Novament tocava passar per Argentina! A aquestes alçades de la pel·lícula, crec que puc afirmar que serà el país del que més cops entraré i sortiré.
Aquesta nova etapa em va dur breument per El Chaco, una província al centre nord del país, força rural i desconeguda. Vaig estar un dia i mig a Resistencia, així que tampoc me'n vaig poder fer molt la idea, previ pas d'anar al nord-oest argentí. Aquest lloc és increïble, per paisatges, per la diferència ètnica i cultural amb la resta del país, per ser el gran reducte indígena d'Argentina. En definitiva, sense cap mena de dubte una de les zones mereixedores de podi fins a dia d'avui.
Vaig començar a explorar la zona per Salta, capital de província però amb aires de poble colonial. D'allà, vaig tenir la sort de poder fer una ruta amb cotxe de tres dies amb el Robin i dos viatgers més que ell havia conegut prèviament. Van ser 3 dies espectaculars, de constants canvis de paisatges, de colors, de silenci i tranquil·litat, de naturalesa en tota la seva imperativa magnificència!
Tot començava el dia 11 al matí, quan amb el Robin vam quedar a la Terminal d'Asunción per agafar un bus que ens dugués a Resistencia, una petita ciutat que destaca per ser el capital cultural de la zona. Allà ens esperaven el Gustavo i l'Andrés, una parella de nois couchsurfers.
Vam arribar al nostre destí a mitja tarda i vam preguntar a unes senyores cap a quina direcció estava el centre, lloc on quedava el centre cultural on els nostres hostes treballaven. Vam seguir les senyalitzacions de les dues dones i vam començar a caminar. Després d'uns 20 minuts, vaig comprovar el mapa del meu mòbil per veure sorprès, que m'indicava que estàvem anant en direcció oposada. Així doncs, vam tornar enrere durant gairebé mitja hora fins que el carrer per on anàvem va començar a convertir-se en descampat.
Sospitant que tornàvem a estar perduts, vaig preguntar a uns senyors la direcció exacte del nostre destí, els quals van confirmar que, ara sí, havíem anat en direcció oposada!! Resulta que el meu mòbil va marcar malament la direcció i ens va enviar a més de mitja hora del punt de trobada amb l'Andrés i el Gustavo. Resultat final, ésser humà 2, noves tecnologies 0.
Vam arribar al nostre destí a mitja tarda i vam preguntar a unes senyores cap a quina direcció estava el centre, lloc on quedava el centre cultural on els nostres hostes treballaven. Vam seguir les senyalitzacions de les dues dones i vam començar a caminar. Després d'uns 20 minuts, vaig comprovar el mapa del meu mòbil per veure sorprès, que m'indicava que estàvem anant en direcció oposada. Així doncs, vam tornar enrere durant gairebé mitja hora fins que el carrer per on anàvem va començar a convertir-se en descampat.
Sospitant que tornàvem a estar perduts, vaig preguntar a uns senyors la direcció exacte del nostre destí, els quals van confirmar que, ara sí, havíem anat en direcció oposada!! Resulta que el meu mòbil va marcar malament la direcció i ens va enviar a més de mitja hora del punt de trobada amb l'Andrés i el Gustavo. Resultat final, ésser humà 2, noves tecnologies 0.
Finalment sabedors d'on anàvem, vam caminar uns 40minuts més fins a arribar, totalment fets pols, al centre cultural on treballaven els nostres hostes. Allà vam fer una birra, vam menjar quelcom i vam gaudir d'unes mostres de música i llum interessants i alguna expressió d'art una mica excèntrica.
- Així d'il·luminat quedava l'edifici de davant el centre cultural
Ja de nit, vam anar els 4 cap a casa per instal·lar-nos i descansar.
El dissabte al matí, el Robin i jo vam esmorzar i vam anar a recórrer el centre de Resistencia. El més interessant de la ciutat són la plaça central i un parell de carrers peatonals al seu voltant i, sobretot, les diverses escultures que hi ha al llarg de la ciutat. Cada dos anys, se celebra una competició amb artistes d'arreu del món i l'escultura guanyadora s'instal·la en un punt diferent de Resistencia.
La concentració més gran es troba a tocar de la Fundación Urunday, organitzadora de la competició. Fins allà vam arribar amb el meu amic anglès i després de donar una volta i observar un gran nombre d'escultures vam tornar cap a casa per dinar amb els nostres hostes.
Havent dinat, vam anar amb l'Andrés i el Gustavo al centre cultural i al cap d'una mica més d'una hora vam enfilar-nos a un autobus per anar a la terminal d'omnibus.
La concentració més gran es troba a tocar de la Fundación Urunday, organitzadora de la competició. Fins allà vam arribar amb el meu amic anglès i després de donar una volta i observar un gran nombre d'escultures vam tornar cap a casa per dinar amb els nostres hostes.
Havent dinat, vam anar amb l'Andrés i el Gustavo al centre cultural i al cap d'una mica més d'una hora vam enfilar-nos a un autobus per anar a la terminal d'omnibus.
A mig trajecte, el nostre autobus públic va topar-se amb una cavalcada interminable. Un munt de persones abillades amb vestits tradicionals desfilaven per una de les avingudes principals de la ciutat. Després d'esperar uns quants minuts, de tocar el clàxon diversos cops, de demanar que paressin un moment la cavalcada i d'algun insult, el nostre conductor va decidir canviar de rumb i evitar la desfilada per tal de no quedar-nos allà al mig.
Ja a la terminal, vam comprar el nostre tiquet direcció Salta i vam esperar l'hora de partida del nostre bus nocturn.
- El Robin i jo rumb a Salta
Vam arribar l'endemà al matí, fets pols després de dormir malament i vam anar a buscar un hostel. De fet, vam buscar poc perquè el primer que vam veure va ser el definitiu. Vam deixar les motxilles i vam anar a fer una volta pel centre. El Robin, havia quedat amb el Yannick, alemany i el Piero, italià, dos viatgers que havia conegut a Iguazú.
Prèvia parada a la Iglesia San Francisco, una església barroca reconstruïda a mitjans del S. XIX amb una façana de colors ben llampants, vam anar a la Plaza 9 de Julio a esperar els altres dos nois.
Prèvia parada a la Iglesia San Francisco, una església barroca reconstruïda a mitjans del S. XIX amb una façana de colors ben llampants, vam anar a la Plaza 9 de Julio a esperar els altres dos nois.
- Façana de l'Iglesia San Francisco
La primera impressió del centre de Salta va ser molt bona. Sense haver-hi estat, he de dir que em va semblar similar a la idea que tinc al cap de les petites ciutats colonials del Perú andí. Ja us ho confirmaré d'aquí uns mesos.
En qualsevol cas, les cases baixes i els edificis colonials li donen un aire acollidor. A més a més, ja d'entrada es percep que la cultura andina està molt present, en el menjar, en l'ètnia de la majoria de "salteños", en l'arquitectura, etc.
En qualsevol cas, les cases baixes i els edificis colonials li donen un aire acollidor. A més a més, ja d'entrada es percep que la cultura andina està molt present, en el menjar, en l'ètnia de la majoria de "salteños", en l'arquitectura, etc.
Al cap de no gaire, van aparèixer els dos nois i, un cop fetes les presentacions vam anar a fer una cervesa i una volta pel centre, entrant a la Catedral i anant a la Basílica de San Bernardo.
Acte seguit, vam anar a menjar unes empanades i uns tamales (una espècie d'empanada de carn i blat de moro, embolicada amb una fulla de panotxa) i vam quedar que ens veuríem al vespre per anar a veure la posta de sol des del Cerro San Bernardo, un turó que queda ben a prop de la ciutat.
Acte seguit, vam anar a menjar unes empanades i uns tamales (una espècie d'empanada de carn i blat de moro, embolicada amb una fulla de panotxa) i vam quedar que ens veuríem al vespre per anar a veure la posta de sol des del Cerro San Bernardo, un turó que queda ben a prop de la ciutat.
El Robin i jo, vam retirar-nos a fer una migdiada fins a l'hora acordada. A les 18h, ens vam plantar als peus del "cerro" i un cop van arribar els nostres companys, vam començar a pujar. Tot i que l'ascenció és molt senzilla perquè hi ha un caminet habilitat, és força empinada i, com que feia una calor d'espant, vaig arribar ben xop i assedegat a dalt.
Des d'allà es té una molt bona visió de la ciutat, que és molt més gran del que sembla, i de les muntanyes que la rodegen i a més a més, s'arriba a veure la serralada dels Andes a l'horitzó.
Des d'allà es té una molt bona visió de la ciutat, que és molt més gran del que sembla, i de les muntanyes que la rodegen i a més a més, s'arriba a veure la serralada dels Andes a l'horitzó.
Vam quedar-nos allà una estona, veient com el sol es ponia i bevent cervesa. També vam estar parlant dels nostres plans de futur a curt (curtíssim) termini i va començar a tramar-se un pla interessant.
- Dalt del cerro. De dreta a esquerra: un noi irlandès del qual no recordo el nom, Yannick, Piero, Robin i jo.
Un cop es va fer fosc vam acabar de baixar el turó i vam anar al hostel del Piero i el Yannick a acabar de tancar el pla. La idea era llogar un cotxe i recórrer la ruta triangular que uneix Salta - Cachi (a l'oest) - Cafayate (al sud) - Salta, passant per les rutes 40 i 68 que creuen el Parque Nacional de Los Cardones i un munt de punts d'interès.
Vam acordar doncs, llogar un cotxe l'endemà. Quedaríem a les 9h per contrastar preus i opcions i començar la nostra aventura.
Dilluns 14, el Piero, el Robin, el Yannick i jo ens vam trobar a la plaça central de Salta i vam començar a buscar una botiga de lloguer de cotxes.
Vam trobar un lloc amb un preu raonable i quan li vam comentar al propietari la ruta que volíem fer, ens va dir que la ruta 40, que uneix Cachi amb Cafayate, estava en molt males condicions i no es podia fer.
Després de parlar-ho un moment entre nosaltres, vam decidir que aniríem fins a Cachi i allà preguntaríem. En el pitjor dels casos, desfaríem el camí.
Vam trobar un lloc amb un preu raonable i quan li vam comentar al propietari la ruta que volíem fer, ens va dir que la ruta 40, que uneix Cachi amb Cafayate, estava en molt males condicions i no es podia fer.
Després de parlar-ho un moment entre nosaltres, vam decidir que aniríem fins a Cachi i allà preguntaríem. En el pitjor dels casos, desfaríem el camí.
D'entrada vam llogar el cotxe per dos dies i després de les 4 indicacions pertinents i de signar el contracte ens vam posar en marxa.
La primera anècdota del viatge no es va fer esperar gaire. Just quan estàvem sortint de Salta ciutat, vam parar en un semàfor, i el conductor de darrera que anava despistat, va passar-se de frenada i ens va donar un cop per darrera. Afortunadament, només ens va fer una petita rascada que pràcticament no es veia. Li vam demanar les dades i el mòbil per si de cas ens reclamava la casa de lloguer i vam continuar. Per sort, no va tenir conseqüències!
Els primers 30-40 minuts de trajecte són els més avorrits. No és fins que s'arriba al poble de El Carril i s'agafa una desviació que comença la part interessant. Poc a poc, comences a endinsar-te a la Quebrada de Escoipe, rodejat d'un paisatge verd i seguint el riu (i creuant-lo uns quants cops).
- Primeres vistes de la Quebrada de Escoipe
A mesura que la carretera comença a enfilar, la vegetació abundant desapareix per donar pas als primers "cardones" (cactus enormes) i a un espectacle de colors vermells, marrons, verds i grocs. Ja d'entrada vam fer unes quantes parades per observar la bellesa de la natura que ens rodejava. A més a més, vam apropar una local que venia artesania al mig de la carretera i la vam deixar, també, al mig del no-res. No ens va quedar molt clar on vivia...
- Vistes de la vall i canvi d'escenari
- Una de les parades que vam fer
- Els "cardones" van començar a fer acte de presència
- Aquí vam deixar la local que vam recollir
Durant força km la ruta zigzagueja i segueixes pujant i la carretera passa d'asfalt a terra. L'ascensió acaba a la Cuesta del Obispo a 3.348m d'altura, punt més alt del trajecte. Una vegada més la parada és obligatòria per gaudir d'unes vistes espectaculars.
- Cuesta del Obispo
D'allà es passa a un bonic altiplà que al cap de pocs km desemboca al Parque Nacional los Cardones, lloc on vaig veure les primeres llames (o vicunyes, o alguna espècie germana). Novament, l'indret requereix una parada obligatòria. Hi ha un petit mirador a una plana plena de cactus preciosos amb unes muntanyes de colors i formes inexplicables al fons. Un quadre preciós que ni la ment més prodigiosa podria imaginar.
- Vistes del Parque Nacional de los Cardones
- Un servidor amb l'espectacle darrera
- L'altiplà del Parque de los Cardones
No et queda més que restar mut, bocabadat, admirar la perfecció del treball de la Pachamama (així anomenen els andins la Mare Terra) i donar gràcies de poder ser en aquell moment, allà!
El nostre camí va prosseguir per la llarga recta del Tin Tin, una carretera en millors condicions que creua el parc nacional i on novament, vam haver de parar per tornar a observar els cactus i els colors de les muntanyes que els envolten i protegeixen.
Aquí, he de reconèixer que va ser el descobriment d'una nova passió. Passió pels cactus, més particularment pels cardones! Són xulíssims!! No podia parar de fer fotos i de quedar meravellat per la seva simplicitat, bellesa i majestuositat!
Després d'aquesta enèsima parada i com que ja era hora de dinar vam continuar fins al primer poblet que vèiem en hores, Payogasta, on vam fer un pit-stop ràpid i vam seguir cap a Cachi. Vam arribar pels volts de les 15h i vam anar directament a buscar un lloc per menjar.
Mentre dinàvem, vam decidir que faríem nit allà! D'aquesta manera, vam buscar un hostel i després vam preguntar què podíem fer per la tarda i també sobre l'estat de la ruta 40! A la primera pregunta, d'entre totes les opcions vam decidir que aniríem al rierol El Algarrobal, a uns 12km de Cachi. A la segona, ens van dir que l'estat era bo, amb la qual cosa vam decidir que l'endemà seguiríem el nostre pla inicial, malgrat els comentaris del propietari de la casa de cotxes de lloguer.
Abans d'emprendre l'excursió de la tarda però, vam anar a fer una migdiada per reposar forces.
Ja més animats, vam tornar a pujar al cotxe i vam començar a recórrer una carretera de terra que estava en força males condicions. Després de perdre'ns un parell de cops vam arribar a un últim tram molt estret que finalitzava a una espècie de parking. Allà vam deixar el cotxe i vam caminar una estona per una bonica i angosta vall, resseguint el riu. No vam durar gaire perquè quan portàvem poca estona, tres gossos van venir a tota pastilla bordant cap a nosaltres. Abans de comprovar si venien amb so de pau, vam decidir girar cua.
Ja més animats, vam tornar a pujar al cotxe i vam començar a recórrer una carretera de terra que estava en força males condicions. Després de perdre'ns un parell de cops vam arribar a un últim tram molt estret que finalitzava a una espècie de parking. Allà vam deixar el cotxe i vam caminar una estona per una bonica i angosta vall, resseguint el riu. No vam durar gaire perquè quan portàvem poca estona, tres gossos van venir a tota pastilla bordant cap a nosaltres. Abans de comprovar si venien amb so de pau, vam decidir girar cua.
De nou a Cachi, vam fer una cervesa i vam jugar a cartes abans d'anar al hostel a cuinar sopar pels 4 i anar a dormir.
L'endemà ens vam llevar d'hora, sobre les 8h per començar el camí direcció a Cafayate. La major part del trajecte, la carretera va a tocar del Riu Calchaquí, fet que ja dóna un gran contrast entre una banda i l'altre de la ruta. Per un costat, tens muntanyes majoritàriament àrides de la pre-serralada andina, mentre que per l'altra finestra del cotxe, veus una petita vall força verda degut a una vegetació abundant i als camps de conreu dels diversos poblets que vas passant.
- Vista de la vall del riu Calchaquí
- Vista de la serralada pre-andina
Aquest paisatge continua més o menys inalterat, amb l'excepció d'alguna plana coberta per "cardones" fins que s'arriba a l'Angostura.
Aquí el paisatge canvia completament i sembla que de cop i volta t'hagis teletransportat a l'oest d'Estats Units (a jutjar pel que he vist en imatges). Un seguit de roques monumentals amb forma de castell medieval s'alcen imponents al costat de la carretera.
De fet, en una de les parades que vam fer, vam decidir enfilar-nos en una d'aquestes estructures de sorra marronosa-vermellosa.
- Nova parada obligada
- Preciós!
- Aquí dalt em vaig enfilar
- Saludant al Robin
Les vistes eren espectaculars!! D'una banda, novament es podia veure la vall amb el riu com a protagonista, rodejat de moltíssima vegetació. Per l'altra, muntanya àrida i serralada. Aquí ho podreu apreciar millor:
Vam seure allà una estona, gaudint de l'espectacle visual i de la pau del lloc!
Quan ja en vam tenir prou, vam baixar de la roca i vam prosseguir el nostre viatge. Vam passar Angastaco, un dels pobles importants de les valls Calchaquís i, poc després, vam aturar-nos a mitja ruta per anar a fer una ullada al riu.
- Riu Calchaquí
En apropar-nos, vam veure una escena interessant. Dues àguiles, acabaven de localitzar el niu d'uns tero-tero i se'n van endur un pollet. A la foto d'aquí sota vaig caçar el moment en el que una de les aus té el pollet al bec:
- Àguiles assaltant un niu de tero-tero
A partir d'aquí, va començar una batalla aèria entre els tero-tero i els segrestadors que va acabar amb victòria d'aquests segons, que de ben segur deurien gaudir d'un bon àpat!
Després de passejar una estona i fer les fotografies pertinents, vam tornar a enfilar-nos al cotxe, però no per gaire temps. Al cap de no res, nou canvi sobtat d'escenari! Tan bon punt t'endinses a la Quebrada de las Flechas, el panorama canvia radicalment! Unes muntanyes de color blanquinós amb pics tirangulars i diagonals et deixen bocabadat.
Sembla a ser que aquesta forma tan particular de les muntanyes i roques d'aquesta zona, es deu a què van estar submergides durant milers d'anys sota un llac enorme, que va moldejar-les d'aquesta manera.
Sembla a ser que aquesta forma tan particular de les muntanyes i roques d'aquesta zona, es deu a què van estar submergides durant milers d'anys sota un llac enorme, que va moldejar-les d'aquesta manera.
- Monumento Nacional Angastaco
- Vistes increïbles amb la serralada pre-andina al fons
Al mirador del Monumento Nacional de Angastaco on vam parar, hi ha un divertit cartell on t'insta a respectar el "duro laburo de la Pacha, dejando solo un suspiro"!
- Cartell demanant respecte al laburo de la Pacha
De nou al volant, vam continuar la carretera entre la Quebrada de las Flechas, fins que uns km més endavant, retornes al paisatge de vall inicial. Nou canvi, nova exclamació, nova parada.
Finalment, uns km abans d'arribar al poble de San Carlos, lloc on vam dinar, vam fer l'última aturada enmig de la ruta per admirar com de sobte, la vall es convertia en un petit desert! De fet, vam arribar a veure un parell de petits tornados de sorra que es formaven a la zona. Increïble!!
- Ara tocava desert
Havent dinat, vam acabar de fer la distància que ens separava fins a Cafayate. Aquest últim tram, ja amb una carretera asfaltada, va ser el més ensopit de tots.
Un cop a Cafayate, vam comentar l'opció de allargar l'excursió un dia més. Com que tots hi estàvem d'acord, vam trucar a l'agència de lloguer de cotxes per preguntar si era possible. I així va ser!
D'aquesta manera, vam anar a mirar un parell de hostels, vam instal·lar-nos, vam anar a fer una llimonada i una partida de cartes i vam fer una volta pel poble fins que la pluja ens va obligar a arrecerar-nos.
D'aquesta manera, vam anar a mirar un parell de hostels, vam instal·lar-nos, vam anar a fer una llimonada i una partida de cartes i vam fer una volta pel poble fins que la pluja ens va obligar a arrecerar-nos.
- Partida de cartes
Ja de nit, vam anar a sopar a un restaurant que el Yannick havia vist a la seva Lonely Planet i vam tornar al hostel a dormir.
El dimecres al matí, el nostre propòsit era fer el trajecte de les Cascadas del Río Colorado, que queda ben a prop de Cafayate. Així doncs, vam esmorzar, vam preparar-nos uns entrepans per dinar i vam agafar el cotxe per acostar-nos a l'entrada del trekking.
Prèviament, ens havien comentat que el camí era difícil i que era força complicat trobar totes les 7 cascades si no anàvem amb guia. En qualsevol cas, l'elevadíssim preu dels guies ens va fer desistir. Aniríem per lliure!
Prèviament, ens havien comentat que el camí era difícil i que era força complicat trobar totes les 7 cascades si no anàvem amb guia. En qualsevol cas, l'elevadíssim preu dels guies ens va fer desistir. Aniríem per lliure!
Vam començar a caminar per un bonic sender al peu de les muntanyes, que serpentejava seguint el riu i el creuava en nombroses ocasions. Al principi, el camí era molt evident i no tenia pèrdua, però al cap d'uns minuts la cosa es complicava.
Vam tenir la sort que tot just començar ens vam trobar un parell de nois que anaven amb un guia. Vam seguir-los per uns camins que no haguéssim ni sospitat. S'havia de grimpar una mica i passar per cavitat entremig de pedres que si no coneixes, era impossible trobar.
Així vam avançar fins a una primera cascada on vaig aprofitar per remullar-me el cap, ja que feia una calor insuportable.
Així vam avançar fins a una primera cascada on vaig aprofitar per remullar-me el cap, ja que feia una calor insuportable.
- Remmullant-me a una de les cascades
- Segona cascada
Vam seguir pujant, passant per una segona cascada i a la distància, vam veure com el guia i els seus dos clients començaven a desplaçar-se per una paret quasi vertical!
Aquí ja vam confirmar que sense la casualitat d'haver coincidit amb ells, no hauríem pogut continuar.
Aquí ja vam confirmar que sense la casualitat d'haver coincidit amb ells, no hauríem pogut continuar.
Vam començar a avançar, sempre seguint amb un ull la posició del guia, uns quants metres davant nostre. Aquest tram, era realment exigent, no apte per qualsevol perquè com us he dit, la roca per on s'havia de passar lateralment, era molt empinada.
Malgrat tot, els 4, més un noi suís que se'ns havia afegit, vam aconseguir passar i arribar a la cascada més bonica del trekking. A part que el salt d'aigua era molt alt, just a sota es formaven un parell de piscinetes naturals on t'hi podies banyar.
Ben cansats i suats, vam decidir que ens mereixíem la recompensa d'un bany en les fredes aigües del Río Colorado.
Ben cansats i suats, vam decidir que ens mereixíem la recompensa d'un bany en les fredes aigües del Río Colorado.
- La cascada més bonica
- Bany merescut
Però les dificultats encara no s'havien acabat, en quedava una. Per continuar fins la darrera i més alta cascada, calia enfilar-se entre les roques per una escletxa diminuta. Com comprendreu, si la cosa ja era difícil de per si, per un tio de 1.95m encara era més fotut. Amb una mica d'ajuda i alguna rascada, vaig aconseguir escalar fins la part superior de la cascada.
- Sortint del forat
Vam recórrer doncs els últims 15minuts de trajecte fins a arribar a la darrera cascada on vam parar novament a dinar i reposar energies.
- Última cascada
- Dinant. Tots quatre i el noi suís
Amb la panxa plena vam començar el camí de tornada. Afortunadament, era diferent al d'anada i ens vam poder estalviar les parts més complicades. Amb tot, era igual de bonic!
- De tornada
Pels volts de dos quarts de tres, vam arribar al parking i vam pujar novament al cotxe. Vam fer una curta parada a Cafayate per comprar aigua i alguna cosa més per menjar i després vam posar direcció Salta.
Ens quedaven aproximadament 200km i un munt de parades entremig, de nous llocs preciosos.
Ens quedaven aproximadament 200km i un munt de parades entremig, de nous llocs preciosos.
El primer va ser Los Colorados, unes muntanyes d'un color vermellós ben bonic. Encara no he estat a Monument Valley als Estats Units, però m'ho imagino així, però molt més gran!
En qualsevol cas, un espectacle! Vam passejar una estona admirant el paisatge i després vam continuar endinsant-nos en la Quebrada de las Conchas, una nova vall, aquesta molt més ample i oberta, és a dir, menys angosta.
En qualsevol cas, un espectacle! Vam passejar una estona admirant el paisatge i després vam continuar endinsant-nos en la Quebrada de las Conchas, una nova vall, aquesta molt més ample i oberta, és a dir, menys angosta.
Vam passar per Los Castillos i parar breument a l'Obelisco.
Entremig però, vam estar gaudint d'unes vistes fabuloses des d'una espècie de terrassa natural que hi havia a tocar de la carretera. Com que és impossible descriure-ho fidelment, us en deixo fotos:
- El Piero i el Yannick gaudint de la vista
- Vistes precioses a la vall
- El Robin amb la carretera darrera
I tot i que pugui semblar que ja ho havíem vist tot, encara ens quedaven algunes parades interessants. La primera, el Mirador de las Tres Cruces. Malgrat que la tarda s'estava ennuvolant molt, no va ser suficient per descafeïnar la bellesa del paisatge. Des del mirador, s'aprecia tota la vall, on es veu claríssim la zona del riu i les muntanyes que el rodegen.
- Mirador de Las Tres Cruces
A continuació, vam anar a l'Anfiteatro de la Garganta del Diablo, una entrada natural a la muntanya, molt estreta i amb uns dibuixos a la roca espectaculars degut a l'erosió de l'aigua de la pluja.
I per últim, a la Garganta del Diablo, lloc sagrat per indígenes que fins i tot, diuen que és una porta a una altra dimensió.
Almenys cap de nosaltres quatre no va anar a parar enlloc desconegut, però sí que l'aura de l'indret és màgica i mística. Per arribar a dalt de tot, has de grimpar una mica i enfilar-te per la roca , però val totalment la pena i les vistes són una bona recompensa per l'esforç fet.
Almenys cap de nosaltres quatre no va anar a parar enlloc desconegut, però sí que l'aura de l'indret és màgica i mística. Per arribar a dalt de tot, has de grimpar una mica i enfilar-te per la roca , però val totalment la pena i les vistes són una bona recompensa per l'esforç fet.
- Tot això és el que cal enfilar-se per arribar dalt de la Garganta del Diablo
- Angosta obertura per arribar a la Garganta del Diablo
I tot això van ser només els primers 50km de trajece!!! Com que ens en quedaven 150km i havíem decidit que passaríem al nit a Salta, ens va tocar tornar al cotxe i no baixar fins a arribar. De totes maneres, els següents 75-100km aproximadament, segueixen sent la mar de bonics, així que el trajecte en cotxe es fa molt agradable.
Finalment, pocs minuts abans que tanquessin l'agència de lloguer de cotxes, vam arribar al nostre destí, destrossats, fets pols, però també molt feliços d'haver vist i viscut tots els paisatges, tots els llocs, tots els pobles i miradors, trekkings i cascades dels últims 3 dies.
Cap de nosaltres tenia cap dubte que era una de les coses més boniques i espectaculars que havíem fet fins al moment.
Cap de nosaltres tenia cap dubte que era una de les coses més boniques i espectaculars que havíem fet fins al moment.
Vam anar a sopar els 4 plegats i després vam tornar cadascú al seu hostel. Com que el Robin i jo havíem deixat les motxilles grans a l'alberg de la primera nit, vam tornar desitjant que tinguessin alguna habitació lliure. Era tard i l'únic que volíem era anar a dormir.
Afortunadament, el nostre hostel tenia un parell de llits lliures en una habitació de 4 que no vam dubtar en acceptar. En entrar a l'habitació però, l'olor a peus era terrible.
Era una habitació amb dues lliteres i als llits inferiors, una noia rosseta ben bufona i un noi pelut i molt gros dormien plàcidament.
Afortunadament, el nostre hostel tenia un parell de llits lliures en una habitació de 4 que no vam dubtar en acceptar. En entrar a l'habitació però, l'olor a peus era terrible.
Era una habitació amb dues lliteres i als llits inferiors, una noia rosseta ben bufona i un noi pelut i molt gros dormien plàcidament.
Quan vam anar a rentar-nos les dents, el Robin i jo vam comentar l'olor insuportable que feia l'habitació, atribuint-li tots els "mèrits" al noi i fent conya vam dir que l'únic que faltava era que es posés a roncar.
Com vam poder, vam posar-nos a dormir, intentant concentrar les nostres atencions als altres 4 sentits i obviant el de l'olfacte! Pocs minuts després que ens estiréssim, el noi, com si hagués escoltat la conversa que havíem tingut, va començar a roncar. El Robin i jo no vam poder evitar posar-nos a riure!
Com vam poder, vam posar-nos a dormir, intentant concentrar les nostres atencions als altres 4 sentits i obviant el de l'olfacte! Pocs minuts després que ens estiréssim, el noi, com si hagués escoltat la conversa que havíem tingut, va començar a roncar. El Robin i jo no vam poder evitar posar-nos a riure!
Per sort, el cansament va poder i malgrat la banda sonora i l'aroma perfumat de l'habitació vam caure en un son profund.
L'endemà al matí, vam decidir que ens quedaríem a Salta per descansar. No teníem cap pla més enllà que seure i relaxar-nos abans de tirar més al nord, direcció la Quebrada d'Humauaca. A més a més, el dia va ser plujós amb la qual cosa, va ser perfecte per fer el ronso.
Com que aquell dia arribava un munt de gent, el Robin i jo havíem de canviar-nos d'habitació.
Així doncs, vam posar-nos a fer les motxilles. En un dels moments que em vaig inclinar per posar quelcom dins la meva bossa, el meu nas va quedar a tocar d'uns mitjons que la noia rosseta bufona tenia penjats als peus del seu llit. En aquell moment, immediatament vaig penedir-me dels meus prejudicis del dia anterior. El pobre noi gras i pelut no tenia cap culpa de la ferum de l'habitació. Un cop més, les aparences ens havien jugat una mala passada.
Com que aquell dia arribava un munt de gent, el Robin i jo havíem de canviar-nos d'habitació.
Així doncs, vam posar-nos a fer les motxilles. En un dels moments que em vaig inclinar per posar quelcom dins la meva bossa, el meu nas va quedar a tocar d'uns mitjons que la noia rosseta bufona tenia penjats als peus del seu llit. En aquell moment, immediatament vaig penedir-me dels meus prejudicis del dia anterior. El pobre noi gras i pelut no tenia cap culpa de la ferum de l'habitació. Un cop més, les aparences ens havien jugat una mala passada.
De nit, vam anar a la terminal de busos a acomiadar-nos del Yannick i el Piero que marxaven en sentit contrari al nostre. També vam aprofitar per comprovar preus i horaris de busos cap a Tilcara.
Un cop els nostres companys d'aventures van marxar, vam tornar al nostre hostel per sopar i dormir.
Finalment, el divendres 18 al matí, agafàvem un bus cap al nord, en busca de nous paisatges meravellosos!
Aquest primer contacte amb el nord-oest d'Argentina va ser brutal! Com us comentava al principi, és interessant veure com canvia l'arquitectura, la gastronomia i la cultura del lloc, ja que per proximitat geogràfica, Salta és una província majoritàriament amb tradicions i cultura andina.
A part, els paisatges que vam veure en la ruta entre Salta, Cachi i Cafayate, han estat dels més bonics que he vist mai.
Els canvis constants de colors, de geografia, els incomptables llocs que mereixen una parada per ser admirats i el trekking de les cascades, em van captivar.
A part, els paisatges que vam veure en la ruta entre Salta, Cachi i Cafayate, han estat dels més bonics que he vist mai.
Els canvis constants de colors, de geografia, els incomptables llocs que mereixen una parada per ser admirats i el trekking de les cascades, em van captivar.
A més a més, és inevitable plantejar-se com de diferent és la vida per totes les persones que viuen als Valles Calchaquíes, en poblacions al mig del no-res. A força km, però sobretot a moltes hores, d'una ciutat mitjanament grandeta.
En definitiva, molt molt recomanable!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada