Segueixo avançant en la meva cursa per posar-me al dia!
Avui toca explicar-vos els dies que vaig passar a la Quebrada de Humahuaca, recorrent diversos poblets i punts d'interès de la zona amb una escapada d'un parell de dies a Iruya, un poble entre muntanyes la mar de pintoresc.
Novament, i sento fer-me pesat, els paisatges són de traca! Muntanyes de diversos colors, petits canyons formats per l'aigua de la pluja, valls vertiginoses i cultura andina en la seva excel·lència. A més a més, vaig tenir la sort de poder enraonar força estona amb alguns locals, alguns d'ells integrants del partit polític indígena. Ja us podeu imaginar doncs, que van ser converses la mar d'interessants, enriquidores i de les que vaig poder aprendre un munt. Això de viatjar sempre té sorpreses guardades!
Novament, i sento fer-me pesat, els paisatges són de traca! Muntanyes de diversos colors, petits canyons formats per l'aigua de la pluja, valls vertiginoses i cultura andina en la seva excel·lència. A més a més, vaig tenir la sort de poder enraonar força estona amb alguns locals, alguns d'ells integrants del partit polític indígena. Ja us podeu imaginar doncs, que van ser converses la mar d'interessants, enriquidores i de les que vaig poder aprendre un munt. Això de viatjar sempre té sorpreses guardades!
Comencem doncs pel divendres 18 quan el Robin i jo vam abandonar Salta i vam agafar un bus direcció Tilcara, un poblet força turístic de la Quebrada de Humahuaca, des d'on volíem visitar tots els punts d'interès del voltant.
Vam arribar pels volts de les 3pm i vam començar a buscar hostel. Se'ns va unir la Ivana una noia alemanya que havia vingut amb el mateix bus que nosaltres.
Després d'entrar a un parell de llocs sense sort, vam trobar el lloc on ens quedaríem les properes 4 nits.
Vam arribar pels volts de les 3pm i vam començar a buscar hostel. Se'ns va unir la Ivana una noia alemanya que havia vingut amb el mateix bus que nosaltres.
Després d'entrar a un parell de llocs sense sort, vam trobar el lloc on ens quedaríem les properes 4 nits.
- Una local amb vestimenta andina parlant per telèfon a Tilcara
- Un dels carrers del poble (la majoria fa pujada)
- Art urbà a Tilcara
Vam instal·lar-nos i vam anar a comprar alguna cosa per menjar, ja que encara no havíem dinat. Mentre ens cruspíem les 4 miserables coses que havíem comprat, vam decidir començar a explorar el poble. A Tilcara mateix hi ha un munt d'excursions, així que vam posar direcció a Pucará, un antic poblat indígena en runes del S.IX aproximadament.
De totes maneres, com que el preu de l'entrada ens va semblar exageradament alt, vam decidir canviar de plans i pujar al Cerro de la Cruz, un petit turó a l'esquena del poble des del qual es tenen unes bones vistes de Tilcara i els voltants (Pucará inclòs). Havent gaudit de les vistes un temps, vam baixar i vam tornar cap al hostel.
- Amb el Robin i l'Ivana dalt del Cerro de la Cruz
- Vistes de Tilcara
- Vista de Pucará
Un cop allà, vam descansar una estona i després, vaig aprofitar per fer una molt necessària rentadora. Com que era una mica rudimentària i no tenia centrifugat, em va tocar esbandir i escórrer totes les peces de roba una a una.
Amb el Robin i l'Ivana havíem quedat que aniríem a veure la posta de sol des d'un altre turó, però les meves obligacions domèstiques em van endarrerir i vaig haver-los de dir que ja els atraparia.
Així doncs, un cop estesa tota la roba vaig sortir del hostel direcció el "cerro". Vaig enfilar-me pels empinats carrers de Tilcara fins a arribar als peus del turó. Just en el moment que buscava el camí per acabar la curta ascensió, vaig sentir uns lladrucs de fons. Mala senyal!
Efectivament, la història dels gossos de carrer es repetia... Un ferotge animaló pelut va venir corrent des de més de 50m només per tocar-me els nassos i impedir-me que pogués seguir el camí més fàcil per arribar al cim. Amenaçat per unes dents ben esmolades i tenint en compte que el sol començava a amagar-se darrera les muntanyes, vaig optar per tirar pel dret. Vaig enfilar-me per les pedres i vaig evitar els cactus pujant per un camí força inclinat i molt cansat. El meu "enemic" de 4 potes, òbviament va desistir en la seva lluita per l'honor del domini del territori i va girar cua.
Al cap de pocs minuts, totalment fos, vaig arribar al cim sentint de fons les rialles del Robin i l'Ivana.
Amb el Robin i l'Ivana havíem quedat que aniríem a veure la posta de sol des d'un altre turó, però les meves obligacions domèstiques em van endarrerir i vaig haver-los de dir que ja els atraparia.
Així doncs, un cop estesa tota la roba vaig sortir del hostel direcció el "cerro". Vaig enfilar-me pels empinats carrers de Tilcara fins a arribar als peus del turó. Just en el moment que buscava el camí per acabar la curta ascensió, vaig sentir uns lladrucs de fons. Mala senyal!
Efectivament, la història dels gossos de carrer es repetia... Un ferotge animaló pelut va venir corrent des de més de 50m només per tocar-me els nassos i impedir-me que pogués seguir el camí més fàcil per arribar al cim. Amenaçat per unes dents ben esmolades i tenint en compte que el sol començava a amagar-se darrera les muntanyes, vaig optar per tirar pel dret. Vaig enfilar-me per les pedres i vaig evitar els cactus pujant per un camí força inclinat i molt cansat. El meu "enemic" de 4 potes, òbviament va desistir en la seva lluita per l'honor del domini del territori i va girar cua.
Al cap de pocs minuts, totalment fos, vaig arribar al cim sentint de fons les rialles del Robin i l'Ivana.
Per compensar el que m'acabava de passar, un gosset molt alegre i carinyós va venir a animar-me i a donar-me tot l'amor del món, mentre jo intentava recuperar l'aire.
Amb tot això, pràcticament no vaig veure la "posta" de sol. I poso posta entre cometes perquè l'astre rei s'amaga darrera unes muntanyes de gairebé 3.000m amb la qual cosa, encara li queda un bon trajecte fins a desaparèixer.
De nit, vam sopar un asado argentino preparat pels nois del hostel i vam estar xerrant amb la resta de viatgers.
L'endemà, el Robin, l'Ivana i jo vam decidir que aniríem a Purmamarca, al sud de Tilcara, que destaca pel seu Cerro de los Siete Colores. Aquesta muntanya, té unes sanefes naturals de diferents colors i tonalitats que la fan molt especial.
Després de passar pel mercat, vam intentar fer dit sense èxit, i per tant, vam decidir agafar el bus.
En uns 30 minuts vam arribar al nostre destí i vam començar fent una volta pel centre del poble.
Acte seguit, vam tirar cap a un petit turonet amb bones vistes al Cerro de los Siete Colores, on vam seure una estona per admirar l'espectacular muntanya que teníem davant nostre.
- Un home davant nostre, admira el Cerro de los Siete Colores
Quan en vam tenir prou, vam tirar pel Paseo de los Colorados, un camí que rodeja el Cerro i que novament, et porta per uns paisatges molt bonics. Muntanyes àrides de colors marronosos i vermellosos decoren un indret preciós!
- Paseo de los Colorados
Després de la volta, com que s'acostava l'hora de dinar, vam anar al poble de nou a buscar un lloc per menjar. Vam trobar un restaurant on a part de menjar també tocaven música tradicional. Vam estar veient com una pila de jubilats ballaven al ritme de Chacarera (música típica argentina). També van sonar alguns temes de música andina, tot plegat molt curiós i divertit.
- Ballant chacarera
Vam estar molta estona al restaurant, en gran part per una disputa de l'Ivana amb els cambrers...
Amb el tema sol·lucionat, vam creuar la carretera i ens vam enfilar a una altra muntanya per tenir vistes frontals del poble i del Cerro. Vam tirar fins que el camí es va complicar massa i després de fer 4 fotos vam tornar a baixar.
- Vistes a Purmamarca i al Cerro de los Siete Colores
- Vistes des del turó a l'altre banda de la carretera
Com que quedava força estona perquè passés el bus vam tornar a provar de fer autostop, aquesta vegada amb molta més fortuna ja que no vam trigar ni 5 minuts a trobar algú que ens portés fins la porta del hostel.
Vam arribar pels volts de les 18h i abans de sopar, vaig estar fent unes partides d'escacs amb el Robin a la saleta de l'alberg.
Vam arribar pels volts de les 18h i abans de sopar, vaig estar fent unes partides d'escacs amb el Robin a la saleta de l'alberg.
- Apallissant al Robin (mireu les fitxes) jejeje
El diumenge aprofitant que feia força bon dia, el Robin, la Franziska, una altra noia alemanya de l'alberg, i jo vam decidir anar a una de les atraccions principals de la zona, el Cerro de los Catorce Colores.
Per arribar-hi, primer s'ha d'anar a Humahuaca, el poble més gran de la zona que queda a una hora aproximadament de Tilcara, i d'allà pagar un guia que et condueixi 1300m cap amunt de les muntanyes fins a un mirador que queda just davant del cerro.
Com que el pick-up que et puja té un preu fix indiferentment al número de persones que porti, vam abordar dues noies franceses que passejaven pel mercat d'Humahuaca per preguntar-los si volien afegir-se amb nosaltres.
Van acceptar, i d'aquesta manera tots 5 vam enfilar-nos a la camioneta per començar a fer els 35km que et separen del mirador.
Per arribar-hi, primer s'ha d'anar a Humahuaca, el poble més gran de la zona que queda a una hora aproximadament de Tilcara, i d'allà pagar un guia que et condueixi 1300m cap amunt de les muntanyes fins a un mirador que queda just davant del cerro.
Com que el pick-up que et puja té un preu fix indiferentment al número de persones que porti, vam abordar dues noies franceses que passejaven pel mercat d'Humahuaca per preguntar-los si volien afegir-se amb nosaltres.
Van acceptar, i d'aquesta manera tots 5 vam enfilar-nos a la camioneta per començar a fer els 35km que et separen del mirador.
Vam escollir anar al darrera, a descobert, per poder gaudir millor de les vistes i de la bonica ascensió. Aquí també es poden veure algunes vicunyes, tot i que queden mig camuflades amb la vegetació de l'entorn.
- Amb el Robin, al pick-up camí del mirador
- Quantes vicunyes veieu?
El trajecte dura aproximadament una mitja hora, potser un xic més. Un cop al mirador, que es troba ni més ni menys que a 4350m, novament et quedes amb la boca ben oberta. No saps ben bé si el que veus davant teu és real o no, és un quadre o és la natura. És complicat comptar els colors i decidir si en té 14, més o menys, però és igual. És un espectacle! Les ones de les capes de sediments, els colors dels diferents estrats, el contrast amb la vegetació del mirador natural en el que estàs és massa bonic!
- Increïble...
- Admirant el Cerro de los Catorce Colores
Vam seure sols i en silenci durant uns 10-15 minuts, admirant el que teníem davant dels nostres ulls. Les comparacions són terribles i més entre indrets tan bonics, però el Cerro de los Catorce Colores deixa en no-res el seu germà petit de Purmamarca.
De tornada cap al parking on hi havia el cotxe vam poder experimentar el cansament de moure't a més de 4000m sobre el nivell del mar. Per accedir a l'esplanada del mirador, baixaves una pendent força pronunciada. De baixada cap problema, però de pujada vaig haver de parar cada 5-6 passes perquè m'esgotava.
De tornada cap al parking on hi havia el cotxe vam poder experimentar el cansament de moure't a més de 4000m sobre el nivell del mar. Per accedir a l'esplanada del mirador, baixaves una pendent força pronunciada. De baixada cap problema, però de pujada vaig haver de parar cada 5-6 passes perquè m'esgotava.
- Tornant cap al parking
- Les dues franceses, el Robin, la Franziska i jo
D'allà el conductor ens va dur a un altre mirador des del que es veia tota la quebrada i després vam començar a baixar.
Com que el conductor cobra en funció de la gent que puja durant un dia, tenia pressa per arribar a baix de nou. Així doncs, va baixar a tota pastilla, i nosaltres que seguíem anant a la part descoberta del darrera de la pick-up vam acabar plens de pols.
Com que el conductor cobra en funció de la gent que puja durant un dia, tenia pressa per arribar a baix de nou. Així doncs, va baixar a tota pastilla, i nosaltres que seguíem anant a la part descoberta del darrera de la pick-up vam acabar plens de pols.
Ja a Humahuaca, vam acomiadar-nos de les noies franceses i vam anar a dinar. En acabat vam fer una volta curteta pel poble, que és força lletjot i a continuació vam agafar un bus fins a Uquía, un altre poblet a uns 10 minuts d'Humahuaca.
Allà, hi ha un altre petit trekking que s'endinsa fins la Quebrada de las Señoritas. En aquesta zona el paisatge et regala unes muntanyes de colors força vermells, amb boniques formes definides per l'aigua.
Allà, hi ha un altre petit trekking que s'endinsa fins la Quebrada de las Señoritas. En aquesta zona el paisatge et regala unes muntanyes de colors força vermells, amb boniques formes definides per l'aigua.
- Una de les muntanyes de la Quebrada de las Señoritas
A més a més, hi ha una espècie de petit canyó format per l'aigua al qual ens vam endinsar. Vam estar força estona caminant per aquest camí natural, rodejats per parets altíssimes de formes ondulades.
Al cap de força estona de caminar vam arribar a un punt on ja no podíem avançar més degut a que davant nostre, s'alçava una paret força alta, que deu convertir-se en un bonic salt d'aigua en dies de pluja forta.
Al cap de força estona de caminar vam arribar a un punt on ja no podíem avançar més degut a que davant nostre, s'alçava una paret força alta, que deu convertir-se en un bonic salt d'aigua en dies de pluja forta.
- Els tres passejant pel canyó
D'aquesta manera vam desfer tot el camí i vam agafar un bus de retorn al hostel.
El dia 21, el Robin i jo vam decidir quedar-nos a Tilcara i fer una excursió sortint del poble mateix. La missió era arribar a la Garganta del Diablo (la tercera que visitaria a Sudamèrica, es veu que no són molt originals escullin noms...). Aquesta es tractava d'una cascada no molt gran però bonica al fons d'un estret pas entre muntanyes.
L'excursió començava enfilant-se per un camí força empinat amb força bones vistes a les muntanyes de l'altre costat de Tilcara. La resta de trajecte, fins l'entrada de la Garganta, no tenia res de molt especial.
Quan vam arribar, vam pagar l'entrada i vam baixar als peus de l'estreta i angosta vall i vam seguir el curs del riu fins a arribar a la cascada. Com us deia, era discreta però bonica. Vam seure allà amb el Robin i vam estar conversant una estona.
L'excursió començava enfilant-se per un camí força empinat amb força bones vistes a les muntanyes de l'altre costat de Tilcara. La resta de trajecte, fins l'entrada de la Garganta, no tenia res de molt especial.
Quan vam arribar, vam pagar l'entrada i vam baixar als peus de l'estreta i angosta vall i vam seguir el curs del riu fins a arribar a la cascada. Com us deia, era discreta però bonica. Vam seure allà amb el Robin i vam estar conversant una estona.
Quan em vam tenir prou vam tornar cap a Tilcara, on jo vaig aprofitar que l'entrada a Pucará era gratuïta els dilluns per fer una volta per les runes de l'antiga ciutat indígena.
No està malament, però tampoc és res espectacular.
No està malament, però tampoc és res espectacular.
Com que va començar a ploure, vaig decidir tirar cap al hostel, prèvia parada per dinar alguna cosa.
La tarda va ser tranquil·la, per recuperar forces i jugar algunes partides més d'escacs amb el Robin. Per si us ho pregunteu, el balanç global va acabar amb 5 victòries, 4 derrotes i 4 taules. Van ser uns duels força equilibrats!
De nit, com que la majoria de viatgers marxàvem vam fer un sopar conjunt de comiat, després d'uns dies la mar d'entretinguts!
- Sopar de comiat
L'endemà, amb el meu amic anglès i una nova incorporació, la Silvia, una noia madrilenya, vam deixar les motxilles grans al hostel i vam agafar un bus direcció Iruya, un petit poble entre muntanyes, perdut pel mig del no-res.
Vam agafar un bus fins a Humahuaca on vam pujar a un altre de més atrotinat que ens duria, després d'un recorregut d'unes 3 hores, fins al nostre destí.
Vam agafar un bus fins a Humahuaca on vam pujar a un altre de més atrotinat que ens duria, després d'un recorregut d'unes 3 hores, fins al nostre destí.
Ràpidament el bus surt de la carretera principal per tirar milles a través de camins de terra que passen per petits pobles força xulos. Mica en mica va agafant altura, pujant a les muntnayes pre-andines de la provincia de Jujuy. Tota la ruta és força interessant, per les vistes, pels pobles enmig del no-res, per la fauna (incomptables aus rapinyaires i una guineu!) però no es posa realment interessant fins que comença a descendir cap a l'estreta vall on es troba Iruya. En aquest moment la carretera (o camí) comença a zigzaguejar amb corbes molt tancades i caigudes al buit enormes! Vaig tenir la sort de gaudir d'un seient privilegiat, a primer fila darrera el conductor. D'aquesta manera, podia veure cada gir, cada frenada a través del vidre frontal. Us puc assegurar que deu ser una de les carreteres més perilloses de tot Argentina! Sense asfaltar, amb un munt de girs a cada un dels quals estàs a 1-2cms de caure al buit. Així estàvem el Robin i jo, jejejeje:
A canvi però, la baixada és brutal, preciosa! Les vistes són espectaculars i l'adrenalina es dispara quan et trobes un cotxe de pujada!
Finalment, vam arribar d'una peça a Iruya. El primer que vam fer va ser anar a buscar allotjament i vam ser molt afortunats de trobar una habitació a molt bon preu en una mena d'apartament. Amb el primer objectiu complert, vam fer una volta curta pel poble, parant al centre d'informació turística, i vam comprar quelcom per dinar.
- Arribada a Iruya
- La nostra "casera" en un dels carrers del poble
En funció del que ens van dir al punt d'informació, vam decidir que aquell tarda pujaríem al Mirador de los Cóndores. Per arribar, cal creuar el riu per un pont i començar a caminar pels verticals carrers fins a l'inici del camí.
- A punt de creuar el pont
D'aquí, comença un recorregut d'una mica més d'una hora. Tot i que no és molta estona ni molts km, és bastant exigent ja que és una pujada continuada amb molta inclinació. De fet, a mitja ascensió vam creuar-nos amb una parella d'argentins de mitjana edat que, amb la llengua fora, s'estaven qüestionar si continuar o abandonar.
La Silvia i el Robin anaven a un ritme frenètic que em va costar seguir, però finalment vaig aconseguir arribar al cim.
Un cop dalt, camines uns metres més, superant una mena de corral de pedra i arribes a un punt amb unes vistes sensacionals d'Iruya i les muntanyes que el rodegen. No sé ben bé si a causa de la bellesa de l'indret o de l'exigència de la pujada, però et quedes sense alè.
Vam seure els tres, en silenci observant l'espectacle. Vam estar-nos-hi una bona estona, suficient com perquè la parella d'argentins aconseguissin fer cim.
- Vistes des del cim
- Passejant pel cim
- Un altre lloc preciós
Quan em vam tenir prou, vam començar el camí de tornada.
Just abans de creuar novament el pont, vam parar una estona al camp de futbol del poble, on uns nois i noies, nenes i nens, estaven jugant un partidet, de fet, un dels clàssics mundials (homes contra dones).
En un moment donat, em vaig acostar una mica per seguir el partit, i una de les noies em va dir si volia jugar.
Encantat, em vaig sumar al partit, fitxant per l'equip femení.
En un moment donat, em vaig acostar una mica per seguir el partit, i una de les noies em va dir si volia jugar.
Encantat, em vaig sumar al partit, fitxant per l'equip femení.
- Un menut espectador
- Celebrant un dels gols
He de dir, que vaig tenir una actuació força destacada en la victòria per 4-0, amb 3 assistències de gol i una volea de 20m que es va estavellar a l'escaire i, d'haver entrat, hagués fet la volta al món, jejeje!
Ara, tampoc seria just no explicar un parell de coses. La primera és que després del primer esprint per la banda vaig necessitar 3 minuts de jugar com a defensa central per recuperar l'aire i no caure fulminat.
La segona, que el rival de més edat deuria tenir 17anys i no media més de 1,70m.
Ara, tampoc seria just no explicar un parell de coses. La primera és que després del primer esprint per la banda vaig necessitar 3 minuts de jugar com a defensa central per recuperar l'aire i no caure fulminat.
La segona, que el rival de més edat deuria tenir 17anys i no media més de 1,70m.
Amb tot, m'ho vaig passar teta!
Al final del partit, vam tenir la sort de veure una cosa que no havíem pogut veure des del mirador. Un cóndor sobrevolant Iruya!
- Cóndor volant sobre el camp de futbol
Totalment fos, vaig tornar juntament amb els meus dos companys de viatges cap al centre d'Iruya on vam comprar una birra i vam anar a jugar a cartes i a descansar al "nostre" apartament.
Després de reposar i d'una bona dutxa, vam sortir a buscar un lloc per sopar. Seguint els consells de la gent local, vam anar a un petit restaurant a tocar de la plaça central.
Quan just estàvem començant, va entrar un home que va seure sol a la taula del costat. Ens va saludar i al cap de poc ens va preguntar d'on érem. Després d'intercambiar 4 paraules, el vam convidar a seure amb nosaltres.
I d'aquí va sorgir una de les converses més interessants fins al moment. Resulta que el senyor, el nom del qual malauradament he oblidat, estava molt involucrat en el moviment indígena i tenia un càrrec en el partit defensor dels drets dels legítims pobladors d'aquestes terres.
Una de les primeres coses que ens va dir va ser que a dia d'avui, Argentina era un estat colonial. Que el govern i alguns empresaris, evidentment de descendència occidental, explotaven turísticament la terra del nord-oest del país per fer calers, a costa, òbviament, de la gent local. Ens va explicar, com el fet que la Queberada d'Humahuaca s'hagués convertit en Patrimoni Cultural i Natural de la Humanitat per l'UNESCO, havia destrossat l'economia agrària de la regió, empobrint i conduint a la misèria a moltes famílies indígenes mentre alguns empresaris d'altres parts del país o internacionals, s'havien omplert, encara més, les butxaques.
Un fet que, aparentment havia de ser positiu per a la zona, va ser molt contraproduent per moltes famílies.
Un fet que, aparentment havia de ser positiu per a la zona, va ser molt contraproduent per moltes famílies.
També vam estar comentant la "persecució" cultural i estètica dels indígenes. A Argentina s'ensenya més història d'Europa que no pas de les minories originàries d'aquestes terres. Tristament, res estrany... un cop més, la cultura majoritària intentant eradicar i esclafar la petita, enlloc de promoure-la i asseugrar-ne la supervivència.
Com a anècdota, el nostre company de taula ens va explicar que Miss Jujuy (la regió amb majoria d'indígenes) era més blanca que el paper, és a dir, que enlloc de ser un exemple i representació de la bellesa real dels autòctons, era el "model a seguir", "l'objectiu a assolir". En definitiva, que en les prop de dues hores que vam estar xerrant, vam tocar un munt de punts pels quals un pot assegurar que aquest sistema no funciona, que la humanitat té un problema greu, i que estem fent tard.
Com a anècdota, el nostre company de taula ens va explicar que Miss Jujuy (la regió amb majoria d'indígenes) era més blanca que el paper, és a dir, que enlloc de ser un exemple i representació de la bellesa real dels autòctons, era el "model a seguir", "l'objectiu a assolir". En definitiva, que en les prop de dues hores que vam estar xerrant, vam tocar un munt de punts pels quals un pot assegurar que aquest sistema no funciona, que la humanitat té un problema greu, i que estem fent tard.
Enmig de les nostres converses, la parella d'argentins que havíem trobat pujant al Mirador de los Cóndores va entrar al mateix restaurant on érem. D'altra banda, el dirigent del partit indígena d'Iruya també va escollir aquest lloc per sopar. I com que no hi havia més de 5 taules, la nostra conversa es va convertir en un debat a 8, amb punts de vista diferents, parlant de Macri i la situació actual del país. En definitiva, una classe d'història, de realitat política i social del país increïble!
Tips i contents d'haver pogut gaudir d'una vetllada fantàstica vam tornar a dormir al nostre apartament.
L'endemà ens vam llevar d'hora per fer una excursió fins a San Isidro, un poblet encara més perdut que Iruya. L'única manera d'arribar-hi és recórrer uns 8km seguint el riu que porta el seu mateix nom.
I així ho vam fer! Vam recórrer els primers km per sortir del poble i un cop vam arribar al riu, rodejats de muntanyes vam començar a caminar. El trekking és força bonic i tot i que fa una mica de pujada no és excessivament dur. S'ha de creuar el riu força vegades però menys en una ocasió que vam haver de descalçar-nos, sempre vam trobar pedres habilitades a mode de pont.
I així ho vam fer! Vam recórrer els primers km per sortir del poble i un cop vam arribar al riu, rodejats de muntanyes vam començar a caminar. El trekking és força bonic i tot i que fa una mica de pujada no és excessivament dur. S'ha de creuar el riu força vegades però menys en una ocasió que vam haver de descalçar-nos, sempre vam trobar pedres habilitades a mode de pont.
- Descalçant-me per creuar el riu
- El gran salt
El paisatge és similar al de tota la regió. Àrid, de colors vermells, marrons o grisos, i amb valls pronunciades.
L'últim tram, és el més complicat ja que la pujada és més inclinada i unes escales ben verticals, fan de cirereta del pastís!
L'últim tram, és el més complicat ja que la pujada és més inclinada i unes escales ben verticals, fan de cirereta del pastís!
Un cop vam arribar a San Isidro vam parar a un petit supermercat a comprar algun refresc i fruita i vam animar-nos a pujar fins al cementiri, que té unes vistes ben boniques a tota l'extensió del poble.
Amb les cames més fresques després d'haver reposat una estona, vam anar a dinar en un restuarantet del poble.
En acabar, vam emprendre el trajecte de tornada, arribant pels volts de les 17h a Iruya.
En acabar, vam emprendre el trajecte de tornada, arribant pels volts de les 17h a Iruya.
- Camí de tornada
Força cansats, vam estirar-nos una estona al llit per recuperar energies. De sobte, vaig veure un bitxet moure's al meu costat! Vaig donar un cop d'ull i novament, una paparra de dimensions considerables passejava pels llençols. Segona que veig, segona que no se m'enganxa. Creuem els dits que així segueixi!
De nit vam sortir a sopar una pizza, vam veure una peli a l'apartament i vam anar a dormir d'hora perquè el bus de tornada a Humahuaca sortia a les 6am.
El dijous 24 doncs, vam matinar i vam enfilar-nos al bus que, en un trajecte menys intens que en l'anada (de pujada no era tan impactant), va dur-nos a Humahuaca. Allà, vam acomiadar-nos de la Silvia que posava rumb a Bolivia i el Robin i jo vam agafar un nou bus fins a Tilcara.
Allà els nostres camins també se separaven després de gairebé dues setmanes viatjant plegats.
Allà els nostres camins també se separaven després de gairebé dues setmanes viatjant plegats.
Per estalviar-me uns pesos, vaig reservar un ticket de bus fins a San Salvador de Jujuy, des d'on compraria un altra bitllet per anar a Córdoba, la meva següent destinació.
Amb la primera part de la feina feta, vaig anar al hostel a deixar algunes coses i vaig decidir anar caminant fins a Maimará, un poble 6km al sud de Tilcara.
Al principi del camí em vaig perdre una mica, però com que la direcció estava clara, ràpidament vaig trobar el sender. Aquest passava prop del riu i per entremig de diversos camps de conreu.
Amb la primera part de la feina feta, vaig anar al hostel a deixar algunes coses i vaig decidir anar caminant fins a Maimará, un poble 6km al sud de Tilcara.
Al principi del camí em vaig perdre una mica, però com que la direcció estava clara, ràpidament vaig trobar el sender. Aquest passava prop del riu i per entremig de diversos camps de conreu.
- Conreus i cavalls
Una mica més endavant de mig camí, vaig passar per un hotel de mega luxe en construcció. Horrorós!
Vaig continuar fins a arribar al poble i d'allà vaig caminar al cementiri, que deu ser un dels que té millor vista. Mireu:
- Vistes des del cementiri de Maimará
Vaig estar una estona passejant-hi i vaig seure una estona al punt més elevat. Ja us vaig dir que m'agraden els cementiris i, si tenen aquestes vistes, encara més.
Quan va ser l'hora de dinar, vaig tornar al centre del poble i vaig entrar a un supermercat-restaurant que vaig trobar. Estava sol amb la propietària i la seva mare, i mentre em menjava una hamburguesa vaig aprofitar per comentar la barbaritat d'edifici que havia vist. Això va donar peu a una nova conversa interessant, en la qual, la propietària em va explicar com mica en mica, el turisme anava arribant també a Maimará, i com havia canviat això al poble.
Amb ulls vidriosos em va comentar que el fet que alguns inversors potents inverteixin en la zona dificulta molt la supervivència de petits comerços, que no poden competir amb servei i preus. Em va dir més o menys el següent: "Se quedan con el restaurant y después te dan trabajo, pero trabajas el doble y cobras la mitad."
Amb ulls vidriosos em va comentar que el fet que alguns inversors potents inverteixin en la zona dificulta molt la supervivència de petits comerços, que no poden competir amb servei i preus. Em va dir més o menys el següent: "Se quedan con el restaurant y después te dan trabajo, pero trabajas el doble y cobras la mitad."
Després d'una nova conversa intensa vaig anar fins la ruta a intentar fer dit, però després d'una estona sense sort, vaig compartir taxi fins a Tilcara. Allà, vaig recollir la motxilla al hostel i vaig enfilar-me al bus direcció San Salvador de Jujuy.
Tres hores més tard, vaig arribar a la terminal, on vaig comprar un nou passatge per arribar a Córdoba. Passades les 20h començava un nou trajecte nocturn.
Tres hores més tard, vaig arribar a la terminal, on vaig comprar un nou passatge per arribar a Córdoba. Passades les 20h començava un nou trajecte nocturn.
L'última part d'aquesta etapa per Argentina però, vindrà més endavant!
M'havien dit que el nord-oest argentí era bonic, però la veritat és que no em podia ni imaginar que em trobaria amb quelcom tan increïble. Tota la Quebrada és espectacular i cadascun dels poblets té el seu encant. Sí que és cert que són força turístics però realment val la pena visitar-los. La natura novament et deixa sense paraules i el component de la cultura andina és la cirereta del pastís.
Vaig ser molt afortunat de poder conversar amb locals per poder entendre una mica la cara B d'aquest lloc, per poder saber que no tot són flors i violes i quines són les conseqüències del turisme en aquesta regió.
D'altra banda, Iruya va ser una experiència sensacional. Només d'intentar pensar i entendre com deu ser el dia a dia aquí és quelcom d'un altre planeta. La vida d'aquesta gent és increïblement diferent a la nostra, no té absolutament res a veure i així també queda palès en la seva manera de fer i expressar-se. Són gent més reservada, més tímida, fins i tot pot semblar que un pèl esquerpa, però de moment, jo ho atribueixo tot a un fet geo-cultural. Veurem quines impressions m'enduc quan segueixi amb aquesta cultura a Bolivia i Perú.
Vaig ser molt afortunat de poder conversar amb locals per poder entendre una mica la cara B d'aquest lloc, per poder saber que no tot són flors i violes i quines són les conseqüències del turisme en aquesta regió.
D'altra banda, Iruya va ser una experiència sensacional. Només d'intentar pensar i entendre com deu ser el dia a dia aquí és quelcom d'un altre planeta. La vida d'aquesta gent és increïblement diferent a la nostra, no té absolutament res a veure i així també queda palès en la seva manera de fer i expressar-se. Són gent més reservada, més tímida, fins i tot pot semblar que un pèl esquerpa, però de moment, jo ho atribueixo tot a un fet geo-cultural. Veurem quines impressions m'enduc quan segueixi amb aquesta cultura a Bolivia i Perú.
Per últim, aquests dies van ser els primers que vaig compartir amb algun viatger i la veritat és que van servir no només per estar acompanyat sinó per fer un amic. Una d'aquestes amistats exprés però també profundes i amb base, que només he sabut fer de viatge. Moltes hores, moltes converses i molts bons records de moments compartits amb el Robin. Una altra gran cosa de viatjar!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada