Continua la meva cursa utòpica per intentar posar-me al dia. Massa aventures i massa poc temps per traspassar-les a la pantalla. Però ho segueixo intentant.
Avui us explicaré els meus primers dies a Xile, incloent un pesadíssim creuament fronterer, la fantàstica visita de la meva padrina (“cosina” a nivell internacional) Laia i les nostres aventures per la bohèmia i pintoresca Valparaíso.
Van ser dies genials de converses, música folklòrica xilena i Llatinoamericana, un munt de "parecidos razonables" clavats per la Laia i uns quants retrobaments amb el Robin, el Sebastián i el Diego, després de setmanes, mesos i anys sense veure’ns, respectivament.
Van ser dies genials de converses, música folklòrica xilena i Llatinoamericana, un munt de "parecidos razonables" clavats per la Laia i uns quants retrobaments amb el Robin, el Sebastián i el Diego, després de setmanes, mesos i anys sense veure’ns, respectivament.
El desembre prometia, amb l’il·lusionant visita de la Laia per dues setmanes. Era la primera persona que em vindria a veure des que em va picar el “bitxet” viatger i les ganes eren incontrolables!
De totes maneres, les primeres hores de mes no van acabar d’anar com un desitjaria per culpa dels pesats controls duaners.
Després de sortir des de Mendoza i recórrer el bonic tram argentí cap a la frontera, vam arribar al punt de control. Cues, bus parat, revisió de passaport i equipatges. En total dues hores d’avorriment, de perdre el temps i d’esgotament mental.
De totes maneres, les primeres hores de mes no van acabar d’anar com un desitjaria per culpa dels pesats controls duaners.
Després de sortir des de Mendoza i recórrer el bonic tram argentí cap a la frontera, vam arribar al punt de control. Cues, bus parat, revisió de passaport i equipatges. En total dues hores d’avorriment, de perdre el temps i d’esgotament mental.
- Entrada a Chile creuant els Andes
El més fort de tot, és que durant el procés duaner, et fan omplir un formulari on has de detallar si portes aliments orgànics, com fruites, entre d’altres coses. Està prohibit entrar al país cap peça de fruita o llavor. Com que jo portava un parell de plàtans, vaig respondre afirmativament convençut que em revisarien l’equipatge i em requisarien els meus valuosos plàtans.
Amb tot, i després d’haver perdut 2 hores complertes rodejat d’agents, ningú va dir-me res i vaig poder creuar la frontera amb les meves peces de fruita.
Amb tot, i després d’haver perdut 2 hores complertes rodejat d’agents, ningú va dir-me res i vaig poder creuar la frontera amb les meves peces de fruita.
Una mica després de les 16h de la tarda, vam arribar a Santiago. Seguint les indicacions del Mauro, el noi de Couchsurfing amb el que passaria/íem (la Laia també) les primeres nits a la capital xilena, vaig pujar al metro i vaig posar rumb a casa seva.
Vaig arribar sense problemes a casa el Mauro, que vivia en una de les zones més cèntriques de la ciutat. Com que ja m'havia advertit que l'edifici on vivia tenia piscina comunitària, tan bon punt fetes les presentacions i xerrar una mica, vaig preguntar-li si podíem baixar a banyar-nos. Va accedir, amb la qual cosa vaig poder gaudir d'un relaxant bany tan sols arribar. Quan en vam tenir prou, vam pujar a casa a canviar-nos i vam sortir a fer un vol pels carrers més propers al seu apartament. Vam passejar pel barri Lastarria (barri hipster de Santiago, amb mercats alternatius, art urbà i botiguetes de carrer), vam rodejar el Cerro Santa Lucía, un petit turó molt icònic del centre de la capital xilena i vam parar a fer un cafè i una pasta de berenar. Tenint en compte la gran rebuda que vaig tenir, vaig voler convidar al meu hoste. Com que encara no dominava el tipus de canvi xilè, no va ser fins una estona que em vaig adonar que havia pagat uns 15€ per dos cafès i un parell de trossos de pastís!! Ni al Zurich de Plaça Catalunya!!
Vaig arribar sense problemes a casa el Mauro, que vivia en una de les zones més cèntriques de la ciutat. Com que ja m'havia advertit que l'edifici on vivia tenia piscina comunitària, tan bon punt fetes les presentacions i xerrar una mica, vaig preguntar-li si podíem baixar a banyar-nos. Va accedir, amb la qual cosa vaig poder gaudir d'un relaxant bany tan sols arribar. Quan en vam tenir prou, vam pujar a casa a canviar-nos i vam sortir a fer un vol pels carrers més propers al seu apartament. Vam passejar pel barri Lastarria (barri hipster de Santiago, amb mercats alternatius, art urbà i botiguetes de carrer), vam rodejar el Cerro Santa Lucía, un petit turó molt icònic del centre de la capital xilena i vam parar a fer un cafè i una pasta de berenar. Tenint en compte la gran rebuda que vaig tenir, vaig voler convidar al meu hoste. Com que encara no dominava el tipus de canvi xilè, no va ser fins una estona que em vaig adonar que havia pagat uns 15€ per dos cafès i un parell de trossos de pastís!! Ni al Zurich de Plaça Catalunya!!
Al vespre, vam tornar a casa i vam sopar plegats.
L'endemà, divendres 2 era el dia marcat a l'agenda. Arribava la Laia pels volts de les 16h. Ella pensava que jo també arribaria a Santiago aquell mateix dia, més o menys a una hora similar. D'aquesta manera, li podria fer una sorpresa.
Al matí vaig decidir prendre-m'ho amb calma, llevar-me, fer una mica de "feina" amb l'ordinador i anar al supermercat a comprar-me el dinar.
Havent dinat, vaig seguir les instruccions que m'havia donat el Mauro per agafar el bus fins a l'aeroport. Vaig arribar pocs minuts abans de les 16h a la porta d'arribades i vaig esperar el moment.
Finalment, al cap de força estona d'esperar (en el que vaig arribar a patir perquè la Laia no se m'hagués avançat), vaig veure-la sortir. Vaig amagar-me rere una columna i quan va passar li vaig donar la benvinguda. Crit, petons, abraçades i molta alegria compartida!
Al matí vaig decidir prendre-m'ho amb calma, llevar-me, fer una mica de "feina" amb l'ordinador i anar al supermercat a comprar-me el dinar.
Havent dinat, vaig seguir les instruccions que m'havia donat el Mauro per agafar el bus fins a l'aeroport. Vaig arribar pocs minuts abans de les 16h a la porta d'arribades i vaig esperar el moment.
Finalment, al cap de força estona d'esperar (en el que vaig arribar a patir perquè la Laia no se m'hagués avançat), vaig veure-la sortir. Vaig amagar-me rere una columna i quan va passar li vaig donar la benvinguda. Crit, petons, abraçades i molta alegria compartida!
- Cares de felicitat en el retrobament a l'aeroport de Santiago.
D'allà vam agafar el bus i vam fer via cap a casa el Mauro. Novament, vam posar-nos el banyador i vam estar una estona a la piscina. A part de posar-nos al dia, vaig comentar-li a la Laia que feia uns dies que tenia força picades a braços i cames, i que enlloc de desaparèixer, augmentaven. Els meus temors era que fos una puça i tots els meus intents, fins aleshores, de desfer-me del maleït insecte, havien estat en va.
La meva padrina, viatgera experimentada i preparada per qualsevol eventualitat, tenia un xampú contra polls, que vaig decidir utilitzar. D'altra banda, aprofitant la rentadora de casa el Mauro, vaig rentar absolutament tota la meva roba. El pla no podia fallar, i no ho va fer! Finalment, vam acabar amb ella!
D'altra banda, aquell mateix dia, el nostre hoste va venir amb un amic i vam quedar que soparíem els 4 junts a casa seva. El meu intent de truita de patates va quedar frustrat aquest cop, a causa d'una paella antiga que s'enganxava més que la cola. Amb tot, vam fer pa amb tomàquet i vam aprofitar un deliciós pernil enviat de part de ma mare! Va ser un bon sopar, acompanyat d'un bon vi xilè!
El dissabte al matí, amb la roba neta i sense puça, vam deixar les motxilles preparades i vam anar a fer una volta pel centre de la ciutat. La Laia va aprofitar per canviar diners i vam fer un cafè en un dels carrers més cèntrics de Santiago. Vam tornar a casa el nostre CSer per dinar i, després vam carregar les motxilles fins a l'estació de busos. N'agafaríem un cap a Valparaíso, una ciutat costanera a un parell d'hores de la capital.
