La segona part del meu curt pas pel Paraguay em va portar a la capital del país i els seus voltants.
D'aquesta manera, vaig poder veure que Asunción, tot i tenir un punt de decadent i deixat, no era tant horrible com me l'havien pintat. Sí que és terrorífic però, el trànsit. Les infraestructures no estan preparades per absorbir la gran quantitat de gent que ha anat arribant a l'àrea metropolitana de la ciutat i que hi viu o hi treballa. Això representava sortir amb una pila de temps d'antel·lació i amb molta paciència abans de cada excursió.
D'altra banda, també vaig poder anar a 3 pobles dels voltants d'Asunción, que em van permetre veure la crua realitat de les desigualtats i injustícia del nostre planeta, especialment accentuats en aquest continent.
El dilluns dia 7, vaig arribar a la terminal de busos d'Encarnación abans de les 10h. Havia d'agafar un bus per arribar a la capital, que queda a uns 370km. Segons m'havien dit amb unes 5-6 hores m'hi plantaria.
A Asunción, havia aconseguit una Couchsurfer que m'acollia els dies de la meva estada a la ciutat. La Yobi, la meva futura hoste, m'havia demanat que arribés a casa seva (quedava a uns 40-50 minuts a les afores del centre) mentre encara hi hagués llum.
A Asunción, havia aconseguit una Couchsurfer que m'acollia els dies de la meva estada a la ciutat. La Yobi, la meva futura hoste, m'havia demanat que arribés a casa seva (quedava a uns 40-50 minuts a les afores del centre) mentre encara hi hagués llum.
Així doncs, vaig fer un càlcul matemàtic a l'abast de molt pocs, fins i tot incloent-hi una desviació de +/- una hora, i vaig arribar a la conclusió que en el pitjor dels casos arribaria a la meva nova casa pels volts de les 18h.
Com que el sol no es ponia fins passades les 19h, tot quadrava!
Com que el sol no es ponia fins passades les 19h, tot quadrava!
Pocs minuts passats dos quarts de deu, el bus de dos pisos en el que anava va arrencar. No sabia el que m'esperava.
D'entrada, tot anava bé. Tenia dos seients per mi sol a primera fila del pis superior, amb bones vistes a la carretera. Passats pocs minuts, tot va començar a truncar-se quan una parella de nois joves va seure als seients de l'altra banda del passadís i, el noi, va utilitzar el mòbil a mode d'altaveu per deleitar-nos amb els millors hits de la cumbia paraguaya.
Aquest estil de música no m'agrada massa, però puc arribar a tolerar 3 o 4 cançons. I van ser 3 o 4, però HORES de cançons una rere l'altra!!!
A la fabulosa banda sonora del meu trajecte cap a Asunción se li ha de sumar que, el meu seient privilegiat, va resultar ser una arma de doble fil. Sí que tenia bona visió, però també em tocava el sol tota la estona! Tenint en compte que l'aire condicionat del bus no funcionava, no us podeu ni imaginar la calor que vaig passar! Crec que mai m'havia begut 1,5L d'aigua en tan poc temps!
Aquest estil de música no m'agrada massa, però puc arribar a tolerar 3 o 4 cançons. I van ser 3 o 4, però HORES de cançons una rere l'altra!!!
A la fabulosa banda sonora del meu trajecte cap a Asunción se li ha de sumar que, el meu seient privilegiat, va resultar ser una arma de doble fil. Sí que tenia bona visió, però també em tocava el sol tota la estona! Tenint en compte que l'aire condicionat del bus no funcionava, no us podeu ni imaginar la calor que vaig passar! Crec que mai m'havia begut 1,5L d'aigua en tan poc temps!
Però el pitjor de tot és que el trajecte va quedar lluny de durar 6 hores. Va durar-ne 8!!!!
A mesura que passaven els minuts i les hores, jo anava desesperant-me una mica més, pensant que se'm faria complicat arribar a l'hora acordada a casa la Yobi.
Anava seguint amb el mapa del telèfon la nostra ubicació i no podia creure'm com de poc a poc avançàvem. A més, un cop vam arribar a uns 15-20km d'Asunción, vam topar-nos amb el caos fet trànsit! No exagero si us dic que vam trigar prop d'una hora i mitja per fer aquest últim tram!
A mesura que passaven els minuts i les hores, jo anava desesperant-me una mica més, pensant que se'm faria complicat arribar a l'hora acordada a casa la Yobi.
Anava seguint amb el mapa del telèfon la nostra ubicació i no podia creure'm com de poc a poc avançàvem. A més, un cop vam arribar a uns 15-20km d'Asunción, vam topar-nos amb el caos fet trànsit! No exagero si us dic que vam trigar prop d'una hora i mitja per fer aquest últim tram!
Finalment, vam arribar passades les 18h de la tarda a la terminal de busos d'Asunción. Des d'allà, vaig aprofitar el wifi gratuït per avisar a la meva hoste que anava amb retard i vaig anar a buscar el bus que m'havia de portar a casa seva.
Carregat amb les dues motxilles vaig pujar a un bus diminut que anava ple a rebentar. Esclafat durant bona part del trajecte, anava observant com poc a poc s'anava fent fosc.
Una hora més tard, arribava al punt de trobada! Però els despropòsits no s'havien acabat.
Carregat amb les dues motxilles vaig pujar a un bus diminut que anava ple a rebentar. Esclafat durant bona part del trajecte, anava observant com poc a poc s'anava fent fosc.
Una hora més tard, arribava al punt de trobada! Però els despropòsits no s'havien acabat.
La Yobi m'havia dit que en el centre comercial on havíem quedat hi havia wifi lliure. D'aquesta manera, la podria avisar en arribar. La qüestió és que quan vaig intentar-m'hi connectar, el meu mòbil no li va donar la gana. Era la cirereta del pastís!
Per sort, en els moments més fotuts sempre apareix algun àngel de la guarda. Vaig entrar a una botiga del centre comercial i la dependenta, molt amablement, em va deixar trucar per avisar a la meva Couchsurfer que ja havia arribat!
Per sort, en els moments més fotuts sempre apareix algun àngel de la guarda. Vaig entrar a una botiga del centre comercial i la dependenta, molt amablement, em va deixar trucar per avisar a la meva Couchsurfer que ja havia arribat!
Finalment, la Yobi va aparèixer al cap de poc acompanyada de la seva mare i vam anar fins a casa seva on vaig poder beure aigua, dutxar-me, beure aigua, sopar, beure aigua, conversar una estona amb la meva nova hoste, beure aigua i anar a dormir.
Va ser molt bo que, xerrant xerrant, vam descobrir que coincidiríem els mateixos dies a Rapa Nui (Illa de Pascua)!! Una casualitat increïble!
Va ser molt bo que, xerrant xerrant, vam descobrir que coincidiríem els mateixos dies a Rapa Nui (Illa de Pascua)!! Una casualitat increïble!
El dimarts em vaig llevar amb tota la calma del món i vaig esmorzar mentre xerrava amb la meva couchsurfer i li demanava consell sobre què visitar. Amb tot ben apuntat, vaig agafar un bus cap el centre.
La veritat és que es necessiten pocs minuts per decidir si aquesta capital Sudamericana t'agrada o no. Pots captar-ne l'essència ben ràpid. Caòtica (tot i que no tant com els afores), vella i, generalment poc cuidada, però amb alguns edificis colonials bonics i una sèrie de graffitis espectaculars, que es van fer fa pocs anys amb la intenció de rentar-li una mica la cara a la ciutat.
La meva opinió, us la dono més endavant!
La veritat és que es necessiten pocs minuts per decidir si aquesta capital Sudamericana t'agrada o no. Pots captar-ne l'essència ben ràpid. Caòtica (tot i que no tant com els afores), vella i, generalment poc cuidada, però amb alguns edificis colonials bonics i una sèrie de graffitis espectaculars, que es van fer fa pocs anys amb la intenció de rentar-li una mica la cara a la ciutat.
La meva opinió, us la dono més endavant!
De moment, aquí teniu una petita mostra de l'art urbà d'Asunción:
- Brillant grafitti d'un indígene llegint un llibre d'història Llatinoamericana cap per avall!
- Carrer d'Asunción
El primer que vaig fer va ser anar a buscar el centre d'informació per fer-me amb un mapa i acte seguit, anar a dinar a un dels restaurants que m'havien recomanat! Vaig menjar un parell de plats típics paraguayos ben bons i després vaig començar a recórrer el centre.
Vaig posar rumb a la Casa de la Independencia, una antiga casa colonial espanyola reconvertida en museu. Està bé passar per les diferents estances de l'habitacle per veure com eren les cases colonials a principis del S.XVIII, a part d'això, el museu no té gaire interès.
Vaig posar rumb a la Casa de la Independencia, una antiga casa colonial espanyola reconvertida en museu. Està bé passar per les diferents estances de l'habitacle per veure com eren les cases colonials a principis del S.XVIII, a part d'això, el museu no té gaire interès.
- Pati interior de la Casa de la Independencia
D'allà, vaig anar a la Plaza de Armas, la plaça central de la ciutat i on hi ha el Congrés Nacional, la Cambra de Senadors i a tocar del Museu del Cabildo i el Palau Legislatiu. Ironies del sistema, just darrera del Cabildo i a tocar dels edificis de poder, hi ha l' "asentamiento" (favela) de La Chacarita. Alguns dels edificis més majestuosos de la ciutat i del país a un pas de caure a l'infern de la misèria i pobresa extrema.
Com que m'havien advertit que millor no internar-se a La Chacarita, vaig continuar endavant passant pel Palacio de López, un edifici molt bonic que fa de seu presidencial.
Com que m'havien advertit que millor no internar-se a La Chacarita, vaig continuar endavant passant pel Palacio de López, un edifici molt bonic que fa de seu presidencial.
- Palacio de López
D'allà, vaig fer una volteta curta pel Centro Cultural Manzana de la Rivera, que està format per un conjunt d'antigues cases colonials i on em va sorprendre trobar-me amb aquestes dues perles:
A continuació, vaig continuar "callejeando" gaudint del fantàstic art urbà de la ciutat i enfilant cap a la Plaça Uruguay, on vaig xafardejar alguns llibres d'una petita llibreria que hi havia allà mateix. De tornada al Cabildo, vaig passar per la catedral, on una vegada més vaig poder veure un exemple de la devoció catòlica d'alguns dels ciutadans (disculpeu la mala qualitat de la foto):
- Una dona, estirada a terra, resa a la Catedral d'Asunción
El Cabildo va ser, sens dubte, un dels punts forts del dia per dos motius.
Abans d'explicar-vos-els però, deixeu-me dir-vos que vaig quedar esfereït en veure una estàtua de Juan de Zalazar (fundador de la ciutat) al bell mig de la Plaça que duu el seu nom, davant mateix del Cabildo. Com us deveu imaginar, aquest personatge era un conquistador espanyol, el qual està representat amb la típica armadura colonial. En fi...
Ara sí, les dues raons per les quals va valer molt la pena la visita al museu van ser, en primer lloc, una exposició d'un pintor paraguayo que jo desconeixia fins el momen, Fidel Fernández. Aquest jove pintor, fa uns quadres molt colorits de crítica profunda a la desigual societat del seu país. Aquí algunes de les seves obres que més em van agradar:
Abans d'explicar-vos-els però, deixeu-me dir-vos que vaig quedar esfereït en veure una estàtua de Juan de Zalazar (fundador de la ciutat) al bell mig de la Plaça que duu el seu nom, davant mateix del Cabildo. Com us deveu imaginar, aquest personatge era un conquistador espanyol, el qual està representat amb la típica armadura colonial. En fi...
Ara sí, les dues raons per les quals va valer molt la pena la visita al museu van ser, en primer lloc, una exposició d'un pintor paraguayo que jo desconeixia fins el momen, Fidel Fernández. Aquest jove pintor, fa uns quadres molt colorits de crítica profunda a la desigual societat del seu país. Aquí algunes de les seves obres que més em van agradar:
- Crítica al masclisme, malauradament molt present a la cultura paraguaya
- Desigualtat
- Un barber d'una zona marginal, fa servir la llei d'habitatge per tallar el cabell
El segon motiu va ser que, des del segon pis del Cabildo, hi ha unes vistes a La Chacarita molt impactants. Jo no havia vist mai directament amb els meus ulls, l'interior d'un d'aquest barris marginals. No puc dir que fos una experiència bona, però sí colpidora i, en certa manera, enriquidora.
- La Chacarita vista des del Cabildo
Una mica tocat, vaig anar cap a la costanera per veure la posta de sol. El passeig recorre part de la Bahía de Asunción, una petita badia que el riu Paraguay crea. La veritat és que és una de les parts més noves i més arreglades de la ciutat i també força bonica.
Vaig arribar fins a la Playa de la Costanera, on vaig estar veient com grups d'amics, famílies i parelles, seien a observar com el sol desapareixia.
Vaig arribar fins a la Playa de la Costanera, on vaig estar veient com grups d'amics, famílies i parelles, seien a observar com el sol desapareixia.
- Així de bonic es veia el cel
Em va fer especial gràcia una família que estava celebrant el primer aniversari del seu fill amb una sessió de fotos. La fotògrafa s'escarrassava a buscar el millor angle i la millor llum mentre els pares, germanets i àvia feien peripècies per intentar captar l'atenció del nen.
Abans de quedar-me a les fosques, vaig començar a desfer el camí per anar a buscar un bus que em tornés a casa, on vaig sopar i anar a dormir força d'hora.
L'endemà al matí el pla era anar a visitar alguns pobles als afores d'Asunción. Havia parlat amb el Robin, el noi anglès que vaig conèixer a Encarnación i havíem quedat a les 10h a la terminal de busos per decidir destinació i anar d'excursió.
Aquell mateix matí, el Robin m'havia dit que la seva companya de couchsurfing, la Kathrin, també s'apuntava.
Paral·lelament, jo havia estat intentant contactar amb el Fabián, un noi de Couchsurfing d'un poble anomenat Areguá, a uns 20km de la capital. La meva intenció, si podia, era fer nit allà, però depenia totalment de trobar connexió a internet per poder comprovar el meu whatsapp.
Aquell mateix matí, el Robin m'havia dit que la seva companya de couchsurfing, la Kathrin, també s'apuntava.
Paral·lelament, jo havia estat intentant contactar amb el Fabián, un noi de Couchsurfing d'un poble anomenat Areguá, a uns 20km de la capital. La meva intenció, si podia, era fer nit allà, però depenia totalment de trobar connexió a internet per poder comprovar el meu whatsapp.
Així doncs, a les 10h vaig arribar puntual al punt de trobada i per la meva sorpresa, era l'únic! Un anglès, una alemanya i un català, i l'únic puntual és el mediterrani! Avall amb tots els prejudicis!
El Robin va arribar al cap de res i passada la mitja hora, va arribar la Kathrin. Entre els tres vam decidir que aniríem primer a Caacupé, que destaca per ser el centre espiritual (catòlic) del país. Cada 8 de desembre milers de persones peregrinen de diversos punts del país per retre culte a la Verge.
Tot i que està a poc més de 50km d'Asunción, vam trigar gairebé 3 hores a arribar. Un cop allà, vam anar a visitar la basílica, d'unes dimensions força imponents, però no excessivament bonica ni interessant.
Com que a Caacupé no hi ha gairebé res a veure, vam anar a comprar dinar i vam agafar un altre bus direcció San Bernardino.
Com que a Caacupé no hi ha gairebé res a veure, vam anar a comprar dinar i vam agafar un altre bus direcció San Bernardino.
Aquest poblet queda a la vora del llac Ypacaraí i és lloc d'estiueig d'adinerats "asuncenos" (gentilici d'Asunción).
El colectivo ens va deixar a la carretera principal i d'allà, vam començar a caminar cap al centre. Quan estàvem a punt d'arribar, vam passar per una escola i vam veure un grup d'adolescents abillats amb vestits tradicionals que entraven a una espècie de sala.
Coneixedors que podia ser una oportunitat de veure algun espectacle, vam preguntar què anaven a fer i si podíem veure-ho. Els alumnes ens van redirigir al director, el qual va estar encantat de tenir 3 espectadors internacionals al xou dels seus alumnes. Ens va explicar, que anaven a fer un assaig general de balls tradicionals paraguayos.
Coneixedors que podia ser una oportunitat de veure algun espectacle, vam preguntar què anaven a fer i si podíem veure-ho. Els alumnes ens van redirigir al director, el qual va estar encantat de tenir 3 espectadors internacionals al xou dels seus alumnes. Ens va explicar, que anaven a fer un assaig general de balls tradicionals paraguayos.
No va ser gaire llarg però va ser interessant poder-ho veure. Al final, abans de marxar, foto en família!
- A veure qui troba els 3 intrusos
Vam continuar cap al llac, on vam seure, descansar i xerrar una estona amb boniques vistes a l'aigua i a Areguá, a uns quants km a l'altra costa.
Més per obligació (se'ns feia tard) que per voluntat, vam abandonar el nostre lloc i vam anar cap a la parada de bus per tornar cap a Asunción.
Fins aquell moment, jo no havia tingut internet i per tant, no havia pogut comprovar si el Fabián, m'havia respost.
Tenint en compte doncs, que no podia saber si tenia allotjament a Areguá, vaig resignar-me a no visitar aquest poble.
Fins aquell moment, jo no havia tingut internet i per tant, no havia pogut comprovar si el Fabián, m'havia respost.
Tenint en compte doncs, que no podia saber si tenia allotjament a Areguá, vaig resignar-me a no visitar aquest poble.
Ja al bus però, vaig mirar per curiositat les xarxes wifi i vaig trobar-ne una de lliure a la que vaig poder-me connectar i comprovar que el Fabián havia acceptat la meva sol·licitud!
No tinc ni idea d'on venia o de qui era la xarxa wifi però va ser prodigiosa. Gràcies a això vaig poder viure una experiència inoblidable l'endemà.
No tinc ni idea d'on venia o de qui era la xarxa wifi però va ser prodigiosa. Gràcies a això vaig poder viure una experiència inoblidable l'endemà.
Amb el canvi sobtat de plans, vaig preguntar-li al conductor com ho havia de fer per arribar al meu nou destí.
Vaig acomiadar-me de la Kathrin i, temporalment del Robin, i seguint els consells del xofer, vaig baixar a una intersecció des d'on podia agafar un segon colectivo fins al meu nou destí.
Vaig arribar-hi quan començava a fer-se fosc i em vaig dirigir a una pizzeria on havia de trobar-me amb el meu nou hoste i alguns dels seus amics.
Vaig acomiadar-me de la Kathrin i, temporalment del Robin, i seguint els consells del xofer, vaig baixar a una intersecció des d'on podia agafar un segon colectivo fins al meu nou destí.
Vaig arribar-hi quan començava a fer-se fosc i em vaig dirigir a una pizzeria on havia de trobar-me amb el meu nou hoste i alguns dels seus amics.
Un cop van arribar, vam encarregar unes pizzes i vam posar direcció a la "meva" nova casa. Allà vam sopar tots plegats, incloent-hi una parella de brasilers, també couchsurfers, que marxaven aquella mateixa nit i la dona del Fabián.
Mentre sopàvem, el meu hoste i els seus amics em van explicar que treballaven per una ONG coreana que apadrinava nens de la regió i em van convidar a acompanyar-los l'endemà. Vaig acceptar la invitació sense pensar-m'ho.
Mentre sopàvem, el meu hoste i els seus amics em van explicar que treballaven per una ONG coreana que apadrinava nens de la regió i em van convidar a acompanyar-los l'endemà. Vaig acceptar la invitació sense pensar-m'ho.
Així doncs, el dijous dia 10 vaig llevar-me ben d'hora per anar a l'oficina de l'ONG amb el Fabián. Al cap de poca estona, vam pujar a un 4x4 amb 4 companys seus i vam posar rumb a l'"asentamiento" Villa Salvador.
Aquest barri marginal es troba als afores d'Areguá a no més de 5-10 minuts en cotxe des del centre del poble.
Tot i no ser, ni molt menys dels més perillosos del país, els companys del Fabián anaven comentant que la nit anterior havien matat a un taxista. Molt tranquil·litzador, jejeje!
Aquest barri marginal es troba als afores d'Areguá a no més de 5-10 minuts en cotxe des del centre del poble.
Tot i no ser, ni molt menys dels més perillosos del país, els companys del Fabián anaven comentant que la nit anterior havien matat a un taxista. Molt tranquil·litzador, jejeje!
Vam arribar a un petit centre mèdic on durant tot el dia es feien revisions als nens apuntats a l'ONG, se'ls donava medicaments, etc.
La feina del meu colega però, era anar pel barri avisant a les famílies que no s'havien presentat a primera hora. Així doncs, vaig acompanyar al Fabián en la seva jornada laboral.
Villa Salvador és més semblant a un poble que al concepte de favela brasilera que jo tenia. En general la majoria de cases són construccions bàsiques, però amb estructures més sòlides i consistents, i els carrers són força més amples, tot i que, evidentment, estan sense asfaltar.
Em va sorprendre també la quantitat de gent que estava construint cases de maó. Segons em va explicar el meu hoste, hi ha polítiques socials que financen els materials de construcció d'una casa, sempre i quan els beneficiats treballin o ajudin en la construcció de la seva futura casa. D'aquesta manera, almenys alguna gent pot millorar les condicions de la seva vivenda.
La feina del meu colega però, era anar pel barri avisant a les famílies que no s'havien presentat a primera hora. Així doncs, vaig acompanyar al Fabián en la seva jornada laboral.
Villa Salvador és més semblant a un poble que al concepte de favela brasilera que jo tenia. En general la majoria de cases són construccions bàsiques, però amb estructures més sòlides i consistents, i els carrers són força més amples, tot i que, evidentment, estan sense asfaltar.
Em va sorprendre també la quantitat de gent que estava construint cases de maó. Segons em va explicar el meu hoste, hi ha polítiques socials que financen els materials de construcció d'una casa, sempre i quan els beneficiats treballin o ajudin en la construcció de la seva futura casa. D'aquesta manera, almenys alguna gent pot millorar les condicions de la seva vivenda.
Una altra cosa curiosa és que dins de la pròpia Villa Salvador hi ha diferents zones (alta i baixa). Les cases que estan prop de la plaça central, de l'escola i el centre mèdic són com us les he descrit. A mesura que t'endinses en les profunditats de l'"asentamiento" però, vas veient com les cases són més rudimentàries i els carrers més aviat camins.
Precisament en aquesta zona vaig viure un parell de situacions que em van deixar el cor en un puny. La primera va ser en una de les famílies que el Fabián havia de visitar. Una noia que segur que era molt més jove del que semblava, vivia en una petita casa de fusta molt precària amb les seves tres filles. La més gran deuria tenir uns 13-14 anys i la més petita, 4 o 5. La filla mitjana, tenia un problema de naixement i no podia parlar.
La vivenda no tenia accés a aigua potable i, de fet, la nena més petita va amorrar-se a la meva ampolla d'aigua, quan li vaig oferir, i no la va deixar anar.
Malauradament no vaig poder entendre la conversa que la mare mantenia amb el Fabián perquè va ser íntegrament en guaraní.
Precisament en aquesta zona vaig viure un parell de situacions que em van deixar el cor en un puny. La primera va ser en una de les famílies que el Fabián havia de visitar. Una noia que segur que era molt més jove del que semblava, vivia en una petita casa de fusta molt precària amb les seves tres filles. La més gran deuria tenir uns 13-14 anys i la més petita, 4 o 5. La filla mitjana, tenia un problema de naixement i no podia parlar.
La vivenda no tenia accés a aigua potable i, de fet, la nena més petita va amorrar-se a la meva ampolla d'aigua, quan li vaig oferir, i no la va deixar anar.
Malauradament no vaig poder entendre la conversa que la mare mantenia amb el Fabián perquè va ser íntegrament en guaraní.
La segona va ser mentre tornàvem cap al centre de Villa Salvador. Un home de mitjana edat va apropar-se a saludar el meu company couchsurfer. Ell era el responsable d'aquella part de la barriada i em va explicar, que amb els seus esforços i estalvis havia construït una plaça i camp de futbol perquè els nens hi poguessin jugar. A més, havia adoptat una nena orfe, la mare de la qual era drogoaddicta i l'havia abandonada. Li demanava al Fabián ajuda de l'ONG per poder mantenir la nena i aquest li responia que ja ho estava intentant.
Malgrat la situació dramàtica, em va meravellar la força i energia que desprenia aquest home.
Malgrat la situació dramàtica, em va meravellar la força i energia que desprenia aquest home.
Va ser una experiència dura però inspiradora i que, sens dubte, m'ha marcat! Viure una experiència així et fa plantejar moltes coses i fins i tot, et fa sentir una mica culpable de la posició privilegiada en la que vivim.
Però no tot van ser vivències dures, també hi va haver alguna anècdota divertida. Vam seguir direcció la plaça central i a mig camí del nostre destí, una família que estava asseguda a l'entrada de la seva vivenda ens va cridar en guaraní:
Mboriahu cartaicha nde puku! - Una frase feta guaraní que traduïda al català vindria a ser quelcom com: Ets tan llarg com la carta d'un pobre.
Evidentment, es referien a mi, jejejeje!
Com que feia molta calor, el Fabián va decidir que aniríem a refrescar-nos bevent tereré a casa d'una parella joveneta d'amics seus que vivien a la plaça de Villa Salvador.
Vam estar conversant i ens van convidar a unes empanades i un pastís de "choclo" (blat) que tenien preparat. En total vam estar aproximadament dues hores que van passar volant enmig de bon menjar i converses molt interessants sobre el barri, brutalitat policial, homosexualitat (l'amic del Fabián tenia un curiós punt de vista, tolerant amb les parelles lesbianes però intransigent amb les parelles de nois), etc.
Vam estar conversant i ens van convidar a unes empanades i un pastís de "choclo" (blat) que tenien preparat. En total vam estar aproximadament dues hores que van passar volant enmig de bon menjar i converses molt interessants sobre el barri, brutalitat policial, homosexualitat (l'amic del Fabián tenia un curiós punt de vista, tolerant amb les parelles lesbianes però intransigent amb les parelles de nois), etc.
- Amb els amics del Fabián
Amb l'estómac ple, vam tornar cap al centre mèdic on vam esperar que el 4x4 tornés i ens portés a l'oficina.
Un cop allà, vaig deixar el meu company treballant i vaig anar a fer una volta per Areguá.
Primer de tot, vaig anar a veure el llac (l'altra banda de l'Ypacaraí) i a continuació vaig dirigir-me al centre del poble on vaig poder veure les obres d'artesania, que tenen molt de renom arreu del país, i l'església.
Un cop allà, vaig deixar el meu company treballant i vaig anar a fer una volta per Areguá.
Primer de tot, vaig anar a veure el llac (l'altra banda de l'Ypacaraí) i a continuació vaig dirigir-me al centre del poble on vaig poder veure les obres d'artesania, que tenen molt de renom arreu del país, i l'església.
Com que no volia arribar molt tard a Asunción, vaig anar a acomiadar-me del meu hoste i vaig agafar un bus de tornada a la capital. El trajecte va ser una nova lliçó ja que vam passar per una de les zones més riques d'Asunción, amb grans centres comercials i cases imponents. De les brases del capitalisme a la taula on se serveix el menú degustació.
Un cop vaig arribar a casa la Yobi, per primer cop abans no es fes fosc, vaig fer la ja clàssica truita de patates mentre la meva hoste mirava la selecció de futbol paraguaya. Li vaig comentar que l'escena no deuria repetir-se a gaires llars del país. L'home cuinant i la dona al sofà veient futbol i bevent cervesa, jejeje!
El divendres al matí, sota una pluja torrencial vaig acabar de fer les motxilles i em vaig dirigir cap a la terminal de busos. Allà em trobaria amb el Robin, amb el qual ens dirigiríem plegats al nord-oest d'Argentina, prèvia parada a Resistencia més al centre del país.
D'aquesta manera acabaven 10 dies a Paraguay molt intensos. A vegades, hi ha països que sense tenir grans monuments o grans paisatges et queden gravats per alguna raó a la ment, al cor. Crec que Paraguay ha estat un d'aquests llocs, sens dubte gràcies a les experiències viscudes amb els meus hostes de Couchsurfing. La gran part d'ells involucrats en ajudar la gent del seu país que viu en unes condicions molt precàries.
Tant a Asunción com a Areguá vaig poder veure en primera persona la cruesa i injustícia del nostre planeta. Una realitat coneguda, però que ens sembla tan llunyana que, fins i tot, oblidem que és real i actual.
Una visió de La Chacarita o un passeig per Villa Salvador són una bona cura d'humilitat, una punyalada al cor de l'egocentrisme occidental, tan preocupat per estupideses i banalitats superficials. Tant de bo molta gent ho pogués veure, tant de bo jo ho tingui present durant molt de temps!
D'aquesta manera acabaven 10 dies a Paraguay molt intensos. A vegades, hi ha països que sense tenir grans monuments o grans paisatges et queden gravats per alguna raó a la ment, al cor. Crec que Paraguay ha estat un d'aquests llocs, sens dubte gràcies a les experiències viscudes amb els meus hostes de Couchsurfing. La gran part d'ells involucrats en ajudar la gent del seu país que viu en unes condicions molt precàries.
Tant a Asunción com a Areguá vaig poder veure en primera persona la cruesa i injustícia del nostre planeta. Una realitat coneguda, però que ens sembla tan llunyana que, fins i tot, oblidem que és real i actual.
Una visió de La Chacarita o un passeig per Villa Salvador són una bona cura d'humilitat, una punyalada al cor de l'egocentrisme occidental, tan preocupat per estupideses i banalitats superficials. Tant de bo molta gent ho pogués veure, tant de bo jo ho tingui present durant molt de temps!
A part d'això, si bé és cert que Asunción i els seus voltants no tenen gaire atraccions turístiques, he de dir-vos que en trets generals la capital em va agradar. M'atreuen les ciutats amb contrastos i aquesta ciutat ho és. A part, l'art urbà és d'una qualitat excel·lent i millora moltíssim una ciutat que, d'altra banda, seria força grisa i apagada!
Dels pobles visitats, el que té més encant és San Bernardino i l'únic que m'hagués estalviat hagués estat Caacupé, que potser és interessant veure'l el dia 8 de desembre durant la peregrinació dels creients, però si no, no té gaire interès.
Dels pobles visitats, el que té més encant és San Bernardino i l'únic que m'hagués estalviat hagués estat Caacupé, que potser és interessant veure'l el dia 8 de desembre durant la peregrinació dels creients, però si no, no té gaire interès.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada