Una previsió climàtica determinant, teoria del gat d'Schrodinger i creacionisme en un indret increïble, dos pastissos i una birra i un eclipsi que fa tard (del 20/02/17 al 27/02/17)

El viatge per la Carretera Austral arribava a la seva última etapa. L'expiració del meu visat, com ja vaig comentar, m'obligava a deixar el país abans de finals de febrer.
Probablement, els últims dies van incloure un dels "highlights" no només del sud de Chile sinó de tot el viatge. El trekking a Cerro Castillo va ser espectacular, un dels meus preferits fins el moment.
A més a més, també va ser especial fer anys en aquest racó de món tan bonic i tan especial. Una fantàstica última (fins el moment) setmana a Chile.

El dilluns va ser un dia tranquil. Després de meditar molta estona si aniria aquell dia cap a Villa Cerro Castillo, el petit poblet des del qual es podia començar el trekking que volia fer, vaig deicidir esperar-me. El motiu principal va ser el clima. La previsió era millor a partir del dimecres. Reconeixo que vaig estar una mica obsessionat, actualitzant la previsió cada hora!
La decisió suposava que m'hauria d'acomiadar dels meus amics, que volien començar l'excursió l'endemà a la tarda.

Durant el dia, vaig fer gestions bàsiques com ara, rentar la roba, comprar-me un ponxo impermeable de millor qualitat que l'anterior, anar a la biblioteca per poder connectar-me a internet i descansar.

L'endemà, vaig dir adéu dels meus companys de carretera i vaig aprofitar el dia per comprar les provisions necessàries al super, recollir la roba i fer-me la motxilla.
Vaig decidir que aquella mateixa tarda, agafaria el bus cap a Villa Cerro Castillo per poder fer nit allà i començar el trekking el dimecres al matí.

El transport era una mena de minibus, que anava carregat fins a rebentar tant a dins com a dalt. Realment vaig passar-ho malament, ja que no tenia gens d'espai per les cames i vam trigar gairebé dues hores a recórrer els 100km de distància que hi havia.
Un cop a Villa Cerro Castillo, vaig anar a un "hospedaje" que m'havia recomanat l'Anderson, on vaig dormir acompanyat de les motxilles dels meus amics.

Ja de nit, mentre sopava a la cuina del propietari, vaig conèixer dos nois, un d'espanyol i l'altre serbi. Eren físics i treballaven pels observatoris xilens. Estaven de vacances i l'endemà també tenien pensat començar el trekking a Cerro Castillo. Van oferir-me si volia que anéssim junts amb el seu cotxe de lloguer i jo vaig acceptar de bon grat.
Abans d'anar a dormir, vaig acabar d'organitzar-me la motxilla i les coses que volia deixar per tenir-ho tot llest per l'endemà.

Dimecres 22 arribava el dia de començar el trekking per Cerro Castillo. L'excitació prèvia és la mateixa, o molt similar, a la que tenia abans de jugar un partit de bàsquet important anys enrere.
Entre una cosa i l'altre, i més aviat a causa dels astrofísics que per un servidor, vam acabar sortint força tard. Pujàvem al cotxe cap a tres quarts d'onze i posàvem rumb fins a l'inici del corriol. Vam trigar una mica més de mitja hora i un cop pagada l'entrada i registrats, vam començar a caminar.

A l'inici, vaig caminar juntament amb els dos astrofísics, però va arribar un moment que vaig decidir anar al meu ritme, força més elevat que el seu.
Gran part del trajecte va ser pel bosc, havent de creuar uns quants rius que van obligar-me a treure'm les bambes de trekking i remullar-me els peus. Durant un trocet de camí, es va poder albirar el Cerro Castillo a l'horitzó, apareixent rere els arbres. Com que feia un dia assolellat i el cel era d'un blau preciós, les vistes eren fantàstiques!

Riu a creuar amb Cerro Castillo a l'horitzó

Més Cerro Castillo

Pels volts de les 16h vaig arribar a una vall força ample, que tenia diverses ramificacions d'un riu amb aigua provinent de glacera. En una zona poblada d'arbres, hi havia el primer camping.

Vaig plantar la tenda de campanya i vaig començar a xerrar amb les persones que ja hi eren. En Will, un noi anglès i el Roy i el Ron, dos amics israelites.

Aquests dos últims, em van dir que volien reccórrer un sender alternatiu que apareixia al mapa, direcció a la vall del Río Turbio. Com que encara era d'hora m'hi vaig apuntar.

Gran part del recorregut va ser per sobre d'un terreny molt incòmode, ja que vam haver de passar per sobre un camp de pedres, arrencades de la roca per milers d'anys d'una glacera que ja pràcticament ha desaparegut.
A més a més, vam haver de trampejar una llacuna, enfilant-nos per una mena de tartera que quedava al lateral de l'aigua i sortejar els diversos braços de rierols que baixaven des de la glacera.
Finalment, quan ja estàvem pràcticament al límit de la vall, vam pujar una mica per tenir una visió més global. Les vistes eren novament precioses. Per una banda vèiem el que quedava de glacera i per l'altre la vall en forma d'U (clarament erosionada pel gel).

Camí al valle del Río Turbio

Vall

Vall 2

Cap a les 20h, vam tornar al campament, per fer-nos el sopar i anar a dormir. Abans però, vaig retrobar-me amb els nois serbi i espanyol i vam tenir una conversa molt interessant sobre astronomia, física cuàntica (incloent la teoria del gat d'Schrodinger) i possibles teories sobre universos paral·lels. Va ser molt enriquidor, tot i que a vegades, em costava una mica de seguir.

L'endemà, després d'esmorzar i recollir-ho tot vaig posar-me en marxa. La primera meitat del dia va ser força exigent. Primer pujant metres a través d'un bosc, després creuant un riu força potent on calia posar a prova l'equilibri, tot seguit, pujant una tartera fins a un pas força estret, on s'hi podia veure un forat de glacera ben a prop del camí per on es passava, i per últim, baixant una tartera molt vertical.

Pas

Forat a la glacera

El regal d'aquest tram exigent, va ser un conjunt de petites cascades formades pel desglaç i que baixaven arrapades a la roca. Malauradament, el dia estava un xic ennuvolat i per tant, no es podia veure la glacera completa.

Vaig seure una estona observant l'espectacle i la vall per la qual hauria de seguri al cap d'una estona.

Vistes de la glacera des de la vall

Quan vaig continuar, vaig coincidir amb el Will, el noi anglès que havia conegut la tarda anterior al camping. Vam decidir continuar plegats, i menys mal que va ser així! En un altre moment del trekking, el camí quedava tallat novament per un riu que baixava amb molta potència. Per creuar-lo hi havia un tronc d'arbre caigut a forma de pont, però que estava tot xop i semblava relliscós. Afortunadament, el meu company de camí duia un parell de sticks i me'n va deixar un per poder assegurar l'equilibri!

Amb aquest últim obstacle superat, vam arribar a una nova glacera que regalava un paisatge similar a l'anterior. L'única diferència era que l'aigua queia per una paret més vertical aquesta vegada.
Vam deixar les motxilles i vam seure una estona per descansar i observar la meravella que ens rodejava.
Durant aquest temps, vaig aprofitar també per acostar-me a la cascada tant com vaig poder.

Finalment, pels volts de les 17h vam arribar a la zona d'acampada. Tot i que era un lloc bonic, vam preferir caminar 5 minuts més i acampar en una zona més elevada, que tenia unes vistes increïbles!

Amb la tenda plantada, novament al costat dels nois israelites i d'en Will, vam anar al llac a mullar-nos els peus i observar la joia del trekking, el mateix Cerro Castillo. Allà, vaig estar parlant amb un noi d'Euskadi, que era testimoni de Jehovà i que em va defensar que era creacionista i no evolucionista. Va ser una conversa molt interessant, ja que els seus arguments eren decentment sòlids i va ser un tipus de conversa que degut a la meva educació familiar i escolar mai havia tingut.

Tornant al paisatge, disculpeu si em faig pesat però el lloc era meravellós! Malgrat el sol es ponia per darrera del Cerro Castillo, i per tant, la muntanya quedava fosca, tot el voltant era magnífic.
Vam estar gaudint una estona del lloc i quan el sol es començava a pondre, envermellint la roca de les muntanyes i pintant de roig el gel de les galceres, vam tornar al campament per cuinar el sopar.

El dia abans del meu aniversari va ser un dia 10, crec que no hagués pogut ser millor. Em vaig despertar a les 7h del matí i vaig preparar-me l'esmorzar des de dins de la tenda (les nits i els matins eren força freds), observant com l'efecte de la posta de sol es repetia però al costat oposat.

Esmorzar amb vistes

Al cap d'una hora i mitja, quan ja ho tenia tot recollit, vaig començar a caminar. En el primer tram del dia, vaig haver de creuar el riu i començar a enfilar-me per la tartera, per un camí força vertical que zigzaguejava. Un cop dalt, això:

 

 

 

Com que les vistes eren tan increïbles, vaig decidir enfilar-me una mica més a una muntanya anomenada Morro Rojo, que tenia vistes 360º sobre la vall del Río Ibáñez i el propi Cerro Castillo. Vaig seure i gaudir una estona del lloc privilegiat on em trobava.

Al cap d'una estona, vaig decidir continuar direcció una de les parts més complicades del trekking. Després d'una pujada força empinada i un curt tram pla, arriba una tartera llarguíssima i relliscosa, temuda en dies de molt vent o mala visibilitat.
Afortunadament, el dia estava preciós amb la qual cosa només vam haver de patir pel mal de genolls que suposa una baixada tan llarga amb tant de pes a l'esquena.
Vaig fer tota la baixada amb el Will i el Nico, un noi francès que havíem conegut el dia anterior.

Després de dinar a mitja baixada i d'una última pujada a través d'un bonic bosc ple d'erugues, vam arribar al campament Neozelandès, l'últim del trekking.
Estava mort, amb la qual cosa no vaig fer gaire més que posar la tenda i estirar-me amb el Ron (els dos nois israelites havien arribat una mica abans) a la vora del riu.

El dissabte 25, dia del meu 29è aniversari, vaig matinar força. Volia veure la llacuna Duff i la seva respectiva glacera i, com que aquella mateixa tarda havia d'agafar un bus direcció Puerto Ibáñez, havia de començar ben aviat.
Juntament amb el Nico, vam començar a caminar pels volts de les 8am i amb poc més de 15 minuts vam arribar a la llacuna. Feia un dia força xungo, molt núvol, fred, amb vent i pluja intermitent. Tot i ql'ue evidentment, això restava espectacularitat a l'indret, les muntanyes i glaceres seguien sent igual de boniques.

Vam estar una estoneta a la llacuna, no gaire, degut sobretot a les condicions climàtiques. D'aquesta manera, vam tornar al campament, vam recollir i vam començar a baixar cap a Villa Cerro Castillo.
Com que jo tenia una mica més de pressa, vaig acomiadar-me del Nico i vaig apretar camí avall.
El camí seguia essent bonic mentre baixava cap a la vall del riu Ibáñez, però l'última hora va ser per una carretera de terra. Amb les cames cansades i l'esquena adolorida després de 3 dies sencers de caminar, es va fer força llarg.

Un cop vaig arribar a l'"hospedaje", vaig trobar-me un petit regal. L'Aurélia, el Barry i l'Arnie, m'havien comprat una cerveseta que m'eseperava ben fresca a la nevera i em van deixar una nota de felicitació. Quan els hi vaig explicar el motiu del regal als propietaris, van convidar-me a un tros de pastís, ja que feia pocs dies havia estat l'aniversari d'un dels seus fills.

Vaig dutxar-me, refer la motxilla i a l'hora indicada vaig anar a buscar el bus que m'havia de dur fins a Puerto Ibáñez, una petita localitat a la vora del Lago General Carrera i des d'on es pot agafar una barca direcció a Chile Chico, l'últim poble abans d'Argentina.

El trajecte amb bus no va ser molt llarg, però va ser preciós. El dia s'havia aclarit i es veia Cerro Castillo perfectament. D'altra banda, també es podia veure el llac d'un color blau turquesa preciós.

Tan bon punt vam arribar, vaig anar a buscar un lloc per dormir. Com que hi havia una fira artesanal amb gent vinguda d'Argentina, la majoria d'allotjaments estaven plens. Vaig haver de conformar-me doncs amb el jardí d'un "hospedaje", on van deixar-me plantar la tenda.
Vaig aprofitar la tarda per fer gestions amb l'ordinador, entre les quals intentar reservar un bitllet de barca per anar fins Chile Chico l'endemà, però la barca anava plena...Vaig haver de comprar un bitllet pel dilluns. D'altra banda, vaig parlar amb la Monika que estava a Puerto Natales, punt de partida per fer el trekking a les Torres del Paine. Vam quedar allà al cap d'uns dies per fer l'excursió plegats.

Vaig sopar al mateix hostel i la propietària, va obsequiar-me amb un segon tall de pastís per acabar de celebrar l'entrada als 29!

L'endemà, el dia estava marcat per un eclipsi. Resulta que al sud de Chile era un dels llocs des d'on es podia observar millor. A Coyhaique, uns km més al nord, es podria veure un eclispi anular, mentre que allà on era jo, seria parcial.
Vaig sortir molt d'hora pensant-me que l'eclipsi era sobre les 8.30h, però finalment va resultar que no era fins les 10.30h.
Vaig estar caminant pel poble (no gaire interessant) durant una hora i mitja i després, vaig anar a la vora del llac per veure l'espectaccle.
Com que no tenia les ulleres apropiades, només podia mirar molt pocs segons el sol, que sí que quedava mossegat per un dels costats. El que es va poder apreciar fàcilment, va ser com la llum baixava considerablement, i tot i ser les 10 del matí, semblava que era el capvespre.
A part d'això, poca cosa més. Vaig passar per fins a 6 petits supermercats per comprar tots els ingredients que necessitava per dinar i sopar (i no us penseu que és que volia res massa elaborat, simplement, només tenien una o dues coses a cada un dels llocs on anava).

Finalment, el dia 27 a les 10am pujava al ferry que m'havia de creuar fins a Chile Chico. Un cop allà, acompanyat d'una noia xilena que havia conegut a la mateixa barca, vam caminar fins a la sortida del poble i vam fer dit fins a la part xilena de la frontera.  Arribava just a temps, l'últim dia abans no em caduqués el visat!

D'aquesta manera acabaven 3 setmanes per la Carretera Austral que van ser increïbles. Sens dubte, el trekking a Cerro Castillo va ser un dels highlights no només d'aquesta part de trajecte sinó de tot el viatge.
Pràcticament també, acabava un mes de febrer en que havia dormit en una tenda de campanya el 95% dels dies, una experiència curiosa!
L'únic una mica complicat va ser passar el dia de l'aniversari pràcticament sol i lluny de família i amics. Per compensar-ho, vaig poder gaudir de dos pastissos diferents!