Pels volts de les 18h arribàvem a una Valparaíso que ens rebia amb un cel ennuvolat i algunes gotes de pluja. Vam caminar una mitja hora, passant per una fira nadalenca (recordeu que a l'hemisferi sud és estiu per dates nadalenques, és molt graciós) i enfilant-nos pels verticals carrers de Valpo en l'últim tram. Aquesta ciutat, tot i estar a tocar del mar, té una cadena de turons força alts a pocs metres de l'aigua. Això fa que hi hagi un desnivell força pronunciat i que molts carrers siguin agradables de recórrer en direcció a l'Oceà, però no tant en direcció oposada.
- Vistes a pocs minuts d'arribar a casa el nostre hoste a Valpo!
En aquesta última part, també vam poder començar a gaudir de l'art urbà que caracteritza la ciutat. Gran part del centre està decorat per bonics murals pintats amb diverses temàtiques.
- Així d'empinats són els carrers de Valparaíso!
Finalment, vam arribar a casa l'Andrés, el nostre Couchsurfer, però amb la llengua fora i faltats d'aire.
Afortunadament, el nostre hoste ens va rebre de la millor manera, amb cervesa, vi i una bona conversa. Vam deixar les coses i vam unir-nos a l'Andrés i la Camila, una amiga seva. Vam estar gairebé 5 hores xerrant sobretot de música i política, explicant el cas català i compartint música de Manel, mentre que d'altra banda, vam aprendre un munt sobre la realitat xilena a petita i gran escala i van compartir amb nosaltres un munt de noms de grups sudamericans.
Afortunadament, el nostre hoste ens va rebre de la millor manera, amb cervesa, vi i una bona conversa. Vam deixar les coses i vam unir-nos a l'Andrés i la Camila, una amiga seva. Vam estar gairebé 5 hores xerrant sobretot de música i política, explicant el cas català i compartint música de Manel, mentre que d'altra banda, vam aprendre un munt sobre la realitat xilena a petita i gran escala i van compartir amb nosaltres un munt de noms de grups sudamericans.
- Escoltant Manel amb l'Andrés i la Camila (foto credits: Laia)
Quan se'ns va tirar a sobre l'hora de sopar, vam encarregar sushi i acostant-nos a la mitjanit, vam anar a un bar del centre de la ciutat "El gato por la ventana", on hi havia música en directe. Vam estar una bona estona, escoltant música, xerrant i bevent cervesa i piscola (beguda nacional xilena que combina el pisco i la Coca-Cola).
Al cap d'un parell d'hores, era moment de mobilitzar-se i anar a una discoteca que em va recordar un munt Razzmatazz (en petit) i on, entre d'altres banderes, tenien penjada una estelada. Abans però, la Laia, encara una mica afectada pel jet-lag es va acomiadar i va marxar a dormir.
La discoteca tenia diversos ambients i en una de les sales hi havia un concert en viu de cumbia, un dels estils de música més populars de Llatinoamerica. Vaig estar-m'hi una estona, però com que aquest tipus de música no és precisament la meva preferida, vaig retirar-me al cap d'una estona.
La discoteca tenia diversos ambients i en una de les sales hi havia un concert en viu de cumbia, un dels estils de música més populars de Llatinoamerica. Vaig estar-m'hi una estona, però com que aquest tipus de música no és precisament la meva preferida, vaig retirar-me al cap d'una estona.
Diumenge, com no podia ser d'una altra manera, vaig llevar-me tard. La Laia, que s'havia despertat força aviat, havia aprofitat per fer una passeig pels voltants de casa l'Andrés i esmorzar.
Quan em vaig haver aixecat, la Laia i jo vam passejar una mica i després vam baixar fins a una plaça propera a buscar el Robin. El meu amic anglès i jo havíem estat en contacte des que ens vam separar a Tilcara i aprofitant la coincidència que tots dos estaríem a Valparaíso, vam fer-ho quadrar per retrobar-nos.
Quan em vaig haver aixecat, la Laia i jo vam passejar una mica i després vam baixar fins a una plaça propera a buscar el Robin. El meu amic anglès i jo havíem estat en contacte des que ens vam separar a Tilcara i aprofitant la coincidència que tots dos estaríem a Valparaíso, vam fer-ho quadrar per retrobar-nos.
- La Laia seient en un dels carrers decorats de Valpo.
- Dues noies seuen a la terrassa d'un dels bohemis bars locals
El pla pel dia era anar amb l'Andrés a La Isla de la Fantasía, un lloc força particular on es canta i es balla cueca i chacarera, els balls tradicionals xilè i argentí. Segons ens va explicar l'Andrés, aquest lloc era d'una associació que reunia cantants i ballarins d'aquesta música folklòrica. Veient la gran afluència de persones, van decidir fer-ne un petit negoci. El lloc constava d'un petit pati amb taules i tamborets i una zona coberta amb un escenari on s'hi feien els xous.
- Ballant chacarera (foto credist: Laia)
Vam arribar tots 4 allà (al cap d'una estona se'ns sumaria un amic de l'Andrés), cap a l'hora de dinar i vam passar-hi tot el dia, marxant quan van tancar pels volts de les 22h.
- La Isla de la Fantasía!
- L'amic de l'Andrés, la Laia, el Robin, l'Andrés i jo (foto credits: Laia)
Durant aquest temps, un munt de cerveses, borgoña (vi amb maduixes), menjar, cueca, chacarera i "Salsa Rosa". La Laia, no sé com s'ho fa però troba "parecidos razonables" clavats i s'assabenta de tots els "fregaos". Primer, va trobar el doble clavat d'en Bardem, amb el que va estar conversant una estona i després, em va encomanar la curiositat en entendre què passava a la taula del costat. Hi seien dues parelles de joves de les que no aconseguíem esbrinar qui anava amb qui. Va ser una tarda i un vespre molt divertits que van culminar amb un bon sopar abans de tornar cap a casa.
Dilluns al matí la Laia i jo ens vam despertar decidits a fer el city tour gratuït per la ciutat. Uns minuts passades les 10h, vam començar a passejar pel centre de Valpo i, com no podia ser d'una altra manera en aquesta ciutat, a enfilar-nos carrers amunt. Afortunadament, també vam agafar un dels funiculars que eviten a locals i visitants pujar més escales del compte. A part de pujar i baixar carrers, també vam gaudir de bones vistes sobre el port, veure un munt de murals pintats, incloent els més icònics i aprendre alguna coseta.
- Vistes des d'un dels cerros a l'Oceà Pacífic
- La Laia i jo en un dels més típics graffitis de Valparaíso.
- Un altre mural la mar de realista
- L'escala piano, és un dels més representatius
- Amistad, un dels últims graffitis fet per un parell d'artistes
Quan vam acabar el tour, vam anar a menjar unes empanades ben bones i vam tornar a casa l'Andrés a descansar una estona. A la tarda, havíem tornat a quedar amb el Robin i amb el Sebastián, un noi de Valparaíso que vaig conèixer a Cabo Polonio, Uruguai. M'havia proposat veure'ns i ensenyar-me la seva ciutat.
Tots 4 junts, vam recórrer de nou la part central de la ciutat, passant per alguns carrers on la Laia i jo ja havíem estat aquell mateix matí. A continuació, vam agafar un bus que va resseguir la costa de la ciutat fins a portar-nos a la zona universitària, que també és la zona on es troba l'estadi de futbol de l'equip de la ciutat, els Santiago Wanders. Sí, heu llegit bé, Santiago. La història és força curiosa i divertida, permeteu-me que us l'expliqui. Resulta que els primers fundadors d'un equip de futbol de la ciutat (el Valparaíso Wanders), van ser els adinerats anglesos, propietaris de les grans empreses que dominaven l'economia local durant el S.XX. Aquests, no deixaven jugar els locals en el seu equip que era exclusiu de gent de la seva nacionalitat i classe.
Tenint en compte la rivalitat (encara actual) entre la capital i aquesta ciutat costanera, els obrers xilens, amb molt sentit de l'humor, van batejar el seu equip amb el mateix nom que el dels seus caps però canviant Valparaíso per Santiago. Amb els anys, com que l'equip dels obrers era molt millor que el dels anglesos, va mantenir-se el Santiago Wanders i desaparèixer el que duia el nom de la ciutat.
Tots 4 junts, vam recórrer de nou la part central de la ciutat, passant per alguns carrers on la Laia i jo ja havíem estat aquell mateix matí. A continuació, vam agafar un bus que va resseguir la costa de la ciutat fins a portar-nos a la zona universitària, que també és la zona on es troba l'estadi de futbol de l'equip de la ciutat, els Santiago Wanders. Sí, heu llegit bé, Santiago. La història és força curiosa i divertida, permeteu-me que us l'expliqui. Resulta que els primers fundadors d'un equip de futbol de la ciutat (el Valparaíso Wanders), van ser els adinerats anglesos, propietaris de les grans empreses que dominaven l'economia local durant el S.XX. Aquests, no deixaven jugar els locals en el seu equip que era exclusiu de gent de la seva nacionalitat i classe.
Tenint en compte la rivalitat (encara actual) entre la capital i aquesta ciutat costanera, els obrers xilens, amb molt sentit de l'humor, van batejar el seu equip amb el mateix nom que el dels seus caps però canviant Valparaíso per Santiago. Amb els anys, com que l'equip dels obrers era molt millor que el dels anglesos, va mantenir-se el Santiago Wanders i desaparèixer el que duia el nom de la ciutat.
Vam parar una estona per aquesta zona a fer una cervesa, i el Sebastián, mag de professió, va aprofitar per ensenyar-nos alguns dels seus trucs.
- El Sebastián, la Laia i jo prenent una cerveseta
De tornada, vam esperar força estona un bus que va dur-nos per la part superior dels cerros de Valparaíso fins al centre. Per acabar d'arrodonir el dia, el Sebastián ens va dur a un restaurant força conegut de la ciutat, on vam tastar la típica "chorrillana", una barreja de carn, patates fregides, ceba i ous ferrats que estava deliciós!
- Amb la Laia i el Robin, cruspint-nos una chorrillana
L'anècdota del sopar va venir quan vam sentir sonar una sirena d'alerta. Com sabeu, Xile és un país on les catàstrofes naturals estan a l'ordre del dia; terratrèmols, tsunamis, erupcions volcàniques, poden passar en qualsevol moment. En sentir-la, vam quedar-nos tots una mica parats i el Sebastián, amb total naturalitat va dir: "La alarma de tusnamis". La pobra Laia no va gaudir la segona part de la chorrillana, dubtant si havia de llançar els coberts i arrencar a córrer cerro amunt. Afortunadament, deuria ser una falsa alarma i tot va quedar en una anècdota.
Finalment, ens vam acomiadar, citant-nos per l'endemà a la tarda i vam anar cadascú cap a "casa" seva.
Finalment, ens vam acomiadar, citant-nos per l'endemà a la tarda i vam anar cadascú cap a "casa" seva.
El dia 6 pel matí, la Laia i jo vam anar a visitar l'antiga presó de Valpo, reconvertida en Centre Cultural. Per arribar-hi, vam passar primer per alguns carrers amb les parets decorades que encara no havíem vist.
- Més parets pintades
- Molt xules!
Aquest antic centre penitenciari havia servit per retenir un munt de presos polítics durant l'etapa de Pinochet, però des de fa uns anys té una funció molt més positiva. Hi ha diverses exposicions d'art modern, sales per fer-hi presentacions, mòduls de treball i un petit hort urbà. Vam passejar-nos-hi una estona i després vam estirar-nos a la gespa gaudint del sol del migdia.
Per la tarda, havent dinat en un restaurant amb menu i després de relaxar-nos una estoneta a casa el nostre Couchsurfer, vam posar rumb a la Sebastiana, l'antiga casa de Pablo Neruda en aquesta ciutat. Avui en dia, la casa s'ha reconvertit en un museu on s'explica la vida, literària i política, d'un dels poetes xilens més reconeguts internacionalment. La Laia i jo, juntament amb els meus amics anglès i xilè, vam recòrrer les diverses estàncies de la casa, que gaudeix d'unes vistes al mar espectaculars.
Amb el passeig enllestit, vam posar rumb al port, des d'on vam agafar una barqueta per fer un minitour marí que et permet veure la ciutat des d'un altre punt de vista. De nou a terra ferma, vam acomiadar-nos tots plegats i la Laia i jo vam quedar amb l'Andrés per sopar. El nostre hoste ens va dur a un lloc la mar de xic, on vam gaudir d'unes tapes boníssimes. Vam agraïr-li l'hospitalitat i el bon temps compartit i vam tornar cap a casa. L'endemà havíem de matinar per agafar un bus de tornada a Santiago, des d'on a la tarda, volàvem cap a Rapa Nui.
Dimecres vam llevar-nos amb l'excitació de saber que aquella mateixa nit, estaríem a 4000km, en una petita illa al mig del Pacífic que a part d'aigua, està rodejada d'una mística especial. Vam caminar fins a l'estació de busos (afortunadament, aquest cop de baixada) i vam posar rumb a la capital.
Un cop vam arribar, vam combinar metro i mitja hora més de caminada fins a arribar a casa el Diego, un amic d'Erasmus que retrobaria després de 6 anys. Havia parlat amb ell i havia accedit de bon grat a deixar-nos un espai a casa seva per deixar les motxilles i coses que no necessitàvem per Rapa Nui.
Després d'esperar una estona asseguts a la porta de casa seva, finalment va arribar. Una nova retrobada, la quarta en una setmana!
A casa seva, vam aprofitar per dutxar-nos (la Laia ho va agraïr moltíssim, ja que alguns problemes logístics li havien impedit poder-se dutxar amb aigua calenta a casa l'Andrés) i vam dinar abans de fer cap a l'aeroport.
Un cop vam arribar, vam combinar metro i mitja hora més de caminada fins a arribar a casa el Diego, un amic d'Erasmus que retrobaria després de 6 anys. Havia parlat amb ell i havia accedit de bon grat a deixar-nos un espai a casa seva per deixar les motxilles i coses que no necessitàvem per Rapa Nui.
Després d'esperar una estona asseguts a la porta de casa seva, finalment va arribar. Una nova retrobada, la quarta en una setmana!
A casa seva, vam aprofitar per dutxar-nos (la Laia ho va agraïr moltíssim, ja que alguns problemes logístics li havien impedit poder-se dutxar amb aigua calenta a casa l'Andrés) i vam dinar abans de fer cap a l'aeroport.
Definitivament i després de combinar taxi, metro i bus, vam arribar a l'aeroport. Tot estava llest per Rapa Nui!!
Així posàvem punt i final a una setmana força intensa amb una pila de retrobaments, un pas fugaç per Santiago i uns molt bons dies a Valparaíso.
Va ser genial poder veure una cara coneguda i poder compartir el meu "dia a dia" i la meva manera de viatjar amb algú a qui realment aprecio i coneixo de fa molt temps. La pobra Laia va haver d'adaptar-se al meu mètode low-cost de viatge, però ho va fer d'una manera exemplar!
Amb molt poc temps encara per treure cap conclusió de Santiago, he de dir que Valparaíso em va agradar molt. És una ciutat molt pintoresca, amb mar i turons i on la gran presència d'universitaris no hi passa desapercebuda. S'hi combina aquest aire de ciutat portuària, bruta i cosmopolita, amb una gran presència i interès cultural. Els murals d'art urbà, la música de carrer o en directe en diversos bars, gent fent malabars, etc., en són un gran exemple.
Tot i que estic convençut que la meva descripció li fa força justícia, he de ser honest i dir que el meu punt de vista va quedar molt determinat pel nostre Couchsurfer i el meu amic Sebastián. El primer, apassionat de la música, també de la folklòrica, i el segon, mag de professió, no podien sinó ressaltar i evidenciar encara més la part cultural i artística de Valpo!
Va ser genial poder veure una cara coneguda i poder compartir el meu "dia a dia" i la meva manera de viatjar amb algú a qui realment aprecio i coneixo de fa molt temps. La pobra Laia va haver d'adaptar-se al meu mètode low-cost de viatge, però ho va fer d'una manera exemplar!
Amb molt poc temps encara per treure cap conclusió de Santiago, he de dir que Valparaíso em va agradar molt. És una ciutat molt pintoresca, amb mar i turons i on la gran presència d'universitaris no hi passa desapercebuda. S'hi combina aquest aire de ciutat portuària, bruta i cosmopolita, amb una gran presència i interès cultural. Els murals d'art urbà, la música de carrer o en directe en diversos bars, gent fent malabars, etc., en són un gran exemple.
Tot i que estic convençut que la meva descripció li fa força justícia, he de ser honest i dir que el meu punt de vista va quedar molt determinat pel nostre Couchsurfer i el meu amic Sebastián. El primer, apassionat de la música, també de la folklòrica, i el segon, mag de professió, no podien sinó ressaltar i evidenciar encara més la part cultural i artística de Valpo!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada