Comiat d’emocions fortes! (De l’11/01/2013 al 24/01/2013)

Hola de nou a tots!

Se m’està acumulant la feina...Porto dues setmanes per Àsia i encara no he acabat d’explicar-vos les meves últimes aventures per Nova Zelanda. Així doncs, anem per feina.

En aquesta última etapa per terres kiwis, vaig recórrer part de la costa oest de l’illa sud direcció a l’Abel Tasman National Park (el qual vaig sobrevolar saltant amb paracaigudes) per posteriorment tornar a navegar cap a l’illa nord. Uns dies a la capital i un nou trekking pel Tongariro National Park van culminar una etapa del viatge increïble!!

La primera parada, tal i com vaig comentar en el post anterior, va ser Fox Glacier. Després de 7 hores en l’enèsima carretera preciosa (un tram especialment maco és el que passa entre dos llacs, el Wanaka i el Harewa, que es poden veure a banda i banda de la carretera) i de passar pels 5 llocs diferents on s’havia tallat la circulació el dia anterior, vaig arribar al desitjat destí per visitar una de les glaceres més famoses del país.

Només arribar, vaig deixar la motxilla a l’alberg i vaig sortir disparat cap al Fox Glacier. Volia aprofitar la tarda i tenir el màxim de temps per gaudir-ne.

D’aquesta manera, vaig recórrer els gairebé 6 km que hi havia des del poble fins al pàrquing (la majoria dels quals per una zona de selva anomenada Minnehaha Walk) i vaig enfilar l’últim tram cap al mirador. Aquesta darrera part del recorregut, és força bonica, amb cascades, algun llac i la vall creada per la mateixa glacera. Un cop al mirador, que es troba a uns 80m de la glacera, les vistes no són res de l’altre món ja que, com que l’enorme massa de gel baixa en forma de zig-zag, queda amagada rere les muntanyes i se’n pot veure ben poca cosa.
En qualsevol cas, va ser força interessant  perquè vaig coincidir amb una família de kiwis, el pare de la qual havia estat allí feia 20 anys. Em va explicar que en aquella època la glacera arribava molt més enllà de la vall, uns 5 o 6 km més avall. A més, en les roques de la vall es fa molt evident l’enorme alçada que havia arribat a tenir.

De tornada, vaig baixar al Fox River per agafar un tros de gel que surava per l’aigua del riu i acte seguit, vaig encaminar-me cap al Chalet Lookout, un punt en un petit turó que dóna una visió més elevada i frontal de la llengua de gel. Malauradament, després de travessar un pont penjant sobre el riu, vaig adonar-me que el camí estava tallat degut a les fortes pluges dels dies anteriors i que m’havia de conformar amb un mirador alternatiu amb una vista no gaire bona.

Fox Glacier

Un cop a l’alberg, vaig conèixer el meu company d’habitació, el Lukas. Després de xerrar una estona, vam quedar que l’endemà tarda, si érem capaços de quadrar horaris (teníem plans diferents pel matí), em pujaria amb el seu cotxe de lloguer fins a Greymouth (3 hores al nord de les glaceres), des d’on jo volia intentar trobar la manera d’arribar a Nelson (al nord de l’illa sud).

Així doncs, el dia següent em vaig llevar ben d’hora pel matí per anar cap al Lake Matheson (estava a uns 6km de l’alberg on m’allotjava), famós perquè s’hi pot veure reflectit el Mt. Cook. El motiu d’anar-hi d’hora era per intentar aprofitar les hores en què l’aigua està més tranquil·la i el llac fa de mirall.

De totes maneres, malgrat aixecar-me pels volts de les 6:00h i després de caminar una hora fins al llac, vaig fer un pèl tard, doncs l’aigua començava a estar un pèl remoguda. Amb tot, vaig aconseguir fer un parell de fotos que no estan malament i vaig gaudir d’uns minuts de l’efecte mirall. Aquí en teniu el resultat:

Reflex del Mt. Cook al Lake Matheson

Satisfet a mitges, vaig tornar a l’alberg a recollir la motxilla i vaig decidir-me a fer autostop per intentar anar al següent poble, Franz Josef. Aquest petit poble que està a poc més d’una hora de Fox Glacier també és famós per la seva glacera (en els temps de l’última glaciació aquesta  arribava fins a l’Oceà però com la seva germana del sud, no ha parat de retrocedir en els últims anys).

Després de poc més de 10minuts, un kiwi em va agafar i em va portar fins el meu següent destí. És digne de menció que a mig camí, l’home va parar a saludar uns amics que el van convidar a anar amb ells a fer kayak en un lloc en la direcció oposada a Franz Josef. L’home va acceptar la invitació però els hi va dir que primer m’havia de portar. D’aquesta manera, l’home va conduir 30minuts més per deixar-me i girar cua novament.

Ja a Franz  Josef, vaig deixar la backpack a l’oficina de turisme i vaig encaminar-me cap a la Sentinel Rock, un petit turó amb bones vistes de la glacera. Un cop era allà, vaig rebre una trucada del Lukas, confirmant-me que passaria per aquest poble a recollir-me en una hora. Amb el temps just, vaig dirigir-me cap al Franz Josef Walk, una caminada que degut a les pluges dels dies anteriors quedava tallada a 1km de la glacera, deixant unes vistes força llunyanes.

Franz Josef

Tan de pressa com vaig poder, vaig desfer el camí per tornar a l’I-site, agafar la motxilla i pujar al cotxe del Lukas per posar direcció a Greymouth. De totes maneres, un cop allà vaig canviar d’idea i vaig decidir acompanyar-lo fins a Kaikoura (a la costa est). Allà vaig tenir temps de veure una espectacular posta de sol i una nova nit estelada abans d’agafar un bus de bon matí per anar a Nelson.

Cel de Kaikoura durant la posta de sol

Aquest poble del nord de l’illa sud era un bon lloc des del qual accedir a l’Abel Tasman National Park, un Parc Nacional a la costa de l’estret de Cook, que barreja diversos turons, boscos molt poblats i meravelloses caletes.
Just arribar a Nelson, vaig posar rumb a l’I-site per informar-me de la previsió del temps, reservar lloc al refugi al Parc Nacional i acabar de planificar els meus dies en aquesta part de Nova Zelanda.
Una de les coses que vaig decidir fer, després d’haver-ho pensat molt i d’haver rebut un munt de recomanacions, va ser saltar en paracaigudes des de 13.000 peus, uns 4.000 metres.
D’aquesta manera, el dia següent pel matí, em venien a buscar a l’alberg i se m’emportaven cap a Motueka, el poble veí, on hi havia un petit aeroport des del qual s’havia d’enlairar l’avioneta des de la que saltaria.
Al principi va haver-hi uns minuts d’incertesa, ja que el dia estava totalment ennuvolat i era perillós saltar per la manca de visibilitat, però després d’uns 30minuts d’espera, ens van avisar que havia arribat el moment.
Després d’equipar-nos degudament (per cert, l’arnès fa una pressió a la zona púbica gens agradable pels homes) vaig pujar a l’avioneta amb un noi i una noia taiwanesos i els nostres respectius instructors.
Al cap de 10minuts guanyant altura i tot sobrevolant l’Abel Tasman  National Park (alguna petita clariana permetia unes bones vistes sobre el parc) va arribar l’esperat moment!!

Fins aleshores i malgrat patir de vertigen, havia estat estranyament tranquil, però quan vaig veure desaparèixer la noia taiwanesa a una velocitat d’espant em vaig acollonir una mica. De totes maneres, no hi havia temps per dubtes i era l’hora de saltar.
El meu instructor va agafar impuls, va comptar fins a tres i cap avall. Els 40primers segons són de caiguda lliure i són una brutalitat. L’adrenalina es dispara i es comença a cridar sense parar un munt de coses incoherents. Tot i així, a diferència del que es pot creure, no es té cap mena de sensació de vertigen ja que el terra queda molt lluny ni tampoc que “se’t puja l’estómac”, doncs l’aire sembla que t’impulsi cap amunt.

Un cop es desplega el paracaigudes, puges uns quants metres a una velocitat brutal, frenant la caiguda lliure, en la qual arribes a agafar els 200km/h.
La baixada amb paracaigudes també és divertida, doncs vas veient com s’apropa el terra mentre gaudeixes de les vistes i et balanceges al ritme que l’instructor marca.

Un cop vam arribar a terra ferma, l’adrenalina seguia circulant pel meu cos i un somriure d’orella a orella monopolitzava l’expressió de la meva cara. Curiosament, aquesta sensació genial em va durar tot el que restava de dia.

Preparat pel salt

A punt d'aterrar

El dia 15 amb un company d’habitació anglès, vam anar fins a Keiteri, un diminut poble costaner des d’on havia d’agafar un Water Taxi que em portaria fins a  Totaranui, una platja força al nord de l’Abel Tasman National Park. El temps no acompanyava gens, i la pluja i la mala mar van fer el trajecte amb barca força entretingut, provocant el mareig d’una de les passatgeres.
Un cop a Totaranui, el temps va començar a millorar i fins i tot va sortir el sol.

La meva idea era, primer caminar rumb a l’extrem nord per fer mitja volta al cap d’uns 10km i aleshores tirar cap al meu refugi.
D’aquesta manera, vaig començar a caminar pel Gibbs Hill Track, un camí que s’enfilava muntanya amunt entre un conjunt de turons i altres muntanyes, així com també d’alguna platja i el mar. Va ser al final d’aquest sender, des d’on vaig poder comptar fins a 7 colors diferents de l’aigua del mar (marró a la part on desembocava el riu i diverses tonalitats de blau al llarg de la platja i l’estret). Preciós!!

Fantàstiques vistes des de Gibbs Hill

Era moment de girar cua i posar direcció a Awaroa (on havia de dormir aquella nit) passant primer pel Whariwharangi Hut, un refugi davant d’una preciosa cala. El trajecte continuava fent  petits puja i baixes fins a Separation Point, un penya-segat no gaire alt pel qual es podia baixar fins a les roques. Des d’allà, calia travessar les precioses i desertes platges de Mutton Cove i Anapai Bay.

Cala davant del Whariwharangi Hut

Fins aquí tot fabulós. Havia gaudit de bones vistes, passat per cales precioses i creuat amb molt poca gent. De totes maneres, la sort em va canviar començant pel temps. Els núvols van tornar a tapar el cel i la pluja va tornar a fer acte de presència, incrementant la seva força fins a convertir-se en diluvi al moment que vaig arribar a Totaranui. En qualsevol cas, com que anava un pèl just de temps, no em podia permetre el luxe de descansar i esperar que l’aiguat amainés, així que vaig seguir endavant. Al cap d’aproximadament una hora, cansat i ben mullat, vaig arribar al pas des d’on havia de creuar la marea per arribar al meu refugi.
Resulta que hi ha dos trams del parc, els quals només es poden creuar en hores de marea baixa, i aquest n’era un.

Inexplicablement (encara ara no entenc perquè), i tot i que en la major part del tram l’aigua s’havia retirat i la sorra era totalment transitable, hi havia un tros pel qual hi corria una riera força ample i profunda. Després de recorre-la amunt  i avall en busca del millor indret per travessar-la, vaig descobrir un punt en el qual “només” era necessari ficar-s’hi fins els genolls.
Una mica fart de tot plegat, vaig prendre una decisió totalment equivocada: creuar la riera sense descalçar-me.
En fer-ho, les meves sabates que ja estaven xopes per l’exterior, es van omplir completament d’aigua per dins, quedant totalment xopes!

Sabates començant a empapar-se

Al refugi, no hi havia fogons, amb la qual cosa no vaig poder-me cuinar noodles (tal i com havia fet en el Kepler Track) i d’aquesta manera entrar en calor i em vaig haver de conformar amb uns tristos trossos de pa amb formatge i alguna peça de fruita. Després de menjar i derrotat pel cansament (havia caminat uns 27km) , vaig anar-me’n a dormir.

El següent dia, com que havia de ser a Marahau (el poble on acaba/comença el Parc Nacional) a les 18h per agafar el bus de tornada a Nelson, vaig començar ben d’hora. Durant la nit, el meu calçat no va tenir temps d’eixugar-se, amb la qual cosa vaig haver de caminar amb les bambes ben xopes (vaig decidir posar-me bosses de plàstic com a mitjons per tal de mantenir els peus secs). Amb tot, caminava a bon ritme i tirava milles fins al segon pas de marea a Onetahuti. Per sort, la riera d’aquest tram era molt més petita i vaig poder-la creuar sense problemes.

A continuació venia un dels trams amb més pendent del trekking i que et portava fins un dels punts més elevats del parc per posteriorment desembocar a Bark Bay. Des d’aquesta badia, es caminava uns pocs minuts fins a arribar a Medlands Beach, una petita caleta on vaig decidir aturar-me i regalar-me el primer bany de la caminada.
De totes maneres, la sort seguia no estan gaire del meu costat, i al cap de res d’haver-me llençat a l’aigua, va arribar un ferry carregat de turistes i els va començar a “vomitar” en aquesta mateixa platgeta.
En vista del panorama, vaig tornar-me a calçar les bambes (bosses de plàstic incloses) i vaig continuar per un tram de 12km de puja i baixes de diversos turons fins a arribar a Anchorage, una de les platges més grans i que estava plena de barquetes de kiwis que havien anat a passar el dia. Aquest va ser l’indret que vaig escollir per descansar, recuperar forces i menjar una mica (novament pa de motlle amb formatge...).
Un cop acabat el “pit-stop” em quedaven encara 12km a recórrer sota una calor asfixiant. Malgrat el cansament, les ganes d’arribar i regalar-me un últim bany van poder més que el desànim i vaig seguir caminant a un molt bon ritme. Gràcies a això, vaig poder saltar a l’aigua a Tinline Bay, l’última cala abans d’arribar a Marahau i que es caracteritzava per ser de roques i per tenir una aigua gelada.

Pre bany i pre arribada de guiris a Medlands Beach

Vistes direcció a Anchorage

Totalment desfet, vaig arribar fins al pàrquing de bus i vaig poder tornar a Nelson, on m’havia de preparar per anar rumb a Wellington l’endemà.

Casualment, vaig conèixer una noia anglesa, la Simone, i un noi hongarès, el Levente, que tenien els mateixos plans.

Tots plegats doncs, vam agafar primer el bus i després el ferry per creuar cap a l’illa nord.

Un cop allà, i tenint en compte el xàfec que queia, vam decidir que després de deixar les motxilles als diferents albergs, ens trobaríem al Te Papa Museum, el museu nacional de Nova Zelanda.

Amb un fitxatge nou, la Nadine (una noia suïssa que s’estava al meu alberg) vam tirar cap al Te Papa. Aquest museu és una passada, ja que a part de ser gratuït, s’hi pot trobar un munt d’informació sobre la història del país, art, un munt de material interactiu que t’ajuda a entendre millor el que s’exposa, diverses exposicions (que van des de jocs de videoconsola a uniformes militars), etc. En definitiva, hi pots dedicar hores i hores i no te l’acabes!

Per celebrar la visita cultural, vam anar els 4 a un bar a fer unes pintes i a acomiadar-nos de la Simone que marxava l’endemà.

El dia 18, vaig anar a demanar informació sobre el Tongariro National Park (un Parc Nacional al nord de Wellington on volia fer el meu últim trekking nova zelandès) i després vaig trobar-me amb la Nadine i el Levente per pujar al Mt. Victoria, un petit turó a l’est de la capital des del cim del qual es tenen unes vistes quasi de 360º a la ciutat. Res espectacular...
A la tarda, vam passejar per Cuba St, un carrer peatonal del centre amb força encant, la Civic Square, on hi ha la biblioteca Nacional i la City Gallery, pel Lambton Harbour i finalment vam agafar el Cable Car (una espècie de tren cremallera) que et puja fins a l’entrada dels Botanical Gardens.

Després de tot això, ens mereixíem un bon sopar, i amb un bon treball d’equip vam cuinar un genial pollastre teriyaki amb arròs!! Per llepar-se’n els dits!

El dia següent, ens tocava dir adéu a la Nadine, però abans vam fer una última visita al Te Papa (jo fins i tot hi vaig tornar a la tarda, dedicant-hi un dia sencer!

Per contra, el Levente, després de sentir els meus plans de futur va decidir acompanyar-me al Tongariro National Park.

Per anar-hi, el dia 20 vam agafar un bus des de Wellington cap a Ohakune, un poble a uns 40minuts de l’entrada del Parc Nacional i que, a part de les impressionants vistes al Mt. Ruapehu, té poc atractiu.

Aquell dia doncs, el vam dedicar a fer un passeig en bici, comprar provisions al súper, descansar a l’alberg i arreglar el transport fins a l’inici del Northern Circuit, el track que volíem fer.

Aquesta caminada passa entre els volcans Tongariro (1.967m) i Ngauruhoe (2.287m i famós per ser el Mt Doom de Mordor, en la peli de “Lord of the Rings”) i, en el seu punt més pròxim, queda a uns 15km del Ruapehu (2.797m), el qual encara està actiu (l’última erupció data del 2007). El trekking complert és d’uns 50km (nosaltres ens vam saltar l’última part d’uns 15km) i en el seu primer tram ressegueix una de les caminades d’un dia més famoses del món, el Tongariro Alpine Crossing. Actualment però, està tallat a mig camí degut a l’activitat volcànica.

El dia 21 doncs, començàvem la nostra aventura per Mordor, caminant direcció al primer refugi. D’allà, un camí en el que predominaven els negres, marrons i grisos i les roques volcàniques, començava a enfilar-se fins a arribar a un punt des del qual ens podíem desviar cap al cim del Mt. Ngauruhoe. De totes maneres, com que segons els mapes que dúiem i les indicacions que vam veure, semblava que no tindríem temps d’ascendir-hi, vam decidir continuar endavant.

Quin gran error i com ens en vam penedir (finalment vam acabar arribant al nostre refugi poc després de les 16h de la tarda)!!!!

Mt. Ngauruhoe

Seguint pel camí, vam arribar al Red Crater, un cràter d’un volcà extingit i des d’on es podia accedir al cim del Mt. Tongariro. Com que aquest cim quedava molt més aprop, vam decidir posar-hi rumb. Allà vam descansar una estona i vam gaudir de les vistes al Mt. Ngauruhoe i al Blue Lake, un dels llacs més grans de la zona i que es troba a la part del Tongariro Alpine Crossing que ha quedat tancada.
Amb les energies renovades, vam decidir continuar, baixant una divertida tartera que donava accés als Emerald Lakes, tres llacs força junts els uns dels altres i d’un color turquesa preciós. Precisament davant d’un d’ells, vam decidir fer una parada per dinar.

Cim del Mt. Tongariro amb el Levente

Indret on vam dinar

Emerald Lakes

Un cop teníem la panxa plena, vam seguir descendint per un sender de roca volcànica fins a un camí format pels rius de lava i cobert d’una sorra negra finíssima. A més a més, a mà dreta teníem en tot moment els imponents Mts. Ruapehu i Ngauruhoe governant el paisatge. Al cap de poc més de dues hores , arribàvem a un petit tram de bosc per on hi corria un rierol i que acabava desembocant al Waihohonu Hut, el refugi on passaríem la nit.

Com he esmentat abans, hi érem sobre les 16h de la tarda, amb la qual cosa vam tenir temps de sobres per descansar (en total havíem caminat al voltant de 25km), llegir i relaxar-nos. A més, com que l’endemà ens quedava un tram curt, d’uns 15km, podíem dormir fins, relativament, tard.

El matí següent, ens vam posar en marxa pels volts de les 9h, fent primer una curta visita a l’antic refugi, datat de principis del S.XX. Després vam caminar un parell d’hores per un camí amb poca gràcia, força desèrtic i monòton fins a arribar als llacs Lower Tama i Upper Tama. Aquests dos llacs, sobretot el primer, eren una meravella. Quedaven enfonsats a la vall i rodejats de vegetació (tenint en compte que el paisatge era majoritàriament volcànic, aquest fet tenia un encant especial). La llàstima va ser que els núvols no ens van deixar veure amb claredat els dos grans volcans, que quedaven a banda i banda.

Com que anàvem molt bé de temps, vam estar fent fotos, escoltant música i gaudint del meravellós paisatge, tot fent temps per l’hora de dinar.

Lower Tama

Un cop exhaurides les últimes provisions, vam fer el darrer tram del trajecte, que acabava en la bonica Taranaki Falls, una cascada amb molt d’encant que semblava aparèixer del no res entre unes grosses roques.

Taranaki Falls

El destí final era Whakapapa, un diminut poble des d’on vam agafar un bus de retorn a Ohakune.

El dia 23, em vaig acomiadar del Levente i vaig invertir 7hores en un bus, viatjant cap a Auckland, des d’on havia d’agafar un vol l’endemà per anar cap a Singapur. Com que vaig arribar a la ciutat força tard, vaig decidir sopar alguna cosa ràpida i agafar un altre autobús cap a l’aeroport, on passaria la meva última nit a l’hemisferi sud.

Les dues últimes setmanes a Nova Zelanda, van ser una confirmació de totes les sensacions que havia tingut fins al moment en aquest esplèndid país. Paisatges fantàstics, bons trekkings, gent molt maca i interessant i no estar sol en quasi cap moment, ja que a tot arreu trobava altres viatgers amb ganes de compartir moments.

De totes maneres, per ser just, he de dir que vaig quedar un pèl decebut de no poder apropar-me més a les glaceres (tant la Fox Glacier com la Franz Josef) i em va fer una mica de ràbia que les úniques opcions de fer-ho fos pagant...

Una altra cosa que no vaig poder gaudir al 100% (però en aquest cas per culpa meva), va ser la caminada per l’Abel Tasman National Park. Vaig voler recorre tot el parc, quedant-me així, poc temps per gaudir de les precioses caletes. Amb tot, he de dir que gràcies a la meva ambició, vaig poder gaudir de paisatges preciosos des de punts elevats que proporcionaven unes vistes de pel·lícula.

Totes les experiències viscudes en aquest tram final doncs, van ser la millor manera d’acomiadar-se d’un país que és impossible que deixi indiferent, d’un país que, segons el meu punt de vista, tothom hauria de posar en el seu llistat de destins turístics!

Per últim, i per si a algú encara no li havia quedat clar, Nova Zelanda es posa (virtualment) al capdavant de països que he vist fins el moment. Però el viatge continua...