El meu trajecte continuava en direccció sud cap al paradís.
Puerto Varas, a part de ser un bonic poble a la vora del llac i amb vistes a volcans, amb bones excursions ven a prop, em va servir de campament base per seure i organitzar allò que volia veure de la Carretera Austral xilena.
Acte seguit, vaig passar per la vall de Cochamó, un preciós lloc entre muntanyes, només accessible a peu i des d'on es poden fer diversos trekkings.
Finalment, després de passar una nit com un rei en una casa de Couchsurfing, vaig posar rumb a l'illa de Chiloé, la més gran del país.
Puerto Varas, a part de ser un bonic poble a la vora del llac i amb vistes a volcans, amb bones excursions ven a prop, em va servir de campament base per seure i organitzar allò que volia veure de la Carretera Austral xilena.
Acte seguit, vaig passar per la vall de Cochamó, un preciós lloc entre muntanyes, només accessible a peu i des d'on es poden fer diversos trekkings.
Finalment, després de passar una nit com un rei en una casa de Couchsurfing, vaig posar rumb a l'illa de Chiloé, la més gran del país.
Diumenge 22, havent-me acomiadat del Matías i havent trobat un hostel on podia plantar la tenda de campanya (va ser un canvi interessant, d'un terreny privat de 900Ha i passejos a cavall, a la realitat motxillera de la tenda i el sac de dormir), vaig sortir a passejar per la costanera de Puerto Varas.
Les vistes molt boniques al llac Llanquihue i als volcans, Osorno, Tronador i Calbuco.
Les vistes molt boniques al llac Llanquihue i als volcans, Osorno, Tronador i Calbuco.
L'endemà el meu pla era anar d'excursió a la petita població de Frutillar. Antiga colònia alemanya que encara coserva moltes cases d'estil germànic i un ordre i calma poc comuns a l'Amèrica Llatina. Així com a Puerto Varas, el volcà Osorno sobresurt a l'horitzó.
Sobre les 10.30h vaig agafar un minibus que en poc més de mitja hora em va conduir al meu destí.
Vaig passejar per Frutillar i vaig seure a menjar els meus sandvitxos a la platja. Va ser un dia força relaxat.
Sobre les 10.30h vaig agafar un minibus que en poc més de mitja hora em va conduir al meu destí.
Vaig passejar per Frutillar i vaig seure a menjar els meus sandvitxos a la platja. Va ser un dia força relaxat.
Pels volts de dos quarts de tres vaig tornar cap a Puerto Varas, on novament, vaig resseguir el passeig de la costanera.
El dimarts va llevar-se plujós. Tenint en cmopte que no tenia gens clar quins serien els meus propers passos viatgers, podríem dir que va ser una benedicció ja que va donar-me l'oportunitat a dedicar el matí a informar-me i crear-me una idea del que voldria veure a la Carretera Austral xilena, un dels highlights del viatge.
Havent dinat, com que el clima havia millorat considerablement, vaig sortir a passejar. Vaig passar per una fira artesanal i vaig pujar al Cerro Phillipi, un petit turó del poble.
Si us he de ser sincer, no és gaire interessant ni la pujada ni tampoc les vistes que, no són res de l'altre món. De fet, molt millors a peu de llac.
A continuació vaig passar pel supermercat per comprar el sopar i el dinar de l'endemà, ja que me n'anava a fer una excursió tot el dia.
Havent dinat, com que el clima havia millorat considerablement, vaig sortir a passejar. Vaig passar per una fira artesanal i vaig pujar al Cerro Phillipi, un petit turó del poble.
Si us he de ser sincer, no és gaire interessant ni la pujada ni tampoc les vistes que, no són res de l'altre món. De fet, molt millors a peu de llac.
A continuació vaig passar pel supermercat per comprar el sopar i el dinar de l'endemà, ja que me n'anava a fer una excursió tot el dia.
Mentre sopava, vaig conversar amb la Monika, una biologa alemanya de la meva edat. Aleshores, encara no ho sabia, però la Monika seria la persona amb qui més temps viatjaria!
Vaig explicar-li el meu pla per l'endemà i va decidir sumar-s'hi.
Vaig explicar-li el meu pla per l'endemà i va decidir sumar-s'hi.
L'endemà dia 25, vam agafar un bus que ens va dur fins Petrohué, una diminuta població a la vora del preciós i serpentejant llac Todos Los Santos.
Des d'allà, es poden fer diversos trekkings d'algunes hores o de tot el dia.
Amb la Monika vam decidir-nos per caminar cap a munt per una de les laderes de l'Osorno, fins a un primer mirador.
Des d'allà, es poden fer diversos trekkings d'algunes hores o de tot el dia.
Amb la Monika vam decidir-nos per caminar cap a munt per una de les laderes de l'Osorno, fins a un primer mirador.
Ja en el moment de començar a caminar, un guardaparc ens va advertir que hi havia molts tàvecs. I mare meva... Durant tot (però TOT) el dia, vam estar envoltats d'aquests maleïts insectes voladors.
La primera part de l'excursió va ser molt xula, enfilant-nos fins al mirador, creuant rius de lava secs (o d'aigua quan plou fort) amb bones vistes al llac i als volcans del voltant.
És curiós que durant tot el trajecte, es va sobre sorra fina i no pas roques volcàniques o pedra.
És curiós que durant tot el trajecte, es va sobre sorra fina i no pas roques volcàniques o pedra.
Ja al mirador, les vistes tallen la respiració. El llac, els volcans Puntiagudo (el meu preferit), el Tronador, El Calbuco i al darrera, l'imponent Osorno, la densa vegetació, en fi, una postal meravellosa.
Vam seure allà per dinar mentre admiràvem el paisatge i reduïem la població de tàvecs en uns quants exemplars.
- Alimentant un llangardaix amb un cadàver de tàvec
Havent dinat, com que encara teníem temps, vam decidir agafar un segon sender que baixava cap al llac. Teòricament estava prohibit banyar-s'hi, però com que la calor apretava i vam trobar una platja un xic amagada, no vam poder resisitir la temptació de saltar a l'aigua.
I... ni a l'aigua els tàvecs van deixar-nos en pau!!
Més fresquets, vam resseguir el llac fins al punt d'inici, des d'on vam fer dit i per tornar cap a Puerto Varas. En 5 minuts ja teníem transport!
Aquella nit tot cuinant, vaig conèixer un noi de Barcelona de 20 anys que portava uns quants mesos viatjant per la Patagonia. Havia decidit no començar cap carrera, sinó treballar un parell d'anys per estalviar i poder viatjar. Anava acompanyat d'un parell de nois francesos amb els que havia recorregut una part del sud del continent.
Una mica més tard, ja amb el sopar a la panxa, va produïr-se una d'aquelles nits màgiques que de tant en tant, succeeixen als hostels.
Els dos nois francesos, el barceloní, la Monika, una noia canadenca, un anglès i jo, vam començar a xerrar i a degustar una mica de vi xilè.
Suposo que aquest últim factor hi va influir una mica, però no vam parar de riure en tota l'estona que vam estar conversant.
Els dos nois francesos, el barceloní, la Monika, una noia canadenca, un anglès i jo, vam començar a xerrar i a degustar una mica de vi xilè.
Suposo que aquest últim factor hi va influir una mica, però no vam parar de riure en tota l'estona que vam estar conversant.
El dia 26, la Monika i jo havíem decidit que aniríem cap a la vall de Cochamó, una zona de bons trekkings.
Vam acabar de preparar-nos la motxilla per passar allà uns dies i vam anar a buscar un bus que ens portés cap al nostre proper destí.
Vam arribar a Cochamó al cap de tres hores, sobre les 13.30h. Des d'allà, 8km ens separaven de l'inici del primer trekking, que ens duria fins al cor de la vall, on es troben totes les zones d'acampada.
Vam acabar de preparar-nos la motxilla per passar allà uns dies i vam anar a buscar un bus que ens portés cap al nostre proper destí.
Vam arribar a Cochamó al cap de tres hores, sobre les 13.30h. Des d'allà, 8km ens separaven de l'inici del primer trekking, que ens duria fins al cor de la vall, on es troben totes les zones d'acampada.
Tan bon punt vam baixar del bus, un cotxe girava cap a la direcció on anàvem nosaltres. Vam preguntar si ens podia portar i tot i que no anava fins al final del trajecte, ens va acostar uns quants km.
Vam aprofitar l'ombra d'uns arbres per dinar i a continuació vam caminar uns minuts fins que una furgoneta ens va acabar d'acompanyar els últims km que ens quedaven per fer.
Vam aprofitar l'ombra d'uns arbres per dinar i a continuació vam caminar uns minuts fins que una furgoneta ens va acabar d'acompanyar els últims km que ens quedaven per fer.
Des de l'inici del sender, on vam haver-nos de registrar, vam caminar gairebé 4h per un bonic camí pel mig d'un bosc molt espès.
Vam haver de creuar un parell de ponts penjants i una espècie de telefèric molt rudimentari per creuar l'últim riu i accedir al càmping.
Vam haver de creuar un parell de ponts penjants i una espècie de telefèric molt rudimentari per creuar l'últim riu i accedir al càmping.
Sobre les 6pm plantàvem la tenda i conversàvem amb l'encarregat, que ens va explicar els trekkings més interessants a fer per la zona.
- Vistes des de la meva tenda
També va explicar-nos que portava un any vivint a la vall (havia vingut de visita per escalar i s'hi havia acabat quedant) i que a l'hivern, com que a la zona no hi viu ningú, s'havia estat 3 mesos sense parlar amb cap ésser humà.
Abans de sopar i estrenar el meu equipament de càmping, vam fer un bany al riu per refrescar-nos.
Divendres havíem decidit que visitaríem el Cerro Arcoiris. Així doncs, vam llevar-nos ben d'hora, vam esmorzar i sobre les 7.30am vam començar a caminar creuant el riu i començant a enfilar-nos pel camí que s'obria pas entre un dens bosc.
- Esperant torn per creuar el riu
El dia estava força ennuvolat i a mesura que anàvem pujant, anàvem atrapant els núvols fins que vam sobrepassar-los.
La pujada era cansada però sense massa dificultats fins que vam arribar a una secció on el camí desapareixia. Una corda anclada a la roca anunciava per on continuava el trajecte.
Eren tan sols 4-5 metres d'una espècie de túnel en forma de mitja lluna, inclinat a la roca amb una caiguda en una de les bandes que els núvols no deixaven apreciar si era de mig metre o infinita...
Eren tan sols 4-5 metres d'una espècie de túnel en forma de mitja lluna, inclinat a la roca amb una caiguda en una de les bandes que els núvols no deixaven apreciar si era de mig metre o infinita...
Per passar, jo havia d'anar totalment encongit mentre agafava la corda amb les dues mans. Una mica acollonit, vaig deixar passar la Monika davant i respirant fons, vaig seguir-la.
Quan ja celebràvem haver superat el pas més difícil, una nova secció de cordes va aparèixer davant nostre. Més llarg i en un espai més obert.
Afortunadament, va resultar ser més senzill del que pintava i vam poder completar la pujada fins al mirador.
Quan ja celebràvem haver superat el pas més difícil, una nova secció de cordes va aparèixer davant nostre. Més llarg i en un espai més obert.
Afortunadament, va resultar ser més senzill del que pintava i vam poder completar la pujada fins al mirador.
Les vistes van ser un gran regal. Increïbles!! Una paret de roca a l'altra banda de la vall s'alçava majestuosa i els núvols baixos semblaven un mar de neu a mitja vall.
Des d'allà, un sender seguia pujant fins al cim Arco Iris, però uns núvols molt grisos apareixien per darrera i amenaçaven pluja. Vist el possible panorama, vam decidir descansar i gaudir de les ja magnífiques vistes.
Vam estar-nos-hi una bona estona i havent passat el migdia, vam començar a baixar.
Des d'allà, un sender seguia pujant fins al cim Arco Iris, però uns núvols molt grisos apareixien per darrera i amenaçaven pluja. Vist el possible panorama, vam decidir descansar i gaudir de les ja magnífiques vistes.
Vam estar-nos-hi una bona estona i havent passat el migdia, vam començar a baixar.
- Mirant la meravella
- TOP
Amb els núvols baixos dissipats, els trams de cordes van resultar molt més senzills.
- La Monika baixant amb l'ajuda de la corda
Ja al fons de la vall, vam anar a una petita cascada on vam banyar-nos i prendre el sol una estona abans de tornar a la zona de càmping.
L'endemà vam llevar-nos més tard. El pla era anar a l'Anfiteatro, una imponent paret de 900m al costat oposat de la vall del cerro Arcoiris.
Com que el trejecte era més curt, vam sortir sobre les 10.30h.
Com que el trejecte era més curt, vam sortir sobre les 10.30h.
El camí va ser més senzill que el del dia anterior, si més no fins a l'últim tram. Un cop ja érem davant de l'Anfiteatro, la Monika i jo vam decidir apropar-nos més a la majestuosa paret. Per fer-ho, vam pujar per una tartera de roques enormes, despreses per una glacera de la qual en queda només un petitíssim testimoni.
- Rumb a l'Anfiteatro
- Cap amunt
L'inici era relativament senzill i només calia grimpar una mica, però al final s'havia d'escalar pedres de 3 i 4m.
Vam seure recolzats en una roca, força amunt però encara lluny del poc gel de la glacera. Allà vam dinar i vam gaudir d'unes vistes impressionants.
Vam seure recolzats en una roca, força amunt però encara lluny del poc gel de la glacera. Allà vam dinar i vam gaudir d'unes vistes impressionants.
- Descansant després de la petita escalada
Per tornar, vam decidir provar de buscar un altre lloc per descendre fins a la tartera. La intenció era trobar un camí més senzill. I vam aconseguir-ho, si més no el fet de trobar una altra baixada, però en absolut més senzilla...
Vam haver de descendre una paret novament de 3-4 metres. Per sort, la Monika que té experiència en escalada m'anava dient on posar peus i mans.
Vam haver de descendre una paret novament de 3-4 metres. Per sort, la Monika que té experiència en escalada m'anava dient on posar peus i mans.
Ja amb els dos peus a terra vam posar direcció al càmping però per un altre sender que passava per un parell de boniques cascades. Vam parar a descansar en una d'elles i després vam tornar, arribant sobre les 15h.
- Mirant la bonica cascada
La tarda la vam aprofitar per descansar i ja de nit, aprofitant el cel clar i la poca contaminació lumínica, vam estar gaudint de la Via Làctia, els estels fugaços i els satèl·lits que anaven passant "poc a poquet".
El diumenge 29, la meva companya de viatge dels darrers dies, se'n tornava a Puerto Varas per aclarir què faria els propers dies.
Jo, vaig sortir sobre les 9am cap a San Sebastián, una llacuna en una petita vall més elevada que la principal.
Quan portava poc més de mitja hora, mentre passava per un tronc que servia de passarel·la en una zona enfangada, vaig desequilibrar-me i vaig sucar tot el peu (fins al turmell) al fang.
Després d'un inútil intent de netejar-me, vaig decidir tornar enrere a canviar-me.
Entre una cosa i l'altre, tornava a començar a les 10.30h.
Jo, vaig sortir sobre les 9am cap a San Sebastián, una llacuna en una petita vall més elevada que la principal.
Quan portava poc més de mitja hora, mentre passava per un tronc que servia de passarel·la en una zona enfangada, vaig desequilibrar-me i vaig sucar tot el peu (fins al turmell) al fang.
Després d'un inútil intent de netejar-me, vaig decidir tornar enrere a canviar-me.
Entre una cosa i l'altre, tornava a començar a les 10.30h.
Una mica preocupat perquè creia que el meu destí estava força lluny, vaig anar a tota pastilla, passant per bosc, una bonica paret de roca i novament bosc fins a arribar al meu destí abans del que esperava. Allà, vaig dinar i descansar. Només uns núvols cada cop més densos i un vent gèlid, van impedir-me saltar a l'aigua.
- Entre parets de roca
També vaig estar xerrant amb 4 noies de Santiago que havia conegut de camí. De fet, tota la baixada la vam fer plegats i un cop a la base de la vall vam decidir anar a Los Toboganes, una formació rocosa natural amb una inclinació força suau i amb aigua caient fins a una petita llacuna. Com el seu nom indica, és un tobogan natural i força gent hi va a llançar-se.
Un cop allà, no me'n vaig poder estar, em vaig posar el banyador que no havia utilitzat a San Sebastián i cap a l'aigua! Va ser divertit, ara, l'aigua estava congelada!!
Un cop allà, no me'n vaig poder estar, em vaig posar el banyador que no havia utilitzat a San Sebastián i cap a l'aigua! Va ser divertit, ara, l'aigua estava congelada!!
Cap a les 20h, vaig acomiadar-me de les meves amigues i vaig fer cap al càmping per fer-me el sopar.
A mitja nit, mentre dormia, una forta pluja va despertar-me, colpejant el sostre de la meva tenda amb potència. Poc després, vaig recordar que m'havia deixat les bambes de trekking fora... L'endemà, encara estaven xopes.
Afortunadament, la pluja havia amainat i només plovisquejava. Així doncs, vaig poder recollir les meves coses, plegar la tenda i vaig començar a baixar cap al poble de Cochamó per agafar el bus de tornada a Puerto Varas.
Vaig anar com una bala i en menys de 3 hores ja estava a la parada del bus.
Afortunadament, la pluja havia amainat i només plovisquejava. Així doncs, vaig poder recollir les meves coses, plegar la tenda i vaig començar a baixar cap al poble de Cochamó per agafar el bus de tornada a Puerto Varas.
Vaig anar com una bala i en menys de 3 hores ja estava a la parada del bus.
Tan bon punt vaig arribar a Puerto Varas vaig anar al hostel on havia deixat les coses de la motxilla que no necessitava. La Monika m'havia deixat una nota, explicant-me que per casualitat havia anat a parar a casa d'un Couchsurfer i que si volia, hi tenia lloc.
Vaig trucar al Cristóbal que em va indicar com arribar a casa seva. I casa seva, va resultar ser un palau!! O això em va semblar. Era una casa d'obra nova (no més de 2 anys) de 2 pisos i amb jardí.
Després de 4 dies dormint en una tenda, sense cap dutxa d'aigua calenta a prop, va ser com un somni fet realitat!
Vaig aprofitar per dutxar-me, afaitar-me, fer una rentador i assecar la tenda al jardí.
A part de l'amo de la casa, un metge de 30 i pocs anys la mar de maco, hi havia també dues brasileres també de CS.
Vaig trucar al Cristóbal que em va indicar com arribar a casa seva. I casa seva, va resultar ser un palau!! O això em va semblar. Era una casa d'obra nova (no més de 2 anys) de 2 pisos i amb jardí.
Després de 4 dies dormint en una tenda, sense cap dutxa d'aigua calenta a prop, va ser com un somni fet realitat!
Vaig aprofitar per dutxar-me, afaitar-me, fer una rentador i assecar la tenda al jardí.
A part de l'amo de la casa, un metge de 30 i pocs anys la mar de maco, hi havia també dues brasileres també de CS.
Aquella tarda, vaig trobar-me amb la Monika, que havia anat d'excursió durant el dia. Junts, vam anar al super a comprar ingredients per fer pizzes per sopar. I, novament, va ser un sopar molt divertit.
- Amb el Cristóbal i les dues brasileres
L'últim dia de gener, jo posava rumb a Chiloé i la Monika, va decidir sumar-se al meu pla. Vam agafar un bus cap a Puerto Montt, on vam aprofitar per anar de compres. La Monika necessitava unes ulleres de sol i jo uns pantalons de trekking nous, ja que els anteriors havien quedat destrossats després de Cochamó.
La sensació d'anar a un centre comercial poc després d'haver passat 4 dies enmig de la naturalesa, sense cotxes, electricitat ni res que et recordi la societat de consum, va ser duríssim.
Si de normal, ja sóc poc fan d'aquests llocs que representen la màxima expressió del consumisme sense sentit del nostre sistema, el rebuig post-Cochamó va ser encara més gran i no vaig estar tranquil i relaxat fins que no vam sortir-ne (per sort, amb els deures fets!).
La sensació d'anar a un centre comercial poc després d'haver passat 4 dies enmig de la naturalesa, sense cotxes, electricitat ni res que et recordi la societat de consum, va ser duríssim.
Si de normal, ja sóc poc fan d'aquests llocs que representen la màxima expressió del consumisme sense sentit del nostre sistema, el rebuig post-Cochamó va ser encara més gran i no vaig estar tranquil i relaxat fins que no vam sortir-ne (per sort, amb els deures fets!).
Vam menjar unes hamburgueses de carrer al passeig marítim (l'únic una mica bonic de la ciutat, a jutjar pel poc temps que hi vaig passar) i vam fer cap a la terminal per buscar un bus direcció Ancud, la segona ciutat més gran de l'illa de Chiloé.
El següent bus en sortir cap al nostre destí no tenia lloc, però per provar sort vaig anar a preguntar-li al conductor, el qual va accedir a deixar-nos seure al passadís. Vam acceptar immediatament la proposta i sobre dos quarts de quatre vam tirar cap a l'illa més gran de Chile.
Per creuar l'estret que la separa del continent s'ha d'agafar una barca trasbordadora, que en poc més de mitja hora, et porta al nord de Chiloé. En aquests 30minuts es veu un munt de fauna com ara dofins, pingüins, un munt d'ocells, en fi, genial!
Finalment, cap a les 6.30pm vam arribar a Ancud i vam buscar un hostel on quedar-nos.
El següent bus en sortir cap al nostre destí no tenia lloc, però per provar sort vaig anar a preguntar-li al conductor, el qual va accedir a deixar-nos seure al passadís. Vam acceptar immediatament la proposta i sobre dos quarts de quatre vam tirar cap a l'illa més gran de Chile.
Per creuar l'estret que la separa del continent s'ha d'agafar una barca trasbordadora, que en poc més de mitja hora, et porta al nord de Chiloé. En aquests 30minuts es veu un munt de fauna com ara dofins, pingüins, un munt d'ocells, en fi, genial!
Finalment, cap a les 6.30pm vam arribar a Ancud i vam buscar un hostel on quedar-nos.
Els primers dies de tornar a la ruta després del cap de setmana a casa el Matías no podien ser millors. Ja estava a les portes del sud del continent i vaig poder gaudir de la bonica Puerto Varas i els seus llac i volcans.
A més a més, Cochamó va ser una manera perfecte de començar a prendre contacte amb el món del trekking abans d'uns mesos que passaria gran part del temps a la muntanya i dormint en una tenda.
A més a més, Cochamó va ser una manera perfecte de començar a prendre contacte amb el món del trekking abans d'uns mesos que passaria gran part del temps a la muntanya i dormint en una tenda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada