El meu febrer es presentava la mar d'excitant amb tota una Carretera Austral per davant. Amb l'únic handicap d'un visat que expirava l'última setmana de mes, vaig decidir veure i viure aquest tram de Chile com a mi m'agrada, poc a poquet i gaudint-ne al màxim.
Els següents dies van incloure autostops fallits, comiats i retrobaments molt ràpids i una excursió en cotxe de diversos dies la mar de bona. Això sí, per primera vegada el sud de Chile va mostrar la seva cara més grisa i va justificar la verdor de la zona amb uns quants dies de pluja intensa.
Els següents dies van incloure autostops fallits, comiats i retrobaments molt ràpids i una excursió en cotxe de diversos dies la mar de bona. Això sí, per primera vegada el sud de Chile va mostrar la seva cara més grisa i va justificar la verdor de la zona amb uns quants dies de pluja intensa.
El divendres dia 10, l'Anderson i jo vam decidir fer un petit trekking que ens havien recomanat al punt d'informació. Volíem anar fins a la Piedra del Àguila, un mirador amb bones vistes no gaire lluny del poblet de Futaleufú.
El Barry, va decidir quedar-se al càmping ja que tenia problemes i dolors en un peu.
El Barry, va decidir quedar-se al càmping ja que tenia problemes i dolors en un peu.
Pels volts de les 10h del matí, el meu nou amic i jo vam creuar el bufó poble, que queda rodejat per muntanyes, i vam enfilar pel camí que ens havia de dur fins al mirador. El camí en sí no va ser res espectacular, de fet, durant força estona era una espècie de carretera sense asfaltar que només va millorar quan ens apropàvem a la muntanya que havíem d'enfilar-nos.
Un cop a dalt però, les vistes eren espectaculars. Tot rodejats de muntanyes, amb una petita vall creada pel riu Espolón, afluent del riu Futaleufú, i bonics boscos i llacs.
Vam menjar els entrepans que duiem preparats i després d'una estona vam començar a baixar. Com que encara teníem ganes de seguir l'excursió, vam decidir anar a buscar una platja al riu, on vam estirar-nos a prendre el sol i a mullar-nos els peus.
Quan ja començàvem a torrar-nos massa, vam decidir tornar cap al càmping a retrobar-nos amb el Barry. A més a més, aquella mateixa tarda, des d'Argentina venien, per una banda la Monika i un amic seu austríac, l'Andreas, i per l'altre una parella (ell irlandès, l'Arnie i ella francesa, l'Aurélia) que el Barry havia conegut unes setmanes abans.
Quan ja començàvem a torrar-nos massa, vam decidir tornar cap al càmping a retrobar-nos amb el Barry. A més a més, aquella mateixa tarda, des d'Argentina venien, per una banda la Monika i un amic seu austríac, l'Andreas, i per l'altre una parella (ell irlandès, l'Arnie i ella francesa, l'Aurélia) que el Barry havia conegut unes setmanes abans.
Encara els tres, vam passejar pel poble i vam comprar menjar per cuinar a la nit i unes cerveses. Al cap d'una estona, es van succeir els retrobaments.
Durant la posta de sol, vam repetir el Lago Espejo i vam poder gaudir novament del meravellós reflex de les muntanyes a l'aigua del llac.
Durant la posta de sol, vam repetir el Lago Espejo i vam poder gaudir novament del meravellós reflex de les muntanyes a l'aigua del llac.
L'endemà dissabte va ser un dia de descans per tots plegats. Tots 7 anàvem cap al sud, amb la qual cosa vam decidir que hi aniríem plegats. Vam aprofitar el dia per comprar menjar, assegurar-nos que hi havia bus l'endemà cap a l'indret on teníem pensat anar i jo, comprar una motxilla petita de segona mà, ja que la meva se m'havia trencat.
Vam sopar tots plegats i ens en vam anar a dormir ben d'hora ja que l'hora prevista de sortida del bus eren les 6am.
Vam sopar tots plegats i ens en vam anar a dormir ben d'hora ja que l'hora prevista de sortida del bus eren les 6am.
Diumenge doncs, vam matinar moltíssim i vam fer cap a la parada. Dos busos esperaven per sortir, però en direcció oposada a la que nosaltres volíem. Van anar passant els minuts, i quan ja passava més de mitja hora vam assumir que no tindríem mitjà de transport.
La conclusió a la que vam arribar és que com els diumeges hi havia un bus extra que anava cap a Puyuhuapi, el bus de línia diari havia decidit agafar-se'l de festa.
La conclusió a la que vam arribar és que com els diumeges hi havia un bus extra que anava cap a Puyuhuapi, el bus de línia diari havia decidit agafar-se'l de festa.
Vist el fracàs, vam decidir posar-nos a fer dit, però teníem dos problemes. El primer, que passaven poquíssims cotxes ja que no és una ruta molt freqüent la que passa per Futaleufú i menys un diumenge a aquelles hores. El segon, que érem 7 personses.
Tenint això en compte, vam decidir separar-nos. Jo vaig quedar-me amb l'Anderson, asseguts a un banc de la plaça central del poble esperant a veure si els altres tenien sort.
Al cap d'un parell d'hores però, només el Barry, que havia decidit fer dit en solitari, havia tingut sort. Els altres seguíem tots encallats allà.
Tenint això en compte, vam decidir separar-nos. Jo vaig quedar-me amb l'Anderson, asseguts a un banc de la plaça central del poble esperant a veure si els altres tenien sort.
Al cap d'un parell d'hores però, només el Barry, que havia decidit fer dit en solitari, havia tingut sort. Els altres seguíem tots encallats allà.
Com que volíem avançar i no volíem passar un dia més, vam anar a l'oficina de turisme, on vam aconseguir dos números de telèfon de dues persones locals que s'oferien com a taxi.
Vaig trucar un d'ells que va acceptar dur-nos fins al Parque Nacional Queulat, 20km al sud de Puyuhuapi. Vam acordar un preu i ens va dir que en 45 minuts ens recolliria a la plaça central.
Vaig trucar un d'ells que va acceptar dur-nos fins al Parque Nacional Queulat, 20km al sud de Puyuhuapi. Vam acordar un preu i ens va dir que en 45 minuts ens recolliria a la plaça central.
I així va ser com, un total de 7 persones vam anxovar-nos en una camioneta pick-up.
Va ser divertit que, tan bon punt vam tornar a connectar amb la Carretera Austral, vam veure una pila de gent fent autostop. A part, quan estàvem una mica més enllà de mig camí, vam veure el Barry esperant la seva sort a la carretera i vam recollir-lo per tornar a ser-hi tots.
Vam arribar a Puyuhuapi passades les 15h i vam intentar esbrinar l'horari del bus per poder continuar fent cap al sud en els propers dies. Tots nosaltres havíem entès que no era senzill desplaçar-se per la Carretera Austral i volíem ser previsors.
Resulta que el mes de Febrer és el mes de vacances de la majoria de xilens, amb la qual cosa hi ha un munt de gent i a part, molts estudiants fent autostop. Com que les infraestructures no canvien, hi ha els busos que hi ha i si no ets suficientment organitzat, et quedes sense poder-te moure.
Resulta que el mes de Febrer és el mes de vacances de la majoria de xilens, amb la qual cosa hi ha un munt de gent i a part, molts estudiants fent autostop. Com que les infraestructures no canvien, hi ha els busos que hi ha i si no ets suficientment organitzat, et quedes sense poder-te moure.
Després de preguntar a un munt de persones on podíem comprar bitllets de bus, vam entendre que ho feia la mateixa senyora que tenia el supermercat del poble. Vam entrar-hi per comprar 7 bitllets per dimarts i...sorpresa! Era impossible.
Resulta que la dona només venia 10 bitllets per dia i mai amb més d'un dia d'antel·lació, és a dir, s'havia de comprar sempre d'un dia per l'altre.
Si us he de ser sincer, en aquell moment em vaig desesperar una mica. Havia estat tot molt difícil aquell dia i no podia entendre perquè no es podia reservar un seient per al cap de dos dies.
Resulta que la dona només venia 10 bitllets per dia i mai amb més d'un dia d'antel·lació, és a dir, s'havia de comprar sempre d'un dia per l'altre.
Si us he de ser sincer, en aquell moment em vaig desesperar una mica. Havia estat tot molt difícil aquell dia i no podia entendre perquè no es podia reservar un seient per al cap de dos dies.
Vaig entendre que m'hauria d'adaptar al sistema de funcionament del sud del món o sinó m'amargaria la resta dels dies...
Sense bitllets de bus, vam continuar cap a l'entrada del parc però ens esperava una nova sorpresa. Operaris treballaven en la remodelació de la carretera i feien talls continus deixant passar cotxes només en un sentit. Això va fer que un tram de 20km durés ben bé una hora.
Així doncs, quan anàvem a entrar al Parc Nacional, els guardaparcs ens van informar que estava tancat. Havíem fet tard ja que eren passades les 5pm. No ens ho podíem creure...
Així doncs, quan anàvem a entrar al Parc Nacional, els guardaparcs ens van informar que estava tancat. Havíem fet tard ja que eren passades les 5pm. No ens ho podíem creure...
Vist el panorama vam decidir que cadascú fes la seva. Jo, juntament amb l'Anderson, vam fer dit per tornar cap a Puyuhuapi. Volíem fer nit allà, llevar-nos d'hora i assegurar el bitllet de bus per anar a Coyhaique.
Vam aprofitar un parell de cotxes que sortien del Parque Queulat per demanar-los si ens podien portar i, d'aquesta manera vam arribar al poble. Allà, vam buscar un càmping, vam arreglar un cotxe perquè ens dugués fins l'entrada del parc el dia següent, vam sopar i vam anar a dormir.
Vam aprofitar un parell de cotxes que sortien del Parque Queulat per demanar-los si ens podien portar i, d'aquesta manera vam arribar al poble. Allà, vam buscar un càmping, vam arreglar un cotxe perquè ens dugués fins l'entrada del parc el dia següent, vam sopar i vam anar a dormir.
L'endemà, érem conscients que el supermercat obria a les 8h i volíem ser-hi ben d'hora per assegurar que tindríem seient.
Així doncs, vam recollir-ho tot i a les 8.15h ens vam plantar a la porta. Vam entrar uns 5 segons abans que un noi i just davant nostra teníem una noia, que ja parlava amb la propietària del super.
Va demanar-li 4 seients pel bus i quan la senyora li va respondre que només en quedaven 2, els pèls se'ns van posar de punta.
Per sort nostra, la noia va decidir que preferia esperar al proper dia per tal de poder viatjar tots 4 junts. D'aquesta manera, ens vam fer amb els últims dos seients del bus per anar a Coyhaique. Si enlloc de dos n'haguessin quedat quatre o si haguéssim entrat 10 segons més tard, ens haguéssim trobat, novament, amb la impossibilitat de comprar els bitllets de bus.
Així doncs, vam recollir-ho tot i a les 8.15h ens vam plantar a la porta. Vam entrar uns 5 segons abans que un noi i just davant nostra teníem una noia, que ja parlava amb la propietària del super.
Va demanar-li 4 seients pel bus i quan la senyora li va respondre que només en quedaven 2, els pèls se'ns van posar de punta.
Per sort nostra, la noia va decidir que preferia esperar al proper dia per tal de poder viatjar tots 4 junts. D'aquesta manera, ens vam fer amb els últims dos seients del bus per anar a Coyhaique. Si enlloc de dos n'haguessin quedat quatre o si haguéssim entrat 10 segons més tard, ens haguéssim trobat, novament, amb la impossibilitat de comprar els bitllets de bus.
Vam acordar amb la propietària del supermercat que avisaria el bus que, enlloc de recollir-nos a Puyuhuapi, ho fes a la carretera, a la sortida del Parque Queulat. Ens va recomanar que estiguéssim allà pels volts de les 6am ja que el bus sortia a les 5.30am del poblet. Si no hi érem no ens esperaria.
Tranquils per haver aconseguit el primer objectiu del dia, vam esperar el cotxe que havíem reservat per dur-nos fins al parc nacional que volíem visitar. Novament, els minuts van anar passant i el cotxe no apareixia. Uns minuts després i amb l'experiència del dia anterior, vam trucar a un número de contacte que teníem. El conductor ens va confirmar el que sospitàvem, ja havia marxat doncs no l'havien avisat que ens havia d'esperar.
En vista de l'èxit i ja entenent que a la Carretera Austral no pots comptar en absolut que tindràs la mobilitat garantida, vam anar a la carretera a fer dit. Aprofitant els talls per obres, vam poder pujar a una bus que ens va deixar a l'entrada. Finalment, després de moooltes hores, ho havíem aconseguit.
L'Anderson i jo, vam decidir comprar l'entrada i demanar un lloc per acampar allà mateix. Ens van otorgar un espai en una de les zones d'acampada autoritzades. Vam deixar les coses, vam plantar la tenda i vam començar la visita del Ventisquero Colgante, una glacera que apareix per sobre una muntanya i mica en mica, va fonent-se en un bonic llac que té als peus.
Com que hi havia diversos senders, vam decidir anar-los recorrent un a un. Cada un d'ells acabava en un mirador amb un angle i punt de vista diferent.
L'Anderson i jo, vam decidir comprar l'entrada i demanar un lloc per acampar allà mateix. Ens van otorgar un espai en una de les zones d'acampada autoritzades. Vam deixar les coses, vam plantar la tenda i vam començar la visita del Ventisquero Colgante, una glacera que apareix per sobre una muntanya i mica en mica, va fonent-se en un bonic llac que té als peus.
Com que hi havia diversos senders, vam decidir anar-los recorrent un a un. Cada un d'ells acabava en un mirador amb un angle i punt de vista diferent.
Va ser espectacular que, mentre anàvem a l'últim dels miradors per un sender a través del bosc, vam sentir un soroll fortíssim, que s'assemblava molt al d'un avió. De fet, vam pensar que d'això es tractava. Al cap d'una estona però, el soroll es va repetir i vam poder confirmar que no era un avió, sinó la pròpia glacera en trencar-se. Impressionant!
Tot i que la glacera era realment espectacular, l'indret preciós i les cascades imponents, no seria just si no digués que em va decebre una mica.
Resulta que tenia unes expectatives molt altes del lloc i m'havia fet la idea que seria molt més verge, molt més innaccessible. Finalment en canvi, era un lloc de molt fàcil accés, molt preparat i que per tant, en temporada alta, estava a rebentar de gent. Vaig gaudir-ne igualment, però no va ser exactament el que esperava.
Resulta que tenia unes expectatives molt altes del lloc i m'havia fet la idea que seria molt més verge, molt més innaccessible. Finalment en canvi, era un lloc de molt fàcil accés, molt preparat i que per tant, en temporada alta, estava a rebentar de gent. Vaig gaudir-ne igualment, però no va ser exactament el que esperava.
Pels volts de les 19h vam tornar a la zona de càmping, on vam dutxar-nos, preparar el sopar i conversar amb els nostres companys d'àrea d'acampada.
Dimarts 14 vam matinar molt i sobre les 5.40am ja érem a la carretera esperant el bus que ens havia de dur a Coyhaique. Només sortir del parc vam quedar-nos amb un pam de nas en veure que ja hi havia gent fent dit a la carretera. I no dos o tres, sinó ben bé una desena.
Tenint en compte això, vam decidir allunyar-nos una mica més de la massa de gent, deixar les motxilles a terra i amb els bitllets a la mà, esperar el bus.
Tenint en compte això, vam decidir allunyar-nos una mica més de la massa de gent, deixar les motxilles a terra i amb els bitllets a la mà, esperar el bus.
Al cap d'uns 20 minuts d'espera, vam veure aproximar-se un autobus petitet. Vam fer càlculs de temps i vam veure clar que havia de ser el nostre. El sol encara no havia sortit del tot, amb la qual cosa, vam decidir començar a moure els braços fent voleiar els bitllets per cridar l'atenció del conductor. Per la nostra sorpresa però, no va parar...
Vam quedar-nos amb la boca oberta, maleïnt-t'ho tot i no volent-nos creure que fos el 3r dia que un mitjà de transport ens deixava plantats...
En un viatge d'aquestes característiques, hi ha petits moments de crisi, en que ho engegaries tot a pastar fang. Aquell va ser un d'aquests moments.
En un viatge d'aquestes característiques, hi ha petits moments de crisi, en que ho engegaries tot a pastar fang. Aquell va ser un d'aquests moments.
Vam quedar-nos debatent què fer, si era millor quedar-se allà fent dit, o intentar moure's uns km direcció sud. Valoràvem els pros i contres de cada opció, entre renecs, sorpresa i indignació pel fet que el bus hagués passat de llarg. La responsabilitat anava passant del conductor a la propietària del supermercat segons anàvem trobant arguments per culpar-ne un o l'altra.
Per sort, entre tant debat i crítica no ens havíem mogut del lloc i un cop passaven de les 6.30am, vam veure un bus més gran aproximar-se.
Amb una escletxa d'esperança vam tornar a fer ballar els bitllets de bus a l'aire i per la nostra felicitat i tranquil·litat, vam veure com el bus s'aturava. Alguns passatgers van baixar i abans que puguéssim pujar-hi, vam veure esfereïts com una manada de joves venia corrent direcció al bus. Tots els autostopistes, alguns dels quals portaven més d'un dia encallats en aquell trocet de món, preguntaven desesperats si podien ocupar algun dels seients alliberats. El conductor, veient el problema que podria tenir si en deixava pujar algun, va decidir que només pujava la gent amb bitllet comprat. D'aquesta manera, l'Anderson i jo vam posar rumb cap a Coyhaique, la capital de la Carretera Austral.
Per sort, entre tant debat i crítica no ens havíem mogut del lloc i un cop passaven de les 6.30am, vam veure un bus més gran aproximar-se.
Amb una escletxa d'esperança vam tornar a fer ballar els bitllets de bus a l'aire i per la nostra felicitat i tranquil·litat, vam veure com el bus s'aturava. Alguns passatgers van baixar i abans que puguéssim pujar-hi, vam veure esfereïts com una manada de joves venia corrent direcció al bus. Tots els autostopistes, alguns dels quals portaven més d'un dia encallats en aquell trocet de món, preguntaven desesperats si podien ocupar algun dels seients alliberats. El conductor, veient el problema que podria tenir si en deixava pujar algun, va decidir que només pujava la gent amb bitllet comprat. D'aquesta manera, l'Anderson i jo vam posar rumb cap a Coyhaique, la capital de la Carretera Austral.
El viatge va ser molt llarg i no vam arribar fins pràcticament el migdia.
Vam buscar un càmping i després vam anar al centre d'informació a veure què podíem fer. La nostra intenció inicial era anar a un petit poble al sud de Coyhaique, Villa Cerro Castillo, per fer un trekking de 4 dies. El problema va ser que la previsió del temps pels propers 4-5 dies era horrorosa... pluja, tempestes, pluja i més tempestes.
Just en el moment que ens tocava torn per preguntar, van entrar l'Arnie, l'Aurélia i el Barry. Tan sols un parell de dies després d'acomiadar-nos ens tornàvem a trobar!
Ens van explicar que estaven pensant en llogar un cotxe pels propers 4 dies per recórrer la Carretera Austral cap al sud. No tenien pensada una destinació concreta, però volien anar fent i en funció del clima i les opcions d'excursions, anar parant.
Ens van explicar que estaven pensant en llogar un cotxe pels propers 4 dies per recórrer la Carretera Austral cap al sud. No tenien pensada una destinació concreta, però volien anar fent i en funció del clima i les opcions d'excursions, anar parant.
Ràpidament, l'Anderson i jo vam decidir sumar-nos-hi. Així doncs, la tarda la vam passar preguntant preus de lloguer de cotxe a les diferents oficines. Quan finalment vam decidir-nos, vam deixar un cotxe reservat per l'endemà i vam quedar per sopar tots plegats al càmping on estàvem l'Anderson i jo. Vam cuinar, beure una mica de vi i vam quedar per trobar-nos l'endemà a les 8.30am per recollir el cotxe.
Dimecres un cop vam tenir la nostra camioneta pick-up, vam decidir passar pel supermercat a carregar provisions pel "road trip". Amb la part de darrera plena, vam començar el trajecte.
El nostre destí aquell dia era Puerto Río Tranquilo, a uns 215km al sud.
Pocs km després de sortir de Coyhaique la carretera ja començava a ser la meravella que ens havien explicat. Rodejada de muntanyes, pràcticament verge, amb rius de colors blaus, turqueses, marrons, i amb un munt de llocs que convidaven a fer una parada. De fet, així vam fer-ho i gairebé cada cop que ens trobàvem davant d'un paisatge de postal, paràvem el cotxe i l'observàvem una estoneta.
El nostre destí aquell dia era Puerto Río Tranquilo, a uns 215km al sud.
Pocs km després de sortir de Coyhaique la carretera ja començava a ser la meravella que ens havien explicat. Rodejada de muntanyes, pràcticament verge, amb rius de colors blaus, turqueses, marrons, i amb un munt de llocs que convidaven a fer una parada. De fet, així vam fer-ho i gairebé cada cop que ens trobàvem davant d'un paisatge de postal, paràvem el cotxe i l'observàvem una estoneta.
El clima va respectar-nos fins poc abans d'arribar a Puerto Río Tranquilo, quan el cel va ennegrir-se i les primeres pluges van començar a caure.
Un cop vam arribar en aquest petit poblet a la vora del segon llac més gran de Sudamèrica, el Lago General Carrera, vam comparar preus i opcions per anar a les Cuevas de Mármol, unes coves naturals a les parets de marbre de les roques del llac.
Amb una idea al cap, vam decidir que ho faríem el matí següent, esperant que el clima estigués una mica millor, i vam tornar al cotxe per anar per una carretera secundària que portava fins a un mirador de la glacera Exploradores.
Un cop vam arribar en aquest petit poblet a la vora del segon llac més gran de Sudamèrica, el Lago General Carrera, vam comparar preus i opcions per anar a les Cuevas de Mármol, unes coves naturals a les parets de marbre de les roques del llac.
Amb una idea al cap, vam decidir que ho faríem el matí següent, esperant que el clima estigués una mica millor, i vam tornar al cotxe per anar per una carretera secundària que portava fins a un mirador de la glacera Exploradores.
En aquest moment, el que era pluja va convertir-se en un xàfec amb el seu punt àlgid en el moment que arribàvem a l'inici del sender que portava fins el mirador. En vista del panorama, vam decidir tornar enrere. Amb tot, el trajecte va ser molt bonic. Cascades enormes queien sobre el riu que acompanyava el curs de la carretera, i quan els núvols s'aixecaven una mica, s'endevinaven les putnes de glaceres enormes que coronaven les muntanyes que ens envoltaven.
Va ser una pena no poder gaudir d'aquest trajecte amb sol, o si més no, sense tants núvols i pluja, però igualment va valer la pena.
Va ser una pena no poder gaudir d'aquest trajecte amb sol, o si més no, sense tants núvols i pluja, però igualment va valer la pena.
- Cascada camí de Los Exploradores
De tornada a Puerto Río Tranquilo, vam buscar un càmping i vam plantar les tendes de campanya sobre un terra força humit. Vam sopar plegats i vam anar a dormir.
L'endemà, vam llevar-nos molt d'hora per poder començar l'excursió a les coves a les 8h. El tour consistia en un trajecte en barca d'unes 2,30h, entrant en algunes de les coves i visitant també la Catedral de Mármol, una estructura de roca al mig del llac que encara es manté de peu. A més a més, el Barry i la parella franco-irlandesa, havien decidit llogar uns kayaks amb els que podrien aprofundir més en les coves.
Semblava que el temps aguantava, però tant bon punt vam posar un peu a la barca, va ser difícil decidir si teníem més aigua sota els peus o sobre el cap. Quin xàfec!!!
Tots anàvem tan tapats com podíem amb l'equipament impermeable. Jo, a part de la jaqueta, m'havia comprat un ponxo molt barat, d'aquests que són pràcticament una bossa d'escombraries amb forats. De tant estirar-la per tapar-me cul, cap i extremitats, va acabar tot estripat...
Semblava que el temps aguantava, però tant bon punt vam posar un peu a la barca, va ser difícil decidir si teníem més aigua sota els peus o sobre el cap. Quin xàfec!!!
Tots anàvem tan tapats com podíem amb l'equipament impermeable. Jo, a part de la jaqueta, m'havia comprat un ponxo molt barat, d'aquests que són pràcticament una bossa d'escombraries amb forats. De tant estirar-la per tapar-me cul, cap i extremitats, va acabar tot estripat...
- Resistint al xàfec
Les coves eren espectaculars. Esculpides per l'aigua a base d'anys i anys, tenien formes gaudinianes i en contrast amb el blau turquesa del llac, formaven un conjunt fabulós.
Sembla a ser que els dies de sol, l'espectaccle és encara més sensacional, ja que el color de l'aigua és més intens i els primers raigs de llum s'escolen dins de les coves il·luminant-les.
Després d'haver recorregut bona part de les obertures a la roca i de veure la famosa Catedral de Mármol, vam tornar cap al poble.
De nou al càmping, vam treure'ns la roba mullada, vam fer-nos una dutxa d'aigua calenta i vam tornar al cotxe per seguir cap a Cochrane, a 115km.
Tan bon punt vam arribar, vam començar a buscar un lloc per dormir. No va ser fàcil, però finalment vam aconseguir una casa per tots 5. Clarament era la casa dels propietaris, que la llogaven durant l'estiu. Així doncs, estava ben equipada i era la mar de còmode.
Seria el primer llit en el que dormiria en la Carretera Austral!
Seria el primer llit en el que dormiria en la Carretera Austral!
Com que la tarda ens va regalar un cel blau i clar i volíem aprofitar la tarda, vam anar a la Reserva Nacional Tamango, ben apropet de Cochrane. Vam decidir-nos a fer un trekking curtet, que vorejava el llac que porta el mateix nom que la ciutat més propera. Realment, crec que cap de nosaltres s'esperava que fos tant bonic. El trekking s'enfilava una mica i et dotava d'unes molt bones vistes generals del llac, d'un blau preciós. Més endavant, baixava fins al nivell del llac, passant per un dens bosc. L'únic que em va saber greu va ser no disposar de més temps per poder explorar més aquella reserva tan sorprenent.
Pels volts de les 20h, vam tornar a la casa per cuinar el sopar i anar a dormir.
- Sopar d'equip
El dia 17, tornàvem a sortir d'hora pel matí. Anàvem cap el Parque Patagonia, també antiga propietat del fundador de The North Face. Aquest parc està en una carretera secundària que va direcció a Argentina, així doncs, vam pujar al cotxe i vam fer via cap allà.
Un cop allà, vam preguntar pels diversos trekkings i vam decidir-nos per un de circular, que s'enfilava a una petita serralada, recorria alguns llacs i tornava a baixar.
Com a curiositat, dir-vos que mentre anàvem cap al Parque Patagonia, ja vam entendre qui eren els amos i senyors de la zona. Els guanacos!
Com a curiositat, dir-vos que mentre anàvem cap al Parque Patagonia, ja vam entendre qui eren els amos i senyors de la zona. Els guanacos!
- De camí al Parque Patagonia
Vam passar per una zona de prats i després vam enfilar muntanya amunt travessant zona boscosa fins arribar a la part superior de la muntanya. Feia molt molt de vent, així que vam seure a reser, buscant roques que ens fessin de paravent. La vista era molt bonica, a la vall i les muntanyes de la zona.
- Vistes a la vall
Poc després vam arribar al primer dels llacs. Allà, l'Anderson i jo vam decidir seguir un sender que semblava que s'enfilava cap a un pic més elevat, però a mig camí, en vista que el que feia era rodejar la muntanya en comptes de pujar-la, vam girar cua. Durant aquesta estona però, vam ser testimonis de com queien alguns petits flocs de neu i de com un còndor que ens passava per sobre els caps.
Vam seguir el camí fins a arribar a una zona on clarament hi havia hagut un foc no gaire anys enrere. Vam passar per un segon llac i pocs minuts més tard a l'última de les llacunes, on vam parar a dinar. Les vistes a la vall eren precioses.
Amb la panxa plena, vam començar el descens, atrapant l'Aurélia, el Barry i l'Arnie, que ens portaven certa avantatge. Després d'un últim tram caminant al costat de l'abrupte muntanya al costat, vam arribar al parking on teníem el cotxe aparcat.
Abans de tornar a Cochrane però, vam aprofitar que encara no era molt tard per conduir per la bonica carretera direcció a Argentina. Abans d'arribar a la frontera però, vam girar cua.
Pels volts de les 19h tornàvem a Cochrane, però enlloc de repetir nit a la casa, vam decidir per acampar a la Reserva Nacional Tamango.
Dissabte vam sortir gairebé a les 10h direcció Caleta Tortel, a 125km. Vam decidir que seria la nostra destinació final. Des d'allà, tornaríem a fer cap al nord per poder arribar a Coyhaique a temps per tornar el cotxe.
Després d'un dia i mig de treva, la pluja va tornar a apretar i va estar present gairebé tot el dia.
La carretera va seguir com fins aleshores, espectacularment bonica, però també força incòmode degut a que la immensa majoria del seu recorregut no està asfaltat i a les males condicions climàtiques.
Després d'un dia i mig de treva, la pluja va tornar a apretar i va estar present gairebé tot el dia.
La carretera va seguir com fins aleshores, espectacularment bonica, però també força incòmode degut a que la immensa majoria del seu recorregut no està asfaltat i a les males condicions climàtiques.
Un cop a Caleta Tortel vam fer un passeig pel poble. És molt interessant perquè, a part que totes les cases estan fetes de fusta, els carrers també. S'han fet passarel·les elevades, per respectar la vegetació i suposo que també per facilitar els desplaçaments a peu en dies plujosos com aquell.
També vam decidir pujar a un petit mirador que hi havia als afores del poble. Vam haver de sortejar diversos barrals de fang, però finalment vam poder arribar al final, on hi havia uns bancs amb una teulada que servia de refugi per la pluja que queia intermitentment. Allà mateix vam decidir dinar els entrepans que portàvem preparats.
La vista era la mar de xula. Es podien observar els diversos braços del fiord, el poblet, la pista de l'aeròdrom, un dels rius desembocant al mar i les muntanyes dels voltants.
- Tots els nois
- Aeròdrom de Caleta Tortel
Abans de tornar al cotxe, vam baixar del turó on ens trobàvem i vam fer un petit passeig per la part baixa del poble, vorejant la costa i gaudint dels colors de les barques de pesca que reposaven anclades.
- Part baixa del poble
El passeig no va durar gaire perquè la pluja va apretar i vam decidir que ja en teníem prou. Ens quedava un trajecte llarg, ja que volíem fer tants km com puguéssim direcció nord, per apropar-nos al màxim a Coyhaique.
Ja de nit, vam tornar a Puerto Río Tranquilo i vam repetir càmping.
L'endemà, vam matinar més que cap altre dia i a les 6.30h ja estàvem en marxa. Vam poder gaudir dels espectaculars colors del llac General Carrera amb els primers rajos de sol i també, d'un preciós Arc de Santmartí.
Abans de migdia ja érem a Coyhaique on vam poder entregar el cotxe.
Com que cadascun de nosaltres volia una cosa diferent, vam acabar separant-nos per buscar lloc per dormir. Jo vaig acabar amb l'Aurélia i l'Arnie, tots 3 compartint una habitació en un hostel. La tarda va ser bàsicament de relax i la nit, per descansar i recuperar forces, novament en la comoditat d'un llit com Déu mana!
Amb la tornada a Coyhaique s'acabava aquesta nova etapa de viatge. Crec que van ser dies que em van servir per acabar d'entendre com funcionava la manera de viatjar per aquestes latituds. Després d'uns primers dies d'estrés i de neguit perquè tot semblava funcionar molt lent, vaig entendre que calia adaptar-se a aquell ritme de vida o sinó, acabaria no gaudint dels dies per aquesta zona.
També va ser temps de fer nous amics, alguns dels quals els tornaria a veure en diferents futures etapes, amb els que vaig compartir una excursió en cotxe la mar d'interessant i bones nits de converses.
I tot això, amanit amb l'explosió de tranquil·litat i felicitat que em produeix estar en llocs on la naturalesa és tan verge, tan exuberant, tant imponent, tant com hauria de ser!
Amb la tornada a Coyhaique s'acabava aquesta nova etapa de viatge. Crec que van ser dies que em van servir per acabar d'entendre com funcionava la manera de viatjar per aquestes latituds. Després d'uns primers dies d'estrés i de neguit perquè tot semblava funcionar molt lent, vaig entendre que calia adaptar-se a aquell ritme de vida o sinó, acabaria no gaudint dels dies per aquesta zona.
També va ser temps de fer nous amics, alguns dels quals els tornaria a veure en diferents futures etapes, amb els que vaig compartir una excursió en cotxe la mar d'interessant i bones nits de converses.
I tot això, amanit amb l'explosió de tranquil·litat i felicitat que em produeix estar en llocs on la naturalesa és tan verge, tan exuberant, tant imponent, tant com hauria de ser!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada