Kia Ora Aotearoa! (del 05/12/2012 al 19/12/2012)

Hola a tots!

Aquest serà el primer post explicant-vos les meves peripècies per Nova Zelanda i també el primer del 2013.
El títol d’avui està en maorí, la llengua dels primers habitants d’aquestes illes veïnes d’Austràlia, els quals hi van arribar fa uns 800 anys aproximadament provinents de petites illes del Pacífic.

“Kia Ora” (pronunciat Kiorà) és el mot que utilitzen els maorís per dir “hola” i significa “bona salut”, mentre que “Aotearoa” és la paraula per Nova Zelanda i vol dir “la terra del llarg núvol blanc”.

El dia 5 arribava a Auckland provinent de Brisbane. Només trepitjar l’aeroport un munt de cartells et donen la benvinguda a “Middle Earth” (Terra Mitjana) fent referència a la trilogia d’”El Senyor dels Anells”, les pel·lícules de la  qual han estat gravades en diversos paisatges nova zelandesos. 

Malgrat diverses persones m’havien advertit que Auckland era una ciutat més aviat poc atractiva, vaig decidir passar-m’hi 4 dies, ja que havia de decidir com invertir les 5 setmanes que pensava estar-m’hi. Resulta que per entrar a Nova Zelanda no cal visat, però sí un vol de sortida del país dintre del termini de 90 dies que se t’atorguen com a turista. Per aquest motiu, tenia comprat un vol pel dia 11 de gener direcció Fiji.

Els dos primers dies els vaig passar pràcticament entre la biblioteca (hi ha wifi gratuït) i l’I-Site (el centre d’informació turística), preguntant sobre llocs d’interès, activitats i mitjans de transport.
Amb la seva col·laboració i l’inestimable ajuda de l’Òscar i l'Ignasi (dos amics que havien visitat el país l’any anterior. A més, l’Òscar hi porta vivint 5 mesos aproximadament) vaig definir el meu planning i vaig comprar un bitllet d’autobús que m’havia de permetre moure’m per les dues illes. No va ser fàcil prendre decisions, i més tenint en compte que vaig haver de fer alguns sacrificis dolorosos. Per exemple, com que em vaig adonar que  amb 5 setmanes no en tenia ni per començar i combinat amb que a mitjans de gener comença l’època humida a Fiji (possibilitat de pluges tropicals), vaig decidir (no sense pensar-m’ho moltíssim) renunciar al paradís del Pacífic i allargar l’estada a Nova Zelanda, des d’on volaré directe a Singapur el dia 24 de gener.

Un cop tenia un pla més o menys definit, vaig aprofitar els dos dies que em quedaven a Auckland per intentar esbrinar si les referències que en tenia eren certes o no. El primer dia, vaig passejar pel CBD (el qual, com a Sydney o Melbourne, també està ple d’asiàtics), vaig fer una visita a l’Auckland Art Gallery i vaig travessar l’Albert Park i l’Auckland Domain (dos parcs propers al centre força xulos) fins a arribar a Maungawhau (més conegut com a Mount Eden). Aquest turó al sud de la ciutat és un volcà inactiu (n’hi ha més d’una cinquantena rodejant la ciutat) i té unes vistes de 360º realment privilegiades. Malgrat l’abundant afluència de japonesos carregats amb 2 o 3 tipus diferents de càmeres fotogràfiques, és un bon lloc per parar-s’hi una estona i desconnectar, sempre i quan el clima (bàsicament el vent i la pluja) ho permeti.

L’endemà, vaig aprofitar el sol (un fet del tot inusual en aquesta ciutat del nord del país) per dirigir-me a Mission Bay, una badia a 45minuts caminant del centre de la ciutat. El lloc és agradable i hi ha una platgeta correcte amb vistes a Rangitoto Island, un altre volcà extingit.
Mentre seia en un banc davant de la platja, un maorí se’m va apropar i em va explicar un munt de coses interessants sobre la seva cultura. Entre moltes altres coses, em va dir que Rangitoto significa “foc del cel”, i és el nom que els seus avantpassats li van posar a aquest volcà en veure una de les seves grans erupcions.
A la tarda, em vaig deixar caure pel Wynyard Quarter, el moll esportiu d’Auckland, una part força nova de la ciutat i que recorda lleugerament la zona del pont del Maremagnum de Barcelona.

CBD des d'Albert Park

Vistes d'Auckland des del Mt. Eden

Diumenge al matí, m’acomiadava ben aviat d’Auckland i agafava el primer autocar que m’havia de dur a Paihia (a hores d’ara encara no sé com es pronuncia, no em queda mai clar quina és la síl·laba tònica...). Aquest és un petit poblet 230km al nord d’Auckland que està situat a la bonica zona de Bay of Islands, la qual és molt freqüentada per kiwis (és la manera carinyosa de fer referència als nova zelandesos) a l’estiu,degut al seu bon clima i les seves tranquil·les platges.

La primera tarda la vaig invertir en una excursió de 4 hores a les Haruru Falls, unes cascades, que en sí són força boniques, però que perden encant a causa del pont de formigó i la platja artificial d’un complex turístic, que hi ha a pocs metres seu.
Pel dia següent, tenia contractada una excursió a Cape Reinga, el punt més al nord del país. Abans però, vam fer una sèrie d’aturades força interessants. La primera va ser al Puketi Kauri Forest, on vam gaudir de la Manginangina Walk, una curta caminada a través d’un bosc de Kauris (uns arbres immensos que poden superar els 50 metres d’alçada i que poden arribar a viure 2.000 anys!!).

Bosc de kauris

Poc després arribàvem a la 90 Mile Beach (en realitat fa 55 milles de llarg), una platja de sorra llarguíssima a la costa oest, i que em va recordar, salvant les distàncies, les platges de Fraser Island a Austràlia. D’allà ens endinsàvem una mica cap a l’interior en busca de les enormes dunes de sorra que caracteritzen la zona. Nova aturada per gaudir d’una mica de “sandboard”,  que consisteix en llançar-se des de dalt de la duna amb una taula de bodyboard. Malgrat vaig acabar rodolant per la sorra un parell de vegades i menjant-me mitja duna, l’experiència va ser brutal. Divertidíssim!!!!

D’allà tocava canviar de costa (en aquesta part del país només hi ha entre 10 i 20 km d’una costa a l’altra) i dinar a Taputaputa Bay. Aquest indret força proper a la punta del cap, a part de tenir un nom graciós, és fascinant. Una platja verge als peus d’una zona geogràfica molt accidentada (muntanyes i penya-segats predominen a l’àrea de Cape Reinga) i amb vegetació que arriba, pràcticament, a tocar de l’Oceà Pacífic.
Abans de l’àpat i malgrat la baixíssima temperatura de l’aigua, tocava estrenar bany en terres kiwis (si més no, calia treure’s la sorra que tenia enganxada per tot el cos).

Taputaputa Bay

Amb la panxa plena, per fi, arribava el moment estel·lar del dia. Tocava fer la caminada que duia fins a la “fi del món”, fins al far que a 290 metres sobre el nivell del mar, corona el nord de l’illa nord de Nova Zelanda, fins el punt on el Mar de Tasmània i l’Oceà Pacífic es troben i mesclen les seves aigües.

Novament, els paisatges deixen bocabadat.  Les muntanyes i penya-segats vestits de verd per l’abundant vegetació, les cales verges de sorra blanca i les diferents tonalitats de blau del mar i l’oceà. Un lloc en el que et podries quedar hores i hores només observant la bellesa creada per la Terra. Un paisatge dels que talla la respiració!
Per si tot això no fos prou, l’indret està dotat de certa espiritualitat, ja que segons la cultura maorí, totes les ànimes dels seus difunts van en aquest punt concret del país per tornar a l’indret en el qual la seva cultura té origen, Hawaiki.

Far a Cape Reinga

Costa de Cape Reinga

D’aquesta manera i rumb a Paihia, s’acabava un dia per emmarcar, que va combinar diversió, aprendre noves coses, un lloc fascinant i un grup de gent molt maco.

L’últim dia a Bay of Islands, va ser força relaxat. Aprofitant que l’alberg en el que estava oferia kayaks gratuïts, vaig fer un passeig per les aigües de la badia, fent un parell de parades per descansar en dues illetes davant de la costa.
A la tarda, vaig pujar a l’Opua Forest Lookout, un mirador amb unes vistes justetes de la badia i que només va valer la pena perquè estava a tan sols 15 minuts caminant del poble.

L’endemà em tocava fer 8 hores d’autocar direcció al sud. El destí era Rotorua, un poble al centre i a l’interior de l’illa nord davant d’un llac que porta el mateix nom. Un cop allà, no vaig tenir temps més que per anar a comprar provisions al supermercat i reservar transport pel dia següent per anar a Waitomo, un poble a la costa oest molt famós per les seves coves.
A Waitomo vaig visitar-ne dues, la primera va ser l’Aranui cave, una cova amb diverses galeries i diferents formacions d’estalactites i estalagmites. Malgrat era prou maca, no em va semblar res de l’altre món, és a dir, em va semblar que era força igual a altres coves que he havia vist fins al moment.

Estalactites a Aranui Cave

Des de l’entrada de la cova, es podia fer una petita excursió d’una hora si fa no fa, que et portava per una petita muntanya poblada per un dens bosc i interessant per la diversitat d’arcs, túnels i petites coves que l’aigua ha esculpit a la roca. Una de les coses que més em va sorprendre, va ser una entrada natural a la roca que desembocava en una espècie de balcó des del qual es podia observar com el riu fluïa a través i dins de la muntanya en sí.

La segona cova que vaig visitar, va ser la Glowworm cave, i aquesta sí que era molt especial i diferent. El que la fa tan especial i diferent són les diverses cuques de llum que habiten al sostre de la cova, en la part on hi passa el riu. Així doncs, cal pujar a una barca, la qual va totalment a les fosques. Quan aixeques el cap, pots veure a la roca tot de petites llumetes, força juntes entre sí, que inevitablement recorden la Via Làctia. És com mirar un cel claríssim en una nit fosca i sense cap mena de contaminació lumínica.
Les cuques habiten en aquest tipus de coves ja que es donen totes les condicions que aquests animals necessiten per sobreviure. El riu els porta petits insectes voladors, que atrets per la llum en la total foscor de l’indret, volen directament cap a les seves preses i els hi regalen un genial àpat.

Aquella mateixa tarda, tornava a Rotorua per fer la primera volta pel poble i descobrir algunes “hot pools” (piscines naturals d’aigua bullent). Resulta que aquesta zona del país té molta activitat tèrmica i l’olor de sulfur (que és igual d’agradable que l’olor a ous podrits) ho fa evidentment.

L’endemà, vaig dirigir-me al “Redwoods Forest” un bosc de sequoies força proper al poble. Impressiona la diversitat de vegetació (al principi és pròpiament un bosc de sequoies, però més endavant es converteix en bosc de pins i arbustos diversos).

Vaig dedicar tot el matí a passejar per aquesta zona, anant fins a un mirador amb vistes privilegiades a Rotorua, el llac i els poblats maorís de Te Puia i Whakarewarewa.
En general, el bosc és bonic i val la pena fer-hi una excursió, però hi ha força parts on l’explotació de fusta ha deixat un panorama bastant desolador, i els troncs talats, alguna màquina i la terra i pedres remogudes predominen en el paisatge.

Sequòia a Redwoods Forest

El meu últim dia a Rotorua vaig decidir fer una visita a Whakarewerewa. En aquest poblat maorí, hi segueixen vivint i utilitzant els mètodes tradicionals per cuinar, rentar la roba o cultivar diverses verdures aprofitant les “hot pools”.
És interessant fer una volta pel poble i veure com les cases estan envoltades de piscines d’aigua bullent,  piscines de fang o fins i tot guèisers.
Va ser molt positiu tenir l’opció de visitar el poble amb una guia (que al mateix temps n’és una habitant), la qual va explicar-nos totes les tècniques que utilitzen així com altres aspectes de la cultura i història maorís.
D’altra banda, una part més folklòrica i turística, és l’espectacle en el qual es pot veure un grup de maorís cantant cançons tradicionals, ballant i fent la haka. El moment estel·lar va ser quan van agafar diverses persones del públic (un servidor inclòs) per reproduir aquest ball guerrer, tot seguint les instruccions d’un dels nois que feia el show. A continuació us deixo el video (si algú vol veure el making off, que m'ho fagi saber):

Per acabar, vaig dirigir-me al mirador des del qual es podia veure el guèiser, per gaudir de l’erupció. És curiós que no es produeix de manera sobtada (com jo em pensava), sinó que de manera progressiva va augmentant la intensitat i magnitud de l’erupció fins que l’aigua i el fum expulsats, arriben a unes quantes desenes de metres.

Hot pool a Whakarewarewa

Guéiser a Whakarewarewa

Prop de Rotorua, a una hora en bus, hi ha Taupo, un altre poblet petit davant d’un llac. El Lake Taupo destaca per ser el més gran de Nova Zelanda, el seu tamany és superior a Singapur, i perquè a l’horitzó s’hi veu el Tongariro National Park, el qual consta de diversos volcans, alguns dels quals encara actius (es pot veure fumejar el cim d’alguna de les muntanyes). Aquests factors combinats, creen un paisatge fantàstic, que val la pena observar des de la vora del llac.
Un altre punt interessant, és que el llac és un antic i immens cràter de volcà. Resulta que fa aproximadament 2.000 anys hi va haver una erupció tan brutal que fins i tot hi ha textos xinesos i grecs que parlen del fum que es veia a l’horitzó. Tenint en compte que tant Xina com Grècia estan a l’hemisferi nord, l’erupció deuria ser realment bestial.

Aprofitant que hi vaig arribar d’hora, vaig contractar una activitat per navegar amb veler pel llac. El trajecte va durar una mica més de dues hores i ens va portar fins a un gravat maorí fet a les roques a finals dels anys 1970’s, on vam poder-nos banyar (l’aigua estava mooolt freda, al voltant dels 14ºC) i vam poder fer un bon glop d’aigua (és totalment potable ja que les embarcacions que hi naveguen no hi aboquen combustible i a part, el llac s’autopurifica per un fenomen natural molt interessant).
Un cop a terra, vaig resseguir la vora del llac fins a 4 Mile Bay, una de les moltes badies que hi ha al voltant del llac.

Banyet al llac Taupo davant del gravat maorí

El dia següent, vaig posar rumb a les Huka Falls, que estan uns 5km riu Waikato avall. Aquest riu és el més llarg de Nova Zelanda i porta l’aigua del llac Taupo cap al nord fins a desembocar prop d’Auckland.
Les Huka Falls, que són més aviat un salt d’aigua, es creen en una part del riu on la llera és més estreta. La pressió de l’aigua, ha creat uns ràpids i un salt fabulosos. La potència de l’aigua que erosiona la roca a una velocitat impressionant, fa vertigen. A més, el color turquesa que té en aquest tram és fascinant.
Des d’allà, vaig desviar-me del curs del riu per visitar els “Craters of the Moon”. De totes maneres, després de caminar força estona vaig trobar-me que calia pagar per accedir a la part on hi ha aquesta sèrie de cràters fumejant (creats també per l’activitat tèrmica).
Com que des d’un punt elevat vaig poder fer un cop d’ull al lloc i com que no estava disposat a pagar per veure més forats amb aigua calenta, vaig posar rumb a l’alberg.

Huka Falls

Tenint en compte que el dia 30 de desembre havia d’estar a Queenstown (al sud de l’illa sud) per trobar-me amb l’Òscar i passar el Cap d’Any plegats, vaig decidir invertir només una nit a Napier i una altra a Wellington (on definitivament he de tornar).
Napier és un poblet petit a la costa est de l’illa nord famós per estar rodejat de vinyes i per la seva cultura vinícola. Un terratrèmol  va destruir l’indret per complert l’any 1931 però va ser reconstruït d’immediat amb cases estil art déco i estil colonial espanyol. Així doncs, el centre del poble és molt entranyable amb casetes de no més de 3 pisos de color pastel.
També val la pena fer un tomb pel passeig marítim i per la platja de roca volcànica.
Per últim, el Bluff Hill, a uns 30minuts del centre, regala unes vistes genials del port logístic i de Hawke’s Bay.

El darrer dia a l’illa nord, el vaig passar a la capital, Wellington. Allà, vaig quedar amb una noia local que vaig conèixer a través de CouchSurfing (una pàgina web que posa en contacte gent viatgera i mitjançant la qual, es pot aconseguir allotjament a casa d’algun nadiu).
Amb ella i altres guiris (un d’ells era català) vam fer una volta per la ciutat i vam acabar en un bar del centre fent cerveses i petant la xerrada.

D’aquesta manera, s’acabava el meu primer contacte amb terres kiwis i el meu primer pas per l’illa nord (hi hauré de tornar, ja que tinc el vol de sortida del país des d’Auckland).
La impressió general després de les dues primeres setmanes va ser força bona. Tot i que vaig fer moltes hores en bus, no es va fer pesat ja que la majoria de paisatges que envolten les carreteres són preciosos.

Es va confirmar el que m’havien dit sobre Auckland, val poc la pena i amb dedicar-li un o dos dies n’hi ha més que suficient.
Rotorua en sí, no és un lloc bonic, però és interessant tot el que envolta l’activitat tèrmica i els diferents poblets maorís, en els quals es pot aprendre un munt de coses sobre el seu estil de vida, la seva cultura i la seva història.
Taupo en canvi, té molt més encant amb el llac, el Tongariro National Park a l’horitzó i les Huka Falls a una passejadeta del centre. Aquest indret ja s’apropa una mica més a totes les meravelles naturals que havia sentit sobre aquest país de les Antípodes.
Napier, com us he comentat és un lloc entranyable que em va sorprendre positivament. Sincerament, no esperava res d’aquest lloc i pot ser per això, vaig marxar-ne encantat. Amb tot, un dia és suficient a no ser que es vulgui fer ruta per les vinyes.
De Wellington, no en puc treure conclusions, però vaig quedar-me amb bones sensacions i espero amb candeletes poder-hi invertir més dies.

Per acabar, he de dir que el lloc que més em va agradar amb diferència, va ser la Bay of Islands i el Cape Reinga. A part d’un clima genial, els paisatges d’aquesta part del país són fabulosos i impactants. La barreja de colors (en especial de verds i blaus) li dóna un encant especial.

Una abraçada ben forta i molts petons i els millors desitjos pel 2013!!

Conclusions Austràlia

Fa gairebé 3 setmanes que vaig marxar d’Austràlia, el país amb dimensions de continent però només 23 milions d’habitants, el país del “no worries mate”, el país dels cangurs i els koales però també dels animals perillosos i mortífers.

Crec doncs, que és un bon moment per comentar les meves impressions del país, de la gent que l’habita, de la seva cultura, etc., així com les coses positives i negatives que hi he trobat. Vull deixar clar que és només la meva modesta opinió, la idea que m’he creat del país després d’estar-m’hi gairebé dos mesos i mig, i que, evidentment, pot ser que n’hi hagi d’altres de ben diferents a la meva. És doncs, la meva visió tenint en compte que la mostra d’australians que he pogut conèixer és limitada i que he vist només una petita part del país. Amb tot això, vull dir que segur que les meves conclusions us ajudaran a conèixer una mica més aquest país, però que no us les prengueu com una veritat absoluta, ja que de text posseïdor de la veritat absoluta només n’hi ha un i es diu Constitución Española (o això ens volen fer creure els polítics espanyols, jejeje).

Dit això, primer parlaré una mica d’història (tranquils que ho faré de manera molt breu), ja que penso que és important per tal de poder valorar millor la situació actual del país en certs aspectes.

Som-hi doncs:

Gràcies a alguns descobriments arqueològics, es calcula que els aborígens habitaven aquestes terres fa 50.000 anys aproximadament. Estaven distribuïts per tot el país i vivien en societats tribals que depenien de la caça, la pesca i la recol·lecció de plantes i fruites. D’aquesta manera van viure en total harmonia amb la natura que els envoltava fins a l’arribada de l’home blanc.
Malgrat navegants del sud-est asiàtic, ja havien trepitjat Austràlia des del S.X i els holandesos havien passat per les aigües de la costa aussie a principis del S. XVII, no va ser fins al 1788 que els britànics van decidir assentar-s’hi (havien trepitjat terra l’any 1770 però només per explorar-la).
En un bon principi, van intentar comunicar-se i intercanviar coneixements amb els habitants autòctons, però ràpidament van començar a apropiar-se de les terres i a construir-hi, sota el concepte de “Terra Nullius” (aquesta expressió en llatí significa “terra de ningú” i, durant la colonització, es referia a les terres que no tenien propietari i que per tant, passaven a ser  de l’Estat).
D’aquesta manera, van començar a alterar el paisatge reduint les fonts d’aliments dels aborígens. A més, l’home blanc també va introduir diverses malalties que van fer estralls en la població local, ja que el seu sistema immunològic no estava preparat per elles.
Va ser davant d’aquesta situació que van haver-hi les primeres revoltes, sempre apaivagades pels homes occidentals, ja que disposaven d’un armament més sofisticat.

A mesura que passaven els anys la situació dels aborígens empitjorava (per exemple, van començar a ser capturats i obligats a treballar al camp). També se’ls va intentar “civilitzar” i per fer-ho, els nens eren apartats de les seves famílies i educats en escoles de blancs. D’altra banda, algunes noies eren obligades a treballar de minyones en cases de gent benestant i d’aquesta manera, es controlava i reduïa la natalitat dels autòctons.
Tot i no tenir cap mena de dret com a ciutadans, alguns aborígens van ser enviats a la I i II Guerra Mundial com a soldats australians.
No va ser fins l’any 1968, i després de força anys de reclamar-ho, que van ser considerats ciutadans de ple dret. Amb tot, la seva situació actual és força precària i marginal, però aprofundiré més sobre el tema més endavant.

Els aussies actuals, no consideren com a seva la cultura aborigen i per tant, comencen a contar la seva història a partir de l’arribada dels anglesos a finals del S.XVIII. A causa d’això, em va donar la sensació que estan una mica acomplexats per la “manca” d’història i és per aquest motiu que donen molta importància i s’enorgulleixen molt d’esdeveniments absurds, per exemple: un fet històric importantíssim és la primera Melbourne Cup l’any 1861, fins a tal punt que tothom sap el nom del cavall guanyador.

A nivell sociocultural, destacaria per sobre de tot l’elevadíssim nivell de vida del qual gaudeixen la immensa majoria d’australians. Combinen uns horaris de feina molt bons (la majoria d’oficines tanquen pels volts de les 17h) amb uns salaris molt elevats (el salari mitjà és de 45.000AU$ aproximadament i  el sou mínim de 16 dòlars per hora).
Com a conseqüència d’això, no és estrany trobar joves que opten per no continuar amb els estudis, un cop acabada l’educació obligatòria, i es posen a treballar en supermercats, bars o restaurants, llocs on es poden treure un molt bon sou.
D’altra banda, les ofertes d’oci que tenen són impressionants. Des de barbacoes públiques a tocar de la platja a infinits paisatges naturals en els que poden acampar, passant per immensos parcs on relaxar-se o fer esport i meravelloses platges on banyar-se (estant sempre atents a corrents, taurons i meduses) o, evidentment, surfejar.

Un altre punt important, que ja vaig comentar quan parlava de Sydney, és que Austràlia és un país totalment multicultural. Hi ha hagut un constant flux d’immigració de gent provinent d’Europa (bàsicament Grècia i Itàlia) i dels països asiàtics que dota el país d’una gran diversitat de cultures i llengües. Això es fa palès sobretot en les grans ciutats com ara Sydney i Melbourne.
És curiós però, veure com un estat que s’ha creat i és el que és gràcies a la immigració, està tancant les portes i dificultant cada vegada més les possibilitats d’obtenir un permís per poder-hi viure i treballar.

Pel que fa a la gent, en general és agradable i educada i estan disposats a donar-te un cop de mà si el necessites (però vaja, més o menys com passa a casa nostra). El que, al meu entendre, destaca més de la personalitat dels aussies és les poques ganes que tenen per preocupar-se de res. Inverteixen el seu temps lliure i els seus diners en els seus hobbies, en alcohol (els encanta la cervesa), en anar a menjar a restaurants i en altres activitats de lleure.
Saben gaudir molt de la vida, però en algun moment dóna la sensació que viuen en una bombolla i que només ocupen la seva ment i el seu temps en oci i que els costa aprofundir en res més.

En qualsevol cas, opino que és probable que la majoria de gent si visqués en les condicions que ho fan els australians i estigués en un país geogràficament “aïllat” de la resta del món, també es dedicaria a gaudir de cada minut de vida i no es preocuparia massa per cap altra qüestió.

Un altre aspecte que trobo digne de menció és que la cultura australiana és resultat d’una barreja de les cultures anglesa i nord-americana. Coses com l’afició al te, a les curses de cavalls i el xou que munten el dia de la Melbourne Cup (tots vestits d’etiqueta però borratxos perduts i perdent els papers quan porten unes quantes cerveses) trobo que els fa molt “british”, mentre que d’altra banda, la distribució de les ciutats (amb un centre financer format per gratacels i les casetes a les afores) i la immensitat del país amb les seves diferències de paisatges, climes i formes de vida, els apropa més a l’estil de vida “ianqui”.

Amb tot, evidentment hi ha petites diferències però hi ha moltes més coses que els uneixen que no pas que els separen. Tenint en compte que tots tenen un passat (no tan llunyà) comú, és fàcil d’entendre els motius de tals similituds.

En qualsevol cas, personalment vaig quedar un pèl decebut ja que pensava que la cultura australiana tenia més personalitat i era més diferent.

Una cosa que no se’ls pot negar però, és el compromís amb el medi ambient. Estan molt conscienciats en preservar les meravelles naturals que tenen. “Chapeau” en aquest aspecte!

Pel que fa a l’economia del país cal dir que la situació és boníssima i, al contrari del que passa a Europa, només es respira optimisme. El nivell d’atur és baixíssim i trobar feina, no és una preocupació generalitzada. Podríem dir que s’està vivint una mena de somni americà, ja que en els últims anys, s’ha viscut un període de constant creixement econòmic.
L’economia està basada en el sector serveis, destacant-ne els cursos per estudiants  estrangers i el turisme. Pel que fa a les exportacions, es limiten, pràcticament, a primeres matèries (hi ha una gran explotació minera a diverses parts del país).
Malgrat sembli mentida, entorn als cursets s’ha creat un gran negoci (sobretot degut a la immensa afluència de joves asiàtics que van a Austràlia per aprendre anglès). A més a més, de retruc, com que als estudiants se’ls permet treballar 20hores setmanals, aquests ocupen llocs de feina poc tècnics i que puguin tenir vacants, cobrint així les necessitats del país.

A nivell polític, tenen dos partits majoritaris, el laborista i el liberal (tal i com passa al Regne Unit) i l’estat està dividit en 7 estats diferents que estan dotats de certa autonomia i independència (com passa als EUA). D’aquesta manera per exemple, el matrimoni homosexual està permès a Tasmània però no a l’Austràlia continental.

Un altre punt interessant és la política d’immigració, que com comentava abans, no para d’endurir-se. Actualment, el Govern australià compra deute d’algun petit país/illa del Pacífic a canvi d’enviar-los els immigrants il·legals que són descoberts.

Per últim, no volia acabar sense parlar de la taca negra del país. La situació dels aborígens.
Actualment són només entre un 2% i un 3% de la població total del país, la majoria dels quals se’ls pot trobar a Alice Springs (al centre del país). En certa manera, dóna la sensació que els han agrupat i posat al Red Centre (la part central del país característica per ser, en gran part, desert), ja que és la zona menys habitable. Sembla que sigui una manera de treure’s el problema del davant i no afrontar-lo. És com si allunyant els aborígens uns quants milers de km, deixés d’existir el problema (com dirien els castellans: “ojos que no ven, corazón que no siente”).

Com a contrapartida, i suposo que amb la intenció de curar-se en salut i no tenir remordiments, el Govern australià els dóna una prestació mensual de 1.500$ per persona. De totes maneres, més que una ajuda això suposa un nou problema, ja que una gent acostumada a viure en contacte constant amb la natura i a obtenir tot el que necessitaven de la terra, no han aconseguit adaptar-se a l’estil de vida occidental, amb la qual cosa, el que acaba passant és que gasten gran part dels seus diners en alcohol i es passen els dies vagant pels carrers.
És molt trist veure com estan escampats per la ciutat, generalment marginats i molt poc en contacte amb la resta d’australians. Se’ls veu desubicats i infeliços...

D’altra banda, sorprèn veure que, malgrat no són majoria, hi ha força aussies molt racistes (exclusivament amb la raça aborigen) que els consideren uns mandrosos, que no s’adapten i que utilitzen els diners que els paga el govern per emborratxar-se.
Probablement, aquesta gent mai no ha vist quina és la situació real d’aquesta part de la població, mai hi ha parlat i, segurament, tampoc els interessa saber-ne més.
Per ser just, he de dir que he parlat amb més australians respectuosos i comprensius que no pas de l’altre mena, però de totes maneres, dóna la sensació que volen fer veure o volen creure (potser per desconeixement, alguns ho creuen de veritat) que la situació és millor del que realment és.

Està clar que els australians blancs d’avui en dia no són responsables directes del que va passar fa 2 segles, però sí que haurien de sentir-se amb l’obligació moral d’esmenar en la mesura del possible el que els seus rebesavis van fer. Sembla mentida que essent els fets tan recents, no sentin vergonya del que va passar i no intentin fer més esforços per intentar apropar les dues comunitats. Això passa, en primer lloc, per l’educació (només s’explica una mica d’història i cultura aborigen a primària, després res), per mica en mica, interessar-se i identificar-se amb la cultura, art, llengua i història autòctones del país.

En segon lloc, s’ha de saber trobar el paper d’aquesta part de la població en la societat actual. Potser la millor opció és intentar donar-los feines en Parcs Naturals (com passa amb l’Uluru-Kata Tjuta National Park), que permetria els aborígens seguir en contacte amb les seves terres, en les que han viscut des de fa desenes de milers d’anys, i d’aquesta manera no se sentirien fora de lloc en una societat i una forma de vida tan diferent a la seva.

En general però, i malgrat aquest últim punt no es propi d’un país democràtic i desenvolupat, les impressions d’Austràlia han estat molt positives. Penso que els magnífics paisatges que tenen, la majoria dels quals pràcticament sense explotar, són raó suficient per visitar aquest immens país a l’altra banda del món. Hi ha moltes facilitats per fer-hi turisme i una infinitat d'activitats que es poden fer. Això sí, si hi aneu, prepareu un bon coixí d’estalvis perquè tot, absolutament tot, va a preu d’or!

Voldria afegir, que si hi ha algú que té una altra opinió o pensa que alguna de les coses que he comentat no s'ajusta a la realitat, es senti lliure de comentar-ho!

De postres i abans d’acomiadar-me, us deixo algunes curiositats més del país, que en el seu dia no us vaig explicar:

La presó més gran del món: Quan els anglesos van anar a Austràlia per quedar-s’hi, ho van fer amb diversos vaixells, la majoria dels quals anaven carregats de convictes. Com que les presons angleses s’havien quedat petites per acollir-los, es va decidir portar-los a les terres descobertes pel capità Cook 18 anys abans.

Llengües aborígens: N’hi havia entre 250 i 300 i de dialectes n’hi havia fins a 600.

East Coast, from Cairns to Brisbane (del 18/11/2012 al 05/12/2012)

Hola de nou!

Les dues últimes setmanes a Austràlia van ser força intenses i em van portar a diversos llocs de la costa est del país. La meva intenció inicial doncs, era fer dos posts diferents per aquesta part de l’aventura, però degut a les circumstàncies m’he vist obligat a reduir-ho a només un. En qualsevol cas, com que aquest blog també em servirà a mi per recordar el viatge i rememorar els moments viscuts, donaré els màxims detalls possibles, o sigui que prepareu-vos per un text llarg, llarg (paciència i ànims que prometo que serà entretingut)!

La primera parada va ser Cairns, on vaig arribar-hi sobre les 20h del vespre provinent d’Alice Springs.

Després de compartir taxi amb uns italians (el bus de l’aeroport estava ple i havíem d’esperar 1hora pel següent) vaig instal·lar-me a l’alberg on compartia habitació amb un noi japonès, un d’alemany i una noia coreana.
Com que l’endemà tenia reservada una excursió a la Gran Barrera de Corall per fer snorkel, em vaig retirar ben d’hora. De totes maneres, no va ser fàcil relaxar-se i descansar, ja que a un punt indeterminat de la nit, una noia desconeguda i que portava una borratxera de campionat, va entrar a l’habitació, va encendre el llum, va seure al llit de la noia coreana i, literalment, es va posar a pixar!
Després d’uns segons de confusió i sorpresa general, el noi japonès es va aixecar (jo dormia a la llitera de sobre, afortunadament) i va arrossegar la noia (la pixanera, no la coreana) fora de l’habitació.
Encara en semi estat de shock m’aixecava ben d’hora per anar al moll de Cairns i agafar la barca que em portaria a dos indrets diferents de la Gran Barrera de Corall, al Michealmas Reef i al Paradise Reef. Durant el trajecte (es triguen dues hores fins a arribar a la barrera) la tripulació ens va explicar 4 normes de seguretat i ens van recordar que hi havia vestits de neoprè en lloguer.  El motiu és molt senzill: a partir de novembre i fins a l’abril, en les aigües de la part tropical de la costa est s’hi poden trobar dos tipus de medusa (l’irukandji i la vespa de mar) la picada de les quals pot provocar la mort!! Per si això no fos prou, el diàmetre de la primera és d’entre 1 i 2cm, la qual cosa la fa pràcticament impossible de detectar!!!
Davant tal panorama, com suposo que comprendreu, no vaig dubtar ni un segon en llogar el neoprè, i aquí en teniu la prova.

Ben equipat per explorar el Great Barrier Reef

Un cop a l’aigua, l’experiència va ser increïble. T’oblides de tot i és com si et transportessin a un altre planeta. Hi ha una infinitat de peixos de diferents espècies, tamanys i colors que et passen a pocs cm amb total parsimònia, el fons marí és ple de crustacis i mol·luscs d’unes mides que intimiden i evidentment, quedes envoltat pels grans “boscos” de corall que serveixen de refugi i aliment a totes les espècies que habiten aquesta part del fons marí.

Al cap d’una estona però, va arribar un dels moments màgics del dia. Mentre observava una estrella de mar, vaig descobrir una tortuga marina nedant a pocs cm meus. D’immediat vaig abandonar l’ensopida estrella per perseguir la tortuga, que amb la tranquil·litat que caracteritza aquests animals, anava aturant-se a fer queixalades de corall. Pres per l’emoció del moment, vaig aixecar el cap en busca d’algun humà amb qui compartir aquell fantàstic moment. Com que la Gran Barrera de Corall és d’un gran atractiu turístic, hi ha una infinitat de barques que hi van cada dia, i això vol dir que a l’aigua hi ha quasi tantes persones com peixos, jejeje. Per aquest motiu, no em va costar trobar un noi ben a prop meu, que a més a més, anava equipat amb una càmera subaquàtica. Aquí us deixo el resultat (el peix allargat i blau sóc jo!!):

Compartint braçades amb una tortuga marina

Després de força estona seguint la tortuga, nedant costat per costat amb ella i fins i tot tocant-la, vaig tenir una nova sorpresa. Uns metres davant meu i movent-se sigil·losament pel fons marí, vaig divisar un tauró d’aproximadament 1,5m. Al principi vaig quedar-me glaçat i per uns segons vaig tenir l’impuls de fotre el camp corrent, però ràpidament vaig recordar que els taurons de la Gran Barrera són del tot inofensius (l’espècie que hi ha en aquestes aigües no és gens agressiva i a part, estan ben alimentats ja que hi abunda el menjar), amb la qual cosa vaig decidir seguir-lo uns minuts.

Finalment, al cap de força estona a l’aigua tocava dinar i canviar de zona, on també vam poder gaudir del meravellós món submarí.
Malgrat que l’experiència va ser brutal (sens dubte de les millors fins el moment), he de reconèixer que m’esperava un corall amb colors més vius (predominen els vermells i verds marronosos) i que en algunes zones s’hi podia veure molt corall mort.
Malauradament, l’explotació turística, l’augment de la temperatura de l’aigua i la proliferació d’una espècie d’estrella de mar que es carrega el corall, estan matant mica en mica aquesta meravella de la natura.

L’endemà tornava a tocar excursió, aquest cop cap el nord, a Cape Tribulation. Aquesta part del país es caracteritza per tenir immenses extensions de selva tropical, unes platges de sorra blanca paradisíaques i una varietat d’animals perillosos que espanta (a les meduses assassines se’ls hi ha de sumar, cocodrils, serps verinoses i aranyes mortíferes). És curiós veure tots els senyals que hi ha a les platges d’aquesta zona que adverteixen de la perillositat de banyar-se per la presència de cocodrils i meduses. A més, també s’hi poden trobar ampolles de plàstic de 1,5L plenes de vinagre, ja que és molt útil per evitar que el verí de les meduses s’estengui per la pell humana.

Senyal advertint de la presència de meduses

Senyal advertint de la presència de cocodrils

Pukulpa pitjama Ananguku ngurakutu (del 13/11/12 al 18/11/12)

Hola a tots!
Per fi tinc wifi i puc actualitzar el blog! D’aquestes últimes tres setmanes hi ha molt a explicar, però els problemes per trobar internet m’han endarrerit. Intentaré posar-vos al dia tan ràpid com em sigui possible.

Com ja us vaig explicar, la tercera minietapa del meu pas per Austràlia m’està  portant pel centre i per una part important de la costa est. Aquesta part del viatge doncs, comporta recórrer molts km en molt poc temps, i a més, fer-ho en un moment en què comença la temporada alta (els estudiants estan acabant els seus exàmens finals i la gent que treballa està a punt de començar el seu període vacacional més llarg). Per tots aquests motius i després de contrastar opinions de diferents aussies, vaig decidir lligar-ho tot amb anticipació.

Però entrem en matèria, primer de tot demanar-vos que no us espanteu pel títol, encara no m’he tornat boig, ni m’ha mossegat cap serp o aranya verinosa. El títol d’avui està en la llengua dels Anangu (pronunciat arn-ung-oo), els aborígens que van viure des de fa desenes de milers d’anys fins a l’arribada de l’home blanc a les terres on hi ha Uluru (en anglès, Ayers Rock), la gran roca vermella, símbol i icona d’Austràlia.

La traducció del títol al català seria: “Benvinguts a la terra dels Anangu”.

Però anem pas a pas. L’aventura per l’outback australià (la part que queda al darrera de les grans ciutats costaneres, o dit d’altra manera, els territoris del centre del país que estan gairebé deshabitats) va començar a les 4.30h de la matinada del dimarts 13 a Melbourne, quan a causa de problemes logístics vaig perdre el tren que havia d’agafar i per tant, em vaig veure obligat a agafar un taxi...
El vol, que era via Sydney, va arribar a Alice Springs a les 11.30 hora local (resulta que aquí és 1.30h més d’hora que a Melbourne o a Sydney, tot i que jo no me’n vaig assabentar fins ben entrada la nit). Aquest poble al mig del no res, es va fundar com a punt de connexió entre les ciutats d’Adelaide i Darwin.

Sota un sol infernal i uns 35ºC, vaig encaminar-me cap el CBD per complir el meu objectiu més immediat, comprar un barret o una gorra (és vital si es vol sobreviure al Red Centre), una espècie de xarxa que es posa al voltant del cap (m’havien dit i havia llegit que a Uluru hi ha un munt de mosques i que se’t posen als forats del nas, orelles i t’entren a la boca) i una ampolla d’aigua. Un cop ho tenia tot, vaig fer una volta pel poble, que em confirmava que hi havia poques coses a fer (almenys gratuïtes, ja que la curta oferta de museus i activitats eren de pagament).
L’endemà al matí em llevava a les 5.15h per tenir temps de preparar-me i esmorzar una mica abans que el minibus no passés pel meu alberg a les 6h. Resulta que per visitar aquest remot i màgic indret del centre d’Austràlia, tenia un tour de 3 dies que m’havia de portar a Uluru, Kata Tjuta (en anglès, The Olgas), que està força a prop de la primera, i King’s Canyon.
El grup el formàvem 16 guiris i 1 guia, i menys 3, tots érem “under 30”. El gran problema va ser que 7 eren germanòfons (i parlaven alemany entre ells) i 7 eren francòfons (i parlaven francès entre ells). Això em va deixar fora del 70% de les converses, però entre dues noies franceses, una belga, una alemanya i el Nick (el guia) vaig poder fer vida social.

Així doncs, la nostra primera destinació era l’Uluru-Kata Tjuta National Park, que està ni més ni menys que a 463km d’Alice Springs (unes 6h de trajecte). En qualsevol cas, la nostra primera parada va ser al cap de poc més de 50minuts. Us en deixo una foto:

Tot el grup al McDonald's fent temps

Sí, heu encertat, McDonald’s!! El motiu no és que volguéssim fer un McMenu de bon matí per agafar forces, sinó que l’aire condicionat del minibus va començar, literalment, a fer pudor de socarrim i vam haver de tornar a Alice Springs per canviar de vehicle.
Amb bus nou i un retard de dues hores aproximadament, vam tornar a la carretera.
La segona parada es va fer esperar un pèl més que l’anterior, però tot just a 1/3 part de camí i acompanyada d’un crit de “FUUUUUCK!!!!” del Nick, va arribar la segona aturada. També us en deixo una foto:

Roda destrossada

Un cop canviada la roda del remolc (on dúiem el menjar pels 3 dies), i amb un retard que ja s’apropava a les 4hores vam continuar el camí.
Per sort, ja no hi va haver més incidents, i fent bona la dita catalana “a la tercera va la vençuda” vam arribar a Uluru sobre les 17h de la tarda. Gairebé 12h després de llevar-nos!!!!
Un cop allà, la il·lusió va guanyar-li la partida al mosqueig i vam poder gaudir del primer contacte amb la gran roca, fent un recorregut que passava per un indret (sagrat pels aborígens) anomenat “Mala Puta”!!

Aquesta primera caminada acabava a Kantju Gorge, un petit racó on queden recollides les pluges formant una mena de bassa o minillac (malauradament estava sec), vital pels animals que hi viuen i, en el seu dia, pels aborígens.
La calor no ens va permetre pujar a d'alt d'Uluru (tanquen l'accés quan la temperatura supera els 35ºC). De totes maneres, abans jo ja havia decidit no fer-ho, ja que és una ofensa als aborígens que consideren Uluru un lloc sagrat.
Després del passeig, vam poder gaudir d’una meravellosa i mística posta de sol, que encara li dóna un to més vermellós a la roca.
Del primer tast d’Uluru em va fascinar el seu tamany (contràriament al que acostuma a passar, me la imaginava més petita), la seva superfície (semblant a les escates d’un peix) i com n’és d’accidentada (malgrat en la foto típica de postal tingui una aparença molt rectangular, està plena de gorges, coves, parets erosionades pel vent, etc.)

Posta de sol davant d'Uluru

Després de dormir a l’aire lliure en un càmping i poder gaudir una vegada més d’un genial cel estrellat (per fi vaig poder identificar, amb ajuda, la constel·lació més famosa de l’hemisferi sud, la Southern Cross), vam tornar a matinar molt (a les 4h tots d’empeus!). La raó era poder gaudir de la sortida de sol, aquest cop en un mirador entre Uluru i Kata Tjuta.
Si la posta de sol va ser interessant, la sortida va ser màgica del tot. Segurament, el fet de poder veure el sol apareixent al costat d’Uluru per una banda, i il·luminant Kata Tjuta per l’altra, va ser el que va marcar diferències.

Kata Tjuta il·luminada per la sortida del sol

Sortida del sol a Uluru

Acte seguit i aprofitant que la calor encara no era infernal (la previsió era d’una màxima de 45ºC), vam anar direcció a Kata Tjuta. Aquesta segona formació geològica, consisteix en consecució de diferents turons arrodonits. Pel que ens van explicar, fa milers d’anys era similar a Uluru (tot i que més gran de tamany) però el vent i l’aigua de la pluja va anar erosionant la roca fins a donar-li l’aspecte de petita serralada actual.

Allà, vam fer la ruta anomenada “Valley of the winds”, de 7,5km que tenia com a punt més destacat la “Karingana lookout” (un mirador entre dos turons on, per una banda, es pot veure una fabulosa vall i per l’altra una paret enorme de roca corresponent a un altre dels cims de Kata Tjuta).

Karingana Lookout

Després de dinar, i aquest cop, sense opció d’evitar les altes temperatures, vam recórrer una altra part d’Uluru, anant fins al “Mutitjulu Waterhole”, un altre petit bassal on s’hi acumula aigua de la pluja. Aquest però, estava ple!! Quin espectacle! És molt interessant veure aquest petit oasi a tocar de la roca i sota un sol incessant.
Un cop acabada la caminada, ens acomiadàvem d’aquest Parc Nacionl i tornàvem al bus per fer 200km fins al segon càmping, a prop de Kings Canyon (la darrera visita del recorregut).

Aquest canó (no arma sinó accident geològic) va ser format per l’aigua, que va anar erosionant la roca de la muntanya fins que va aconseguir fer-s’hi camí i anar a desembocar al mig del desert, deixant una formació en forma d’ U (sent el cul la part per on l’aigua naixia, les dues línies rectes equivaldrien a les parets muntanyoses i la part interior de la lletra seria l’immens buit).

En aquest cas, el recorregut que vam fer començava en un dels vèrtex, pujant primer fins dalt del canó, des d’on vam poder gaudir de les fabuloses vistes i l’acollonant penya-segat. Acte seguit baixava a l’origen del canó, en un lloc anomenat “Garden of Eden”, on hi ha un petit llac i rierol rodejats de vegetació (amb alguna espècie que ja poblava el planeta en temps del juràssic). Per acabar, tornàvem a pujar (ara per l’altra paret) per contemplar l’altra banda del canó.

Kings Canyon

Garden of Eden

D’aquesta manera s’acabava el tour de 3 dies pel Red Centre i després de 5h més a la carretera, on per cert, vam poder veure cangurs (aquests sí que no hi havia discussió que ho eren), un dingo i camells salvatges, el minibus ens tornava a Alice Springs.
Allà, em quedava un llarg dia per endavant...
De totes maneres, un passeig pel Todd River (que evidentment està sec) i pels voltants del poble em van deixar un bon sabor de boca, ja que vaig poder admirar un autèntic i poc explotat paisatge desèrtic i vaig tenir la sort de compartir uns minuts amb 3 divertits wallabies que descansaven a l’ombra d’un arbust a no més de 3m d’on jo era.

Wallaby als voltants d'Alice Springs

Todd River

L’experiència per l’outback australià ha estat definitivament molt bona, no només pels magnífics paisatges i l’espectacularitat i màgia dels llocs que he vist, que a més a més són molt diferents a tot el que havia vist fins ara, sinó també per poder aprendre més sobre la cultura aborigen, sobre les tècniques de supervivència d’homes, plantes i animals en condicions tan extremes i pel sentiment personal que començava a moure’m amb més regularitat (després d’un mes a Sydney i 2 setmanes a Melbourne, ja tenia ganes de començar a viatjar).
Per contra, em va decebre profundament no tenir l’opció de fer la volta sencera a Uluru (són uns 10km aproximadament). Degut als diversos contratemps, només vam poder veure’n un 50%, però resulta que normalment el tour no en recorre més del 70%.
El fet de tenir un guia et dóna l’oportunitat de rebre molta informació i resoldre dubtes, però et priva de fer la teva i d’organitzar-te el temps com vulguis.
No m’empanadeixo d’haver-ho fet d’aquesta manera ja que era l’única opció de veure tot el que vaig veure en un temps tan reduït, però em servirà d’ara endavant per intentar organitzar-me de tal manera que pugui fer més la meva!

Avui per acabar volia parlar sobre el tema dels aborígens. És quelcom força desconegut fora d’Austràlia i un assumpte un pèl tabú i delicat aquí, però que penso que val la pena tractar. De totes maneres, sent el d’avui un dels posts més llargs que he fet, ho deixarem per un altre dia.
Però no patiu que no me n’escaquejaré! Tinc moltes ganes de parlar-ne!

Abraçades i petons!

PD: Al títol, he afegit les dates sobre les que parlo perquè en tingueu una referència. Intentaré fer-ho així a partir d’ara!

PD2: Em sap greu però no veureu cap foto meva amb la xarxa al voltant del cap. Finalment va resultar que en aquesta època no hi ha tantes mosques com de costum!

Dues setmanetes a Melbourne!

Benvolguts, permeteu-me suposar que malgrat no hagueu gaudit de gaire temps per llegir el post anterior, haureu fet els deures i ja estareu llestos pel següent, el de Melbourne!

En aquesta gran ciutat m’hi he passat gairebé dues setmanes, en les que he viscut a Coburg (un barri a 35 minuts del centre amb tram). Allà he estat a casa la Cristina, una noia exIPSI amb la que ens coneixíem només de vista. El contacte doncs, va venir perquè les nostres mares havien cantat juntes i, casualitats de la vida, perquè la Cristina és molt amiga de la Blanca, la cosina de l’Elisenda (la noia que jo coneixia a Sydney) i totes tres se’n van anar juntes a Nova Zelanda la primera setmana que jo estava a Austràlia. Que petit és el món!!!
La Cristina ha resultat ser un sol de noia que no només m’ha acollit sinó que m’ha acompanyat a visitar llocs i s’ha preocupat per mi en tot moment. MIL GRÀCIES!

El fet de tenir gairebé dues setmanes per visitar la ciutat, ha fet que m’ho prengués amb força calma. Així doncs, el primer dia vam fer una volta pel centre, passant per la Flinders Station (una de les principals estacions de tren de la ciutat), entrant a la bonica La Trobe reading room de la State Library of Victoria i passejant pels Royal Botanic Gardens . L’endemà, sorpresos per la pluja i una temperatura digne de l’hivern barceloní, vam agafar un bus turístic gratuït que et fa una volta d’hora i mitja pels llocs més interessants de Melbourne. En acabar, vam passar per l’emblemàtic Queen Victoria Market, on entre crits de venedors, es pot comprar carn i peix de qualitat a “bon preu”.

Flinders Station

La Trobe reading room

Great (Ocean) Road Trip

Hola a tots!

Ja porto gairebé dues setmanes a Melbourne i estic a punt de marxar cap a nou destí.
De totes maneres, avui no us explicaré res del que he fet a la capital de l’estat de Victoria ni quines són les meves impressions d’aquesta ciutat. A diferència del que he fet fins ara, en aquest post no seguiré l’ordre cronològic dels fets i parlaré sobre l’escapada que vaig fer el cap de setmana passat.

L’excursió va ser a la Great Ocean Road, una carretera que recorre la costa durant 243km i que va ser construïda entre els anys 1919 i 1932 per soldats australians supervivents de la I Guerra Mundial.

Malgrat que hi ha un munt d’agències que ofereixen tours d’un o dos dies, la meva intenció era poder-la fer en cotxe, per tal de poder gaudir més tranquil·lament dels paisatges i tenir total llibertat de moviments.
Així doncs, gràcies a una magnífica pàgina web australiana, em vaig posar en contacte amb un noi belga que estava en la mateixa situació que jo (bé, en la mateixa exactament no, ell almenys tenia carnet de conduir). Després de fer una birra i conèixer-nos una mica, vam decidir que esperaríem un parell de dies per veure si podíem trobar més acompanyants. I així va ser, dues noies alemanyes i un noi d’Sri Lanka també es van animar.

El divendres passat doncs, vam tornar a quedar per tal de conèixer les noves incorporacions, organitzar-nos i definir el pla. Un servidor, fent complir tots els prejudicis sobre la manca de puntualitat de la gent mediterrània, es va presentar a la trobada amb mitja hora de retard (creieu-me si us dic que la cara de peix bullit de les dues noies alemanyes a les que encara m’havia de presentar, deixava sense alè). Per sort, l’amic singalès (reconec que he hagut de buscar a Google quin era el gentilici de Sri Lanka) va presentar-se una hora després que jo, focalitzant tot l’odi de les teutones!
Amb tot, vam quedar que sortiríem l’endemà a les 10h del matí, que portaríem cadascú les seves provisions i que dormiríem al cotxe per tal de fer un viatge el màxim low cost possible.

Finalment doncs, dissabte al matí amb força retard (aquest cop no per culpa del nano d’Sri Lanka o meva, sinó per la cua interminable de la casa de lloguer de cotxes) vam sortir en direcció a la Great Ocean Road.

La carretera en qüestió comença a Torquay, un poblet a una mica més d’una hora de Melbourne. Allà és on vam fer la primera parada per anar a Bells Beach (famosa perquè s’hi realitzen campionats de surf) i per fer el primer dinar. Tot seguit vam prosseguir amb la marxa, fent alguna altra aturada fugaç a alguna platja o mirador i dedicant més temps a altres llocs d’interès com el GOR Memorial (arc que commemora la construcció de la carretera i simbolitza el sacrifici fet per tots els soldats australians en la Primera Guerra Mundial), les Erskine Falls (una cascada a uns 8km a l’interior de la costa) i al càmping de Kennett River, famós per tenir com a resident una simpàtica koala (la Kyla) força acostumada a les persones. Nosaltres fins i tot vam tenir la sort que l’animal va baixar de l’arbre on estava i es va plantar a una branca ben propera perquè la poguéssim retratar i fins i tot acariciar.

Tot l'equip de viatge davant el GOR Memorial

Kyla

D’allà, vam seguir fins a Cape Otway, on vaig tenir la sort de poder veure els primers cangurs/wallabies salvatges (en zones de vegetació baixa, saltant entre els arbustos o fins i tot, creuant la carretera).
Per acabar el dissabte, ens vam dirigir a Johanna, una vall preciosa amb una platja llarguíssima, a tan sols 5minuts caminant, de sorra blanca i corrents molt perillosos.
Per passar la nit, vam aparcar el cotxe al càmping gratuït que hi havia i després de sopar sota un cel estrellat fantàstic, vam acomodar-nos als seients del nostre magnífic Toyota per gaudir d’un son profund i plàcid durant tota la nit (evidentment és ironia, vam dormir com el cul!!).

 

Johanna (lloc on vam dormir la nit de dissabte)

Diumenge ens vam posar en marxa ben d’hora, i després de fer una passejadeta per Johanna Beach vam tirar milles cap a la part més espectacular de la Great Ocean Road, on l’Oceà Antàrtic ha anat erosionant les roques i ha modelat la línia costera deixant uns impressionants penya-segats d’uns 30/40metres d’alçada. A més, unes quantes formacions de roca calcària dins del mar, recorden fins on arribava la costa fa centenars de milers d’anys i evidencia que el mar ha anat guanyant terreny de forma ininterrompuda.
La primera parada va ser Gibson Steps. Unes escales que permeten baixar els 30/40metres de desnivell vertical i que possibiliten gaudir de l’espectacular paisatge des de la mateixa sorra de la platja.
Gairebé a continuació, hi ha el reclam turístic per excel·lència de la GOR, “The Twelve Apostles” (Els Dotze Apòstols), que són una consecució de formacions rocoses pràcticament alineades i que, com us comentava abans, han quedat aïllades dins l’Oceà degut a l’erosió. El curiós del cas però, és que no són 12 roques sinó 7. La llegenda diu que durant els anys 60s, algú va dir que aquesta zona seria molt més popular si aconseguien posar-li un bon nom. Sembla que ho van aconseguir, perquè la multitud de gent que acudeix dia rere dia a aquest punt de la carretera és fascinant.

A dalt dels Gibson Steps

A baix dels Gibson Steps