Hola a tothom i disculpeu els dies de desconnexió!!
La primera part dels meus dies per Uruguay han passat a prop del Río de la Plata i la costa Atlàntica.
Han estat onze dies en els que he recorregut una antiga ciutat colonial que segueix amb l’arquitectura pràcticament intacte, he gaudit d’un cap de setmana de museus oberts a la capital del país i d’una costa Atlàntica que comparteix comunitats molt tranquiles, de casetes de fusta o fang i gairebé desconectades del món amb la ciutat més turística del país, on els gratacels i el formigó són els protagonistes.
Com us vaig explicar en el post anterior, el matí del dimecres 28 de setembre vaig marxar de casa el meu hoste a Buenos Aires per anar cap a Colonia del Sacramento a l’Uruguay. Com que treballava d’hora pel matí i havia de passar el cap de setmana a Montevideo, el Rafael em va dir que em quedés les seves claus de casa, per poder tancar la porta, i que ja li tornaria quan ens veiéssim al país veí.
Claus en mà, vaig anar a buscar el Colonia Express un dels ferrys que fa la travessia mencionada. Com que aquesta és l’opció per creuar el Río de la Plata més barata, el ferry en el que es viatja és bastant poca cosa, no gaire més que un iot gran de dos pisos.
Un cop dalt de l’embarcació, vaig pujar amb altra gent al segon pis i tot just seure, la tripulació ens va fer saber que hi havia força vent i que el mar estava bellugat. Segons van dir, el vaixell es movia força més al pis superior que a l’inferior. Això va fer que algunes persones baixessin però d’altres ens vam quedar a dalt.
Vam sortir del port tranquil·lament però al cap de pocs minuts el ferry va començar a bellugar-se d’un costat a l’altre. A mesura que avançàvem el balanceig s’anava incrementant i no va passar gaire estona fins que els primers vòmits van començar a sentir-se i olorar-se... Així de gràfic i així de fastigós!
Afortunadament, vam arribar tots sencers a Colonia del Sacramento, si bé alguns una mica més pàl·lids.
Tot just baixar, vaig anar a la terminal de busos a deixar la motxilla grossa i vaig encaminar-me cap a la ciutat vella del poble.
Em va costar ben poc enamorar-me’n! Quin lloc amb més d’encant! Tranquilíssim, sobretot si ho comparem amb l’estrés i el caos “porteño”, amb un centre històric la mar de pintoresc i bonic. Jo que pensava estar-m’hi tan sols un dia i una nit, no vaig tenir dubtes en decidir que m’hi volia quedar més.
Vaig passejar força estona pels carrerons empedrats ("adoquinats") gaudint de les casetes baixetes de caire colonial i dels carrers que voregen el Río de la Plata. Tant per l’arquitectura, com per alguns dels cotxes que hi circulen, com per la calma i la tranquil·litat que s’hi respiren, sembla que el temps s’aturi en aquest indret.
- Una de les places principals de Colonia del Sacramento
Per dinar vaig menjar un parell de sandvitxos ràpids i després vaig continuar passejant fins que, sobre les 18h de la tarda el sol va començar a caure. Estava en el lloc adequat ja que des del moll on em trobava es veien unes vistes precioses.
Si bé feia un vent i un fred polars, no vaig gosar moure’m fins que l’immensa bola de foc que ens dóna vida va desparèixer darrera l’illa de San Gabriel.
- Noi passejant pel moll poc abans de la posta de sol
Com que ja s’apropava l’hora a la que havia quedat amb el Javier, el meu primer couchsurfer uruguayo (utilitzaré el terme en castellà, l'heu de llegir fonèticament com: "uruguasho"), vaig anar cap a l’estació de busos a recollir la meva motxilla i vaig enfilar cap a casa seva.
Vaig arribar al bloc d’edificis més alt del centre del poble i vaig trobar-me un apartament la mar de mono i un hoste que fent honor al poble on vivia, era molt relaxat i que, a més a més, ja d’entrada em va caure molt bé.
Segons em va dir, estava acollint també una parella, un noi brasiler, el Junior, i una noia mexicana, l’Ana Paula, que quan van entrar per la porta al cap de pocs minuts va ser com el xoc de tres tornados i quatre tsunamis simultàniament. Quina energia! D’entrada, si us he de ser franc, vaig pensar que seria un plom. Tan bé i tranquil que estava jo amb el meu couchsurfer que estava fet d’una pasta semblant a la meva...
Ara bé, la meva idea inicial va fugir del meu cap ràpidament. La parella va contagiar-nos de la seva alegria i vam acabar tots 4 anant al super a comprar els ingredients necessaris per fer sopar mexicà i sortint amb una ampolla de ron sota el braç.
L’Ana, com a bona mexicana va fer de cuinera i va preparar uns tacos excel·lents! Entre la “buena onda” de tots plegats, el sopar deliciós i els cubalibres, va acabar sent una nit divertidíssima en la que es barrejaven converses profundes amb absurditats molt gracioses. Vaig acabar literalment plorant de riure.
- El Junior davant, el Javier, l'Ana Paula i jo a punt per menjar burritos!
L’endemà al matí, ens va costar aixecar-nos i mentre el Javier anava a treballar els altres 3 ens vam quedar amb els respectius ordinadors, escrivint, estudiant, etc.
Sobre les 14h jo vaig decidir sortir a fer un passeig per la Rambla (l’equivalent al nostre passeig marítim) de Colonia del Sacramento. Els primers metres no són gens bonics perquè hi ha una vegetació molt espessa que no deixa veure les vistes, però poc més endavant l’escenari canvia i s’obren bones vistes al port i ciutat antiga de Colonia i fins i tot es pot accedir a diverses platges.
Quan vaig arribar, una de les coses que em va soprendre més d’aquest poble va ser la gran quantitat de gossos que hi havia pel carrer. Doncs bé, un d’ells, va decidir acompanyar-me els 5km de Rambla. Malgrat ser un gos força bonic tenia una particularitat bastant curiosa. Tenia dues obsessions. La primera era pels ocells (no tots, només un parell d’espècies en concret). La segona, pels cotxes (tampoc tots, però no vaig trobar cap patró de conducta que em semblés gaire racional).
Així doncs, vaig estar ben bé 10 minuts assegut en una platja veient com el tanoca del gos intentava pescar un comoran. Evidentment, tenint en compte les capacitats aquàtiques dels dos animals, era a la vegada ridícul i tronxant (o potser la segona és conseqüència de la primera).
- El meu nou col·lega intentant pescar el comoran i...
- Donant-se per vençut després d'uns quants intents
D’altra banda, cada vegada que el gos es llançava a la carretera a bordar com un boig a algun dels cotxes que passava, patia perquè no l’atropellessin.
En definitiva, que vaig estar distret tot el trajecte però a la vegada no em va privar de gaudir de l’indret i les platges pràcticament desertes (val a dir que feia fresca i estava molt ennuvolat).
Quan vaig haver arribat al final de la Rambla, em vaig endinsar uns carrers cap a l’interior per veure les runes d’una antiga Plaça de Toros que s’havia inaugurat a principis de segle passat i ja vaig tornar cap a casa el Javier.
Desafortunadament, tot i que la terrassa de casa seva quedava perfectament enfocada per gaudir d’una nova posta de sol, els núvols ens van privar de veure res.
Ja de nit, vaig anar amb el Junior a comprar al super ous, cebes, patates i unes cerveses. Em tocava cuinar a mi una truita de patates i ceba. Puc dir bastant orgullós que vaig domar els 12 ous de la truita amb bastant d’art i que el resultat va ser prou satisfactori.
L’endemà al matí, el pla era fer dit fins a Montevideo. Com que l’Ana i el Junior també volien fer autostop (ells cap a l’Argentina), vam anar junts fins la sortida de la Zona Franca, on un munt de camions van amunt i avall. Just arribar, l’Ana va anar a parlar amb un camioner que estava esperant que el deixessin entrar i aquest li va dir que quan hagués acabat la feina aniria direcció Montevideo i que em podia portar. D’entrada va ser una gran notícia, tenia algú que em portés sense ni haver aixecat el dit. La part dolenta, que vaig estar esperant més de 3 hores a que hagués acabat la feina.
Durant aquest temps, els meus companys van desplaçar-se cap a una altra zona per intentar incrementar les seves opcions i jo vaig passar una mica de fred a causa del vent que bufava. Afortunadament, un mica abans de les 16h el meu camió va sortir de la Zona Franca. Va resultar que el Rafael, el camioner, era també propietari d’una empresa transportista i l’antic cap de l’Associació de transportistes del país. Em va estar explicant un munt de coses sobre política, mitjans de comunicació i la societat uruguaya.
Durant el trajecte, em va dir que ell parava a 10km de la capital, però que em podia deixar en una rotonda on em seria fàcil trobar algú altre que m’acostés al centre de la ciutat. Li vaig dir que cap problema, l’únic que em feia patir era que no se’ns fes fosc.
I...se’ns va fer fosc. Resulta que el Rafael primer va parar en un lloc de formatges i embotits casolans per omplir el seu rebost (a més em va regalar unes galetetes) i després es va desviar per una ruta secundària on tenia el parking pels camions. Allà, vaig baixar i em va dir que pugés al cotxe de la seva dona, que l’havia vingut a buscar, i que esperés que acabés unes gestions. El sol ja s’havia post.
És a dir, que el resum una mica seria el següent: Un servidor, de nit, tancat dins d’un cotxe en un parking de camioners, en una carretera secundària d’una capital Llatinoamericana., jejeje.
Dit així sona a perillós, però la realitat és que en cap moment vaig estar nerviós. Havia parlat tanta estona amb el Rafael que era obvi que era una persona normal i corrent.
Però la història no havia acabat. Paral·lelament, m’anava comunicant amb la Vane, la noia de Couchsurfing amb la que m’havia de quedar a Montevideo. En un dels missatges que em va enviar, em va dir que em podia recollir a l’estadi del Cerro (un equip de barri que juga a la primera divisió uruguaya) i que li digués al camioner si em podia deixar allà. Vaig comentar-li-ho al Rafael que no va tenir cap problema en acostar-me.
Quan anàvem cap allà, em va dir que em deixaria a la comissaria de policia que hi havia a la zona ja que el barri era una mica xungo. Vam trigar poc més de 10 minuts en arribar i quan el Rafael va parar el cotxe vaig mirar per la finestra. Estava tot fosc. La comissaria estava tancada. En aquell moment sí que vaig pensar que si em deixava allà amb les dues motxilles en 5 minuts no tindria ni els calçotets, ja que un munt de gent circulava pels costats de la carretera direcció el barri del Cerro. Afortunadament, no vaig haver de comprovar si les meves pors es complien ja que vam esperar al cotxe fins que va arribar la Vane.
Molt agraït per tota la generositat del camioner i la seva dona, vaig canviar de cotxe i amb la meva hoste vam posar rumb a casa seva.
La Vanessa és una apassionada del futbol, i més en concret, una fanàtica de Messi. N’és tant que fins i tot ha estat un parell d’ocasions a Barcelona per veure’l jugar i per poder parlar amb ell i fotografiar-s’hi.
De fet, us he de dir que a casa seva hi havia més imatges del Leo que de la resta d’integrants de la família junts.
En arribar, vaig conèixer el germà i la mare i ràpidament em van oferir mate. Ja l’havia provat a Buenos Aires, però aquella va ser la primera experiència profunda amb aquesta beguda tan popular en aquestes latituds.
Quan s’apropava l’hora de sopar, vam anar a recollir el pare i vam menjar a casa uns bons trossos de carn, també fent honor a les tradicions gastronòmiques del país.
El primer dia d’Octubre, vaig llevar-me i vaig agafar un bus al centre de la ciutat (casa de la Vane quedava a uns 20 minuts). Vaig tenir la sort que el cap de setmana que vaig passar a Montevideo era el Dia del Patrimonio i tots els museus, teatres, centres culturals, estaven oberts i eren gratuïts. Una mica com la Nit dels Museus de Barcelona.
Així doncs, just arribar al centre vaig entrar al Teatro Solís, el teatre nacional on s’hi fan tot tipus d’obres de teatre, concerts i òperes. Era discret però bonic. Vaig fer-hi una volta i després vaig anar a la Plaza Independencia, centre neuràlgic de la ciutat. Allà hi tenen un monument al General Artigas, heroi nacional i el Palacio Salvo, un edifici la mar de bonic.
- Entrada del Teatro Solís
- Estàtua a Artigas, amb els dos horribles edificis que l'escorten
Després de la volta de rigor per la plaça, vaig entrar a la Casa del Gobierno, seu del govern uruguayo. Va ser xulo perquè hi havia un cor cantant a la primera planta. A la resta del Palau hi havia un parell de sales on es reunien els governants del país i un petit museu sobre els primers presidents de l’Uruguay.
D’allà vaig anar cap a la Ciudad Vieja per començar a recórrer els carrerons. Just començar però, vaig parar a una llibreria molt xula que hi havia per donar un cop d’ull. Al cap d’una estona, vaig veure una cara coneguda. L’identifiqueu?
Correcte, l’amic Monedero que, segons em va dir, havia anat a fer una xerrada a Montevideo.
Vaig seguir caminant pel centre, entrant al Museu de Pintor, al Club Uruguay i finalment anant al Mercado del Puerto, que contràriament al que pot semblar pel seu nom, té una oferta molt més gran de carn que no pas de peix. Vaig fer una volta ràpida per veure com cuinaven la típica parrillada i després vaig tornar cap a Plaça Independència on havia quedat amb la Vane.
Junts, vam passejar per la Rambla de Montevideo i vam parar a veure la posta de sol. Ja de nit, vam continuar per la Rambla fins a arribar al barri de Pocitos, un dels barris de més calers de Montevideo. Després d’un breu passeig i una mica congelats degut al fort vent que feia, vam agafar un autobus per tornar a casa.
L’endemà diumenge va fer un dia bastant grisot. La meva idea era seguir passejant per la ciutat amb calma, però tenia un objectiu prioritari, tornar-li les claus al Rafael. Com us he comentat, quan vaig marxar de Buenos Aires, sabent que estaria el cap de setmana a Montevideo, el meu primer hoste em va deixar les seves claus de casa. El dia anterior, no havíem pogut coincidir i per tant, no hi havia alternativa, ens havíem de veure tan si com no. Tot i així, la comunicació no va ser gaire fluida i va ser una mica complicat quadrar els "timings". Finalment però, vam quedar a les 15h a l’estació d’autobusos, des d’on ell havia de marxar de tornada a Buenos Aires.
Una mica limitat per això, vaig dirigir-me d’entrada a la Ciudad Vieja per fer una altra volta. Primer vaig anar cap a una escullera i em vaig quedar una estona observant com alguns locals pescaven des de l’espigó. Des d’allà, vaig caminar una bona estona fins a la Intendencia (l’ajuntament) per pujar a l’últim pis d’un dels edificis més alts de la ciutat, des del qual es té una visió gairebé de 360º. És una bona manera de veure Montevideo, però res espectacular.
Tot seguit, vaig caminar fins la Plaça 33, sempre direcció a l’estació d’autobusos de Tres Cruces, on vaig parar a menjar un entrepà ràpid. Amb una mica més d’energies i després d’haver descansat una estona, vaig continuar el meu camí cap al “mercadillo” més gran de la ciutat. S’extén per diversos carrers i s’hi pot trobar absolutament de tot. Hi ha des de roba fins a menjar, des de pasta de dents a càmeres de fotos i antiguitats. Una mica aclaparat per la gentada, vaig sortir dels atapeïts carrers i vaig enfilar definitivament cap a l’estació.
- Dos treballadors del mercat preparant el camió per marxar
Vaig ser prudent i vaig arribar 10 minuts abans de l’hora acordada per poder trobar el lloc des del qual el Rafael havia de sortir. Un cop tenia el lloc localitzat, vaig aprofitar-me del wifi gratuït de la terminal per informar-lo que ja estava al lloc acordat. Pocs minuts després, em va contestar que estava en camí.
I deuria ser un camí molt llarg perquè el tiu em va fer esperar una hora... Quin penques! A sobre, quan va arribar no em va donar cap explicació, ni demanar disculpes, ni respondre a les meves preguntes. En definitiva, que per primera vegada vaig tastar en carn pròpia la filosofia Llatinoamericana del “ahorita”. Malament rai si us diuen aquesta paraula. Estigueu preparats per esperar una bona estona.
L’espera em va fer canviar una mica els plans. Per una banda la Vane m’havia convidat a veure un partit de futbol del seu equip (potser el segon matx d’aquest esport en una setmana hagués estat massa per mi) al qual ja no arribava. Per l’altra, ja no tenia temps d’entrar a cap dels museus. A més a més, com que no sabia tornar a casa la Vane des de l’estació, vaig haver de tornar caminant fins el centre per poder agafar un bus.
Quan vaig arribar a casa, la Vane i el seu pare em van acompanyar amb cotxe fins el cim del Cerro, un petit turó amb vistes a tota la ciutat. És complicat anar-hi per lliure ja que s’ha de creuar un dels barris més pobres de la capital. Des de dalt les vistes són força boniques. Vam estar-nos-hi una estona fins que va començar a fer-se fosc.
De tornada a casa, ens vam trobar la mare, el Denis (germà de la Vane) i un amic seu mirant, com no, un altre partit de futbol per la tele. Vam estar picant una mica, bevent cervesa i fent broma sobre l’extranya fixació de la Irma (la mare de la Vane) pels penis. La senyora torna de tots els llocs que visita amb algun record de forma fàl·lica...
Aquí un recull:
La cosa es va anar animant i vam acabar agafant el cotxe per anar tots a sopar una parrillada. Si feu els càlculs, us sortiran 6 persones. Cap problema a Montevideo per encabir-les en un sol cotxe!
Després d’una mica d’indecisió, d’una estona apretats al cotxe i d’un canvi de restaurant inclòs, vam començar a sopar. I quin escàndol de família!!! Entre carn, cervesa, crits i riures vam atipar-nos abans de tornar a casa, ja força tard. Allà, vaig rebre una proposta formal per anar a passar el Nadal o Cap d’Any (o totes dues celebracions) amb tota la família Rodríguez.
- De dreta a esquerra i de davant a darrera: Denis, Irma, Vane, jo, Fabian (amic de Denis) i Eduardo
L’endemà, amb una mica de mal de cap per culpa de tanta cervesa, vaig despertar-me i vaig posar rumb al Prado, un barri caracteritzat pels seus parcs i jardins. Vaig posar rumb al Jardí botànic i de camí vaig passar per un parc que està asquerosament ple de condons usats. Resulta que el parc aquest, de nit, té la mateixa funció que els voltants del Camp Nou a Barcelona.
El jardí botànic però, és bonic i tranquil, però em va sorprendre que és una mica desordenat i no està molt cuidat. De totes maneres, com que feia un dia molt maco i assolellat, vaig gaudir de l’estona i el passeig.
D’allà, vaig anar al Rosedal, un petit jardí a tocar d’on era. Em va agradar especialment una exposició de fotos que hi havia a fora, d’un grup de fotògrafs Llatinoamericans que fan un treball de denuncia de diferents injustícies per qüestions de gènere, classe social, etc.
Quan s’acostava l’hora de dinar, vaig tornar per trobar-me amb la Vane, acomiadar-me de tota la família (que va insistir en convidar-me a passar les festes amb ells) i tornar cap a l’estació de busos per fer via cap a Maldonado, un poblet de la costa Atlàntica.
El trajecte amb bus va durar poc més d’una hora i quan es feia fosc vaig arribar a casa la Laura i el Maxi, els meus nous hostes.
Vam estar xerrant una bona estona i després vaig estar escoltant com el Maxi i un amic seu tocaven la guitarra i el timbal. Havent sopat, van continuar les converses a la vora de la llar de foc fins que la son va poder més.
El matí del 4 d’octubre, vaig decidir-me a caminar els 5km que separen Maldonado de Punta del Este, una ciutat a la punta d’un cap que s’omple de “porteños” durant la temporada d’estiu.
El barri on viuen la Laura i el Maxi és la mar de tranquil amb casetes molt xules i d’una sola planta. Quan vaig arribar a la costa però, tot va canviar. Va ser posar un peu a la sorra i començar a veure gratacels a primera línia de mar i un al costat de l’altre. Una pena...
Vaig caminar per la platja pràcticament buida fins arribar a Punta del Este. Durant el trajecte vaig poder veure les destrosses que havia provocat un temporal que havia passat per aquella zona una setmana enrere.
Un cop a la ciutat vaig passejar per la Rambla, bordejant el cap, vaig fer una volteta pel centre i vaig menjar uns entrepans en un banc amb bones vistes al mar.
- Vistes prop de la Rambla de Punta del Este
- Un pescador a la punta del cap
- Vistes des del banc on vaig menjar
A la tarda, vaig anar a veure una escultura que és el símbol de Punta del Este, una mà que sembla que surti de la sorra de la platja. Malgrat està feta una mica caldo degut al pas dels anys i l’exposició al sol, vent i sorra, és prou interessant. Allà em vaig esperar una estona, perquè tot just arribar hi havia una escola i un munt de nens corrien amunt i avall jugant i fent enrenou.
- Nens d'una escola jugant, repenjats, al dit gros de l'escultura
- Escultura complerta a la platja de Punta del Este
Acte seguit, vaig seure en una platja tranquil·la i arrecerada del vent a llegir una mica i a fer temps. Resulta que per la tarda havia quedat amb la Irene, una noia de couchsurfing per fer una volta per la ciutat.
A l’hora acordada ens vam trobar i vam anar a donar un tomb pel moll, on encara quedaven algunes paradetes de peix. Vam xerrar força i l’Irene em va estar explicant diverses coses sobre la història i la política del país.
A l’hora de sopar, vaig tornar cap a casa els meus hostes i vaig cuinar una truita de patata i ceba pels tres. M’estic tornant un expert en truites!
Novament vora la llar de foc vam xerrar una bona estona. Em van estar donant consells sobre què visitar a l’Uruguay i a molts altres llocs de Llatinoamèrica per on ells havien passat.
L’endemà dimecres, sense encara saber-ho, va començar un cúmul de mala sort, males decisions i despropòsits que duraria tres o quatre dies.
Us explico com va començar tot plegat. Resulta que la meva idea era, després de Maldonado, anar direcció nord cap a Cabo Polonio. El Maxi m’havia dit que hi havia un parell de pobles al nord de Punta del Este que eren bonics, La Barra i Jose Ignacio. Ell m’havia recomanat que fes una excursió d’un dia des de Maldonado a aquests dos llocs i tornés.
Paral·lelament, quan vaig estar a Colonia, el Junior i l’Ana, m’havien passat el contacte de la noia que els havia allotjat per aquesta zona. M’havien parlat molt bé d’ella i jo m’hi havia posat en contacte. En el meu cap, no sé ben bé perquè, creia que l’Alana vivia a La Barra. Així doncs, vaig pensar que podia ser una bona idea preguntar-li si em podia acollir un parell de dies. D’aquesta manera podria veure La Barra i des d’allà, anar també a Jose Ignacio.
Tot semblava perfecte, sobretot quan l’Alana em va confirmar que em podia acollir.
L’endemà però, quan vaig veure la localització que m’havia enviat, em va canviar la cara. Resulta que la noia no només no vivia a La Barra sinó que viva en direcció totalment oposada. Però bé, ja no hi havia marxa enrere.
- Com veieu, vaig retrocedir en la meva ruta: A - Maldonado B - Sauce de Portezuelo C - Cabo Polonio
Tornem a dimecres però. El matí, pensant que l’endemà dormiria a La Barra vaig decidir no fer l’excursió d’un dia i em vaig quedar a casa escrivint. A mig matí, va arribar el Diego, un altre couchsurfer. Era d’Argentina i portava 6 mesos pedalant pel seu país i l’Uruguay.
Vaig esperar que s’instal·lés, vam dinar plegats i després vam anar a buscar un museu que m’havia comentat l’Irene. Segons em va dir, hi havia un munt d’obres d’artistes coneguts i l’entrada era gratuïta.
Vam baixar del bus a la parada indicada i vam endinsar-nos en un barri molt bonic ple d’arbres i amb cases molt xules. Vam estar caminant una bona estona i finalment, quan vam trobar el museu va resultar que només obria els caps de setmana. Primer senyal de l’Univers del que m’esperava.
Així doncs, vam girar cua, vam caminar fins la platja i després vam tornar xino-xano fins a casa. Vam passar allà la tarda xerrant amb el Maxi i esperant que la Laura tornés de treballar. Novament, vam sopar plegat i vam estar una bona estona conversant.
L’endemà al matí, vaig decidir que faria dit fins el meu nou i sorprenent destí, Sauce de Portezuelo. Vaig acomiadar-me de tots, vaig preparar la motxilla i vaig anar a comprar dinar.
Poc després del migdia, vaig plantar-me a la sortida de Maldonado i vaig aixecar el polze. Vaig estar-me una hora i mitja esperant i quan estava a punt de desistir i anar a buscar el bus, un noi va parar. Em va dir que anava cap a Piriápolis, una ciutat a uns 35 minuts de Maldonado, que estava passat el meu destí. Així doncs, vaig enfilar-me al pick-up i vam engegar.
El Nico, el meu xofer improvisat, no sabia exactament on era Sauce de Portezuelo, així que quan portàvem uns 15-20 minuts, i vam veure una senyal de Portezuelo, vam suposar que havíem arribat. Va desviar-se per la sortida de la carretera i em va deixar allà. Però resulta que Portezuelo i Sauce de Portezuelo són dos pobles diferents a uns 12km de distància l’un de l’altre.
L'havia cagat! Primer error, no haver comprovat el mapa previ a fer dit. Segon error, no mirar el mapa del mòbil abans de baixar del cotxe.
En fi, quan vaig començar a caminar pel carrer de Portezuelo, ja vaig començar a ensumar-me que no estava on tocava. Estava tot desert i per sort, hi havia un parell d’homes treballant a tocar de la sorra de la platja. Ells em van confirmar que no estava a Sauce de Portezuelo, però em van dir que no estava gaire lluny, a uns 3 – 4km. De totes maneres, em van dir que preguntés a una immobiliària que hi havia a tocar de la carretera. Allà, em van dir que estava força més lluny i després de comprovar-ho al mapa vaig desestimar l’opció d’anar-hi a peu.
Vaig intentar tímidament tornar a fer dit, sense sort, i vaig acabar anant a la parada de bus més propera per poder arribar al meu destí.
Entre una cosa i l’altra vaig arribar a Sauce de Portezuelo sobre les 16h i vaig començar a tirar cap a casa l’Alana. Perquè us feu una idea de com és aquest lloc, és un conjunt de casetes (la majoria de fusta o fang) situades en un bosc d’eucaliptus i a tocar de la platja. És realment molt bonic. Els carrers, evidentment, no estan asfaltats i és un lloc espectacular per desconnectar i relaxar-se.
Vaig trobar-me amb l’Alana i el Tahiel, el seu fill de dos anys, i després de deixar les motxilles a casa seva vam fer una volteta per veure la bellesa i mística del lloc. Com que tampoc és molt gran, al cap de poca estona ja tornàvem a estar a casa. Vam seure i vam estar xerrant mentre el Tahi dormia. Al mateix temps, jo anava acariciant el cap del gos de la meva hoste fins que de sobte vaig veure un bitxet corretejar per la mà. Vaig centrar la meva atenció cap a ell per identificar una paparra. La vaig esclafar i tirar a terra i li vaig comentar a l’Alana que em va contestar: “Ah sí, hay muchas garrapatas por aquí!”. Jo, que com a bon urbanita pixapí, n'havia vist ben poques, em vaig passar el cap de setmana repassant tots els racons del meu cos per comprovar si tenia alguna nova companya de viatge adjunta a mi. Per sort, a dia d’avui encara no n’he trobat cap, jejeje!
L’endemà al matí, em vaig aixecar amb un bon diluvi. Al cap d’una estona però va amainar i això em va fer cometre un nou error. Com us he dit, van ser tres dies de despropòsits, un rere l’altre...
Amb el cel gris però sense pluja, vaig desestimar totes les previsions climatològiques i vaig decidir que aniria a fer una volta per Punta Ballena, un cap molt proper a Portezuelo. Vaig agafar un bus i tan bon punt vaig arribar i vaig posar un peu a terra, patapam, pluja de nou!! Vaig començar a caminar fins que la pluja es va convertir en xàfec! Moll com un pollet vaig demanar-li aixopluc a un guarda de seguretat que vigilava una urbanització. Molt amablement em va deixar passar sota cobert.
Quan va frenar una mica vaig tornar a caminar fins la parada del bus i vaig esperar-lo per tornar a casa la meva couchsurfer!
A la tarda, aprofitant que havia tornat a parar de ploure, amb l’Alana vaig anar a veure un italià que s’estava construïnt una casa per la zona i que li va donar alguns consells a la meva hoste. Resulta que la casa on vivia era de lloguer i també volia construir-se’n una de pròpia.
Ja de nit, vam fer un bon foc gràcies al qual vaig poder eixugar una mica la meva roba xopa del matí.
El dissabte dia 8 tenia l’objectiu d’arribar a Cabo Polonio. La nit anterior havia estat pensant que necessitava tenir un pla ben definit ja que els últims dies la improvisació no havia acabat de rutllar. No volia més imprevists ni seguir cometent errors. En els dos dies anteriors m’havia confós de lloc de residència de la meva última couchsurfer, havia deixat de veure dos poblets que m’havien recomanat, l’havia cagat amb l’autostop i havia acabat ben xop per no fer cas a la previsió climatològica. Ja n’hi havia prou!
Com que a Cabo Polonio no hi ha gaire electricitat i no es pot pagar amb targeta, necessitava treure diners ja que m’estava quedant sense. L’Alana em va dir que em podia acompanyar a Pan de Azúcar, un poblet a 10 minuts amb cotxe de Sauce de Portezuelo, on podria treure diners i des d’on podia fer autostop o agafar un bus cap al meu nou destí.
Semblava un bon pla, oi? Doncs l’Univers em tenia preparada una nova juguesca!
L’únic caixer del poble no em deixava treure diners amb cap de les meves targetes de crèdit (i en porto 4!!!). No m’ho podia creure...
La meva hoste em va dir que podia anar a Piriápolis, que allà segur que tindria més sort. Això suposava invertir un mínim d’una hora i mitja més i perdre l’autobus del matí. Però no hi havia alternativa.
L’Alana em va deixar a mi i a les meves dues motxilles en una carretera secundària perquè pogués fer dit fins a la propera ciutat i allà ens vam acomiadar. Quan portava 3 minuts fent autostop la meva amiga pluja va tornar a fer acte de presència. Aquí vaig tenir un petit moment de crisi!
Per sort vaig poder aixoplugar-me en una parada de bus que hi havia i vaig començar a repassar mentalment les opcions que tenia. Sens dubte, la millor era continuar cap a Piriápolis.
Afortunadament, al cap d’uns 30 – 40 minuts em van agafar i acostar fins la terminal de busos d’aquesta ciutat, on vaig comprovar que des de Piriápolis no hi havia bus directe a Cabo Polonio i que per tant, hauria de tornar a Pan de Azúcar.
Afortunadament, al cap d’uns 30 – 40 minuts em van agafar i acostar fins la terminal de busos d’aquesta ciutat, on vaig comprovar que des de Piriápolis no hi havia bus directe a Cabo Polonio i que per tant, hauria de tornar a Pan de Azúcar.
En qualsevol cas, vaig anar a buscar un caixer per complir amb el primer dels meus objectius. Amb la cartera plena, vaig tornar cap a l’estació de busos. No tenia força per tornar a fer autostop, ja que havia de caminar per allunyar-me del centre i estava cansat i famèlic. Així doncs, vaig menjar un entrepà a la terminal de bus i vaig esperar a que arribés el bus públic que portava a Pan de Azúcar.
I al bus em va passar una cosa que, us pot semblar una tonteria, però jo estic convençut que em va canviar la sort.
Resulta que al bus anava ple i em vaig asseure a terra. Al cap de poques parades se’m va asseure al costat un nen d’uns 9 -10 anys que va començar a parlar-me. Entre d’altres coses, em va dir que el Sol era una estrella i el nom dels planetes que coneixia. Més tard, em va preguntar d’on era i es va fascinar que fos de Barcelona i al cap de poc, em va preguntar si podia dormir sobre la meva cama.
Jo crec que la puresa, bondat i afecte d’aquell nen em van recarregar les piles i em va canviar la sort.
Un cop vam arribar a la terminal de Pan de Azúcar vaig preguntar a quina hora sortia el bus cap a Cabo Polonio. Em van contestar que en 3 hores.
En aquest moment vaig veure que no podia esperar tant i vaig decidir tornar a provar sort fent dit. I com us he dit la sort va canviar. D’entrada el sol va començar a sortir i ja no havia de patir per seguir mullant-me mentre esperava que algú m’agafés i a més a més, en poc més de 15 minuts un noi, que es deia Marcelo, em va recollir. Era professor de gimnàstica i també em va estar explicant un munt de coses sobre el país. Anava a passar el cap de setmana a un poble a 60km de Cabo Polonio, així que m’acostava un molt bon tros a la meva destinació.
Quan em va deixar, vaig caminar uns metres i no vaig trigar més de 5 minuts aque em recollissin. El David, un noi equatorià resident a Montevideo, que anava a comprar-li el menjar a la seva gosseta a Brasil (no és conya), em va apropar fins a l’entrada de la carretera secundària que conduïa a Cabo Polonio. Allà la cosa ja semblava més complicada per la poca circulació de cotxes, però una vegada més no vaig haver d’esperar més de 10 minuts.
La Marta i la Isabel em van fer pujar al seu cotxe i em van conduir fins l’entrada del Parc Nacional (desviant-se una mica de la seva ruta) i a més a més, van esperar a que comprovés que hi havia camions que arribessin fins al poble.
Ho havia aconseguit! Després d’alguns dies una mica estranys havia complert l’objectiu d’arribar al màgic indret de Cabo Polonio. Però això ja són històries d’un proper post.
D’aquesta manera doncs, van acabar els meus primers dies a Uruguay, un país que, per mèrtis propis, em retindrà més dies dels esperats. Un estat petit, de gent càlida i vents forts amb una costa Atlàntica plena de contrastos. Amb petits pobles tan entranyables com Colonia del Sacramento i una capital, pel meu gust, força grisa però amb petites espurnes de bellesa.
De Montevideo he de dir que em va sorprendre la gran quantitat de edificis abandonats que hi ha a la Ciudad Vieja. Realment, si no hagués estat perquè els museus estaven oberts, crec que m'hagués sobrat algun dia a la capital.
De Montevideo he de dir que em va sorprendre la gran quantitat de edificis abandonats que hi ha a la Ciudad Vieja. Realment, si no hagués estat perquè els museus estaven oberts, crec que m'hagués sobrat algun dia a la capital.
Pel que fa a Punta del Este i Sauce de Portezuelo, dir que són dos pobles molt propers, en un indret molt similar, però que representen formes molt diferents d’entendre la vida i la societat. Casinos, gratacels, luxe i festa per una banda; naturalesa, casetes fetes a mà i respectuoses amb el medi ambient, per l’altre.
I tot això només és el començament. Ja arribarà la resta, en particular els dies al místic Cabo Polonio!
Salut!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada