Una previsió climàtica determinant, teoria del gat d'Schrodinger i creacionisme en un indret increïble, dos pastissos i una birra i un eclipsi que fa tard (del 20/02/17 al 27/02/17)

El viatge per la Carretera Austral arribava a la seva última etapa. L'expiració del meu visat, com ja vaig comentar, m'obligava a deixar el país abans de finals de febrer.
Probablement, els últims dies van incloure un dels "highlights" no només del sud de Chile sinó de tot el viatge. El trekking a Cerro Castillo va ser espectacular, un dels meus preferits fins el moment.
A més a més, també va ser especial fer anys en aquest racó de món tan bonic i tan especial. Una fantàstica última (fins el moment) setmana a Chile.

El dilluns va ser un dia tranquil. Després de meditar molta estona si aniria aquell dia cap a Villa Cerro Castillo, el petit poblet des del qual es podia començar el trekking que volia fer, vaig deicidir esperar-me. El motiu principal va ser el clima. La previsió era millor a partir del dimecres. Reconeixo que vaig estar una mica obsessionat, actualitzant la previsió cada hora!
La decisió suposava que m'hauria d'acomiadar dels meus amics, que volien començar l'excursió l'endemà a la tarda.

Durant el dia, vaig fer gestions bàsiques com ara, rentar la roba, comprar-me un ponxo impermeable de millor qualitat que l'anterior, anar a la biblioteca per poder connectar-me a internet i descansar.

L'endemà, vaig dir adéu dels meus companys de carretera i vaig aprofitar el dia per comprar les provisions necessàries al super, recollir la roba i fer-me la motxilla.
Vaig decidir que aquella mateixa tarda, agafaria el bus cap a Villa Cerro Castillo per poder fer nit allà i començar el trekking el dimecres al matí.

El transport era una mena de minibus, que anava carregat fins a rebentar tant a dins com a dalt. Realment vaig passar-ho malament, ja que no tenia gens d'espai per les cames i vam trigar gairebé dues hores a recórrer els 100km de distància que hi havia.
Un cop a Villa Cerro Castillo, vaig anar a un "hospedaje" que m'havia recomanat l'Anderson, on vaig dormir acompanyat de les motxilles dels meus amics.

Ja de nit, mentre sopava a la cuina del propietari, vaig conèixer dos nois, un d'espanyol i l'altre serbi. Eren físics i treballaven pels observatoris xilens. Estaven de vacances i l'endemà també tenien pensat començar el trekking a Cerro Castillo. Van oferir-me si volia que anéssim junts amb el seu cotxe de lloguer i jo vaig acceptar de bon grat.
Abans d'anar a dormir, vaig acabar d'organitzar-me la motxilla i les coses que volia deixar per tenir-ho tot llest per l'endemà.

Dimecres 22 arribava el dia de començar el trekking per Cerro Castillo. L'excitació prèvia és la mateixa, o molt similar, a la que tenia abans de jugar un partit de bàsquet important anys enrere.
Entre una cosa i l'altre, i més aviat a causa dels astrofísics que per un servidor, vam acabar sortint força tard. Pujàvem al cotxe cap a tres quarts d'onze i posàvem rumb fins a l'inici del corriol. Vam trigar una mica més de mitja hora i un cop pagada l'entrada i registrats, vam començar a caminar.

A l'inici, vaig caminar juntament amb els dos astrofísics, però va arribar un moment que vaig decidir anar al meu ritme, força més elevat que el seu.
Gran part del trajecte va ser pel bosc, havent de creuar uns quants rius que van obligar-me a treure'm les bambes de trekking i remullar-me els peus. Durant un trocet de camí, es va poder albirar el Cerro Castillo a l'horitzó, apareixent rere els arbres. Com que feia un dia assolellat i el cel era d'un blau preciós, les vistes eren fantàstiques!

Riu a creuar amb Cerro Castillo a l'horitzó

Més Cerro Castillo

Pels volts de les 16h vaig arribar a una vall força ample, que tenia diverses ramificacions d'un riu amb aigua provinent de glacera. En una zona poblada d'arbres, hi havia el primer camping.

Vaig plantar la tenda de campanya i vaig començar a xerrar amb les persones que ja hi eren. En Will, un noi anglès i el Roy i el Ron, dos amics israelites.

Aquests dos últims, em van dir que volien reccórrer un sender alternatiu que apareixia al mapa, direcció a la vall del Río Turbio. Com que encara era d'hora m'hi vaig apuntar.

Gran part del recorregut va ser per sobre d'un terreny molt incòmode, ja que vam haver de passar per sobre un camp de pedres, arrencades de la roca per milers d'anys d'una glacera que ja pràcticament ha desaparegut.
A més a més, vam haver de trampejar una llacuna, enfilant-nos per una mena de tartera que quedava al lateral de l'aigua i sortejar els diversos braços de rierols que baixaven des de la glacera.
Finalment, quan ja estàvem pràcticament al límit de la vall, vam pujar una mica per tenir una visió més global. Les vistes eren novament precioses. Per una banda vèiem el que quedava de glacera i per l'altre la vall en forma d'U (clarament erosionada pel gel).

Camí al valle del Río Turbio

Vall

Vall 2

Cap a les 20h, vam tornar al campament, per fer-nos el sopar i anar a dormir. Abans però, vaig retrobar-me amb els nois serbi i espanyol i vam tenir una conversa molt interessant sobre astronomia, física cuàntica (incloent la teoria del gat d'Schrodinger) i possibles teories sobre universos paral·lels. Va ser molt enriquidor, tot i que a vegades, em costava una mica de seguir.

L'endemà, després d'esmorzar i recollir-ho tot vaig posar-me en marxa. La primera meitat del dia va ser força exigent. Primer pujant metres a través d'un bosc, després creuant un riu força potent on calia posar a prova l'equilibri, tot seguit, pujant una tartera fins a un pas força estret, on s'hi podia veure un forat de glacera ben a prop del camí per on es passava, i per últim, baixant una tartera molt vertical.

Pas

Forat a la glacera

El regal d'aquest tram exigent, va ser un conjunt de petites cascades formades pel desglaç i que baixaven arrapades a la roca. Malauradament, el dia estava un xic ennuvolat i per tant, no es podia veure la glacera completa.

Vaig seure una estona observant l'espectacle i la vall per la qual hauria de seguri al cap d'una estona.

Vistes de la glacera des de la vall

Quan vaig continuar, vaig coincidir amb el Will, el noi anglès que havia conegut la tarda anterior al camping. Vam decidir continuar plegats, i menys mal que va ser així! En un altre moment del trekking, el camí quedava tallat novament per un riu que baixava amb molta potència. Per creuar-lo hi havia un tronc d'arbre caigut a forma de pont, però que estava tot xop i semblava relliscós. Afortunadament, el meu company de camí duia un parell de sticks i me'n va deixar un per poder assegurar l'equilibri!

Amb aquest últim obstacle superat, vam arribar a una nova glacera que regalava un paisatge similar a l'anterior. L'única diferència era que l'aigua queia per una paret més vertical aquesta vegada.
Vam deixar les motxilles i vam seure una estona per descansar i observar la meravella que ens rodejava.
Durant aquest temps, vaig aprofitar també per acostar-me a la cascada tant com vaig poder.

Finalment, pels volts de les 17h vam arribar a la zona d'acampada. Tot i que era un lloc bonic, vam preferir caminar 5 minuts més i acampar en una zona més elevada, que tenia unes vistes increïbles!

Amb la tenda plantada, novament al costat dels nois israelites i d'en Will, vam anar al llac a mullar-nos els peus i observar la joia del trekking, el mateix Cerro Castillo. Allà, vaig estar parlant amb un noi d'Euskadi, que era testimoni de Jehovà i que em va defensar que era creacionista i no evolucionista. Va ser una conversa molt interessant, ja que els seus arguments eren decentment sòlids i va ser un tipus de conversa que degut a la meva educació familiar i escolar mai havia tingut.

Tornant al paisatge, disculpeu si em faig pesat però el lloc era meravellós! Malgrat el sol es ponia per darrera del Cerro Castillo, i per tant, la muntanya quedava fosca, tot el voltant era magnífic.
Vam estar gaudint una estona del lloc i quan el sol es començava a pondre, envermellint la roca de les muntanyes i pintant de roig el gel de les galceres, vam tornar al campament per cuinar el sopar.

El dia abans del meu aniversari va ser un dia 10, crec que no hagués pogut ser millor. Em vaig despertar a les 7h del matí i vaig preparar-me l'esmorzar des de dins de la tenda (les nits i els matins eren força freds), observant com l'efecte de la posta de sol es repetia però al costat oposat.

Esmorzar amb vistes

Al cap d'una hora i mitja, quan ja ho tenia tot recollit, vaig començar a caminar. En el primer tram del dia, vaig haver de creuar el riu i començar a enfilar-me per la tartera, per un camí força vertical que zigzaguejava. Un cop dalt, això:

 

 

 

Com que les vistes eren tan increïbles, vaig decidir enfilar-me una mica més a una muntanya anomenada Morro Rojo, que tenia vistes 360º sobre la vall del Río Ibáñez i el propi Cerro Castillo. Vaig seure i gaudir una estona del lloc privilegiat on em trobava.

Al cap d'una estona, vaig decidir continuar direcció una de les parts més complicades del trekking. Després d'una pujada força empinada i un curt tram pla, arriba una tartera llarguíssima i relliscosa, temuda en dies de molt vent o mala visibilitat.
Afortunadament, el dia estava preciós amb la qual cosa només vam haver de patir pel mal de genolls que suposa una baixada tan llarga amb tant de pes a l'esquena.
Vaig fer tota la baixada amb el Will i el Nico, un noi francès que havíem conegut el dia anterior.

Després de dinar a mitja baixada i d'una última pujada a través d'un bonic bosc ple d'erugues, vam arribar al campament Neozelandès, l'últim del trekking.
Estava mort, amb la qual cosa no vaig fer gaire més que posar la tenda i estirar-me amb el Ron (els dos nois israelites havien arribat una mica abans) a la vora del riu.

El dissabte 25, dia del meu 29è aniversari, vaig matinar força. Volia veure la llacuna Duff i la seva respectiva glacera i, com que aquella mateixa tarda havia d'agafar un bus direcció Puerto Ibáñez, havia de començar ben aviat.
Juntament amb el Nico, vam començar a caminar pels volts de les 8am i amb poc més de 15 minuts vam arribar a la llacuna. Feia un dia força xungo, molt núvol, fred, amb vent i pluja intermitent. Tot i ql'ue evidentment, això restava espectacularitat a l'indret, les muntanyes i glaceres seguien sent igual de boniques.

Vam estar una estoneta a la llacuna, no gaire, degut sobretot a les condicions climàtiques. D'aquesta manera, vam tornar al campament, vam recollir i vam començar a baixar cap a Villa Cerro Castillo.
Com que jo tenia una mica més de pressa, vaig acomiadar-me del Nico i vaig apretar camí avall.
El camí seguia essent bonic mentre baixava cap a la vall del riu Ibáñez, però l'última hora va ser per una carretera de terra. Amb les cames cansades i l'esquena adolorida després de 3 dies sencers de caminar, es va fer força llarg.

Un cop vaig arribar a l'"hospedaje", vaig trobar-me un petit regal. L'Aurélia, el Barry i l'Arnie, m'havien comprat una cerveseta que m'eseperava ben fresca a la nevera i em van deixar una nota de felicitació. Quan els hi vaig explicar el motiu del regal als propietaris, van convidar-me a un tros de pastís, ja que feia pocs dies havia estat l'aniversari d'un dels seus fills.

Vaig dutxar-me, refer la motxilla i a l'hora indicada vaig anar a buscar el bus que m'havia de dur fins a Puerto Ibáñez, una petita localitat a la vora del Lago General Carrera i des d'on es pot agafar una barca direcció a Chile Chico, l'últim poble abans d'Argentina.

El trajecte amb bus no va ser molt llarg, però va ser preciós. El dia s'havia aclarit i es veia Cerro Castillo perfectament. D'altra banda, també es podia veure el llac d'un color blau turquesa preciós.

Tan bon punt vam arribar, vaig anar a buscar un lloc per dormir. Com que hi havia una fira artesanal amb gent vinguda d'Argentina, la majoria d'allotjaments estaven plens. Vaig haver de conformar-me doncs amb el jardí d'un "hospedaje", on van deixar-me plantar la tenda.
Vaig aprofitar la tarda per fer gestions amb l'ordinador, entre les quals intentar reservar un bitllet de barca per anar fins Chile Chico l'endemà, però la barca anava plena...Vaig haver de comprar un bitllet pel dilluns. D'altra banda, vaig parlar amb la Monika que estava a Puerto Natales, punt de partida per fer el trekking a les Torres del Paine. Vam quedar allà al cap d'uns dies per fer l'excursió plegats.

Vaig sopar al mateix hostel i la propietària, va obsequiar-me amb un segon tall de pastís per acabar de celebrar l'entrada als 29!

L'endemà, el dia estava marcat per un eclipsi. Resulta que al sud de Chile era un dels llocs des d'on es podia observar millor. A Coyhaique, uns km més al nord, es podria veure un eclispi anular, mentre que allà on era jo, seria parcial.
Vaig sortir molt d'hora pensant-me que l'eclipsi era sobre les 8.30h, però finalment va resultar que no era fins les 10.30h.
Vaig estar caminant pel poble (no gaire interessant) durant una hora i mitja i després, vaig anar a la vora del llac per veure l'espectaccle.
Com que no tenia les ulleres apropiades, només podia mirar molt pocs segons el sol, que sí que quedava mossegat per un dels costats. El que es va poder apreciar fàcilment, va ser com la llum baixava considerablement, i tot i ser les 10 del matí, semblava que era el capvespre.
A part d'això, poca cosa més. Vaig passar per fins a 6 petits supermercats per comprar tots els ingredients que necessitava per dinar i sopar (i no us penseu que és que volia res massa elaborat, simplement, només tenien una o dues coses a cada un dels llocs on anava).

Finalment, el dia 27 a les 10am pujava al ferry que m'havia de creuar fins a Chile Chico. Un cop allà, acompanyat d'una noia xilena que havia conegut a la mateixa barca, vam caminar fins a la sortida del poble i vam fer dit fins a la part xilena de la frontera.  Arribava just a temps, l'últim dia abans no em caduqués el visat!

D'aquesta manera acabaven 3 setmanes per la Carretera Austral que van ser increïbles. Sens dubte, el trekking a Cerro Castillo va ser un dels highlights no només d'aquesta part de trajecte sinó de tot el viatge.
Pràcticament també, acabava un mes de febrer en que havia dormit en una tenda de campanya el 95% dels dies, una experiència curiosa!
L'únic una mica complicat va ser passar el dia de l'aniversari pràcticament sol i lluny de família i amics. Per compensar-ho, vaig poder gaudir de dos pastissos diferents!

Aprenent a viatjar per la Carretera Austral, "és un avió, és Superman, no és una glacera!", i un "road trip" passat per aigua (del 10/02/17 al 19/02/17)

El meu febrer es presentava la mar d'excitant amb tota una Carretera Austral per davant. Amb l'únic handicap d'un visat que expirava l'última setmana de mes, vaig decidir veure i viure aquest tram de Chile com a mi m'agrada, poc a poquet i gaudint-ne al màxim.
Els següents dies van incloure autostops fallits, comiats i retrobaments molt ràpids i una excursió en cotxe de diversos dies la mar de bona. Això sí, per primera vegada el sud de Chile va mostrar la seva cara més grisa i va justificar la verdor de la zona amb uns quants dies de pluja intensa.

El divendres dia 10, l'Anderson i jo vam decidir fer un petit trekking que ens havien recomanat al punt d'informació. Volíem anar fins a la Piedra del Àguila, un mirador amb bones vistes no gaire lluny del poblet de Futaleufú.
El Barry, va decidir quedar-se al càmping ja que tenia problemes i dolors en un peu.

Pels volts de les 10h del matí, el meu nou amic i jo vam creuar el bufó poble, que queda rodejat per muntanyes, i vam enfilar pel camí que ens havia de dur fins al mirador. El camí en sí no va ser res espectacular, de fet, durant força estona era una espècie de carretera sense asfaltar que només va millorar quan ens apropàvem a la muntanya que havíem d'enfilar-nos.

 

 

Un cop a dalt però, les vistes eren espectaculars. Tot rodejats de muntanyes, amb una petita vall creada pel riu Espolón, afluent del riu Futaleufú, i bonics boscos i llacs.

 

 

Vam menjar els entrepans que duiem preparats i després d'una estona vam començar a baixar. Com que encara teníem ganes de seguir l'excursió, vam decidir anar a buscar una platja al riu, on vam estirar-nos a prendre el sol i a mullar-nos els peus.
Quan ja començàvem a torrar-nos massa, vam decidir tornar cap al càmping a retrobar-nos amb el Barry. A més a més, aquella mateixa tarda, des d'Argentina venien, per una banda la Monika i un amic seu austríac, l'Andreas, i per l'altre una parella (ell irlandès, l'Arnie i ella francesa, l'Aurélia) que el Barry havia conegut unes setmanes abans.

Encara els tres, vam passejar pel poble i vam comprar menjar per cuinar a la nit i unes cerveses. Al cap d'una estona, es van succeir els retrobaments.
Durant la posta de sol, vam repetir el Lago Espejo i vam poder gaudir novament del meravellós reflex de les muntanyes a l'aigua del llac.

L'endemà dissabte va ser un dia de descans per tots plegats. Tots 7 anàvem cap al sud, amb la qual cosa vam decidir que hi aniríem plegats. Vam aprofitar el dia per comprar menjar, assegurar-nos que hi havia bus l'endemà cap a l'indret on teníem pensat anar i jo, comprar una motxilla petita de segona mà, ja que la meva se m'havia trencat.
Vam sopar tots plegats i ens en vam anar a dormir ben d'hora ja que l'hora prevista de sortida del bus eren les 6am.

Diumenge doncs, vam matinar moltíssim i vam fer cap a la parada. Dos busos esperaven per sortir, però en direcció oposada a la que nosaltres volíem. Van anar passant els minuts, i quan ja passava més de mitja hora vam assumir que no tindríem mitjà de transport.
La conclusió a la que vam arribar és que com els diumeges hi havia un bus extra que anava cap a Puyuhuapi, el bus de línia diari havia decidit agafar-se'l de festa.

Vist el fracàs, vam decidir posar-nos a fer dit, però teníem dos problemes. El primer, que passaven poquíssims cotxes ja que no és una ruta molt freqüent la que passa per Futaleufú i menys un diumenge a aquelles hores. El segon, que érem 7 personses.
Tenint això en compte, vam decidir separar-nos. Jo vaig quedar-me amb l'Anderson, asseguts a un banc de la plaça central del poble esperant a veure si els altres tenien sort.
Al cap d'un parell d'hores però, només el Barry, que havia decidit fer dit en solitari, havia tingut sort. Els altres seguíem tots encallats allà.

Com que volíem avançar i no volíem passar un dia més, vam anar a l'oficina de turisme, on vam aconseguir dos números de telèfon de dues persones locals que s'oferien com a taxi.
Vaig trucar un d'ells que va acceptar dur-nos fins al Parque Nacional Queulat, 20km al sud de Puyuhuapi. Vam acordar un preu i ens va dir que en 45 minuts ens recolliria a la plaça central.

I així va ser com, un total de 7 persones vam anxovar-nos en una camioneta pick-up.

Anxovats a la camioneta pick up.

Va ser divertit que, tan bon punt vam tornar a connectar amb la Carretera Austral, vam veure una pila de gent fent autostop. A part, quan estàvem una mica més enllà de mig camí, vam veure el Barry esperant la seva sort a la carretera i vam recollir-lo per tornar a ser-hi tots.

Vam arribar a Puyuhuapi passades les 15h i vam intentar esbrinar l'horari del bus per poder continuar fent cap al sud en els propers dies. Tots nosaltres havíem entès que no era senzill desplaçar-se per la Carretera Austral i volíem ser previsors.
Resulta que el mes de Febrer és el mes de vacances de la majoria de xilens, amb la qual cosa hi ha un munt de gent i a part, molts estudiants fent autostop. Com que les infraestructures no canvien, hi ha els busos que hi ha i si no ets suficientment organitzat, et quedes sense poder-te moure.

Després de preguntar a un munt de persones on podíem comprar bitllets de bus, vam entendre que ho feia la mateixa senyora que tenia el supermercat del poble. Vam entrar-hi per comprar 7 bitllets per dimarts i...sorpresa! Era impossible.
Resulta que la dona només venia 10 bitllets per dia i mai amb més d'un dia d'antel·lació, és a dir, s'havia de comprar sempre d'un dia per  l'altre.
Si us he de ser sincer, en aquell moment em vaig desesperar una mica. Havia estat tot molt difícil aquell dia i no podia entendre perquè no es podia reservar un seient per al cap de dos dies.

Vaig entendre que m'hauria d'adaptar al sistema de funcionament del sud del món o sinó m'amargaria la resta dels dies...

Sense bitllets de bus, vam continuar cap a l'entrada del parc però ens esperava una nova sorpresa. Operaris treballaven en la remodelació de la carretera i feien talls continus deixant passar cotxes només en un sentit. Això va fer que un tram de 20km durés ben bé una hora.
Així doncs, quan anàvem a entrar al Parc Nacional, els guardaparcs ens van informar que estava tancat. Havíem fet tard ja que eren passades les 5pm. No ens ho podíem creure...

Vist el panorama vam decidir que cadascú fes la seva. Jo, juntament amb l'Anderson, vam fer dit per tornar cap a Puyuhuapi. Volíem fer nit allà, llevar-nos d'hora i assegurar el bitllet de bus per anar a Coyhaique.
Vam aprofitar un parell de cotxes que sortien del Parque Queulat per demanar-los si ens podien portar i, d'aquesta manera vam arribar al poble. Allà, vam buscar un càmping, vam arreglar un cotxe perquè ens dugués fins l'entrada del parc el dia següent, vam sopar i vam anar a dormir.

L'endemà, érem conscients que el supermercat obria a les 8h i volíem ser-hi ben d'hora per assegurar que tindríem seient.
Així doncs, vam recollir-ho tot i a les 8.15h ens vam plantar a la porta. Vam entrar uns 5 segons abans que un noi i just davant nostra teníem una noia, que ja parlava amb la propietària del super.
Va demanar-li 4 seients pel bus i quan la senyora li va respondre que només en quedaven 2, els pèls se'ns van posar de punta.
Per sort nostra, la noia va decidir que preferia esperar al proper dia per tal de poder viatjar tots 4 junts. D'aquesta manera, ens vam fer amb els últims dos seients del bus per anar a Coyhaique. Si enlloc de dos n'haguessin quedat quatre o si haguéssim entrat 10 segons més tard, ens haguéssim trobat, novament, amb la impossibilitat de comprar els bitllets de bus.

Vam acordar amb la propietària del supermercat que avisaria el bus que, enlloc de recollir-nos a Puyuhuapi, ho fes a la carretera, a la sortida del Parque Queulat. Ens va recomanar que estiguéssim allà pels volts de les 6am ja que el bus sortia a les 5.30am del poblet. Si no hi érem no ens esperaria.

Tranquils per haver aconseguit el primer objectiu del dia, vam esperar el cotxe que havíem reservat per dur-nos fins al parc nacional que volíem visitar. Novament, els minuts van anar passant i el cotxe no apareixia. Uns minuts després i amb l'experiència del dia anterior, vam trucar a un número de contacte que teníem. El conductor ens va confirmar el que sospitàvem, ja havia marxat doncs no l'havien avisat que ens havia d'esperar.

En vista de l'èxit i ja entenent que a la Carretera Austral no pots comptar en absolut que tindràs la mobilitat garantida, vam anar a la carretera a fer dit. Aprofitant els talls per obres, vam poder pujar a una bus que ens va deixar a l'entrada. Finalment, després de moooltes hores, ho havíem aconseguit.
L'Anderson i jo, vam decidir comprar l'entrada i demanar un lloc per acampar allà mateix. Ens van otorgar un espai en una de les zones d'acampada autoritzades. Vam deixar les coses, vam plantar la tenda i vam començar la visita del Ventisquero Colgante, una glacera que apareix per sobre una muntanya i mica en mica, va fonent-se en un bonic llac que té als peus.
Com que hi havia diversos senders, vam decidir anar-los recorrent un a un. Cada un d'ells acabava en un mirador amb un angle i punt de vista diferent.

 

 

 

Va ser espectacular que, mentre anàvem a l'últim dels miradors per un sender a través del bosc, vam sentir un soroll fortíssim, que s'assemblava molt al d'un avió. De fet, vam pensar que d'això es tractava. Al cap d'una estona però, el soroll es va repetir i vam poder confirmar que no era un avió, sinó la pròpia glacera en trencar-se. Impressionant!

Tot i que la glacera era realment espectacular, l'indret preciós i les cascades imponents, no seria just si no digués que em va decebre una mica.
Resulta que tenia unes expectatives molt altes del lloc i m'havia fet la idea que seria molt més verge, molt més innaccessible. Finalment en canvi, era un lloc de molt fàcil accés, molt preparat i que per tant, en temporada alta, estava a rebentar de gent. Vaig gaudir-ne igualment, però no va ser exactament el que esperava.

Pels volts de les 19h vam tornar a la zona de càmping, on vam dutxar-nos, preparar el sopar i conversar amb els nostres companys d'àrea d'acampada.

Dimarts 14 vam matinar molt i sobre les 5.40am ja érem a la carretera esperant el bus que ens havia de dur a Coyhaique. Només sortir del parc vam quedar-nos amb un pam de nas en veure que ja hi havia gent fent dit a la carretera. I no dos o tres, sinó ben bé una desena.
Tenint en compte això, vam decidir allunyar-nos una mica més de la massa de gent, deixar les motxilles a terra i amb els bitllets a la mà, esperar el bus.

Al cap d'uns 20 minuts d'espera, vam veure aproximar-se un autobus petitet. Vam fer càlculs de temps i vam veure clar que havia de ser el nostre. El sol encara no havia sortit del tot, amb la qual cosa, vam decidir començar a moure els braços fent voleiar els bitllets per cridar l'atenció del conductor. Per la nostra sorpresa però, no va parar...

Vam quedar-nos amb la boca oberta, maleïnt-t'ho tot i no volent-nos creure que fos el 3r dia que un mitjà de transport ens deixava plantats...
En un viatge d'aquestes característiques, hi ha petits moments de crisi, en que ho engegaries tot a pastar fang. Aquell va ser un d'aquests moments.

Vam quedar-nos debatent què fer, si era millor quedar-se allà fent dit, o intentar moure's uns km direcció sud. Valoràvem els pros i contres de cada opció, entre renecs, sorpresa i indignació pel fet que el bus hagués passat de llarg. La responsabilitat anava passant del conductor a la propietària del supermercat segons anàvem trobant arguments per culpar-ne un o l'altra.
Per sort, entre tant debat i crítica no ens havíem mogut del lloc i un cop passaven de les 6.30am, vam veure un bus més gran aproximar-se.
Amb una escletxa d'esperança vam tornar a fer ballar els bitllets de bus a l'aire i per la nostra felicitat i tranquil·litat, vam veure com el bus s'aturava. Alguns passatgers van baixar i abans que puguéssim pujar-hi, vam veure esfereïts com una manada de joves venia corrent direcció al bus. Tots els autostopistes, alguns dels quals portaven més d'un dia encallats en aquell trocet de món, preguntaven desesperats si podien ocupar algun dels seients alliberats. El conductor, veient el problema que podria tenir si en deixava pujar algun, va decidir que només pujava la gent amb bitllet comprat. D'aquesta manera, l'Anderson i jo vam posar rumb cap a Coyhaique, la capital de la Carretera Austral.

El viatge va ser molt llarg i no vam arribar fins pràcticament el migdia.

Vam buscar un càmping i després vam anar al centre d'informació a veure què podíem fer. La nostra intenció inicial era anar a un petit poble al sud de Coyhaique, Villa Cerro Castillo, per fer un trekking de 4 dies. El problema va ser que la previsió del temps pels propers 4-5 dies era horrorosa... pluja, tempestes, pluja i més tempestes.

Just en el moment que ens tocava torn per preguntar, van entrar l'Arnie, l'Aurélia i el Barry. Tan sols un parell de dies després d'acomiadar-nos ens tornàvem a trobar!
Ens van explicar que estaven pensant en llogar un cotxe pels propers 4 dies per recórrer la Carretera Austral cap al sud. No tenien pensada una destinació concreta, però volien anar fent i en funció del clima i les opcions d'excursions, anar parant.

Ràpidament, l'Anderson i jo vam decidir sumar-nos-hi. Així doncs, la tarda la vam passar preguntant preus de lloguer de cotxe a les diferents oficines. Quan finalment vam decidir-nos, vam deixar un cotxe reservat per l'endemà i vam quedar per sopar tots plegats al càmping on estàvem l'Anderson i jo. Vam cuinar, beure una mica de vi i vam quedar per trobar-nos l'endemà a les 8.30am per recollir el cotxe.

Dimecres un cop vam tenir la nostra camioneta pick-up, vam decidir passar pel supermercat a carregar provisions pel "road trip". Amb la part de darrera plena, vam començar el trajecte.
El nostre destí aquell dia era Puerto Río Tranquilo, a uns 215km al sud.
Pocs km després de sortir de Coyhaique la carretera ja començava a ser la meravella que ens havien explicat. Rodejada de muntanyes, pràcticament verge, amb rius de colors blaus, turqueses, marrons, i amb un munt de llocs que convidaven a fer una parada. De fet, així vam fer-ho i gairebé cada cop que ens trobàvem davant d'un paisatge de postal, paràvem el cotxe i l'observàvem una estoneta.

 

 

 

 

El clima va respectar-nos fins poc abans d'arribar a Puerto Río Tranquilo, quan el cel va ennegrir-se i les primeres pluges van començar a caure.
Un cop vam arribar en aquest petit poblet a la vora del segon llac més gran de Sudamèrica, el Lago General Carrera, vam comparar preus i opcions per anar a les Cuevas de Mármol, unes coves naturals a les parets de marbre de les roques del llac.
Amb una idea al cap, vam decidir que ho faríem el matí següent, esperant que el clima estigués una mica millor, i vam tornar al cotxe per anar per una carretera secundària que portava fins a un mirador de la glacera Exploradores.

En aquest moment, el que era pluja va convertir-se en un xàfec amb el seu punt àlgid en el moment que arribàvem a l'inici del sender que portava fins el mirador. En vista del panorama, vam decidir tornar enrere. Amb tot, el trajecte va ser molt bonic. Cascades enormes queien sobre el riu que acompanyava el curs de la carretera, i quan els núvols s'aixecaven una mica, s'endevinaven les putnes de glaceres enormes que coronaven les muntanyes que ens envoltaven.
Va ser una pena no poder gaudir d'aquest trajecte amb sol, o si més no, sense tants núvols i pluja, però igualment va valer la pena.

Cascada camí de Los Exploradores

 

 

 

 

De tornada a Puerto Río Tranquilo, vam buscar un càmping i vam plantar les tendes de campanya sobre un terra força humit. Vam sopar plegats i vam anar a dormir.

L'endemà, vam llevar-nos molt d'hora per poder començar l'excursió a les coves a les 8h. El tour consistia en un trajecte en barca d'unes 2,30h, entrant en algunes de les coves i visitant també la Catedral de Mármol, una estructura de roca al mig del llac que encara es manté de peu. A més a més, el Barry i la parella franco-irlandesa, havien decidit llogar uns kayaks amb els que podrien aprofundir més en les coves.
Semblava que el temps aguantava, però tant bon punt vam posar un peu a la barca, va ser difícil decidir si teníem més aigua sota els peus o sobre el cap. Quin xàfec!!!
Tots anàvem tan tapats com podíem amb l'equipament impermeable. Jo, a part de la jaqueta, m'havia comprat un ponxo molt barat, d'aquests que són pràcticament una bossa d'escombraries amb forats. De tant estirar-la per tapar-me cul, cap i extremitats, va acabar tot estripat...

Resistint al xàfec

Les coves eren espectaculars. Esculpides per l'aigua a base d'anys i anys, tenien formes gaudinianes i en contrast amb el blau turquesa del llac, formaven un conjunt fabulós.

 

 

 

 

 

 

Sembla a ser que els dies de sol, l'espectaccle és encara més  sensacional, ja que el color de l'aigua és més intens i els primers raigs de llum s'escolen dins de les coves il·luminant-les.

Després d'haver recorregut bona part de les obertures a la roca i de veure la famosa Catedral de Mármol, vam tornar cap al poble.

 

Catedral de Mármol

 

Catedral de Mármol (des d'un altre angle)

De nou al càmping, vam treure'ns la roba mullada, vam fer-nos una dutxa d'aigua calenta i vam tornar al cotxe per seguir cap a Cochrane, a 115km.

Tan bon punt vam arribar, vam començar a buscar un lloc per dormir. No va ser fàcil, però finalment vam aconseguir una casa per tots 5. Clarament era la casa dels propietaris, que la llogaven durant l'estiu. Així doncs, estava ben equipada i era la mar de còmode.
Seria el primer llit en el que dormiria en la Carretera Austral!

Com que la tarda ens va regalar un cel blau i clar i volíem aprofitar la tarda, vam anar a la Reserva Nacional Tamango, ben apropet de Cochrane. Vam decidir-nos a fer un trekking curtet, que vorejava el llac que porta el mateix nom que la ciutat més propera. Realment, crec que cap de nosaltres s'esperava que fos tant bonic. El trekking s'enfilava una mica i et dotava d'unes molt bones vistes generals del llac, d'un blau preciós. Més endavant, baixava fins al nivell del llac, passant per un dens bosc. L'únic que em va saber greu va ser no disposar de més temps per poder explorar més aquella reserva tan sorprenent.

 

 

 

 

 

Pels volts de les 20h, vam tornar a la casa per cuinar el sopar i anar a dormir.

Sopar d'equip

El dia 17, tornàvem a sortir d'hora pel matí. Anàvem cap el Parque Patagonia, també antiga propietat del fundador de The North Face. Aquest parc està en una carretera secundària que va direcció a Argentina, així doncs, vam pujar al cotxe i vam fer via cap allà.

Un cop allà, vam preguntar pels diversos trekkings i vam decidir-nos per un de circular, que s'enfilava a una petita serralada, recorria alguns llacs i tornava a baixar.
Com a curiositat, dir-vos que mentre anàvem cap al Parque Patagonia, ja vam entendre qui eren els amos i senyors de la zona. Els guanacos!

De camí al Parque Patagonia

 

 

Vam passar per una zona de prats i després vam enfilar muntanya amunt travessant zona boscosa fins arribar a la part superior de la muntanya. Feia molt molt de vent, així que vam seure a reser, buscant roques que ens fessin de paravent. La vista era molt bonica, a la vall i les muntanyes de la zona.

Vistes a la vall

Poc després vam arribar al primer dels llacs. Allà, l'Anderson i jo vam decidir seguir un sender que semblava que s'enfilava cap a un pic més elevat, però a mig camí, en vista que el que feia era rodejar la muntanya en comptes de pujar-la, vam girar cua. Durant aquesta estona però, vam ser testimonis de com queien alguns petits flocs de neu i de com un còndor que ens passava per sobre els caps.

 

Primer llac

 

Roques prop del 1r llac

Vam seguir el camí fins a arribar a una zona on clarament hi havia hagut un foc no gaire anys enrere. Vam passar per un segon llac i pocs minuts més tard a l'última de les llacunes, on vam parar a dinar. Les vistes a la vall eren precioses.

 

Lloc on vam parar a dinar

 

Vistes a la vall, novament

Amb la panxa plena, vam començar el descens, atrapant l'Aurélia, el Barry i l'Arnie, que ens portaven certa avantatge. Després d'un últim tram caminant al costat de l'abrupte muntanya al costat, vam arribar al parking on teníem el cotxe aparcat.

 

 

Abans de tornar a Cochrane però, vam aprofitar que encara no era molt tard per conduir per la bonica carretera direcció a Argentina. Abans d'arribar a la frontera però, vam girar cua.

Pels volts de les 19h tornàvem a Cochrane, però enlloc de repetir nit a la casa, vam decidir per acampar a la Reserva Nacional Tamango.

Dissabte vam sortir gairebé a les 10h direcció Caleta Tortel, a 125km. Vam decidir que seria la nostra destinació final. Des d'allà, tornaríem a fer cap al nord per poder arribar a Coyhaique a temps per tornar el cotxe.
Després d'un dia i mig de treva, la pluja va tornar a apretar i va estar present gairebé tot el dia.
La carretera va seguir com fins aleshores, espectacularment bonica, però també força incòmode degut a que la immensa majoria del seu recorregut no està asfaltat i a les males condicions climàtiques.

 

 

Un cop a Caleta Tortel vam fer un passeig pel poble. És molt interessant perquè, a part que totes les cases estan fetes de fusta, els carrers també. S'han fet passarel·les elevades, per respectar la vegetació i suposo que també per facilitar els desplaçaments a peu en dies plujosos com  aquell.

 

 

També vam decidir pujar a un petit mirador que hi havia als afores del poble. Vam haver de sortejar diversos barrals de fang, però finalment vam poder arribar al final, on hi havia uns bancs amb una teulada que servia de refugi per la pluja que queia intermitentment. Allà mateix vam decidir dinar els entrepans que portàvem preparats.

La vista era la mar de xula. Es podien observar els diversos braços del fiord, el poblet, la pista de l'aeròdrom, un dels rius desembocant al mar i les muntanyes dels voltants.

Tots els nois

Aeròdrom de Caleta Tortel

Abans de tornar al cotxe, vam baixar del turó on ens trobàvem i vam fer un petit passeig per la part baixa del poble, vorejant la costa i gaudint dels colors de les barques de pesca que reposaven anclades.

Part baixa del poble

El passeig no va durar gaire perquè la pluja va apretar i vam decidir que ja en teníem prou. Ens quedava un trajecte llarg, ja que volíem fer tants km com puguéssim direcció nord, per apropar-nos al màxim a Coyhaique.

Ja de nit, vam tornar a Puerto Río Tranquilo i vam repetir càmping.

L'endemà, vam matinar més que cap altre dia i a les 6.30h ja estàvem en marxa. Vam poder gaudir dels  espectaculars colors del llac General Carrera amb els primers rajos de sol i també, d'un preciós Arc de Santmartí.

 

 

Abans de migdia ja érem a Coyhaique on vam poder entregar el cotxe.

Com que cadascun de nosaltres volia una cosa diferent, vam acabar separant-nos per buscar lloc per dormir. Jo vaig acabar amb l'Aurélia i l'Arnie, tots 3 compartint una habitació en un hostel. La tarda va ser bàsicament de relax i la nit, per descansar i recuperar forces, novament en la comoditat d'un llit com Déu mana!
Amb la tornada a Coyhaique s'acabava aquesta nova etapa de viatge. Crec que van ser dies que em van servir per acabar d'entendre com funcionava la manera de viatjar per aquestes latituds. Després d'uns primers dies d'estrés i de neguit perquè tot semblava funcionar molt lent, vaig entendre que calia adaptar-se a aquell ritme de vida o sinó, acabaria no gaudint dels dies per aquesta zona.
També va ser temps de fer nous amics, alguns dels quals els tornaria a veure en diferents futures etapes, amb els que vaig compartir una excursió en cotxe la mar d'interessant i bones nits de converses.
I tot això, amanit amb l'explosió de tranquil·litat i felicitat que em produeix estar en llocs on la naturalesa és tan verge, tan exuberant, tant imponent, tant com hauria de ser!