Avui toca un post curtet per acabar d'explicar el meu 3r pas per Argentina, el més llarg després dels dies a Buenos Aires i a Puerto Iguazú.
La meva última setmana a Argentina (de moment) va dividir-se entre Córdoba i Mendoza. La primera, és una ciutat universitària amb molta vida i un munt d'atraccions als voltants, mentre que la segona, es caracteritza per ser bressol del vi argentí. La ciutat està pràcticament rodejada de zones de vinyes, que ofereixen assequibles degustacions i visites.
La meva última setmana a Argentina (de moment) va dividir-se entre Córdoba i Mendoza. La primera, és una ciutat universitària amb molta vida i un munt d'atraccions als voltants, mentre que la segona, es caracteritza per ser bressol del vi argentí. La ciutat està pràcticament rodejada de zones de vinyes, que ofereixen assequibles degustacions i visites.
El dia 25 arribava a Córdoba pels volts de les 10.30h després d'un dels trajectes en bus més llarg que he fet fins el moment, més de 14h!! Les dues últimes hores van ser prou interessants. En primer lloc, perquè vam passar per una bonica esplanada rocosa i vegetada plena d'ocells i d'altra banda, perquè vam poder veure la cara fosca de Córdoba, una de les villes que queda a l'entrada de la ciutat amb tots els seus carrerons desembocant a un canal amb poca aigua i que serveix d'abocador d'escombraries.
Un cop a la terminal de busos, vaig demanar un mapa i vaig preguntar com arribar a casa la Marina, la meva Couchsurfer. Sortosament vivia prop de l'estació amb la qual cosa vaig arribar ben aviat i vaig poder instal·lar-me.
Vam estar xerrant una estona i li vaig preguntar a la meva hoste què podia visitar a la ciutat.
Vam estar xerrant una estona i li vaig preguntar a la meva hoste què podia visitar a la ciutat.
Pels volts de migdia, vaig sortir a passejar i seguint els consells de la Marina, vaig continuar el mateix carrer de casa seva fins al centre comercial Patio Olmos. No és que de sobte m'hagués pujat la febre consumista i necessités un pal·liatiu en forma de compra compulsiva, sinó que l'edifici és un dels més rellevants a nivell arquitectònic de la ciutat. Aquest edifici de principis del S.XX, que originalment va ser una escola, té una façana principal ben bonica i unes cúpules interiors precioses.
Així doncs vaig fer un breu passeig i vaig continuar cap al centre, passant per la Manzana Jesuítica, actualment museu històric i que queda just davant de la principal seu universitària de la ciutat en l'actualitat.
Com va passar en d'altres zones d'Argentina, els Jesuïtes van tenir una gran importància en el creixement i desenvolupament de la ciutat. La Manzana, va començar a fundar-se a principis del S.XVII i comprenia la Iglesia de la Compañía de Jesús i la Universidad de Córdoba, on s'estudiava bàsicament Teologia i Filosofia.
Desafortunadament, el museu i l'Església estaven tancats i tan sols vaig poder passar a donar un cop d'ull al pati interior.
Així doncs vaig fer un breu passeig i vaig continuar cap al centre, passant per la Manzana Jesuítica, actualment museu històric i que queda just davant de la principal seu universitària de la ciutat en l'actualitat.
Com va passar en d'altres zones d'Argentina, els Jesuïtes van tenir una gran importància en el creixement i desenvolupament de la ciutat. La Manzana, va començar a fundar-se a principis del S.XVII i comprenia la Iglesia de la Compañía de Jesús i la Universidad de Córdoba, on s'estudiava bàsicament Teologia i Filosofia.
Desafortunadament, el museu i l'Església estaven tancats i tan sols vaig poder passar a donar un cop d'ull al pati interior.
A continuació, vaig arribar a la Plaza San Martín, al centre, i vaig entrar a la Catedral.
- Catedral de Córdoba
Tot seguit, volia veure la "Sede Comisión y Archivo Provincial de la Memoria" on es narren els fets, crims i tortures de l'última dictadura militar del país (de 1976 a 1982) però una vegada més, no vaig tenir la sort de cara. Els treballadors feien vaga aquell divendres...
Resulta que el dilluns era "feriado" (festiu) i tothom va aprofitar per agafar-se un bon cap de setmana llarg...
Resulta que el dilluns era "feriado" (festiu) i tothom va aprofitar per agafar-se un bon cap de setmana llarg...
Una mica mosca, vaig anar al Cabildo, també a la plaça central de Córdoba. Allà, una petita ala de l'edifici narra la història dels primers pobladors de la ciutat, de la colonització i de la influència jesuítica. Vaig compartir la visita amb un grup de nens d'una escola, i vaig aprofitar que anaven amb una guia per parar l'orella. Novament, em va encuriosir que en el moment d'explicar la colonització, la guia va passar-hi de puntetes, venent-ho com una trobada de cultures diferents i no pas com un genocidi físic i cultural.
Un cop els nens van marxar, vaig seguir tafanejant i la noia, que havia quedat lliure, em va preguntar si tenia algun dubte. Vaig aprofitar per preguntar-li com era que no s'explicava realment el que havia passat amb l'arribada dels espanyols a principis del S.XVI i això va obrir una conversa que va durar gairebé una hora.
La guia, historiadora de professió, afortunadament tenia una visió força objectiva dels fets, però em comentava que als llibres de text dels alumnes argentins només se'ls explica aquesta "trobada" de cultures per promoure la convivència... Un argument força pobre!
La noia em va explicar també la importància dels Jesuïtes per la ciutat. Havien vingut per assegurar un punt estratègic pels colons espanyols i, evidentment, també a evangelitzar. A partir d'aquí però, gràcies a la Universitat, la ciutat havia agafat importància i s'havia convertit en el que és avui en dia, la segona o tercera ciutat més gran d'Argentina (títol sempre en disputa amb Rosario).
La guia, historiadora de professió, afortunadament tenia una visió força objectiva dels fets, però em comentava que als llibres de text dels alumnes argentins només se'ls explica aquesta "trobada" de cultures per promoure la convivència... Un argument força pobre!
La noia em va explicar també la importància dels Jesuïtes per la ciutat. Havien vingut per assegurar un punt estratègic pels colons espanyols i, evidentment, també a evangelitzar. A partir d'aquí però, gràcies a la Universitat, la ciutat havia agafat importància i s'havia convertit en el que és avui en dia, la segona o tercera ciutat més gran d'Argentina (títol sempre en disputa amb Rosario).
Agraït per la conversa i per tot el que m'havia explicat, em vaig acomiadar i vaig seguir recorrent el centre. Vaig passejar pels carrers per vianants, que també és la zona comercial, fins que me'n vaig cansar.
D'allà vaig dirigir-me al Paseo del Buen Pastor, un centre cultural molt nou que ocupa el lloc d'un antic convent i una antiga presó de dones.
Dins del centre cultural hi ha exposicions de fotografia i escultura i fora, un munt de gent jove seu, conversant, fumant o bevent mate. És un lloc molt agradable que convida a seure i descansar una estona.
Dins del centre cultural hi ha exposicions de fotografia i escultura i fora, un munt de gent jove seu, conversant, fumant o bevent mate. És un lloc molt agradable que convida a seure i descansar una estona.
Vaig continuar cap a la Iglesia del Sagrado Corazón, més coneguda com a Iglesia de los Capuchinos. Aquesta església gòtica queda a tocar del Paseo del Buen Pastor i és realment preciosa. D'un color vermellós, destaca per les seves columnes de l'entrada principal i per la decoració interior, que personalment, em va semblar d'estil arabesc.
A més a més, la Iglesia de los Capuchinos es famosa per les diverses teories que intenten explicar perquè només una de les dues torres principals està acabada. Entre les més pragmàtiques, hi ha la que diu que tot és un tema econòmic. Es van quedar sense diners durant la construcció i no van poder-la acabar. La visió més teològica i poètica però, diu que la torre acabada representa Déu, la perfecció, mentre que la inacabada representa la imperfecció del ser humà, terrenal. Quina us agrada més?
- Vista frontal amb una de les torres inacabada
Un cop enllestit el meu passeig per l'església, vaig continuar cap a la Plaza España, que és curiosament molt lletja, tot i trobar-se en una part ben maca de la ciutat. En aquesta zona hi ha diversos museus, una de les universitats i el Parque Sarmiento, el més gran de la ciutat.
Com acostuma a passar en els espais verds, una pila de persones feien esport i passejaven, desconnectant una mica del bullici de la ciutat.
Vaig estar també una estona passejant pel parc fins que va començar a fer-se tard i vaig decidir tornar a casa la Marina.
Vaig arribar-hi pels volts de les 19h i allà em vaig trobar amb el Camilo, un noi colombià que també estava quedant-se a casa la meva hoste.
Com acostuma a passar en els espais verds, una pila de persones feien esport i passejaven, desconnectant una mica del bullici de la ciutat.
Vaig estar també una estona passejant pel parc fins que va començar a fer-se tard i vaig decidir tornar a casa la Marina.
Vaig arribar-hi pels volts de les 19h i allà em vaig trobar amb el Camilo, un noi colombià que també estava quedant-se a casa la meva hoste.
- Un servidor amb la Marina i el Camilo
Com que la Marina tenia un compromís, el Camilo i jo vam anar a trobar-nos amb una noia alemanya amiga d'ell. Vam anar a sopar un choripan i després vam estar caminant una bona estona, buscant un bar que la Roni (crec que s'escriu així) coneixia, per prendre una cervesa artesanal.
Quan finalment vam trobar-lo, vam degustar el preuat premi i vam conèixer una noia russa d'uns 40 anys que estava viatjant sola durant el seu mes de vacances.
Quan finalment vam trobar-lo, vam degustar el preuat premi i vam conèixer una noia russa d'uns 40 anys que estava viatjant sola durant el seu mes de vacances.
Vam estar comentant que l'endemà volíem anar a Alta Gracia, un poblet a les afores de Córdoba molt conegut per ser l'indret on Ernesto "El Che" Guevara va viure durant la seva infantesa i part de joventut. Actualment, la casa on va viure ha estat reconvertida en un museu que detalla la vida d'aquest gran personatge del S.XX.
L'Olga (crec fermament que es deia així, però en cas d'equivocar-me no passa res perquè és un nom ben rus), va decidir sumar-se al nostre pla!
L'Olga (crec fermament que es deia així, però en cas d'equivocar-me no passa res perquè és un nom ben rus), va decidir sumar-se al nostre pla!
L'endemà, dia 26 de novembre vam llevar-nos amb la notícia de la mort, la nit anterior, de Fidel Castro. Sens dubte un fet històric i una coincidència del mateix calibre! Visitaríem la casa d'un dels grans revolucionaris i insígnia de la lluita contra l'imperialisme ianqui l'endemà de la mort d'un dels seus camarades i cara més present i forta de la resistència al capitalisme.
Entre una cosa i l'altra, vam sortir més tard del que volíem direcció a la Terminal de bus per posar rumb a Alta Gracia. Poc més d'una horeta després arribàvem al nostre destí. Vam passar pel punt d'informació per veure què podíem fer més enllà de visitar la casa-museu de "El Che" i la noia de l'oficina turística , que tots vam coincidir en que s'havia passat amb el ron en el cigaló matiner, ens va recomanar anar al Parque García Lorca.
Vam fer-li cas i vam anar cap al parc a dinar. El lloc és realment bonic i és una bona barreja entre espai habilitat per l'esbarjo dels visitants i respecte a la naturalesa. El Parque García Lorca, consta d'alguns petits turons i un rierol que passa pel mig. No és de dimensions molt grans, però suficient com per sentir-te molt lluny de l'estrés i el moviment frenètic de Córdoba.
Vam fer-li cas i vam anar cap al parc a dinar. El lloc és realment bonic i és una bona barreja entre espai habilitat per l'esbarjo dels visitants i respecte a la naturalesa. El Parque García Lorca, consta d'alguns petits turons i un rierol que passa pel mig. No és de dimensions molt grans, però suficient com per sentir-te molt lluny de l'estrés i el moviment frenètic de Córdoba.
- Parque García Lorca
Un cop vam haver reposat el dinar, vam començar a encaminar-nos cap al museu. Les expectatives eren altes, i no va decebre. Cada una de les habitacions de l'antiga casa de la família Guevara relata una etapa de la vida de "El Che", des dels seus primers anys a Alta Gracia (la família s'hi va mudar quan ell tenia 2 anys en busca d'un clima més sec que afavorís la salut del seu fill, que tenia problemes d'asma), passant pels seus viatges en bicicleta i moto per Sudamèrica, fins a la seva vida de revolucionari armat, des de l'alliberament de Cuba fins a la seva mort a Bolivia.
Si us he de ser sincer, no coneixia gaire la vida de "El Che", i em va semblar fascinant tota ella. De família aristòcrata, va cursar estudis de medecina i no va ser fins que va fer els seus viatges pel continent, que va començar a adquirir una consciència social a nivell més global. D'aquí, va sorgir el revolucionari, la imatge del qual tots hem vist algun cop.
És genial poder veure documents gràfics de la seva vida i sobretot, poder llegir algunes de les cartes que va escriure als seus pares, les últimes paraules que va dedicar als seus fills o la carta de comiat a Fidel. Aquí us la deixo:
És genial poder veure documents gràfics de la seva vida i sobretot, poder llegir algunes de les cartes que va escriure als seus pares, les últimes paraules que va dedicar als seus fills o la carta de comiat a Fidel. Aquí us la deixo:
- Carta d'Ernesto "El Che" Guevara a Fidel Castro
No sé exactament quanta estona m'hi vaig estar, però se'm va fer curtíssim. Com us he comentat, vaig trobar-lo un museu excel·lent amb bons documents i bons testimonis. Va valer totalment la pena.
Quan vam acabar tots plegats, vam posar rumb al centre del poble, on hi ha les runes de la missió jesuítica que també va tenir el seu impacte a Alta Gracia. Vam fer una ullada sense aprofundir gaire i vam anar a la parada de bus a esperar-ne un que ens dugués de nou a Córdoba.
- Ruïnes Jesuíticas d'Alta Gracia
De tornada, el Camilo i jo vam anar a casa la Marina. Ells dos van marxar i jo em vaig quedar sopant tranquil·lament i vaig anar a dormir.
El diumenge 27, vaig llevar-me i amb tota la calma del món, vaig decidir-me a fer novament una volta pel poble. Si el divendres "pre-Lunes feriado" ja hi havia coses tancades, el diumenge ni us ho imagineu. Un desert! Estava absolutament tot xapat. Com a anècdota, mentre passejava per un dels carrers peatonals del centre, un parell de nois amb una càmera se'm van apropar (bàsicament perquè era de les poques persones que deambulava pels carrers de la ciutat) i em van fer una mena de micro-entrevista. Suposo que deurien ser estudiants preparant algun treball de final de curs, o si més no això vaig imaginar-me.
Vaig tornar a casa la Marina cap a l'hora de dinar, vam menjar plegats i a mitja tarda vam posar rumb cap al barri de Güemes, una zona de la ciutat força bohèmia i on tots els diumenges s'hi fa un mercat urbà força gran. Hi ha de tot, artesania, llibres de segona mà, roba, menjar, qualsevol cosa que un pugui necessitar.
D'altra banda, i com no pot ser d'una altra forma, la zona està plena de bars i cafès la mar de hipsters que fan les delícies de molts dels estudiants de la ciutat.
De tornada a casa la nostra hoste, vam parar al supermercat per comprar els ingredients per preparar una torta argentina, farcida de formatge i pernil. La Marina va compartir amb nosaltres les seves dots culinaries i entre els tres vam escollir una peli (no deuria ser gaire bona perquè he oblidat per complert quina era) que vam veure mentre degustàvem el deliciós sopar.
D'altra banda, i com no pot ser d'una altra forma, la zona està plena de bars i cafès la mar de hipsters que fan les delícies de molts dels estudiants de la ciutat.
De tornada a casa la nostra hoste, vam parar al supermercat per comprar els ingredients per preparar una torta argentina, farcida de formatge i pernil. La Marina va compartir amb nosaltres les seves dots culinaries i entre els tres vam escollir una peli (no deuria ser gaire bona perquè he oblidat per complert quina era) que vam veure mentre degustàvem el deliciós sopar.
L'endemà, era l'últim dia que passaria a Córdoba. Havia reservat un passatge de bus per anar a Mendoza aquella mateixa nit.
Així doncs, havent desestimat l'opció de fer alguna excursió als voltants de la ciutat, vaig decidir quedar-me i tornar a fer una volta per aquesta ciutat que tan m'havia agradat. Com no podia ser d'una altra forma, la majoria de museus, botigues, etc. estaven tancades degut al dia festiu, amb la qual cosa em vaig acontentar escoltant una petita orquestra de corda que assajava al pati del Cabildo.
Quan en vaig tenir prou vaig tornar a casa per dinar amb la meva hoste i l'altre company Couchsurfer. Vaig cuinar uns fàcils però ben bons espaguetis bolonyesa i en acabat, vam estar jugant tots 3 a cartes durant una bona estona. A mitja tarda, vaig sortir a fer un cafè i escriure una mica amb l'ordinador.
Així doncs, havent desestimat l'opció de fer alguna excursió als voltants de la ciutat, vaig decidir quedar-me i tornar a fer una volta per aquesta ciutat que tan m'havia agradat. Com no podia ser d'una altra forma, la majoria de museus, botigues, etc. estaven tancades degut al dia festiu, amb la qual cosa em vaig acontentar escoltant una petita orquestra de corda que assajava al pati del Cabildo.
Quan en vaig tenir prou vaig tornar a casa per dinar amb la meva hoste i l'altre company Couchsurfer. Vaig cuinar uns fàcils però ben bons espaguetis bolonyesa i en acabat, vam estar jugant tots 3 a cartes durant una bona estona. A mitja tarda, vaig sortir a fer un cafè i escriure una mica amb l'ordinador.
Finalment, vaig tornar una estona abans de la sortida del meu bus per acabar de fer la motxilla i acomiadar-me de la Marina i el Camilo.
Novament m'enfilava en un bus nocturn per fer els gairebé 700km que separen ambdues ciutats. Això volia dir tornar a dormir poc i malament, arribant a les 9.30h de dimarts, fet un nyap.
Amb tot, estava on volia! Carregat amb les dues motxilles, vaig seguir les indicacions que m'havia donat el Gabi, el meu nou hoste a Mendoza, fins a arribar a casa seva. Vam estar xerrant una estona i em vaig beure de bon grat el cafè que em va oferir. Vaig aprofitar també per demanar-li consell sobre què veure a la ciutat.
Instal·lat i amb els apunts presos, vaig tornar cap a la Terminal de bus. El primer objectiu era deixar reservat el bitllet de bus cap a Santiago. Volia arribar un dia abans que la Laia, per poder-li fer una sorpresa.
Vaig estar passejant-me per les diverses taquilles que venien transport fins a la capital xilena, fins que vaig trobar una bona oferta i vaig comprar el bitllet.
Instal·lat i amb els apunts presos, vaig tornar cap a la Terminal de bus. El primer objectiu era deixar reservat el bitllet de bus cap a Santiago. Volia arribar un dia abans que la Laia, per poder-li fer una sorpresa.
Vaig estar passejant-me per les diverses taquilles que venien transport fins a la capital xilena, fins que vaig trobar una bona oferta i vaig comprar el bitllet.
Amb els deures fets, vaig posar direcció al centre de Mendoza per començar a descobrir la ciutat.
És senzill moure's i ubicar-se perquè tots els carrers de la zona més cèntrica són perfectament perpendiculars, una mica a l'estil eixample. Vaig passar per algunes de les places més destacades i vaig continuar pel carrer "Peatonal Sarmiento", on em va encuriosir veure "neteja-sabates" urbans.
És senzill moure's i ubicar-se perquè tots els carrers de la zona més cèntrica són perfectament perpendiculars, una mica a l'estil eixample. Vaig passar per algunes de les places més destacades i vaig continuar pel carrer "Peatonal Sarmiento", on em va encuriosir veure "neteja-sabates" urbans.
- Un neteja-sabates a Mendoza
D'allà vaig enfilar fins a la plaça principal on hi ha el Teatre Municipal i el Museu d'Art Modern.
Com que no donava molt de sí, vaig continuar cap al Parque Cívico, on hi ha el Memorial a La Bandera. En aquesta espècie de mausoleu soterrat, s'hi guarda la bandera amb que San Martín (l'heroi alliberador argentí) va creuar els Andes per ajudar a l'independència de Chile.
Un parell de soldats engalonats resguarden la relíquia i, s'ofereixen amablement a explicar-te la història de l'heroi nacional i la bandera, i a respondre qualsevol pregunta que puguis tenir.
Com que no donava molt de sí, vaig continuar cap al Parque Cívico, on hi ha el Memorial a La Bandera. En aquesta espècie de mausoleu soterrat, s'hi guarda la bandera amb que San Martín (l'heroi alliberador argentí) va creuar els Andes per ajudar a l'independència de Chile.
Un parell de soldats engalonats resguarden la relíquia i, s'ofereixen amablement a explicar-te la història de l'heroi nacional i la bandera, i a respondre qualsevol pregunta que puguis tenir.
Després de fer algunes preguntes i llegir la cronologia dels fets, gravada a les parets del museu memorial, vaig sortir a buscar alguna cosa per dinar.
Havent matat la gana en un lloc de menjar preparat, vaig posar direcció al Parque General San Martín, una mica allunyat del centre. Com en moltes altres ciutats argentines, és un parc de dimensions força grans i on un munt de gent va a practicar-hi esport.
Havent matat la gana en un lloc de menjar preparat, vaig posar direcció al Parque General San Martín, una mica allunyat del centre. Com en moltes altres ciutats argentines, és un parc de dimensions força grans i on un munt de gent va a practicar-hi esport.
- Parque General San Martín
Vaig seure a llegir una estona i després vaig estar donant una volta pel parc i fent via cap al Cerro de la Gloria. Resulta que el Gabi m'havia dit que des d'aquest petit turó hi havia bones vistes de tota la ciutat.
A mig camí del meu destí, vaig creuar-me amb un home que em preguntar si anava cap al "cerro". En contestar-li que sí, em va advertir que ell venia d'allà i que li havien tirat pedres, no sabia ben bé qui. Vaig quedar-me una mica parat, però tenint en compte que encara em quedava una bona caminada i estava força cansat, vaig decidir creure'm la informació i girar cua. De tornada, vaig passar per l'estadi de futbol, Malvinas Argentinas que va ser seu de la final del Mundial d'Argentina (no recordo de quin any).
A mig camí del meu destí, vaig creuar-me amb un home que em preguntar si anava cap al "cerro". En contestar-li que sí, em va advertir que ell venia d'allà i que li havien tirat pedres, no sabia ben bé qui. Vaig quedar-me una mica parat, però tenint en compte que encara em quedava una bona caminada i estava força cansat, vaig decidir creure'm la informació i girar cua. De tornada, vaig passar per l'estadi de futbol, Malvinas Argentinas que va ser seu de la final del Mundial d'Argentina (no recordo de quin any).
Finalment, vaig decidir tornar cap a casa del Gabi. Quan vaig arribar però, ell encara no havia tornat de la feina, amb la qual cosa, vaig haver d'aprofitar l'entrada d'algun veí per poder entrar a l'edifici i esperar-lo al replà del seu apartament.
Quan va arribar, vam sopar, conversar una estona i després, totalment fos, vaig anar a dormir.
Quan va arribar, vam sopar, conversar una estona i després, totalment fos, vaig anar a dormir.
Pel meu últim dia sencer a Argentina, tenia pensat anar a Coquimbito, un poblet a uns 45minuts en bus de Mendoza i que és conegut per ser zona de vinyes. Seguint els consells del meu hoste, volia anar-hi pel matí, llogar una bici i recórrer durant el dia les diferents bodegues, tastant diversos vins de la zona.
Sonava a pla perfecte, i probablement ho hagués estat si no m'hagués llevat a les 14h!! El cansament de la nit de bus i de la caminada del dia anterior van poder amb mi...
Sonava a pla perfecte, i probablement ho hagués estat si no m'hagués llevat a les 14h!! El cansament de la nit de bus i de la caminada del dia anterior van poder amb mi...
De totes maneres, vaig voler anar a Coquimbito a fer el que pogués. Vaig agafar el bus i vaig plantar-me al centre del poble.
Com que normalment la majoria de gent comença el recorregut amb bici pel matí, a l'hora que vaig arribar la majoria de botigues de lloguer estaven tancades. Vaig trobar-ne una d'oberta però, en preguntar-los el preu era caríssim i em cobraven el dia sencer tot i que només l'utilitzaria unes poques hores.
Vaig decidir anar-hi caminant. De totes les vinyes que em van comentar, vaig decidir anar a la més llunyana, que també era la que tenia més història. La bodega Di Tomasso.
Vaig caminar una bona estona, travessant el poble (poc o gens interessant) i passant pel costat de diverses vinyes per, finalment, arribar a la bodega que volia.
Com que normalment la majoria de gent comença el recorregut amb bici pel matí, a l'hora que vaig arribar la majoria de botigues de lloguer estaven tancades. Vaig trobar-ne una d'oberta però, en preguntar-los el preu era caríssim i em cobraven el dia sencer tot i que només l'utilitzaria unes poques hores.
Vaig decidir anar-hi caminant. De totes les vinyes que em van comentar, vaig decidir anar a la més llunyana, que també era la que tenia més història. La bodega Di Tomasso.
Vaig caminar una bona estona, travessant el poble (poc o gens interessant) i passant pel costat de diverses vinyes per, finalment, arribar a la bodega que volia.
Allà, vaig fer una petita visita guiada per les instal·lacions i vaig tastar 4 vins diferents, tots ells força bons.
- Vinya Di Tomasso
Quan vam acabar, com que ja era tard, vaig agafar un bus directe a Mendoza, que em va deixar davant mateix de casa del meu Couchsurfer.
Vam fer un sopar de comiat ja que l'endemà posava rumb a Xile.
L'1 de desembre, vaig llevar-me ben d'hora per agafar el bus que m'havia de dur a Santiago a través d'un pas pels Andes la mar de bonic. Es pot veure en diversos moments l'Aconcagua. Una passada!
De les dues ciutats, sens dubte em quedo amb Córdoba. Molt més bonica que no pas Mendoza, amb més vida i més activitats. A part, la sortida a Alta Gracia va ser molt bona i molt enriquidora.
Mendoza té l'atractiu de les vinyes que malauradament no vaig poder gaudir al 100%.
Amb tot, he de dir que no vaig tenir suficient temps ni suficient energies per intentar descobrir els voltants de les dues ciutats que suposadament són molt bonics.
Mendoza té l'atractiu de les vinyes que malauradament no vaig poder gaudir al 100%.
Amb tot, he de dir que no vaig tenir suficient temps ni suficient energies per intentar descobrir els voltants de les dues ciutats que suposadament són molt bonics.
D'aquesta manera, deia adéu a l'Argentina i començava una nova aventura a Xile, on m'havia de retrobar amb la Laia i amb vells amics!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada