4 hores. A més a més, com que hi ha una diferència horària de 2 hores, vam arribar a la capital de l’illa pels volts de les 18.30h-19h.
El càmping on ens allotjàvem tenia servei de recollida d’hostes a l’aeroport, amb la qual cosa vam buscar el cartellet corresponent (no amb els nostres noms sinó amb el del càmping). A més a més del transport, també ens van rebre, com a bona illa de la Polinèsia, amb un collaret de flors.
El càmping on ens allotjàvem tenia servei de recollida d’hostes a l’aeroport, amb la qual cosa vam buscar el cartellet corresponent (no amb els nostres noms sinó amb el del càmping). A més a més del transport, també ens van rebre, com a bona illa de la Polinèsia, amb un collaret de flors.
- La Laia i jo recent aterrats a Rapa Nui (foto credit: Laia)
Va resultar que érem una bona pila de gent que arribava amb aquell vol i tenia la mateixa destinació. Tot just mentre esperàvem que tots els nous hostes arribessin, un noi se’ns va acostar i ens va preguntar si érem catalans. Ell també ho era i es deia Samuel.
Al cap d’una estona, una camioneta pick up ens va portar a la Laia i a mi cap al càmping, que es trobava a pocs minuts de l’aeroport. Allà vam registrar-nos i seure a la sala d’estar, on vam estar conversant amb el Samuel i una parella d’holandesos que ens van donar alguns consells sobre què podíem fer.
A continuació, la Laia i jo ens vam acomiadar. Resulta que ella dormia en una habitació compartida i jo, per un tema de preus d’allotjament, en una tenda de campanya.
Al cap d’una estona, una camioneta pick up ens va portar a la Laia i a mi cap al càmping, que es trobava a pocs minuts de l’aeroport. Allà vam registrar-nos i seure a la sala d’estar, on vam estar conversant amb el Samuel i una parella d’holandesos que ens van donar alguns consells sobre què podíem fer.
A continuació, la Laia i jo ens vam acomiadar. Resulta que ella dormia en una habitació compartida i jo, per un tema de preus d’allotjament, en una tenda de campanya.
- Zona d'acampada on dormia jo (foto credit: Laia)
L’endemà al matí, vam llevar-nos i vam començar a estudiar les diverses opcions que teníem.
Vam decidir que aniríem al Rano Kau, un volcà inactiu que quedava relativament a prop del nostre càmping. Vam comentar-li al Samuel, que va estar encantat de sumar-se al nostre pla.
Sense pràcticament haver esmorzat, sense gaire aigua ni menjar i sense protecció solar (almenys jo), vam començar a tirar milles.
Poca estona després de sortir, vam veure el primer moai i uns minuts més endavant, una primera cova prou interessant. El paisatge que anàvem veient, de pel·lícula. Una bonica pradera acabava en forma d’un enorme penya-segat que queia cap a l’Oceà, d’un blau molt intens.
Vam decidir que aniríem al Rano Kau, un volcà inactiu que quedava relativament a prop del nostre càmping. Vam comentar-li al Samuel, que va estar encantat de sumar-se al nostre pla.
Sense pràcticament haver esmorzat, sense gaire aigua ni menjar i sense protecció solar (almenys jo), vam començar a tirar milles.
Poca estona després de sortir, vam veure el primer moai i uns minuts més endavant, una primera cova prou interessant. El paisatge que anàvem veient, de pel·lícula. Una bonica pradera acabava en forma d’un enorme penya-segat que queia cap a l’Oceà, d’un blau molt intens.
- Primer moai (foto credit: Laia)
- Penya-segat i prats típics de la costa de Rapa Nui
Al cap d’una hora de caminar sota un sol espaterrant, vam arribar a l’inici d’un caminet que començava a enfilar-se pel mig d’un bosc. Allà, vam haver de comprar l’entrada al Parc Nacional. Resulta que tota l’illa està considerada parc nacional i pert tant, s’ha de pagar per anar a molts dels llocs d’interès. Com que el Samuel porta anys vivint i treballant a Chile, té el DNI xilè, document que li otorga descomptes per la majoria de tickets del país. Vam aprofitar doncs aquest fet per aconseguir un descompte per la Laia i per mi. Enlloc de pagar 30.000 pesos chilenos (uns 50€) vam pagar-ne 10.000 (uns 15€).
Tickets en mà, vam seguir el caminet que ens va dur fins a la boca del volcà. La vista des d’allà era esplendorosa. L’antic cràter és avui en dia un preciós llac, cobert amb petites illes de vegetació. A més a més, un seguit d’esllevissades a la cara contrària del Rano Kau, faciliten unes bones vistes al mar.
Tickets en mà, vam seguir el caminet que ens va dur fins a la boca del volcà. La vista des d’allà era esplendorosa. L’antic cràter és avui en dia un preciós llac, cobert amb petites illes de vegetació. A més a més, un seguit d’esllevissades a la cara contrària del Rano Kau, faciliten unes bones vistes al mar.
- La Laia, el Samuel i jo amb el Rano Kau darrera (foto credits: Laia)
- Cràter del Rano Kau
- I una mica més (foto credits: Laia)
Contràriament al que la majoria de gent fa, que visita únicament la part “Oest” del volcà, on hi ha l’antic poblat d'Orongo, nosaltres vam tirar cap a l’altra banda. Vam estar tota l’estona bordejant el cràter fins a arribar a la part més propera al mar. Allà, el volcà cau en picat fins a l’oceà i les vistes són magnífiques. Vam seure una estona per descansar i gaudir de la màgia del lloc, però la falta d’aigua i de menjar, juntament amb que s’aproximava l’hora de dinar, ens van impulsar a tornar cap al càmping.
- Vistes des de Rano Kau a l'Oceà
- El Samuel i jo gaudint d'una bona visió del Pacífic (foto credits: Laia)
- Aquesta au rapinyaire ens va fer companyia durant força estona
De tornada, una noia va parar amb la seva camioneta i ens va oferir dur-nos cap a Hanga Roa, capital i únic centre habitat de Rapa Nui, ja que a la resta de l’illa tan sols hi ha algunes poques construccions aleatòries escampades.
La noia ens va deixar al carrer principal, on vam començar a buscar desesperadament un lloc per menjar. Sense saber-ho vam entrar al Club Sandwich, un bar/restaurant que seria el nostre lloc de referència durant la nostra estada.
La noia ens va deixar al carrer principal, on vam començar a buscar desesperadament un lloc per menjar. Sense saber-ho vam entrar al Club Sandwich, un bar/restaurant que seria el nostre lloc de referència durant la nostra estada.
Havent dinat, amb energies renovades vam fer la compra pels propers àpats i vam tirar cap al càmping. Vam estar-nos-hi una estona i després vam posar rumb cap a la platja Pea, més coneguda com a platja de les tortugues. Resulta que en aquesta petita cala sempre hi ha un parell o tres de tortugues rondant. Una d’elles, de dimensions enormes, està tan acostumada als humans que se’ls hi acosta!
Després d’un bany ràpid, de descansar una estona i d’una excursió a una farmàcia per comprar una crema solar, vam decidir anar a veure la posta del sol a Ahu Tahai. Aquest va ser el primer “temple” amb més d’un moai que vam veure. Les escultures estan enfilades sobre una roca que fa d’altar i estan encarades a l’interior de l’illa.
Després d’un bany ràpid, de descansar una estona i d’una excursió a una farmàcia per comprar una crema solar, vam decidir anar a veure la posta del sol a Ahu Tahai. Aquest va ser el primer “temple” amb més d’un moai que vam veure. Les escultures estan enfilades sobre una roca que fa d’altar i estan encarades a l’interior de l’illa.
- La Laia i jo davant d'Ahu Tahai (foto credits Laia)
Malgrat no va ser una posta de sol espectacular, per culpa d’un cel força ennuvolat, va ser prou bonica i una bona manera d’acabar el dia.
- Posta de sol
El divendres 9 el nostre pla era anar fins a l’altra banda de l’illa, la platja d’Anakena. Després d’esmorzar, la Laia, el Samuel i jo vam caminar uns 20 minuts fins a la carretera de l’aeroport i vam començar a fer dit. Al cap de no res, un cotxe amb dues dones xineses va aturar-se i ens va portar fins el nostre destí.
Vam acomiadar-nos de les nostres conductores i vam fer cap a la platja, on també hi ha un Ahu. Allà, un guardaparc local força extravagant (actualment i des de fa un any, tots els responsables de cuidar els punts arqueològics són rapa nuis) ens va estar explicant a ritme de “tiqui tiqui tiqui” (contínuament repetia aquest so mentre movia la cintura i el cul), un munt de coses sobre els moais, com per exemple que es creu que eren escultures per honorar membres de la família que havien mort o que el barret que alguns encara conserven, no és pas un barret sinó el cabell recollit en un monyo. També ens va explicar d’on extreien el material per fer-los i com es creu que els transportaven (no n’hi ha cap prova). A més a més, també ens va dir que encara hi ha un munt de moais enterrats sota terra i que per falta de recursos no han estat explotats arqueològicament.
Malauradament però, el guardaparc també va frustrar els nostres plans d’aquell dia. Segons ens havien explicat els holandesos que havíem conegut la primera nit al càmping, des d’Anakena, es podia caminar vorejant la costa fins a arribar al nostre allotjament. Eren unes 7 hores de caminar, per prats verges vora els penya-segats, amb bones vistes al mar i passant per alguns Ahus.
Ell però, ens va dir que no era possible fer-ho si no era amb guia ja que era fàcil perdre’s i s’havia de passar per algunes propietats privades. Vam decidir fer-li cas tot i que ràpidament vam entendre que molts locals desaconsellen algunes excursions per tal d’impulsar la contractació dels seus compatriotes i, d’aquesta manera, assegurar que els estrangers deixin més calers a l’economia local.
Ell però, ens va dir que no era possible fer-ho si no era amb guia ja que era fàcil perdre’s i s’havia de passar per algunes propietats privades. Vam decidir fer-li cas tot i que ràpidament vam entendre que molts locals desaconsellen algunes excursions per tal d’impulsar la contractació dels seus compatriotes i, d’aquesta manera, assegurar que els estrangers deixin més calers a l’economia local.
El canvi de pla ens va fer sortir a la ruta de nou a esperar un cotxe que tornés a Hanga Roa. Immediatament, un cotxe amb dues noies va parar. La Maca i la Pia, que va resultar que estaven al mateix allotjament que nosaltres ens van dir que anaven a la platja d’Ovahe, a pocs minuts d’Anakena.
Tenint en compte que havíem de canviar de pla, vam decidir sumar-nos-hi.
Tenint en compte que havíem de canviar de pla, vam decidir sumar-nos-hi.
La platja queda un pèl amagada entre les roques i als peus d’un penya-segat. Allà vam banyar-nos per primer cop a les aigües càlides del Pacífic, prendre el sol, dinar els entrepans que teníem preparats per l’excursió i explorar un caminet que s’enfilava per les roques del voltant i bordejava els penya-segats fins a arribar a Anakena. Les vistes eren precioses!
- Un guardaparc a galop vigilant la platja d'Ohave
Després d’un parell d’hores, tots 5 vam tornar a enfilar-nos al cotxe. La Maca i la Pia se’n tornaven cap a Hanga Roa però la Laia, el Samuel i jo, vam demanar-los que ens deixessin a un camí al centre de l’illa que s’enfilava fins a Tere Vaka, el turó més alt de Rapa Nui.
A mesura que anàvem pujant metres, la boira s’anava fent més i més espessa fins al punt en que vam arribar a dalt de tot. No es veia res!
A mesura que anàvem pujant metres, la boira s’anava fent més i més espessa fins al punt en que vam arribar a dalt de tot. No es veia res!
- "Vistes" des del Tere Vaka
Tot i que en algun instant el fort vent ens va permetre veure alguna cosa, no vam poder gaudir de les (suposadament) espectaculars vistes a tota l’illa.
Després d’una estona de frustració i fred degut als núvols baixos i al vent, vam decidir baixar per un altre camí que ens va portar fins a l’Ahu Akiri, un temple amb 7 moais, els únics de l’illa que estan encarats al mar.
Després d’una estona de frustració i fred degut als núvols baixos i al vent, vam decidir baixar per un altre camí que ens va portar fins a l’Ahu Akiri, un temple amb 7 moais, els únics de l’illa que estan encarats al mar.
Després d’una estona allà, la Laia va decidir tornar cap a l'allotjament fent dit. Portàvem un munt d’estona caminant i tornar a peu a l’allotjament suposava uns 10km més i un parell d’hores adicionals.
El Samuel i jo però, vam decidir continuar per la costa Oest i fer una petita part del camí que inicialment teníem planejat.
Vam anar camp a través fins a l’inici d’un camí que ens va dur per un parell de coves molt interessants, especialment la d'Ana Te Pahu creada per tubs de lava un munt d’anys enrere. Com que se’ns feia tard però, vam saltar-nos un munt de punts d’interès. Els visitaríem un altre dia.
Finalment, vam arribar a Ahu Tahai, on vam retrobar la Maca i la Pia i dos nois més del càmping, la Nancy i l’Ariste. Vam acceptar la seva invitació a un pica pica i vam seure amb ells per veure una nova posta de sol. Però, els mateixos núvols que ens havien impedit veure res des de el Tere Vaka, ens van impedir gaudir del més mínim espectacle.
El Samuel i jo però, vam decidir continuar per la costa Oest i fer una petita part del camí que inicialment teníem planejat.
Vam anar camp a través fins a l’inici d’un camí que ens va dur per un parell de coves molt interessants, especialment la d'Ana Te Pahu creada per tubs de lava un munt d’anys enrere. Com que se’ns feia tard però, vam saltar-nos un munt de punts d’interès. Els visitaríem un altre dia.
Finalment, vam arribar a Ahu Tahai, on vam retrobar la Maca i la Pia i dos nois més del càmping, la Nancy i l’Ariste. Vam acceptar la seva invitació a un pica pica i vam seure amb ells per veure una nova posta de sol. Però, els mateixos núvols que ens havien impedit veure res des de el Tere Vaka, ens van impedir gaudir del més mínim espectacle.
Ja fosc, vam caminar fins a l’allotjament i vam sopar. Acte seguit, el Samuel i jo vam anar a fer una birra en un bar, per celebrar el seu aniversari.
L’endemà ens vam llevar tranquil·lament i vam acordar amb les dues noies xilenes compartir el cotxe amb elles per 24h. D’aquesta manera, podríem recórrer la costa Est de l’illa, la més allunyada d'on dormiem.
Pels volts de les 11h vam sortir cap a Ahu Vinapú, que queda pocs km passat l’aeroport, davant del mar. Sincerament, és bastant prescindible ja que tan sols hi ha alguns pocs moais escampats per terra.
Pels volts de les 11h vam sortir cap a Ahu Vinapú, que queda pocs km passat l’aeroport, davant del mar. Sincerament, és bastant prescindible ja que tan sols hi ha alguns pocs moais escampats per terra.
- Un cap de moai a terra a l'Ahu Vinapú (foto credits: Laia)
Resulta que algunes tempestes i tsunamis dels últims anys, van tirar la immensa majoria de les escultures. Només algunes d’elles han estat reconstruïdes i posades de nou sobre els Ahus.
El que més em va sorprendre d’aquest Ahu és com de ben encaixades estan les immenses pedres que formen l’altar.
El que més em va sorprendre d’aquest Ahu és com de ben encaixades estan les immenses pedres que formen l’altar.
- La Laia i jo a Ahu Vinapú (foto credits: Laia)
Vam continuar per la costa, parant a tots els temples que trobàvem i fent un relaxant bany a unes piscines naturals a la vora del mar.
Exemple clar de com estan la majoria de moais:
Quan s’acostava l’hora de dinar, com que la gana apretava i no dúiem res, vam decidir tornar a Hanga Roa i anar, com no, al Club Sandwich a gaudir d’un dels seus meravellosos i calòrics entrepans.
Després d’haver recuperat forces, vam tornar a enfilar-nos al cotxe per anar a un dels punts d’interès per excel·lència de Rapa Nui, el Rano Raraku volcà extingit i antiga pedrera d’on s’extreien les roques per fer les escultures més conegudes de l'illa.
Aquest lloc és realment espectacular. Hi ha un munt de moais escampats, mig enterrats i tirats per tot arreu i sorprèn veure com són de dimensions (el més petit fa 1,13m i el més gran, tot i que mai va poder ser alçat, 21m) i formes molt diferents. Segons expliquen, molts d’ells van caure mentre eren transportats i, un cop a terra, ja era massa complicat aixecar-los.
Aquest lloc és realment espectacular. Hi ha un munt de moais escampats, mig enterrats i tirats per tot arreu i sorprèn veure com són de dimensions (el més petit fa 1,13m i el més gran, tot i que mai va poder ser alçat, 21m) i formes molt diferents. Segons expliquen, molts d’ells van caure mentre eren transportats i, un cop a terra, ja era massa complicat aixecar-los.
- Entrant al Rano Raraku
- Foto credits: Laia
- Foto credits: Laia
Una de les coses més interessants de veure és el moai inacabat. Una escultura enorme esculpida a la mateixa roca del volcà i que ha servit per entendre com s’extreien aquestes figures.
- Moai inacabat (foto credits: Laia)
Vam estar tots 5 força estona passejant-nos per l’antiga pedrera, gaudint de les imponents escultures i de bones vistes a Ahu Tongariki, finalment acabant a la part interior del volcà, on hi ha l’antic cràter. Allà vam estirar-nos i relaxar-nos una estona.
Per acabar el dia d’excursió vam anar a l’Ahu Tongariki, el més espectacular dels temples perquè té fins a 15 moais. Tot i que el lloc és el més indicat per veure la sortida del sol, ja que surt just per darrera de les escultures, a la tarda també és bonic i val la pena passejar-s’hi.
- Ahu Tongariki
- Visió frontal dels 15 moais
Ja de nit i després de sopar, el Samuel i jo vam anar a una exhibició pública de ball i cant tradicional que es feia al centre. Nens d’entre 11 i 18 anys, vestits amb la roba tradicional (bàsicament fet amb fulles de palmera i plomes), feien diverses demostracions dels balls polinesis i la música local.
Va ser molt xulo. Malgrat ser tan petits, movien el cos i les caderes d’una manera increïble i transmetien un munt amb les expressions facials.
Els balls, em van recordar molt les hakas que vaig veure fa uns anys a Nova Zelanda. Evidentment, com a cultures polinèsies que són, els maorís i els rapa nuis estan emparentats i d’aquí les similituds.
Diumenge, el dia començava ben d’hora. Volíem veure la sortida de sol i això suposava llevar-se abans de les 6 del matí.
Mig adormits la Laia, el Samuel i jo vam pujar al cotxe de la Maca i la Pia i tots 5 vam posar rumb a Ahu Tongariki novament. Després d’uns 40minuts de cotxe, vam arribar a temps per gaudir de l’espectacle.
El sol apareix per darrera els 15 moais i va dotant el cel de diferents colors. Grocs, vermells, blaus, taronges. Va ser una de les millors sortides de sol que mai he vist. Sensacional! Sobren les paraules:
Va ser molt xulo. Malgrat ser tan petits, movien el cos i les caderes d’una manera increïble i transmetien un munt amb les expressions facials.
Els balls, em van recordar molt les hakas que vaig veure fa uns anys a Nova Zelanda. Evidentment, com a cultures polinèsies que són, els maorís i els rapa nuis estan emparentats i d’aquí les similituds.
Diumenge, el dia començava ben d’hora. Volíem veure la sortida de sol i això suposava llevar-se abans de les 6 del matí.
Mig adormits la Laia, el Samuel i jo vam pujar al cotxe de la Maca i la Pia i tots 5 vam posar rumb a Ahu Tongariki novament. Després d’uns 40minuts de cotxe, vam arribar a temps per gaudir de l’espectacle.
El sol apareix per darrera els 15 moais i va dotant el cel de diferents colors. Grocs, vermells, blaus, taronges. Va ser una de les millors sortides de sol que mai he vist. Sensacional! Sobren les paraules:
- Foto credits: Laia
- Foto credits: Laia
- Foto credits: Laia
- Foto credits: Laia
- Foto credits: Laia
Un cop acabat, vam tornar tots cap al càmping a esmorzar. Al cap d’una estona, com que encara teníem tot el dia per endavant, la Laia, el Samuel i jo vam decidir tornar a Rano Kau. Aquest cop però, visitaríem Orongo. Segons vam poder llegir i ens van explicar, aquest lloc era el centre neuràlgic d’un dels rituals rapa nuis més interessants, el Tangata Manu. Durant molts anys, les diferents tribus de l’illa, per tal d’evitar guerres entre elles, competien per veure qui seria el següent líder. Totes les tribus tenien un representant que participava en l’esdeveniment de l’any. El “joc” consistia en baixar pel penya-segat del volcà Rano Kau fins al mar i nedar fins a l’illa més propera. Allà, durant l’època de reproducció, els manutara (una espècie de gavina) ponien els ous. El primer en trobar-ne un i tornar a Orongo sa i estalvi (havia de nedar novament i escalar el penya-segat) seria el nou líder de l’illa. Aquesta macabra competició va continuar fins a ben entrats els anys 1860’s.
- Illa fins on havien de nadar en busca de l'ou
De nou a Hanga Roa, vam dinar i vam decidir que passaríem una tarda de relax. Faríem dit i aniríem de nou a Anakena. Després d’una estona esperant, un senyor ens va recollir i ens va deixar uns km més endavant. Per fortuna, el següent cotxe que va passar ens va tornar a aixecar i, aquest sí, anava direcció a la platja.
Els senyors que ens van portar van resultar ser una parella de xilens de mitjana edat que estaven de vacances a l’illa. Ens van explicar que havien vingut a Rapa Nui un munt de cops i que els encantava. També ens van dir que tenien una barbacoa amb uns amics seus locals.
Finalment, vam arribar al nostre destí i ens vam acomiadar de la parella.
Els senyors que ens van portar van resultar ser una parella de xilens de mitjana edat que estaven de vacances a l’illa. Ens van explicar que havien vingut a Rapa Nui un munt de cops i que els encantava. També ens van dir que tenien una barbacoa amb uns amics seus locals.
Finalment, vam arribar al nostre destí i ens vam acomiadar de la parella.
La tarda a la platja va ser la mar de relaxada i bàsicament va consistir en banyar-se i prendre el sol.
Al cap de força estona, quan ja estava una mica fart de la combinació de factors a dalt mencionat, vaig agafar un llibre i vaig anar a amagar-me a sota les palmeres per llegir. Amb el Samuel i la Laia, vam quedar que al cap de poca estona marxaríem direcció Hanga Roa.
Amb tot, al cap de pocs minuts va aparèixer la senyora xilena del cotxe que ens havia dut fins allí i em va dir que anaven a fer la barbacoa en uns fogons habilitats allà mateix. Em va animar a cridar els meus amics i a unir-nos a ells.
Així ho vaig fer i la Laia, el Samuel i jo vam poder gaudir de cerveses i algun tros de carn de l’asado que van preparar.
Al cap de força estona, quan ja estava una mica fart de la combinació de factors a dalt mencionat, vaig agafar un llibre i vaig anar a amagar-me a sota les palmeres per llegir. Amb el Samuel i la Laia, vam quedar que al cap de poca estona marxaríem direcció Hanga Roa.
Amb tot, al cap de pocs minuts va aparèixer la senyora xilena del cotxe que ens havia dut fins allí i em va dir que anaven a fer la barbacoa en uns fogons habilitats allà mateix. Em va animar a cridar els meus amics i a unir-nos a ells.
Així ho vaig fer i la Laia, el Samuel i jo vam poder gaudir de cerveses i algun tros de carn de l’asado que van preparar.
- El Samuel (a la dreta de tot) i jo gaudint de la barbacoa
El més interessant de tot però, va ser conèixer la Tia Sita, l’amiga de la parella de xilens. Era una dona de més de 60 anys, rapa nui, de caràcter i energia que desborda i amb una història de pel·lícula.
Quan era jova, va marxar de Rapa Nui per desavinences amb la seva família i no va tornar-hi fins al cap de gairebé 20 anys, quan havien mort.
Allà va viure i criar els seus fills i va ser, i és, una de les principals defensores dels drets dels rapa nuis.
Una de les anècdotes més rellevants que ens va explicar va ser que durant una manifestació molt forta contra l’estat xilè, la gent rapa nui va ocupar l’aeroport. L’exèrcit va respondre al desafiament local amb foc, i la Tia Sita va rebre una de les bales que es van disparar. Afortunadament, sense cap conseqüència greu.
Quan era jova, va marxar de Rapa Nui per desavinences amb la seva família i no va tornar-hi fins al cap de gairebé 20 anys, quan havien mort.
Allà va viure i criar els seus fills i va ser, i és, una de les principals defensores dels drets dels rapa nuis.
Una de les anècdotes més rellevants que ens va explicar va ser que durant una manifestació molt forta contra l’estat xilè, la gent rapa nui va ocupar l’aeroport. L’exèrcit va respondre al desafiament local amb foc, i la Tia Sita va rebre una de les bales que es van disparar. Afortunadament, sense cap conseqüència greu.
- La tia Sita (la dona del mig) amb el Samuel i jo al fons
Vam xerrar força estona, en la que ens va explicar les lluites de la gent local amb l’estat. Segons els rapa nui, Chile ha expropiat les terres de l’aeroport a famílies locals i no ha pagat el preu real. També, ha permès algunes construccions il·legals, com un hotel de luxe que quedava just al costat del nostre càmping.
Allà, hi ha sempre un grup de gent acampant-hi al davant amb pancartes que pregonen “HOTEL PIRATA”, reclamant que també són terres expropiades i que l’hotel ha de desaparèixer.
Allà, hi ha sempre un grup de gent acampant-hi al davant amb pancartes que pregonen “HOTEL PIRATA”, reclamant que també són terres expropiades i que l’hotel ha de desaparèixer.
A part de la Tia Sita, també vam conèixer un cantant local, que em va estar explicant que els Ahus estaven fets amb pedres electromagnètiques i que ens va convidar al concert que feia aquella nit en un restaurant.
Vam tornar molt contents cap a Hanga Roa, després d’una tarda molt interessant i molt reveladora.
A la nit, juntament amb altra gent del càmping, vam anar a sopar al restaurant on l’artista local que havíem conegut tocava.
L’endemà, com que la Maca i la Pia encara tenien el cotxe llogat i van accedir a deixar-nos-el, la Laia, el Samuel i jo vam acordar que tornaríem a veure la sortida de sol. L’Ariste, també s’hi va sumar i tots quatre vam matinar per arribar a temps a Ahu Tongariki.
Novament el show va ser prodigiós. Tot i que al principi crèiem que era impossible igualar els colors del dia anterior, sobretot perquè el cel semblava molt ennuvolat, va tornar a ser espectacular. Jutgeu vosaltres mateixos.
Novament el show va ser prodigiós. Tot i que al principi crèiem que era impossible igualar els colors del dia anterior, sobretot perquè el cel semblava molt ennuvolat, va tornar a ser espectacular. Jutgeu vosaltres mateixos.
- Volcà Rano Raraku il·luminat pel sol
- Foto credits: Laia
- Foto credits Laia
Tan bon punt el blau cel es va imposar sobre nosaltres, vam tornar al cotxe per desfer el camí i tornar el vehicle a les dues germanes xilenes.
El Samuel, la Laia i jo, vam decidir fer el camí de l’Oest de l’illa que va fins a l’Ahu Akiri. Era el mateix camí que el Samuel i jo havíem fet després de baixar del Tere Vaka però la Laia no havia pogut veure. Precisament per això i perquè no vam poder parar a tots els punts d’interès degut al cansament i l’hora, vam tornar-hi.
Tot el trajecte és bonic en sí perquè vas resseguint la costa, amb prats verds davant i penya-segats que cauen a l’Oceà Pacífic, en un costat.
El Samuel, la Laia i jo, vam decidir fer el camí de l’Oest de l’illa que va fins a l’Ahu Akiri. Era el mateix camí que el Samuel i jo havíem fet després de baixar del Tere Vaka però la Laia no havia pogut veure. Precisament per això i perquè no vam poder parar a tots els punts d’interès degut al cansament i l’hora, vam tornar-hi.
Tot el trajecte és bonic en sí perquè vas resseguint la costa, amb prats verds davant i penya-segats que cauen a l’Oceà Pacífic, en un costat.
- Costa Oest de Rapa Nui
Després de força estona caminant, quan ja enfilàvem l’últim tram, vam veure una noia asseguda, menjant d’un tupper, refugiant-se del fort sol a l’ombra d’un petit arbre. Era la Yobi!
No sé si recordeu que quan vaig estar a Asunción, la meva hoste i jo vam adonar-nos que estaríem a Rapa Nui els mateixos dies. Des que vam arribar a l’illa, havíem estat intentant posar-nos en contacte però no ho havíem aconseguit degut al pobre wifi que teníem.
Finalment però, la casualitat va fer que ens retrobéssim.
No sé si recordeu que quan vaig estar a Asunción, la meva hoste i jo vam adonar-nos que estaríem a Rapa Nui els mateixos dies. Des que vam arribar a l’illa, havíem estat intentant posar-nos en contacte però no ho havíem aconseguit degut al pobre wifi que teníem.
Finalment però, la casualitat va fer que ens retrobéssim.
Com que nosaltres tres no havíem dinat i volíem tornar a Hanga Roa, vam quedar que ens trobaríem al centre a la tarda per fer un cafè.
Un cop a l’Ahu Akiri, vaig acostar-me a una família de brasilers per preguntar-los si ens podien dur cap a la capital de l’illa. De bon grat, van acceptar.
Crec que fins al moment, Rapa Nui ha estat el lloc on més fàcil ha estat fer autostop!
Un cop a l’Ahu Akiri, vaig acostar-me a una família de brasilers per preguntar-los si ens podien dur cap a la capital de l’illa. De bon grat, van acceptar.
Crec que fins al moment, Rapa Nui ha estat el lloc on més fàcil ha estat fer autostop!
Havent dinat, la Laia va quedar-se descansant al càmping i el Samuel i jo vam anar a trobar la Yobi. Vam fer un cafè pel centre i vam quedar que vindria a sopar al nostre allotjament aquella nit, on amb la resta de la gent, havíem decidit que faríem un sopar de comiat.
Després d’una dutxa i d’una tempesta tropical no gaire llarga, la Maca, la Pia, l’Ariste, el Samuel, la Yobi, la Laia i jo vam cuinar plegats el sopar de comiat i vam estar conversant una bona estona. Va ser una bona última nit a l’illa.
El dia 13, era l’últim a Rapa Nui. Una mica ensopits, vam anar cap al centre per segellar el nostre passaport (hi ha l’opció de posar un segell no oficial a les pàgines del document personal de viatge) i després vam continuar cap al museu. L’Ariste, la Laia i jo ens hi vam passar una bona estona ja que, tot i ser petit, hi ha un munt d’informació interessant sobre la creació de l’illa (d’origen volcànic), la cultura rapa nui, les tècniques d’extracció i transport dels moais, etc.
Per sobre de tot, el que més em va cridar l’atenció va ser el tema del transport d'aquestes enormes escultures omnipresents a tota l'illa. En primer lloc, al museu diu que la tradició oral rapa nui, explica que els moais caminaven.
En segon lloc, cap de les teories té proves fefaents que la confirmin i només algunes d’elles s’han posat a la pràctica de forma exitosa. Dues de les més destacades són les teories dels troncs i de les cordes. La primera diu que els moais eren desplaçats amb troncs i una plataforma, que feien com de trineu i en facilitaven el transport.
La segona, diu que els moais eren moguts amb un parell de cordes lligades a la part superior del cap. Un grup de persones se situava a cada costat de l’escultura i estirant alternativament, aconseguien fer-lo avançar. Malgrat aquestes dues són les teories més versemblants i han estat provades com a possibles, cap resta de corda, cap marca en cap escultura les confirma. Segueix sent un misteri...
Per sobre de tot, el que més em va cridar l’atenció va ser el tema del transport d'aquestes enormes escultures omnipresents a tota l'illa. En primer lloc, al museu diu que la tradició oral rapa nui, explica que els moais caminaven.
En segon lloc, cap de les teories té proves fefaents que la confirmin i només algunes d’elles s’han posat a la pràctica de forma exitosa. Dues de les més destacades són les teories dels troncs i de les cordes. La primera diu que els moais eren desplaçats amb troncs i una plataforma, que feien com de trineu i en facilitaven el transport.
La segona, diu que els moais eren moguts amb un parell de cordes lligades a la part superior del cap. Un grup de persones se situava a cada costat de l’escultura i estirant alternativament, aconseguien fer-lo avançar. Malgrat aquestes dues són les teories més versemblants i han estat provades com a possibles, cap resta de corda, cap marca en cap escultura les confirma. Segueix sent un misteri...
- Diferents teories sobre el desplaçament dels moai
Per últim, un parell de detalls curiosos que em van cridar l'atenció i que poden alimentar els arguments dels que defensen teories alternatives. En primer lloc, aquesta és una pintura rupestre del Déu dels rapa nuis.
- Make-Make, el Déu creador Rapa Nui
A qui no li sembli un extraterrestre que aixequi la mà.
El segon és que en el museu parla que el líder rapa nui posseïa el manà. Una energia especial que només ell sabia utilitzar. Potser per moure els moais?
En qualsevol cas, és molt instructiu i interessant tota la informació detallada.
Quan vaig haver repassat tot el museu, vaig fer cap a la platja de les tortugues on em vaig trobar amb la Yobi. Vam estar banyant-nos i alimentant la tortuga gegant amb algues de les roques fins que l’Ariste i la Laia van arribar.Tots quatre vam quedar-nos una estona més allà. A continuació, vam anar a fer un gelat i després a fer-nos la motxilla. Tots 4 marxàvem amb el mateix vol.
Mira que portava una motxilla petita, però tot i així em vaig deixar un parell de coses. El banyador i una samarreta de tirants que havia deixat estesos van quedar-se a Rapa Nui. Per sort, els vaig poder recuperar un cop a Santiago.
Unes tres hores abans de la sortida del nostre vol, ja estàvem a l’aeroport (ja que el càmping oferia servei de transfer a aquella hora). Vam aprofitar per fer el check-in i, com que queda a 10minuts del centre, vam tornar cap als carrers principals de Hanga Roa per menjar alguna cosa de sopar.
Finalment, 5 minuts abans que el dimarts 13 es convertís en una data més apropiada per volar per a supersticiosos, vam enlairar-nos cap a la capital xilena.
Finalment, 5 minuts abans que el dimarts 13 es convertís en una data més apropiada per volar per a supersticiosos, vam enlairar-nos cap a la capital xilena.
Al cap d’una mica més de 4 hores vam aterrar a Santiago. Eren les 6.30am hora continental i havíem dormit poc i malament.
Vam agafar el bus fins al centre i d’allà un taxi fins a casa l’Ariste. Ens havia proposat a la Yobi, la Laia i a mi, anar al Mercado de la Vega a esmorzar. Vam menjar uns entrepans força densos i un cafè amb llet que semblava una sopa i vam estar passejant pel mercat, prou ordenat per ser d’un país llatinoamericà.
A continuació, el nostre nou amic santiaguino ens va portar a casa el Matías, un amic que havia fet viatjant per Cambodja uns anys enrere. Ens instal·laríem allà fins que la Laia marxés.
Vam agafar el bus fins al centre i d’allà un taxi fins a casa l’Ariste. Ens havia proposat a la Yobi, la Laia i a mi, anar al Mercado de la Vega a esmorzar. Vam menjar uns entrepans força densos i un cafè amb llet que semblava una sopa i vam estar passejant pel mercat, prou ordenat per ser d’un país llatinoamericà.
A continuació, el nostre nou amic santiaguino ens va portar a casa el Matías, un amic que havia fet viatjant per Cambodja uns anys enrere. Ens instal·laríem allà fins que la Laia marxés.
Quan vam arribar, el Matías no hi era, hi havia la mainadera, que ens va obrir, ensenyar la nostra habitació i oferir dinar. Amb la panxa plena, no vam poder evitar estirar-nos una estona per fer la migdiada i recuperar hores de son. A més a més, el meu amic ens havia convidat a una festa aquella mateixa nit. Aquesta última notícia no ens va fer molta il·lusió ni a la Laia ni a mi, que l’únic que volíem era descansar.
A la tarda, després d’una dutxa revitalitzadora vaig retrobar-me amb el meu amic quan va tornar de la feina. Vam estar xerrant una estona i després, pels volts de les 20h vam agafar un taxi cap a la festa. Era en un edifici amb jardí a la falda d’una de les muntanyes que rodegen la capital xilena. L’ambient, molt cuico (pijo), i la Laia i jo, massa cansats.
Quan ja no vam poder més, vam retirar les veles i tornar cap a casa a dormir.
Quan ja no vam poder més, vam retirar les veles i tornar cap a casa a dormir.
Dijous vam aixecar-nos tard, cap a les 11h. Per la tarda, havíem quedat amb l’Ariste i la Yobi, que encara estava a Santiago, per fer el Free City Tour.
Com que casa el meu amic quedava un pèl lluny, després de dinar vam combinar taxi, metro i l’energia de les nostres cames per arribar a la Plaza de Armas, centre de Santiago de Chile. Allà vam menjar un gelat, esperar els nostres amics i l’hora indicada per començar la visita a la ciutat.
Com que casa el meu amic quedava un pèl lluny, després de dinar vam combinar taxi, metro i l’energia de les nostres cames per arribar a la Plaza de Armas, centre de Santiago de Chile. Allà vam menjar un gelat, esperar els nostres amics i l’hora indicada per començar la visita a la ciutat.
El tour va durar unes 3hores i va ser força interessant ja que vam recórrer un munt de llocs. Vam passar per el Palacio de La Moneda (seu del govern xilè, davant l'Universidad de Chile, el bonic barri de Lastarria, el Parque Forestal (un parc estret i llarg que ressegueix el riu Mapocho i que es va fer com a punt de seguretat per a terratrèmols) i vam acabar pel barri de Bellavista, ple de bars i restaurants i on hi ha La Chascona (casa de Pablo Neruda a la capital xilena).
- Pintada al costat de La Chascona
Quan vam acabar, vam decidir anar a prendre una cervesa de comiat, la Yobi tornava a Paraguay l’endemà. Després, l'Ariste, la Laia i jo vam pujar al Cerro San Sebastián, un dels més alts dins de la ciutat amb bones vistes a tota la capital.
Santiago però, destaca per el conegut "esmoc", una capa de contaminació que queda atrapada per les grans muntanyes que rodegen la ciutat. Aquí s'aprecia clarament:
Santiago però, destaca per el conegut "esmoc", una capa de contaminació que queda atrapada per les grans muntanyes que rodegen la ciutat. Aquí s'aprecia clarament:
Ja de nit, la Laia i jo vam buscar un restaurant per celebrar el nostre tradicional sopar de Nadal (tot i que aquesta vegada uns dies més aviat que de costum). Gràcies a la Laia, que em va convidar, vam poder gaudir d’un bon tiberi.
- Sopar de Nadal amb la Laia (foto credits: Laia)
El dia 16, l’ultim dia sencer que la Laia estava a Chile, havíem quedat amb l’Ariste per anar d’excursió als afores de Santiago.
Primer però, vam anar al Museo de la Memoria, on s’explica el cop d’Estat de Pinochet i la posterior repressió, tortures i assassinats del Règim.
És un museu molt interessant però dur a la vegada, ja que hi ha videos de testimonis reals que relaten les tortures patides en carn pròpia.
Vam tenir un parell d’hores, que són totalment insuficients si vols llegir i aprofundir en tots els detalls. Com que em quedaria unes setmanes més a Santiago, vaig decidir que hi tornaria.
Primer però, vam anar al Museo de la Memoria, on s’explica el cop d’Estat de Pinochet i la posterior repressió, tortures i assassinats del Règim.
És un museu molt interessant però dur a la vegada, ja que hi ha videos de testimonis reals que relaten les tortures patides en carn pròpia.
Vam tenir un parell d’hores, que són totalment insuficients si vols llegir i aprofundir en tots els detalls. Com que em quedaria unes setmanes més a Santiago, vaig decidir que hi tornaria.
A l’hora indicada, l’Ariste va venir a buscar-nos amb el cotxe i vam començar a posar rumb a El Cajón del Maipo, una vall a una hora de Santiago i que queda totalment entre boniques muntanyes.
Prèviament, vam passar per Buin, un poblet a mitja hora de la capital i molt més tranquil que la estressant Santiago. Allà vam comprar una mica de fruita i vam continuar a través del vall del Maipo molt conegut per les seves vinyes fins a arribar a San José de Maipo. Com que ja eren les 3pm passades vam anar a buscar un lloc que el nostre amic xilè coneixia per dinar. Vam menjar pastel de choclo un plat típic que combina blat de moro, patata i carn.
Quan vam haver acabat, vam tornar a pujar al cotxe per fer l’última hora de trajecte fins al nostre destí.
Prèviament, vam passar per Buin, un poblet a mitja hora de la capital i molt més tranquil que la estressant Santiago. Allà vam comprar una mica de fruita i vam continuar a través del vall del Maipo molt conegut per les seves vinyes fins a arribar a San José de Maipo. Com que ja eren les 3pm passades vam anar a buscar un lloc que el nostre amic xilè coneixia per dinar. Vam menjar pastel de choclo un plat típic que combina blat de moro, patata i carn.
Quan vam haver acabat, vam tornar a pujar al cotxe per fer l’última hora de trajecte fins al nostre destí.
El Embalse del Yeso és un embassament d’aigua fucsia i muntanyes imponents. Tot i estar a punt d’entrar a l’estiu a l’hemisferi sud, els cims de les muntanyes estaven nevats. La vista era de postal. Vam estar-nos-hi una estona, vam menjar alguna cosa de picar i vam resistir com vam poder al fort vent.
- L'Ariste la Laia i jo al Embalse del Yeso
- La Laia i jo amb els cabells al vent
Finalment, vam començar l’operació retorn, arribant a Santiago quan ja era fosc. Vam acomiadar-nos de l’Ariste que una vegada més, ens va deixar a les portes de casa el Matías. Estàvem cansats i la Laia havia de fer-se la motxilla perquè l’endemà agafava un vol ben d’hora. Tan sols somniàvem en sopar alguna cosa i anar a dormir.
Quan vam baixar del cotxe, una música ressonava a tot el carrer. La Laia va identificar immediatament d’on venia. Del jardí de casa el Matías.
Resulta que havia muntat una festa amb un munt d’amics i, pràcticament, ens esperava amb la piscola (beguda típica chilena) a la mà. La Laia va complir primer amb les seves obligacions i després ens vam sumar al sopar-festa organitzat.
Quan vam baixar del cotxe, una música ressonava a tot el carrer. La Laia va identificar immediatament d’on venia. Del jardí de casa el Matías.
Resulta que havia muntat una festa amb un munt d’amics i, pràcticament, ens esperava amb la piscola (beguda típica chilena) a la mà. La Laia va complir primer amb les seves obligacions i després ens vam sumar al sopar-festa organitzat.
Una de les coses més interessants de la nit va ser quan estava intentant organitzar un taxi que recollís la Laia l’endemà. L’encarregat de seguretat del carrer (sí, les zones de pasta de Santiago tenen aquestes mesures de seguretat), que tenia uns 50 llargs anys, em va estar explicant la seva vida i com amb Pinochet i al neoliberalisme que va implantar, a ell les coses li havien anat molt millor. Es queixava també que ara no hi havia feina i que l’economia estava parada.
De nou a la festa, la Laia va retirar-se d’hora a dormir i jo em vaig quedar fins que van marxar a la discoteca.
Finalment, el dia 17 ben d’hora al matí, em vaig acomiadar de la Laia que emprenia el viatge de tornada a Barcelona.
- Foto de comiat
S’acabaven així, 15 dies amb moltes aventures, nous amics i noves experiències i la calidesa de tenir algú que estimes ben aprop. Moltes gràcies Laiona 
!
!
L’experiència a Rapa Nui va ser fantàstica perquè va tenir una mica de tot. Vam conèixer un munt de gent la mar de maca, amb els que encara a dia d’avui mantinc el contacte. Vam poder visitar els diferents punts d’interès de l’illa amb calma i impregnar-nos de l’aura mística i relaxada de Rapa Nui. Vam fer trekkings i dies de platja, vam gaudir de sortides de sol i birres i vam poder interactuar amb alguns locals que ens van explicar més sobre la història i la realitat actual de l’illa.
En la gran majoria, la gent rapa nui de moltes generacions no se senten en absolut xilens, però saben que les provisions de menjar, medicines i altres béns necessaris arriben amb els avions que surten diàriament de Santiago.
Això però, no treu que hi hagi un munt de pancartes en diversos llocs de Hanga Roa reivindicant i criticant la gestió del govern en diversos aspectes.
L’illa viu en gran part del turisme, però no ha estat per decisió pròpia sinó per una imposició paulatina d’un sistema que mai havia estat el seu. Per ser just però, els diners del turisme i del govern xilè també han fet que Rapa Nui gaudeixi avui de bones infraestructures.
En qualsevol cas, del que no hi ha dubte és que a nivell de tradicions, cultura i història Rapa Nui no té res de Chile.
En la gran majoria, la gent rapa nui de moltes generacions no se senten en absolut xilens, però saben que les provisions de menjar, medicines i altres béns necessaris arriben amb els avions que surten diàriament de Santiago.
Això però, no treu que hi hagi un munt de pancartes en diversos llocs de Hanga Roa reivindicant i criticant la gestió del govern en diversos aspectes.
L’illa viu en gran part del turisme, però no ha estat per decisió pròpia sinó per una imposició paulatina d’un sistema que mai havia estat el seu. Per ser just però, els diners del turisme i del govern xilè també han fet que Rapa Nui gaudeixi avui de bones infraestructures.
En qualsevol cas, del que no hi ha dubte és que a nivell de tradicions, cultura i història Rapa Nui no té res de Chile.
Com a anècdota, dir-vos que la gent rapa nui no li té massa estima als santiaguinos i no els acaben de tractar igual que a la resta de visitants.
Pel que fa als dies a la capital també van estar força bé, sobretot gràcies a l’Ariste, que tot i que el coneixíem des de feia una setmana ens va tractar com a amics de tota la vida i ens va portar a conèixer la ciutat i els seus voltants.
Tot i tenir poc temps, amb 3 dies ens vam fer una bona idea general de la ciutat.
Tot i tenir poc temps, amb 3 dies ens vam fer una bona idea general de la ciutat.
I per últim, la relació viatgera amb la Laia va ser molt bona. Quan un porta tants mesos a l’esquena viatjant sol, no sempre és senzill trobar amb qui compartir part del trajecte. La Laia m’ho va posar la mar de fàcil i es va adaptar en gran part a la meva manera de veure món.
Crec que l’únic punt “conflictiu” va ser l’esmorzar, àpat al qual jo no dono massa importància i la Laia prioritza. Per sort, després d’uns dies de passar gana, la Laia va decidir comprar-se el seu esmorzar per poder gaudir d’un bon àpat matiner.
Crec que l’únic punt “conflictiu” va ser l’esmorzar, àpat al qual jo no dono massa importància i la Laia prioritza. Per sort, després d’uns dies de passar gana, la Laia va decidir comprar-se el seu esmorzar per poder gaudir d’un bon àpat matiner.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada