Pukulpa pitjama Ananguku ngurakutu (del 13/11/12 al 18/11/12)

Hola a tots!
Per fi tinc wifi i puc actualitzar el blog! D’aquestes últimes tres setmanes hi ha molt a explicar, però els problemes per trobar internet m’han endarrerit. Intentaré posar-vos al dia tan ràpid com em sigui possible.

Com ja us vaig explicar, la tercera minietapa del meu pas per Austràlia m’està  portant pel centre i per una part important de la costa est. Aquesta part del viatge doncs, comporta recórrer molts km en molt poc temps, i a més, fer-ho en un moment en què comença la temporada alta (els estudiants estan acabant els seus exàmens finals i la gent que treballa està a punt de començar el seu període vacacional més llarg). Per tots aquests motius i després de contrastar opinions de diferents aussies, vaig decidir lligar-ho tot amb anticipació.

Però entrem en matèria, primer de tot demanar-vos que no us espanteu pel títol, encara no m’he tornat boig, ni m’ha mossegat cap serp o aranya verinosa. El títol d’avui està en la llengua dels Anangu (pronunciat arn-ung-oo), els aborígens que van viure des de fa desenes de milers d’anys fins a l’arribada de l’home blanc a les terres on hi ha Uluru (en anglès, Ayers Rock), la gran roca vermella, símbol i icona d’Austràlia.

La traducció del títol al català seria: “Benvinguts a la terra dels Anangu”.

Però anem pas a pas. L’aventura per l’outback australià (la part que queda al darrera de les grans ciutats costaneres, o dit d’altra manera, els territoris del centre del país que estan gairebé deshabitats) va començar a les 4.30h de la matinada del dimarts 13 a Melbourne, quan a causa de problemes logístics vaig perdre el tren que havia d’agafar i per tant, em vaig veure obligat a agafar un taxi...
El vol, que era via Sydney, va arribar a Alice Springs a les 11.30 hora local (resulta que aquí és 1.30h més d’hora que a Melbourne o a Sydney, tot i que jo no me’n vaig assabentar fins ben entrada la nit). Aquest poble al mig del no res, es va fundar com a punt de connexió entre les ciutats d’Adelaide i Darwin.

Sota un sol infernal i uns 35ºC, vaig encaminar-me cap el CBD per complir el meu objectiu més immediat, comprar un barret o una gorra (és vital si es vol sobreviure al Red Centre), una espècie de xarxa que es posa al voltant del cap (m’havien dit i havia llegit que a Uluru hi ha un munt de mosques i que se’t posen als forats del nas, orelles i t’entren a la boca) i una ampolla d’aigua. Un cop ho tenia tot, vaig fer una volta pel poble, que em confirmava que hi havia poques coses a fer (almenys gratuïtes, ja que la curta oferta de museus i activitats eren de pagament).
L’endemà al matí em llevava a les 5.15h per tenir temps de preparar-me i esmorzar una mica abans que el minibus no passés pel meu alberg a les 6h. Resulta que per visitar aquest remot i màgic indret del centre d’Austràlia, tenia un tour de 3 dies que m’havia de portar a Uluru, Kata Tjuta (en anglès, The Olgas), que està força a prop de la primera, i King’s Canyon.
El grup el formàvem 16 guiris i 1 guia, i menys 3, tots érem “under 30”. El gran problema va ser que 7 eren germanòfons (i parlaven alemany entre ells) i 7 eren francòfons (i parlaven francès entre ells). Això em va deixar fora del 70% de les converses, però entre dues noies franceses, una belga, una alemanya i el Nick (el guia) vaig poder fer vida social.

Així doncs, la nostra primera destinació era l’Uluru-Kata Tjuta National Park, que està ni més ni menys que a 463km d’Alice Springs (unes 6h de trajecte). En qualsevol cas, la nostra primera parada va ser al cap de poc més de 50minuts. Us en deixo una foto:

Tot el grup al McDonald's fent temps

Sí, heu encertat, McDonald’s!! El motiu no és que volguéssim fer un McMenu de bon matí per agafar forces, sinó que l’aire condicionat del minibus va començar, literalment, a fer pudor de socarrim i vam haver de tornar a Alice Springs per canviar de vehicle.
Amb bus nou i un retard de dues hores aproximadament, vam tornar a la carretera.
La segona parada es va fer esperar un pèl més que l’anterior, però tot just a 1/3 part de camí i acompanyada d’un crit de “FUUUUUCK!!!!” del Nick, va arribar la segona aturada. També us en deixo una foto:

Roda destrossada

Un cop canviada la roda del remolc (on dúiem el menjar pels 3 dies), i amb un retard que ja s’apropava a les 4hores vam continuar el camí.
Per sort, ja no hi va haver més incidents, i fent bona la dita catalana “a la tercera va la vençuda” vam arribar a Uluru sobre les 17h de la tarda. Gairebé 12h després de llevar-nos!!!!
Un cop allà, la il·lusió va guanyar-li la partida al mosqueig i vam poder gaudir del primer contacte amb la gran roca, fent un recorregut que passava per un indret (sagrat pels aborígens) anomenat “Mala Puta”!!

Aquesta primera caminada acabava a Kantju Gorge, un petit racó on queden recollides les pluges formant una mena de bassa o minillac (malauradament estava sec), vital pels animals que hi viuen i, en el seu dia, pels aborígens.
La calor no ens va permetre pujar a d'alt d'Uluru (tanquen l'accés quan la temperatura supera els 35ºC). De totes maneres, abans jo ja havia decidit no fer-ho, ja que és una ofensa als aborígens que consideren Uluru un lloc sagrat.
Després del passeig, vam poder gaudir d’una meravellosa i mística posta de sol, que encara li dóna un to més vermellós a la roca.
Del primer tast d’Uluru em va fascinar el seu tamany (contràriament al que acostuma a passar, me la imaginava més petita), la seva superfície (semblant a les escates d’un peix) i com n’és d’accidentada (malgrat en la foto típica de postal tingui una aparença molt rectangular, està plena de gorges, coves, parets erosionades pel vent, etc.)

Posta de sol davant d'Uluru

Després de dormir a l’aire lliure en un càmping i poder gaudir una vegada més d’un genial cel estrellat (per fi vaig poder identificar, amb ajuda, la constel·lació més famosa de l’hemisferi sud, la Southern Cross), vam tornar a matinar molt (a les 4h tots d’empeus!). La raó era poder gaudir de la sortida de sol, aquest cop en un mirador entre Uluru i Kata Tjuta.
Si la posta de sol va ser interessant, la sortida va ser màgica del tot. Segurament, el fet de poder veure el sol apareixent al costat d’Uluru per una banda, i il·luminant Kata Tjuta per l’altra, va ser el que va marcar diferències.

Kata Tjuta il·luminada per la sortida del sol

Sortida del sol a Uluru

Acte seguit i aprofitant que la calor encara no era infernal (la previsió era d’una màxima de 45ºC), vam anar direcció a Kata Tjuta. Aquesta segona formació geològica, consisteix en consecució de diferents turons arrodonits. Pel que ens van explicar, fa milers d’anys era similar a Uluru (tot i que més gran de tamany) però el vent i l’aigua de la pluja va anar erosionant la roca fins a donar-li l’aspecte de petita serralada actual.

Allà, vam fer la ruta anomenada “Valley of the winds”, de 7,5km que tenia com a punt més destacat la “Karingana lookout” (un mirador entre dos turons on, per una banda, es pot veure una fabulosa vall i per l’altra una paret enorme de roca corresponent a un altre dels cims de Kata Tjuta).

Karingana Lookout

Després de dinar, i aquest cop, sense opció d’evitar les altes temperatures, vam recórrer una altra part d’Uluru, anant fins al “Mutitjulu Waterhole”, un altre petit bassal on s’hi acumula aigua de la pluja. Aquest però, estava ple!! Quin espectacle! És molt interessant veure aquest petit oasi a tocar de la roca i sota un sol incessant.
Un cop acabada la caminada, ens acomiadàvem d’aquest Parc Nacionl i tornàvem al bus per fer 200km fins al segon càmping, a prop de Kings Canyon (la darrera visita del recorregut).

Aquest canó (no arma sinó accident geològic) va ser format per l’aigua, que va anar erosionant la roca de la muntanya fins que va aconseguir fer-s’hi camí i anar a desembocar al mig del desert, deixant una formació en forma d’ U (sent el cul la part per on l’aigua naixia, les dues línies rectes equivaldrien a les parets muntanyoses i la part interior de la lletra seria l’immens buit).

En aquest cas, el recorregut que vam fer començava en un dels vèrtex, pujant primer fins dalt del canó, des d’on vam poder gaudir de les fabuloses vistes i l’acollonant penya-segat. Acte seguit baixava a l’origen del canó, en un lloc anomenat “Garden of Eden”, on hi ha un petit llac i rierol rodejats de vegetació (amb alguna espècie que ja poblava el planeta en temps del juràssic). Per acabar, tornàvem a pujar (ara per l’altra paret) per contemplar l’altra banda del canó.

Kings Canyon

Garden of Eden

D’aquesta manera s’acabava el tour de 3 dies pel Red Centre i després de 5h més a la carretera, on per cert, vam poder veure cangurs (aquests sí que no hi havia discussió que ho eren), un dingo i camells salvatges, el minibus ens tornava a Alice Springs.
Allà, em quedava un llarg dia per endavant...
De totes maneres, un passeig pel Todd River (que evidentment està sec) i pels voltants del poble em van deixar un bon sabor de boca, ja que vaig poder admirar un autèntic i poc explotat paisatge desèrtic i vaig tenir la sort de compartir uns minuts amb 3 divertits wallabies que descansaven a l’ombra d’un arbust a no més de 3m d’on jo era.

Wallaby als voltants d'Alice Springs

Todd River

L’experiència per l’outback australià ha estat definitivament molt bona, no només pels magnífics paisatges i l’espectacularitat i màgia dels llocs que he vist, que a més a més són molt diferents a tot el que havia vist fins ara, sinó també per poder aprendre més sobre la cultura aborigen, sobre les tècniques de supervivència d’homes, plantes i animals en condicions tan extremes i pel sentiment personal que començava a moure’m amb més regularitat (després d’un mes a Sydney i 2 setmanes a Melbourne, ja tenia ganes de començar a viatjar).
Per contra, em va decebre profundament no tenir l’opció de fer la volta sencera a Uluru (són uns 10km aproximadament). Degut als diversos contratemps, només vam poder veure’n un 50%, però resulta que normalment el tour no en recorre més del 70%.
El fet de tenir un guia et dóna l’oportunitat de rebre molta informació i resoldre dubtes, però et priva de fer la teva i d’organitzar-te el temps com vulguis.
No m’empanadeixo d’haver-ho fet d’aquesta manera ja que era l’única opció de veure tot el que vaig veure en un temps tan reduït, però em servirà d’ara endavant per intentar organitzar-me de tal manera que pugui fer més la meva!

Avui per acabar volia parlar sobre el tema dels aborígens. És quelcom força desconegut fora d’Austràlia i un assumpte un pèl tabú i delicat aquí, però que penso que val la pena tractar. De totes maneres, sent el d’avui un dels posts més llargs que he fet, ho deixarem per un altre dia.
Però no patiu que no me n’escaquejaré! Tinc moltes ganes de parlar-ne!

Abraçades i petons!

PD: Al títol, he afegit les dates sobre les que parlo perquè en tingueu una referència. Intentaré fer-ho així a partir d’ara!

PD2: Em sap greu però no veureu cap foto meva amb la xarxa al voltant del cap. Finalment va resultar que en aquesta època no hi ha tantes mosques com de costum!