Tot i que és complicat enrecordar-se'n, com ja vaig explicar en el darrer post, el primer contacte amb el sud del continent va ser molt satisfactori. L'únic inconvenient és que el sud xilè ofereix tantes opcions que m'havia costat molt decidir-me cap a on continuar.
Els dies a Pucón m'havien servit per fer un petit planning per les properes setmanes. Res massa concret, però sí per tenir una idea dels següents passos a fer... Serviria de poc, ja que els meus plans canviarien gairebé a cada parada.
Els dies a Pucón m'havien servit per fer un petit planning per les properes setmanes. Res massa concret, però sí per tenir una idea dels següents passos a fer... Serviria de poc, ja que els meus plans canviarien gairebé a cada parada.
Els dies post-Pucón doncs, vaig dedicar-los a visitar la costa Atlàntica, Valdivia i voltants, per continuar per la Región de Los Lagos i retrobar-me de forma inesperada i sobtada amb el meu colega Matías.
El dia 17 pels volts de les 16.30h arribava a la Terminal de Valdivia. Vaig preguntar per llocs on dormir al punt d'informació turística i vaig sortir pel passeig marítim a buscar un lloc on passar la nit. Em va costar molt més de l'habitual trobar un hostel però finalment, a les 18h vaig instal·lar-me a un bufó alberg del centre i vaig sortir a fer un vol.
Vaig caminar fins a la Isla Teja, una illa conectada a la ciutat per un pont, passant novament pel passeig marítim i veient els lleons marins que hi descansen.
Vaig caminar fins a la Isla Teja, una illa conectada a la ciutat per un pont, passant novament pel passeig marítim i veient els lleons marins que hi descansen.
El meu destí era el Parc Botànic de l'Universitat que és conegut per ser un dels més bonics del país. Vaig passejar-m'hi passant pels camins que tenien vistes als canals i seient una estona per llegir.
Quan ja tancaven, vaig reprendre el camí de tornada fent tan sols una petita parada per sopar.
Quan ja tancaven, vaig reprendre el camí de tornada fent tan sols una petita parada per sopar.
Us he de reconèixer que, tot i que no sóc un gran amant dels jardins botànics, aquest em va agradar força per ser més un parc on els locals van a desconnectar.
L'endemà dimecres, pels volts de les 10am vaig agafar un bus direcció Curiñanco, un petit poblet en una península al nord de Valdivia.
El trajecte va ser accidentat per dos motius. el primer, unes obres a la carretera (de grava) ens van tenir aturats més de mitja hora. La segona, poc després d'haver arribat i baixat del bus, vaig adonar-me que no tenia la càmera de fotos. Ràpidament vaig tornar cap a on el bus m'havia deixat però ja era tard, s'havia esfumat.
Van ser uns minuts estressants ja que les fotos són un dels béns més preuats del viatge.
El trajecte va ser accidentat per dos motius. el primer, unes obres a la carretera (de grava) ens van tenir aturats més de mitja hora. La segona, poc després d'haver arribat i baixat del bus, vaig adonar-me que no tenia la càmera de fotos. Ràpidament vaig tornar cap a on el bus m'havia deixat però ja era tard, s'havia esfumat.
Van ser uns minuts estressants ja que les fotos són un dels béns més preuats del viatge.
Vaig haver de pensar en una solució. Per fortuna, recordava el nom de l'empresade transport i, com que per cortesia d'haver-me donat d'alta d'una companyia telefònica xilena tenia internet al mòbil, vaig buscar d'immediat el número de l'empresa i vaig trucar-hi.
El senyour que em va respondre em va demanar que tornés a trucar en 5 minuts, ja que intentaria localitzar el xofer. I 5 minuts després, BINGO! La meva càmera estava localitzada i la podria recolliar a la terminal a la tornada a Valdivia. Bufffff!!!!
El senyour que em va respondre em va demanar que tornés a trucar en 5 minuts, ja que intentaria localitzar el xofer. I 5 minuts després, BINGO! La meva càmera estava localitzada i la podria recolliar a la terminal a la tornada a Valdivia. Bufffff!!!!
Més tranquil vaig anar cap a l'Área Silvestre Protegida Punta Curiñanco i vaig resseguir un caminet que recorria un bosc d'olivillos, un arbre autòcton de la zona i que tenia diversos miradors al mar. Petitó però força bonic.
- Vistes de la platja de Curiñanco
Quan vaig acabar el recorregut vaig baixar a la platja més propera a menjar-me els entrepans que tenia prearats i tot seguit, a través de les roques vaig connectar amb una platja més llarga i m'hi vaig passejar fins a tornar a la carretera principal des d'on agafaria un altre bus direcció a Niebla.
Aquesta població costanera queda en el camí de retorn a Valdivia i està en un lloc estratègic, a les portes d'una entrada natural de mar.
Un dels punts d'interès de Niebla són les restes d'un fort hispànic construït durant el S.XVII, que servia de punt de control de possibles intents d'internació d'embarcacions en territori espanyol.
Havent recorregut el fort, que està força ben conservat i disposa de bastanta informació, vaig baixar a la platja a estirar-me una estona i prendre el sol.
Quan en vaig tenir prou, vaig agafar un bus de tornada cap a Valdivia, on vaig recuperar la meva càmera.
Aquesta població costanera queda en el camí de retorn a Valdivia i està en un lloc estratègic, a les portes d'una entrada natural de mar.
Un dels punts d'interès de Niebla són les restes d'un fort hispànic construït durant el S.XVII, que servia de punt de control de possibles intents d'internació d'embarcacions en territori espanyol.
Havent recorregut el fort, que està força ben conservat i disposa de bastanta informació, vaig baixar a la platja a estirar-me una estona i prendre el sol.
Quan en vaig tenir prou, vaig agafar un bus de tornada cap a Valdivia, on vaig recuperar la meva càmera.
Va ser un dia interessant ja que tot el recorregut per la costa pacífica és ben bonic, passant per petits poblets molt entranyables.
L'endemà, havia decidit que marxaria de Valdivia, però no tenia massa clar cap a on. La primera opció era tornar cap al nord, fent camí cap a la Reserva Biológica Huilo Huilo i d'allà creuar el llac Pirihueico i fer dit fins a arribar a Argentina. Amb tot, no ho acabava de veure clar.
La segona, era seguir rumb cap al sud, però no sabia quin poblet o llac escollir dins de les innumerables opcions que aquesta regió xilena ofereix.
La segona, era seguir rumb cap al sud, però no sabia quin poblet o llac escollir dins de les innumerables opcions que aquesta regió xilena ofereix.
En qualsevol cas, el matí vaig dedicar-lo a comprar material de càmping que em seria necessari per futurs trekkings. Vaig recórrer diverses botigues i vaig fer-me amb un fogonet, gas i una olla per cuinar. Ara sí, estava del tot llest per afrontar la Patagonia.
Pels volts de la 1pm vaig arribar a la Terminal de Valdivia encara sense saber 100% on passaria la nit. Vaig seure en un dels bancs i vaig posar-me a estudiar el mapa i la taula d'horaris del bus. Mentrestant, vaig veure una petita micro que tenia com a destí Futrono, al nord del Lago Ranco. Després de pensar-m'ho uns segons, vaig decidir que aquell seria el meu destí.
En un parell d'hores estava a Futrono, una petita però bonica població. Tan bon punt vaig arribar, vaig anar al centre d'informació a preguntar dues coses. La primera, on podia trobar un càmping on pogués passar la nit. La segona, a demanar opinió sobre com continuar el meu viatge.
Vist amb perspectiva, el pla que vaig decidir després d'haver parlat amb la senyora de turisme no tenia cap sentit.
La intenció era fer dit des de Futrono rodejant el llac fins a arribar a Osorno. D'allà, aniria al Parque Nacional Huerquehue prop de la frontera amb Argentina i després d'un trekking, canviaria de país anant a San Carlos de Bariloche. D'allà, rumb al nord fins a San Martín de los Andes, des d'on podria creuar el llac Pirihueico i la reserva Huilo Huilo.
De fet, aquest últim llac i reserva eren els motius de tal "loop". M'havia quedat amb ganes de recórrer-los i buscava una manera factible de passar-hi i poder continuar cap al sud.
Afortunadament, com el títol del post avisa, els plans van canviar.
La intenció era fer dit des de Futrono rodejant el llac fins a arribar a Osorno. D'allà, aniria al Parque Nacional Huerquehue prop de la frontera amb Argentina i després d'un trekking, canviaria de país anant a San Carlos de Bariloche. D'allà, rumb al nord fins a San Martín de los Andes, des d'on podria creuar el llac Pirihueico i la reserva Huilo Huilo.
De fet, aquest últim llac i reserva eren els motius de tal "loop". M'havia quedat amb ganes de recórrer-los i buscava una manera factible de passar-hi i poder continuar cap al sud.
Afortunadament, com el títol del post avisa, els plans van canviar.
Abans de tot aquest periple però, volia gaudir de Futrono i l'illa Huapi, una petit tros de terra al centre del llac.
Com que només hi ha una barca diària em van recomanar reservar el bitllet per telèfon.
Com que només hi ha una barca diària em van recomanar reservar el bitllet per telèfon.
Amb el cap encara en ebullició per tants plans, vaig caminar mitja hora fins a arribar al càmping, que quedava un pèl allunyat del centre.
Un cop vaig tenir la tenda plantada vaig tornar cap al poble, passant per un bonic mirador, a passejar una mica i comprar provisions.
El divendres 20 vaig llevar-me tard. Havia de recollir les coses, plegar la tenda i caminar uns 45 minuts fins al port. Vaig sortir del càmping amb uns 15 minuts d'antel·lació. Carregat com una mula anava tan ràpid com podia, convençut que no hi havia res a fer i que perdria la barca. Però vaig tenir la sort de cara i un taxi va aparèixer per darrera meu i va parar als meus gestos desesperats.
Afotunadament, vaig arribar a temps!
Afotunadament, vaig arribar a temps!
El trajecte en barca va durar gairebé dues hores fins a arribar al port a l'oest de l'illa, on vaig baixar i vaig començar a caminar.
Poc després, vaig topar-me amb un local molt trempat, que em va explicar la mística de l'illa. La coneguda com a "Piedra Bruja" és un passatge natural per les roques que pot predir si viuràs força anys o no. Segons em va explicar el senyor, la tradició popular diu que si t'hi quedes encallat, mala senyal...
Com que no tenia cap destí en particular, vaig decidir fer cap a la famosa pedra i veure què em deparava el futur.
Com que no tenia cap destí en particular, vaig decidir fer cap a la famosa pedra i veure què em deparava el futur.
Després de caminar força estona i meravellar-me amb els verds, grocs i blaus de l'illa, vaig arribar a la platja des de la qual s'accedeix a la "Piedra Bruja". Vaig esmunyir-me per les estretes obertures de les roques i... vaig sortir-ne sense complicacions.
Amb la tranquil·litat de tenir una llarga vida per davant, vaig seure a la platja, vaig banyar-me a la freda aigua del llac i vaig dinar. A posterior, vaig estar una estona descansant i vaig tornar a mobilitzar-me pels camins de terra de la tranquil·la illa, direcció a la part sud. A mig camí, vaig creuar-me novament amb un local que anava acompanyat d'un cavall i una bona trompa. Va preguntar-me on anava i va oferir-me portar-me amb el seu cavall. Vaig acceptar la proposta i així vam continuar mentre conversàvem.
Finalment, quan vaig arribar a la part sud, quedava encara una estona perquè la barca de retorn a Futrono arribés.
Aprofitant el temps que quedava, vaig enfilar-me a un turonet per gaudir de millors vistes i després, tenint en compte la calor que feia, vaig tornar a remullar-me.
Finalment, quan vaig arribar a la part sud, quedava encara una estona perquè la barca de retorn a Futrono arribés.
Aprofitant el temps que quedava, vaig enfilar-me a un turonet per gaudir de millors vistes i després, tenint en compte la calor que feia, vaig tornar a remullar-me.
Pels volts de les 17h tornava a ser a Futrono i abans de començar a fer dit per rodejar el Lago Ranco, vaig seure a la plaça central on s'hi feia una fira Mapuche (la comunitat indígene predominant del sud de Chile i Argentina).
Quan ja marxava cap a buscar la motxilla, vaig treure el mòbil de la butxaca i vaig veure que hi havia una xarxa de wifi gratuïta. Com m'havia passat uns mesos enrere a Paraguay, va ser un wifi prodigiós.
En connectar-me, vaig rebre un missatge de whatsapp del meu amic Matías que m'havia enviat feia poc.
Em preguntava on era i em deia que el truqués. Així vaig fer-ho. Em va comentar que en un parell d'hores agafava un avió cap al sud, per anar a passar el cap de setmana a la casa que la seva família té prop de Puerto Montt, uns 200km al sud d'on em trobava jo.
Em convidava a passar el cap de setmana amb ells, excursió de cavall inclosa.
Quan ja marxava cap a buscar la motxilla, vaig treure el mòbil de la butxaca i vaig veure que hi havia una xarxa de wifi gratuïta. Com m'havia passat uns mesos enrere a Paraguay, va ser un wifi prodigiós.
En connectar-me, vaig rebre un missatge de whatsapp del meu amic Matías que m'havia enviat feia poc.
Em preguntava on era i em deia que el truqués. Així vaig fer-ho. Em va comentar que en un parell d'hores agafava un avió cap al sud, per anar a passar el cap de setmana a la casa que la seva família té prop de Puerto Montt, uns 200km al sud d'on em trobava jo.
Em convidava a passar el cap de setmana amb ells, excursió de cavall inclosa.
Sense dubtar-ho gaire, vaig decidir canviar, novament, de plans.
El Matías va explicar-me com fer-ho per arribar el més a prop possible de casa seva, ja que la propietat familiar està a Trompetilla, una zona de turons al mig del no-res.
El Matías va explicar-me com fer-ho per arribar el més a prop possible de casa seva, ja que la propietat familiar està a Trompetilla, una zona de turons al mig del no-res.
El meu primer objectiu era arribar a Osorno.
Ràpidament, vaig recollir la motxilla i vaig posar-me a fer dit, sense sort. En vista del poc èxit, vaig canviar dos busos fins al meu primer destí.
Una nova conversa amb el meu col·lega em deixava objectius més ambiciosos. El pla era el següent. Havia d'agafar un bus direcció Puerto Montt i demanar al xofer que em deixés al desviament a Fresia, d'allà, dit o, si estava a temps, agafar l'últim bus públic que es dirigís cap a aquesta població.
Ràpidament, vaig recollir la motxilla i vaig posar-me a fer dit, sense sort. En vista del poc èxit, vaig canviar dos busos fins al meu primer destí.
Una nova conversa amb el meu col·lega em deixava objectius més ambiciosos. El pla era el següent. Havia d'agafar un bus direcció Puerto Montt i demanar al xofer que em deixés al desviament a Fresia, d'allà, dit o, si estava a temps, agafar l'últim bus públic que es dirigís cap a aquesta població.
I a partir d'aquí, la meva sort va canviar un xic.
En primer lloc, el 1r bus direcció Puerto Montt es va endarrerir mitja hora (generalment els busos xilens són molt puntuals). En segon lloc, un accident múltiple a la carretera, ens va fer endarrerir encara més. Tercer, quan vaig baixar al desviament de Fresia era ja negre nit i no quedaven busos públics. Quart, em quedava un 14% de bateria al mòbil.
Vaig comunicar la meva situació general al Matías i immediatament després vaig provar sort fent dit, primer a la carretera i després al peatge, però els pocs cotxes que van passar, no entenc perquè, no van voler recollir a un motxiller a les 22h en un peatge al mig del no-res, jejeje.
Per acabar-ho d'adobar, la pàmfila de la treballadora del peatge, no em va deixar carregar el mòbil...
Per acabar-ho d'adobar, la pàmfila de la treballadora del peatge, no em va deixar carregar el mòbil...
Gairebé a dos quarts d'onze, vaig apurar la darrera energia del meu telèfon per informar al Matías que si no em venia a buscar, hauria d'acampar al costat de l'autopista.
I, evidentment, va venir, però no va arribar fins passada la mitjanit!!
I, evidentment, va venir, però no va arribar fins passada la mitjanit!!
Entre que Trompetilla està perdut de la mà de Nostre Senyor i que a sobre el meu col·lega es va perdre al venir-me a buscar, vaig estar-me més d'una hora i mitja esperant a la sortida de l'autopista... una odissea!
Vam parar a Fresia perquè jo pogués sopar alguna cosa (evidentment, no n'havia tingut ocasió) i vam arribar a casa passada la 1.30am. Al llit directe!
L'endemà vam llevar-nos i amb la llum del dia vaig poder valorar una mica més on em trobava. Una bonica caseta de fusta en una preciosa zona de prats i turons. Aquesta era la casa del Matías i el seu germà. Vam agafar el cotxe per recórrer uns km fins a una altra casa de fusta on estaven els seus pares i l'estable. Faríem una excursió al cavall.
Mentre esmorzàvem i els "caseros" preparaven els cavalls, el pare del Matías va preguntar-me com portava el tema de muntar. Quan li vaig dir que seria la primera vegada, va posar-se les mans al cap!
Van triar-me un cavall "manso", amb uns estreps massa curts (o jo sóc un genet amb les cames massa llargues), i van explicar-me sobre com controlar i donar instruccions al cavall.
Mentre esmorzàvem i els "caseros" preparaven els cavalls, el pare del Matías va preguntar-me com portava el tema de muntar. Quan li vaig dir que seria la primera vegada, va posar-se les mans al cap!
Van triar-me un cavall "manso", amb uns estreps massa curts (o jo sóc un genet amb les cames massa llargues), i van explicar-me sobre com controlar i donar instruccions al cavall.
Un cop llest, vam fer una excursió per la propietat dels pares del meu col·lega, que té ni més ni menys que 900Ha.
Va ser molt xulo, passant per boscos d'arbres autòctons i baixant a una vall molt bonica. Una gran primera experiència en un entorn insuperable.
Va ser molt xulo, passant per boscos d'arbres autòctons i baixant a una vall molt bonica. Una gran primera experiència en un entorn insuperable.
Després de l'excursió vam dinar un "asado chileno" acompanyat amb bon vi del país. Finalment, durant la sobretaula, va arribar un moment que havia temut i que va ser el més tens del cap de setmana.
Amb només homes a la taula, la mare i la germana del Matías s'havien esfumat, el meu amic santiaguino va treure el tema de Pinochet.
Encara una gran part de l'alta societat xilena és pinochetista i el pare del meu col·lega no n'és una excepció. Uns anys enrere, estant a Barcelona, li vaig dir quina és la percepció de Pinochet, en termes generals, a Europa i quina era la meva opinió.
Son pare, va donar-me la seva opinió i la seva versió dels fets i, evidentment, no ens vam posar d'acord. Tot i que vaig intentar ser molt diplomàtic (per jugar en camp contrari i per la meva posició de convidat) la tensió va pujar quan la conversa va derivar al tema de l'avortament. El pare del Matías va acabar marxant de la taula i crec que no li vaig acabar de caure gaire bé.
Amb només homes a la taula, la mare i la germana del Matías s'havien esfumat, el meu amic santiaguino va treure el tema de Pinochet.
Encara una gran part de l'alta societat xilena és pinochetista i el pare del meu col·lega no n'és una excepció. Uns anys enrere, estant a Barcelona, li vaig dir quina és la percepció de Pinochet, en termes generals, a Europa i quina era la meva opinió.
Son pare, va donar-me la seva opinió i la seva versió dels fets i, evidentment, no ens vam posar d'acord. Tot i que vaig intentar ser molt diplomàtic (per jugar en camp contrari i per la meva posició de convidat) la tensió va pujar quan la conversa va derivar al tema de l'avortament. El pare del Matías va acabar marxant de la taula i crec que no li vaig acabar de caure gaire bé.
Els joves vam seguir conversant una estona i cap al vespre vam tornar a la cabanya on vam sopar i beure unes piscolas fins ben entrada la matinada.
L'endemà diumenge vam llevar-nos just a temps per tornar a casa els pares a dinar. Amb la panxa plena, vaig aprofitar que la mare del meu col·lega havia d'anar a Puerto Varas per baixar amb ella.
A mitja tarda, m'acomiadava de la família Montero i començava a buscar hostel.
Van ser uns dies intensos en els que, com heu pogut llegir, vaig canviar un munt de vegades de pla. El millor però de viatjar com ho faig jo, és que el millor pla és no tenir-ne i deixar que les coses passin.
Finalment tot va sortir genial, vaig gaudir de Valdivia, una ciutat prou correcte amb uns voltants costaners molt bonics, vaig poder descansar a la zona de llacs, visitant la remota illa de Huapi i per acabar, vaig tenir un cap de setmana de ric, muntant a cavall, menjant asado del bo i bevent bon vi. Això em va costar una conversa de Pinochet a canvi, però de tot se'n treu alguna cosa positiva!
A mitja tarda, m'acomiadava de la família Montero i començava a buscar hostel.
Van ser uns dies intensos en els que, com heu pogut llegir, vaig canviar un munt de vegades de pla. El millor però de viatjar com ho faig jo, és que el millor pla és no tenir-ne i deixar que les coses passin.
Finalment tot va sortir genial, vaig gaudir de Valdivia, una ciutat prou correcte amb uns voltants costaners molt bonics, vaig poder descansar a la zona de llacs, visitant la remota illa de Huapi i per acabar, vaig tenir un cap de setmana de ric, muntant a cavall, menjant asado del bo i bevent bon vi. Això em va costar una conversa de Pinochet a canvi, però de tot se'n treu alguna cosa positiva!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada