Per petició popular i per intentar avançar una mica més ràpid en la història de l'últim mes, intentaré fer posts més curts i més seguits! Espero sortir-me'n!
Deixant enrere les espectaculars Cascades del Iguazú, vaig decidir fer-me una breu idea de Paraguay. La meva intenció inicial era saltar-me aquest país, per desconeixement i perquè segons m'havien dit, no hi havia res gaire interessant. Però després de parlar amb alguns viatgers i tenint en compte que em venia més o menys de camí, vaig decidir que valia la pena, si més no, dedicar-li alguns dies.
Així doncs, tal i com us vaig explicar, vaig arribar a Posadas, Argentina, a primera hora de la tarda i d'allà un bus públic em va portar a la frontera. Quin caos! Una fila interminable de cotxes i motos feia cua per passar el control de passaports.
Afortunadament, el bus passa per un carril preferent. Un cop revisat i segellat el passaport, un altre bus públic em va dur fins al centre, prop d'on quedava el meu hostel.
Afortunadament, el bus passa per un carril preferent. Un cop revisat i segellat el passaport, un altre bus públic em va dur fins al centre, prop d'on quedava el meu hostel.
Resulta que no havia trobat Couchsurfer que m'acollís la primera nit, amb la qual cosa vaig decidir passar-la en un alberg.
Vaig deixar les coses i després vaig començar un tour per la ciutat, però no exactament com us l'imagineu... Necessitava treure diners. Vaig caminar fins al lloc que m'havien indicat però el caixer no funcionava. A partir d'aquí, vaig començar a patejar els carrers dels voltants buscant altres bancs i comparant les comissions que em cobraven. En total vaig estar com una hora donant voltes.
Amb la cartera plena, vaig tornar al hostel, on em vaig retrobar (de forma semi-prevista) amb el Santi i la Paula, dos periodistes que també estan de gira per Llatinoamèrica.
Vam xerrar una estona i després vaig dirigir-me cap a la "costanera" a veure la posta de sol rere el Riu Paraná.
Vam xerrar una estona i després vaig dirigir-me cap a la "costanera" a veure la posta de sol rere el Riu Paraná.
Em va sorprendre veure que hi havia una platja habilitada bastant xula al propi riu. Vaig estar passejant per allà fins que finalment es va pondre el sol.
La veritat és que la primera impressió de la ciutat va ser molt positiva i amb els dies només va fer que millorar.
La veritat és que la primera impressió de la ciutat va ser molt positiva i amb els dies només va fer que millorar.
L'endemà al matí, vaig fer el check out del hostel i vaig posar rumb cap a les Misiones Jesuíticas. Resulta que cap a principis del S. XVII, un munt d'ordes religiosos van rebre el permís de l'Imperi Espanyol per gestionar i controlar petites zones a canvi d'evangelitzar indígenes.
Els Jesuïtes van ser dels més prolífics instal·lant missions als actuals Brasil, Argentina, Paraguay i Uruguay.
Precisament prop d'Encarnación hi ha les més famoses del país, declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
Els Jesuïtes van ser dels més prolífics instal·lant missions als actuals Brasil, Argentina, Paraguay i Uruguay.
Precisament prop d'Encarnación hi ha les més famoses del país, declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
Encara a dia d'avui, Paraguay és un país extremadament catòlic i això queda palès en un munt de situacions del dia a dia. Sense anar més lluny, això és el que em vaig trobar en pujar al bus que m'havia de dur a Trinidad, un diminut poblet a uns 40km del meu orígen:
A més a més, és comú que la majoria de transport públic duguin una enganxina del rostre de Jesus al vidre.
Un cop vam arribar vaig caminar fins la porta de les ruïnes arqueològiques. Abans d'entrar, vaig fer una ullada al petit museu que hi ha, on s'explica prou bé l'arribada dels Jesuïtes a la zona i la influència religiosa, cultural i política que van tenir.
Acte seguit, vaig passejar, gairebé sol, per l'antiga missió on destaca per sobre de tot les restes de l'església major, l'hort i les cases construïdes per als guaranís.
Acte seguit, vaig passejar, gairebé sol, per l'antiga missió on destaca per sobre de tot les restes de l'església major, l'hort i les cases construïdes per als guaranís.
Quan en vaig tenir prou, vaig sortir a dinar en un parc davant de la missió i després vaig enfilar cap a la ruta principal. Des d'allà, un desviament s'endinsa 11km fins a arribar a Jesús de Tavarangué. Vaig compartir taxi amb una senyora i pocs minuts després, arribava a l'entrada de la segona missió.
Allà, vaig visitar les ruïnes, aquest cop acompanyat d'una guia que em va explicar amb més detall la història dels Jesuïtes i com aconseguien convèncer als guaranís de conventir-se al catolicisme i treballar a les missions.
Segons la versió oficial, els Jesuïtes eren bons negociadors i acordaven amb els líders guaranís unes condicions molt més favorables que les que oferia l'Imperi Espanyol. Així doncs, pel fet d'acceptar viure i treballar a les missions, els indígenes rebien educació en religió, idiomes i algun ofici, s'estalviaven de pagar alguns impostos a la Corona, i rebien una protecció que les tribus indígenes que van decidir combatre contra l'invasor no tenien.
Però no creieu que tot era de color rosa. A canvi de tot això, els guaranís havien de treballar en la construcció d'esglésies o l'explotació de minerals i matèries primeres. Evidentment, tota la riquesa quedava per l'orde religiós.
Segons la versió oficial, els Jesuïtes eren bons negociadors i acordaven amb els líders guaranís unes condicions molt més favorables que les que oferia l'Imperi Espanyol. Així doncs, pel fet d'acceptar viure i treballar a les missions, els indígenes rebien educació en religió, idiomes i algun ofici, s'estalviaven de pagar alguns impostos a la Corona, i rebien una protecció que les tribus indígenes que van decidir combatre contra l'invasor no tenien.
Però no creieu que tot era de color rosa. A canvi de tot això, els guaranís havien de treballar en la construcció d'esglésies o l'explotació de minerals i matèries primeres. Evidentment, tota la riquesa quedava per l'orde religiós.
Vaig trobar especialment curiós una anècdota que em va explicar la guia. Resulta que ja aleshores, els guaranís eren addictes al mate, el que feia que en moltes ocasions deixessin la feina per anar al bosc a buscar aquesta planta. Molt hàbilment els Jesuïtes, van aprendre a cultivar-la perquè els guaranís la tinguessin ben a prop i no abandonessin el lloc de treball.
Una altra cosa que se'ls atribueix als Jesuïtes és que ells van ser els promotors de la creació de la gramàtica guaraní, la llengua que encara a dia d'avui es parla a Paraguay.
Amb la guia vam recórrer tota la missió, que té una distribució pràcticament idèntica a la de Trinidad, però amb unes dimensions superiors. Resulta que l'església de Jesús de Tavarangué havia de ser la més gran de totes les Misiones, però mai no la van poder acabar ja que el Rei Carlos III, veient el poder polític i econòmic que estaven aconseguint els Jesuïtes els va forçar a marxar de l'Amèrica Llatina l'any 1768.
- Església inacabada de Jesús de Tavarangué
Amb una bona classe d'història, que per bé o per mal he volgut compartir amb vosaltres, vaig tornar cap a Encarnación. Vaig anar al hostel a recollir la motxilla i mentre feia temps per anar a casa la Fátima i la Pame, les meves noves Couchsurfers, vaig conèixer el Robin, un noi anglès que també estava recorrent Sud Amèrica durant uns mesos. Vam intercanviar dades de contacte i vam quedar que aniríem xerrant a veure si coincidíem.
Pels volts de les 19.30h, vaig posar rumb a casa les meves hostes. Un cop instal·lat vam estar xerrant una bona estona sobre la societat paraguaya i van cuinar-me un bori-bori, un plat típic que consisteix en una espècie de sopa amb boles de farina i ou. Estava molt bo!
Divendres al matí, vaig quedar-me a casa escrivint una mica i descansant. Vaig dinar a casa amb la Fátima abans no anés a la universitat i després vaig decidir-me a passejar per la costanera. Aquest cop però, volia anar fins la platja de Mboi Kae, que quedava a l'altra banda d'una entrada que el riu Paraná fa a terra ferma.
De camí, vaig parar a un parc des d'on es veia una espècie d'estadi de futbol. Era extrany però, era massa prim, massa allargat... vaig caminar fins a veureu-ho de cara per adonar-me que era el Sambódromo, lloc on se celebra el Carnaval d'Encarnación, el més famós i important del país.
Divendres al matí, vaig quedar-me a casa escrivint una mica i descansant. Vaig dinar a casa amb la Fátima abans no anés a la universitat i després vaig decidir-me a passejar per la costanera. Aquest cop però, volia anar fins la platja de Mboi Kae, que quedava a l'altra banda d'una entrada que el riu Paraná fa a terra ferma.
De camí, vaig parar a un parc des d'on es veia una espècie d'estadi de futbol. Era extrany però, era massa prim, massa allargat... vaig caminar fins a veureu-ho de cara per adonar-me que era el Sambódromo, lloc on se celebra el Carnaval d'Encarnación, el més famós i important del país.
- Sambódromo
Vaig continuar resseguint la costanera fins a arribar a un dels ponts. En creuar-lo vaig anar a topar amb la Escalinata San Pedro, una escala decorada amb un mosaic de colors força bonic.
Vaig estar-hi una estona i vaig seguir caminant cap a la platja. El camí és ben bonic ja que per una banda pots veure el centre d'Encarnación i per l'altra Posadas.
- Vistes a Posadas des de la costanera
Finalment vaig arribar a Mboi Kae i vaig seure a la sorra a llegir una estona. Quan portava força minuts absort en el meu llibre, un lladruc d'un gos a pocs cm meus em va fer enlairar-me un pam de terra! A Encarnación, com a gran part d'aquest continent, hi ha un munt de gossos vivint al carrer.
El gosset venia amb ganes de jugar però per sort, després de intentar saltar-me a sobre un parell de cops va decidir distreure's amb un amic seu.
El gosset venia amb ganes de jugar però per sort, després de intentar saltar-me a sobre un parell de cops va decidir distreure's amb un amic seu.
Amb el moment de màgia, pau i tranquil·litat trencat, i tenint en compte que s'estava fent tard, vaig decidir tornar cap a casa les meves Couchsurfers. De camí a cas vaig poder gaudir novament d'una bonica posta de sol, mentre veia com alguns locals pescaven o navegaven pel riu.
- Dos locals pescant al PAraná
- Pare i fill navegant i de pesca
- L'última posta de sol a Encarnación
De nit, la Pame i la Fátima van convidar a sopar la seva veïna i amiga, la Mayu, d'origen japonès, que ens va ensenyar a fer sushi casolà. Mai m'hauria imaginat que aprendria afer sushi a Paraguay!!
Va ser força divertit i a més, us he de dir que vaig sortir-me'n prou bé!
Va ser força divertit i a més, us he de dir que vaig sortir-me'n prou bé!
El dia 5 em tocava canviar de casa. Les meves hostes marxaven cap als seus respectius pobles a passar el cap de setmana, així que jo havia buscat un nou lloc per quedar-me fins dilluns.
Vaig dinar amb la Fátima com a àpat de comiat i d'allà vaig enfilar (literlament) cap a casa l'Ivan. I dic literalment, perquè era quasi tot el trajecte de pujada. Combinat amb les dues motxilles i la calor que feia va ser un infern...
Un cop vaig arribar al punt de trobada, l'Ivan no hi era. Vaig enviar-li un whatsapp i em va respondre un perillós "Ahora vengo". Una vegada més una de les frases més temudes d'aquest continent... Vaig haver d'esperar uns 45 minuts a que arribés!!!
Vaig dinar amb la Fátima com a àpat de comiat i d'allà vaig enfilar (literlament) cap a casa l'Ivan. I dic literalment, perquè era quasi tot el trajecte de pujada. Combinat amb les dues motxilles i la calor que feia va ser un infern...
Un cop vaig arribar al punt de trobada, l'Ivan no hi era. Vaig enviar-li un whatsapp i em va respondre un perillós "Ahora vengo". Una vegada més una de les frases més temudes d'aquest continent... Vaig haver d'esperar uns 45 minuts a que arribés!!!
Ja a casa seva, vam descansar una estona i vam compartir un tereré (la beguda típica de Paraguay que consisteix en un mate però fred). Al vespre, el meu nou hoste va convidar-me a una reunió de l'ONG on col·laborava, Rotaract. Bàsicament, el meu Couchsurfer i els seus companys van passar-se part de la tarda organitzant un esdeveniment de trobada de diversos grups de Rotaract de Paraguay, Argentina i Uruguay.
Vam sopar unes pizzes allà mateix i poc després vam tornar a casa l'Ivan a preparar-nos per sortir de "joda" (festa).
Dues amigues seves van passar-nos a buscar i amb cotxe vam anar a comprar unes cerveses que ens vam beure a la mateixa costanera.
D'allà ja vam fer via cap a una discoteca on la cervesa va ser substituïda per algun xupito de tequila. Resultat... l'endemà em vaig llevar a les 16h!!!
Després d'una bona dutxa, vaig anar a un bar proper a menjar alguna cosa. Curiosament, aquell diumenge es jugava el derbi paraguayo i vaig poder veure com seguidors d'un i l'altre equip vivien el partit i celebraven els gols sense problemes. A la mitja part, amb una dosi més que suficient de futbol (i més si tenim en compte la ressaca), vaig tornar a casa de l'Ivan.
Vam sopar unes pizzes allà mateix i poc després vam tornar a casa l'Ivan a preparar-nos per sortir de "joda" (festa).
Dues amigues seves van passar-nos a buscar i amb cotxe vam anar a comprar unes cerveses que ens vam beure a la mateixa costanera.
D'allà ja vam fer via cap a una discoteca on la cervesa va ser substituïda per algun xupito de tequila. Resultat... l'endemà em vaig llevar a les 16h!!!
Després d'una bona dutxa, vaig anar a un bar proper a menjar alguna cosa. Curiosament, aquell diumenge es jugava el derbi paraguayo i vaig poder veure com seguidors d'un i l'altre equip vivien el partit i celebraven els gols sense problemes. A la mitja part, amb una dosi més que suficient de futbol (i més si tenim en compte la ressaca), vaig tornar a casa de l'Ivan.
Novament, vaig estar prenent tereré fins que un parell d'amics del meu Couchsurfer van passar per casa. Tots plegats vam anar a un restaurant de la costanera a sopar.
Dilluns dia 7 de novembre em vaig llevar relativament d'hora per posar rumb a Asunción, la capital del país. En aquell moment encara no ho sabia, però m'esperava un dels trajectes amb bus més pesats de la meva història viatgera!
Us ho explico en un proper post que espero surti a la llum d'aquí ben poc!!
Per acabar, dir-vos que Encarnación em va sorprendre moltíssim. La ciutat és bonica i força moderna i gràcies al gran nombre d'universitats que hi ha es respira un ambient estudiantil la mar d'alegre. La costanera és un passeig fantàstic per passejar, fer exercici o gaudir de la posta de sol i les dues platges que vaig poder veure estaven prou bé per ser aprofitades els dies calorosos.
D'aquesta manera, me'n vaig anar cap a Asunción amb el sentiment que deixava enrere un lloc on m'hi hagués pogut quedar més dies i una mica a l'expectativa del que em trobaria, ja que tothom m'havia parlat força malament de la capital paraguaya!
D'aquesta manera, me'n vaig anar cap a Asunción amb el sentiment que deixava enrere un lloc on m'hi hagués pogut quedar més dies i una mica a l'expectativa del que em trobaria, ja que tothom m'havia parlat força malament de la capital paraguaya!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada